Catequesis del Papa

Catequesi: Pasqua: la pregària al Pare en la prova

Estimats germans i germanes, bon dia!

Aquestes últimes setmanes hem estat reflexionant sobre la pregària del parenostre. Ara, quan estem a punt de començar el Tridu pasqual, aprofundim en algunes paraules amb què Jesús, durant la Passió, ha pregat al Pare.

La primera invocació té lloc després de l’Últim Sopar, quan el Senyor, «va alçar els ulls al cel i digué: “Pare, ha arribat l’hora. Glorifica el teu Fill”» —i després— «“ara glorifica’m tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís”» (Jn 17,1.5). Jesús demana la glòria, una petició que sembla paradoxal quan la Passió és a la porta. De quina glòria es tracta? La glòria, en la Bíblia, indica la revelació de Déu, és el signe distintiu de la seva presència salvadora entre els homes. Ara Jesús és el qui manifesta de manera definitiva la presència i la salvació de Déu. I ho fa en la Pasqua: enlairat a la creu, és glorificat (cf. Jn 12,23-33). Allí Déu finalment revela la seva glòria: treu l’últim vel i ens sorprèn com mai abans ho havia fet. Descobrim de fet que la glòria de Déu és tota amor: amor pur, boig i impensable, més enllà de qualsevol límit i mesura.

Germans i germanes, fem nostra la pregària de Jesús: demanem al Pare que tregui els vels dels nostres ulls perquè aquests dies, mirant el Crucificat, puguem acceptar que Déu és amor. Quantes vegades ens l’imaginem amo i no Pare, quantes vegades pensem en ell com un jutge sever més que no pas com un Salvador misericordiós! Però Déu per Pasqua escurça les distàncies, mostrant-se en la humilitat d’un amor que demana el nostre amor. Nosaltres, per tant, li donem glòria quan vivim tot el que fem amb amor, quan ho fem tot de cor, com per a ell (cf. Col 3,17). La veritable glòria és la glòria de l’amor, perquè és l’única que dona vida al món. Per descomptat, aquesta glòria és el contrari de la glòria mundana, que ve quan hom és admirat, lloat, aclamat: quan jo sóc el centre de l’atenció. La glòria de Déu, en canvi, és paradoxal: no hi ha aplaudiments, no hi ha audiències. Al centre no hi ha el jo, sinó l’altre: per Pasqua veiem de fet que el Pare glorifica el Fill mentre el Fill glorifica el Pare. Ningú no es glorifica a si mateix. Podem preguntar-nos avui nosaltres: «Quina és la glòria per la qual visc? La meva o la de Déu? Desitjo només rebre dels altres o també donar als altres?»

Després de l’Últim Sopar Jesús entra al jardí de Getsemaní; també prega al Pare. Mentre els deixebles no poden mantenir-se desperts i Judes està arribant amb els soldats, Jesús comença a sentir «esglai i angoixa». Viu tota l’angoixa pel que li espera: traïció, menyspreu, sofriment, fracàs. Està «trist» i allí, a l’abisme, en aquella desolació, adreça al Pare la paraula més tendra i dolça: «Abbà», és a dir ‘papa’ (cf. Mc 14,33-36). En la prova Jesús ens ensenya a abraçar el Pare, perquè en la pregària a ell hi ha la força per continuar endavant en el dolor. En la fatiga la pregària és alleujament, confiança, confort. En l’abandó de tots, en la desolació interior Jesús no està sol, està amb el Pare. En canvi, nosaltres, en el nostre Getsemaní sovint optem per quedar-nos sols en lloc de dir «Pare» i confiar-nos a ell, com Jesús, confiant-nos a la seva voluntat, que és el nostre veritable bé. Però quan en la prova quedem tancats en nosaltres mateixos, cavem un túnel dins nostre, un camí dolorós introvertit que té una única direcció: cada vegada més profundament en nosaltres mateixos. El problema més gran no és el dolor, sinó com l’entomem. La soledat no ofereix vies de sortida; la pregària sí, perquè és relació, és confiança. Jesús ho confia tot i es confia tot ell al Pare, portant-li el que sent, recolzant-se sobre ell en la lluita. Quan entrem en el nostre Getsemaní —cadascun de nosaltres té el propi Getsemaní o l’ha tingut o el tindrà—, recordem això: quan entrem, quan entrarem en el nostre Getsemaní, recordem-nos de pregar així: «Pare.»

Finalment, Jesús fa al Pare una tercera pregària per nosaltres: «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34). Jesús prega pels qui han estat malvats amb ell, pels seus botxins. L’Evangeli especifica que aquesta pregària s’esdevé en el moment de la crucifixió. Probablement va ser el moment del dolor més agut, quan a Jesús li clavaven els claus al canell i als peus. Aquí, al punt més alt del dolor, l’amor arriba al punt culminant: arriba el perdó, és a dir el do a l’enèsima potència, que trenca el cercle del mal. Estimats germans i germanes, resant aquests dies el parenostre, podem demanar una d’aquestes gràcies: viure els nostres dies per la glòria de Déu, és a dir viure amb amor; saber confiar-nos al Pare en les proves i dir papa al Pare i trobar en l’encontre amb el Pare el perdó i el coratge de perdonar. Les dues coses van juntes. El Pare ens perdona, però ens dona el coratge de poder perdonar.

Traducció inicial de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat, revisada

Descarregar document