Catequesis del Papa

Catequesi sobre els Manaments – 10. No matis

Estimats germans i germanes, bon dia!

La catequesi d’avui està dedicada a la Cinquena Paraula: no matis. El cinquè manament: no matis. Ja som a la segona part del Decàleg, la que fa referència a les relacions amb el proïsme, i aquest manament, amb la seva formulació concisa i categòrica, sorgeix com un mur de defensa del valor bàsic en les relacions humanes. I quin és el valor bàsic en les relacions humanes? El valor de la vida.[1] Per això diu, no matis.

Es podria dir que tot el mal fet en el món es resumeix en això: el menyspreu a la vida. La vida és atacada per les guerres, per les organitzacions que exploten l’home —ho llegim als diaris o en veiem per la televisió moltes notícies—, per les especulacions sobre la creació i per la cultura del rebuig, i per tots els sistemes que sotmeten l’existència humana a càlculs d’oportunitat, mentre un nombre escandalós de persones viu en unes condicions indignes per a l’home. Això és menysprear la vida; és, d’alguna manera, matar.

Un enfocament contradictori també permet la supressió de la vida humana en el si matern en nom de la salvaguarda d’altres drets. ¿Com pot ser terapèutic, civil o senzillament humà un acte que suprimeix la vida innocent i indefensa des del seu inici? Us pregunto: ¿És just «fer fora» una vida humana per resoldre un problema? ¿És just contractar un sicari per resoldre un problema? No es pot! No és just «fer fora» un ésser humà, encara que sigui petit, per resoldre un problema. És com llogar un botxí per resoldre un problema.

D’on ve tot això? La violència i el rebuig de la vida d’on vénen? De la por. L’acolliment de l’altre, de fet, és un repte a l’individualisme. Pensem, per exemple, en el moment en què es descobreix que una vida que neix és portadora d’una discapacitat, fins i tot greu. Els pares, en aquests casos dramàtics, necessiten una proximitat veritable, una solidaritat autèntica per a fer front a la realitat superant les pors comprensibles. En canvi sovint reben consells precipitats d’interrompre l’embaràs, els diuen, per exemple: «Interromp l’embaràs», que significa ‘fes fora algú’, directament.

Un nen malalt és com tots els necessitats de la terra, com un ancià que necessita assistència, com molts pobres que lluiten per tirar endavant: ell o ella que es presenta com un problema en realitat és un do de Déu que em pot treure de l’egocentrisme i fer-me créixer en l’amor. La vida vulnerable ens mostra la sortida, el camí per salvar-nos d’una existència tancada sobre ella mateixa i ens fa descobrir la joia de l’amor. I ara voldria aturar-me per agrair, donar les gràcies a tants voluntaris, agrair el fort voluntariat italià que és el més fort que jo he conegut mai. Gràcies.

I què fa que l’home rebutgi la vida? Són els ídols d’aquest món: els diners —millor treure’s això del mig, perquè costarà—, el poder, l’èxit. Aquests són els paràmetres incorrectes per a valorar la vida. L’única mesura autèntica de la vida, quina és? És l’amor, l’amor amb què Déu l’estima! L’amor amb què Déu estima la vida: aquesta és la mesura. L’amor amb què Déu estima cada vida humana.

De fet, quin és el sentit positiu de la Paraula «No matis»? Que Déu és un «amant de la vida», com acabem d’escoltar de la Lectura bíblica.

El secret de la vida ens és revelat per com l’ha tractada el Fill de Déu que s’ha fet home per assumir, sobre la creu, el rebuig, la feblesa, la pobresa i el dolor (cf. Jn 13,1). En cada infant malalt, en cada ancià dèbil, en cada emigrant desesperat, en cada vida fràgil i amenaçada, Crist ens està cercant (cf. Mt 25,34-46), està cercant el nostre cor, per obrir-nos a la joia de l’amor.

Val la pena acceptar tota vida perquè cada home val la sang de Crist mateix (cf. 1Pe 1,18-19). No es pot menysprear allò que Déu ha estimat tant!

Hem de dir als homes i a les dones de tot el món: no menyspreeu la vida! La vida dels altres, però també la pròpia, perquè per a ella també val el manament: «No matis.» A molts joves se’ls diu: no menyspreïs la teva existència! Deixa de rebutjar l’obra de Déu! Tu ets una obra de Déu! No t’infravaloris, no et menyspreïs amb les addiccions que t’arruïnaran i et portaran a la mort!

Que ningú no mesuri la vida segons els enganys d’aquest món, i que tothom s’aculli a ell mateix i els altres en nom del Pare que ens ha creat. Ell és «amant de la vida»: és bonic això, «Déu és amant de la vida.» I tots nosaltres som tan estimats, que ha enviat el seu Fill per nosaltres. «Déu » —diu l’Evangeli— ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna» (Jn 3,16).

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a www.catalunyareligio.cat, revisada

 

[1]  Cf. Congregació per a la Doctrina de la Fe, Instr. Donum vitæ, 5: AAS 80 (1988), 76-77: «La vida humana és sagrada perquè, des del seu inici comporta l’acció creadora de Déu i roman per sempre en una relació especial amb el Creador, el seu fi únic. Només Déu és el Senyor de la vida des del seu inici fins a la seva fi: ningú, ni cap circumstància, no pot reivindicar-se el dret de destruir directament un ésser humà innocent.»

 

Descarregar document