Catequesis del Papa

Catequesi sobre els Fets dels Apòstols 9. Esteve «ple de l’Esperit Sant» (Ac 7,55) entre ‘diakonia’ i ‘martyria’

Estimats germans i germanes, bon dia!

A través del Llibre dels Fets dels Apòstols, seguim un viatge: el viatge de l’Evangeli en el món. Sant Lluc, amb gran realisme, mostra tant la fecunditat d’aquest viatge com la presència d’alguns problemes en el si de la comunitat cristiana. Des de l’inici hi ha hagut sempre problemes. Com harmonitzar les diferències que cohabiten en el seu interior sense que hi hagi contrastos i divisions?

La comunitat no acollia només els jueus, sinó també els grecs, és a dir persones provinents de la diàspora, no hebreus, amb cultura i sensibilitat pròpies i amb una altra religió. Nosaltres, avui, en diem «pagans». I aquests eren acollits. Aquesta convivència determina equilibris fràgils i precaris; i enmig de les dificultats apareix el «jull», i quin és el jull pitjor que destrueix una comunitat? El jull de la murmuració, el jull de la xerrameca: els grecs murmuren per la manca d’atenció de la comunitat a les seves vídues.

Els Apòstols inicien un procés de discerniment que consisteix a plantejar bé les dificultats i buscar junts les solucions. Troben una manera de fer subdividint les diferents tasques per a un creixement de tot el cos eclesial i per evitar deixar de banda tant el «contingut» de l’Evangeli com l’atenció dels membres més pobres.

Els Apòstols són sempre més conscients que la seva vocació principal és la pregària i la predicació de la paraula de Déu: pregar i anunciar l’Evangeli; i resolen la qüestió instituint un nucli de «set homes de bona reputació, plens de l’Esperit Sant i de saviesa» (Ac 6,3), que, després d’haver rebut la imposició de les mans, s’ocuparan del servei de les taules. Es tracta dels diaques, que són creats per a això, per al servei. El diaca en l’Església no és un sacerdot de segona, és una altra cosa; no és per a l’altar, sinó per al servei. És el responsable del servei en l’Església. Quan a un diaca li agrada massa ser a l’altar, s’equivoca. Aquest no és el seu camí. Aquesta harmonia entre servei a la Paraula i servei a la caritat representa el llevat que fa créixer el cos eclesial.

I els Apòstols creen set diaques, i d’entre aquests set es distingeixen especialment Esteve i Felip. Esteve evangelitza amb força i parresia (llibertat per a dir-ho tot), però la seva paraula troba la resistència més tenaç. No trobant cap altra manera de fer-los canviar, què fan els seus adversaris? Agafen la solució més dolenta per anorrear un ésser humà: és a dir, la calúmnia o el fals testimoni. I nosaltres sabem que la calúmnia mata sempre. Aquest «càncer diabòlic», que neix de la voluntat de destruir la reputació d’una persona, ataca també la resta del cos eclesial i el fa malbé greument quan, per interessos mesquins o per cobrir les mancances pròpies, es posen d’acord per difamar algú.

Conduït al Sanedrí i acusat de falsos testimonis —havien fet el mateix a Jesús i faran el mateix amb tots els màrtirs mitjançant falsos testimonis i calúmnies—, Esteve proclama una lectura de la història sagrada centrada en Crist, per defensar-se. I la Pasqua de Jesús mort i ressuscitat és la clau de tota la història de l’Aliança. Davant aquesta sobreabundància del do diví, Esteve denuncia amb valentia la hipocresia amb què han estat tractats els profetes i Crist mateix. I els recorda la història dient: «A quin dels profetes ells no van perseguir? Van matar els qui havien anunciat l’adveniment del Just, que ara vosaltres heu traït i assassinat» (Ac 7,52). No diu mitges paraules, sinó que parla clar, diu la veritat.

Això provoca la reacció violenta dels oients, i Esteve és condemnat a mort, condemnat a ser apedregat. Ell manifesta el veritable «caràcter» del deixeble de Crist. No busca fugir d’estudi, no apel·la a personalitats que el puguin salvar, sinó que posa la seva vida a les mans del Senyor i la bonica pregària d’Esteve, en aquell moment diu: «Jesús, Senyor, rep el meu esperit» (Ac 7,59) —i mor com a fill de Déu perdonant: «Senyor, no els tinguis en compte aquest pecat!» (Ac 7,60).

Aquestes paraules d’Esteve ens ensenyen que no són els discursos bonics els que revelen la nostra identitat de fills de Déu, sinó només l’abandó de la pròpia vida en mans del Pare i el perdó per als qui ens ofenen que fan veure la qualitat de la nostra fe.

Avui hi ha més màrtirs que al començament de la vida de l’Església, i els màrtirs són a tot arreu. L’Església d’avui és rica en màrtirs, està irrigada amb la seva sang que és «llavor de nous cristians» (Tertulià, Apologetico, 50,13) i assegura creixement i fecunditat al poble de Déu. Els màrtirs no són «petits sants», sinó homes i dones de carn i ossos que —com diu l’Apocalipsi— «han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell i els han quedat blancs» (7,14). Ells són els autèntics vencedors.

Demanem també nosaltres al Senyor que, mirant els màrtirs d’ahir i d’avui, puguem aprendre a viure una vida plena, acollint el martiri de la fidelitat diària a l’Evangeli i de la conformació a Crist.

Traducció inicial de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat, revisada

Descarregar document