Catequesis del Papa

Catequesi sobre la pregària: 21. La pregària de lloança

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Fem referència a un passatge crític de la vida de Jesús. Després dels primers miracles i de la implicació dels deixebles en l’anunci del Regne de Déu, la missió del Messies travessa una crisi. Joan Baptista dubta i li fa arribar aquest missatge —Joan és a la presó—: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?» (Mt 11,3). Ell sent aquesta angoixa de no saber si s’ha equivocat en l’anunci. En la vida sempre hi ha moments foscos, moments de nit espiritual, i Joan està passant aquest moment. Hi ha hostilitat en els pobles del llac, on Jesús havia realitzat tants signes prodigiosos (cf. Mt 11,20-24). Ara, precisament en aquest moment de decepció, Mateu relata un fet realment sorprenent: Jesús no eleva al Pare un plany, sinó un himne de joia: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Mt 11,25). És a dir, en plena crisi, en plena foscor a l’ànima de tanta gent, com Joan el Baptista, Jesús beneeix el Pare, Jesús lloa el Pare. Però per què?

Sobretot el lloa pel que és: «Pare, Senyor del cel i de la terra.» Jesús s’alegra en l’esperit perquè sap i sent que el seu Pare és el Déu de l’univers, i viceversa, el Senyor de tot allò que existeix és el Pare, «Pare meu». D’aquesta experiència de sentir-se «el fill de l’Altíssim» brolla la lloança. Jesús se sent fill de l’Altíssim.

I després Jesús lloa el Pare perquè afavoreix els senzills. És el que ell mateix experimenta predicant als pobles: els «savis» i els «entesos» romanen desconfiats i tancats, fan càlculs; mentre que els «senzills» s’obren i acullen el missatge. Això només pot ser voluntat del Pare, i Jesús se n’alegra. També nosaltres hem d’alegrar-nos i lloar Déu perquè les persones humils i senzilles acullen l’Evangeli. Jo m’alegro quan veig aquesta gent senzilla, aquesta gent humil que va en pelegrinatge, que va a resar, que canta, que lloa, gent a la qual potser li manquen moltes coses, però la humilitat els porta a lloar Déu. En el futur del món i en les esperances de l’Església hi ha sempre els «senzills»: aquells que no es consideren millors que els altres, que són conscients dels límits propis i dels pecats propis, que no volen dominar sobre els altres, que, en Déu Pare, es reconeixen tots germans.

Per tant, en aquell moment de fracàs aparent, on tot és fosc, Jesús prega lloant el Pare. I la seva pregària ens condueix també a nosaltres, lectors de l’Evangeli, a jutjar de forma diferent les nostres derrotes personals, les situacions en les quals no veiem clara la presència i l’acció de Déu, quan sembla que el mal preval i no hi ha manera de deturar-lo. Jesús, que també va recomanar molt la pregària de súplica, precisament en el moment en què hauria tingut motiu per demanar explicacions al Pare, això no obstant, el lloa. Sembla una contradicció, però és així, la veritat.

A qui serveix la lloança? A nosaltres o a Déu? Un text de la litúrgia eucarística ens convida a pregar Déu d’aquesta manera, diu així: «Malgrat que no us cal la nostra lloança, vós inspireu en nosaltres que us donem gràcies, per tal que les benediccions que us oferim ens ajudin en el camí de la salvació, per Crist, Senyor nostre» (Missal Romà, Prefaci comú IV). Lloant som salvats.

La pregària de lloança ens serveix a nosaltres. El Catecisme la defineix així: «Participa en la benaurança dels cors purs que l’estimen en la fe abans de veure’l en la glòria» (n. 2639). De manera paradoxal ha de ser practicada no sols quan la vida ens omple de felicitat, sinó sobretot en els moments difícils, en els moments foscos quan el camí puja costa amunt. També és aquell el temps de la lloança, com Jesús que en el moment fosc lloa el Pare. Per tal que aprenguem que, a través d’aquella pujada, d’aquell camí difícil, aquell camí fatigós, d’aquells passatges ardus, s’arriba a veure un panorama nou, un horitzó més obert. Lloar és com respirar oxigen pur: et purifica l’ànima, et fa mirar a l’horitzó, no et deixa tancat en el moment difícil i fosc de les dificultats.

Hi ha un gran ensenyament en aquella pregària que des de fa vuit segles no ha deixat mai de bategar, que sant Francesc va compondre al final de la seva vida: el «Càntic del germà sol» o «de les criatures». El Pobret no el va compondre en un moment d’alegria, de benestar, sinó al contrari, enmig de les dificultats. Francesc ja estava gairebé cec, i sentia en la seva ànima el pes d’una soledat que mai abans no havia sentit: el món no ha canviat des de l’inici de la seva predicació, encara hi ha qui es deixa destrossar per les renyines, i a més sent que s’acosten els passos de la mort. Podria ser el moment de la decepció, d’aquella decepció extrema i de la percepció del fracàs propi. Però Francesc, en aquell instant de tristesa, en aquell instant fosc prega. Com ho fa? «Laudato si’, Senyor meu…» Prega lloant. Francesc lloa Déu per tot, per tots els dons de la creació, i també per la mort, que amb valentia anomena «germana», «germana mort». Aquests exemples dels sants, dels cristians, també de Jesús, de lloar Déu en els moments difícils, ens obren les portes d’un camí molt gran cap al Senyor i ens purifiquen sempre. La lloança purifica sempre.

Els sants i les santes ens demostren que es pot lloar sempre, en els bons moments i en els mals moments, perquè Déu és l’Amic fidel. Aquest és el fonament de la lloança: Déu és l’Amic fidel, i el seu amor mai no falla. Ell sempre és al nostre costat, ell ens espera sempre. Algú deia: «És el sentinella que és a prop teu i et fa anar endavant amb seguretat.» En els moments difícils i foscos, trobem la valentia de dir: «Lloat sigueu, oh Senyor.» Lloar el Senyor. Això ens farà molt de bé.

Descarregar document