Catequesis del Papa

Viatge apostòlic al Marroc

Estimats germans i germanes, bon dia!

Dissabte i diumenge passats vaig fer un viatge apostòlic al Marroc convidat per Sa Majestat el Rei Mohammed VI. A ell i a les altres autoritats marroquines renovo el meu agraïment pel càlid acolliment i per tota la col·laboració, especialment al Rei: ha estat molt fratern, molt amic, molt proper.

Dono gràcies especialment al Senyor, que m’ha permès fer un pas més en el camí del diàleg i de l’encontre amb els germans i les germanes musulmans, per ser —com deia el lema del viatge— «Servidor d’esperança» en el món d’avui. El meu pelegrinatge ha seguit els passos de dos sants: Francesc d’Assís i Joan Pau II. Fa 800 anys Francesc va portar el missatge de pau i de fraternitat al Sultà al-Malik al-Kamil; l’any 1985 el papa Wojtyła va fer la seva memorable visita al Marroc, després d’haver rebut al Vaticà el primer d’entre els caps d’estat musulmans, el rei Hassan II. Alguns es poden preguntar: per què el Papa s’adreça als musulmans i no sols als catòlics? Per què hi ha tantes religions, i n’hi ha més que mai? Amb els musulmans som descendents del mateix Pare, Abraham: per què Déu permet que hi hagi tantes religions? Déu ha volgut permetre això: els teòlegs escolàstics es referien a la voluntat permissiva de Déu. Ell ha volgut permetre aquesta realitat: hi ha moltes religions; algunes neixen de la cultura, però sempre miren al cel, miren a Déu. Però allò que Déu vol és la fraternitat entre nosaltres i de manera especial —aquest és el motiu d’aquest viatge— amb els nostres germans fills d’Abraham com nosaltres, els musulmans. No hem de tenir por de la diferència: Déu ho ha permès. Hem de tenir por si no treballem en la fraternitat, per caminar junts en la vida.

Servir l’esperança, en un moment com el nostre, significa en primer lloc construir ponts entre civilitzacions. I per a mi ha estat una alegria i un honor poder-ho fer amb el noble Regne del Marroc, coneixent la seva gent i els seus governants. Recordant algunes cimeres internacionals importants que aquests últims anys han tingut lloc en aquest país, amb el rei Mohammed VI hem reafirmat el paper essencial de les religions en la defensa de la dignitat humana i la promoció de la pau, la justícia i la cura de la creació, que és la nostra llar comuna. Amb aquesta perspectiva també hem signat, junt amb el Rei, una Crida per Jerusalem, perquè la Ciutat santa sigui preservada com a patrimoni de la humanitat i lloc d’encontre pacífic, especialment per als fidels de les tres religions monoteistes.

He visitat el Mausoleu de Mohammed V i he rendit homenatge a la seva memòria i a la de Hassan II, així com a l’Institut per la formació dels imams, dels predicadors i de les predicadores. Aquest Institut promou un islam respectuós de les altres religions i rebutja la violència i el fonamentalisme, això vol dir que tots nosaltres som germans i hem de treballar per la fraternitat.

He prestat particular atenció al tema de la migració, tant parlant amb les autoritats com especialment en la reunió dedicada especialment als emigrants. Alguns d’ells han declarat que la vida de qui emigra canvia i torna a ser humana quan troba una comunitat que l’acull com a persona. Això és fonamental. Just a Marraqueix, al Marroc, el desembre passat es va ratificar el «Pacte mundial per una migració segura, ordenada i regular». Va ser un pas important cap a la responsabilitat de la comunitat internacional. Com a Santa Seu hem ofert la nostra contribució, que es resumeix en quatre verbs: acollir els emigrants, protegir els emigrants, promoure els emigrants i integrar els emigrants. No es tracta de reduir els programes de benestar des de dalt, sinó de fer junts un camí a través d’aquestes quatre accions, per construir ciutats i països que, tot conservant les identitats culturals i religioses pròpies, siguin oberts a les diferències i sàpiguen valorar-les en nom de la fraternitat humana. L’Església al Marroc està molt compromesa amb la proximitat dels immigrants. A mi no m’agrada dir emigrants; m’agrada més dir persones emigrants. Sabeu per què? Perquè emigrant és un adjectiu, mentre que la paraula persona és un substantiu. Nosaltres hem caigut en la cultura de l’adjectiu: fem servir molts adjectius i oblidem sovint els substantius, és a dir, la substància. L’adjectiu va sempre unit a un nom, a una persona; per tant una persona emigrant. Així hi ha respecte i no es cau en aquesta cultura de l’adjectiu que és massa líquida, massa «gasosa». L’Església del Marroc, he dit, està molt compromesa en proximitat amb les persones emigrants, i per això he volgut agrair i animar tots aquells que amb generositat es dediquen al seu servei duent a la pràctica la paraula de Crist: «Era foraster i em vau acollir» (Mt 25,35).

El diumenge va estar dedicat a la comunitat cristiana. En primer lloc vaig visitar el Centre Rural de Serveis Socials, dirigit per les germanes Filles de la Caritat, les mateixes que porten el dispensari i l’ambulatori per als infants aquí a Santa Marta, i aquestes germanes, treballen amb la col·laboració de nombrosos voluntaris, ofereixen diversos serveis a la població.

A la Catedral de Rabat m’he trobat amb els sacerdots, les persones consagrades i el Consell Ecumènic de les Esglésies. És un petit ramat, al Marroc, i per això he recordat les imatges evangèliques de la sal, de la llum i del llevat (cf. Mt 5,13-16; 13,33) que hem llegit en començar aquesta audiència. El que importa no és la quantitat, sinó que la sal tingui gust, que la llum brilli i que el llevat tingui la força de fer fermentar tota la massa. I això no prové de nosaltres, sinó de Déu, de l’Esperit Sant, que ens fa testimonis de Crist allí on ens trobem, amb un estil de diàleg i d’amistat, per viure primer de tot entre nosaltres cristians, perquè —diu Jesús — «Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres» (Jn 13,35).

I l’alegria de la comunió eclesial ha trobat el seu fonament i la seva plena expressió en l’eucaristia dominical, celebrada en un complex esportiu de la capital. Milers de persones de prop de seixanta nacionalitats diferents! Una singular epifania del Poble de Déu en el cor d’un país islàmic. La paraula del Pare misericordiós ha fet brillar entre nosaltres la bellesa del designi de Déu, que vol que tots els seus fills participin de la seva alegria, en la festa del perdó i de la reconciliació. A aquesta festa hi vénen aquells que es reconeixen a si mateixos necessitats de la misericòrdia del Pare i que saben alegrar-se amb ell quan un germà o una germana retorna a casa. No és casualitat que, on els musulmans invoquen cada dia el Clement i el Misericordiós, ressoni la gran paràbola de la misericòrdia del Pare. Això és així: només aquells que reneixen i viuen en l’abraçada d’aquest Pare, només aquells que se senten germans poden ser en el món servidors d’esperança.

Traducció inicial de Josep Torrent Sauvage per a www.catalunyareligio.cat, revisada

Descarregar document