Catequesis del Papa

Catequesi sobre la Carta als Gàlates: 14. Caminar d’acord amb l’Esperit

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

En el passatge de la Carta als Gàlates que acabem d’escoltar, sant Pau exhorta els cristians a caminar d’acord amb l’Esperit Sant (cf. 5,16.25). Hi ha un estil: caminar d’acord amb l’Esperit Sant. De fet, creure en Jesús significa seguir-lo, anar darrere d’ell en el seu camí, com ho van fer els primers deixebles. I significa també evitar el camí oposat, el de l’egoisme, el de cercar el propi interès, que l’Apòstol anomena «els desigs terrenals» (v. 16). L’Esperit és la guia d’aquest camí sobre la via de Crist, un camí meravellós, però també fatigós, que comença en el baptisme i dura tota la vida. Pensem en una llarga excursió a alta muntanya: és fascinant; la meta ens atrau, però requereix molt d’esforç i tenacitat.

Aquesta imatge pot ser útil per a analitzar les paraules de l’Apòstol: «caminar d’acord amb l’Esperit», «deixar-se guiar» per ell. Són expressions que indiquen una acció, un moviment, un dinamisme que impedeix aturar-se a les primeres dificultats, però que estimula a confiar en la «força que ve de dalt» (Pastor d’Hermas, 43,21). Recorrent aquest camí el cristià adquireix una visió positiva de la vida. Això no significa que el mal present en el món hagi desaparegut, o que hagin desaparegut els impulsos negatius de l’egoisme i l’orgull; més aviat vol dir que creure en Déu és sempre més fort que les nostres resistències i més gran que els nostres pecats. I això és important!

Mentre exhorta els gàlates a recórrer aquest camí, l’Apòstol es posa al seu nivell. Abandona el verb imperatiu —«camineu» (v. 16)— i utilitza el «nosaltres» de l’indicatiu: «comportem-nos d’acord amb l’Esperit» (v. 25). Com dient: posem-nos a la mateixa línia i deixem-nos guiar per l’Esperit Sant. És una exhortació, una forma exhortativa. Aquesta exhortació sant Pau la sent necessària també per a ell mateix. Fins i tot sabent que Crist viu en ell (cf. 2,20), també està convençut de no haver aconseguit encara la meta, el cim de la muntanya (cf. Fl 3,14). L’Apòstol no es posa per damunt de la seva comunitat, no diu: «Jo sóc el cap, vosaltres sou els altres; he arribat al capdamunt de la muntanya i vosaltres esteu en camí» —no diu això—, sinó que es col·loca enmig del camí de tots, per a donar exemple concret de com n’és, de necessari, obeir Déu, corresponent cada vegada més i millor a la guia de l’Esperit. I que n’és, de bonic, quan nosaltres trobem pastors que caminen amb el seu poble i que no se’n separen. És molt bonic, això, fa bé a l’ànima.

Aquest «caminar d’acord amb l’Esperit» no és sols una acció individual: també afecta a la comunitat en el seu conjunt. De fet, construir la comunitat seguint el camí indicat per l’Apòstol és emocionant però ardu. Els «desigs terrenals», «les temptacions» —diguem-ho així—, que tots nosaltres tenim, les enveges, els prejudicis, les hipocresies, les rancúnies, es continuen sentint, i recórrer a preceptes estrictes pot ser una temptació fàcil, però en fer-ho sortiríem del camí de la llibertat i, en comptes de pujar al cim, tornaríem a baix. Recórrer el camí de l’Esperit requereix en primer lloc donar espai a la gràcia i a la caritat. Fer espai a la gràcia de Déu, no tenir por. Pau, després d’haver fet sentir de manera severa la seva veu, invita els gàlates a fer-se càrrec cadascun d’ells de les dificultats de l’altre, i si algú s’equivoca, usar la mansuetud (cf. 5,22). Escoltem les seves paraules: «Germans, si descobriu que algú ha comès una falta, vosaltres, els qui heu rebut l’Esperit, ajudeu-lo a refer-se, amb esperit de dolcesa, i penseu en vosaltres mateixos, que també podríeu caure en temptació. Ajudeu-vos a portar les càrregues els uns als altres» (6,1-2). Una actitud molt diferent a la de la xafarderia; no, això no va d’acord amb l’Esperit. Anar d’acord amb l’Esperit és tenir aquesta delicadesa amb el germà a l’hora de corregir-lo i vetllar per nosaltres mateixos amb humilitat per a no caure en aquells pecats.

De fet, quan tenim la temptació de jutjar malament els altres, com passa sovint, hem de reflexionar, sobretot, sobre la nostra fragilitat. Que fàcil és criticar els altres! Però hi ha gent que sembla tenir una llicenciatura en xafardeig. Cada dia critiquen els altres. Però mira’t tu mateix! Està bé preguntar-nos què ens impulsa a corregir un germà o una germana, i si no som potser d’alguna manera corresponsables del seu error. L’Esperit Sant, a més de donar-nos la mansuetud, ens convida a la solidaritat, a portar els pesos dels altres. Quants pesos estan presents en la vida d’una persona: la malaltia, la manca de treball, la soledat, el dolor…! I quantes altres proves que requereixen la proximitat i l’amor dels germans! Ens poden ajudar també les paraules de sant Agustí quan comenta aquest mateix passatge: «Per tant, germans, si un home està implicat en alguna falta, […] corregeix-lo amb esperit de mansuetud. I si aixeques la veu, que hi hagi amor interiorment. Tant si encoratges, com si et mostres paternal, com si corregeixes, estima» (Sermons 163/B3). Estima sempre. La regla suprema de la correcció fraternal és l’amor: voler el bé dels nostres germans i de les nostres germanes. Es tracta de tolerar els problemes dels altres, els defectes dels altres en silenci en la pregària, per a després trobar el camí adequat per ajudar-lo a corregir-se. I això no és fàcil. El camí més fàcil és el de la crítica. Esquarterar l’altre com si jo fos perfecte. I això no s’ha de fer. Mansuetud. Paciència. Pregària. Proximitat.

Caminem amb alegria i amb paciència per aquest camí, deixant-nos guiar per l’Esperit Sant.

Descareegar document