Catequesis del Papa

Catequesi sobre la Carta als Gàlates: 12. La llibertat es realitza en la caritat

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Aquests dies estem parlant de la llibertat de la fe, escoltant la Carta als Gàlates. Però m’ha vingut al cap allò que Jesús deia sobre l’espontaneïtat i la llibertat dels infants quan aquest nen ha tingut la llibertat d’acostar-se i moure’s com si fos a casa seva… I Jesús ens diu: «En veritat us ho dic: si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 18,3). La valentia d’acostar-se al Senyor, d’estar oberts al Senyor, de no tenir por del Senyor: jo dono les gràcies a aquest nen per la lliçó que ens ha donat a tots nosaltres. I que el Senyor l’ajudi en la seva limitació, en el seu creixement, perquè ha donat aquest testimoni que li ha sortit del cor. Els infants no tenen un traductor automàtic del cor a la vida: el cor passa al davant.

L’apòstol Pau, amb la seva Carta als Gàlates, de mica en mica ens introdueix en la gran novetat de la fe, lentament. És realment una gran novetat, perquè no renova només algun aspecte de la vida, sinó que ens porta a dins d’aquella «vida nova» que hem rebut amb el baptisme. Allí s’ha vessat damunt nostre el do més gran, el de ser fills de Déu. Renascuts en Crist, hem passat d’una religiositat feta de preceptes a la fe viva, que té el centre en la comunió amb Déu i amb els germans, és a dir, en la caritat. Hem passat de l’esclavatge de la por i del pecat a la llibertat dels fills de Déu. Altra vegada la paraula llibertat.

Avui intentarem entendre millor quin és per a l’Apòstol el cor d’aquesta llibertat. Pau afirma que la llibertat és lluny de ser «un pretext per a satisfer els desigs terrenals» (Ga 5,13): la llibertat no és un viure llibertí, segons la carn o segons l’instint, els desitjos individuals i els impulsos egoistes mateix; al contrari, la llibertat de Jesús ens condueix —escriu l’Apòstol— a fer-nos «servents els uns dels altres» (ibid.). Però això és esclavatge? Doncs sí, la llibertat en Crist té alguna «esclavitud», alguna dimensió que ens porta al servei, a viure per als altres. La veritable llibertat, en altres paraules, s’expressa plenament en la caritat. Una vegada més ens trobem davant la paradoxa de l’Evangeli: som lliures a l’hora de servir, no a l’hora de fer el que volem. Som lliures a l’hora de servir, i aquí hi ha la llibertat; ens trobem plenament en la mesura en què ens donem. Ens trobem plenament a nosaltres en la mesura que ens donem, tenim la valentia de donar-nos; posseïm la vida si la perdem (cf. Mc 8,35). Això és Evangeli pur.

Però com s’explica aquesta paradoxa? La resposta de l’Apòstol és tan senzilla com comprometedora: «per l’amor» (Ga 5,13). No hi ha llibertat sense amor. La llibertat egoista de fer el que vull no és llibertat, perquè retorna sobre ella mateixa, no és fecunda. És l’amor de Crist que ens ha alliberat i també és l’amor que ens allibera del pitjor esclavatge, el del nostre jo; per això la llibertat creix amb l’amor. Però atenció: no amb l’amor íntim, amb l’amor de serial televisiu, no amb la passió que cerca simplement allò que ens ve de gust i que ens agrada, sinó l’amor que veiem en Crist, la caritat: aquest és l’amor veritablement lliure i alliberador. És l’amor que brilla en el servei gratuït, modelat sobre el de Jesús, que renta els peus als seus deixebles i diu: «Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres» (Jn 13,15). Servir els uns als altres.

Per a Pau la llibertat no és «fer el que em ve de gust i m’agrada». Aquest tipus de llibertat, sense una finalitat i sense referències, seria una llibertat buida, una llibertat de circ: no funciona. I de fet deixa el buit a dins: quantes vegades, després d’haver seguit només l’instint, ens adonem que queda un gran buit a dins i que hem utilitzat malament el tresor de la nostra llibertat, la bellesa de poder elegir el veritable bé per a nosaltres i per als altres. Només aquesta llibertat és plena, concreta, i ens insereix en la vida real de cada dia. La veritable llibertat ens allibera sempre, però quan cerquem aquella llibertat «del que m’agrada i no m’agrada», al final restem buits.

En una altra carta, la primera als Corintis, l’Apòstol respon a qui manté una idea equivocada de la llibertat: «Tot és permès», diuen aquests. «Però […] no tot convé», respon Pau I afegeix: «Que ningú no busqui el propi interès, sinó el dels altres» (1Co 10,23-24). Aquesta és la regla per a desemmascarar qualsevol llibertat egoista. També a qui està temptat de reduir la llibertat només als gustos propis, Pau el posa davant l’exigència de l’amor. La llibertat guiada per l’amor és l’única que fa lliures els altres i a nosaltres mateixos, que sap escoltar sense imposar, que sap estimar sense forçar, que edifica i no destrueix, que no explota els altres per a la seva conveniència i els fa el bé sense buscar el benefici propi. En resum, si la llibertat no està al servei —aquest és el test—, si la llibertat no està al servei del bé corre el risc de ser estèril i no donar fruit. Malgrat això, la llibertat animada per l’amor condueix vers els pobres, reconeixent en els seus rostres el de Crist. Per això el servei dels uns envers els altres permet a Pau, quan escriu als Gàlates, subratllar alguna cosa de cap manera secundària. Així, quan parla de la llibertat que li van donar els altres apòstols per a evangelitzar, subratlla que li van aconsellar només una cosa: recordar els pobres (cf. Ga 2,10). Això és interessant. Quan després d’aquella lluita ideològica entre Pau i els apòstols es van posar d’acord, els Apòstols li van dir: «Continua endavant, continua endavant i no t’oblidis dels pobres, és a dir que la teva llibertat de predicador sigui una llibertat al servei dels altres, no per a tu mateix, per a fer el que t’agrada.»

Sabem, però, que una de les concepcions modernes més difoses sobre la llibertat és aquesta: «La meva llibertat acaba quan comença la teva.» Però aquí hi falta la relació, el vincle! És una visió individualista. Malgrat això, qui ha rebut el do de l’alliberament obrat per Jesús no pot pensar que la llibertat consisteix a estar lluny dels altres, sentint-los com una molèstia, no pot veure l’ésser humà encimbellat en ell mateix, sinó sempre inclòs en la comunitat. La dimensió social és fonamental per als cristians, i els consent mirar el bé comú i no l’interès privat.

Sobretot en aquest moment històric ens cal redescobrir la dimensió comunitària, no individualista, de la llibertat: la pandèmia ens ha ensenyat que necessitem els uns dels altres, però no n’hi ha prou a saber-ho, cal escollir-ho cada dia concretament, decidir sobre aquest camí. Diem i creiem que els altres no són un obstacle a la meva llibertat, sinó que són la possibilitat per a realitzar-la plenament. Perquè la nostra llibertat neix de l’amor de Déu i creix en la caritat.

Descarregar document