Catequesis del Papa

Catequesi: El tridu pasqual

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Ja immersos en el clima espiritual de la Setmana Santa, som a la vigília del tridu pasqual. Des de demà i fins diumenge viurem els dies centrals de l’any litúrgic, celebrant el misteri de la passió, mort i resurrecció del Senyor. I aquest misteri el vivim cada vegada que celebrem l’eucaristia. Quan nosaltres anem a missa, no hi anem només a pregar, no: hi anem a renovar, a fer de nou aquest misteri, el misteri pasqual. És important no oblidar-ho. És com si nosaltres anéssim al Calvari —és el mateix— per a renovar, per a fer de nou el misteri pasqual.

La tarda del Dijous Sant, en què entrem en el tridu pasqual, reviurem la missa que s’anomena in Cœna Domini, és a dir, la missa on es commemora el darrer sopar, el que hi va passar en aquell moment. És la tarda en què Crist va deixar als seus deixebles el testament del seu amor en l’eucaristia, però no com a record, sinó com a memorial, com la seva presència perenne. Cada vegada que se celebra l’eucaristia, com he dit al començament, es renova aquest misteri de la redempció. En aquest sagrament, Jesús va substituir la víctima del sacrifici —l’anyell pasqual— amb ell mateix: el seu Cos i la seva Sang ens donen la salvació de l’esclavitud del pecat i de la mort. La salvació de qualsevol esclavitud és allí. És la tarda en què ell ens demana que ens estimem fent-nos servents els uns dels altres, com ho va fer ell rentant els peus als seus deixebles, un gest que anticipa la cruenta oblació a la creu. I de fet el Mestre i Senyor morirà l’endemà per a rentar no els peus, sinó els cors i tota la vida dels seus deixebles. Ha estat una oblació de servei a tots nosaltres, perquè amb aquest servei del seu sacrifici ens ha redimit a tots.

El Divendres Sant és dia de penitència, dejuni i pregària. A través dels textos de la Sagrada Escriptura i de les pregàries litúrgiques, estarem com reunits al Calvari per a commemorar la passió i la mort redemptora de Jesucrist. En la intensitat del ritus de l’acció litúrgica se’ns presentarà el Crucificat per adorar. Adorant la creu reviurem el camí de l’Anyell innocent immolat per la nostra salvació. Portarem a la ment i al cor els sofriments dels malalts, dels pobres, dels descartats d’aquest món; recordarem els «anyells immolats» víctimes innocents de les guerres, de les dictadures, de les violències quotidianes, dels avortaments… Davant la imatge de Déu crucificat portarem, en la pregària, els molts, massa, crucificats d’avui, que només des d’ell poden rebre el consol i el sentit del seu sofriment. I avui n’hi ha molts: no podem oblidar els crucificats d’avui, que són la imatge del Jesús crucificat, i en ells es troba Jesús.

Des que Jesús va prendre damunt seu les ferides de la humanitat i la mort mateixa, l’amor de Déu ha regat els nostres deserts, ha il·luminat les nostres tenebres. Perquè el món està en tenebra. Fem una llista de totes les guerres que estan combatent en aquest moment; de tots els infants que moren de fam; dels infants que no tenen educació; de pobles sencers destruïts per les guerres, del terrorisme. De tanta, tanta gent que per a sentir-se una mica millor necessita la droga, la indústria de la droga que mata… És una calamitat, és un desert! Hi ha petites «illes» del poble de Déu, tant cristià com de qualsevol altra fe, que conserven al cor les ganes de ser millors. Però diguem-nos la realitat: en aquest Calvari de mort és Jesús qui sofreix en els seus deixebles. Durant el seu ministeri, el Fill de Déu havia vessat generosament la vida, guarint, perdonant, ressuscitant… Ara, en l’hora del Sacrifici suprem a la creu, porta a compliment l’obra encomanada pel Pare: entra a l’abisme del sofriment, entra en aquestes calamitats d’aquest món, per a redimir i transformar. I també per a alliberar-nos a cadascun de nosaltres del poder de les tenebres, de la supèrbia, de la resistència a ser estimats per Déu. I això, només l’amor de Déu pot fer-ho. Per les seves ferides hem estat guarits (cf. 1Pe 2,24), diu l’apòstol Pere, de la seva mort hem estat regenerats tots nosaltres. I gràcies a ell, abandonat a la creu, mai ningú no està sol en l’obscuritat de la mort. Mai, ell sempre és al costat: només hem d’obrir el cor i deixar-nos mirar per ell.

El Dissabte Sant és el dia del silenci: hi ha un gran silenci sobre tota la terra; un silenci viscut en el plor i en el desconcert dels primers deixebles, commocionats per la mort ignominiosa de Jesús. Mentre el Verb calla, mentre la Vida és al sepulcre, aquells que havien esperat en ell són sotmesos a dura prova, se senten orfes, potser també orfes de Déu. Aquest dissabte és també el dia de Maria: també ella el viu en el plor, però el seu cor és ple de fe, ple d’esperança, ple d’amor. La Mare de Jesús havia seguit el Fill al llarg de la via dolorosa i s’havia quedat als peus de la creu, amb l’ànima traspassada. Però quan tot sembla haver acabat, ella vetlla, vetlla a l’espera mantenint l’esperança en la promesa de Déu que ressuscita els morts. Així, en l’hora més fosca del món, s’ha convertit en mare dels creients, mare de l’Església i signe de l’esperança. El seu testimoniatge i la seva intercessió ens sostenen quan el pes de la creu es torna massa pesat per a cadascun de nosaltres.

A les tenebres del Dissabte Sant irrompran l’alegria i la llum amb els ritus de la vetlla pasqual, tard, a la nit, i el cant festiu de l’al·leluia. Serà l’encontre en la fe amb Crist ressuscitat i l’alegria pasqual es perllongarà durant els cinquanta dies que seguiran fins a la vinguda de l’Esperit Sant. Aquell que havia estat crucificat ha ressuscitat! Totes les preguntes i les incerteses, les vacil·lacions i les pors són dissipats per aquesta revelació. El Ressuscitat ens dona la certesa que el bé triomfa sempre per damunt del mal, que la vida venç sempre la mort i el nostre final no és baixar cada vegada més avall, de tristesa en tristesa, sinó pujar cap dalt. El Ressuscitat és la confirmació que Jesús té raó en tot: en prometre’ns la vida més enllà de la mort i el perdó més enllà dels pecats. Els deixebles dubtaven, no creien. La primera a creure va ser Maria Magdalena, va ser l’apòstol de la resurrecció que va anar a explicar que havia vist Jesús, que l’havia cridat pel seu nom. I després, tots els deixebles l’han vist. Però jo voldria aturar-me en això: els guardes, els soldats, que eren al sepulcre per a no deixar que vinguessin els deixebles i s’emportessin el cos, l’han vist: l’han vist viu i ressuscitat. Els enemics l’han vist, i després han fet veure que no l’havien vist. Per què? Perquè els van pagar. Aquí hi ha el veritable misteri d’allò que Jesús va dir una vegada: «Hi ha dos senyors en el món, dos, no més: dos. Déu i el diner. Qui serveix el diner està contra Déu.» I aquí trobem el diner que va fer canviar la realitat. Havien vist la meravella de la resurrecció, però els van pagar per callar. Pensem en les moltes vegades que homes i dones cristians han estat pagats per a no reconèixer a la pràctica la resurrecció de Crist, i no han fet allò que Crist ens ha demanat que fem com a cristians.

Estimats germans i germanes, també aquest any viurem les celebracions pasquals en el context de la pandèmia. En moltes situacions de sofriment, especialment quan els qui les sofreixen són persones, famílies i poblacions ja provades per la pobresa, calamitats o conflictes, la creu de Crist és com un far que indica el port a les naus encara en el mar tempestuós. La creu de Crist és el signe de l’esperança que no decep; i ens diu que ni una llàgrima, ni tan sols un lament es perden en el disseny de salvació de Déu. Demanem al Senyor que ens faci la gràcia de servir-lo i de reconèixer-lo i de no deixar-nos pagar per oblidar-lo.

Descarregar document