Catequesis del Papa

Catequesi sobre la Carta als Gàlates – 3. L’evangeli és un de sol

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Quan es tracta de l’Evangeli i de la missió d’evangelitzar, Pau s’entusiasma, queda captivat. Sembla que no veu res més que aquesta missió que el Senyor li ha encomanat. Tot en ell està dedicat a aquest anunci, i no té altre interès que no sigui l’evangeli. És l’amor de Pau, l’interès de Pau, el treball de Pau: anunciar. Arriba fins i tot a dir: «Crist no em va enviar a batejar, sinó a anunciar l’evangeli» (1Co 1,17). Pau interpreta tota la seva existència com una crida a evangelitzar, a fer conèixer el missatge de Crist, a fer conèixer l’Evangeli: «Ai de mi» —diu— «si no anunciés l’evangeli.» I quan escriu als cristians de Roma, es presenta senzillament així: «Pau, servent de Jesucrist, cridat a ser apòstol, escollit  per a anunciar l’evangeli de Déu» (Rm 1,1). Aquesta és la seva vocació. En resum, és conscient d’haver estat «escollit» per a portar l’evangeli a tothom, i no pot fer altra cosa que dedicar-se amb totes les forces a aquesta missió.

Es comprèn per tant la tristesa, la desil·lusió i fins i tot l’amarga ironia de l’Apòstol amb els Gàlates, que als seus ulls estan agafant un camí equivocat que els portarà a un punt sense retorn: s’han errat de camí. L’eix entorn el qual tot gira és l’evangeli. Pau no pensa en els «quatre evangelis» com ho fem nosaltres de manera espontània. De fet, mentre està enviant aquesta carta, cap dels quatre evangelis encara no ha estat escrit. Per a ell l’evangeli és el que ell predica, això que s’anomena el kerygma, és a dir l’‘anunci’. I quin anunci? De la mort i resurrecció de Jesús com a font de salvació. Un evangeli que s’expressa amb quatre verbs: «Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat; ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i s’aparegué a Cefes» (1Co 15,3-5). Aquest és l’anunci de Pau, l’anunci que ens dona vida a tots. Aquest evangeli és el compliment de les promeses i és la salvació oferta a tots els homes. Qui l’acull és reconciliat amb Déu, és acollit com un veritable fill i obté en herència la vida eterna.

Davant un do tan gran que s’ha lliurat als gàlates, l’Apòstol no aconsegueix explicar-se per què s’estan plantejant acollir un altre «evangeli», potser més sofisticat, més intel·lectual… un altre «evangeli». Cal tenir present, però, que aquests cristians encara no han abandonat l’evangeli anunciat per Pau. L’Apòstol sap que encara són a temps per a no fer un pas en fals, però els adverteix amb força, amb molta força. El seu primer argument apunta directament en el fet que la predicació realitzada pels nous missioners —aquells que prediquen la novetat— no pot ser l’evangeli. Encara més, és un anunci que distorsiona el veritable evangeli perquè impedeix aconseguir la llibertat —una paraula clau— que s’adquireix per la fe. Els gàlates són encara «principiants» i la seva desorientació és comprensible. No coneixen encara la complexitat de la Llei mosaica i l’entusiasme per abraçar la fe en Crist els empeny a escoltar aquests nous predicadors, amb la il·lusió que el seu missatge complementi el de Pau. I no és així.

L’Apòstol, però, no es pot arriscar al fet que es creïn compromisos en un terreny tan decisiu. L’evangeli és només un i és el que ell ha anunciat; no pot haver-n’hi un altre. Atenció! Pau no diu que l’evangeli veritable sigui el seu perquè l’ha anunciat ell, no! Això no ho diu. Això seria presumptuós, seria vanaglòria. Afirma més aviat que el «seu» evangeli, el mateix que els altres apòstols anaven anunciant en altres llocs, és l’únic i autèntic, perquè és el de Jesucrist. Ho escriu així: «Vull que ho sapigueu: l’evangeli que us vaig anunciar no ve dels homes; jo no el vaig rebre ni aprendre de cap home, sinó per una revelació de Jesucrist» (Ga 1,11). Es comprèn, doncs, per què Pau empra termes tan durs. Usa dues vegades l’expressió anatema, que indica l’exigència de tenir lluny de la comunitat allò que amenaça els seus fonaments. I aquest nou «evangeli» amenaça els fonaments de la comunitat. En resum, sobre aquest punt l’Apòstol no deixa espai a la negociació: no es pot negociar. Amb la veritat de l’Evangeli no es pot negociar. O reps l’evangeli tal com és, tal com ha estat anunciat, o reps una altra cosa. Però l’evangeli no es pot negociar. No es pot arribar a acords: la fe en Jesús no és una mercaderia per negociar: és salvació, és encontre, és redempció. No es ven a baix cost.

Aquesta situació descrita al principi de la Carta sembla paradoxal, perquè tots els subjectes en qüestió semblen animats per bons sentiments. Els gàlates que escolten els nous missioners pensen que amb la circumcisió podran estar encara més entregats a la voluntat de Déu i per tant agradar encara més Pau. Els enemics de Pau semblen estar animats per la fidelitat a la tradició rebuda pels pares i consideren que la fe genuïna consisteix en l’observança de la Llei. Davant aquesta gran fidelitat justifiquen fins i tot les insinuacions i les sospites sobre Pau, considerat poc ortodox pel que fa a la tradició. El mateix Apòstol és ben conscient que la seva missió és de naturalesa divina —li ha estat revelada per Crist, a ell!— i per tant està mogut per l’entusiasme total per la novetat de l’evangeli, que és una novetat radical, no és una novetat passatgera: no hi ha evangelis «de moda», l’evangeli és sempre nou, és la novetat. La seva inquietud pastoral el porta a ser sever, perquè veu el gran risc que plana damunt els joves cristians. En resum, en aquest laberint de bones intencions cal sortir d’un mateix per acollir la veritat suprema que es presenta com la més coherent amb la Persona i la predicació de Jesús i la seva revelació de l’amor al Pare. Això és important: saber discernir. Moltes vegades hem vist en la història, i també ho veiem avui, algun moviment que predica l’evangeli amb una modalitat pròpia, a vegades amb carismes veritables, propis, però després exagera i redueix tot l’evangeli al «moviment». I això no és l’evangeli de Crist: això és l’evangeli del fundador, de la fundadora, i això sí, podrà ajudar al principi, però al final no dona fruits perquè no té arrels profundes. Per això la paraula clara i decidida va ser profitosa per als Gàlates i és profitosa també per a nosaltres. L’evangeli és el do de Crist per a nosaltres, és ell mateix qui el revela. Això és el que ens dona vida.

 

Descarregar document