Catequesis del Papa

Catequesi sobre les Benaurances: 9. «Benaurats els perseguits per la justícia perquè d’ells és el regne dels cels» (Mt 5,10)

Estimats germans i germanes, bon dia!

Amb l’audiència d’avui, acabem el recorregut sobre les Benaurances evangèliques. Tal com ho hem sentit, en l’última es proclama la joia escatològica dels perseguits per la justícia.

Aquesta benaurança anuncia la mateixa felicitat que la primera: el regne dels Cels és dels perseguits ja que és dels pobres d’esperit; entenem així que hem arribat a la fi d’un camí unitari desvelat en els anuncis anteriors.

La pobresa en l’esperit, el plany, la senzillesa, la set de santedat, la misericòrdia, la purificació del cor i les obres de pau poden conduir a la persecució per culpa de Crist, però aquesta persecució és en última instància causa de joia i de gran recompensa als cels. El camí de les Benaurances és un camí pasqual que porta d’una vida segons el món a la vida segons Déu, d’una existència guiada per la carn —és a dir per l’egoisme— a l’existència guiada per l’Esperit.

El món, amb els seus ídols, els seus compromisos i les seves prioritats, no pot acceptar aquesta mena d’existència. Les «estructures de pecat», produïdes sovint per la mentalitat humana, per molt estranyes que siguin a l’Esperit de veritat que el món no pot rebre (cf. Jn 14,17), només poden rebutjar la pobresa, la senzillesa o la puresa i declarar la vida segons l’Evangeli com un error i un problema, per tant com una cosa que cal marginar. Així pensa el món: «Aquests són idealistes o fanàtics…» Així pensen ells.

Si el món viu en funció dels diners, qualsevol persona que demostri que la vida es pot viure donant i renunciant es converteix en una molèstia per al sistema de la cobdícia. Aquesta paraula «molèstia» és clau, perquè el testimoni cristià, que fa tant de bé a molta gent perquè el segueix, molesta els que tenen una mentalitat mundana. La viuen com un retret. Quan apareix la santedat i sorgeix la vida dels fills de Déu, en aquesta bellesa hi ha alguna cosa incòmoda que crida a una presa de posició: o posar-se a discutir i obrir-se al bé o refusar aquella llum i endurir el cor, fins i tot al punt d’oposició i de fúria (cf. Sv 2,14-15). És curiós, crida l’atenció veure com, en les persecucions dels màrtirs, creix l’hostilitat fins al punt de la fúria. N’hi ha prou de veure les persecucions del segle passat, de les dictadures europees: com s’arriba fins a la fúria contra els cristians, contra el testimoni cristià i contra l’heroïcitat dels cristians.

Però això demostra que el drama de la persecució és també el lloc de l’alliberament del sotmetiment cap a l’èxit, de la vanaglòria i dels compromisos del món. Què és el que alegra els rebutjats pel món per causa de Crist? S’alegren d’haver trobat quelcom que val més que tot el món. De fet «quin avantatge té que un home guanyi tot el món si perd la pròpia vida?» (Mc 8,36). Què hi guanya?

És dolorós recordar que, en aquest moment, hi ha molts cristians que pateixen persecució en diverses parts del món, i hem d’esperar i pregar que la seva tribulació s’aturi el més aviat possible. N’hi ha tants: els màrtirs d’avui són més nombrosos que els màrtirs dels primers segles. Expressem a aquests germans i germanes la nostra proximitat: som un cos únic i aquests cristians són els membres sagnants del cos de Crist que és l’Església.

Però també hem d’anar en compte de no veure aquesta felicitat en clau victimista, auto-compassiva. De fet, el menyspreu dels homes no és sinònim de persecució: poc després Jesús diu que els cristians són la «sal de la terra», i alerta contra el perill de «perdre el sabor”, perquè, si és així, la sal «no serveix per a res més que per a ser llençada i trepitjada per la gent» (Mt 5,13). Per tant, hi ha també un menyspreu que és per culpa nostra, quan perdem el sabor de Crist i de l’Evangeli.

Hem de ser fidels al camí humil de les Benaurances, perquè és el que ens porta a ser de Crist i no del món. Val la pena recordar el camí de Sant Pau: quan pensava que era un home just era de fet un perseguidor, però quan va descobrir que era un perseguidor, es va convertir en un home d’amor, que afrontava feliçment els sofriments de la persecució que patia (cf. Col 1,24).

L’exclusió i la persecució, si Déu ens en concedeix la gràcia, ens fan semblants a Crist crucificat i, associant-nos a la seva passió, són la manifestació de la vida nova. Aquesta vida és la mateixa de Crist, que per nosaltres els homes i per la nostra salvació va ser «menyspreat i rebutjat pels homes» (cf. Is 53,3; At 8,30-35). Acollir el seu Esperit ens pot portar a tenir tant d’amor en el nostre cor per oferir la vida pel món sense comprometre’ns amb els seus enganys i acceptant-ne el seu rebuig. Els compromisos amb el món son el perill: el cristià té sempre la temptació de fer compromisos amb el món, amb l’esperit del món. Això —rebutjar els compromisos i seguir el camí de Jesucrist— és la vida del Regne dels cels, la joia més gran, la veritable alegria. I a més, en les persecucions hi ha sempre la presència de Jesús que ens acompanya, la presència de Jesús que ens consola i la força de l’Esperit que ens ajuda a tirar endavant. No ens desanimem quan una vida coherent amb l’Evangeli atrau les persecucions de la gent: hi ha l’Esperit que ens recolza en aquest camí.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document