Catequesis del Papa

Catequesi 15. La Mare de Déu, dona de pregària

Estimats germans i germanes, bon dia!

En el nostre camí de catequesi sobre la pregària, avui trobem a la Mare de Déu, com a dona orant. La Verge resava. Quan el món encara la ignora, quan és una senzilla jove promesa amb un home de la casa de David, María resa. Podem imaginar a la jove de Natzaret recollida en silenci, en continu diàleg amb Déu, que aviat li encomanaria la seva missió. Ella està ja plena de gràcia i immaculada des de la concepció, però encara no sap res del seu sorprenent i extraordinària vocació i de la mar tempestuós que haurà de navegar. Una cosa és segur: Maria pertany a el gran grup dels humils de cor a qui els historiadors oficials no inclouen en els seus llibres, però amb els que Déu ha preparat la vinguda del seu Fill.

Maria no dirigeix ​​autònomament la seva vida: s’espera que Déu prengui les regnes del seu camí i la guiï on Ell vol. És dòcil, i amb la seva disponibilitat predisposa els grans esdeveniments que involucren a Déu en el món. El Catecisme ens recorda la seva presència constant i atenta en el designi amorós del Pare i al llarg de la vida de Jesús (cfr. CCE, 2617-2618).

Maria està en oració, quan l’arcàngel Gabriel ve a portar-li l’anunci a Natzaret. El seu “he aquí”, petit i immens, que en aquest moment fa saltar d’alegria a tota la creació, ha estat precedit en la història de la salvació de molts altres “he aquí”, de moltes obediències confiades, de moltes disponibilitats a la voluntat de Déu. No hi ha millor manera de resar que posar-se com Maria en una actitud d’obertura, de cor obert a Déu: “Senyor, el que Tu vulguis, quan Tu vulguis i com Tu vulguis”. És a dir, el cor obert a la voluntat de Déu. I Déu sempre respon. Quants creients viuen així la seva oració! Els que són més humils de cor, resen així: amb la humilitat essencial, diguem així; amb humilitat senzilla: “Senyor, el que Tu vulguis, quan Tu vulguis i com Tu vulguis”. I aquests resen així, no enfadant perquè els dies estan plens de problemes, sinó anant a la trobada de la realitat i sabent que en l’amor humil, en l’amor ofert a cada situació, ens convertim en instruments de la gràcia de Déu. Senyor, el que Tu vulguis, quan Tu vulguis i com Tu vulguis. Una oració senzilla, però és posar la nostra vida en mans del Senyor: que sigui Ell qui ens guiï. Tots podem resar així, gairebé sense paraules.

L’oració sap calmar la inquietud: però, nosaltres som inquiets, sempre volem les coses abans de demanar-les i les volem de seguida. Aquesta inquietud ens fa mal, i l’oració sap calmar la inquietud, sap transformar-la en disponibilitat. Quan estic inquiet, rés i la pregària m’obre el cor i em torna disponible a la voluntat de Déu. La Mare de Déu, en aquests pocs instants de l’Anunciació, ha sabut rebutjar la por, fins i tot presagiant que el seu “sí” li donaria proves molt dures. Si en l’oració comprenem que cada dia donat per Déu és una crida, llavors engrandim el cor i acollim tot. S’aprèn a dir: “El que Tu vulguis, Senyor. Promet-me sol que estaràs present en cada pas del meu camí “. Això és l’important: demanar a el Senyor la seva presència en cada pas del nostre camí: que no ens deixi sols, que no ens abandoni en la temptació, que no ens abandoni en els moments difícils. Aquest final del Pare Nostre és així: la gràcia que Jesús mateix ens ha ensenyat a demanar a el Senyor.

Maria acompanya en oració tota la vida de Jesús, fins a la mort i la resurrecció; i a la fi continua, i acompanya les primeres passes de l’Església naixent (cfr. Ac 1,14). Maria resa amb els deixebles que han travessat l’escàndol de la creu. Resa amb Pedro, que ha cedit a la por i ha plorat pel penediment. Maria hi és, amb els deixebles, enmig dels homes i les dones que el seu Fill, cridats a la seva Comunitat. ¡Maria no fa el sacerdot entre ells, no! És la Mare de Jesús que prega amb ells, en comunitat, com una de la comunitat. Resa amb ells i resa per ells. I, novament, la seva pregària precedeix el futur que està per complir-se: per obra de l’Esperit Sant s’ha convertit en Mare de Déu, i per obra de l’Esperit Sant, es converteix en Mare de l’Església. Resant amb l’Església naixent es converteix en Mare de l’Església, acompanya els deixebles en els primers passos de l’Església en l’oració, esperant l’Esperit Sant. En silenci, sempre en silenci. L’oració de Maria és silenciosa. L’Evangeli ens explica només una oració de Maria: a Canà, quan demana al seu Fill, per aquesta pobra gent, que va quedar malament a la festa. Però, imaginem: fer una festa de noces i acabar-la amb llet perquè no hi havia vi! Això és quedar malament! I Ella, resa i demana al Fill que resolgui aquest problema. La presència de Maria és per si mateixa oració, i la seva presència entre els deixebles al Cenacle esperant l’Esperit Sant, està en oració. Així Maria dóna a llum a l’Església, és Mare de l’Església. El Catecisme explica: «A la fe de la seva humil esclava, el do de Déu troba l’acollida que esperava des del començament dels temps» (CCE, 2617).

A la Mare de Déu, la natural intuïció femenina és exaltada per la seva singular unió amb Déu en l’oració. Per això, llegint l’Evangeli, notem que algunes vegades sembla que ella desapareix, per després tornar a aflorar en els moments crucials: Maria està oberta a la veu de Déu que guia el seu cor, que guia els seus passos allà on hi ha necessitat de la seva presència . Presència silenciosa de mare i de deixebla. Maria és present perquè és Mare, però també està present perquè és la primera deixebla, la qual ha après millor les coses de Jesús. Maria mai diu: “Veniu, jo resoldré les coses”. Sinó que diu: “Feu el que Ell us digui”, sempre assenyalant amb el dit a Jesús. Aquesta actitud és típica del deixeble, i ella és la primera deixebla: resa com a Mare i resa com a deixebla.

«Maria, per la seva banda, guardava totes aquestes coses, i les meditava en el seu cor» (Lc 2,19). Així l’evangelista Lluc retrata la Mare de el Senyor en l’Evangeli de la infància. Tot el que passa al seu voltant acaba tenint un reflex en el més profund del seu cor: els dies plens d’alegria, com els moments més foscos, quan també a ella li costa comprendre per quin camí ha de passar la Redempció. Tot acaba en el seu cor, perquè passi el sedàs de l’oració i sigui transfigurat per ella. Ja siguin els regals dels Mags, o la fugida a Egipte, fins a aquest tremend divendres de passió: la Mare guarda tot i el porta al seu diàleg amb Déu. Alguns han comparat el cor de Maria amb una perla d’esplendor incomparable, formada i suavitzada per la pacient acollida de la voluntat de Déu a través dels misteris de Jesús meditats en l’oració. Que bonic si nosaltres també podem semblar una mica a la nostra Mare! Amb el cor obert a la Paraula de Déu, amb el cor silenciós, amb el cor obedient, amb el cor que sap rebre la Paraula de Déu i la deixa créixer amb una llavor de bé de l’Església.

Decarregar document