Catequesis del Papa

Catequesi sobre la pregària: 21. La pregària de lloança

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Fem referĂšncia a un passatge crĂ­tic de la vida de JesĂșs. DesprĂ©s dels primers miracles i de la implicaciĂł dels deixebles en l’anunci del Regne de DĂ©u, la missiĂł del Messies travessa una crisi. Joan Baptista dubta i li fa arribar aquest missatge —Joan Ă©s a la presó—: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?» (Mt 11,3). Ell sent aquesta angoixa de no saber si s’ha equivocat en l’anunci. En la vida sempre hi ha moments foscos, moments de nit espiritual, i Joan estĂ  passant aquest moment. Hi ha hostilitat en els pobles del llac, on JesĂșs havia realitzat tants signes prodigiosos (cf. Mt 11,20-24). Ara, precisament en aquest moment de decepciĂł, Mateu relata un fet realment sorprenent: JesĂșs no eleva al Pare un plany, sinĂł un himne de joia: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquĂš has revelat als senzills tot aixĂČ que has amagat als savis i entesos» (Mt 11,25). És a dir, en plena crisi, en plena foscor a l’ànima de tanta gent, com Joan el Baptista, JesĂșs beneeix el Pare, JesĂșs lloa el Pare. PerĂČ per quĂš?

Sobretot el lloa pel que Ă©s: «Pare, Senyor del cel i de la terra.» JesĂșs s’alegra en l’esperit perquĂš sap i sent que el seu Pare Ă©s el DĂ©u de l’univers, i viceversa, el Senyor de tot allĂČ que existeix Ă©s el Pare, «Pare meu». D’aquesta experiĂšncia de sentir-se «el fill de l’AltĂ­ssim» brolla la lloança. JesĂșs se sent fill de l’AltĂ­ssim.

I desprĂ©s JesĂșs lloa el Pare perquĂš afavoreix els senzills. És el que ell mateix experimenta predicant als pobles: els «savis» i els «entesos» romanen desconfiats i tancats, fan cĂ lculs; mentre que els «senzills» s’obren i acullen el missatge. AixĂČ nomĂ©s pot ser voluntat del Pare, i JesĂșs se n’alegra. TambĂ© nosaltres hem d’alegrar-nos i lloar DĂ©u perquĂš les persones humils i senzilles acullen l’Evangeli. Jo m’alegro quan veig aquesta gent senzilla, aquesta gent humil que va en pelegrinatge, que va a resar, que canta, que lloa, gent a la qual potser li manquen moltes coses, perĂČ la humilitat els porta a lloar DĂ©u. En el futur del mĂłn i en les esperances de l’EsglĂ©sia hi ha sempre els «senzills»: aquells que no es consideren millors que els altres, que sĂłn conscients dels lĂ­mits propis i dels pecats propis, que no volen dominar sobre els altres, que, en DĂ©u Pare, es reconeixen tots germans.

Per tant, en aquell moment de fracĂ s aparent, on tot Ă©s fosc, JesĂșs prega lloant el Pare. I la seva pregĂ ria ens condueix tambĂ© a nosaltres, lectors de l’Evangeli, a jutjar de forma diferent les nostres derrotes personals, les situacions en les quals no veiem clara la presĂšncia i l’acciĂł de DĂ©u, quan sembla que el mal preval i no hi ha manera de deturar-lo. JesĂșs, que tambĂ© va recomanar molt la pregĂ ria de sĂșplica, precisament en el moment en quĂš hauria tingut motiu per demanar explicacions al Pare, aixĂČ no obstant, el lloa. Sembla una contradicciĂł, perĂČ Ă©s aixĂ­, la veritat.

A qui serveix la lloança? A nosaltres o a DĂ©u? Un text de la litĂșrgia eucarĂ­stica ens convida a pregar DĂ©u d’aquesta manera, diu aixĂ­: «Malgrat que no us cal la nostra lloança, vĂłs inspireu en nosaltres que us donem grĂ cies, per tal que les benediccions que us oferim ens ajudin en el camĂ­ de la salvaciĂł, per Crist, Senyor nostre» (Missal RomĂ , Prefaci comĂș IV). Lloant som salvats.

La pregĂ ria de lloança ens serveix a nosaltres. El Catecisme la defineix aixĂ­: «Participa en la benaurança dels cors purs que l’estimen en la fe abans de veure’l en la glĂČria» (n. 2639). De manera paradoxal ha de ser practicada no sols quan la vida ens omple de felicitat, sinĂł sobretot en els moments difĂ­cils, en els moments foscos quan el camĂ­ puja costa amunt. TambĂ© Ă©s aquell el temps de la lloança, com JesĂșs que en el moment fosc lloa el Pare. Per tal que aprenguem que, a travĂ©s d’aquella pujada, d’aquell camĂ­ difĂ­cil, aquell camĂ­ fatigĂłs, d’aquells passatges ardus, s’arriba a veure un panorama nou, un horitzĂł mĂ©s obert. Lloar Ă©s com respirar oxigen pur: et purifica l’ànima, et fa mirar a l’horitzĂł, no et deixa tancat en el moment difĂ­cil i fosc de les dificultats.

Hi ha un gran ensenyament en aquella pregĂ ria que des de fa vuit segles no ha deixat mai de bategar, que sant Francesc va compondre al final de la seva vida: el «CĂ ntic del germĂ  sol» o «de les criatures». El Pobret no el va compondre en un moment d’alegria, de benestar, sinĂł al contrari, enmig de les dificultats. Francesc ja estava gairebĂ© cec, i sentia en la seva Ă nima el pes d’una soledat que mai abans no havia sentit: el mĂłn no ha canviat des de l’inici de la seva predicaciĂł, encara hi ha qui es deixa destrossar per les renyines, i a mĂ©s sent que s’acosten els passos de la mort. Podria ser el moment de la decepciĂł, d’aquella decepciĂł extrema i de la percepciĂł del fracĂ s propi. PerĂČ Francesc, en aquell instant de tristesa, en aquell instant fosc prega. Com ho fa? «Laudato si’, Senyor meu » Prega lloant. Francesc lloa DĂ©u per tot, per tots els dons de la creaciĂł, i tambĂ© per la mort, que amb valentia anomena «germana», «germana mort». Aquests exemples dels sants, dels cristians, tambĂ© de JesĂșs, de lloar DĂ©u en els moments difĂ­cils, ens obren les portes d’un camĂ­ molt gran cap al Senyor i ens purifiquen sempre. La lloança purifica sempre.

Els sants i les santes ens demostren que es pot lloar sempre, en els bons moments i en els mals moments, perquĂš DĂ©u Ă©s l’Amic fidel. Aquest Ă©s el fonament de la lloança: DĂ©u Ă©s l’Amic fidel, i el seu amor mai no falla. Ell sempre Ă©s al nostre costat, ell ens espera sempre. AlgĂș deia: «És el sentinella que Ă©s a prop teu i et fa anar endavant amb seguretat.» En els moments difĂ­cils i foscos, trobem la valentia de dir: «Lloat sigueu, oh Senyor.» Lloar el Senyor. AixĂČ ens farĂ  molt de bĂ©.

Descarregar document