Catequesis del Papa

Catequesi sobre la pregària: 22. La pregària amb les Sagrades Escriptures

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui voldria aturar-me en la pregària que podem fer a partir d’un passatge de la Bíblia. Les paraules de la Sagrada Escriptura no han estat escrites per a quedar-se atrapades en el papir, en el pergamí o en el paper, sinó per a ser acollides per una persona que resa, fent-les brollar en el seu cor. La paraula de Déu va al cor. El Catecisme afirma: «La pregària ha d’acompanyar la lectura de la Sagrada Escriptura» —la Bíblia no pot ser llegida com una novel·la— «perquè s’estableixi un diàleg entre Déu i l’home» (n. 2653). Així et mena la pregària, perquè és un diàleg amb Déu. Aquest verset de la Bíblia ha estat escrit per a cadascun de nosaltres. Tots els creients han tingut aquesta experiència: un passatge de l’Escriptura, escoltat ja moltes vegades, un dia, de repent em parla i il·lumina una situació que estic vivint. Però cal que jo, aquell dia, estigui allí, a la cita amb aquella Paraula; estigui allí, escoltant la Paraula. Cada dia Déu passa i llença una llavor en el terreny de la nostra vida. No sabem si avui trobarà terra àrida, esbarzers, o terra bona, que farà créixer aquella llavor (cf. Mc 4,3-9). Depèn de nosaltres, de la nostra pregària, del cor obert amb què ens acostem a les Escriptures perquè es converteixin per a nosaltres en Paraula vivent de Déu. Déu passa, contínuament, a través de l’Escriptura. I reprenc el que vaig dir la setmana passada que deia sant Agustí: «Tinc temor del Senyor quan passa.» Per què temor? Que jo no l’escolti, que no m’adoni que és el Senyor.

A través de la pregària s’esdevé com una nova encarnació del Verb. I som nosaltres els «tabernacles» on les paraules de Déu volen ser acollides i custodiades, per a poder visitar el món. Per això cal apropar-se a la Bíblia sense segones intencions, sense instrumentalitzar-la. El creient no cerca en les Sagrades Escriptures el suport per a la visió filosòfica o moral pròpia, sinó perquè espera en un encontre; sap que aquestes paraules han estat escrites en l’Esperit Sant i que per tant en aquell mateix Esperit han de ser acollides, compreses, per tal que l’encontre s’esdevingui.

A mi em molesta una mica quan escolto cristians que reciten versets de la Bíblia com si fossin lloros. «Oh, sí, el Senyor diu…, ho vol així…» Però tu t’has trobat amb el Senyor, en aquell verset? No és un problema només de memòria: és un problema de la memòria del cor, la que t’obre per a l’encontre amb el Senyor. I aquella paraula, aquell verset, et porta a l’encontre amb el Senyor.

Nosaltres, per tant, llegim les Escriptures per tal que aquestes «ens llegeixin a nosaltres». I és una gràcia poder reconèixer-se en aquell personatge o en aquell altre, amb aquesta o aquella situació. La Bíblia no està escrita per a una humanitat genèrica, sinó per a tots nosaltres, per a mi, per a tu, per a homes i dones de carn i ossos, homes i dones que tenen nom i cognoms, com jo, com tu. I la Paraula de Déu, impregnada de l’Esperit Sant, quan és acollida amb un cor obert, no deixa les coses com abans, mai, alguna cosa canvia. I aquesta és la gràcia i la força de la Paraula de Déu.

La tradició cristiana és rica d’experiències i de reflexions sobre la pregària amb la Sagrada Escriptura. En particular, s’ha consolidat el mètode de la lectio divina, nascut en un ambient monàstic, però ja practicat també pels cristians que freqüenten les parròquies. Es tracta sobretot de llegir el passatge bíblic amb atenció, encara més, diria amb «obediència» al text, per a comprendre el que significa en si mateix. Després s’entra en diàleg amb l’Escriptura, de manera que aquelles paraules es converteixin en motiu de meditació i de pregària: restant sempre fixat en el text, començo a preguntar-me sobre què «em diu a mi». És un pas delicat: no s’ha de relliscar en interpretacions subjectivistes, sinó entrar en el solc viu de la Tradició, que uneix cada un de nosaltres a la Sagrada Escriptura. I el darrer pas de la lectio divina és la contemplació. Aquí les paraules i els pensaments deixen lloc a l’amor, com entre enamorats, als quals a vegades els és suficient mirar-se en silenci. El text bíblic roman, però com un mirall, com una icona per a contemplar. I així es fa el diàleg.

A través de la pregària, la Paraula de Déu ve a viure en nosaltres i nosaltres vivim en ella. La Paraula inspira bons propòsits i sosté l’acció; ens dona força, ens dona serenitat, i també quan ens fa entrar en crisi ens dona pau. En els dies «torts» i confosos, assegura al cor un nucli de confiança i d’amor que el protegeix dels atacs del maligne.

Així la Paraula de Déu es fa carn —em permeto fer servir aquesta expressió: es fa carn— en aquells que l’acullen en la pregària. En alguns textos antics sorgeix la intuïció que els cristians s’identifiquen tant amb la Paraula que, fins i tot si cremessin totes les Bíblies del món, es podria salvar el «calc» a través de la petjada que ha deixat en la vida dels sants. Aquesta és una bonica expressió.

La vida cristiana és obra, al mateix temps, d’obediència i de creativitat. Un bon cristià ha de ser obedient, però ha de ser creatiu. Obedient, perquè escolta la Paraula de Déu; creatiu, perquè té l’Esperit Sant a dins que l’impulsa a practicar-la, a tirar-la endavant. Jesús ho diu al final d’un discurs seu pronunciat en paràboles, amb aquesta comparació: «Doncs bé, tot mestre de la Llei que s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor» —del cor— «coses noves i coses velles» (Mt 13,52). Les Sagrades Escriptures són un tresor inesgotable. Que el Senyor ens concedeixi, a tots nosaltres, treure d’aquell tresor, un cop més, mitjançant la pregària. Gràcies,

Descarregar document