Catequesis del Papa

Catequesi sobre la Carta als Gàlates: 11. La llibertat cristiana, ferment universal d’alliberament

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Reprenem avui la nostra reflexió sobre la Carta als Gàlates. En ella, sant Pau ha escrit paraules immortals sobre la llibertat cristiana. Què és la llibertat cristiana? Avui ens detenim en aquest tema: la llibertat cristiana.

En el nostre itinerari de catequesi sobre la Carta als Gàlates, hem pogut enfocar-nos en quin és per a sant Pau el nucli central de la llibertat: el fet que, amb la mort i resurrecció de Jesucrist, hem estat alliberats de l’esclavatge del pecat i de la mort. En altres termes: som lliures perquè hem estat alliberats per gràcia —no per haver pagat—, alliberats per l’amor, que es converteix en la llei suprema i nova de la vida cristiana. L’amor: nosaltres som lliures perquè hem estat alliberats gratuïtament. Aquest és precisament el punt clau.

Avui voldria subratllar com aquesta novetat de vida ens obre a acollir cada poble i cultura i al mateix temps obre cada poble i cultura a una llibertat més gran. Sant Pau, de fet, diu que per a qui s’adhereix a Crist ja no compta ser jueu o pagà. Compta només «la fe que actua per amor» (Ga 5,6). Creure que hem estat alliberats i creure en Jesucrist que ens ha alliberat: aquesta és la fe activa per l’amor. Els detractors de Pau —aquells fonamentalistes que havien arribat allí— l’atacaven per aquesta novetat, sostenint que ell havia agafat aquesta posició per oportunisme pastoral, és a dir, per a «agradar a tothom», minimitzant les exigències rebudes de la seva més estricta tradició religiosa. És el mateix discurs dels fonamentalistes d’avui: la història es repeteix sempre. Com podem veure, la crítica en relació amb tota novetat evangèlica no és sols dels nostres dies, sinó que té una llarga història a l’esquena. Malgrat això, Pau no resta en silenci. Respon amb parresia —és una paraula grega que indica valentia, força— i diu: «Què us sembla: ¿em vull guanyar el favor dels homes, o el favor de Déu? ¿Direu que busco de plaure als homes? Si encara busqués de plaure als homes, ja no seria servent de Crist» (Ga 1,10). Ja a la seva primera Carta als tessalonicencs s’havia expressat en termes semblants, dient que en la seva predicació «mai no va adular ningú, ni s’inventava pretextos per a guanyar diners […], tampoc no buscava honors humans» (cf. 1Te 2,5-6), que són camins de fingiment; una fe que no és fe és mundanitat.

El pensament de Pau es mostra una vegada més d’una profunditat inspirada. Acollir la fe comporta per a ell renunciar no al cor de les cultures i de les tradicions, sinó només a allò que pugui obstaculitzar la novetat i la puresa de l’Evangeli. Perquè la llibertat obtinguda de la mort i resurrecció del Senyor no entra en conflicte amb les cultures, amb les tradicions que hem rebut, sinó que més aviat hi introdueix una llibertat nova, una novetat alliberadora, la de l’Evangeli. L’alliberament obtingut amb el baptisme, de fet, ens permet adquirir la plena dignitat de fills de Déu, de manera que, mentre restem ben arrelats a les nostres arrels culturals, al mateix temps ens obrim a l’universalisme de la fe que entra dins tota cultura, reconeix les llavors de veritat presents i les desenvolupa portant a plenitud el bé que contenen. Acceptar que nosaltres hem estat alliberats per Crist —la seva passió, la seva mort, la seva resurrecció— és acceptar i portar la plenitud també a les diferents tradicions de cada poble. La veritable plenitud.

En l’anomenada llibertat descobrim el veritable sentit de la inculturació de l’Evangeli. Quin és aquest sentit veritable? Ser capaços d’anunciar la Bona Notícia de Crist Salvador respectant allò que de bo i veritable hi ha a les cultures. No és una cosa fàcil! Són moltes les temptacions de voler imposar el nostre model de vida com si fos el més evolucionat i el més atractiu. Quants errors s’han realitzat en la història de l’evangelització volent imposar un únic model cultural! La uniformitat com a regla de vida no és cristiana! La unitat sí, la uniformitat no! A vegades no s’ha renunciat ni tan sols a la violència perquè prevalgui el nostre punt de vista. Pensem en les guerres. D’aquesta manera, s’ha privat l’Església de la riquesa de moltes expressions locals que porten intrínseca la tradició cultural de poblacions senceres. Això és exactament el contrari de la llibertat cristiana! Per exemple, em ve a la ment quan s’ha criticat la manera de fer apostolat a la Xina amb el pare Ricci, o a l’Índia amb el pare De Nobili… Hi havia qui deia: «No, això no és cristià!» Sí, és cristià, està en la cultura del poble.

En resum, la visió de la llibertat pròpia de Pau està completament il·luminada i fecundada pel misteri de Crist, que en la seva encarnació —recorda el Concili Vaticà II— s’ha unit, en certa manera, amb tots els homes (cf. Const. past. Gaudium et spes, 22). I això vol dir que no hi ha uniformitat, però hi ha varietat, però una varietat unida. D’aquí deriva el deure de respectar la provinença cultural de cada persona, incloent-la en un espai de llibertat que no sigui restringit per alguna imposició donada per una única cultura predominant. Aquest és el sentit d’anomenar-nos catòlics, de parlar d’Església catòlica: no és una denominació sociològica per a distingir-nos d’altres cristians. Catòlic és un adjectiu que significa universal: la catolicitat, la universalitat. Església universal, és a dir, catòlica, vol dir que l’Església té en ella, en la seva mateixa naturalesa, l’obertura a tots els pobles i les cultures de tots els temps, perquè Crist ha nascut, mort i ressuscitat per tots.

Per altra banda, la cultura està, per la seva mateixa naturalesa, en contínua transformació. Es pot pensar en com som cridats a anunciar l’Evangeli en aquest moment històric de gran canvi cultural, on una tecnologia cada vegada més avançada sembla tenir el predomini. Si pretenguéssim parlar de la fe com es feia en els segles passats correríem el risc de no ser compresos per les noves generacions. La llibertat de la fe cristiana —la llibertat cristiana— no indica una visió estàtica de la vida i de la cultura, sinó una visió dinàmica, una visió dinàmica també de la tradició. La tradició creix, però sempre amb la mateixa naturalesa. Per tant, no pretenguem tenir possessió de la llibertat. Hem rebut un do per a custodiar. I és més aviat la llibertat que ens demana a cadascú d’estar en camí constant, orientats cap a la seva plenitud. És la condició de peregrins; és l’estat de caminants, en un èxode continuat: alliberats de l’esclavatge per a caminar cap a la plenitud de la llibertat. I aquest és el gran do que ens ha donat Jesucrist. El Senyor ens ha alliberat de l’esclavatge gratuïtament i ens ha posat en el camí per a caminar en la llibertat plena.

Descarregar document