Catequesis del Papa

Catequesi sobre la pregĂ ria: 14. La pregĂ ria perseverant

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem les catequesis sobre la pregĂ ria. AlgĂș m’ha dit: «Parla massa de la pregĂ ria. No cal.» SĂ­ que cal, perquĂš si nosaltres no preguem, no tindrem forces per tirar endavant en la vida. La pregĂ ria Ă©s com l’oxigen de la vida. La pregĂ ria Ă©s atreure sobre nosaltres la presĂšncia de l’Esperit Sant que sempre ens empeny. Per aixĂČ parlo tant de la pregĂ ria.

JesĂșs ha donat exemple d’una pregĂ ria continuada, feta amb perseverança. El diĂ leg constant amb el Pare, en el silenci i en el recolliment, Ă©s el punt central de tota la seva missiĂł. Els Evangelis ens expliquen tambĂ© les seves exhortacions als deixebles, perquĂš preguin amb insistĂšncia, sense cansar-se. El Catecisme recorda les tres parĂ boles de l’Evangeli de Lluc que subratllen aquesta caracterĂ­stica de la pregĂ ria (cf. CEC, 2613) de JesĂșs.

La pregĂ ria ha de ser en primer lloc tenaç: com el personatge de la parĂ bola que, en trobar-se que ha d’acollir un hoste que ha arribat sense avisar, truca a la porta de la casa d’un amic a mitjanit per demanar-li pa. L’amic respon «no!», perquĂš ja Ă©s al llit, perĂČ ell insisteix fins que l’obliga a aixecar-se i donar-li el pa (cf. Lc 11,5-8). Una peticiĂł tenaç. PerĂČ DĂ©u tĂ© mĂ©s paciĂšncia que nosaltres, i els qui truquen amb fe i perseverança a la porta del seu cor no queden decebuts. DĂ©u respon sempre. Sempre. El nostre Pare sap prou el que necessitem; la insistĂšncia no serveix per a informar-lo o per a convĂšncer-lo, sinĂł que serveix per alimentar en nosaltres el desig i l’expectativa.

La segona parĂ bola Ă©s la de la vĂ­dua que s’adreça al jutge perquĂš l’ajudi a obtenir justĂ­cia. Aquest jutge Ă©s corrupte, Ă©s un home sense escrĂșpols, perĂČ al final, exasperat per la insistĂšncia de la vĂ­dua, es decideix a acontentar-la (cf. Lc 18,1-8). I pensa: «MĂ©s val que li resolgui el problema i me la tregui de sobre, i no que no pari de venir a queixar-se davant meu.» Aquesta parĂ bola ens fa entendre que la fe no Ă©s l’impuls d’un moment, sinĂł una actitud valenta per invocar DĂ©u, fins i tot per «discutir» amb ell, sense resignar-se davant el mal i la injustĂ­cia.

La tercera parĂ bola presenta un fariseu i un recaptador d’impostos que van al temple a pregar. El primer s’adreça a DĂ©u presumint dels seus mĂšrits; l’altre se sent indigne fins i tot per entrar al santuari. DĂ©u, perĂČ, no escolta la pregĂ ria del primer, Ă©s a dir dels superbs, sinĂł la dels humils (cf. Lc 18,9-14). No hi ha una veritable pregĂ ria sense esperit d’humilitat. És precisament la humilitat la que ens porta a demanar en la pregĂ ria.

L’ensenyament de l’Evangeli Ă©s clar: s’ha de pregar sempre, fins i tot quan tot sembla inĂștil, quan DĂ©u ens apareix sord i mut i ens sembla que estem perdent el temps. Encara que el cel s’enfosqueixi, el cristiĂ  no deixa de pregar. La seva pregĂ ria va de la mĂ  de la fe. I la fe, molts dies de la nostra vida pot semblar una il·lusiĂł, un esforç estĂšril. Hi ha moments foscos, en la nostra vida, i en aquells moments la fe sembla una il·lusiĂł. PerĂČ practicar la pregĂ ria significa tambĂ© acceptar aquest esforç. «Pare, jo prego i no sento res
 Em sento aixĂ­, amb el cor eixut, amb el cor sec.» PerĂČ hem de tirar endavant, amb aquesta fatiga dels mals moments, dels moments en quĂš no sentim res. Molts sants i santes han experimentat la nit de la fe i el silenci de DĂ©u —quan nosaltres truquem i DĂ©u no respon—, i aquests sants han estat perseverants.

En aquestes nits de fe, qui prega no estĂ  mai sol. JesĂșs de fet no Ă©s nomĂ©s testimoni i mestre de pregĂ ria, Ă©s mĂ©s. Ell ens acull en la seva pregĂ ria perquĂš nosaltres puguem pregar en ell i mitjançant ell. I aixĂČ Ă©s obra de l’Esperit Sant. És per aquest motiu que l’Evangeli ens convida a pregar al Pare en nom de JesĂșs. Sant Joan ens diu aquestes paraules del Senyor: «Tot allĂČ que demanareu en nom meu, jo ho farĂ©; aixĂ­ el Pare serĂ  glorificat en el Fill» (14,13). I el Catecisme explica que «la certesa de ser escoltats en les nostres sĂșpliques es fonamenta en la pregĂ ria de JesĂșs» (n. 2614). Ella dona les ales que la pregĂ ria de l’home sempre ha volgut posseir.

Com no recordar aquĂ­ les paraules del salm 91, plenes de confiança, que brollen d’un cor que ho espera tot de DĂ©u: «T’abrigarĂ  amb les seves plomes, trobarĂ s refugi sota les seves ales: la seva fidelitat et serĂ  escut i cuirassa. No et farĂ  por la basarda de la nit, ni la fletxa que vola de dia, ni la pesta que ronda en la fosca o l’epidĂšmia que a migdia fa estralls» (v. 4-6). És en Crist, que es fa realitat aquesta estupenda pregĂ ria, Ă©s en ell que troba la seva veritat plena. Sense JesĂșs les nostres pregĂ ries correrien el risc de reduir-se a esforços humans la major part de les vegades destinats al fracĂ s. PerĂČ ell ha pres damunt seu cada crit, cada gemec, cada alegria, cada sĂșplica
 cada pregĂ ria humana. I no ens oblidem de l’Esperit Sant que prega en nosaltres; Ă©s ell qui ens porta a pregar, qui ens condueix a JesĂșs. És el do que el Pare i el Fill ens han donat per anar a l’encontre de DĂ©u. I l’Esperit Sant, quan nosaltres preguem, Ă©s l’Esperit Sant que prega en els nostres cors.

Crist ho Ă©s tot per a nosaltres, tambĂ© en la nostra vida de pregĂ ria. Ho deia sant AgustĂ­ amb una expressiĂł il·luminadora que trobem tambĂ© en el Catecisme: JesĂșs «prega per nosaltres com a sacerdot nostre, prega en nosaltres com a cap nostre, Ă©s pregat per nosaltres com a dĂ©u nostre. Reconeguem, doncs, en ell les nostres veus i la seva veu en nosaltres» (n. 2616). És per aixĂČ que el cristiĂ  que resa no tĂ© por de res, es confia a l’Esperit Sant, que ens ha estat donat com a do i que prega en nosaltres, desvetllant la pregĂ ria. Que sigui el mateix Esperit Sant, Mestre de pregĂ ria, qui ens ensenyi el camĂ­ de la pregĂ ria.

Descarregar document