Catequesis del Papa

Catequesi sobre el parenostre: 1. Ensenyeu-nos a pregar

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui comencem un cicle de catequesis sobre el parenostre. Els evangelis ens presenten retrats molt viscuts de JesĂșs com a home de pregĂ ria. JesĂșs resava. Malgrat la urgĂšncia de la seva missiĂł i l’atabuix de moltes persones que el reclamen, JesĂșs sent la necessitat d’apartar-se en soledat i pregar. L’Evangeli de Marc ens explica aquest detall des de la primera pĂ gina del ministeri pĂșblic de JesĂșs (cf. 1,35). El dia inaugural de JesĂșs a CafarnaĂŒm va acabar de manera triomfal. Quan baixa el sol, una multitud de malalts arriba a la porta de la casa on s’estĂ  JesĂșs: el Messies predica i guareix. Es compleixen les profecies antigues i les expectatives de moltes persones que sofreixen: JesĂșs Ă©s el DĂ©u proper, el DĂ©u que allibera. PerĂČ aquesta multitud encara Ă©s petita en comparaciĂł amb moltes altres multituds que es reuniran al voltant del profeta de Natzaret; a vegades es tracta de reunions oceĂ niques, i JesĂșs Ă©s al centre de tot, l’esperat pel poble, el resultat de l’esperança d’Israel.

I aixĂČ no obstant, ell se’n desvincula; no acaba sent hostatge de les expectatives dels qui l’han elegit com a lĂ­der. Hi ha un perill per als lĂ­ders: aferrar-se massa a la gent, no mantenir les distĂ ncies. JesĂșs se n’adona i no acaba sent hostatge de la gent. Des de la primera nit de CafarnaĂŒm demostra ser un Messies original. A la darrera part de la nit, quan s’anuncia el trenc d’alba, els deixebles encara el cerquen, perĂČ no aconsegueixen trobar-lo. On Ă©s? Fins que finalment Pere el troba en un lloc aĂŻllat, completament absort en la pregĂ ria i li diu: «Tothom et busca!» (Mc 1,37). L’exclamaciĂł sembla ser la clĂ usula que segella l’ùxit d’un plebiscit, la prova del bon resultat d’una missiĂł.

PerĂČ JesĂșs diu als seus que ha d’anar a un altre lloc; que no sĂłn les persones les que el cerquen, sinĂł que en primer lloc Ă©s ell qui els busca. Per tant, no ha de posar arrels, sinĂł continuar sent un peregrĂ­ pels camins de Galilea (versets 38-39). I tambĂ© peregrĂ­ vers el Pare, Ă©s a dir: pregant. En camĂ­ de pregĂ ria. JesĂșs resa.

I tot succeeix en una nit de pregĂ ria.

En alguna pĂ gina de les Escriptures sembla ser la pregĂ ria de JesĂșs, la seva intimitat amb el Pare, qui ho governa tot. Ho serĂ  especialment, per exemple, en la nit de GetsemanĂ­. L’Ășltima part del camĂ­ de JesĂșs (absolutament el mĂ©s difĂ­cil dels que havia recorregut fins aquell moment) sembla trobar el significat en l’escolta continuada de JesĂșs envers el seu Pare. Una pregĂ ria certament no fĂ cil; de fet, una veritable «agonia», en el sentit de l’«agonisme» dels atletes, i malgrat aixĂČ, una pregĂ ria capaç de sostenir el camĂ­ de la creu.

AquĂ­ es troba el punt essencial: AllĂ­ JesĂșs pregava.

JesĂșs pregava intensament en els actes pĂșblics, compartint la litĂșrgia del seu poble, perĂČ tambĂ© cercava llocs apartats, separats de bullit del mĂłn, llocs que permetessin descendir al secret de la seva Ă nima: Ă©s el profeta que coneix les pedres del desert i puja dalt les muntanyes. Les darreres paraules de JesĂșs, abans d’expirar a la creu, sĂłn paraules dels salms, Ă©s a dir, de la pregĂ ria, de la pregĂ ria dels jueus: resava amb les oracions que la seva mare li havia ensenyat.

JesĂșs resava com ho fa cada home en el mĂłn. I, malgrat aixĂČ, en la seva manera de resar tambĂ© s’hi amagava un misteri, alguna cosa que segurament no havia escapat als ulls dels seus deixebles si trobem als evangelis aquesta simple i immediata sĂșplica: «Senyor, ensenya’ns a pregar» (Lc 11,1). Ells veien que JesĂșs resava i tenien ganes d’aprendre a resar: «Senyor, ensenya’ns a resar.» I JesĂșs no s’hi nega, no estĂ  gelĂłs de la seva intimitat amb el Pare, sinĂł que ha vingut precisament per introduir-nos en aquesta relaciĂł amb el Pare. I aixĂ­ es converteix en mestre de pregĂ ria per als seus deixebles, com ho vol ser certament per a tots nosaltres, que tambĂ© haurĂ­em de dir: «Senyor, ensenya’m a resar. Ensenya-me’n.»

Encara que resem des de fa molts anys, sempre n’hem d’aprendre! La pregĂ ria de l’home, aquest anhel que neix de manera tan natural de la seva Ă nima, Ă©s potser un dels misteris mĂ©s densos de l’univers. I ni tan sols sabem si les pregĂ ries que adrecem a DĂ©u en realitat sĂłn aquelles que ell vol escoltar. La BĂ­blia tambĂ© ens dona testimoni de pregĂ ries inoportunes, que al final sĂłn rebutjades per DĂ©u: nomĂ©s cal recordar la parĂ bola del fariseu i el publicĂ . NomĂ©s aquest darrer, el publicĂ , torna del temple a casa justificat, perquĂš el fariseu era orgullĂłs i li agradava que la gent el veiĂ©s resar i fingia resar, perĂČ el seu cor estava gelat. I diu JesĂșs: aquest no estĂ  justificat, «perquĂš tothom qui s’enalteix serĂ  humiliat, perĂČ el qui s’humilia serĂ  enaltit» (Lc 18,14). El primer pas per a resar Ă©s ser humils, anar a trobar el Pare i dir: «Mira’m, soc pecador, soc dĂšbil, soc dolent», cadascĂș sap allĂČ que ha de dir. PerĂČ es comença sempre amb humilitat, i el Senyor escolta. La pregĂ ria humil Ă©s escoltada pel Senyor.

Per aixĂČ, en començar aquest cicle de catequesis sobre la pregĂ ria de JesĂșs, el mĂ©s bonic i just que tots hem de fer Ă©s repetir la invocaciĂł dels deixebles: «Mestre, ensenya’ns a resar!» SerĂ  bonic, en aquest temps d’Advent, repetir-ho: «Senyor, ensenya’m a resar.» Tots podem anar mĂ©s enllĂ  i resar millor, perĂČ demanem-ho al Senyor. «Senyor, ensenya’m a resar.» Fem-ho en aquest temps d’Advent i ell certament no deixarĂ  que la nostra invocaciĂł caigui en el buit.

Descarregar document