Catequesis del Papa

Catequesi sobre els Fets dels Apòstols 8. «Alerta que no us trobéssiu lluitant contra Déu!» (Ac 5,39). Els criteris de discerniment proposats pel savi Gamaliel

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem la catequesi sobre els Fets dels Apòstols. Davant la prohibició dels jueus d’ensenyar en nom de Crist, Pere i els Apòstols responen amb valentia que no poden obeir a qui vol aturar el viatge de l’Evangeli en el món.

Els Dotze demostren així que tenen aquella «obediència de la fe» que després volen desvetllar en tots els homes (cf. Rm 1,5). A partir de la Pentecosta, de fet, ja no són homes «sols». Experimenten aquella sinergia especial que els fa descentrar-se d’ells mateixos i els fa dir: «Nosaltres i l’Esperit Sant» (cf. Ac 5,32) o «l’Esperit Sant i nosaltres» (Ac 15,28). Senten que no poden dir «jo» sol, són homes descentrats de si mateixos. Enfortits per aquest pacte, els Apòstols no es deixen intimidar per ningú. Tenien un coratge impressionant! Pensem que eren covards: tots van fugir, van fugir quan Jesús va ser arrestat. Però, covards com eren, es van convertir en molt valents. Per què? Perquè l’Esperit Sant era amb ells. A nosaltres ens passa el mateix: si nosaltres tenim l’Esperit Sant a dins, tindrem la força per avançar, el coratge de vèncer en tantes lluites, no per nosaltres sinó per l’Esperit que és en nosaltres. No es fan enrere en la seva marxa de testimonis intrèpids de Jesús ressuscitat, com els màrtirs de tots els temps, inclosos els nostres. Els màrtirs, donen la vida, no s’amaguen de ser cristians. Pensem, que fa alguns anys —avui encara n’hi ha molts—, com ara fa quatre anys, quan aquells coptes ortodoxos cristians, treballadors reals, a la platja de Líbia, van ser degollats. I l’última paraula que deien era «Jesús, Jesús». No havien venut la fe, perquè l’Esperit Sant era amb ells. Aquests són els màrtirs d’avui! Els Apòstols són els «megàfons» de l’Esperit Sant, enviats pel Ressuscitat a difondre amb promptitud i sense dubtes la Paraula que dona salvació.

I efectivament, aquesta determinació fa tremolar el «sistema religiós» jueu, que se sent amenaçat i respon amb violència i sentències de mort. La persecució dels cristians és sempre la mateixa: les persones que no volen el cristianisme se senten amenaçades i per tant porten la mort als cristians. Però, enmig dels Sanedrí, s’alça la veu diferent d’un fariseu que opta per provocar una reacció en els seus: es deia Gamaliel, home prudent, «doctor de la Llei, estimat per tota la gent». En la seva escola sant Pau va aprendre a observar «la Llei dels pares» (cf. Ac 22,3). Gamaliel pren la paraula i ensenya als seus germans com exercir l’art del discerniment davant les situacions que van més enllà dels patrons habituals.

Mostra, citant alguns personatges que havien passat com a Messies, que cada projecte humà primer pot rebre aclamacions i després naufragar, mentre que tot el que ve de dalt i porta la «signatura» de Déu està destinat a perdurar. Els projectes humans sempre fracassen; tenen un temps, com nosaltres. Penseu en molts projectes polítics, i com canvien d’un costat a l’altre, en tots els països. Penseu en els grans imperis, penseu en les dictadures del segle passat: se sentien molt poderosos, pensaven que dominaven el món. I després es van ensorrar tots. Penseu encara avui, en els imperis actuals: s’esfondraran, si Déu no és amb ells, perquè la força que els homes tenen en ells mateixos no perdura. Només perdura la força de Déu. Pensem en la història dels cristians, també en la història de l’Església, amb tants pecats, amb tants escàndols, amb tantes coses dolentes en aquests dos mil·lennis. Per què no s’ha esfondrat? Perquè Déu hi és. Nosaltres som pecadors, i moltes vegades escandalitzem. Però Déu és amb nosaltres. I Déu ens salva primer a nosaltres, i després a ells; però sempre salva, el Senyor. La força és «Déu amb nosaltres». Gamaliel demostra, citant alguns personatges que s’havien presentat com a Messies, que cada projecte humà primer pot rebre aclamacions i després naufragar. Per això Gamaliel conclou que, si els deixebles de Jesús de Natzaret han cregut en un impostor, estan destinats a desaparèixer en l’oblit; en canvi, si segueixen un que ve de Déu, és millor renunciar a lluitar contra ell; i adverteix: «Alerta que no us trobéssiu lluitant contra Déu!» (Ac 5,39). Ens ensenya a fer aquest discerniment.

Són paraules tranquil·les i mirades que permeten veure el fet cristià amb una llum nova i ofereixen criteris que «contenen Evangeli», perquè inviten a reconèixer l’arbre pels seus fruits (cf. Mt 7,16). Toquen els cors i obtenen l’efecte desitjat: els altres membres del Sanedrí segueixen el seu criteri i renuncien a les intencions de mort, és a dir matar els Apòstols.

Demanem a l’Esperit Sant que actuï en nosaltres perquè, ja sigui personalment ja sigui comunitàriament, puguem adquirir l’habitus del discerniment. Demanem-li saber veure sempre la unitat de la història de la salvació a través dels signes del pas de Déu en el nostre temps i en les cares dels qui ens envolten, perquè aprenguem que el temps i els rostres humans són missatgers del Déu vivent.

Traducció inicial de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat, revisada

Descarregar document