Catequesis del Papa

Catequesi sobre la pregĂ ria: 11. La pregĂ ria dels salms – 2

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui haurem de canviar una mica la manera de dur a terme aquesta audiĂšncia a causa del coronavirus. Vosaltres esteu separats, tambĂ© amb la protecciĂł de la mascareta i jo sĂłc aquĂ­ una mica distant i no puc fer el que faig sempre, apropar-me a vosaltres, perquĂš cada vegada que m’acosto, vosaltres veniu tots junts i no manteniu la distĂ ncia i hi ha perill de contagi. Em sap greu fer aixĂČ perĂČ ho faig per la vostra seguretat. En lloc d’apropar-me a vosaltres i donar-vos les mans i saludar-vos, ens saludem de lluny, perĂČ sapigueu que jo estic a prop vostre amb el cor. Espero que entengueu per quĂš faig aixĂČ. Mentre els lectors llegien un fragment bĂ­blic, m’ha cridat l’atenciĂł aquell nen o nena que plorava. I jo veia la mare que acariciava i alletava el nen i he pensat: «AixĂ­ ho fa DĂ©u amb nosaltres, com aquella mare.» Amb quina tendresa mirava de moure l’infant, d’alletar-lo. SĂłn imatges boniques. I quan passa aixĂČ a l’EsglĂ©sia, quan plora un infant, se sap que allĂ  hi ha la tendresa d’una mare, com avui, Ă©s la tendresa d’una mare que Ă©s el sĂ­mbol de la tendresa de DĂ©u amb nosaltres. No feu callar mai un infant que plora a l’EsglĂ©sia, mai, perquĂš Ă©s la veu que atrau la tendresa de DĂ©u. GrĂ cies pel teu testimoni.

Avui completem la catequesi sobre la pregĂ ria dels Salms. En primer lloc observem que en els Salms apareix sovint una figura negativa, la del «dolent», Ă©s a dir aquell o aquella que viu com si DĂ©u no existĂ­s. És la persona sense cap referĂšncia al transcendent, sense cap fre a la seva prepotĂšncia, que no tĂ© por dels judicis sobre el que pensa o el que fa.

Per aquest motiu el Salteri presenta la pregĂ ria com la realitat fonamental de la vida. La referĂšncia a l’absolut i al transcendent —que els mestres d’ascĂštica anomenen el «sagrat temor de DĂ©u»— Ă©s el que ens fa plenament humans, Ă©s el lĂ­mit que ens salva de nosaltres mateixos, impedint que seguim endavant en aquesta vida d’una manera depredadora i voraç. La pregĂ ria Ă©s la salvaciĂł de l’ésser humĂ .

És veritat, hi ha tambĂ© una pregĂ ria falsa, una pregĂ ria feta nomĂ©s per Ă©sser admirats pels altres. Aquell o aquells que van a Missa nomĂ©s per fer veure que sĂłn catĂČlics o per mostrar l’Ășltim model que han comprat, o per donar una bona imatge social. Van a fer una pregĂ ria falsa. JesĂșs va avisar fortament respecte a aquest tema (cf. Mt 6,5-6; Lc 9,14). PerĂČ quan el veritable esperit de la pregĂ ria Ă©s acollit amb sinceritat i surt del cor, ens fa contemplar la realitat amb els ulls de DĂ©u.

Quan es prega, tot adquireix «consistĂšncia». AixĂČ Ă©s curiĂłs en l’oraciĂł, potser comencem per una cosa senzilla perĂČ amb la pregĂ ria aquella cosa adquireix consistĂšncia, adquireix pes, com si DĂ©u l’agafĂ©s amb la mĂ  i la transformĂ©s. El pitjor servei que es pot fer, a DĂ©u i tambĂ© a l’home, Ă©s resar amb cansament, de manera rutinĂ ria. Pregar com els lloros. No, es prega amb el cor. La pregĂ ria Ă©s el centre de la vida. Si hi ha la pregĂ ria, tant el germĂ , com la germana, fins i tot l’enemic esdevenen importants. Una antiga dita dels primers monjos diu aixĂ­: «Benaurat el monjo que, desprĂ©s de DĂ©u, considera tots els homes com a DĂ©u» (Evagrio PĂłntico, Tractat sobre la pregĂ ria, n. 123). Qui adora DĂ©u, estima els seus fills. Qui respecta DĂ©u, respecta els Ă©ssers humans.

Per aixĂČ, la pregĂ ria no Ă©s un calmant per atenuar l’ansietat de la vida; o, si Ă©s aixĂ­, una pregĂ ria semblant certament no Ă©s cristiana. MĂ©s aviat la pregĂ ria fa que cada un de nosaltres siguem responsables. Ho veiem clarament en el parenostre, que JesĂșs va ensenyar als seus deixebles.

Per aprendre aquesta manera de pregar, el Salteri Ă©s una gran escola. Hem vist com els salms no fan servir sempre paraules refinades i amables, i sovint porten impreses les cicatrius de l’existĂšncia. Tot i aixĂČ, totes aquestes pregĂ ries han estat utilitzades primer en el Temple de Jerusalem i desprĂ©s en les sinagogues; fins i tot les mĂ©s Ă­ntimes i personals. AixĂ­ ho diu el Catecisme de l’EsglĂ©sia CatĂČlica: «Les expressions multiformes de la pregĂ ria dels salms neixen alhora en la litĂșrgia del Temple i en el cor de l’home» (n. 2588). AixĂ­ doncs la pregĂ ria personal s’obtĂ© i es nodreix de la del poble d’Israel, primer, i desprĂ©s de la del poble de l’EsglĂ©sia.

Fins i tot els salms en primera persona del singular, que confien els pensaments i els problemes mĂ©s Ă­ntims d’un individu, sĂłn patrimoni col·lectiu, fins al punt de ser resats per tothom i per a tothom. La pregĂ ria dels cristians tĂ© aquest «alÚ», aquesta «tensió» espiritual que mantĂ© units el temple i el mĂłn. La pregĂ ria pot començar en la penombra d’una nau, perĂČ desprĂ©s acaba el seu camĂ­ pels carrers de la ciutat. I viceversa, pot germinar durant les ocupacions diĂ ries i trobar el compliment en la litĂșrgia. Les portes de les esglĂ©sies no sĂłn barreres, sinĂł «membranes» permeables, preparades per acollir el crit de tothom.

En la pregĂ ria del Salteri el mĂłn estĂ  sempre present. Els salms, per exemple, donen veu a la promesa divina de salvaciĂł dels mĂ©s dĂšbils: «Per l’opressiĂł dels pobres i el plany dels pobres, heus aquĂ­ que m’aixecaré» —diu el Senyor—; «salvarĂ© els menyspreats» (12,6). O adverteixen sobre el perill de les riqueses mundanes, perquĂš «l’home en prosperitat no ho entĂ©n, Ă©s com els animals que moren» (48,21). O, tambĂ©, obren l’horitzĂł a la mirada de DĂ©u sobre la histĂČria: «El Senyor anul·la els designis de les nacions, fa inĂștils els projectes dels pobles. PerĂČ el pla del Senyor dura per sempre, els projectes del seu cor per a totes les generacions» (33,10-11).

En resum, allĂ  on Ă©s DĂ©u, hi ha de ser tambĂ© l’home. La Sagrada Escriptura Ă©s categĂČrica: «Nosaltres estimem perquĂš ell ens ha estimat primer. Ell sempre va al davant nostre. Ell ens espera sempre perquĂš ens estima primer, ens mira primer, ens entĂ©n primer. Ell ens espera sempre. Si algĂș diu: “Jo estimo DĂ©u” i odia el seu germĂ , Ă©s un mentider. De fet qui no estima el seu germĂ  que veu, no pot estimar DĂ©u que no veu. Si tu reses tants rosaris al dia perĂČ desprĂ©s malparles dels altres, i desprĂ©s tens rancor, tens odi contra els altres, aixĂČ Ă©s pur artifici, no Ă©s veritat. I aquest Ă©s el manament que ell ens ha donat: qui estima DĂ©u, estima tambĂ© el seu germà» (1Jn 4,19-21). L’Escriptura admet el cas d’una persona que, cercant DĂ©u sincerament, mai no aconsegueix trobar-lo; perĂČ afirma tambĂ© que mai no es poden negar les llĂ grimes dels pobres, sempre que no es trobin amb DĂ©u. DĂ©u no tolera l’«ateisme» de qui nega la imatge divina que es troba impresa en cada Ă©sser humĂ . Aquell ateisme de cada dia: crec en DĂ©u perĂČ amb els altres mantinc les distĂ ncies i em permeto odiar-los. AixĂČ Ă©s ateisme prĂ ctic. No reconĂšixer la persona humana com a imatge de DĂ©u Ă©s un sacrilegi, Ă©s una abominaciĂł, Ă©s la pitjor ofensa que es pot portar al temple i a l’altar.

Estimats germans i germanes, que la pregària dels salms ens ajudi a no caure en la temptació de la «impietat», és a dir de viure, i potser també de pregar, com si Déu no existís, i com si els pobres no existissin.

Descarregar document