Catequesis del Papa

Catequesi sobre la pregària: 27. Pregar en comunió amb Maria

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui la catequesi està dedicada a la pregària en comunió amb Maria, i la fem precisament la vigília de la solemnitat de l’Anunciació. Sabem que el camí principal de la pregària cristiana és la humanitat de Jesús. De fet, la confiança típica de la pregària cristiana no tindria significat si el Verb no s’hagués encarnat, donant-nos en l’Esperit la seva relació filial amb el Pare. Hem escoltat, a la lectura, en aquella reunió dels deixebles, les dones pies i Maria resant després de l’Ascensió de Jesús: és la primera comunitat cristiana que espera el do de Jesús, la promesa de Jesús.

Crist és el Mitjancer, el pont que travessem per a adreçar-nos al Pare (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 2674). És l’únic Redemptor: no hi ha coredemptors amb Crist. És el Mitjancer per excel·lència. Cada pregària que elevem a Déu és per Crist, amb Crist i en Crist i es realitza gràcies a la seva intercessió. L’Esperit Sant eixampla la mediació de Crist a tot temps i tot lloc: no hi ha cap altre nom que pugui salvar-nos (cf. Ac 4,12). Jesucrist: l’únic Mitjancer entre Déu i els homes.

De l’única mediació de Crist prenen sentit i valor les altres referències que el cristianisme troba per a la seva pregària i la seva devoció, en primer lloc, la Verge Maria, la Mare de Jesús.

Ella ocupa en la vida i, per tant, també en la pregària del cristià, un lloc privilegiat, perquè és la Mare de Déu. Les Esglésies d’Orient l’han representat sovint com a Odighitria, aquella que «indica el camí», és a dir, el Fill Jesucrist. Em ve a la ment aquell bonic quadre antic de l’Odighitria a la Catedral de Bari, senzill: la marededéu que mostra Jesús, nuet. Després li van posar una camisa per a cobrir aquella nuesa, però la veritat és que Jesús està retratat despullat, per indicar que ell, home nascut de Maria, és el Mitjancer. I ella assenyala el Mitjancer: ella és l’Odighitria. En la iconografia cristiana la seva presència és a tot arreu, i a vegades amb gran protagonisme, però sempre en relació amb el Fill i en funció d’ell. Les seves mans, els seus ulls, la seva actitud són un «catecisme» vivent i sempre apunten al fonament, el centre: Jesús. Maria està totalment dirigida a ell (cf. CEC, 1674). Fins al punt que podem dir que és més deixebla que Mare. Aquella indicació, a les noces de Canà: Maria diu «feu allò que ell us digui». Sempre assenyala Crist; és la primera deixebla.

Aquest és el rol que Maria ha ocupat durant tota la seva vida terrenal i que conserva per sempre: ser serventa humil del Senyor, res més. En un cert punt, als Evangelis, ella sembla que gairebé desapareix, però torna en els moments crucials, com a Canà, quan el Fill, gràcies a la seva intervenció atenta, va fer el primer «senyal» (cf. Jn 2,1-12), i després al Gòlgota, als peus de la creu.

Jesús va eixamplar la maternitat de Maria a tota l’Església quan li va encomanar el deixeble estimat, poc abans de morir a la creu. Des d’aquell moment tots nosaltres estem aixoplugats sota el seu mantell, com es veu en alguns frescos i quadres medievals. Fins i tot la primera antífona llatina —Sub tuum præsidium confugimus, santa Dei Genitrix: la Verge que, com Mare a la qual Jesús ens ha encomanat, ens embolcalla a tots nosaltres; però com a Mare, no com a deessa, no com a coredemptora: com a Mare. És cert que la pietat cristiana sempre li dona títols bonics, com un fill a la mare: quantes coses boniques diu un fill a la mare que estima! Però estiguem atents: les coses boniques que l’Església i els Sants diuen de Maria no treuen res a la unicitat redemptora de Crist. Ell és l’únic Redemptor. Són expressions d’amor com la d’un fill a la seva mare —algunes vegades exagerades. L’amor, nosaltres ho sabem, sempre ens fa fer coses exagerades, però amb amor.

I així comencem a pregar-li amb algunes expressions adreçades a ella, presents en els Evangelis: «plena de gràcia», «beneïda entre les dones» (cf. CEC, 2676s.). En la pregària de l’avemaria aviat li va arribar el títol Theotokos, ‘Mare de Déu’, ratificat pel concili d’Efes. I, anàlogament i com passa amb el parenostre, després de la lloança hi afegim la súplica: demanem a la Mare que pregui per nosaltres, pecadors, perquè intercedeixi amb la seva tendresa «ara i en l’hora de la nostra mort». Ara, en les situacions concretes de la vida, i en el moment final, perquè ens acompanyi —com a Mare, com a primera deixebla» en el pas a la vida eterna.

Maria està sempre present a la capçalera dels seus fills que deixen aquest món. Si algun es troba sol i abandonat, ella és Mare, és allí a prop, com era a prop del seu Fill quan tots l’havien abandonat.

Maria ha estat present en els dies de pandèmia, a prop de les persones que lamentablement han conclòs el seu camí terrenal en una condició d’aïllament, sense el consol de la proximitat dels seus éssers estimats. Maria sempre és allí, al nostre costat, amb la seva tendresa maternal.

Les pregàries adreçades a ella no són vanes. Dona del «sí», que ha acollit amb promptitud la invitació de l’Àngel, respon també a les nostres súpliques, escolta les nostres veus, també les que resten tancades dins el cor, que no tenen la força per sortir però que Déu coneix millor que nosaltres mateixos. Les escolta com a Mare. Igual i més que qualsevol bona mare, Maria ens defensa dels perills, es preocupa per nosaltres, també quan estem atrapats per les nostres coses i perdem el sentit del camí, i posem en perill no sols la nostra salut, sinó la nostra salvació. Maria és allí, pregant per nosaltres, pregant per qui no prega. Pregant amb nosaltres. Per què? Perquè ella és la nostra Mare.

Descarregar document