Catequesis del Papa

Catequesi sobre la pregĂ ria: 10. La pregĂ ria dels salms – 1

Estimats germans i germanes, bon dia!

Llegint la BĂ­blia trobem contĂ­nuament pregĂ ries de diversos tipus. PerĂČ tambĂ© trobem un llibre format nomĂ©s de pregĂ ries, un llibre que s’ha convertit en pĂ tria, lloc d’entrenament i casa d’innombrables persones que preguen. Es tracta del Llibre dels Salms. Hi ha 150 Salms per pregar.

Forma part dels llibres sapiencials perquĂš comunica el «saber pregar» a travĂ©s de l’experiĂšncia del diĂ leg amb DĂ©u. En els salms hi trobem tots els sentiments humans: les alegries, els dolors, els dubtes, les esperances, les amargors que donen color a la nostra vida. El Catecisme afirma que cada salm «tĂ© una sobrietat tan gran que l’home de qualsevol condiciĂł i de qualsevol temps el pot fer servir» (CEC, 2588). Llegint i rellegint els salms, nosaltres aprenem el llenguatge de la pregĂ ria. DĂ©u Pare, de fet, amb el seu Esperit, els va inspirar en el cor del rei David i d’altres que pregaven, per ensenyar a cada home i a cada dona com lloar-lo, com donar-li grĂ cies i suplicar-lo, com invocar-lo en la joia i en el dolor, com explicar les meravelles de les seves obres i de la seva Llei. En resum, els salms sĂłn la paraula de DĂ©u que nosaltres, humans, fem servir per parlar amb ell.

En aquest llibre no trobem persones etĂšries, persones abstractes, persones que confonen la pregĂ ria amb una experiĂšncia estĂštica o alienant. Els salms no sĂłn textos nascuts redactats sobre una taula; sĂłn invocacions, sovint dramĂ tiques, que neixen de la vivĂšncia de l’existĂšncia. Per pregar-los Ă©s suficient ser el que som. No hem d’oblidar que per resar bĂ© hem de pregar tal com som, sense maquillar-nos. No hem de canviar l’ànima per pregar. «Senyor, jo sĂłc així», i anar davant del Senyor tal com som, amb les coses boniques i tambĂ© amb les coses lletges que ningĂș no coneix, perĂČ que nosaltres, en el nostre interior, sĂ­ que les coneixem. En els salms sentim les veus de persones de carn i ossos que preguen, la vida dels quals, com la de tots, Ă©s plena de problemes, de fatiga, d’incerteses. El salmista no dubta de manera radical d’aquest sofriment: sap que forma part de la vida. En els salms, perĂČ, el sofriment es transforma en peticiĂł. Del sofriment a la peticiĂł.

I entre les moltes peticions, n’hi ha una que queda suspesa, com un crit incessant que travessa tot el llibre d’un extrem a l’altre. Una peticiĂł que nosaltres repetim moltes vegades: «Fins quan, Senyor? Fins quan?» Cada dolor requereix un alliberament, cada llĂ grima invoca un consol, cada ferida espera una guariciĂł, cada calĂșmnia una sentĂšncia d’absoluciĂł. «Fins quan, Senyor, haurĂ© de patir aixĂČ? Escolta’m, Senyor!» Quantes vegades nosaltres hem pregat aixĂ­, amb «Fins quan?», prou Senyor!

Fent aquestes peticions constantment, els salms ens ensenyen a no acostumar-nos al dolor, i ens recorden que la vida no se salva si no es cura. L’existĂšncia de l’home Ă©s un alĂš, la seva vida Ă©s breu, perĂČ la persona que prega sap que Ă©s preciosa als ulls de DĂ©u, de manera que tĂ© sentit cridar. I aixĂČ Ă©s important. Quan nosaltres preguem ho fem perquĂš sabem que som preciosos als ulls de DĂ©u. És la grĂ cia de l’Esperit Sant que, des de dins, desperta aquesta consciĂšncia: som preciosos als ulls de DĂ©u. I per aixĂČ som empesos a pregar.

La pregĂ ria dels salms Ă©s el testimoni d’aquest crit: un crit mĂșltiple, perquĂš en la vida el dolor agafa mil formes i pren el nom de malaltia, odi, guerra, persecuciĂł, desconfiança
 fins a l’«escĂ ndol» suprem, el de la mort. La mort apareix al Saltiri com l’enemiga mĂ©s irracional de l’home: quin delicte mereix un cĂ stig tan cruel que comporti l’aniquilaciĂł i el final? El qui prega amb els salms demana a DĂ©u que intervingui on tots els esforços humans sĂłn inĂștils. Per aixĂČ la pregĂ ria, per ella mateixa, Ă©s el camĂ­ de salvaciĂł i tambĂ© el seu inici.

Tothom pateix en aquest mĂłn: tant si creu en DĂ©u, com si el rebutja. PerĂČ en el Saltiri el dolor es converteix en relaciĂł, relaciĂł: un crit d’ajut que espera que arribi a algĂș que escolti. No pot quedar sense sentit, sense objectiu. Fins i tot els dolors que sentim no poden ser nomĂ©s casos concrets d’una llei universal: sĂłn sempre les «meves» llĂ grimes. Penseu en aixĂČ: les llĂ grimes no sĂłn universals, sĂłn les «meves» llĂ grimes. CadascĂș tĂ© les seves. Les «meves» llĂ grimes i el «meu» dolor m’empenyen a continuar pregant. SĂłn les «meves» llĂ grimes que ningĂș no ha vessat mai abans que jo. SĂ­, molts han plorat, molts. PerĂČ les «meves» llĂ grimes sĂłn meves, el «meu» dolor Ă©s meu, el «meu» patiment Ă©s meu.

Abans d’entrar a l’Aula, he trobat els pares d’aquell sacerdot de la diĂČcesi de Como que va ser assassinat; va ser assassinat mentre feia un servei per ajudar. Les llĂ grimes d’aquells pares sĂłn les «seves» llĂ grimes i cada un d’ells sap com van sofrir veient aquest fill que va donar la vida al servei dels pobres. Quan nosaltres volem consolar algĂș, no trobem les paraules. Per quĂš? PerquĂš no podem arribar al seu dolor, perquĂš el «seu» dolor Ă©s seu, les «seves» llĂ grimes sĂłn seves. El mateix ens passa a nosaltres: les llĂ grimes, el «meu» dolor Ă©s meu, les llĂ grimes sĂłn «meves» i amb aquestes llĂ grimes, amb aquest dolor m’adreço al Senyor.

Tots els dolors dels homes sĂłn sagrats per a DĂ©u. AixĂ­ ho diu la pregĂ ria del salm 56: «Tu portes el compte de la meva vida errant, en el teu odre reculls les meves llĂ grimes. ÂżNo ho vas escrivint tot en el teu llibre?» (v. 9). Davant de DĂ©u no som uns desconeguts o uns nĂșmeros. Som rostres i cors, coneguts un per un, pel nom.

En els salms, el creient troba una resposta. Sap que encara que totes les portes humanes estiguessin tancades amb clau, la porta de Déu és oberta. Fins i tot encara que el món sencer hagués dictat un veredicte de condemna, en Déu hi ha salvació.

«El Senyor escolta»: a vegades en la pregĂ ria n’hi ha prou de saber aixĂČ. Els problemes no es resolen sempre. Qui prega no Ă©s un enganyat: sap que moltes qĂŒestions de la vida d’aquĂ­ queden sense resoldre’s, sense sortida; el sofriment ens acompanyarĂ  i, superada una batalla, n’hi haurĂ  d’altres que ens esperen. PerĂČ si se’ns escolta tot es torna mĂ©s suportable.

El pitjor que pot passar Ă©s patir per abandonament, sense ser recordats. La pregĂ ria ens salva d’aixĂČ. PerquĂš pot passar, fins i tot sovint, que no entenguem els designis de DĂ©u. PerĂČ els nostres crits no es queden aquĂ­: pugen fins a ell que tĂ© un cor de Pare i plora ell mateix per tots els fills i filles que pateixen i que moren. Us dirĂ© una cosa: a mi em fa bĂ©, en els mals moments, pensar en les llĂ grimes de JesĂșs, quan plorava mirant Jerusalem, quan plorava davant la tomba de LlĂ tzer. DĂ©u ha plorat per mi, DĂ©u plora, plora pels nostres dolors. PerquĂš DĂ©u ha volgut fer-se home —deia un escriptor espiritual— per poder plorar. Pensar que JesĂșs plora amb mi en el dolor Ă©s un consol: ens ajuda a avançar. Si mantenim una relaciĂł amb ell, la vida no ens estalvia els sofriments, perĂČ s’obre a un gran horitzĂł de bĂ© i va vers el seu compliment. Ànims, endavant amb la pregĂ ria. JesĂșs sempre Ă©s a prop nostre.

Descarregar document