Catequesis del Papa

Catequesi sobre la pregària: 9. La pregària d’Elies

Estimats germans i germanes, bon dia!

Reprenem avui les catequesis sobre la pregĂ ria, que hem interromput per fer la catequesi sobre la cura de la creaciĂł, ara les reprenem; i trobem un dels personatges mĂ©s captivadors de tota la Sagrada Escriptura: el profeta Elies. Va mĂ©s enllĂ  dels lĂ­mits del seu temps i podem veure tambĂ© la seva presĂšncia en alguns episodis de l’Evangeli. Apareix al costat de JesĂșs, junt amb MoisĂšs, en el moment de la TransfiguraciĂł (cf. Mt 17,3). JesĂșs mateix fa referĂšncia a la seva figura per acreditar el testimoni de Joan Baptista (cf. Mt 17,10-13).

A la BĂ­blia, Elies apareix sobtadament, de manera misteriosa, procedent d’un poblet molt marginal (cf. 1Re 17,1); i al final deixarĂ  l’escena, sota els ulls del deixeble Eliseu, sobre un carro de foc que el porta al cel (cf. 2Re 2,11-12). Per tant Ă©s un home sense un origen precĂ­s, i sobretot sense fi, segrestat al cel: per aixĂČ s’esperava el seu retorn abans de la vinguda del Messies, com un precursor. S’esperava el retorn d’Elies.

Les Escriptures ens presenten Elies com un home de fe cristal·lina: en el seu mateix nom, que podria significar «JahvĂš Ă©s DĂ©u», es troba el secret de la seva missiĂł. SerĂ  aixĂ­ tota la vida: home recte, incapaç de compromisos mesquins. El seu sĂ­mbol Ă©s el foc, imatge del poder purificador de DĂ©u. SerĂ  el primer sotmĂšs a proves, i es mantindrĂ  fidel. És l’exemple de totes les persones de fe que coneixen les temptacions i els sofriments, perĂČ no deixen de lluitar per l’ideal pel qual van nĂ©ixer.

La pregĂ ria Ă©s la limfa que alimenta constantment la seva existĂšncia. Per aixĂČ Ă©s un dels personatges mĂ©s estimats per la tradiciĂł monĂ stica, tant Ă©s aixĂ­ que alguns l’han elegit com a pare espiritual de la vida consagrada a DĂ©u. Elies Ă©s l’home de DĂ©u, que defensa el primat de l’AltĂ­ssim. Tot i aixĂČ, ell tambĂ© es veu obligat a afrontar les seves prĂČpies debilitats. És difĂ­cil de dir quines experiĂšncies li van ser mĂ©s Ăștils: si la derrota dels falsos profetes a la muntanya del Carmel (cf. 1Re 18,20-40), o el desconcert amb quĂš constata que «no Ă©s millor que els seus pares» (cf. 1Re 19,4). En l’esperit de qui prega, el sentit de la prĂČpia feblesa Ă©s mĂ©s preciĂłs que els moments d’exaltaciĂł, quan sembla que la vida Ă©s una cavalcada de victĂČries i d’ùxits. En la pregĂ ria passa sempre aixĂČ: moments de pregĂ ria que nosaltres sentim que ens atrauen, tambĂ© d’entusiasme, i moments de pregĂ ria de dolor, de sequedat, de proves. La pregĂ ria Ă©s aixĂ­: deixar-se portar per DĂ©u i deixar-se colpejar per situacions dolentes i tambĂ© per les temptacions. Aquesta Ă©s una realitat que trobem en moltes altres vocacions bĂ­bliques, tambĂ© en el Nou Testament, pensem per exemple en Sant Pere i en Sant Pau. La seva vida tambĂ© era aixĂ­: moments d’exultaciĂł i moments d’abatiment, de patiment.

Elies Ă©s l’home de vida contemplativa i, al mateix temps, de vida activa, preocupat pels esdeveniments del seu temps, capaç d’enfrontar-se al rei i a la reina, desprĂ©s que ells haguessin fet matar Nabot per apoderar-se de la seva vinya (cf. 1Re 21,1-24). Com necessitem que hi hagi creients, cristians plens d’entusiasme, que actuĂŻn davant de les persones que tenen responsabilitat de direcciĂł amb el coratge d’Elies, per dir: «AixĂČ no s’ha de fer! AixĂČ Ă©s un assassinat!» Necessitem l’esperit d’Elies. Ens mostra que no hi ha d’haver cap dicotomia en la vida de qui prega: si estĂ s davant del Senyor i si vas a trobar els germans als quals Ell t’envia. La pregĂ ria no Ă©s un tancar-se amb el Senyor per maquillar l’ànima: no, aixĂČ no Ă©s pregĂ ria, aixĂČ Ă©s un simulacre de pregĂ ria. La pregĂ ria Ă©s un encarar-se amb DĂ©u i un deixar-se enviar a servir els germans. El banc de prova de la pregĂ ria Ă©s l’amor concret al proĂŻsme. I viceversa: els creients actuen en el mĂłn desprĂ©s d’haver callat i pregat primer; en cas contrari la seva acciĂł Ă©s impulsiva, no tĂ© discerniment, Ă©s una carrera frenĂštica sense fi. Els creients es comporten aixĂ­, fan tantes injustĂ­cies, perquĂš no han anat primer al Senyor a pregar, a discernir quĂš han de fer.

Les pĂ gines de la BĂ­blia ens permeten suposar que la fe d’Elies tambĂ© va progressar: ell tambĂ© va crĂ©ixer en la pregĂ ria, la va anar perfeccionant a poc a poc. El rostre de DĂ©u es va anar fent mĂ©s clar al llarg del camĂ­, fins que arriba al punt mĂ©s Ă lgid en aquella experiĂšncia extraordinĂ ria, quan DĂ©u es manifesta a Elies a la muntanya (cf. 1Re 19,9-13). No es manifesta en la tempesta impetuosa, ni en el terratrĂšmol ni en el foc devorador, sinĂł en el «murmuri d’un vent suau» (v. 12). O mĂ©s ben dit, una traducciĂł que reflecteix bĂ© aquella experiĂšncia: en un fil de silenci sonor. AixĂ­ es manifesta DĂ©u a Elies. És amb aquest signe humil que DĂ©u es comunica amb Elies, que en aquell moment Ă©s un profeta fugitiu que ha perdut la pau. DĂ©u ve a l’encontre d’un home cansat, un home que pensava que havia fracassat en tots els fronts, i amb aquella brisa suau, amb aquell fil de silenci sonor fa que retorni al seu cor la calma i la pau.

Aquesta Ă©s la histĂČria d’Elies, perĂČ sembla escrita per a tots nosaltres. Algun vespre ens podem sentir inĂștils i sols. És llavors que vindrĂ  la pregĂ ria i trucarĂ  a la porta del nostre cor. Tots nosaltres podem recollir un tros de la capa d’Elies, com el seu deixeble va recollir la meitat de la seva capa. I fins i tot encara que hĂ gim fet alguna cosa malament, o ens sentim amenaçats i esporuguits, si tornem davant de DĂ©u amb la pregĂ ria, retornaran la serenitat i la pau com per un miracle. AixĂČ Ă©s el que ens ensenya l’exemple d’Elies.

TraducciĂł de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document