Catequesis del Papa

Catequesi 12. Jesús, home d’oració

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui, en aquesta audiència, com hem fet en les audiències precedents, restaré aquí. A mi m’agradaria molt baixar, saludar cada un, però hem de mantenir les distàncies, perquè si jo sota es fa una aglomeració per saludar, i això està contra les cures, les precaucions que hem de tenir davant d’aquesta “senyora” que es crida Covid i que ens fa tant de mal. Per això, perdoneu-me si jo no baix a saludar-vos: us saludo des d’aquí però us porto a tots al cor. I vosaltres, porteu-me a mi en el cor i pregueu per mi. A distància, es pot resar un per l’altre; gràcies per la comprensió.

En el nostre itinerari de catequesi sobre la pregària, després d’haver recorregut l’Antic Testament, arribem ara a Jesús. I Jesús resava. L’inici de la seva missió pública té lloc amb el baptisme al riu Jordà. Els evangelistes coincideixen a l’atribuir importància fonamental a aquest episodi. Narren que tot el poble s’havia recollit en oració, i especifiquen que aquest reunir va tenir un clar caràcter penitencial (cfr. Mc 1, 5; Mt 3, 8). El poble anava on Juan per batejar-se per al perdó dels pecats: hi ha un caràcter penitencial, de conversió.

El primer acte públic de Jesús és per tant la participació en una oració coral de poble, una oració de el poble que va a batejar-se, una oració penitencial, on tots es reconeixien pecadors. Per això el Baptista va voler oposar-se, i diu: «Sóc jo el que necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi?» (Mt 3, 14). El Baptista entén qui era Jesús. Però Jesús insisteix: el seu és un acte que obeeix a la voluntat del Pare (v. 15), un acte de solidaritat amb la nostra condició humana. Ell resa amb els pecadors de el poble de Déu. Fiquem això al cap: Jesús és el Just, no és pecador. Però Ell ha volgut baixar fins a nosaltres, pecadors, i Ell resa amb nosaltres, i quan nosaltres resem Ell està amb nosaltres resant; Ell està amb nosaltres perquè està al cel pregant per nosaltres. Jesús sempre resa amb el seu poble, sempre resa amb nosaltres: sempre. Mai preguem sols, sempre preguem amb Jesús. No es queda a la riba oposada del riu – “Jo sóc just, vosaltres pecadors” – per marcar la seva diversitat i distància de la vila desobedient, sinó que submergeix els seus peus en les mateixes aigües de purificació. Es fa com un pecador. I aquesta és la grandesa de Déu que va enviar al seu Fill que es va aniquilar a si mateix i va aparèixer com un pecador.

Jesús no és un Déu llunyà, i no pot ser-ho. L’encarnació ho va revelar d’una manera completa i humanament impensable. Així, inaugurant la seva missió, Jesús es posa al capdavant d’un poble de penitents, com encarregant d’obrir una bretxa a través de la qual tots nosaltres, després d’Ell, hem de tenir la valentia de passar. Però la via, el camí, és difícil; però Ell va, obrint el camí. El Catecisme de l’Església Catòlica explica que aquesta és la novetat de la plenitud dels temps. Diu: «L’oració filial, que el Pare esperava dels seus fills va ser viscuda per fi pel propi Fill únic en la seva Humanitat, amb els homes i en favor d’ells» (n. 2599). Jesús prega amb nosaltres. Fiquem això al cap i al cor: Jesús prega amb nosaltres.

Aquest dia, a la vora del riu Jordà, està per tant tota la humanitat, amb els seus anhels inexpressats d’oració. Està sobretot el poble dels pecadors: aquests que pensaven que no podien ser estimats per Déu, els que no gosaven anar més enllà del llindar de el temple, els que no resaven perquè no se sentien dignes. Jesús ha vingut per a tots, també per ells, i comença precisament unint-se a ells, al capdavant.

Sobretot l’Evangeli de Lluc destaca el clima de pregària en què va tenir lloc el baptisme de Jesús: «Va succeir que quan tot el poble estava batejant, batejat també Jesús i posat en oració, es va obrir el cel» (3, 21). Resant, Jesús obre la porta del cel, i d’aquesta bretxa descendeix l’Esperit Sant. I des de dalt una veu proclama la veritat meravellosa: «Tu ets el meu Fill; jo avui t’he engendrat »(v. 22). Aquesta senzilla frase amaga un immens tresor: ens fa intuir una mica de el misteri de Jesús i del seu cor sempre dirigit al Pare. En el remolí de la vida i el món que arribarà a condemnar-lo, fins i tot en les experiències més dures i tristes que haurà de suportar, fins i tot quan experimenta que no té on reposar el cap (cfr. Mt 8, 20), també quan l’odi i la persecució es deslliguen al seu voltant, Jesús no es queda mai sense el refugi d’una llar: habita eternament al Pare.

Aquesta és la grandesa única de la pregària de Jesús: l’Esperit Sant pren possessió de la seva persona i la veu del Pare testifica que Ell és l’estimat, el Fill en el qual Ell es reflecteix plenament.

Aquesta pregària de Jesús, que a la vora del riu Jordà és totalment personal – i així serà durant tota la seva vida terrenal -, en Pentecosta es convertirà per gràcia a l’oració de tots els batejats en Crist. Ell mateix va obtenir aquest do per a nosaltres, i ens convida a pregar com Ell resava.

Per això, si en una nit d’oració ens sentim febles i buits, si ens sembla que la vida hagi estat completament inútil, en aquest instant hem de suplicar que l’oració de Jesús es faci la nostra. “Jo no puc resar avui, no sé què fer: no em sento capaç, sóc indigne, indigna”. En aquest moment, cal encomanar-se a Ell perquè resi per nosaltres. Ell en aquest moment està davant del Pare resant per nosaltres, és el intercessor; fa veure al Pare les nafres, per nosaltres. Tenim confiança en això! Si nosaltres tenim confiança, escoltarem llavors una veu de el cel, més forta que la que puja dels baixos fons de nosaltres mateixos, i escoltarem aquesta veu xiuxiuejant paraules de tendresa: “Tu ets l’estimat de Déu, tu ets fill, tu ets la alegria de l Pare del cel “. Precisament per nosaltres, per a cada un de nosaltres fa ressò la paraula del Pare: encara que fóssim rebutjats per tots, pecadors de la pitjor espècie. Jesús no va baixar a les aigües del Jordà per si mateix, sinó per tots nosaltres. Era tot el poble de Déu que s’apropava al Jordà per resar, per demanar perdó, per fer aquest baptisme de penitència. I com diu aquell teòleg, s’acostaven al Jordà “despulla l’ànima i nus els peus”. Així és la humilitat. Per pregar cal humilitat. Ha obert el cel, com Moisès havia obert les aigües de la mar Roja, perquè tots poguéssim passar darrere d’Ell. Jesús ens ha regalat la seva pròpia oració, que és el seu diàleg d’amor amb el Pare. Ens ho va donar com una llavor de la Trinitat, que vol arrelar en el nostre cor. ¡Acollim-lo! Acollim aquest do, el do de l’oració. Sempre amb Ell. I no ens equivocarem.

Descarregar document