Catequesis del Papa

Catequesi sobre el parenostre: 9. Vingui el vostre regne

Estimats germans i germanes, bon dia!

Quan resem el parenostre, la segona invocació amb què ens adrecem a Déu és «vingui a nosaltres el vostre Regne» (cf. Mt 6,10). Després d’haver pregat perquè el seu nom sigui santificat, el creient expressa el desig que s’acceleri la vinguda del seu Regne. Aquest desig ha fluït, per dir-ho així, del cor de Crist mateix, que va començar la predicació a Galilea proclamant: «S’ha complert el temps i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova» (Mc 1,15). Aquestes paraules no són de cap manera una amenaça, al contrari, són un anunci joiós, un missatge d’alegria. Jesús no vol empènyer la gent a convertir-se sembrant la por del judici de Déu o el sentit de culpa pel mal comès. Jesús no fa proselitisme: anuncia, senzillament. Al contrari, la notícia que ell porta és la bona notícia de la salvació, i a partir d’ella crida a convertir-se. Tothom està convidat a creure en l’«evangeli»: el senyoriu de Déu s’ha apropat als seus fills. Aquest és l’evangeli: el senyoriu de Déu s’ha apropat als seus fills. I Jesús anuncia aquesta cosa meravellosa, aquesta gràcia: Déu, el Pare, ens estima, ens és proper i ens ensenya a caminar pel camí de la santedat.

Els signes de la vinguda d’aquest Regne són molts i tots positius. Jesús comença el seu ministeri  guarint els malalts, tant del cos com de l’esperit, dels que viuen una marginació social —per exemple els leprosos—, dels pecadors menyspreats per tothom, també dels que eren més pecadors que ells però feien veure que eren justos. I Jesús, com els anomena aquests? «Hipòcrites.» Jesús mateix indica aquests signes, els signes del regne de Déu: «Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova» (Mt 11,5).

«Vingui el vostre Regne!», repeteix amb insistència el cristià quan resa el parenostre. Jesús ha vingut; però el món continua encara marcat pel pecat, poblat per tanta gent que pateix, per persones que no es reconcilien i no perdonen, per guerres i per tantes formes d’explotació, pensem en el tràfic d’infants, per exemple. Tots aquests fets són la prova que la victòria de Crist encara no s’ha implementat del tot: molts homes i dones viuen encara amb el cor tancat. És sobretot en aquestes situacions que ve als llavis del cristià la segona invocació del parenostre: «Vingui el vostre regne!» Que és el mateix que dir: «Pare, et necessitem! Jesús, et necessitem, necessitem que arreu i sempre tu siguis Senyor enmig nostre!» «Vingui el teu regne, sigues sempre amb nosaltres.»

A vegades ens preguntem: com és que aquest Regne es realitza tan lentament? A Jesús li agrada parlar de la seva victòria amb el llenguatge de les paràboles. Per exemple, diu que el regne de Déu és semblant a un camp on creixen junts el bon blat i la mala herba: el pitjor de tot seria voler intervenir de seguida extirpant del món les herbes que semblen dolentes. Déu no és com nosaltres, Déu té paciència. No és amb la violència que s’instaura el Regne en el món: el seu estil de propagació és la mansuetud (cf. Mt 13,24-30).

El Regne de Déu té sens dubte una gran força, la més gran que hi pugui haver, però no segons els criteris del món; per això sembla que no té mai majoria absoluta. És com el llevat que es pasta en la farina: aparentment desapareix, però és precisament el que fa fermentar la massa (cf. Mt 13,33). O és com un gra de mostassa, tan petit, gairebé invisible, però que porta la força explosiva de la naturalesa, i quan creix es converteix en el més gran dels arbres del camp (cf. Mt 13,31-32).

En aquest «destí» del regne de Déu es pot intuir la trama de la vida de Jesús: ell també ha estat per als seus contemporanis un signe petit, un fet gairebé desconegut per als historiadors oficials d’aquella època. Un «gra de blat», s’ha definit ell mateix, que mor en la terra, però només així pot donar «molt de fruit» (cf. Jn 12,24). El símbol de la llavor és eloqüent: un dia l’agricultor l’ensorra en la terra (un gest que sembla un enterrament), i després, «tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com» (Mc 4,27). La llavor que brota després és més obra de Déu que de l’home que l’ha sembrada (cf. Mc 4,27). Déu sempre ens precedeix, Déu sempre sorprèn. Gràcies a ell després de la nit del Divendres Sant hi ha l’alba de la Resurrecció capaç d’il·luminar tot el món amb esperança.

«Vingui el vostre Regne! Sembrem aquesta paràbola enmig dels nostres pecats i dels nostres defalliments. Donem-la a les persones abatudes i colpejades per la vida, a aquells que han hagut d’assaborir més odi que amor, a aquells que han viscut dies inútils sense comprendre mai el perquè. Donem-la a aquells que han lluitat per la justícia, a tots els màrtirs de la història, a aquells que han arribat a la conclusió que han lluitat per res i que en aquest món domina sempre el mal. Llavors escoltarem la pregària del parenostre. Repetirem per enèsima vegada aquelles paraules d’esperança, les mateixes que l’Esperit ha posat com a segell de totes les Sagrades Escriptures: «Sí, vinc de seguida!»: aquesta és la resposta del Senyor. «Vinc de seguida. Amén.» I l’Església del Senyor respon: «Vine, Senyor Jesús» (cf. Ap 22,20). «Vingui el teu regne» és el mateix que dir «Vine, Senyor Jesús.» I Jesús diu: «Vinc de seguida.» I Jesús ve, a la seva manera, cada dia. Tinguem confiança en això. I quan resem el parenostre diguem sempre: «Vingui el vostre regne», per sentir en el cor: «Sí, sí, vinc, i vinc de seguida.» Gràcies!

Traducció inicial de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat, revisada

Descarregar document