Catequesis del Papa

Catequesi sobre la Carta als Gàlates: 5. El valor propedèutic de la Llei

Germans i germanes, bon dia!

Sant Pau, enamorat de Jesucrist i que havia entès bé què era la salvació, ens va ensenyar que els «fills de la promesa» (Ga 4,28) —és a dir, tots nosaltres, justificats per Jesucrist—, no estàvem sota el jou de la Llei, sinó que havíem estat cridats a l’estil de vida ardu en la llibertat de l’Evangeli. Malgrat això la Llei existeix, però d’una altra manera: la mateixa Llei, els Deu Manaments, però d’una altra manera, perquè un cop arribat el Senyor Jesús, no pot justificar-se per ella mateixa. I per això, en la catequesi d’avui voldria explicar això. I ens preguntem: Quin és, segons la Carta als Gàlates, el paper de la Llei? En el passatge que hem escoltat, Pau sosté que la Llei ha estat com un pedagog. És una bonica imatge, la del pedagog de la qual vam parlar en l’audiència passada, una imatge que mereix ser compresa en el seu significat autèntic.

L’Apòstol sembla suggerir als cristians que divideixin la història de la salvació en dos, i també la seva història personal. Són dos els moments: abans d’haver-se fet creients en Jesucrist i després d’haver rebut la fe. En el centre es posa l’esdeveniment de la mort i resurrecció de Jesús, que Pau va predicar per a suscitar la fe en el Fill de Déu, font de salvació, i en Jesucrist nosaltres som justificats. Som justificats per la gratuïtat de la fe en Crist Jesús. Per tant, a partir de la fe en Crist hi ha un «abans» i un «després» respecte a la mateixa Llei, perquè la Llei hi és, els Manaments hi són, però hi ha una actitud abans de la vinguda de Jesús i després. La història precedent està determinada per estar «sota la Llei». I qui anava pel camí de la Llei se salvava, era justificat; la successiva —després de la vinguda de Jesús—, ha de ser viscuda seguint l’Esperit Sant (cf. Ga 5,25). És la primera vegada que Pau utilitza aquesta expressió: estar «sota la Llei». El significat subjacent comporta la idea d’un sotmetiment negatiu, típic dels esclaus: «estar sota». L’Apòstol ho explicita dient que quan s’està «sota la Llei» s’està com «vigilat» o «tancat», una espècie de detenció preventiva. Aquest temps, diu sant Pau, ha durat molt —des de Moisès fins a la vinguda de Jesús— i es perpetua mentre es viu en el pecat.

La relació entre la Llei i el pecat serà exposada de manera més sistemàtica per l’Apòstol a la seva Carta als Romans, escrita pocs anys després de la que va escriure als Gàlates. En síntesi, la Llei porta a definir la transgressió i fer les persones conscients del seu pecat: «Has fet això, per tant, la Llei» —els Deu Manaments— «diu això: tu estàs en pecat.» Encara més, com ho ensenya l’experiència comuna, el precepte acaba per estimular la transgressió. Escriu així a la Carta als Romans: «Quan estàvem a mercè dels desigs terrenals, les passions pecaminoses, desvetllades per la Llei, actuaven en els membres del nostre cos i ens feien donar fruits que porten a la mort. Però ara hem estat deslligats de la Llei» (7,5-6). Per què? Perquè ha vingut la justificació de Jesucrist. Pau fixa la seva visió de la Llei: «El fibló de la mort és el pecat, i la força del pecat ve de la Llei (1Co 15,56). Un diàleg: tu estàs sota la Llei, i hi estàs amb la porta oberta al pecat.

En aquest context adquireix sentit ple la referència al rol pedagògic desenvolupat per la Llei. Però la Llei és el pedagog que et porta, cap a on? Cap a Jesús. En el sistema escolar de l’antiguitat el pedagog no tenia la funció que avui nosaltres li atribuïm, és a dir, donar educació a un noi o a una noia. En aquella època es tractava d’un esclau que tenia l’encàrrec d’acompanyar el fill de l’amo quan anava a l’escola i després acompanyar-lo novament de retorn a casa. Així l’havia de protegir dels perills, vigilar-lo perquè no adquirís comportaments inadequats. La seva funció era més aviat disciplinària. Quan el jove es feia adult, el pedagog deixava de tenir aquestes funcions. El pedagog al qual es refereix Pau, no era el professor, sinó el que acompanyava a l’escola, vigilava el noi i el portava a casa.

Referir-se a la Llei en aquests termes permet a sant Pau aclarir el paper que aquesta va tenir en la història d’Israel. La Torah, és a dir, la Llei, havia estat un acte de magnanimitat per part de Déu amb el seu poble. Després de l’elecció d’Abraham, l’altre gran acte va ser la Llei: fixar el camí per anar endavant. Certament havia tingut funcions restrictives, però al mateix temps havia protegit el seu poble, l’havia educat, disciplinat i sostingut en la seva debilitat, sobretot la protecció davant el paganisme; hi havia moltes actituds paganes en aquella època. La Torah diu: «Hi ha un únic Déu i ens ha posat en camí.» Un acte de bondat del Senyor. I certament, com he dit més amunt, havia tingut funcions restrictives, però al mateix temps havia protegit el poble, l’havia educat, l’havia disciplinat, l’havia sostingut en la seva debilitat. És per això que l’Apòstol s’atura més endavant a descriure la fase de la minoria d’edat. I diu així: «Mentre l’hereu és menor d’edat, no es diferencia gens d’un esclau, per bé que és amo de tot. Està sotmès a tutors i administradors fins al temps fixat pel seu pare. Així també nosaltres: mentre érem menors d’edat, érem esclaus dels poders que dominen aquest món» (Ga 4,1-3). En resum, la convicció de l’Apòstol és que la Llei té certament una funció positiva —per tant com a pedagog en l’acompanyament endavant—, però és una funció limitada en el temps. No es pot estendre la seva durada més enllà de qualsevol mesura, perquè està unida a la maduració de les persones i a la seva elecció de llibertat. Un cop s’aconsegueix la fe, la Llei exhaureix el seu valor propedèutic i ha de cedir pas a una altra autoritat. Això què vol dir? Que acabada la Llei nosaltres podem dir: «Creiem en Jesucrist i fem el que volem? No! Els Manaments hi són, però no ens justifiquen. El que ens justifica és Jesucrist. Els manaments s’han d’observar, però no ens donen la justícia; hi ha la gratuïtat de Jesucrist, l’encontre amb Jesucrist que ens justifica gratuïtament. El mèrit de la fe és rebre Jesús. L’únic mèrit: obrir el cor. I què fem amb els Manaments? Els hem de complir, però com ajuda per a l’encontre amb Jesucrist.

Aquest ensenyament sobre el valor de la Llei és molt important i mereix ser considerat amb atenció per a no caure en equívocs i fer passos en fals. No ens farà bé preguntar-nos si encara vivim en l’època en què necessitem la Llei, o si en canvi som conscients d’haver rebut la gràcia d’haver-nos convertit en fills de Déu per a viure en l’amor. Com visc jo? En la por que si no faig això aniré a l’infern? O visc també amb aquella esperança, amb aquella alegria de la gratuïtat de la salvació en Jesucrist? És una bona pregunta. I també la segona: menystinc els Manaments? No. Els compleixo, però no com a absoluts, perquè sé que el que em justifica és Jesucrist.

Descarregar document