Catequesis del Papa

Catequesis sobre la pregĂ ria: 29. L’EsglĂ©sia mestra de pregĂ ria

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

L’EsglĂ©sia Ă©s una gran escola de pregĂ ria. Molts de nosaltres hem aprĂšs a dir les primeres oracions estant a la falda dels pares o dels avis. Potser custodiem el record de la mare i del pare que ens ensenyaven a recitar les oracions abans d’anar a dormir. Aquests moments de recolliment sĂłn sovint aquells en quĂš els pares escolten dels fills alguna confidĂšncia Ă­ntima i poden donar el seu consell inspirat en l’Evangeli. DesprĂ©s, en el camĂ­ del creixement, es fan altres encontres, amb altres testimonis i mestres de pregĂ ria (cf. Catecisme de l’EsglĂ©sia catĂČlica, 1686-2687). Es bo recordar-los.

La vida d’una parrĂČquia i de qualsevol comunitat cristiana estĂ  marcada pels temps de la litĂșrgia i de la pregĂ ria comunitĂ ria. Aquell do que en la infĂ ncia hem rebut amb senzillesa, ens adonem que Ă©s un patrimoni gran, un patrimoni molt ric, i que l’experiĂšncia de la pregĂ ria mereix ser aprofundida cada vegada mĂ©s (cf. ibid, 2688). L’hĂ bit de la fe no Ă©s emmidonat, es desenvolupa en nosaltres; no Ă©s rĂ­gid, creix, tambĂ© a travĂ©s de moments de crisi i resurreccions; encara mĂ©s, no es pot crĂ©ixer sense moments de crisi, perquĂš la crisi et fa crĂ©ixer: entrar en crisi Ă©s una manera necessĂ ria per a crĂ©ixer. I la respiraciĂł de la fe Ă©s la pregĂ ria: creixem en la fe tant com aprenem a resar. DesprĂ©s d’alguns passatges de la vida, ens adonem que sense la fe no haurĂ­em pogut aconseguir-ho i que la pregĂ ria ha estat la nostra força. No sols la pregĂ ria personal, sinĂł tambĂ© la dels germans i germanes, i de la comunitat que ens ha acompanyat i sostingut, de la gent que ens coneix, de la gent a qui demanem que preguin per nosaltres.

La vida d’una parrĂČquia i de qualsevol comunitat cristiana estĂ  marcada pels temps de la litĂșrgia i de la pregĂ ria comunitĂ ria. Aquell do que en la infĂ ncia hem rebut amb senzillesa, ens adonem que Ă©s un gran patrimoni, un patrimoni molt ric, i que l’experiĂšncia de la pregĂ ria mereix ser aprofundida cada vegada mĂ©s (cf. ibid. 2688). L’hĂ bit de la fe no estĂ  emmidonat, es desenvolupa amb nosaltres; no Ă©s rĂ­gid, creix, tambĂ© a travĂ©s de moments de crisi i resurreccions; encara mĂ©s, no es pot crĂ©ixer sense moments de crisi, perquĂš la crisi et fa crĂ©ixer: entrar en crisi Ă©s una manera necessĂ ria per a crĂ©ixer. I la respiraciĂł de la fe Ă©s la pregĂ ria: creixem en la fe tant com aprenem a pregar. DesprĂ©s d’algunes situacions de la vida, ens adonem que sense la fe no haurĂ­em pogut aconseguir-ho i que la pregĂ ria ha estat la nostra força. No sols la pregĂ ria personal, sinĂł tambĂ© la dels germans i germanes, i de la comunitat que ens ha acompanyat i sostingut, de la gent que ens coneix, de la gent a la qual demanem pregar per nosaltres.

TambĂ© per aixĂČ a l’EsglĂ©sia floreixen contĂ­nuament comunitats i grups dedicats a la pregĂ ria. Algun cristiĂ  sent fins i tot la crida a fer de la pregĂ ria l’acciĂł principal de les seves jornades. A l’EsglĂ©sia hi ha monestirs, hi ha convents, ermites, on viuen persones consagrades a DĂ©u que sovint es converteixen en centres d’irradiaciĂł espiritual. SĂłn comunitats de pregĂ ria que irradien espiritualitat. SĂłn petits oasis en els quals es comparteix una pregĂ ria intensa i es construeix dia a dia la comuniĂł fraternal. SĂłn cĂšl·lules vitals, no sols per al teixit eclesial sinĂł per a la societat mateix. Pensem, per exemple, en el rol que va tenir el monacat per al naixement i el creixement de la civilitzaciĂł europea, i tambĂ© en altres cultures. Pregar i treballar en comunitat porta endavant el mĂłn. És un motor.

Tot en l’EsglĂ©sia neix en la pregĂ ria, i tot creix grĂ cies a la pregĂ ria. Quan l’Enemic, el Maligne, vol combatre l’EsglĂ©sia, ho fa primer intentant assecar les seves fonts, impedint-li de pregar. Per exemple, ho veiem en alguns grups que es posen d’acord per tirar endavant reformes eclesials, canvis en la vida de l’EsglĂ©sia
 Hi ha moltes organitzacions, hi ha els mitjans de comunicaciĂł que informem a tothom
 PerĂČ la pregĂ ria no es veu, no es prega. «Hem de canviar aixĂČ, hem de prendre aquesta decisiĂł que Ă©s una mica forta.» És interessant la proposta, Ă©s interessant, nomĂ©s amb la discussiĂł, nomĂ©s amb els mitjans de comunicaciĂł, perĂČ on Ă©s la pregĂ ria? La pregĂ ria Ă©s la que obre la porta a l’Esperit Sant, que Ă©s qui inspira per anar endavant. Els canvis en l’EsglĂ©sia, sense pregĂ ria no sĂłn canvis d’EsglĂ©sia, sĂłn canvis de grup. I quan l’Enemic —com he dit— vol combatre l’EsglĂ©sia, ho fa en primer lloc intentant assecar-li les fonts, impedint-li de pregar i induint-la a fer aquestes altres propostes. Si cessa la pregĂ ria, en un primer moment sembla que tot pugui anar endavant com sempre —per inĂšrcia—, perĂČ de mica en mica desprĂ©s l’EsglĂ©sia s’adona que s’ha convertit en un embolcall buit, que ha perdut l’eix de suport, que ja no tĂ© la font del calor i de l’amor.

Les dones i els homes sants no tenen una vida mĂ©s fĂ cil que els altres, encara mĂ©s, ells tambĂ© tenen els seus problemes per afrontar i, a mĂ©s, sovint sĂłn objecte d’oposicions. PerĂČ la seva força Ă©s la pregĂ ria, que treuen sempre del «pou» inesgotable de la mare EsglĂ©sia. Amb la pregĂ ria alimenten la flama de la seva fe, com es feia amb l’oli dels llums. I aixĂ­ van endavant caminant en la fe i en l’esperança. Els sants, que sovint als ulls del mĂłn compten poc, en realitat sĂłn els que el sostenen, no amb les armes del diner i del poder, dels mitjans de comunicaciĂł, etc., sinĂł amb les armes de la pregĂ ria.

A l’Evangeli de Lluc JesĂșs planteja una pregunta dramĂ tica que sempre ens fa reflexionar: «El Fill de l’home, quan vingui, trobarĂ  fe a la terra?» (Lc 18,8), o trobarĂ  nomĂ©s organitzacions, com un grup d’«empresaris de la fe», tots ben organitzats, que fan beneficĂšncia, moltes coses
, o trobarĂ  fe? «El Fill de l’home, quan vingui, trobarĂ  fe a la terra?» Aquesta pregunta Ă©s al final d’una parĂ bola que mostra la necessitat de pregar amb perseverança, sense cansar-se (cf. v. 1-8). Per tant, podem concloure que el llum de la fe estarĂ  sempre encĂšs a la terra mentre hi hagi l’oli de la pregĂ ria. El llum de la veritable fe de l’EsglĂ©sia estarĂ  sempre encĂšs a la terra mentre hi hagi l’oli de la pregĂ ria. És allĂČ que fa tirar endavant la fe i fa tirar endavant la nostra pobra vida, dĂšbil, pecadora, perĂČ la pregĂ ria la farĂ  tirar endavant amb seguretat. És una pregunta que nosaltres, cristians, hem de fer-nos: Reso? Resem? Com reso? Com els lloros o amb el cor? Com reso? Reso segur que sĂłc a l’EsglĂ©sia i reso amb l’EsglĂ©sia, o reso una mica segons les meves idees i faig que les meves idees es converteixin en pregĂ ria? Aquesta Ă©s una pregĂ ria pagana, no cristiana. Ho repeteixo: podem concloure que el llum de la fe estarĂ  sempre encĂšs a la terra mentre hi hagi l’oli de la pregĂ ria.

I aquesta Ă©s una feina essencial de l’EsglĂ©sia: pregar i educar per a pregar. Transmetre de generaciĂł en generaciĂł el llum de la fe amb l’oli de la pregĂ ria. El llum de la fe que il·lumina, que organitza les coses realment com sĂłn, perĂČ que pot tirar endavant nomĂ©s amb l’oli de la pregĂ ria, sinĂł s’apaga. Sense el resplendor d’aquest llum no podrem veure el camĂ­ per evangelitzar, encara mĂ©s, no podrem veure el camĂ­ per a creure bĂ©; no podrem veure els rostres dels germans als quals ens hem d’acostar i servir; no podrem il·luminar l’habitaciĂł on trobar-nos en comunitat
 Sense la fe, tot s’enfonsa; i sense la pregĂ ria, la fe s’apaga. Fe i pregĂ ria, juntes. No hi ha altre camĂ­. Per aixĂČ l’EsglĂ©sia, que Ă©s casa i escola de comuniĂł, Ă©s casa i escola de fe i de pregĂ ria.

Descarregar document