Catequesis del Papa

Catequesi sobre el parenostre: 16. Siguis on siguis, invoca el Pare

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui acabem el cicle de catequesis sobre el parenostre. Podem dir que la pregĂ ria cristiana neix de l’audĂ cia d’anomenar DĂ©u amb el nom de pare. Aquesta Ă©s l’arrel de la pregĂ ria cristiana: dir pare a DĂ©u. Cal tenir coratge! No es tracta nomĂ©s d’una fĂłrmula, sinĂł d’una intimitat filial en la qual som introduĂŻts per grĂ cia: JesĂșs Ă©s el revelador del Pare i ens dona la familiaritat amb ell. «No ens deixa una fĂłrmula que calgui repetir mecĂ nicament. Com per a qualsevol pregĂ ria vocal, l’Esperit Sant, ensenya els fills de DĂ©u a pregar el seu Pare mitjançant la Paraula de DĂ©u» (Catecisme de l’EsglĂ©sia catĂČlica, 2766). JesĂșs mateix va utilitzar diferents expressions per pregar al Pare. Quan llegim atentament els Evangelis, descobrim que aquestes expressions de pregĂ ria que sorgeixen dels llavis de JesĂșs recorden el text del parenostre.

JesĂșs ens dĂłna no sols les paraules de la nostra pregĂ ria filial, ens dĂłna al mateix temps l’Esperit per qui aquestes paraules esdevenen en nosaltres «esperit i vida» (cf. Jn 6,63). Encara mĂ©s, la prova i la possibilitat de la nostra pregĂ ria filial Ă©s que el Pare «ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill que crida: “AbbĂ , Pare!”» (Ga 4,6). Com que la nostra pregĂ ria interpreta els nostres desigs davant DĂ©u, el Pare Ă©s encara «qui coneix els cors», qui «sap quin Ă©s el voler de l’Esperit: l’Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com DĂ©u vol» (Rm 8,27). La pregĂ ria al nostre Pare s’empelta en la missiĂł misteriosa del Fill i de l’Esperit.

Per exemple, en la nit de GetsemanĂ­ JesĂșs prega aixĂ­: «AbbĂ , Pare, tot t’és possible; aparta de mi aquesta copa. PerĂČ que no es faci el que jo vull, sinĂł el que tu vols» (Mc 14,36). Ja hem recordat aquest text de l’Evangeli de Marc. Com no podem reconĂšixer en aquesta pregĂ ria, encara que sigui curta, un rastre del parenostre? Enmig de les tenebres, JesĂșs invoca DĂ©u amb el nom d’AbbĂ , amb confiança filial i, tot i sentint por i angoixa, demana que es compleixi la seva voluntat.

En altres passatges de l’Evangeli JesĂșs insisteix als seus deixebles perquĂš tinguin un esperit de pregĂ ria. La pregĂ ria ha de ser insistent, i sobretot ha de tenir presents els germans, especialment quan tenim amb ells relacions difĂ­cils. Diu JesĂșs: «Quan pregueu, si teniu res contra algĂș, perdoneu-ho, i aixĂ­ tambĂ© el vostre Pare del cel us perdonarĂ  les vostres faltes» (Mc 11,25). Com podem no reconĂšixer en aquestes expressions la similitud amb el parenostre? I els exemples podrien ser nombrosos fins i tot per a nosaltres.

En els escrits de Sant Pau no trobem el text del parenostre, perĂČ la seva presĂšncia emergeix en aquella magnĂ­fica sĂ­ntesi on la invocaciĂł del cristiĂ  es condensa en una sola paraula: «AbbĂ !» (cf. Rm 8,15; Ga 4,6).

En l’Evangeli de Lluc, JesĂșs satisfĂ  plenament la peticiĂł dels deixebles, que, veient-lo sovint aĂŻllat i submergit en la pregĂ ria, un dia es decideixen a demanar-li: «Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles» (11,1). I aleshores el Mestre els va ensenyar la pregĂ ria al Pare.

Considerant el Nou Testament en conjunt, es veu clarament que el primer protagonista de cada pregĂ ria Ă©s l’Esperit Sant. No oblidem aixĂČ: el protagonista de cada pregĂ ria cristiana Ă©s l’Esperit Sant. Nosaltres no podrĂ­em pregar mai sense la força de l’Esperit Sant. És ell qui prega en nosaltres i ens mou a pregar bĂ©. Podem demanar a l’Esperit que ens ensenyi a pregar, perquĂš ell Ă©s el protagonista, qui fa la veritable oraciĂł en nosaltres. Bufa en el cor de cada un de nosaltres, que som deixebles de JesĂșs. L’Esperit ens fa capaços de pregar com a fills de DĂ©u, perquĂš realment ho som pel baptisme. L’Esperit ens fa pregar en el «solc» que JesĂșs va excavar per a nosaltres. Aquest Ă©s el misteri de la pregĂ ria cristiana: per grĂ cia ens sentim atrets en el diĂ leg d’amor de la SantĂ­ssima Trinitat.

JesĂșs pregava aixĂ­. A vegades va usar expressions que sĂłn segurament molt llunyanes del text del parenostre. Pensem en les paraules inicials del salm 22, que JesĂșs pronuncia a la creu: «DĂ©u meu, DĂ©u meu, per quĂš m’has abandonat?» (Mt 27,46). El Pare celestial pot abandonar el seu Fill? No, certament. PerĂČ l’amor per nosaltres, pecadors, ha portat JesĂșs fins aquest punt: fins experimentar l’abandĂł de DĂ©u, el seu allunyament, perquĂš ha pres sobre seu tots els nostres pecats. I fins i tot en el crit d’angoixa, es mantĂ© el «DĂ©u meu, DĂ©u meu». En aquell «meu» hi ha el nucli de la relaciĂł amb el Pare, Ă©s el nucli de la fe i de la pregĂ ria.

Per aixĂČ, a partir d’aquest nucli, un cristiĂ  pot pregar en qualsevol situaciĂł. Pot assumir totes les pregĂ ries de la BĂ­blia, especialment dels Salms; perĂČ tambĂ© pot pregar amb moltes expressions que en milers d’anys d’histĂČria han omplert els cors dels homes. I no deixem mai de parlar al Pare dels nostres germans i germanes en la humanitat, perquĂš cap d’ells, especialment els pobres, quedi sense consol i sense una part de l’amor.

En acabar aquesta catequesi, podem repetir aquella pregĂ ria de JesĂșs: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquĂš has revelat als senzills tot aixĂČ que has amagat als savis i entesos» (Lc 10,21). Per pregar hem de fer-nos senzills, perquĂš l’Esperit Sant vingui a nosaltres i sigui ell qui ens guiĂŻ en la pregĂ ria.

TraducciĂł inicial de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat, revisada

Descarregar document