Catequesis del Papa

Catequesi sobre la pregària: 24. La pregària en la vida quotidiana

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

En la catequesi precedent vam veure que la pregària cristiana està ancorada a la litúrgia. Avui destacarem com des de la litúrgia torna sempre a la vida quotidiana: als carrers, a les oficines, als mitjans de transport… I allí continua el diàleg amb Déu: qui prega és com l’enamorat, que porta sempre al cor la persona estimada, sigui on sigui.

De fet, tot és assumit en aquest diàleg amb Déu: qualsevol alegria es converteix en motiu de lloança, qualsevol prova és ocasió per a una petició d’ajuda. La pregària està sempre viva en la vida, com una brasa de foc, també quan la boca no parla, però el cor sí que ho fa. Qualsevol pensament, fins i tot si és aparentment «profà», pot ser impregnat de pregària. També en la intel·ligència humana hi ha un aspecte orant; aquesta, de fet, és una finestra que mira al misteri: il·lumina els pocs passos que hi ha davant nostre i després s’obre a la realitat tota sencera, aquesta realitat que la precedeix i la supera. Aquest misteri no té un rostre inquietant o angoixant, no: el coneixement de Crist ens fa confiats que allí on els nostres ulls i els ulls de la nostra ment no poden veure res, no hi ha el no-res, sinó que hi ha algú que ens espera, hi ha una gràcia infinita. I així la pregària cristiana infon en el cor humà una esperança invencible: qualsevol experiència que toqui el nostre camí, l’amor de Déu pot convertir-lo en bé.

Pel que fa aquest tema, el Catecisme diu: «Aprenem a pregar en certs moments escoltant la Paraula del Senyor i participant en el seu misteri pasqual; però, en tot temps, en els esdeveniments de cada dia, el seu Esperit se’ns ofereix per fer brollar la pregària. […] El temps és a les mans del Pare; el trobem en el present ni ahir ni demà, sinó avui (n. 2659). Avui trobo Déu, sempre hi ha l’avui de l’encontre.

No hi ha cap altre dia més meravellós que l’avui que estem vivint. La gent que viu sempre pensant en el futur —«El futur serà millor…»—, però no es pren l’avui tal com ve és gent que viu en la fantasia, no sap prendre el concret de la realitat. I l’avui és real, l’avui és concret. I la pregària s’esdevé en l’avui. Jesús ens ve a l’encontre avui, aquest avui que estem vivint. I és la pregària que transforma aquest avui en gràcia, o encara millor, que ens transforma: apaivaga la ira, sosté l’amor, multiplica l’alegria, infon la força per a perdonar. En algun moment ens semblarà que ja no som nosaltres els que vivim, sinó que la gràcia viu i obra en nosaltres mitjançant la pregària. I quan ens ve un pensament de ràbia, de disgust, que ens porta cap a l’amargura, aturem-nos i diguem al Senyor: «On ets? On estic anant jo?» I el Senyor és allí, el Senyor ens donarà la paraula justa, el consell per a tirar endavant sense aquest suc amarg de la negativitat. Perquè la pregària sempre, emprant una paraula profana, és positiva. Sempre. Et porta endavant. Cada dia que comença, si és acollit en la pregària, va acompanyat de valentia, de manera que els problemes que cal afrontar no siguin destorbs a la nostra felicitat, sinó crides de Déu, ocasions per al nostre encontre amb ell. I quan un és acompanyat pel Senyor, se sent més valent, més lliure, i també més feliç.

Per tant, preguem sempre per tot i per tothom, també pels enemics. Jesús ens ha aconsellat això: «Pregueu pels enemics.» Preguem pels nostres éssers estimats, però també per aquells que no coneixem; preguem fins i tot pels nostres enemics, com he dit, com sovint ens convida a fer l’Escriptura. La pregària disposa a un amor sobreabundant. Preguem sobretot per les persones infelices, per aquelles que ploren en la soledat i es desesperen, perquè encara hi ha un amor que batega per elles. La pregària fa miracles; i els pobres llavors intueixen, per gràcia de Déu, que, també en aquella situació seva de precarietat, la pregària d’un cristià ha fet present la compassió de Jesús: ell, de fet, mirava amb gran tendresa la multitud cansada i perduda com ovelles sense pastor (cf. Mc 6,34). El Senyor és —no ho oblidem— el Senyor de la compassió, de la proximitat, de la tendresa: tres paraules per a no oblidar mai. Perquè és l’estil del Senyor: compassió, proximitat, tendresa.

La pregària ens ajuda a estimar els altres, malgrat els seus errors i els seus pecats. La persona sempre és més important que les seves accions, i Jesús no ha jutjat el món, sinó que l’ha salvat. És una vida lletja, la de les persones que sempre estan jutjant els altres, sempre estan condemnant, jutjant: és una vida lletja, infeliç. Jesús ha vingut a salvar-nos: obre el teu cor, perdona, justifica els altres, entén, també tu sigues proper als altres, tingues compassió, tingues tendresa com Jesús. És necessari estimar a tots i cada un recordant, en la pregària, que tots som pecadors i al mateix temps estimats per Déu un a un. Estimant així aquest món, estimant-lo amb tendresa, descobrirem que cada dia i cada cosa porta amagat en si un fragment del misteri de Déu.

Escriu el Catecisme: «Pregar en els esdeveniments de cada dia i de cada instant és un dels secrets del Regne revelats als “més petits”, als servents del Crist, als pobres de les benaurances. És just i bo pregar perquè la vinguda del Regne de justícia i de pau influeixi en el camí de la història, però també és important impregnar de pregària les humils situacions quotidianes. Totes les formes de pregària poden ser el llevat amb el qual el Senyor compara el Regne» (n. 2660).

L’home —la persona humana, l’home i la dona— és semblant a un buf, com l’herba (cf. Sl 144,4; 103,15). El filòsof Pascal escrivia: «No cal que l’univers sencer s’armi per aixafar-lo: un vapor, una gota d’aigua són suficients per a matar-lo.»[1] Som éssers fràgils, però sabem pregar: aquesta és la nostra dignitat més gran, també és la nostra fortalesa. Valentia. Pregar en cada moment, en cada situació, perquè el Senyor és a prop nostre. I quan la pregària és segons el cor de Jesús, obté miracles.

[1]  Pensaments, 186.10

Descarregar document