Catequesis del Papa

Catequesi sobre la pregĂ ria: 33. El combat de la pregĂ ria

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Estic content de reprendre aquesta trobada cara a cara, perquĂš us he de dir que no Ă©s bonic parlar davant el no-res d’una cĂ mera. No Ă©s bonic. I ara, desprĂ©s de tants mesos, grĂ cies a la valentia de monsenyor Sapienza —que ha dit: «No, ho farem allĂ­!»— estem aquĂ­ reunits. És bo, monsenyor Sapienza! I trobar la gent, i trobar-vos a vosaltres, cadascĂș amb la seva prĂČpia histĂČria, gent que ve de tot arreu, d’ItĂ lia, dels Estats Units, de ColĂČmbia, desprĂ©s aquell petit equip de futbol format per quatre germans suĂŻssos —em sembla— que sĂłn allí
 quatre. Falta la germana, esperem que arribi
 I veure-us a cada un de vosaltres a mi m’alegra, perquĂš tots som germans en el Senyor i mirar-nos ens ajuda a pregar l’un per l’altre. TambĂ© la gent que Ă©s lluny perĂČ sempre es fa propera. La germana sor GeneviĂšve, que no pot faltar, que ve del Lunapark, gent que treballa: sĂłn molts i tots sĂłn aquĂ­. GrĂ cies per la vostra presĂšncia i per la vostra visita. Porteu el missatge del Papa a tothom. El missatge del Papa Ă©s que jo prego per tots, i demano que pregueu per mi units en la pregĂ ria.

I parlant de la pregĂ ria, la pregĂ ria cristiana, com tota la vida cristiana, no Ă©s «com anar a passeig». Cap dels grans orants que trobem a la BĂ­blia i en la histĂČria de l’EsglĂ©sia ha tingut una pregĂ ria «cĂČmoda». SĂ­, es pot resar com els lloros —bla, bla, bla, bla, bla—, perĂČ aixĂČ no Ă©s pregĂ ria. La pregĂ ria certament dona una gran pau, perĂČ a travĂ©s d’un combat interior, a vegades dur, que pot acompanyar tambĂ© perĂ­odes llargs de la vida. Pregar no Ă©s una cosa fĂ cil, i per aixĂČ nosaltres escapem de la pregĂ ria. Cada vegada que volem fer-ho, de seguida ens venen a la ment moltes altres activitats, que en aquell moment semblen mĂ©s importants i urgents. AixĂČ em passa tambĂ© a mi: anirĂ© a resar una mica
 I no, he de fer aixĂČ, i aixĂČ altre
 Fugim de la pregĂ ria, no sĂ© per quĂš, perĂČ Ă©s aixĂ­. GairebĂ© sempre, desprĂ©s d’haver posposat la pregĂ ria, ens adonem que aquelles coses no eren gens essencials, i que potser hem perdut el temps. L’Enemic ens enganya aixĂ­.

Tots els homes i les dones de DĂ©u mencionen no sols l’alegria de la pregĂ ria, sinĂł tambĂ© la molĂšstia i la fatiga que pot causar: en alguns moments Ă©s una dura lluita mantenir la fe en els temps i en les formes de la pregĂ ria. Algun sant l’ha portat endavant durant anys sense sentir-ne cap gust, sense percebre’n la utilitat. El silenci, la pregĂ ria, la concentraciĂł sĂłn exercicis difĂ­cils, i alguna vegada la naturalesa humana es rebel·la. Ens estimarĂ­em mĂ©s estar en qualsevol altra part del mĂłn, perĂČ no allĂ­, en aquell banc de l’esglĂ©sia pregant. Qui vol resar ha de tenir present que la fe no Ă©s fĂ cil, i alguna vegada s’esdevĂ© en una foscor gairebĂ© total, sense punts de referĂšncia. Hi ha moments de la vida de fe que sĂłn foscos i per aixĂČ algun sant els anomena «la nit fosca», perquĂš no se sent res. PerĂČ jo continuo resant.

El Catecisme enumera una llarga sĂšrie d’enemics de la pregĂ ria, els que fan difĂ­cil pregar, que posen dificultats (cf. n. 2726-2728). Alguns dubten que aquesta pugui aconseguir veritablement l’Omnipotent, ÂżperĂČ per quĂš DĂ©u estĂ  en silenci? Si DĂ©u Ă©s Omnipotent, podria dir dues paraules i acabar la histĂČria. Davant l’inaprendible del que Ă©s divĂ­, altres sospiten que la pregĂ ria sigui una mera operaciĂł psicolĂČgica; alguna cosa que potser Ă©s Ăștil, perĂČ no vertadera ni necessĂ ria: i es podria fins i tot ser practicants sense ser creients. I aixĂ­ de manera successiva, moltes explicacions.

Els pitjors enemics de la pregĂ ria sĂłn dins nostre. El Catecisme els anomena aixĂ­: «desĂ nim davant les nostres sequedats, tristesa de no donar-ho tot al Senyor, ja que tenim “grans bĂ©ns”, decepciĂł de no ser escoltats d’acord amb la nostra prĂČpia voluntat, ferida en el nostre orgull que s’endureix sobre la nostra indignitat de pecadors, al·lĂšrgia a la gratuĂŻtat de la pregĂ ria, etc.» (n. 2728). Es tracta clarament d’una llista resumida que podria ser ampliada.

ÂżQuĂš hem de fer en el temps de la temptaciĂł, quan tot sembla vacil·lar? Si explorem la histĂČria de l’espiritualitat, notem de seguida com els mestres de l’ànima tenien ben clara la situaciĂł que hem descrit. Per a superar-la, cada un d’ells va oferir alguna contribuciĂł: una paraula de saviesa, o un suggeriment per a afrontar els temps plens de dificultat. No es tracta de teories elaborades a la taula, no, sinĂł de consells nascuts de l’experiĂšncia, que mostren la importĂ ncia de resistir i de perseverar en la pregĂ ria.

Seria interessant repassar almenys alguns d’aquests consells, perquĂš cada un mereix ser aprofundit. Per exemple, els exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola sĂłn un llibre de gran saviesa que ensenya a posar en ordre la prĂČpia vida. Fa entendre que la vocaciĂł cristiana Ă©s militĂ ncia, Ă©s decisiĂł d’estar sota la bandera de Jesucrist i no sota la del diable, intentant fer el bĂ© tambĂ© quan Ă©s difĂ­cil.

En els temps de prova estĂ  bĂ© recordar que no estem sols, que algĂș vetlla al costat nostre i ens protegeix. TambĂ© sant Antoni Abat, el fundador del monacat cristiĂ , a Egipte, va afrontar moments terribles, en els quals la pregĂ ria es transformava en dura lluita. El seu biĂČgraf sant Atanasi, bisbe d’Alexandria, narra que un dels pitjors episodis el va viure el Sant ermitĂ  entorn als trenta-cinc anys, mitjana edat que per a molts comporta una crisi. Antoni va ser torbat per aquella prova, perĂČ va resistir. Quan finalment va tornar a la serenitat, es va adreçar al seu Senyor amb un to gairebĂ© de retret: «On eres? Per quĂš no vas venir de seguida a posar fi als meus sofriments?» I JesĂșs va respondre: «Antoni, jo era allĂ­. PerĂČ esperava veure’t combatre» (Vida d’Antoni, 10).

Combatre en la pregĂ ria. Moltes vegades la pregĂ ria Ă©s un combat. Em ve a la memĂČria un fet que vaig viure de prop, quan era a l’altra diĂČcesi. Hi havia una parella que tenia una filla de nou anys amb una malaltia que els metges no sabien quĂš era. Al final, a l’hospital, el metge va dir a la mare: «Senyora, truqui al seu marit.» El marit era a la feina; eren obrers, treballaven cada dia. I va dir al pare: «La nena no passarĂ  d’aquesta nit. És una infecciĂł, no hi podem fer res.» Aquell home, potser no anava a missa cada diumenge, perĂČ tenia una fe gran. Va sortir plorant, va deixar la dona allĂ­ amb la nena a l’hospital, va agafar el tren i va fer els setanta quilĂČmetres de distĂ ncia fins a la basĂ­lica de la Mare de DĂ©u de LujĂĄn, la patrona d’Argentina. I allĂ­ —la basĂ­lica ja estava tancada, perquĂš eren gairebĂ© les deu de la nit— ell es va aferrar a les reixes de la basĂ­lica i tota la nit va estar pregant a la Mare de DĂ©u, combatent per la salut de la filla. Aquesta no Ă©s una fantasia. Jo ho he vist! Ho he viscut. Aquell home combatent allĂ­. Al final, a les sis del matĂ­, es va obrir l’esglĂ©sia i ell va entrar a saludar la Mare de DĂ©u: tota la nit «combatent», i desprĂ©s va tornar a casa. Quan va arribar va buscar la seva dona, perĂČ no la va trobar i va pensar: «Se n’ha anat. No, la Mare de DĂ©u no em pot fer aixĂČ.» DesprĂ©s la va trobar somrient, que deia: «No sĂ© quĂš ha passat; els metges diuen que ha canviat aixĂ­ i que ara estĂ  guarida.» Aquell home lluitant amb la pregĂ ria ha obtingut la grĂ cia de la Mare de DĂ©u. La Mare de DĂ©u l’ha escoltat. I aixĂČ ho he vist jo: la pregĂ ria fa miracles, perquĂš la pregĂ ria va precisament al centre de la tendresa de DĂ©u que ens estima com un pare. I quan no es compleix la grĂ cia, en farĂ  una altra que desprĂ©s veurem amb el temps. PerĂČ sempre Ă©s necessari el combat en la pregĂ ria per demanar la grĂ cia. SĂ­, a vegades nosaltres demanem una grĂ cia que necessitem, perĂČ la demanem aixĂ­, sense ganes, sense combatre, perĂČ no es demanen aixĂ­ les coses serioses. La pregĂ ria Ă©s un combat i el Senyor sempre Ă©s amb nosaltres.

Si en un moment de ceguesa no aconseguim veure la seva presĂšncia, ho aconseguirem en un futur. TambĂ© nosaltres repetirem la mateixa frase que va dir un dia el patriarca Jacob: «Realment el Senyor Ă©s present en aquest lloc, i jo no ho sabia» (Gn 28,16). Al final de la nostra vida, mirant cap enrere, tambĂ© nosaltres podrem dir: «Em pensava que estava sol, perĂČ no, no ho estava: JesĂșs era amb mi.» Tots podem dir aixĂČ.

Descarregar document