Catequesis del Papa

Catequesi sobre la Carta als Gàlates – 1. Introducció a la Carta als Gàlates

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Després d’un llarg itinerari dedicat a la pregària, avui comencem un nou cicle de catequesis. Espero que amb aquest itinerari de la pregària hàgim aconseguit pregar una mica millor, una mica més. Avui vull reflexionar sobre alguns temes que l’apòstol Pau proposa a la seva Carta als Gàlates. És una Carta molt important, diria que és fins i tot decisiva, no sols per a conèixer millor l’Apòstol, sinó sobretot per a considerar alguns arguments que ell afronta en profunditat, mostrant la bellesa de l’Evangeli. En aquesta Carta, Pau cita diferents referències biogràfiques, que ens permeten conèixer la seva conversió i la decisió de posar la seva vida al servei de Jesucrist. Ell afronta, a més, algunes temàtiques molt importants per a la fe, com les de la llibertat, de la gràcia i de la manera cristiana de viure, que són extremadament actuals perquè toquen molts aspectes de la vida de l’Església dels nostres dies. Aquesta és una Carta molt actual. Sembla escrita per a la nostra època.

El primer tret que es desprèn d’aquesta Carta és la gran obra d’evangelització realitzada per l’Apòstol, que almenys dues vegades havia visitat les comunitats de Galàcia durant els seus viatges missioners. Pau s’adreça als cristians d’aquell territori. No sabem exactament a quina zona geogràfica es refereix, ni podem afirmar amb certesa la data en què va escriure aquesta Carta. Sabem que els Gàlates eren una antiga població celta que, a través de moltes peripècies, s’havien assentat en aquesta extensa regió d’Anatòlia que tenia la capital a la ciutat d’Ancyra, avui Ankara, capital de Turquia. Pau diu només que, per raó d’una malaltia, es va veure obligat a aturar-se en aquella regió (cf. Gal 4,13). Sant Lluc, als Fets dels Apòstols, troba, però, una motivació més espiritual. Diu que, «van recórrer Frígia i la regió de Galàcia, perquè l’Esperit Sant els havia impedit que anunciessin la Paraula a l’Àsia» (16,6). Els dos fets no són contradictoris: indiquen més aviat que el camí de l’evangelització no depèn sempre de la nostra voluntat i dels nostres projectes, sinó que requereix la disponibilitat per a deixar-se modelar i seguir altres recorreguts que no estaven previstos. Entre vosaltres hi ha una família que m’ha saludat: diuen que han d’aprendre el letó i no sé quina altra llengua, perquè aniran com a missioners a aquelles terres. L’Esperit porta també avui molts missioners a deixar la pàtria i anar a una altra terra a fer missió. El que verifiquem, però, és que en la seva incansable obra evangelitzadora l’Apòstol havia aconseguit fundar diverses petites comunitats disperses per la regió de Galàcia. Pau, quan arribava a una ciutat, a una regió, no feia de seguida una catedral, no. Feia petites comunitats, que són el llevat de la nostra cultura cristiana d’avui. Començava fent petites comunitats. I aquestes petites comunitats creixien, creixien i anaven endavant. També avui aquest mètode pastoral es fa a cada regió missionera. La setmana passada vaig rebre una carta d’un missioner de Papua Nova Guinea, que em deia que està predicant l’Evangeli a la selva, a la gent que no sap qui era Jesucrist. És bonic! Es comencen a fer petites comunitats. També avui aquest mètode és el mètode evangelitzador de la primera evangelització.

El que nosaltres hem de notar és la preocupació pastoral de Pau que és tot foc. Ell, després d’haver fundat aquestes Esglésies, s’adona d’un gran perill —el pastor és com el pare o la mare que de seguida s’adonen dels perills per als seus fills— que corren per al seu creixement en la fe. Creixen i venen els perills. Com deia un: «Venen els voltors a massacrar la comunitat.» De fet, s’havien infiltrat alguns cristians vinguts del judaisme, els quals amb astúcia van començar a sembrar teories contràries a l’ensenyament de l’Apòstol, arribant fins i tot a denigrar la seva persona. Comencen amb la doctrina «això no, això sí», després denigren l’Apòstol. És el camí de sempre: treure l’autoritat a l’Apòstol. Com veieu, aquesta és una pràctica antiga, presentar-se en algunes ocasions com els únics posseïdors de la veritat —els purs— i pretendre rebaixar també amb la calúmnia el treball realitzat pels altres. Aquells adversaris de Pau sostenien que també els pagans havien de ser sotmesos a la circumcisió i viure d’acord amb les regles de la llei mosaica. Tornen enrere a les observances d’abans, les coses que han quedat traspassades per l’Evangeli. Per tant, els Gàlates haurien hagut de renunciar a la seva identitat cultural per a sotmetre’s a normes, a prescripcions i costums típiques dels jueus. I no sols això. Aquells adversaris sostenien que Pau no era un veritable apòstol i per tant no tenia cap autoritat per a predicar l’Evangeli. I moltes vegades nosaltres veiem això. Pensem en alguna comunitat cristiana o en alguna diòcesi: comencen les històries i després s’acaba per desacreditar el rector, el bisbe. És precisament el camí del maligne, d’aquesta gent que divideix, que no sap construir. I en aquesta Carta als Gàlates veiem aquest procediment.

Els Gàlates es trobaven en una situació de crisi. Què havien de fer? Escoltar i seguir el que Pau els havia predicat, o escoltar els nous predicadors que l’acusaven? És fàcil imaginar l’estat d’incertesa que animava els seus cors. Per a ells, haver conegut Jesús i cregut en l’obra de salvació realitzada amb la seva mort i resurrecció, era realment l’inici d’una vida nova, d’una vida de llibertat. Havien emprès un recorregut que els permetia ser finalment lliures, malgrat que la seva història fos teixida per moltes formes de violent esclavatge, entre elles la que els sotmetia a l’emperador de Roma. Per tant, davant les crítiques dels nous predicadors, se sentien perduts i se sentien incerts sobre com comportar-se: «Qui té raó? Aquest Pau, o aquesta gent que ve ara amb altres ensenyaments? A qui he de fer cas? En resum, hi havia molt en joc!

Aquesta condició  no és lluny de l’experiència que alguns cristians viuen en els nostres dies. No falten tampoc avui, de fet, predicadors que, sobretot a través dels nous mitjans de comunicació, poden enterbolir les comunitats. No es presenten en primer lloc per anunciar l’Evangeli de Déu que estima l’home en Jesús crucificat i ressuscitat, sinó per a reiterar amb insistència, com autèntics «custodis de la veritat» —així s’anomenen ells— quina és la millor manera de ser cristians. I amb força afirmen que el cristià veritable és el qui està vinculat a ells, sovint identificat amb certes formes del passat, i que la solució a les crisis actuals és tornar enrere per a no perdre la genuïnitat de la fe. També avui, com llavors, hi ha la temptació de tancar-se en algunes certeses adquirides en tradicions passades. Però com podem reconèixer aquesta gent? Per exemple, un dels trets de la forma de procedir és la rigidesa. Davant la predicació de l’Evangeli que ens fa lliures, ens fa alegres, aquests són els rígids. Sempre amb la rigidesa: s’ha de fer això, s’ha de fer això altre… La rigidesa és pròpia d’aquesta gent. Seguir l’ensenyament de l’apòstol Pau a la Carta als Gàlates ens farà bé per a comprendre quin camí hem de seguir. L’indicat per l’Apòstol és el camí alliberador i sempre nou de Jesús crucificat i ressuscitat; és el camí de l’anunci, que es realitza a través de la humilitat i la fraternitat; els nous predicadors no coneixen què és la humilitat, què es la fraternitat; és el camí de la confiança mansa i obedient, els nous predicadors no coneixen la mansuetud ni l’obediència. I aquest camí mans i obedient va davant en la certesa que l’Esperit Sant obra en tots els temps de l’Església. En definitiva, la fe en l’Esperit Sant present en l’Església ens porta endavant i ens salvarà.

Descarregar document