Catequesis del Papa

Catequesi sobre la pregària: 5. La pregària d’Abraham

Estimats germans i germanes, bon dia!

Hi ha una veu que de sobte ressona en la vida d’Abraham. Una veu que el convida a emprendre un camĂ­ absurd: una veu que l’anima a desarrelar-se de la seva terra natal, de les arrels de la seva famĂ­lia, per anar vers un futur nou, un futur diferent. I tot basant-se nomĂ©s en una promesa, d’aquell en qui pot confiar. I refiar-se d’una promesa no Ă©s fĂ cil, cal ser valent. I Abraham va confiar.

La BĂ­blia no diu res del passat del primer patriarca. La lĂČgica de les coses permet suposar que adorava altres divinitats; potser era un home savi, acostumat a escrutar el cel i les estrelles. El Senyor, de fet, li promet que la seva descendĂšncia serĂ  tan nombrosa com les estrelles que puntegen el cel.

I Abraham se’n va. Escolta la veu de DĂ©u i confia en la seva paraula. AixĂČ Ă©s important: confia en la paraula de DĂ©u. I amb aquesta partença seva neix una nova manera de concebre la relaciĂł amb DĂ©u; Ă©s per aquesta raĂł que el patriarca Abraham es troba present en les grans tradicions espirituals jueva, cristiana i islĂ mica com l’home de DĂ©u perfecte, capaç de sotmetre’s a Ell, fins i tot quan la seva voluntat es mostra difĂ­cil, fins i tot incomprensible.

Abraham Ă©s doncs l’home de la Paraula. Quan DĂ©u parla, l’home esdevĂ© receptor d’aquella Paraula i la seva vida el lloc on vol encarnar-se. Aquesta Ă©s una gran novetat en el camĂ­ religiĂłs de l’home: la vida del creient comença a entendre’s com una vocaciĂł, Ă©s a dir com una crida, com el lloc on es compleix una promesa; i ell es mou pel mĂłn no nomĂ©s empĂšs per un enigma, sinĂł amb la força d’aquella promesa, que un dia es farĂ  realitat. I Abraham va creure en la promesa de DĂ©u. Va creure i se’n va anar, sense saber cap a on anava —aixĂ­ ho diu la Carta als Hebreus (cf. 11,8). PerĂČ se’n va refiar.

Llegint el llibre del GĂšnesi, descobrim com Abraham vivia la pregĂ ria en la contĂ­nua fidelitat a aquella Paraula, que apareixia periĂČdicament al llarg del seu camĂ­. En resum, podem dir que en la vida d’Abraham la fe es converteix en histĂČria. La fe es converteix en histĂČria. De fet, Abraham, amb la seva vida, amb el seu exemple, ens ensenya aquest camĂ­, aquesta gran avinguda on la fe esdevĂ© histĂČria. DĂ©u ja no es veu nomĂ©s en els fenĂČmens cĂČsmics, com un DĂ©u llunyĂ , que pot fer por. El DĂ©u d’Abraham es converteix en el «meu DĂ©u», el DĂ©u de la meva histĂČria personal, que guia els meus passos, que no m’abandona; el DĂ©u dels meus dies, el company de les meves aventures; el DĂ©u ProvidĂšncia. Jo em pregunto i us pregunto: nosaltres tenim aquesta experiĂšncia de DĂ©u? El «meu DĂ©u», el DĂ©u que m’acompanya, el DĂ©u de la meva histĂČria personal, el DĂ©u que guia els meus passos, que no m’abandona, el DĂ©u dels meus dies? Tenim aquesta experiĂšncia? Pensem-hi.

Aquesta experiĂšncia d’Abraham tambĂ© estĂ  testimoniada per un dels textos mĂ©s originals de la histĂČria de l’espiritualitat: el Memorial de Blaise Pascal. Comença aixĂ­: «DĂ©u d’Abraham, DĂ©u d’Isaac, DĂ©u de Jacob, no dels filĂČsofs i dels savis. Certesa, certesa. Sentiment. Joia. Pau. DĂ©u de Jesucrist.» Aquest memorial, escrit sobre un petit pergamĂ­, i trobat desprĂ©s de la seva mort cosit a l’interior d’un vestit del filĂČsof, expressa no una reflexiĂł intel·lectual que un home savi com ell pot tenir sobre DĂ©u, sinĂł el sentit viu, experimentat, de la seva presĂšncia. Pascal fins i tot anota el moment precĂ­s en quĂš va sentir aquesta realitat, havent-la trobat finalment: el vespre del 23 de novembre de 1654. No Ă©s el DĂ©u abstracte o el DĂ©u cĂČsmic, no. És el DĂ©u d’una persona, d’una crida, el DĂ©u d’Abraham, d’Isaac, de Jacob, el DĂ©u que Ă©s certesa, que Ă©s sentiment, que Ă©s joia.

«La pregĂ ria d’Abraham s’expressa en primer lloc amb accions: home del silenci, en cada etapa construeix un altar al Senyor» (Catecisme de l’EsglĂ©sia CatĂČlica, 2570). Abraham no construeix un temple, sinĂł que escampa el camĂ­ de pedres que recorden el trĂ nsit de DĂ©u. Un DĂ©u sorprenent, com quan el visita en la figura de tres convidats, que ell i Sara acullen de pressa i que els anuncien el naixement del fill Isaac (cf. Gen 18,1-15). Abraham tenia cent anys, i la seva dona noranta, mĂ©s o menys. I van creure, es refiaren de DĂ©u. I Sara, la seva dona, va concebre. A aquella edat! Aquest Ă©s el DĂ©u d’Abraham, el nostre DĂ©u, que ens acompanya.

AixĂ­ Abraham es converteix en familiar de DĂ©u, capaç tambĂ© de discutir amb Ell, perĂČ sempre fidel. Parla amb DĂ©u i discuteix. Fins a la prova definitiva, quan DĂ©u li demana que sacrifiqui el seu propi fill Isaac, el fill de la vellesa, l’Ășnic hereu. AquĂ­ Abraham viu la fe com un drama, com un caminar a les palpentes durant la nit, sota un cel aquesta vegada sense estrelles. I a nosaltres tambĂ© ens passa, caminem a les fosques, perĂČ amb la fe. DĂ©u mateix agafarĂ  la mĂ  d’Abraham que ja estava disposat a colpejar, perquĂš ha vist la seva veritable disponibilitat total (cf. Gen 22,1-19).

Germans i germanes, aprenguem d’Abraham, aprenguem a pregar amb fe: escoltar el Senyor, caminar, dialogar, fins i tot discutir. No tinguem por de discutir amb DĂ©u! DirĂ© tambĂ© una cosa que pot semblar una heretgia. Moltes vegades he sentit gent que em diu: «Saps, m’ha passat aixĂČ i m’he enfadat amb DĂ©u» —«Tu has tingut el coratge d’enfadar-te amb DĂ©u?» —«SĂ­, m’he enfadat.» PerĂČ aquesta Ă©s una forma de pregĂ ria. PerquĂš nomĂ©s un fill Ă©s capaç d’enrabiar-se amb el pare i desprĂ©s retrobar-lo. Aprenguem d’Abraham a pregar amb fe, a dialogar, a discutir, perĂČ sempre disposats a escoltar la paraula de DĂ©u i a posar-la en prĂ ctica. Amb DĂ©u, aprenguem a parlar com un fill amb el seu pare: escoltar-lo, respondre, discutir. PerĂČ transparent, com un fill amb el pare. AixĂ­ ens ensenya Abraham a pregar. GrĂ cies.

TraducciĂł de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document