Catequesis del Papa

Catequesi sobre la Carta als Gàlates: 6. Els perills de la Llei

Germans i germanes, bon dia!

La Carta als Gàlates informa d’un fet força sorprenent. Com hem escoltat, Pau diu que va corregir Cefes, és a dir, Pere, davant la comunitat d’Antioquia, perquè el seu comportament no havia estat bo. Quin fet tan greu s’havia esdevingut perquè Pau s’adrecés en termes durs a Pere? Potser Pau va exagerar, havia deixat massa espai al seu caràcter sense saber contenir-se? Veurem que no és així, sinó que una vegada més està en joc la relació entre la Llei i la llibertat. I hem de tornar sobre això moltes vegades.

En una carta als gàlates Pau fa esment de manera expressa a aquest episodi que s’havia esdevingut a Antioquia anys abans. Vol recordar als cristians d’aquelles comunitats que no han d’escoltar de manera absoluta els qui prediquen la necessitat de circumcidar-se i per tant caure «sota la Llei» amb totes les seves prescripcions. Recordem que aquests predicadors fonamentalistes van arribar allí i van crear confusió, i també van treure la pau a aquella comunitat. L’objecte de la crítica a Pere era el seu comportament en la participació a la taula. A un jueu la Llei li prohibia menjar amb els no jueus. Però Pere mateix, en una altra circumstància, havia anat a Cesarea, a la casa del centurió Corneli, fins i tot sabent que transgredia la Llei. Llavors havia afirmat: «Déu m’ha fet comprendre que no he de tenir cap persona per impura» (Ac 10,28). Quan va tornar a Jerusalem, els cristians circumcisos fidels a la Llei mosaica van retreure a Pere aquest comportament seu, però ell es va justificar dient: «Aleshores em vaig recordar d’aquella paraula del Senyor: “Joan va batejar amb aigua, però vosaltres sereu batejats amb l’Esperit Sant.” Per tant, si Déu els concedia el mateix do que a nosaltres, que hem cregut en el Senyor Jesucrist, ¿qui era jo per a oposar-me a Déu?» (Ac 11,16-17). Recordem que l’Esperit Sant va venir en aquell moment a la casa de Corneli quan Pere va anar-hi.

Un fet similar s’havia esdevingut també a Antioquia en presència de Pau. Primer Pere era a la taula sense cap dificultat amb els cristians vinguts del paganisme; però quan van arribar a la ciutat alguns cristians circumcisos de Jerusalem —els que venien del judaisme— llavors ja no ho va fer, per a no incórrer en les seves crítiques. Aquest és l’error: estava més atent a les crítiques, a quedar bé. I això és greu als ulls de Pau, també perquè Pere era imitat per altres deixebles, el primer de tots Bernabé, que juntament amb Pau havia evangelitzat precisament els gàlates (cf. Ga 2,13). Sense voler-ho, Pere, amb aquella manera d’actuar —una mica allí, una mica aquí… gens clar, gens transparent— creava de fet una divisió injusta en la comunitat: «Jo soc pur… jo segueixo aquesta línia, jo he d’anar així, això no es pot fer…»

Pau, en el seu retret —i aquí hi ha el nucli del problema— empra un terme que permet entrar en el fons de la seva reacció: hipocresia (cf. Ga 2,13). Aquesta és una paraula que tornarà moltes vegades: hipocresia. Em sembla que tots nosaltres sabem què vol dir. L’observança de la Llei per part dels cristians portava a aquest comportament hipòcrita, que l’Apòstol vol combatre amb força i convicció. Pau era recte, tenia els seus defectes —molts, el seu caràcter era terrible— però era recte. Què és la hipocresia? Quan nosaltres diem: alerta amb aquell que és un hipòcrita: què volem dir? Què és la hipocresia? Es pot dir que és por a la veritat. La hipocresia té por de la veritat. S’estima més fingir en comptes de ser un mateix. És com maquillar-se l’ànima, com maquillar-se en les actituds, com maquillar-se en la forma d’actuar: no és la veritat. «Tinc por de procedir com soc jo i em maquillo amb aquestes actituds.» I fingir impedeix la valentia de dir obertament la veritat i així s’escapa fàcilment de l’obligació de dir-la sempre, sigui on sigui i malgrat tot. Fingir et porta a això: a les mitges veritats. I les mitges veritats són una farsa: perquè la veritat és veritat o no ho és. Però les mitges veritats són aquesta manera d’actuar no vertadera. Es prefereix, com he dit, fingir en comptes de ser un mateix, i fingir impedeix aquella valentia de dir obertament la veritat. I així s’escapa de l’obligació —i això és un manament— de dir sempre la veritat, dir-la on sigui i dir-la malgrat tot. I en un ambient on les relacions interpersonals són viscudes sota la bandera del formalisme, es difon fàcilment el virus de la hipocresia. Aquell somriure que no ve del cor, aquell cercar estar bé amb tots, però amb ningú…

A la Bíblia es troben diferents exemples en els quals es combat la hipocresia. Un bon testimoni per a combatre la hipocresia és el del vell Eleazar, a qui se li demanava que fingís que menjava carn sacrificada a les divinitats paganes per a salvar la vida: fingir que la menjava, però no la menjava. O fingir que menjava carn de porc, però els seus amics n’hi havien preparat una altra. Però aquell home, que tenia temor de Déu, va respondre: «Un fingiment com aquest no és digne d’un home de la meva edat. Molts joves es pensarien que Eleazar, als seus noranta anys, ha adoptat els costums estrangers. Ells podrien esgarriar-se si jo m’avenia a aquesta simulació, tot plegat per assegurar-me una mica més de vida. Quina infàmia no deshonraria la meva ancianitat!» (2Ma 6,24-25). Honest: no entra en el camí de la hipocresia. Quina pàgina més bonica sobre la qual reflexionar per allunyar-se de la hipocresia! També els Evangelis narren diferents situacions en les quals Jesús reprèn fortament aquells que sembles justos per fora, però per dins estan plens de falsedat i d’iniquitat (cf. Mt 23,13-29). Si teniu una mica de temps avui agafeu el capítol 23 de l’Evangeli de sant Mateu i mireu quantes vegades Jesús diu: «hipòcrites, hipòcrites, hipòcrites» i desvetlla què és la hipocresia.

L’hipòcrita és una persona que fingeix, adula i enganya perquè viu amb una màscara en el rostre i no té el valor d’enfrontar-se a la veritat. Per això, no és capaç d’estimar veritablement —un hipòcrita no sap estimar—, es limita a viure d’egoisme i no té la força de demostrar amb transparència el seu cor. Hi ha moltes situacions en les quals es pot verificar la hipocresia. Sovint s’amaga en el lloc de treball, on s’intenta ser amics amb els col·legues mentre la competició porta a fer-se la guitza. En la política no és estrany trobar hipòcrites que viuen un desdoblament entre el que és públic i el que és privat. Particularment detestable és la hipocresia en l’Església, i lamentablement hi ha hipocresia en l’Església, i hi ha molts cristians i molts ministres hipòcrites. No hauríem d’oblidar mai les paraules del Senyor: «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne» (Mt 5,37). Germans i germanes, pensem avui en allò que Pau condemna i en allò que Jesús condemna: la hipocresia. I no tinguem por de ser sincers, de dir la veritat, d’escoltar la veritat, de conformar-nos amb la veritat. Així podrem estimar. Un hipòcrita no sap estimar. Actuar d’una altra manera que no sigui la veritat significa posar en perill la unitat en l’Església, per la qual el Senyor mateix ha pregat.

Descargar documento