Catequesis del Papa

Catequesi – «Guarir el món»: 4. La destinació universal dels béns i la virtut de l’esperança

Estimats germans i germanes, bon dia!

Davant la pandèmia i les seves conseqüències socials, molts corren el risc de perdre l’esperança. En aquest temps d’incertesa i d’angoixa, convido tothom a acollir el do de l’esperança que ve de Crist. Ell ens ajuda a navegar en les aigües turbulentes de la malaltia, de la mort i de la injustícia, que no tenen la darrera paraula sobre la nostra destinació final.

La pandèmia ha posat en relleu i agreujat problemes socials, sobretot la desigualtat. Alguns poden treballar des de casa, mentre que per a molts altres això és impossible. Alguns infants, malgrat les dificultats, poden continuar rebent una educació escolar, mentre que per a moltíssims altres aquesta educació s’ha interromput bruscament. Algunes nacions poderoses poden emetre moneda per a afrontar l’emergència, mentre que per a d’altres això significaria hipotecar el futur.

Aquests símptomes de desigualtat revelen una malaltia social; és un virus que ve d’una economia malalta. Hem de dir-ho senzillament: l’economia està malalta. Ha emmalaltit. És el fruit d’un creixement econòmic injust —aquesta és la malaltia: el fruit d’un creixement econòmic injust— que prescindeix dels valors humans fonamentals. En el món d’avui, uns pocs molt rics tenen més que tota la resta de la humanitat. Repeteixo això perquè ens farà pensar: pocs molt rics, un grupet, tenen més que tota la resta de la humanitat. Això és estadística pura. És una injustícia que clama el cel! Al mateix temps, aquest model econòmic és indiferent als danys infligits a la casa comuna. No té cura de la casa comuna. Estem a prop de superar molts dels límits del nostre meravellós planeta, amb conseqüències greus i irreversibles: de la pèrdua de biodiversitat i del canvi climàtic fins a l’augment del nivell dels mars i a la destrucció dels boscos tropicals. La desigualtat social i la degradació ambiental van de la mà i tenen la mateixa arrel (cf. Laudato si’, 101): la del pecat de voler posseir, de voler dominar els germans i les germanes, de voler posseir i dominar la naturalesa i Déu mateix. Però aquest no és el disseny de la creació.

«Al principi Déu va confiar la terra i els seus recursos a l’administració comuna de la humanitat per tal que en tingués cura» (Catecisme de l’Església catòlica, 2402). Déu ens ha demanat dominar la terra en nom seu (cf. Gn 1,28), cultivant-la i cuidant-la com un jardí, el jardí de tots (cf. Gn 2,15). «Mentre “llaurar” significa ‘cultivar, llaurar o treballar’ […], “cuidar” significa ‘protegir, custodiar, preservar’» (LS, 67). Però compte a no interpretar això com a carta blanca per a fer de la terra allò que hom vol. No. Hi ha una «relació de reciprocitat responsable» (ibid.) entre nosaltres i la naturalesa. Rebem de la creació i donem per part nostra. «Cada comunitat pot prendre de la bondat de la terra allò que li cal per a la supervivència, però també té el deure de protegir-la» (ibid.). Ambdues parts.

De fet, la terra «ens precedeix i ens ha estat donada» (ibid.), ha estat donada per Déu «a tota la humanitat» (CEC, 2402). I per tant és obligació nostra fer que els seus fruits arribin a tothom, no sols a alguns. I aquest és l’element clau de la nostra relació amb els béns terrenals. Com ho recordaven els pares del concili Vaticà II, «l’home, en utilitzar-los, no ha de considerar les coses exteriors que legítimament posseeix com a exclusivament seves, sinó també com a comunes, en el sentit que no li facin profit només a ell, sinó també als altres» (Const. past. Gaudium et spes, 69). De fet, «la propietat d’un bé fa del seu amo un administrador de la providència per a fer-lo fructificar i comunicar els seus beneficis a d’altres» (CEC, 2404). Nosaltres som administradors dels béns, no amos. Administradors. «Sí, però el bé és meu.» És cert, és teu però per a administrar-lo, no per a tenir-lo egoistament per a tu.

Per assegurar que allò que posseïm porti valor a la comunitat, «l’autoritat política té el dret i l’obligació de regular en funció del bé comú l’exercici legítim del dret de propietat» (ibid., 2406).[1] La «subordinació de la propietat privada a la destinació universal dels béns […] és una “regla d’or” del comportament social i el primer principi de tot l’ordenament èticosocial» (LS, 93).[2]

Les propietats, el diner són instruments que poden servir a la missió. Però els transformem fàcilment en finalitats, individuals o col·lectives. I quan això passa, es minen els valors humans essencials. L’homo sapiens es deforma i es converteix en una espècie d’homo œconomicus —en un sentit pitjor— individualista, calculador i dominador. Ens oblidem que, sent creats a imatge i semblança de Déu, som éssers socials, creatius i solidaris, amb una immensa capacitat d’estimar. Sovint oblidem això. De fet, som els éssers més cooperatius entre totes les espècies, i florim en comunitat, com es veu bé en l’experiència dels sants.[3] Hi ha una dita espanyola que m’ha inspirat aquesta frase, i diu així: «Florecemos en racimo, como los Santos.» Florim en comunitat, com es veu en l’experiència dels sants.

Quan l’obsessió per posseir i dominar exclou milions de persones dels béns primers; quan la desigualtat econòmica i tecnològica és tan gran que malmet el teixit social, i quan la dependència d’un progrés material il·limitat amenaça la casa comuna, llavors no podem quedar-nos mirant. Amb la mirada fixada en Jesús (cf. He 12,2) i amb la certesa que el seu amor obra mitjançant la comunitat dels seus deixebles, hem d’actuar tots junts, en l’esperança de generar alguna cosa diferent i millor. L’esperança cristiana, arrelada en Déu, és la nostra àncora. Ella sosté la voluntat de compartir, reforçant la nostra missió com a deixebles de Crist, que ho ha compartit tot amb nosaltres.

I això ho van entendre les primeres comunitats cristianes, que com nosaltres van viure temps difícils. Conscients de formar un sol cor i una sola ànima, posaven tots els seus béns en comú, testimoniant la gràcia abundant de Crist sobre ells (cf. Ac 4,32-35). Nosaltres estem vivint una crisi. La pandèmia ens ha posat a tots en crisi. Però recordeu-ho: d’una crisi no se’n pot sortir de la mateixa manera, o en sortim millors, o en sortim pitjors. Aquesta és la nostra opció. Després de la crisi, ¿continuarem amb aquest sistema econòmic d’injustícia social i de menyspreu per la cura de l’ambient, de la creació, de la casa comuna? Rumiem-ho. Que les comunitats cristianes del segle XXI puguin recuperar aquesta realitat —la cura de la creació i la justícia social: van juntes—, donant així testimoniatge de la resurrecció del Senyor. Si cuidem els béns que el Creador ens dona, si posem en comú allò que posseïm de manera que no li manqui res a ningú, llavors realment podrem inspirar esperança per a regenerar un món més sa i més just.

I per finalitzar, pensem en els infants. Llegiu les estadístiques: quants nens, avui moren de fam per una no bona distribució de les riqueses, per un sistema econòmic com he dit abans; i quants nens, avui, no tenen dret a l’escola, pel mateix motiu. Que aquesta imatge, dels nens necessitats per fam i per falta d’educació, ens ajudi a entendre que després d’aquesta crisi hem de sortir-ne millors. Gràcies.

 

[1]  Cf. GS, 71; St. Joan Pau II, Cart. enc. Sollicitudo rei socialis, 42; Cart. enc. Centesimus annus, 40.48).
[2]  Cf. St. Joan Pau II, Cart. enc. Laborem exercens, 19.
[3]  «Florecemos en racimo, como los santos»: expressió comuna en llengua espanyola.

Descarregar document