Catequesis del Papa

Catequesi sobre la pregària: 16. La pregària de l’Església naixent

Estimats germans i germanes, bon dia,

Els primers passos de l’Església en el món van estar marcats per la pregària. Els escrits apostòlics i la gran narració dels Fets dels Apòstols ens porten la imatge d’una Església en camí, una Església treballadora, però que troba en les reunions de pregària el fonament i l’impuls per a l’acció missionera. La imatge de la comunitat primitiva de Jerusalem és punt de referència per a qualsevol experiència cristiana. Escriu Lluc en el Llibre dels Fets: «Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries» (2,42). La comunitat persevera en la pregària.

Trobem aquí quatre característiques essencials de la vida eclesial: l’escolta de l’ensenyament dels Apòstols, primer; segon, la custòdia de la comunió recíproca; tercer, la fracció del pa, i quart, la pregària. Aquestes ens recorden que l’existència de l’Església té sentit si roman fermament unida a Crist, és a dir, en la comunitat, en la seva paraula, en l’Eucaristia i en la pregària. És la manera d’unir-nos, nosaltres, a Crist. La predicació i la catequesi testimonien les paraules i els gestos del Mestre; la cerca constant de la comunió fraterna preserva d’egoismes i particularismes; la fracció del pa realitza el sagrament de la presència de Jesús enmig nostre. I finalment la pregària, que és l’espai del diàleg amb el Pare, mitjançant Crist en l’Esperit Sant.

Tot allò que en l’Església creix fora d’aquestes «coordenades», no té fonament. Per a discernir una situació hem de preguntar-nos com, en aquesta situació, es troben aquestes quatre coordenades: la predicació, la cerca constant de la comunió fraterna ⸻la caritat⸻, la fracció del pa ⸻és a dir, la vida eucarística⸻ i la pregària. Qualsevol situació ha de ser valorada a la llum d’aquestes quatre coordenades. El que no entra en aquestes coordenades està privat d’eclesialitat, no és eclesial. És Déu qui fa l’Església, no el clamor de les obres. L’Església no és un mercat, l’Església no és un grup d’empresaris que avancen amb aquesta nova empresa. L’Església és obra de l’Esperit Sant, que Jesús ens ha enviat per a reunir-nos. L’Església és precisament el treball de l’Esperit en la comunitat cristiana, en la vida comunitària, en l’Eucaristia, en la pregària sempre. I tot allò que creix fora d’aquestes coordenades no té fonament, és com una casa construïda damunt de sorra (cf. Mt 7,24-27). És Déu qui fa l’Església, no el clamor de les obres. És la paraula de Jesús la que omple de sentit els nostres esforços. És en la humilitat, que es construeix el futur del món.

A vegades sento una gran tristesa quan veig alguna comunitat que, amb bona voluntat, s’equivoca de camí perquè pensa que fa Església en mítings, com si fos un partit polític: la majoria, la minoria, què pensa aquest, què pensa l’altre… «Això és com un sínode, un camí sinodal que nosaltres hem de fer.» Jo em pregunto: on és l’Esperit Sant allí? On és la pregària? On l’amor comunitari? On l’Eucaristia? Sense aquestes quatre coordenades, l’Església es converteix en una societat humana, un partit polític ⸻majoria, minoria⸻, els canvis es fan com si fos una empresa, per majoria o minoria… Però no hi ha l’Esperit Sant. I la presència de l’Esperit Sant està precisament garantida per aquestes quatre coordenades. Per a valorar una situació, si és eclesial o no és eclesial, preguntem-nos si hi ha aquestes quatre coordenades: la vida comunitària, la pregària, l’Eucaristia… [la predicació], com es desenvolupa la vida en aquestes quatre coordenades. Si falta això, falta l’Esperit, i si falta l’Esperit nosaltres serem una bonica associació humanitària, de beneficència, bé, bé, també un partit, diguem-ho així, eclesial, però no hi ha l’Església. I per això l’Església no pot créixer per aquestes coses: creix no per proselitisme, com qualsevol empresa, creix per atracció. I qui mou l’atracció? L’Esperit Sant. No oblidem mai aquesta paraula de Benet XVI. «L’Església no creix per proselitisme, creix per atracció.» Si falta l’Esperit Sant, que és el que atrau Jesús, allí no hi ha l’Església. Hi ha un club bonic d’amics, bé, amb bones intencions, però no hi ha l’Església, no hi ha sinodalitat.

Llegint els Fets dels Apòstols descobrim com el poderós motor de l’evangelització són les reunions de pregària, on qui hi participa experimenta en viu la presència de Jesús i és tocat per l’Esperit. Els membres de la primera comunitat ⸻això val sempre, també per a nosaltres avui⸻ perceben que la història de l’encontre amb Jesús no es va aturar en el moment de l’Ascensió, sinó que continua en la seva vida. Explicant allò que han vist, tot es torna viu. La pregària infon llum i calor: el do de l’Esperit fa néixer en ells el fervor.

Pel que fa a això, el Catecisme té una expressió molt profunda. Diu així: «L’Esperit Sant, que recorda així Crist davant la seva Església orant, la condueix també cap a la Veritat plena i suscita noves formulacions que expressaran l’insondable Misteri de Crist que actua en la vida, en els sagraments i en la missió de la seva Església» (n. 2625). Aquesta és l’obra de l’Esperit en l’Església: recordar Jesús. Jesús mateix ho ha dit: Ell us ensenyarà i us recordarà. La missió és recordar Jesús, però no com un exercici mnemònic. Els cristians, caminant per camins de missió, recorden Jesús fent-lo present novament; i d’ell, del seu Esperit, reben l’«impuls» per a anar, per a anunciar, per a servir. En la pregària, el cristià se submergeix en el misteri de Déu que estima cada home, aquell Déu que vol que l’Evangeli sigui predicat a tothom. Déu és Déu per a tothom, i en Jesús qualsevol mur de separació és definitivament derruït: com diu sant Pau, ell és la nostra pau, és a dir «de dos pobles n’ha fet un de sol» (Ef 2,14). Jesús ha fet la unitat.

Així, la vida de l’Església primitiva està marcada per una successió continuada de celebracions, convocatòries, temps de pregària tant comunitària com personal. I és l’Esperit qui concedeix força als predicadors que es posen en viatge i que per amor de Jesús solquen els mars, afronten perills, se sotmeten a humiliacions.

Déu dona amor, Déu demana amor. Aquesta és l’arrel mística de tota la vida creient. Els primers cristians en pregària, però també nosaltres que venim uns quants segles després, vivim tots la mateixa experiència. L’Esperit ho anima tot. I tot cristià que no té por de dedicar temps a la pregària pot fer seves les paraules de l’apòstol Pau: «La vida que ara visc en el cos, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi» (Gal 2,20). La pregària et fa conscient d’això. Només en el silenci de l’adoració s’experimenta tota la veritat d’aquestes paraules. Hem de reprendre el sentit de l’adoració. Adorar, adorar Déu, adorar Jesús, adorar l’Esperit. El Pare, el Fill i l’Esperit: adorar. En silenci. La pregària de l’adoració és la pregària que ens fa reconèixer Déu com a principi i fi de tota la història. I aquesta pregària és el foc viu de l’Esperit que dona força al testimoni i a la missió. Gràcies.

25