Catequesis del Papa

Catequesi sobre la Carta als Gàlates – 2. Pau, apòstol veritable

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Ens endinsem de mica en mica en la Carta als gàlates. Hem vist que aquests cristians es troben en conflicte sobre com viure la fe. L’apòstol Pau comença a escriure la seva Carta recordant-los les relacions passades, el malestar per la distància i l’amor immutable que té per cada un d’ells. Malgrat això, però, no deixa d’assenyalar la seva preocupació per tal que els gàlates segueixin el camí correcte: és la preocupació d’un pare, que va generar les comunitats en la fe. La seva intenció és molt clara: cal reafirmar la novetat de l’Evangeli, que els gàlates han rebut de la seva predicació, per a construir la vertadera identitat sobre la qual fonamentar la pròpia existència. I aquest és el principi: reafirmar la novetat de l’Evangeli, allò que els gàlates han rebut de l’Apòstol.

Descobrim de seguida que Pau és un coneixedor profund del misteri de Crist. Des del principi de la seva Carta no segueix els baixos arguments dels seus detractors. L’Apòstol «vola alt» i ens indica també a nosaltres com hem de comportar-nos quan es creen conflictes dins la comunitat. De fet, només cap al final de la Carta s’aclareix que el nucli de la controvèrsia suscitada és el de la circumcisió, la principal tradició jueva. Pau escull el camí d’aprofundir més, perquè el que està en joc és la veritat de l’Evangeli i la llibertat dels cristians, que n’és part integrant. No s’atura a la superfície dels problemes, dels conflictes, com sovint fem, que tenim la temptació de trobar de seguida una solució que agrada per a posar a tothom d’acord amb un compromís. Pau estima Jesús i sap que Jesús no és un home-Déu d’acords. No funciona així amb l’Evangeli i l’Apòstol ha escollit seguir el camí més ardu. Escriu: «Què us sembla: ¿em vull guanyar el favor dels homes, o el favor de Déu?» Ell no intenta fer la pau amb tots. I continua: «Direu que busco de plaure als homes? Si encara busqués de plaure als homes, ja no seria servent de Crist» (Ga 1,10).

En primer lloc, Pau se sent amb l’obligació de recordar als gàlates que és un veritable apòstol no per mèrit propi, sinó per la crida de Déu. Ell mateix explica la història de la seva vocació i conversió, que coincideix amb l’aparició de Crist ressuscitat durant el viatge cap a Damasc (cf. Ac 9,1-9). És interessant observar el que afirma de la seva vida precedent a aquest esdeveniment: «Vosaltres ja heu sentit parlar de com em comportava quan era en el judaisme: perseguia amb fúria l’Església de Déu i la volia destruir; i en l’observança del judaisme sobrepassava molts companys de la meva edat, ja que era molt zelós de les tradicions dels meus pares» (Ga 1,13-14). Pau gosa afirmar que ell, en el judaisme els superava a tots, era un veritable fariseu zelós «en el compliment de la justícia que prescriu la Llei, era irreprensible» (Fl 3,6). En dues ocasions destaca que havia estat un defensor de les «tradicions dels pares» i un «defensor convençut de la llei». Aquesta és la història de Pau.

Per un costat, ell insisteix a subratllar que havia perseguit a mort l’Església i que havia estat un «blasfem, un perseguidor i un insolent» (cf. 1Tm 1,13), i no escatima en adjectius: ell mateix es qualifica així, i per altra banda, evidencia la misericòrdia de Déu sobre ell, que el porta a viure una transformació radical ben coneguda per tots. Escriu: «Però les esglésies de Crist que són a Judea no em coneixien personalment; només sentien a dir: “El qui abans ens perseguia, ara anuncia la fe que havia volgut destruir”» (Ga 1,22-23). S’ha convertit, ha canviat, ha canviat el cor. Pau evidencia així la veritat de la seva vocació a través de l’impressionant contrast que s’havia creat en la seva vida: de perseguidor dels cristians perquè no observaven les tradicions i la llei, havia estat cridat a convertir-se en apòstol per anunciar l’Evangeli de Jesucrist. Veiem que Pau és lliure: és lliure per anunciar l’Evangeli i també és lliure per a confessar els seus pecats. «Jo era així»: és la veritat que dona la llibertat del cor, és la llibertat de Déu.

Pensant en la seva història, Pau està ple de meravella i de reconeixement. És com si volgués dir als gàlates que ell podria ser de tot menys un apòstol. Havia estat educat des d’infant per a ser irreprensible observador de la llei mosaica, i les circumstàncies l’havien portat a combatre els deixebles de Crist. Però va esdevenir quelcom inesperat: Déu, amb la seva gràcia, li havia revelat el seu Fill mort i ressuscitat, per tal que ell es convertís en anunciador enmig dels pagans (cf. Ga 1,15-16).

Els camins del Senyor són inescrutables! Ho toquem amb la mà cada dia, però sobretot si pensem en els moments en els quals el Senyor ens ha cridat. No hem d’oblidar mai el temps i la forma en què Déu ha entrat en la nostra vida: tenir fixat en el cor i a la ment aquest encontre amb la gràcia, quan Déu ha canviat la nostra existència. Quantes vegades, davant les grans obres del Senyor, sorgeix de manera espontània la pregunta: com és possible que Déu se serveixi d’un pecador, d’una persona fràgil i dèbil, per a realitzar la seva voluntat? Malgrat això, no hi ha res casual, perquè tot ha estat preparat en el disseny de Déu. Ell teixeix la nostra història, la història de cada un de nosaltres: Ell teixeix la nostra història, i si nosaltres corresponem amb confiança al seu pla de salvació, ens n’adonem. La crida comporta sempre una missió a la qual estem destinats; per això se’ns demana que ens preparem amb seriositat, sabent que és Déu mateix qui ens envia,  Déu mateix qui ens sosté amb la seva gràcia. Germans i germanes, deixem-nos conduir per aquesta consciència: la primacia de la gràcia transforma l’existència i la fa digna de ser posada al servei de l’Evangeli. La primacia de la gràcia cobreix tots els pecats, canvia els cors, canvia la vida, ens fa veure camins nous. No ho oblidem!

Descarregar document