Catequesis del Papa

Catequesi sobre el parenostre: 5. AbbĂ , Pare!

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuant les catequesis sobre el parenostre, avui partim de l’observació que, en el Nou Testament, la pregària sembla voler arribar a l’essencial fins concentrar-se en una sola paraula: Abbà, Pare.

Hem escoltat el que escriu sant Pau en la carta als Romans: «Vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinĂł l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: “AbbĂ , Pare!”» (8,15). I als GĂ lates l’ApĂČstol els diu: «I sabem que som fills perquĂš DĂ©u ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que crida: “AbbĂ , Pare!”» (Ga 4,6). Torna dues vegades a la mateixa invocaciĂł, que condensa tota la novetat de l’Evangeli. DesprĂ©s d’haver conegut JesĂșs i escoltat la seva predicaciĂł, el cristiĂ  ja no considera DĂ©u com un tirĂ  que fa por, ja no tĂ© por sinĂł que sent florir en el seu cor la confiança en ell: pot parlar amb el Creador anomenant-lo «Pare». L’expressiĂł Ă©s tan important per als cristians que sovint s’ha conservat intacta en la seva forma original: «Abbà».

És estrany que en el Nou Testament les expressions aramees no siguin traduĂŻdes al grec. Hem d’imaginar com si en aquestes paraules aramees haguĂ©s quedat «gravada» la veu de JesĂșs mateix: han respectat l’idioma de JesĂșs. En la primera paraula del parenostre trobem immediatament la novetat radical de la pregĂ ria cristiana.

No es tracta nomĂ©s d’utilitzar un sĂ­mbol —en aquest cas, la figura del pare— vinculat al misteri de DĂ©u; es tracta en canvi de tenir, per dir-ho aixĂ­, tot el mĂłn de JesĂșs abocat en el propi cor. Si fem aquesta operaciĂł, realment podem pregar amb el parenostre. Dir «Abbà» Ă©s una cosa molt mĂ©s Ă­ntima, mĂ©s commovedora que dir senzillament a DĂ©u «Pare». Per aixĂČ algĂș ha proposat traduir aquesta paraula aramea original «Abbà» per «Papa» o «Papà». En comptes de dir «Pare nostre», dir «PapĂ , Papa». Nosaltres continuem dient «Pare nostre», perĂČ se’ns convida a dir amb el cor «Papa», a tenir una relaciĂł amb DĂ©u com la d’un infant amb el seu pare, que diu «papà» i diu «papa». De fet aquestes expressions evoquen afecte, evoquen calidesa, alguna cosa que es projecta en el context de l’edat infantil: la imatge d’un infant completament envoltat per l’abraçada d’un pare que sent una infinita tendresa per ell. I per aixĂČ, estimats germans i germanes, per pregar bĂ©, hem d’arribar a tenir un cor de nen. No un cor autosuficient: aixĂ­ no es pot pregar bĂ©. Com un nen als braços del seu pare, del seu papĂ , del seu papa.

PerĂČ segurament sĂłn els Evangelis els que ens introdueixen millor en el sentit d’aquesta paraula. QuĂš significa per a JesĂșs aquesta paraula? El parenostre agafa significat i color si aprenem a resar-lo desprĂ©s d’haver llegit, per exemple, la parĂ bola del pare misericordiĂłs, en el capĂ­tol 15 de Lluc (cf. Lc 15,11-32). Imaginem aquesta pregĂ ria pronunciada pel fill prĂČdig, desprĂ©s d’haver experimentat l’abraçada del seu pare que l’havia esperat tant de temps, un pare que no recorda les paraules ofensives que ell li havia dit, un pare que ara li fa entendre senzillament com el trobava a faltar. Aleshores descobrim que aquelles paraules cobren vida, prenen força. I ens preguntem: «¿És possible que tu, o DĂ©u, nomĂ©s coneguis l’amor? No coneixes l’odi?» «No» —respondria DĂ©u— «jo nomĂ©s conec l’amor. «On tens tu la venjança, la reclamaciĂł de justĂ­cia, la rĂ bia pel teu honor ferit?» I DĂ©u respondria: «Jo nomĂ©s conec l’amor.»

El pare d’aquella parĂ bola tĂ© en la seva manera de fer alguna cosa que ens recorda molt l’esperit d’una mare. Especialment sĂłn les mares les que excusen els seus fills, els cobreixen, no interrompen l’empatia en les seves relacions, continuen estimant, fins i tot quan ells no mereixen res mĂ©s.

N’hi ha prou amb evocar aquesta Ășnica expressiĂł —Abbà— perquĂš es desenvolupi una pregĂ ria cristiana. I sant Pau, en les seves cartes, segueix el mateix camĂ­, i no podria ser altrament, perquĂš Ă©s el camĂ­ ensenyat per JesĂșs: en aquesta invocaciĂł hi ha una força que atrau tota la resta de la pregĂ ria.

DĂ©u et busca encara que tu no el busquis. DĂ©u t’estima, encara que tu t’hagis oblidat d’ell. DĂ©u veu en tu una bellesa, encara que tu pensis que has malbaratat inĂștilment tots els teus talents. DĂ©u Ă©s no sols un pare, Ă©s com una mare que no deixa mai d’estimar la seva criatura. Per altra banda, hi ha una «gestació» que dura per sempre, molt mĂ©s enllĂ  dels nou mesos de la gestaciĂł fĂ­sica; Ă©s una gestaciĂł que engendra un circuit infinit d’amor.

Per a un cristiĂ , pregar Ă©s dir senzillament «Abbà», dir «papà», dir «papa», dir «pare» perĂČ amb la confiança d’un nen.

Pot ser que nosaltres tambĂ© caminem per camins allunyats de DĂ©u, com li va passar al fill prĂČdig; o caiem en una soledat que ens fa sentir abandonats en el mĂłn; o bĂ©, encara, cometem errors i quedem paralitzats per un sentit de culpa. En aquests moments difĂ­cils, tambĂ© podem trobar la força de pregar, tornant a començar amb la paraula «Pare», perĂČ dita amb el sentit tendre d’un nen: «Abbà», «Papà». Ell no ens amagarĂ  el seu rostre. Recordeu-ho bĂ©: potser algĂș tingui coses dolentes dintre seu, coses que no sap com resoldre, moltes amargors per haver fet aixĂČ i allĂČ
 Ell no amagarĂ  el seu rostre. Ell no s’amagarĂ  en el silenci. Tu digues-li «Pare» i ell et respondrĂ . Tu tens un pare. «SĂ­, perĂČ jo sĂłc un delinqĂŒent.» PerĂČ tens un pare que t’estima! Digues-li «Pare», comença a pregar aixĂ­, i en el silenci et dirĂ  que no t’ha perdut mai de vista. «PerĂČ, Pare, jo he fet aixĂČ » «No t’he perdut mai de vista, ho he vist tot. Jo he estat sempre allĂ , a prop teu, fidel al meu amor per tu.» Aquesta serĂ  la resposta. No us oblideu mai de dir «Pare». GrĂ cies.

TraducciĂł inicial extreta de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat, revisada

 

Descarregar document