Catequesi sobre la pregària: 34. Distraccions, sequedat, peresa

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Seguint les línies del Catecisme, en aquesta catequesi ens referim a l’experiència viscuda de la pregària, intentant mostrar algunes dificultats molt comunes, que han de ser identificades i superades. Resar no és fàcil: hi ha moltes dificultats que venen en la pregària. Cal conèixer-les, identificar-les i superar-les.

El primer problema que es presenta a qui prega és la distracció (cf. CEC, 2729). Tu comences a pregar i després la ment va donant voltes i voltes per tot el món; el teu cor és allí, la ment és allí… la distracció de la pregària. La pregària conviu sovint amb la distracció. De fet, a la ment humana li costa aturar-se durant molt de temps en un únic pensament. Tots experimentem aquest continuat remolí d’imatges i d’il·lusions en perenne moviment, que ens acompanyen fins i tot durant el son. I tots sabem que no és bo donar seguiment a aquesta inclinació desordenada.

La lluita per conquerir i mantenir la concentració no es refereix només a la pregària. Si no s’aconsegueix un grau de concentració suficient no es pot estudiar amb profit i tampoc es pot treballar bé. Els atletes saben que les competicions no es guanyen només amb l’entrenament físic sinó també amb la disciplina mental: sobretot amb la capacitat d’estar concentrats i de mantenir desperta l’atenció.

Les distraccions no són culpables, però han de ser combatudes. En el patrimoni de la nostra fe hi ha una virtut que sovint s’oblida, però que està molt present a l’Evangeli. S’anomena «vigilància». I Jesús ho diu molt: «Vetlleu. Pregueu.» El Catecisme la cita explícitament en la seva instrucció sobre la pregària (cf. n. 2730). Sovint Jesús recorda als deixebles el deure d’una vida sòbria, guiada pel pensament que abans o després ell tornarà, com un nuvi de casament o un amo d’un viatge. Però no sabent el dia ni l’hora del seu retorn, tots els minuts de la nostra vida són preciosos i no s’han de perdre amb distraccions. En un instant que no coneixem ressonarà la veu de nostre Senyor: en aquell dia, benaurats els servents que ell trobi treballant, encara concentrats en allò que realment importa. No s’han dispersat seguint totes les atraccions que els venien al cap, sinó que han intentat caminar pel camí correcte, fent el bé i fent el seu treball. Aquesta és la distracció: que la imaginació dona voltes, voltes, voltes… Santa Teresa anomenava aquesta imaginació que dona voltes i voltes en la pregària, «la boja de la casa»: és com una boja que et fa donar voltes, voltes… Hem d’aturar-la i engabiar-la, amb l’atenció.

Un discurs diferent es mereix el temps de la sequedat. El Catecisme el descriu d’aquesta manera: «El cor és eixut, sense gust pels pensaments, records i sentiments, ni tan sols espirituals. És el moment de la fe pura que es manté fidelment amb Jesús en l’agonia i al sepulcre» (n. 2731). La sequedat ens fa pensar en el Divendres Sant, en la nit i el Dissabte Sant, tot el dia: Jesús no hi és, és a la tomba; Jesús està mort: estem sols. I aquest és el pensament mare de la sequedat. Sovint no sabem quines són les raons de la sequedat: pot dependre de nosaltres mateixos, però també de Déu, que permet certes situacions de la vida exterior o interior. O, a vegades pot ser un mal de cap o un mal de fetge que t’impedeix entrar en la pregària. Sovint no en sabem bé la raó. Els mestres espirituals descriuen l’experiència de la fe com un continu alternar-se dels temps de consolació i de desolació; moments en els quals tot és fàcil, mentre que altres estan marcats per una gran pesadesa. Moltes vegades, quan trobem un amic, diem: «Com estàs?» «Estic molt abatut.» Moltes vegades estem «abatuts», és a dir, no tenim sentiments, no tenim consol, no podem més. Són aquells dies grisos… i n’hi ha, molts, en la vida! Però el perill està a tenir el cor gris: quan aquest «estar abatut» arriba al cor i l’emmalalteix… i ha gent que viu amb el cor gris. Això és terrible: no es pot resar, no es pot sentir consol amb el cor gris! O no es pot portar endavant una sequedat espiritual amb el cor gris. El cor ha d’estar obert i lluminós, perquè hi entri la llum del Senyor. I si no hi entra, cal esperar-la amb esperança. Però no tancar-la en el gris.

Després, una mica diferent és la peresa, un altre defecte, un altre vici, que és una autèntica temptació contra la pregària i, més en general, contra la vida cristiana. La peresa és «una forma de depressió deguda a la deixadesa en l’ascesi, a la baixada de la vigilància, a la negligència del cor» (CIC, 2733). És un dels set «pecats capitals» perquè, alimentat per la presumpció, pot conduir a la mort de l’ànima.

Què s’ha de fer, doncs, en aquesta successió d’entusiasmes i abatiments? S’ha d’aprendre a caminar sempre. El veritable progrés de la vida espiritual no consisteix a multiplicar els èxtasis, sinó a ser capaços de perseverar en temps difícils: camina, camina, camina… I si estàs cansat, atura’t una mica i torna a caminar. Però amb perseverança. Recordem la paràbola de sant Francesc sobre la perfecte alegria: no és en les infinites fortunes plogudes del Cel on es mesura l’habilitat d’un frare, sinó en el caminar amb constància, fins i tot quan no s’és reconegut, fins i tot quan s’és maltractat, fins i tot quan tot ha perdut el gust dels inicis. Tots els sants han passat per aquesta «nit fosca» i no ens hem d’escandalitzar si, llegint els seus diaris, escoltem el relat de les nits de pregària apàtica, viscuda sense gust. Hem d’aprendre a dir: «També si tu, Déu meu, sembla que facis de tot perquè jo deixi de creure en tu, jo, malgrat això, continuo pregant-te.» Els creients no apaguen mai la pregària! Aquesta a vegades pot assemblar-se a la de Job, que no accepta que Déu el tracti injustament, protesta i el crida a judici. Però, moltes vegades, també protestar davant Déu és una forma de resar o, com deia aquella velleta, «enfadar-se amb Déu és una forma de resar, també», perquè moltes vegades el fill s’enfada amb el pare: és una forma de relació amb el pare; perquè el reconeix «pare», s’hi enfada…

I també nosaltres, que som molt menys sants i pacients que Job, sabem que finalment, en concloure aquest temps de desolació, en el qual hem elevat al Cel crits muts i molts «per què?», Déu ens respondrà. No hem d’oblidar la pregària del «per què?»: és la pregària que fan els nens quan comencen a entendre les coses i els psicòlegs l’anomenen «l’edat del per què», perquè el nen pregunta al pare: «Papa, per què…?» Papa, per què…? Però alerta: el nen no escolta la resposta del pare. El pare comença a respondre i el nen arriba amb un altre per què. Només vol atraure sobre ell la mirada del pare; i quan nosaltres ens enfadem una mica amb Déu i comencem a dir per què, estem atraient el cor del nostre Pare cap a la nostra misèria, cap a la nostra dificultat, cap a la nostra vida. Però sí, tingueu la valentia de dir a Déu: «Però per què…?» Perquè a vegades, enfadar-se una mica fa bé, perquè ens fa despertar aquesta relació de fill a Pare, de filla a Pare, que nosaltres hem de tenir amb Déu. I també les nostres expressions més dures i més amargues, ell les recollirà amb l’amor d’un pare, i les considerarà com un acte de fe, com una pregària.

19

Catequesi sobre la pregària: 33. El combat de la pregària

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Estic content de reprendre aquesta trobada cara a cara, perquè us he de dir que no és bonic parlar davant el no-res d’una càmera. No és bonic. I ara, després de tants mesos, gràcies a la valentia de monsenyor Sapienza —que ha dit: «No, ho farem allí!»— estem aquí reunits. És bo, monsenyor Sapienza! I trobar la gent, i trobar-vos a vosaltres, cadascú amb la seva pròpia història, gent que ve de tot arreu, d’Itàlia, dels Estats Units, de Colòmbia, després aquell petit equip de futbol format per quatre germans suïssos —em sembla— que són allí… quatre. Falta la germana, esperem que arribi… I veure-us a cada un de vosaltres a mi m’alegra, perquè tots som germans en el Senyor i mirar-nos ens ajuda a pregar l’un per l’altre. També la gent que és lluny però sempre es fa propera. La germana sor Geneviève, que no pot faltar, que ve del Lunapark, gent que treballa: són molts i tots són aquí. Gràcies per la vostra presència i per la vostra visita. Porteu el missatge del Papa a tothom. El missatge del Papa és que jo prego per tots, i demano que pregueu per mi units en la pregària.

I parlant de la pregària, la pregària cristiana, com tota la vida cristiana, no és «com anar a passeig». Cap dels grans orants que trobem a la Bíblia i en la història de l’Església ha tingut una pregària «còmoda». Sí, es pot resar com els lloros —bla, bla, bla, bla, bla—, però això no és pregària. La pregària certament dona una gran pau, però a través d’un combat interior, a vegades dur, que pot acompanyar també períodes llargs de la vida. Pregar no és una cosa fàcil, i per això nosaltres escapem de la pregària. Cada vegada que volem fer-ho, de seguida ens venen a la ment moltes altres activitats, que en aquell moment semblen més importants i urgents. Això em passa també a mi: aniré a resar una mica… I no, he de fer això, i això altre… Fugim de la pregària, no sé per què, però és així. Gairebé sempre, després d’haver posposat la pregària, ens adonem que aquelles coses no eren gens essencials, i que potser hem perdut el temps. L’Enemic ens enganya així.

Tots els homes i les dones de Déu mencionen no sols l’alegria de la pregària, sinó també la molèstia i la fatiga que pot causar: en alguns moments és una dura lluita mantenir la fe en els temps i en les formes de la pregària. Algun sant l’ha portat endavant durant anys sense sentir-ne cap gust, sense percebre’n la utilitat. El silenci, la pregària, la concentració són exercicis difícils, i alguna vegada la naturalesa humana es rebel·la. Ens estimaríem més estar en qualsevol altra part del món, però no allí, en aquell banc de l’església pregant. Qui vol resar ha de tenir present que la fe no és fàcil, i alguna vegada s’esdevé en una foscor gairebé total, sense punts de referència. Hi ha moments de la vida de fe que són foscos i per això algun sant els anomena «la nit fosca», perquè no se sent res. Però jo continuo resant.

El Catecisme enumera una llarga sèrie d’enemics de la pregària, els que fan difícil pregar, que posen dificultats (cf. n. 2726-2728). Alguns dubten que aquesta pugui aconseguir veritablement l’Omnipotent, ¿però per què Déu està en silenci? Si Déu és Omnipotent, podria dir dues paraules i acabar la història. Davant l’inaprendible del que és diví, altres sospiten que la pregària sigui una mera operació psicològica; alguna cosa que potser és útil, però no vertadera ni necessària: i es podria fins i tot ser practicants sense ser creients. I així de manera successiva, moltes explicacions.

Els pitjors enemics de la pregària són dins nostre. El Catecisme els anomena així: «desànim davant les nostres sequedats, tristesa de no donar-ho tot al Senyor, ja que tenim “grans béns”, decepció de no ser escoltats d’acord amb la nostra pròpia voluntat, ferida en el nostre orgull que s’endureix sobre la nostra indignitat de pecadors, al·lèrgia a la gratuïtat de la pregària, etc.» (n. 2728). Es tracta clarament d’una llista resumida que podria ser ampliada.

¿Què hem de fer en el temps de la temptació, quan tot sembla vacil·lar? Si explorem la història de l’espiritualitat, notem de seguida com els mestres de l’ànima tenien ben clara la situació que hem descrit. Per a superar-la, cada un d’ells va oferir alguna contribució: una paraula de saviesa, o un suggeriment per a afrontar els temps plens de dificultat. No es tracta de teories elaborades a la taula, no, sinó de consells nascuts de l’experiència, que mostren la importància de resistir i de perseverar en la pregària.

Seria interessant repassar almenys alguns d’aquests consells, perquè cada un mereix ser aprofundit. Per exemple, els exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola són un llibre de gran saviesa que ensenya a posar en ordre la pròpia vida. Fa entendre que la vocació cristiana és militància, és decisió d’estar sota la bandera de Jesucrist i no sota la del diable, intentant fer el bé també quan és difícil.

En els temps de prova està bé recordar que no estem sols, que algú vetlla al costat nostre i ens protegeix. També sant Antoni Abat, el fundador del monacat cristià, a Egipte, va afrontar moments terribles, en els quals la pregària es transformava en dura lluita. El seu biògraf sant Atanasi, bisbe d’Alexandria, narra que un dels pitjors episodis el va viure el Sant ermità entorn als trenta-cinc anys, mitjana edat que per a molts comporta una crisi. Antoni va ser torbat per aquella prova, però va resistir. Quan finalment va tornar a la serenitat, es va adreçar al seu Senyor amb un to gairebé de retret: «On eres? Per què no vas venir de seguida a posar fi als meus sofriments?» I Jesús va respondre: «Antoni, jo era allí. Però esperava veure’t combatre» (Vida d’Antoni, 10).

Combatre en la pregària. Moltes vegades la pregària és un combat. Em ve a la memòria un fet que vaig viure de prop, quan era a l’altra diòcesi. Hi havia una parella que tenia una filla de nou anys amb una malaltia que els metges no sabien què era. Al final, a l’hospital, el metge va dir a la mare: «Senyora, truqui al seu marit.» El marit era a la feina; eren obrers, treballaven cada dia. I va dir al pare: «La nena no passarà d’aquesta nit. És una infecció, no hi podem fer res.» Aquell home, potser no anava a missa cada diumenge, però tenia una fe gran. Va sortir plorant, va deixar la dona allí amb la nena a l’hospital, va agafar el tren i va fer els setanta quilòmetres de distància fins a la basílica de la Mare de Déu de Luján, la patrona d’Argentina. I allí —la basílica ja estava tancada, perquè eren gairebé les deu de la nit— ell es va aferrar a les reixes de la basílica i tota la nit va estar pregant a la Mare de Déu, combatent per la salut de la filla. Aquesta no és una fantasia. Jo ho he vist! Ho he viscut. Aquell home combatent allí. Al final, a les sis del matí, es va obrir l’església i ell va entrar a saludar la Mare de Déu: tota la nit «combatent», i després va tornar a casa. Quan va arribar va buscar la seva dona, però no la va trobar i va pensar: «Se n’ha anat. No, la Mare de Déu no em pot fer això.» Després la va trobar somrient, que deia: «No sé què ha passat; els metges diuen que ha canviat així i que ara està guarida.» Aquell home lluitant amb la pregària ha obtingut la gràcia de la Mare de Déu. La Mare de Déu l’ha escoltat. I això ho he vist jo: la pregària fa miracles, perquè la pregària va precisament al centre de la tendresa de Déu que ens estima com un pare. I quan no es compleix la gràcia, en farà una altra que després veurem amb el temps. Però sempre és necessari el combat en la pregària per demanar la gràcia. Sí, a vegades nosaltres demanem una gràcia que necessitem, però la demanem així, sense ganes, sense combatre, però no es demanen així les coses serioses. La pregària és un combat i el Senyor sempre és amb nosaltres.

Si en un moment de ceguesa no aconseguim veure la seva presència, ho aconseguirem en un futur. També nosaltres repetirem la mateixa frase que va dir un dia el patriarca Jacob: «Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia» (Gn 28,16). Al final de la nostra vida, mirant cap enrere, també nosaltres podrem dir: «Em pensava que estava sol, però no, no ho estava: Jesús era amb mi.» Tots podem dir això.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 32. La pregària contemplativa

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Continuem amb les catequesis sobre la pregària i en aquesta catequesi voldria aturar-me en la pregària de contemplació.

La dimensió contemplativa de l’ésser humà —que encara no és la pregària contemplativa— és una mica com la «sal» de la vida: dona sabor, dona gust als nostres dies. Es pot contemplar mirant el sol naixent al matí, o els arbres que es vesteixen de verd a la primavera; es pot contemplar escoltant música o el cant dels ocells, llegint un llibre, davant d’una obra d’art o aquella obra mestra que és el rostre humà… Carlo Maria Montini, enviat com a bisbe a Milà, va titular la seva primera carta pastoral «La dimensió contemplativa de la vida»: de fet, qui viu en una gran ciutat, on tot —podem dir— és artificial, on tot és funcional, corre el risc de perdre la capacitat de contemplar. Contemplar no és en primer lloc una manera de fer, sinó que és una manera de ser: ser contemplatiu.

Ser contemplatius no depèn dels ulls, sinó del cor. I aquí entra en joc la pregària com a acte de fe i d’amor, com a «respiració» de la nostra relació amb Déu. La pregària purifica el cor, i amb això aclareix també la mirada, permetent acollir la realitat des d’un altres punt de vista. El Catecisme descriu aquesta transformació del cor per part de la pregària citant un famós testimoni del sant rector d’Ars: «La contemplació és mirada de fe fixada en Jesús. “El miro i ell em mira”, deia, en temps del seu sant Rector, un pagès d’Ars que pregava davant el sagrari. […] La llum de la mirada de Jesús ens il·lumina els ulls del nostre cor; ens ensenya a veure-ho tot a la llum de la seva veritat i de la seva compassió per tots els homes» (Catecisme de l’Església catòlica, 2715). Tot neix d’allí: d’un cor que se sent mirat amb amor. Llavors la realitat és contemplada amb ulls diferents.

«El miro i ell em mira!» És així: en la contemplació amorosa, típica de la pregària més íntima, no són necessàries gaires paraules: n’hi ha prou amb una mirada; n’hi ha prou amb estar convençuts que la nostra vida està envoltada d’un amor gran i fidel del qual res no ens podrà separar.

Jesús ha estat mestre d’aquesta mirada. En la seva vida no han faltat mai els temps, els espais, els silencis, la comunió amorosa que permet l’existència de no ser devastada per les proves inevitables, sinó de custodiar intacta la bellesa. El seu secret era la relació amb el Pare celeste.

Pensem en el moment de la Transfiguració. Els Evangelis col·loquen aquest episodi en el moment crític de la missió de Jesús, quan creixen entorn a ell la protesta i el rebuig. Fins i tot entre els seus deixebles molts no ho entenen i se’n van; un dels Dotze alimenta pensaments de traïció. Jesús comença a parlar obertament dels sofriments i de la mort que l’esperen a Jerusalem. En aquest context Jesús puja dalt la muntanya amb Pere, Jaume i Joan. Diu l’Evangeli de Marc: «Es transfigurà davant d’ells: els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així» (9,2-3). Precisament en el moment en què Jesús és incomprès —se n’anaven, el deixaven sol perquè no l’entenien—, en aquest moment que ell és incomprès, precisament quan tot sembla entenebrir-se en un remolí de malentesos, és allí on resplendeix una llum divina. És la llum de l’amor del Pare, que omple el cor del Fill i transfigura tota la seva Persona.

Alguns mestres d’espiritualitat del passat han entès la contemplació com oposada a l’acció, i han exaltat aquelles vocacions que fugen del món i dels seus problemes per a dedicar-se completament a la pregària. En realitat, en Jesucrist, en la seva persona i en l’Evangeli no hi ha contraposició entre contemplació i acció, no. A l’Evangeli en Jesús no hi ha contradicció. Aquesta pot provenir de la influència d’algun filòsof neoplatònic, però segurament es tracta d’un dualisme que no pertany al missatge cristià.

Hi ha una única gran crida a l’Evangeli, i és la de seguir Jesús pel camí de l’amor. Aquest és el zenit, és el centre de tot. En aquest sentit caritat i contemplació són sinònims, diuen el mateix. Sant Joan de la Creu sostenia que un petit acte d’amor pur és més útil a l’Església que totes les altres obres juntes. Allò que neix de la pregària i no de la presumpció del nostre jo, allò que és purificat per la humilitat, fins i tot si és un acte d’amor apartat i silenciós, és el miracle més gran que un cristià pugui realitzar. I aquest és el camí de la pregària de contemplació: jo el miro i ell em mira! Aquest acte d’amor en el diàleg silenciós amb Jesús ha fet molt de bé a l’Església.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 31. La meditació

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui parlem d’aquella forma de pregària que és la meditació. Per a un cristià «meditar» és buscar una síntesi: significa posar-se davant la gran pàgina de la Revelació per a intentar fer-la nostra, assumint-la completament. I el cristià, després d’haver acollit la Paraula de Déu, no la té tancada dins seu, perquè aquella Paraula ha de trobar-se amb l’«altre llibre», que el Catecisme anomena «el de la vida» (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 2706). És el que  intentem fer cada vegada que meditem la Paraula.

La pràctica de la meditació ha rebut en aquests anys una gran atenció. No sols en parlen els cristians: hi ha una pràctica meditativa en gairebé totes les religions del món. Però es tracta d’una activitat difosa també entre persones que no tenen una visió religiosa de la vida. Tots necessitem meditar, reflexionar, retrobar-nos a nosaltres mateixos, és una dinàmica humana. Sobretot, en el voraç món occidental es busca la meditació perquè aquesta representa un alt terraplè contra l’estrès quotidià i el buit que s’escampa per tot arreu. Allí trobem, per tant, la imatge dels joves i adults asseguts en recolliment, en silenci, amb els ulls mig tancats… Però podem preguntar-nos: què fan aquestes persones? Mediten. És un fenomen que s’ha de mirar amb bons ulls: de fet, nosaltres no estem fets per a córrer en continuació, tenim una vida interior que no pot ser sempre trepitjada. Meditar és, per tant, una necessitat de tots. Meditar, per dir-ho d’alguna manera, s’assemblaria a aturar-se i respirar profundament en la vida.

Però ens adonem que aquesta paraula, una vegada acollida en un context cristià, assumeix una especificitat que no ha de ser cancel·lada. Meditar és una dimensió humana necessària, però meditar en el context cristià va més enllà: és una dimensió que no ha de ser cancel·lada. La gran porta a través de la qual passa la pregària d’un batejat —ho recordem una vegada més— és Jesucrist. Per al cristià la meditació entra per la porta de Jesucrist. També la pràctica de la meditació segueix aquest camí. I el cristià, quan prega, no aspira a la plena transparència d’ell mateix, no es posa a buscar el nucli més profund del seu jo. Això és lícit, però el cristià busca una altra cosa. La pregària del cristià és sobretot encontre amb l’Altre, amb l’Altre però amb A majúscula: l’encontre transcendent amb Déu. Si una experiència de pregària ens dona la pau interior, o el domini de nosaltres mateixos, o la lucidesa sobre el camí que hem d’emprendre, aquests resultats són, per dir-ho d’alguna manera, efectes col·laterals de la gràcia de la pregària cristiana que és l’encontre amb Jesús, és a dir, meditar és anar a l’encontre amb Jesús, guiats per una frase o una paraula de la Sagrada Escriptura.

El terme «meditació» al llarg de la història ha tingut significats diferents. També dins el cristianisme es refereix a experiències espirituals diferents. Malgrat això, es poden traçar algunes línies comunes, i en això ens hi ajuda també el Catecisme, que diu així: «Els mètodes de meditació són tan diversos com els mestres espirituals. […] Però un mètode només és una guia; l’important és avançar, amb l’Esperit Sant, per l’únic camí de la pregària: el Crist Jesús.» (n. 2707). I aquí ens indica un company de camí, un que ens guia: l’Esperit Sant. No és possible la meditació cristiana sense l’Esperit Sant. És ell qui ens guia a l’encontre amb Jesús: Jesús ens havia dit: «Us enviaré l’Esperit Sant. Ell us ensenyarà i us explicarà. Us ensenyarà i us explicarà.» I també en la meditació, l’Esperit Sant és la guia per anar endavant en l’encontre amb Jesucrist.

Per tant, són molts els mètodes de meditació cristiana: alguns molt sobris, altres més articulats; alguns accentuen la dimensió intel·lectual de la persona, altres més aviat l’afectiva i emotiva. Són mètodes. Tots són importants i tot són dignes de ser practicats, pel fet que poden ajudar l’experiència de la fe a convertir-se en un acte total de la persona: no prega només la ment, prega tot l’home, la totalitat de la persona, i tampoc prega només el sentiment. En l’antiguitat s’acostumava a dir que l’òrgan de la pregària és el cor, i així explicaven que és tot l’home, a partir del seu centre, del cor, que entra en relació amb Déu, i no sols algunes facultats seves. Per això s’ha de recordar sempre que el mètode és un camí, no una meta; qualsevol mètode de pregària, si vol ser cristià, forma part d’aquella sequela Christi que és l’essència de la nostra fe. Els mètodes de meditació són camins per recórrer per a arribar a l’encontre amb Jesús, però si tu t’atures en el camí i mires només el camí, no trobaràs mai Jesús. Faràs del camí un déu, però el camí és un mitjà per a portar-te a Jesús. El Catecisme diu: «La meditació posa en acció el pensament, la imaginació, l’emoció i el desig. Aquesta mobilització és necessària per aprofundir les conviccions de fe, suscitar la conversió del cor i enfortir la voluntat de seguir el Crist. La pregària cristiana s’aplica preferentment a meditar “els misteris del Crist”» (n. 2708).

Aquesta és, per tant, la gràcia de la pregària cristiana. Crist no és lluny, sinó que està sempre en relació amb nosaltres. No hi ha aspecte de la seva persona divino-humana que no pugui convertir-se per a nosaltres en lloc de salvació i de felicitat. Cada moment de la vida terrenal de Jesús, a través de la gràcia de la pregària, es pot convertir per a nosaltres en contemporani, gràcies a l’Esperit Sant, la guia. Però vosaltres sabeu que no es pot pregar sense la guia de l’Esperit Sant. És ell qui ens guia! I gràcies a l’Esperit Sant, també nosaltres estem presents en el riu Jordà, quan Jesús s’hi submergeix per a rebre el baptisme. També nosaltres som comensals de les noces de Canà, quan Jesús dona el vi més bo per a la felicitat dels esposos, és a dir, és l’Esperit Sant qui ens uneix amb aquests misteris de la vida de Crist, perquè en la contemplació de Jesús fem experiència de la pregària per a unir-nos més a ell. També nosaltres assistim sorpresos a les moltes guaricions realitzades pel Mestre. Agafem l’Evangeli, fem la meditació d’aquells misteris de l’Evangeli i l’Esperit ens guia per a estar-hi presents. I en la pregària —quan resem— tots nosaltres som com el leprós purificat, el cec Bartimeu que recupera la vista, Llàtzer que surt del sepulcre… També nosaltres som guarits en la pregària com va ser guarit el cec Bartimeu, aquell altre, el leprós… També nosaltres hem ressuscitat, com va ressuscitar Llàtzer, perquè la pregària de meditació guiada per l’Esperit Sant, ens porta a reviure aquests misteris de la vida de Crist i a trobar-nos amb Crist i dir, amb el cec: «Senyor, tingues pietat de mi, tingues pietat de mi.» «I què vols?» «Veure-hi, entra en aquest diàleg.» I la meditació cristiana, guiada per l’Esperit ens porta aquest diàleg amb Jesús. No hi ha pàgina de l’Evangeli on no hi hagi lloc per a nosaltres. Meditar, per a nosaltres, cristians, és una forma de trobar Jesús. I així, només així, retrobar-nos amb nosaltres mateixos. I això no és un tancar-nos en nosaltres mateixos, no: anar a Jesús i en Jesús trobar-nos a nosaltres mateixos, guarits, ressuscitats, forts per la gràcia de Jesús. I trobar Jesús salvador de tots, també meu. I això gràcies a la guia de l’Esperit Sant.

Descarregar document

Catequesis sobre la pregària: 30. La pregària vocal

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

La pregària és diàleg amb Déu; i tota criatura, en un cert sentit, «dialoga amb Déu». En l’ésser humà, la pregària es converteix en paraula, invocació, cant, poesia… La Paraula divina s’ha fet carn, i en la carn de cada home la paraula torna a Déu en la pregària.

Les paraules són les nostres criatures, però són també les nostres mares, i d’alguna manera ens modelen. Les paraules d’una pregària ens fan travessar sense perill una vall fosca, ens dirigeixen cap a prats verds i rics en aigües, fent-nos festejar sota els ulls d’un enemic, com ens ensenya a recitar el salm (cf. Sl 23). Les paraules amaguen sentiments, però existeix també el camí invers: aquell en el qual les paraules modelen els sentiments. La Bíblia educa l’home per tal que tot surti a la llum de la paraula, que res humà no sigui exclòs, censurat. El dolor, sobretot, és perillós si resta cobert, tancat dins nostre… Un dolor tancat dins nostre, que no pot expressar-se o desfogar-se, pot enverinar l’ànima; és mortal.

Per aquesta raó la Sagrada Escriptura ens ensenya a pregar també amb paraules a vegades audaces. Els escriptors sagrats no volen enganyar-nos sobre l’home: saben que en el seu cor allotgen també sentiments poc edificants, fins i tot odi. Cap de nosaltres no neix sant, i quan aquests mals sentiments truquen a la porta del nostre cor cal ser capaços de desactivar-los amb la pregària i amb les paraules de Déu. En els salms trobem també expressions molt dures contra els enemics —expressions que els mestres espirituals ens ensenyen per a referir-nos al diable i als nostres pecats—; i també són paraules que pertanyen a la realitat humana i que han acabat a la llera de les Sagrades Escriptures. Són allí per a testimoniar-nos que, si davant la violència no existissin les paraules, per a fer inofensius els mals sentiments, per a canalitzar-los per tal que no fereixin, el món estaria completament enfonsat.

La primera pregària humana és sempre una recitació vocal. En primer lloc, es mouen sempre els llavis. Encara que, com tots sabem, resar no significa repetir paraules, malgrat això la pregària vocal és la més segura i sempre és possible fer-la. Els sentiments, en canvi, encara que siguin nobles, són sempre incerts: van i venen, ens abandonen i retornen. I no sols això, també les gràcies de la pregària són imprevisibles: en algun moment les consolacions abunden, però en els dies més foscos semblen evaporar-se del tot. La pregària del cor és misteriosa i en alguns moments es fa fonedissa. La pregària dels llavis, la que xiuxiueja o es recita en el cor, però, està sempre disponible, i és necessària per al treball manual. El Catecisme afirma: «La pregària vocal és un element indispensable de la vida cristiana. Als deixebles, atrets per la pregària silenciosa del Mestre, aquest els ensenya una pregària vocal: el parenostre» (n. 2701). «Ensenya’ns a resar», demanen els deixebles a Jesús, i Jesús ensenya una oració vocal: el parenostre. I en aquesta oració hi és tot.

Tots hauríem de tenir la humilitat d’algunes persones grans que, a l’església, potser perquè la seva oïda ja no està bé, reciten a mitja veu les pregàries que van aprendre d’infants, omplint el passadís de xiuxiuejos. Aquesta pregària no molesta el silenci, sinó que testimonia la fidelitat al deure de la pregària, practicada durant tota la vida, sense fallar mai. Aquests orants de la pregària humil són sovint els grans intercessors de les parròquies: són els roures que cada any estenen les seves branques, per a donar ombra al major nombre de persones. Només Déu sap quant i quan el seu cor està unit a aquestes pregàries recitades: segurament també aquestes persones han hagut d’afrontar nits i moment de buit. Però a la pregària vocal s’hi pot ser sempre fidel. És com una àncora: aferrar-se a la corda per a quedar-se allí, fidel, passi el que passi.

Tots hem d’aprendre de la constància d’aquell pelegrí rus, del qual parla una cèlebre obra d’espiritualitat, el qual va aprendre l’art de la pregària repetint infinites vegades la mateixa invocació: «Jesús, Crist, Fill de Déu, Senyor, tingueu pietat de nosaltres pecadors!» (cf. CEC, 2616; 2667). Repetia només això. Si arriben favors a la seva vida, si la pregària es fa un dia suficientment càlida com per a percebre la presència del Regne aquí enmig nostre, si la seva mirada es transforma fins ser com la d’un infant, és perquè ha insistit en la recitació d’una senzilla jaculatòria cristiana. Al final, aquesta es converteix en part de la seva respiració. És bonica la història del pelegrí rus: és un llibre per a tots. Us aconsello de llegir-lo: us ajudarà a entendre què és la pregària vocal.

Per tant, no hem de menysprear la pregària vocal. Algú diu: «És cosa d’infants, per a la gent ignorant; jo estic buscant la pregària mental, la meditació, el buit interior perquè vingui Déu.» Si us plau, no cal caure en la supèrbia de menysprear la pregària vocal. És la pregària dels senzills, la que ens ha ensenyat Jesús: Pare nostre, que esteu en el cel… Les paraules que pronunciem ens agafen de la mà; en alguns moments retornen el gust, desperten fins i tot el cor més adormit; desperten els sentiments dels qui havíem perdut la memòria, i ens porten de la mà cap a l’experiència de Déu. I sobretot són les úniques, de manera segura, que dirigeixen a Déu les preguntes que ell vol escoltar. Jesús no ens ha deixat enmig de la boira. Ens ha dit: «Vosaltres, quan reseu, digueu això!» I ens ha ensenyat la pregària del parenostre (cf. Mt 6,9).

Descarregar document

Catequesis sobre la pregària: 29. L’Església mestra de pregària

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

L’Església és una gran escola de pregària. Molts de nosaltres hem après a dir les primeres oracions estant a la falda dels pares o dels avis. Potser custodiem el record de la mare i del pare que ens ensenyaven a recitar les oracions abans d’anar a dormir. Aquests moments de recolliment són sovint aquells en què els pares escolten dels fills alguna confidència íntima i poden donar el seu consell inspirat en l’Evangeli. Després, en el camí del creixement, es fan altres encontres, amb altres testimonis i mestres de pregària (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 1686-2687). Es bo recordar-los.

La vida d’una parròquia i de qualsevol comunitat cristiana està marcada pels temps de la litúrgia i de la pregària comunitària. Aquell do que en la infància hem rebut amb senzillesa, ens adonem que és un patrimoni gran, un patrimoni molt ric, i que l’experiència de la pregària mereix ser aprofundida cada vegada més (cf. ibid, 2688). L’hàbit de la fe no és emmidonat, es desenvolupa en nosaltres; no és rígid, creix, també a través de moments de crisi i resurreccions; encara més, no es pot créixer sense moments de crisi, perquè la crisi et fa créixer: entrar en crisi és una manera necessària per a créixer. I la respiració de la fe és la pregària: creixem en la fe tant com aprenem a resar. Després d’alguns passatges de la vida, ens adonem que sense la fe no hauríem pogut aconseguir-ho i que la pregària ha estat la nostra força. No sols la pregària personal, sinó també la dels germans i germanes, i de la comunitat que ens ha acompanyat i sostingut, de la gent que ens coneix, de la gent a qui demanem que preguin per nosaltres.

La vida d’una parròquia i de qualsevol comunitat cristiana està marcada pels temps de la litúrgia i de la pregària comunitària. Aquell do que en la infància hem rebut amb senzillesa, ens adonem que és un gran patrimoni, un patrimoni molt ric, i que l’experiència de la pregària mereix ser aprofundida cada vegada més (cf. ibid. 2688). L’hàbit de la fe no està emmidonat, es desenvolupa amb nosaltres; no és rígid, creix, també a través de moments de crisi i resurreccions; encara més, no es pot créixer sense moments de crisi, perquè la crisi et fa créixer: entrar en crisi és una manera necessària per a créixer. I la respiració de la fe és la pregària: creixem en la fe tant com aprenem a pregar. Després d’algunes situacions de la vida, ens adonem que sense la fe no hauríem pogut aconseguir-ho i que la pregària ha estat la nostra força. No sols la pregària personal, sinó també la dels germans i germanes, i de la comunitat que ens ha acompanyat i sostingut, de la gent que ens coneix, de la gent a la qual demanem pregar per nosaltres.

També per això a l’Església floreixen contínuament comunitats i grups dedicats a la pregària. Algun cristià sent fins i tot la crida a fer de la pregària l’acció principal de les seves jornades. A l’Església hi ha monestirs, hi ha convents, ermites, on viuen persones consagrades a Déu que sovint es converteixen en centres d’irradiació espiritual. Són comunitats de pregària que irradien espiritualitat. Són petits oasis en els quals es comparteix una pregària intensa i es construeix dia a dia la comunió fraternal. Són cèl·lules vitals, no sols per al teixit eclesial sinó per a la societat mateix. Pensem, per exemple, en el rol que va tenir el monacat per al naixement i el creixement de la civilització europea, i també en altres cultures. Pregar i treballar en comunitat porta endavant el món. És un motor.

Tot en l’Església neix en la pregària, i tot creix gràcies a la pregària. Quan l’Enemic, el Maligne, vol combatre l’Església, ho fa primer intentant assecar les seves fonts, impedint-li de pregar. Per exemple, ho veiem en alguns grups que es posen d’acord per tirar endavant reformes eclesials, canvis en la vida de l’Església… Hi ha moltes organitzacions, hi ha els mitjans de comunicació que informem a tothom… Però la pregària no es veu, no es prega. «Hem de canviar això, hem de prendre aquesta decisió que és una mica forta.» És interessant la proposta, és interessant, només amb la discussió, només amb els mitjans de comunicació, però on és la pregària? La pregària és la que obre la porta a l’Esperit Sant, que és qui inspira per anar endavant. Els canvis en l’Església, sense pregària no són canvis d’Església, són canvis de grup. I quan l’Enemic —com he dit— vol combatre l’Església, ho fa en primer lloc intentant assecar-li les fonts, impedint-li de pregar i induint-la a fer aquestes altres propostes. Si cessa la pregària, en un primer moment sembla que tot pugui anar endavant com sempre —per inèrcia—, però de mica en mica després l’Església s’adona que s’ha convertit en un embolcall buit, que ha perdut l’eix de suport, que ja no té la font del calor i de l’amor.

Les dones i els homes sants no tenen una vida més fàcil que els altres, encara més, ells també tenen els seus problemes per afrontar i, a més, sovint són objecte d’oposicions. Però la seva força és la pregària, que treuen sempre del «pou» inesgotable de la mare Església. Amb la pregària alimenten la flama de la seva fe, com es feia amb l’oli dels llums. I així van endavant caminant en la fe i en l’esperança. Els sants, que sovint als ulls del món compten poc, en realitat són els que el sostenen, no amb les armes del diner i del poder, dels mitjans de comunicació, etc., sinó amb les armes de la pregària.

A l’Evangeli de Lluc Jesús planteja una pregunta dramàtica que sempre ens fa reflexionar: «El Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?» (Lc 18,8), o trobarà només organitzacions, com un grup d’«empresaris de la fe», tots ben organitzats, que fan beneficència, moltes coses…, o trobarà fe? «El Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?» Aquesta pregunta és al final d’una paràbola que mostra la necessitat de pregar amb perseverança, sense cansar-se (cf. v. 1-8). Per tant, podem concloure que el llum de la fe estarà sempre encès a la terra mentre hi hagi l’oli de la pregària. El llum de la veritable fe de l’Església estarà sempre encès a la terra mentre hi hagi l’oli de la pregària. És allò que fa tirar endavant la fe i fa tirar endavant la nostra pobra vida, dèbil, pecadora, però la pregària la farà tirar endavant amb seguretat. És una pregunta que nosaltres, cristians, hem de fer-nos: Reso? Resem? Com reso? Com els lloros o amb el cor? Com reso? Reso segur que sóc a l’Església i reso amb l’Església, o reso una mica segons les meves idees i faig que les meves idees es converteixin en pregària? Aquesta és una pregària pagana, no cristiana. Ho repeteixo: podem concloure que el llum de la fe estarà sempre encès a la terra mentre hi hagi l’oli de la pregària.

I aquesta és una feina essencial de l’Església: pregar i educar per a pregar. Transmetre de generació en generació el llum de la fe amb l’oli de la pregària. El llum de la fe que il·lumina, que organitza les coses realment com són, però que pot tirar endavant només amb l’oli de la pregària, sinó s’apaga. Sense el resplendor d’aquest llum no podrem veure el camí per evangelitzar, encara més, no podrem veure el camí per a creure bé; no podrem veure els rostres dels germans als quals ens hem d’acostar i servir; no podrem il·luminar l’habitació on trobar-nos en comunitat… Sense la fe, tot s’enfonsa; i sense la pregària, la fe s’apaga. Fe i pregària, juntes. No hi ha altre camí. Per això l’Església, que és casa i escola de comunió, és casa i escola de fe i de pregària.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 28. Pregar en comunió amb els sants

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui voldria reflexionar sobre la relació entre la pregària i la comunió dels sants. De fet, quan resem, mai no ho fem sols: encara que no ho pensem, estem immersos en un majestuós riu d’invocacions que ens precedeix i continua després nostre.

En les pregàries que trobem a la Bíblia, i que sovint ressonen en la litúrgia, veiem la petjada d’històries antigues, d’alliberaments prodigiosos, de deportacions i tristos exilis, de retorns commoguts, de lloances vessades davant les meravelles de la creació… I així aquestes veus es difonen de generació en generació, en una relació continuada entre l’experiència personal i la del poble i la humanitat a la qual pertanyem. Ningú no pot desprendre’s de la seva història, de la història del seu poble, sempre portem aquesta herència en els nostres costums i també en la pregària. En la pregària de lloança, especialment en la que brolla del cor dels petits i dels humils, hi ha un ressò del càntic del Magnificat que Maria va elevar a Déu davant la seva parenta Elisabet; o de l’exclamació de l’ancià Simeó, que, prenent en braços l’infant Jesús, va dir: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau» (Lc 2,29).

Les pregàries —les bones— són «difusives», es propaguen contínuament, amb missatges a les xarxes socials o sense: des de les sales de l’hospital, des de les reunions festives i fins i tot des dels moments en què es pateix en silenci… El dolor de cadascú és el dolor de tots, i la felicitat d’un es vessa sobre l’ànima dels altres. El dolor i la felicitat són part de l’única història: són històries que es converteixen en història en la vida pròpia. Es reviu la història amb paraules pròpies, però l’experiència és la mateixa.

Les oracions sempre reneixen: cada vegada que ajuntem les mans i obrim el nostre cor a Déu, ens trobem en companyia de sants anònims i sants reconeguts que resen amb nosaltres, i que intercedeixen per nosaltres, com germans i germanes grans que han passat per la nostra mateixa aventura humana. A l’Església no hi ha dol solitari, no hi ha llàgrima que caigui en l’oblit, perquè tot respira i participa d’una gràcia comuna. No és una casualitat que en esglésies antigues les sepultures estiguessin al jardí a l’entorn de l’edifici sagrat, com per dir que la multitud dels qui ens han precedit participa d’alguna manera en cada eucaristia. Hi ha els nostres pares i avis, els nostres padrins i padrines, els catequistes i altres educadors… Aquella fe transmesa que hem rebut: amb la fe s’ha transmès també la forma de pregar, l’oració.

Els sants encara són aquí, no gaire lluny de nosaltres; i les seves representacions a les esglésies evoquen aquell «núvol de testimonis» que sempre ens envolta (cf. He 12,1). Hem escoltat al principi la lectura del passatge de la Carta als Hebreus. Són testimonis que no adorem —és evident que no adorem aquests sants—, però que venerem i que de mil maneres diferents ens remeten a Jesucrist, únic Senyor i Mitjancer entre Déu i l’home. Un sant que no et remet a Jesucrist no és un sant, ni tan sols cristià. El Sant et recorda Jesucrist perquè va recórrer el camí de la vida com a cristià. Els sants ens recorden que també en la nostra vida, encara que dèbil i marcada pel pecat, la santedat pot florir. Llegim als Evangelis que el primer sant «canonitzat» va ser un lladre, i va ser «canonitzat» no per un Papa, sinó per Jesús mateix. La santedat és un camí de vida, d’encontre amb Jesús, ja sigui llarg, curt, o un instant, però sempre és un testimoniatge. Un sant és el testimoniatge d’un home o una dona que han conegut Jesús i l’han seguit. Mai no és tard per a convertir-se al Senyor, bo i gran en l’amor (cf. Sl 102,8).

El Catecisme explica que els sants «contemplen Déu, el lloen i no deixen de cuidar d’aquells que han quedat a la terra. […] La seva intercessió és el seu servei més alt al pla de Déu. Podem i hem de pregar-los que intercedeixin per nosaltres i per tot el món» (CEC, 2683). En Crist hi ha una solidaritat misteriosa entre els qui han passat a l’altra vida i nosaltres, els peregrins en aquesta: els nostres éssers estimats difunts continuen cuidant-nos des del cel. Preguen per nosaltres i nosaltres preguem per ells i preguem amb ells.

Aquest vincle de pregària entre nosaltres i els sants, és a dir, entre nosaltres i persones que han aconseguit la plenitud de la vida, aquest vincle de pregària l’experimentem ja aquí, en la vida terrenal: preguem els uns pels altres, demanem i oferim pregàries… La primera forma de resar per algú és parlar amb Déu d’ell o d’ella. Si ho fem sovint, cada dia, el nostre cor no es tanca, resta obert als germans. Pregar pels altres és la primera forma d’estimar-los i ens empeny a una proximitat concreta. Fins i tot en els moments de conflicte, una forma de resoldre el conflicte, de suavitzar-lo, és pregar per la persona amb qui estic en conflicte. I alguna cosa canvia amb la pregària. El primer que canvia és el meu cor, la meva actitud. El Senyor ho canvia per a fer possible un encontre, un nou encontre, i per evitar que el conflicte es converteixi en una guerra sense fi.

La primera forma d’afrontar un moment d’angoixa és demanar als germans, als sants sobretot, que preguin per nosaltres. El nom que ens van donar en el baptisme no és una etiqueta ni una decoració! Acostuma a ser el  nom de la Mare de Déu, d’un sant o d’una santa, que no tenen altra intenció que «donar-nos un cop de mà» en la vida, donar-nos un cop de mà per a obtenir de Déu les gràcies que més necessitem. Si en la nostra vida les proves no han superat el súmmum, si encara som capaços de perseverar, si malgrat tot continuem endavant amb confiança, potser tot això, més que als nostres mèrits, ho devem a la intercessió de molts sants, uns al cel, uns altres peregrins com nosaltres a la terra, que ens han protegit i acompanyat perquè tots sabem que aquí a la terra hi ha persones santes, homes i dones sants que viuen en santedat.  Ells no ho saben, nosaltres tampoc, però hi ha sants, sants de cada dia, sants amagats o, com m’agrada dir, els «sants de la porta del costat», els que viuen amb nosaltres en la vida, que treballen amb nosaltres i porten una vida de santedat.

Beneït sigui Jesucrist, únic Salvador del món, junt amb aquest immens floriment de sants i santes, que poblen la terra i que han fet de la seva vida lloança a Déu. Perquè —com afirmava sant Basili— «el sant és per a l’Esperit un lloc propi, ja que s’ofereix a habitar amb Déu i és anomenat temple seu» (Liber de Spiritu Sancto, 26, 62: PG 32, 184A; cf. CEC 2684).

Descarregar document

Catequesi: El tridu pasqual

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Ja immersos en el clima espiritual de la Setmana Santa, som a la vigília del tridu pasqual. Des de demà i fins diumenge viurem els dies centrals de l’any litúrgic, celebrant el misteri de la passió, mort i resurrecció del Senyor. I aquest misteri el vivim cada vegada que celebrem l’eucaristia. Quan nosaltres anem a missa, no hi anem només a pregar, no: hi anem a renovar, a fer de nou aquest misteri, el misteri pasqual. És important no oblidar-ho. És com si nosaltres anéssim al Calvari —és el mateix— per a renovar, per a fer de nou el misteri pasqual.

La tarda del Dijous Sant, en què entrem en el tridu pasqual, reviurem la missa que s’anomena in Cœna Domini, és a dir, la missa on es commemora el darrer sopar, el que hi va passar en aquell moment. És la tarda en què Crist va deixar als seus deixebles el testament del seu amor en l’eucaristia, però no com a record, sinó com a memorial, com la seva presència perenne. Cada vegada que se celebra l’eucaristia, com he dit al començament, es renova aquest misteri de la redempció. En aquest sagrament, Jesús va substituir la víctima del sacrifici —l’anyell pasqual— amb ell mateix: el seu Cos i la seva Sang ens donen la salvació de l’esclavitud del pecat i de la mort. La salvació de qualsevol esclavitud és allí. És la tarda en què ell ens demana que ens estimem fent-nos servents els uns dels altres, com ho va fer ell rentant els peus als seus deixebles, un gest que anticipa la cruenta oblació a la creu. I de fet el Mestre i Senyor morirà l’endemà per a rentar no els peus, sinó els cors i tota la vida dels seus deixebles. Ha estat una oblació de servei a tots nosaltres, perquè amb aquest servei del seu sacrifici ens ha redimit a tots.

El Divendres Sant és dia de penitència, dejuni i pregària. A través dels textos de la Sagrada Escriptura i de les pregàries litúrgiques, estarem com reunits al Calvari per a commemorar la passió i la mort redemptora de Jesucrist. En la intensitat del ritus de l’acció litúrgica se’ns presentarà el Crucificat per adorar. Adorant la creu reviurem el camí de l’Anyell innocent immolat per la nostra salvació. Portarem a la ment i al cor els sofriments dels malalts, dels pobres, dels descartats d’aquest món; recordarem els «anyells immolats» víctimes innocents de les guerres, de les dictadures, de les violències quotidianes, dels avortaments… Davant la imatge de Déu crucificat portarem, en la pregària, els molts, massa, crucificats d’avui, que només des d’ell poden rebre el consol i el sentit del seu sofriment. I avui n’hi ha molts: no podem oblidar els crucificats d’avui, que són la imatge del Jesús crucificat, i en ells es troba Jesús.

Des que Jesús va prendre damunt seu les ferides de la humanitat i la mort mateixa, l’amor de Déu ha regat els nostres deserts, ha il·luminat les nostres tenebres. Perquè el món està en tenebra. Fem una llista de totes les guerres que estan combatent en aquest moment; de tots els infants que moren de fam; dels infants que no tenen educació; de pobles sencers destruïts per les guerres, del terrorisme. De tanta, tanta gent que per a sentir-se una mica millor necessita la droga, la indústria de la droga que mata… És una calamitat, és un desert! Hi ha petites «illes» del poble de Déu, tant cristià com de qualsevol altra fe, que conserven al cor les ganes de ser millors. Però diguem-nos la realitat: en aquest Calvari de mort és Jesús qui sofreix en els seus deixebles. Durant el seu ministeri, el Fill de Déu havia vessat generosament la vida, guarint, perdonant, ressuscitant… Ara, en l’hora del Sacrifici suprem a la creu, porta a compliment l’obra encomanada pel Pare: entra a l’abisme del sofriment, entra en aquestes calamitats d’aquest món, per a redimir i transformar. I també per a alliberar-nos a cadascun de nosaltres del poder de les tenebres, de la supèrbia, de la resistència a ser estimats per Déu. I això, només l’amor de Déu pot fer-ho. Per les seves ferides hem estat guarits (cf. 1Pe 2,24), diu l’apòstol Pere, de la seva mort hem estat regenerats tots nosaltres. I gràcies a ell, abandonat a la creu, mai ningú no està sol en l’obscuritat de la mort. Mai, ell sempre és al costat: només hem d’obrir el cor i deixar-nos mirar per ell.

El Dissabte Sant és el dia del silenci: hi ha un gran silenci sobre tota la terra; un silenci viscut en el plor i en el desconcert dels primers deixebles, commocionats per la mort ignominiosa de Jesús. Mentre el Verb calla, mentre la Vida és al sepulcre, aquells que havien esperat en ell són sotmesos a dura prova, se senten orfes, potser també orfes de Déu. Aquest dissabte és també el dia de Maria: també ella el viu en el plor, però el seu cor és ple de fe, ple d’esperança, ple d’amor. La Mare de Jesús havia seguit el Fill al llarg de la via dolorosa i s’havia quedat als peus de la creu, amb l’ànima traspassada. Però quan tot sembla haver acabat, ella vetlla, vetlla a l’espera mantenint l’esperança en la promesa de Déu que ressuscita els morts. Així, en l’hora més fosca del món, s’ha convertit en mare dels creients, mare de l’Església i signe de l’esperança. El seu testimoniatge i la seva intercessió ens sostenen quan el pes de la creu es torna massa pesat per a cadascun de nosaltres.

A les tenebres del Dissabte Sant irrompran l’alegria i la llum amb els ritus de la vetlla pasqual, tard, a la nit, i el cant festiu de l’al·leluia. Serà l’encontre en la fe amb Crist ressuscitat i l’alegria pasqual es perllongarà durant els cinquanta dies que seguiran fins a la vinguda de l’Esperit Sant. Aquell que havia estat crucificat ha ressuscitat! Totes les preguntes i les incerteses, les vacil·lacions i les pors són dissipats per aquesta revelació. El Ressuscitat ens dona la certesa que el bé triomfa sempre per damunt del mal, que la vida venç sempre la mort i el nostre final no és baixar cada vegada més avall, de tristesa en tristesa, sinó pujar cap dalt. El Ressuscitat és la confirmació que Jesús té raó en tot: en prometre’ns la vida més enllà de la mort i el perdó més enllà dels pecats. Els deixebles dubtaven, no creien. La primera a creure va ser Maria Magdalena, va ser l’apòstol de la resurrecció que va anar a explicar que havia vist Jesús, que l’havia cridat pel seu nom. I després, tots els deixebles l’han vist. Però jo voldria aturar-me en això: els guardes, els soldats, que eren al sepulcre per a no deixar que vinguessin els deixebles i s’emportessin el cos, l’han vist: l’han vist viu i ressuscitat. Els enemics l’han vist, i després han fet veure que no l’havien vist. Per què? Perquè els van pagar. Aquí hi ha el veritable misteri d’allò que Jesús va dir una vegada: «Hi ha dos senyors en el món, dos, no més: dos. Déu i el diner. Qui serveix el diner està contra Déu.» I aquí trobem el diner que va fer canviar la realitat. Havien vist la meravella de la resurrecció, però els van pagar per callar. Pensem en les moltes vegades que homes i dones cristians han estat pagats per a no reconèixer a la pràctica la resurrecció de Crist, i no han fet allò que Crist ens ha demanat que fem com a cristians.

Estimats germans i germanes, també aquest any viurem les celebracions pasquals en el context de la pandèmia. En moltes situacions de sofriment, especialment quan els qui les sofreixen són persones, famílies i poblacions ja provades per la pobresa, calamitats o conflictes, la creu de Crist és com un far que indica el port a les naus encara en el mar tempestuós. La creu de Crist és el signe de l’esperança que no decep; i ens diu que ni una llàgrima, ni tan sols un lament es perden en el disseny de salvació de Déu. Demanem al Senyor que ens faci la gràcia de servir-lo i de reconèixer-lo i de no deixar-nos pagar per oblidar-lo.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 27. Pregar en comunió amb Maria

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui la catequesi està dedicada a la pregària en comunió amb Maria, i la fem precisament la vigília de la solemnitat de l’Anunciació. Sabem que el camí principal de la pregària cristiana és la humanitat de Jesús. De fet, la confiança típica de la pregària cristiana no tindria significat si el Verb no s’hagués encarnat, donant-nos en l’Esperit la seva relació filial amb el Pare. Hem escoltat, a la lectura, en aquella reunió dels deixebles, les dones pies i Maria resant després de l’Ascensió de Jesús: és la primera comunitat cristiana que espera el do de Jesús, la promesa de Jesús.

Crist és el Mitjancer, el pont que travessem per a adreçar-nos al Pare (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 2674). És l’únic Redemptor: no hi ha coredemptors amb Crist. És el Mitjancer per excel·lència. Cada pregària que elevem a Déu és per Crist, amb Crist i en Crist i es realitza gràcies a la seva intercessió. L’Esperit Sant eixampla la mediació de Crist a tot temps i tot lloc: no hi ha cap altre nom que pugui salvar-nos (cf. Ac 4,12). Jesucrist: l’únic Mitjancer entre Déu i els homes.

De l’única mediació de Crist prenen sentit i valor les altres referències que el cristianisme troba per a la seva pregària i la seva devoció, en primer lloc, la Verge Maria, la Mare de Jesús.

Ella ocupa en la vida i, per tant, també en la pregària del cristià, un lloc privilegiat, perquè és la Mare de Déu. Les Esglésies d’Orient l’han representat sovint com a Odighitria, aquella que «indica el camí», és a dir, el Fill Jesucrist. Em ve a la ment aquell bonic quadre antic de l’Odighitria a la Catedral de Bari, senzill: la marededéu que mostra Jesús, nuet. Després li van posar una camisa per a cobrir aquella nuesa, però la veritat és que Jesús està retratat despullat, per indicar que ell, home nascut de Maria, és el Mitjancer. I ella assenyala el Mitjancer: ella és l’Odighitria. En la iconografia cristiana la seva presència és a tot arreu, i a vegades amb gran protagonisme, però sempre en relació amb el Fill i en funció d’ell. Les seves mans, els seus ulls, la seva actitud són un «catecisme» vivent i sempre apunten al fonament, el centre: Jesús. Maria està totalment dirigida a ell (cf. CEC, 1674). Fins al punt que podem dir que és més deixebla que Mare. Aquella indicació, a les noces de Canà: Maria diu «feu allò que ell us digui». Sempre assenyala Crist; és la primera deixebla.

Aquest és el rol que Maria ha ocupat durant tota la seva vida terrenal i que conserva per sempre: ser serventa humil del Senyor, res més. En un cert punt, als Evangelis, ella sembla que gairebé desapareix, però torna en els moments crucials, com a Canà, quan el Fill, gràcies a la seva intervenció atenta, va fer el primer «senyal» (cf. Jn 2,1-12), i després al Gòlgota, als peus de la creu.

Jesús va eixamplar la maternitat de Maria a tota l’Església quan li va encomanar el deixeble estimat, poc abans de morir a la creu. Des d’aquell moment tots nosaltres estem aixoplugats sota el seu mantell, com es veu en alguns frescos i quadres medievals. Fins i tot la primera antífona llatina —Sub tuum præsidium confugimus, santa Dei Genitrix: la Verge que, com Mare a la qual Jesús ens ha encomanat, ens embolcalla a tots nosaltres; però com a Mare, no com a deessa, no com a coredemptora: com a Mare. És cert que la pietat cristiana sempre li dona títols bonics, com un fill a la mare: quantes coses boniques diu un fill a la mare que estima! Però estiguem atents: les coses boniques que l’Església i els Sants diuen de Maria no treuen res a la unicitat redemptora de Crist. Ell és l’únic Redemptor. Són expressions d’amor com la d’un fill a la seva mare —algunes vegades exagerades. L’amor, nosaltres ho sabem, sempre ens fa fer coses exagerades, però amb amor.

I així comencem a pregar-li amb algunes expressions adreçades a ella, presents en els Evangelis: «plena de gràcia», «beneïda entre les dones» (cf. CEC, 2676s.). En la pregària de l’avemaria aviat li va arribar el títol Theotokos, ‘Mare de Déu’, ratificat pel concili d’Efes. I, anàlogament i com passa amb el parenostre, després de la lloança hi afegim la súplica: demanem a la Mare que pregui per nosaltres, pecadors, perquè intercedeixi amb la seva tendresa «ara i en l’hora de la nostra mort». Ara, en les situacions concretes de la vida, i en el moment final, perquè ens acompanyi —com a Mare, com a primera deixebla» en el pas a la vida eterna.

Maria està sempre present a la capçalera dels seus fills que deixen aquest món. Si algun es troba sol i abandonat, ella és Mare, és allí a prop, com era a prop del seu Fill quan tots l’havien abandonat.

Maria ha estat present en els dies de pandèmia, a prop de les persones que lamentablement han conclòs el seu camí terrenal en una condició d’aïllament, sense el consol de la proximitat dels seus éssers estimats. Maria sempre és allí, al nostre costat, amb la seva tendresa maternal.

Les pregàries adreçades a ella no són vanes. Dona del «sí», que ha acollit amb promptitud la invitació de l’Àngel, respon també a les nostres súpliques, escolta les nostres veus, també les que resten tancades dins el cor, que no tenen la força per sortir però que Déu coneix millor que nosaltres mateixos. Les escolta com a Mare. Igual i més que qualsevol bona mare, Maria ens defensa dels perills, es preocupa per nosaltres, també quan estem atrapats per les nostres coses i perdem el sentit del camí, i posem en perill no sols la nostra salut, sinó la nostra salvació. Maria és allí, pregant per nosaltres, pregant per qui no prega. Pregant amb nosaltres. Per què? Perquè ella és la nostra Mare.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 26. La pregària i la Trinitat (2)

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui completem la catequesi sobre la pregària com a relació amb la Santíssima Trinitat, en particular amb l’Esperit Sant.

El primer do de qualsevol existència cristiana és l’Esperit Sant. No és un do dels molts que hi ha, sinó el Do fonamental. L’Esperit és el do que Jesús havia promès enviar-nos. Sense l’Esperit no hi ha relació amb Crist i amb el Pare, perquè l’Esperit obre el nostre cor a la presència de Déu i l’atreu cap aquell «remolí d’amor» que és el cor mateix de Déu. Nosaltres no som només hostes i peregrins en el camí d’aquesta terra, som també hostes i peregrins en el misteri de la Trinitat. Som com Abraham, que un dia que havia acollit tres viatgers a la seva tenda va trobar Déu. Si podem en veritat invocar Déu anomenant-lo Abbà ‘papa’, és perquè en nosaltres hi habita l’Esperit Sant; és ell qui ens transforma en el més profund i ens fa experimentar l’alegria commovedora de ser estimats per Déu com a fills veritables. Tot el treball espiritual dins nostre cap a Déu el fa l’Esperit Sant. Aquest do treballa en nosaltres per a portar endavant la nostra vida cristiana cap al Pare, amb Jesús.

El Catecisme, pel que fa a aquest tema, diu: «Cada vegada que comencem a pregar Jesús, és l’Esperit Sant qui, per la seva gràcia prevenient, ens atreu al camí de la pregària. Ja que ens ensenya a pregar recordant-nos el Crist, ¿com no invocar-lo ell mateix? Per això, l’Església ens convida a implorar cada dia el Sant Esperit, en especial al començament i al final de tota acció important» (n. 2670). Aquesta és l’obra de l’Esperit en nosaltres. Ell ens «recorda» Jesús i el fa present en nosaltres —podem dir que és la nostra memòria trinitària, és la memòria de Déu en nosaltres —i el fa present en Jesús, per tal que no es redueixi a un personatge del passat: és a dir, l’Esperit porta al present Jesús a la nostra consciència. Si Crist estigués només llunyà en el temps, nosaltres estaríem sols i perduts en el món. Sí, recordarem Jesús allí, llunyà, però és l’Esperit qui el porta avui, en aquest moment, al nostre cor. En l’Esperit tot és vivificat: als cristians de qualsevol temps i lloc se’ls obre la possibilitat de trobar Crist. Està oberta la possibilitat de trobar Crist no sols com un personatge històric. No: Ell atreu Crist als nostres cors, és l’Esperit qui fa trobar-nos amb Crist. Ell no està distant, l’Esperit és amb nosaltres: Jesús encara educa els seus deixebles transformant el seu cor, com ho va fer amb Pere, amb Pau, amb Maria Magdalena, amb tots els apòstols. Però per què està present Jesús? Perquè és l’Esperit qui el porta a nosaltres.

És l’experiència que han viscut molts orants: homes i dones que l’Esperit Sant ha format segons la «mesura» de Crist, en la misericòrdia, en el servei, en la pregària, en la catequesi… És una gràcia poder trobar persones així: ens adonem que en ells batega una vida diferent, la seva mirada va «més enllà». No pensem només en els monjos, els eremites; es troben també entre la gent comuna, gent que ha teixit una llarga vida de diàleg amb Déu, a vegades de lluita interior, que purifica la fe. Aquests testimonis humils han buscat Déu en l’Evangeli, en l’Eucaristia rebuda i adorada, en el rostre del germà en dificultat, i custodien la seva presència com un foc secret.

La primera tasca dels cristians és precisament mantenir viu aquest foc que Jesús ha portat a la terra (cf. Lc 12,49). I qui és aquest foc? És l’amor, l’Amor de Déu, l’Esperit Sant. Sense el foc de l’Esperit les profecies s’apaguen, la tristesa suplanta l’alegria, el costum substitueix l’amor, el servei es transforma es esclavitud. Ve a la ment la imatge del llum encès, aquest llum resta encès, continua cremant: no el veu ningú, però crema davant del Senyor. Així és l’Esperit del nostre cor, sempre està present com aquell llum.

Trobem també escrit al Catecisme: «L’Esperit, la unció del qual impregna tot el nostre ésser, és el Mestre interior de la pregària cristiana. És l’artesà de la tradició viva de la pregària. Certament, hi ha tantes trajectòries en la pregària com orants, però el mateix Esperit és qui actua en tothom i amb tothom. En la comunió de l’Esperit Sant, la pregària cristiana és pregària en l’Església» (n. 2672). Moltes vegades passa que nosaltres no resem, no tenim ganes de resar o moltes vegades resem com lloros amb la boca però tenim lluny el cor. Aquest és el moment de dir a l’Esperit: «Veniu, veniu Esperit Sant, abruseu el meu cor. Veniu i ensenyeu-me a resar, ensenyeu-me a mirar el Pare, a mirar el Fill. Ensenyeu-me com és el camí de la fe. Ensenyeu-me com estimar i sobretot ensenyeu-me a tenir una actitud d’esperança.» Es tracta de cridar l’Esperit contínuament per tal que estigui present en les nostres vides.

És, per tant, l’Esperit qui escriu la història de l’Església i del món. Nosaltres som pàgines obertes, disponibles per a rebre la seva cal·ligrafia. I en cada un de nosaltres l’Esperit compon obres originals, perquè no hi haurà mai un cristià completament idèntic a un altre. En el camp infinit de la santedat, l’únic Déu, Trinitat d’Amor, fa florir la diversitat dels testimonis: tots iguals en dignitat, però també únics en la bellesa que l’Esperit ha volgut que s’irradiés en cada un d’aquells que la misericòrdia de Déu ha fet els seus fills. No ho oblidem, l’Esperit és present, és present en nosaltres. Escoltem l’Esperit, cridem l’Esperit —és el do, el regal que Déu ens ha fet— i diguem-li: «Esperit Sant, jo no sé com és el vostre rostre» —no el coneixem— «però sé que sou la força, que sou la llum, que sou capaç de fer-me anar endavant i d’ensenyar-me com resar. Veniu, Esperit Sant.» És una bonica pregària, aquesta: «Veniu, Esperit Sant.»

Descarregar document

 

Catequesi sobre el viatge apostòlic a l’Iraq

Estimats germans i germanes, bon dia!

En aquests dies passats el Senyor m’ha concedit visitar l’Iraq, realitzant un projecte de sant Joan Pau II. Mai un Papa no havia estat a la terra d’Abraham; la Providència ha volgut que això s’esdevingués ara, com a signe d’esperança, després d’anys de guerra i terrorisme i durant una dura pandèmia.

Després d’aquesta visita, la meva ànima és plena de gratitud. Gratitud a Déu i a tots aquells que l’han fet possible: al president de la República i al Govern de l’Iraq; als patriarques i als bisbes del país, juntament amb tots els ministres i els fidels de les respectives Esglésies; a les Autoritats religioses, començant pel gran Aiatol·là Al-Sistani, amb el qual vaig tenir un encontre inoblidable a la seva casa de Nayaf.

Vaig sentir amb força el sentit penitencial d’aquesta peregrinació: no podia acostar-me a aquell poble turmentat, a aquella Església màrtir, sense prendre damunt meu, en nom de l’Església catòlica, la creu que ells porten des de fa anys; una creu gran, com aquella col·locada a l’entrada de Qaraqosh. Jo la vaig sentir de manera particular veient les ferides encara obertes de les destruccions, i encara més trobant i escoltant els testimonis supervivents de la violència, la persecució, l’exili… I al mateix temps vaig veure entorn meu l’alegria d’acollir el missatger de Crist; vaig veure l’esperança d’obrir-se a un horitzó de pau i de fraternitat, resumit en les paraules de Jesús que eren el lema de la visita: «Tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8). Vaig trobar aquesta esperança en el discurs del president de la República, la vaig trobar en moltes salutacions dels joves i en els ulls vius dels ancians. La gent que esperava el Papa des de feia cinc hores, dempeus…; també dones amb nens en braços… Esperava, i en els seus ulls hi havia esperança.

El poble iraquià té dret a viure en pau, té dret a trobar la dignitat que li pertany. Les seves arrels religioses i culturals són mil·lenàries. Mesopotàmia és bressol de civilització; Bagdad ha estat en la història una ciutat d’importància primordial, que va allotjar durant segles la biblioteca més rica del món. I què la va destruir? La guerra. La guerra sempre és el monstre que, amb el canvi d’èpoques, es transforma i continua devorant la humanitat. Però la resposta a la guerra no és una altra guerra, la resposta a les armes no són altres armes. I jo m’he preguntat: qui venia les armes als terroristes? Qui ven avui les armes als terroristes, que estan fent massacres en altres llocs, pensem en l’Àfrica per exemple? És una pregunta que jo voldria que algú respongués. La resposta no és la guerra, la resposta és la fraternitat. Aquest és el desafiament per a l’Iraq, però no sols això: és el desafiament per a tantes regions en conflicte i, en definitiva, és el desafiament per a tot el món: la fraternitat. Serem capaços nosaltres de fer fraternitat entre nosaltres, de fer una cultura de germans? O seguirem amb la lògica iniciada per Caín, la guerra? Fraternitat, fraternitat.

Per això ens hem trobat i hem pregat, cristians i musulmans, amb representants d’altres religions, a Ur, on Abraham va rebre la crida de Déu fa uns quatre mil anys. Abraham és pare en la fe perquè va escoltar la veu de Déu que li prometia una descendència, ho va deixar tot i va posar-se en camí. Déu és fidel a les seves promeses i encara avui guia els nostres passos de pau, guia els passos de qui camina a la Terra amb la mirada dirigida al Cel. I a Ur, estant junts sota aquell cel lluminós, el mateix cel en el qual el nostre pare Abraham ens va veure a nosaltres, la seva descendència, ens va semblar que ressonava encara en els cors aquella frase: Vosaltres sou tots germans.

Un missatge de fraternitat va arribar des de l’encontre a la Catedral sirocatòlica de Bagdad, on l’any 2010 van ser assassinades quaranta-vuit persones, entre les quals dos sacerdots, durant la celebració de la missa. L’Església a l’Iraq és una Església màrtir i en aquell temple, que porta inscrit a la pedra el record d’aquells màrtirs, va ressonar l’alegria de l’encontre: la meva sorpresa de ser enmig d’ells es fusionava amb la seva alegria de tenir el Papa amb ells.

Llancem un missatge de fraternitat des de Mossul i des de Qaraqosh, sobre el riu Tigris, a les ruïnes de l’antiga Nínive. L’ocupació de l’Estat islàmic va ocasionar la fuga de milers i milers d’habitants, entre els quals molts cristians de diferents confessions i altres minories perseguides, especialment els yazidites. S’ha destruït l’antiga identitat d’aquestes ciutats. Ara s’està intentant reconstruir amb molt d’esforç; els musulmans inviten els cristians a tornar, i junts restauren esglésies i mesquites. La fraternitat és allí. I continuem, si us plau, pregant per aquests germans i germanes nostres tan provats, perquè tinguin força per tornar a començar. I pensant en tants iraquians emigrats voldria dir-los: ho heu deixat tot, com Abraham: com ell, custodieu la fe i l’esperança, i sigueu creadors d’amistat allí on estigueu. I, si podeu, torneu.

Un missatge de fraternitat va venir de les dues celebracions eucarístiques: la de Bagdad, en ritu caldeu, i la d’Erbil, ciutat on vaig ser rebut pel president de la regió i el seu primer ministre, per les autoritats —agraeixo molt que vinguessin a rebre’m—, i també vaig ser rebut pel poble. L’esperança d’Abraham i de la seva descendència s’ha realitzat en el misteri que hem celebrat, en Jesús, el Fill que Déu Pare no va escatimar, sinó que va donar per a la salvació de tots. Ell, amb la seva mort i resurrecció, ens ha obert el pas a la terra promesa, a la vida nova on les llàgrimes són eixugades, les ferides guarides, els germans reconciliats.

Benvolguts germans i germanes, lloem Déu per aquesta històrica visita i continuem pregant per aquella Terra i per l’Orient Mitjà. A l’Iraq, però, el fragor de la destrucció i de les armes, les palmes, símbol del país i de la seva esperança, ha continuat creixent i donant fruit. Així passa amb la fraternitat: com el fruit de les palmes, no fa soroll, però és fructífera i ens fa créixer. Que Déu, que és pau, concedeixi un futur de fraternitat a l’Iraq, a l’Orient Mitjà i a tot el món!

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 25. La pregària i la Trinitat (1)

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

En el nostre camí de catequesis sobre la pregària, avui i la propera setmana volem veure com, gràcies a Jesucrist, la pregària ens obre de bat a bat a la Trinitat —al Pare, al Fill i a l’Esperit—, al mar immens de Déu que és Amor. Jesús és qui ens ha obert el cel i ens ha projectat en la relació amb Déu. Ha estat ell qui ha fet això: ens ha obert aquesta relació amb el Déu tri: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. És el que afirma l’apòstol Joan en la conclusió del pròleg del seu Evangeli: «A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat» (1,18). Jesús ens ha revelat la identitat, aquesta identitat de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. Nosaltres realment no sabíem com es podia resar: quines paraules, quins sentiments i quins llenguatges eren apropiats per a Déu. En aquella petició adreçada pels deixebles al Mestre, que sovint hem recordat durant aquestes catequesis, hi ha tot el tempteig de l’home, els seus intents repetits, sovint fracassats, de dirigir-se al Creador: «Senyor, ensenya’ns a pregar» (Lc 11,1).

No totes les pregàries són iguals, i no totes són convenients: la Bíblia mateix ens testimonia el mal resultat de moltes oracions, que són rebutjades. Potser Déu a vegades no està content amb les nostres pregàries i nosaltres ni ens n’adonem. Déu mira les mans de qui resa: per a fer-les pures no cal rentar-les, en tot cas és necessari abstenir-se d’accions malvades. Sant Francesc pregava: «Nullu homo ène dignu te mentovare», és a dir ‘cap home no és digne d’anomenar-te’ (Càntic del germà sol).

Però potser el reconeixement més commovedor de la pobresa de la nostra pregària va florir de la boca d’aquell centurió romà que un dia va suplicar a Jesús que guarís el seu servent malalt (cf. Mt 8,5-13). Ell se sentia completament inadequat: no era jueu, era oficial de l’odiat exèrcit d’ocupació. Però la preocupació pel servent fa que gosi demanar: «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; però digues només una paraula i el meu criat es posarà bo» (v. 8). És la frase que també nosaltres repetim en cada litúrgia eucarística. Dialogar amb Déu és una gràcia: nosaltres no en som dignes, no tenim cap dret per reclamar, nosaltres «coixegem» amb cada paraula i cada pensament… Però Jesús és a la porta d’aquest diàleg amb Déu.

Per què l’home hauria de ser estimat per Déu? No hi ha raons evidents, no hi ha proporció… Tant és així que en gran part de les mitologies no està contemplat el cas d’un déu que es preocupi per les situacions humanes; encara més, aquestes peticions són molestes i avorrides, completament insignificants. Recordem la frase de Déu al seu poble, repetida en el Deuteronomi: «Quina nació […] té els seus déus tan a prop d’ella com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre?» Aquesta proximitat de Déu és la revelació! Alguns filòsofs diuen que Déu pot pensar només en ell mateix. En tot cas, som els humans els que intentem impressionar la divinitat i resultar agradables als seus ulls. D’aquí el deure de «religió», amb la processó de sacrificis i devocions per oferir de manera continuada per a congraciar-se amb un Déu mut, un Déu indiferent. No hi ha diàleg. Només ha estat Jesús, només ha estat la revelació de Déu abans de Jesús a Moisès, quan Déu es va presentar; només ha estat la Bíblia la que ens ha obert el camí del diàleg amb Déu. Recordem: «Quina nació […] té els seus déus tan a prop d’ella com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre?» Aquesta proximitat de Déu que ens obre al diàleg amb ell.

Un Déu que estima l’home, nosaltres mai no hauríem tingut la valentia de creure’l, si no haguéssim conegut Jesús. El coneixement de Jesús ens ha fet entendre això, ens ha revelat això. És l’escàndol que trobem gravat a la paràbola del pare misericordiós, o en la del pastor que va a la cerca de l’ovella perduda (cf. Lc 15). Històries d’aquest tipus no hauríem pogut concebre-les, ni tan sols comprendre-les, si no haguéssim trobar Jesús. Quin Déu està disposat a morir pels homes? Quin Déu estima sempre i pacientment, sense pretendre ser estimat a canvi? Quin Déu accepta la tremenda falta de reconeixement d’un fill que demana un avançament de l’herència, se’n va de casa i ho malgasta tot? (cf. Lc 15,12-13).

És Jesús qui ens revela el cor de Déu. Així Jesús ens explica amb la seva vida en quina mesura Déu és Pare. Tam Pater nemo: ‘Ningú no és Pare com ell.’ La paternitat que és proximitat, compassió i tendresa. No oblidem aquestes tres paraules que són l’estil de Déu: proximitat, compassió i tendresa. És la manera d’expressar la seva paternitat amb nosaltres. Nosaltres imaginem amb dificultat i molt de lluny l’amor del qual la Santíssima Trinitat està plena, i quin abisme de benevolència mútua hi ha entre Pare, Fill i Esperit Sant. Les icones orientals ens deixen intuir alguna cosa d’aquest misteri que és l’origen i l’alegria de tot l’univers.

Sobretot, era lluny nostre creure que aquest amor diví s’expandiria, aconseguint la nostra riba humana: som la finalitat d’un amor que no té igual a la terra. El Catecisme explica: «La sagrada humanitat de Jesús, és, doncs, el camí pel qual l’Esperit Sant ens ensenya a pregar a Déu, Pare nostre» (n. 2664). I aquesta és la gràcia de la nostra fe. Realment no podíem esperar vocació més alta: la humanitat de Jesús —Déu s’ha fet proper en Jesús— ha fet disponible per a nosaltres la vida mateixa de la Trinitat, ha obert de bat a bat aquesta porta del misteri de l’amor del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 24. La pregària en la vida quotidiana

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

En la catequesi precedent vam veure que la pregària cristiana està ancorada a la litúrgia. Avui destacarem com des de la litúrgia torna sempre a la vida quotidiana: als carrers, a les oficines, als mitjans de transport… I allí continua el diàleg amb Déu: qui prega és com l’enamorat, que porta sempre al cor la persona estimada, sigui on sigui.

De fet, tot és assumit en aquest diàleg amb Déu: qualsevol alegria es converteix en motiu de lloança, qualsevol prova és ocasió per a una petició d’ajuda. La pregària està sempre viva en la vida, com una brasa de foc, també quan la boca no parla, però el cor sí que ho fa. Qualsevol pensament, fins i tot si és aparentment «profà», pot ser impregnat de pregària. També en la intel·ligència humana hi ha un aspecte orant; aquesta, de fet, és una finestra que mira al misteri: il·lumina els pocs passos que hi ha davant nostre i després s’obre a la realitat tota sencera, aquesta realitat que la precedeix i la supera. Aquest misteri no té un rostre inquietant o angoixant, no: el coneixement de Crist ens fa confiats que allí on els nostres ulls i els ulls de la nostra ment no poden veure res, no hi ha el no-res, sinó que hi ha algú que ens espera, hi ha una gràcia infinita. I així la pregària cristiana infon en el cor humà una esperança invencible: qualsevol experiència que toqui el nostre camí, l’amor de Déu pot convertir-lo en bé.

Pel que fa aquest tema, el Catecisme diu: «Aprenem a pregar en certs moments escoltant la Paraula del Senyor i participant en el seu misteri pasqual; però, en tot temps, en els esdeveniments de cada dia, el seu Esperit se’ns ofereix per fer brollar la pregària. […] El temps és a les mans del Pare; el trobem en el present ni ahir ni demà, sinó avui (n. 2659). Avui trobo Déu, sempre hi ha l’avui de l’encontre.

No hi ha cap altre dia més meravellós que l’avui que estem vivint. La gent que viu sempre pensant en el futur —«El futur serà millor…»—, però no es pren l’avui tal com ve és gent que viu en la fantasia, no sap prendre el concret de la realitat. I l’avui és real, l’avui és concret. I la pregària s’esdevé en l’avui. Jesús ens ve a l’encontre avui, aquest avui que estem vivint. I és la pregària que transforma aquest avui en gràcia, o encara millor, que ens transforma: apaivaga la ira, sosté l’amor, multiplica l’alegria, infon la força per a perdonar. En algun moment ens semblarà que ja no som nosaltres els que vivim, sinó que la gràcia viu i obra en nosaltres mitjançant la pregària. I quan ens ve un pensament de ràbia, de disgust, que ens porta cap a l’amargura, aturem-nos i diguem al Senyor: «On ets? On estic anant jo?» I el Senyor és allí, el Senyor ens donarà la paraula justa, el consell per a tirar endavant sense aquest suc amarg de la negativitat. Perquè la pregària sempre, emprant una paraula profana, és positiva. Sempre. Et porta endavant. Cada dia que comença, si és acollit en la pregària, va acompanyat de valentia, de manera que els problemes que cal afrontar no siguin destorbs a la nostra felicitat, sinó crides de Déu, ocasions per al nostre encontre amb ell. I quan un és acompanyat pel Senyor, se sent més valent, més lliure, i també més feliç.

Per tant, preguem sempre per tot i per tothom, també pels enemics. Jesús ens ha aconsellat això: «Pregueu pels enemics.» Preguem pels nostres éssers estimats, però també per aquells que no coneixem; preguem fins i tot pels nostres enemics, com he dit, com sovint ens convida a fer l’Escriptura. La pregària disposa a un amor sobreabundant. Preguem sobretot per les persones infelices, per aquelles que ploren en la soledat i es desesperen, perquè encara hi ha un amor que batega per elles. La pregària fa miracles; i els pobres llavors intueixen, per gràcia de Déu, que, també en aquella situació seva de precarietat, la pregària d’un cristià ha fet present la compassió de Jesús: ell, de fet, mirava amb gran tendresa la multitud cansada i perduda com ovelles sense pastor (cf. Mc 6,34). El Senyor és —no ho oblidem— el Senyor de la compassió, de la proximitat, de la tendresa: tres paraules per a no oblidar mai. Perquè és l’estil del Senyor: compassió, proximitat, tendresa.

La pregària ens ajuda a estimar els altres, malgrat els seus errors i els seus pecats. La persona sempre és més important que les seves accions, i Jesús no ha jutjat el món, sinó que l’ha salvat. És una vida lletja, la de les persones que sempre estan jutjant els altres, sempre estan condemnant, jutjant: és una vida lletja, infeliç. Jesús ha vingut a salvar-nos: obre el teu cor, perdona, justifica els altres, entén, també tu sigues proper als altres, tingues compassió, tingues tendresa com Jesús. És necessari estimar a tots i cada un recordant, en la pregària, que tots som pecadors i al mateix temps estimats per Déu un a un. Estimant així aquest món, estimant-lo amb tendresa, descobrirem que cada dia i cada cosa porta amagat en si un fragment del misteri de Déu.

Escriu el Catecisme: «Pregar en els esdeveniments de cada dia i de cada instant és un dels secrets del Regne revelats als “més petits”, als servents del Crist, als pobres de les benaurances. És just i bo pregar perquè la vinguda del Regne de justícia i de pau influeixi en el camí de la història, però també és important impregnar de pregària les humils situacions quotidianes. Totes les formes de pregària poden ser el llevat amb el qual el Senyor compara el Regne» (n. 2660).

L’home —la persona humana, l’home i la dona— és semblant a un buf, com l’herba (cf. Sl 144,4; 103,15). El filòsof Pascal escrivia: «No cal que l’univers sencer s’armi per aixafar-lo: un vapor, una gota d’aigua són suficients per a matar-lo.»[1] Som éssers fràgils, però sabem pregar: aquesta és la nostra dignitat més gran, també és la nostra fortalesa. Valentia. Pregar en cada moment, en cada situació, perquè el Senyor és a prop nostre. I quan la pregària és segons el cor de Jesús, obté miracles.

[1]  Pensaments, 186.10

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 23. Pregar en la litúrgia

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

En la història de l’Església, s’ha enregistrat en més d’una ocasió, la temptació de practicar un cristianisme intimista, que no reconeix als ritus litúrgics públics la importància espiritual que tenen. Sovint aquesta tendència reivindicava la presumpta major puresa d’una religiositat que no depengués de les cerimònies exteriors, considerades una càrrega inútil i nociva. El centre de les crítiques no era una forma ritual particular, o una determinada forma de celebrar, sinó la litúrgia mateixa, la forma litúrgica de pregar.

De fet es poden trobar en l’Església algunes formes d’espiritualitat que no han sabut integrar de manera adequada el moment litúrgic. Molts fidels, fins i tot participant assíduament en els ritus, especialment en la missa dominical, han obtingut aliment per a la seva fe i la seva vida espiritual més aviat d’altres fonts, de tipus devocional.

En els darrers decennis s’ha caminat molt. La constitució Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II representa l’eix d’aquest llarg viatge. Aquesta constitució referma de manera completa i orgànica la importància de la divina litúrgia per a la vida dels cristians, els quals hi troben aquella mediació objectiva sol·licitada pel fet que Jesucrist no és una idea o un sentiment, sinó una Persona vivent, i el seu Misteri un esdeveniment històric. La pregària dels cristians passa a través de mediacions concretes: la Sagrada Escriptura, els sagraments, els ritus litúrgics, la comunitat. En la vida cristiana no es prescindeix de l’esfera corpòria i material, perquè en Jesucrist aquesta s’ha convertit en camí de salvació. Podem dir que hem de resar també amb el cos: el cos entra en la pregària.

Per tant, no existeix espiritualitat cristiana que no tingui les arrels en la celebració dels sants misteris. El Catecisme escriu: «La missió de Crist i de l’Esperit Sant que, en la litúrgia sacramental de l’Església anuncia, actualitza i comunica el Misteri de la salvació, es continua en el cor que prega» (n. 2655). La litúrgia, en ella mateixa, no és només pregària espontània, sinó alguna cosa més i més original: és acte que fonamenta l’experiència cristiana per complet i, per això, també la pregària és esdeveniment, és presència, és encontre. És un encontre amb Crist. Crist es fa present en l’Esperit Sant a través dels signes sacramentals: d’aquí deriva per a nosaltres, els cristians, la necessitat de participar en els misteris divins. Un cristianisme sense litúrgia, jo gosaria dir que potser és un cristianisme sense Crist. Sense el Crist total. Fins i tot en el ritus més despullat, com el que alguns cristians han celebrat i celebren en els llocs de presó, o a l’amagatall d’una casa durant els temps de persecució, Crist es fa realment present i es dona als seus fidels.

La litúrgia, precisament per la seva dimensió objectiva, demana ser celebrada amb fervor, per tal que la gràcia vessada en el ritus no es dispersi sinó que aconsegueixi la vivència de cadascú. El Catecisme ho explica molt bé i diu així: «La pregària interioritza i assimila la litúrgia durant i després d’ella» (ibid.). Moltes pregàries cristianes no procedeixen de la litúrgia, però totes, si són cristianes, pressuposen la litúrgia, és a dir, la mediació sacramental de Jesucrist. Cada vegada que celebrem un baptisme, o que consagrem el pa i el vi en l’eucaristia, o ungim amb oli sant el cos d’un malalt, Crist és aquí! És ell qui actua i està present com quan guaria els membres dèbils d’un malalt, o lliurava en l’Últim Sopar el seu testament per a la salvació del món.

La pregària del cristià fa pròpia la presència sacramental de Jesús. Allò que és extern a nosaltres es converteix en part nostra: la litúrgia ho expressa fins i tot amb el gest tan natural de menjar. La missa no pot ser només «escoltada»: no és una expressió justa dir «jo vaig a oir missa». La missa no pot ser només escoltada, com si nosaltres fóssim només espectadors d’alguna cosa que llisca sense involucrar-nos. La missa sempre és celebrada, i no sols pel prevere que la presideix, sinó per tots els cristians que la viuen. I el centre és Crist! Tots nosaltres, en la diversitat dels dons i dels ministeris, tots ens unim a la seva acció, perquè ell, Crist, és el Protagonista en la litúrgia.

Quan els primers cristians van començar a viure el seu culte, ho van fer actualitzant els gestos i les paraules de Jesús, amb la llum i la força de l’Esperit Sant, per tal que la seva vida, aconseguida per aquella gràcia, es convertís en sacrifici espiritual ofert a Déu. Aquest enfocament va ser una veritable «revolució». Escriu sant Pau a la Carta als romans: «Us exhorto a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu: aquest ha de ser el vostre culte veritable» (12,1). La vida està cridada a convertir-se en culte a Déu, però això no pot passar sense la pregària, especialment la pregària litúrgica. Que aquest pensament ens ajudi quan es vagi a missa: vaig a pregar en comunitat, vaig a pregar amb Crist que hi és present. Quan anem a la celebració d’un baptisme, per exemple, Crist és allí, present, que bateja. «Però Pare, això és una idea, una manera de parlar»: no, no és una manera de parlar. Crist hi és present i en la litúrgia tu pregues amb Crist que és al teu costat.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 22. La pregària amb les Sagrades Escriptures

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui voldria aturar-me en la pregària que podem fer a partir d’un passatge de la Bíblia. Les paraules de la Sagrada Escriptura no han estat escrites per a quedar-se atrapades en el papir, en el pergamí o en el paper, sinó per a ser acollides per una persona que resa, fent-les brollar en el seu cor. La paraula de Déu va al cor. El Catecisme afirma: «La pregària ha d’acompanyar la lectura de la Sagrada Escriptura» —la Bíblia no pot ser llegida com una novel·la— «perquè s’estableixi un diàleg entre Déu i l’home» (n. 2653). Així et mena la pregària, perquè és un diàleg amb Déu. Aquest verset de la Bíblia ha estat escrit per a cadascun de nosaltres. Tots els creients han tingut aquesta experiència: un passatge de l’Escriptura, escoltat ja moltes vegades, un dia, de repent em parla i il·lumina una situació que estic vivint. Però cal que jo, aquell dia, estigui allí, a la cita amb aquella Paraula; estigui allí, escoltant la Paraula. Cada dia Déu passa i llença una llavor en el terreny de la nostra vida. No sabem si avui trobarà terra àrida, esbarzers, o terra bona, que farà créixer aquella llavor (cf. Mc 4,3-9). Depèn de nosaltres, de la nostra pregària, del cor obert amb què ens acostem a les Escriptures perquè es converteixin per a nosaltres en Paraula vivent de Déu. Déu passa, contínuament, a través de l’Escriptura. I reprenc el que vaig dir la setmana passada que deia sant Agustí: «Tinc temor del Senyor quan passa.» Per què temor? Que jo no l’escolti, que no m’adoni que és el Senyor.

A través de la pregària s’esdevé com una nova encarnació del Verb. I som nosaltres els «tabernacles» on les paraules de Déu volen ser acollides i custodiades, per a poder visitar el món. Per això cal apropar-se a la Bíblia sense segones intencions, sense instrumentalitzar-la. El creient no cerca en les Sagrades Escriptures el suport per a la visió filosòfica o moral pròpia, sinó perquè espera en un encontre; sap que aquestes paraules han estat escrites en l’Esperit Sant i que per tant en aquell mateix Esperit han de ser acollides, compreses, per tal que l’encontre s’esdevingui.

A mi em molesta una mica quan escolto cristians que reciten versets de la Bíblia com si fossin lloros. «Oh, sí, el Senyor diu…, ho vol així…» Però tu t’has trobat amb el Senyor, en aquell verset? No és un problema només de memòria: és un problema de la memòria del cor, la que t’obre per a l’encontre amb el Senyor. I aquella paraula, aquell verset, et porta a l’encontre amb el Senyor.

Nosaltres, per tant, llegim les Escriptures per tal que aquestes «ens llegeixin a nosaltres». I és una gràcia poder reconèixer-se en aquell personatge o en aquell altre, amb aquesta o aquella situació. La Bíblia no està escrita per a una humanitat genèrica, sinó per a tots nosaltres, per a mi, per a tu, per a homes i dones de carn i ossos, homes i dones que tenen nom i cognoms, com jo, com tu. I la Paraula de Déu, impregnada de l’Esperit Sant, quan és acollida amb un cor obert, no deixa les coses com abans, mai, alguna cosa canvia. I aquesta és la gràcia i la força de la Paraula de Déu.

La tradició cristiana és rica d’experiències i de reflexions sobre la pregària amb la Sagrada Escriptura. En particular, s’ha consolidat el mètode de la lectio divina, nascut en un ambient monàstic, però ja practicat també pels cristians que freqüenten les parròquies. Es tracta sobretot de llegir el passatge bíblic amb atenció, encara més, diria amb «obediència» al text, per a comprendre el que significa en si mateix. Després s’entra en diàleg amb l’Escriptura, de manera que aquelles paraules es converteixin en motiu de meditació i de pregària: restant sempre fixat en el text, començo a preguntar-me sobre què «em diu a mi». És un pas delicat: no s’ha de relliscar en interpretacions subjectivistes, sinó entrar en el solc viu de la Tradició, que uneix cada un de nosaltres a la Sagrada Escriptura. I el darrer pas de la lectio divina és la contemplació. Aquí les paraules i els pensaments deixen lloc a l’amor, com entre enamorats, als quals a vegades els és suficient mirar-se en silenci. El text bíblic roman, però com un mirall, com una icona per a contemplar. I així es fa el diàleg.

A través de la pregària, la Paraula de Déu ve a viure en nosaltres i nosaltres vivim en ella. La Paraula inspira bons propòsits i sosté l’acció; ens dona força, ens dona serenitat, i també quan ens fa entrar en crisi ens dona pau. En els dies «torts» i confosos, assegura al cor un nucli de confiança i d’amor que el protegeix dels atacs del maligne.

Així la Paraula de Déu es fa carn —em permeto fer servir aquesta expressió: es fa carn— en aquells que l’acullen en la pregària. En alguns textos antics sorgeix la intuïció que els cristians s’identifiquen tant amb la Paraula que, fins i tot si cremessin totes les Bíblies del món, es podria salvar el «calc» a través de la petjada que ha deixat en la vida dels sants. Aquesta és una bonica expressió.

La vida cristiana és obra, al mateix temps, d’obediència i de creativitat. Un bon cristià ha de ser obedient, però ha de ser creatiu. Obedient, perquè escolta la Paraula de Déu; creatiu, perquè té l’Esperit Sant a dins que l’impulsa a practicar-la, a tirar-la endavant. Jesús ho diu al final d’un discurs seu pronunciat en paràboles, amb aquesta comparació: «Doncs bé, tot mestre de la Llei que s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor» —del cor— «coses noves i coses velles» (Mt 13,52). Les Sagrades Escriptures són un tresor inesgotable. Que el Senyor ens concedeixi, a tots nosaltres, treure d’aquell tresor, un cop més, mitjançant la pregària. Gràcies,

Descarregar document

La pregària per la unitat dels cristians

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

En aquesta catequesi em detinc en la pregària per la unitat dels cristians. De fet, la setmana que va del 18 al 25 de gener està dedicada en particular a això, a invocar de Déu el do de la unitat per a superar l’escàndol de les divisions entre els creients en Jesús. Ell, després de l’últim sopar, va pregar pels seus; perquè «tots siguin u» (Jn 17,21). És la seva pregària abans de la Passió, podríem dir-ne el seu testament espiritual. Malgrat tot, notem que el Senyor no ha ordenat als deixebles la unitat. Ni tan sols els va fer un discurs per a motivar-ne la necessitat. No, ha pregat al Pare per nosaltres, perquè siguem un. Això significa que no som suficients nosaltres sols, amb les nostres forces, per a realitzar la unitat. La unitat és sobretot un do, és una gràcia que cal demanar amb la pregària.

Cadascun de nosaltres ho necessita. De fet, ens adonem que no som capaços de custodiar la unitat ni amb nosaltres mateixos. També l’apòstol Pau sentia dintre seu un conflicte punyent: voler el bé i estar inclinat al mal (cf. Rm 7,19). Va comprendre així que l’arrel de tantes divisions que hi al nostre voltant —entre les persones, en la família, en la societat, entre els pobles i també entre els creients— és dins nostre. El concili Vaticà II afirma que «els desequilibris que fatiguen el món modern estan connectats amb aquell altre equilibri fonamental que enfonsa les seves arrels en el cor humà. Són molts els elements que es combaten a l’interior mateix de l’home […]. Per això sent en ell mateix la divisió, que tantes i tan greus discòrdies provoca en la societat» (Gaudium et spes, 10). Per tant, la solució a les divisions no és oposar-se a algú, perquè la discòrdia genera una altra discòrdia. El veritable remei comença per demanar a Déu la pau, la reconciliació, la unitat.

Això val sobretot per als cristians: la unitat pot arribar només com a fruit de la pregària. Els esforços diplomàtics i els diàlegs acadèmics no són suficients. Jesús ho sabia i ens ha obert el camí, pregant. La nostra pregària per la unitat és així una humil però confiada participació en la pregària del Senyor, que va prometre que qualsevol pregària feta en nom seu serà escoltada pel Pare (cf. Jn 15,7). En aquest punt podem preguntar-nos: «Jo prego per la unitat?» És la voluntat de Jesús, però si revisem les intencions per les quals resem, probablement no ens adonem que hem pregat poc, potser mai, per la unitat dels cristians. En canvi, d’aquesta pregària en depèn la fe en el món; el Senyor va demanar la unitat entre nosaltres «perquè el món cregui» (Jn 17,21). El món no creurà perquè el convencem amb bons arguments, sinó si testimoniem l’amor que ens uneix i ens fa propers a tots.

En aquest temps de greus dificultats és encara més necessària la pregària perquè la unitat prevalgui per damunt dels conflictes. És urgent deixar de banda els particularismes per a afavorir el bé comú, i per això el nostre bon exemple és fonamental: és essencial que els cristians prossegueixin el camí cap a la unitat plena, visible. En els darrers decennis, gràcies a Déu, s’han fet molts passos endavant, però cal perseverar en l’amor i en la pregària, sense desconfiança i sense cansar-se. És un recorregut que l’Esperit Sant ha suscitat en l’Església, en els cristians i en tots nosaltres, i sobre el qual ja no tornarem enrere. Sempre endavant!

Resar significa lluitar per la unitat. Sí, lluitar, perquè el nostre enemic, el diable, com diu la mateixa paraula, és el divisor. Jesús demana la unitat en l’Esperit Sant, fer unitat. El diable sempre divideix, perquè li convé dividir. Ell insinua la divisió, a tot arreu i de totes les maneres, mentre que l’Esperit Sant fa convergir en unitat sempre. El diable, en general, no ens tempta amb l’alta teologia, sinó amb les debilitats dels nostres germans. És astut: fa grans els errors i els defectes dels altres, sembra discòrdia, provoca la crítica i crea faccions. El camí de Déu és un altre: ens agafa tal com som, ens estima molt, però ens estima tal com som i ens agafa com som; ens agafa diferents, ens agafa pecadors, i sempre ens impulsa a la unitat. Podem fer una verificació sobre nosaltres mateixos i preguntar-nos si, en els llocs on vivim, alimentem la conflictivitat o lluitem per fer créixer la unitat amb els instruments que Déu ens ha donat: la pregària i l’amor. En canvi, alimentar la conflictivitat es fa amb el xafardeig, sempre, parlant malament dels altres. La xafarderia és l’arma que el diable té més a mà per a dividir la comunitat cristiana, per a dividir la família, per a dividir els amics, per a dividir sempre. L’Esperit Sant ens inspira sempre la unitat.

El tema d’aquesta Setmana de pregària fa referència precisament a l’amor: «Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu» (Jn 15,7). L’arrel de la comunió és l’amor de Crist, que ens fa superar els prejudicis per a veure en l’altre un germà i una germana als quals estimar sempre. Llavors descobrim que els cristians d’altres confessions, amb les seves tradicions, amb la seva història, són dons de Déu, són dons presents en els territoris de les nostres comunitats diocesanes i parroquials. Comencem a pregar per ells i, quan sigui possible, amb ells. Així aprendrem a estimar-los i a apreciar-los. La pregària, recorda el Concili, és l’ànima de tot el moviment ecumènic (cf. Unitatis redintegratio, 8). Que la pregària sigui, per tant, el punt de partença per ajudar Jesús a complir el seu somni: que tots siguin u.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 21. La pregària de lloança

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Fem referència a un passatge crític de la vida de Jesús. Després dels primers miracles i de la implicació dels deixebles en l’anunci del Regne de Déu, la missió del Messies travessa una crisi. Joan Baptista dubta i li fa arribar aquest missatge —Joan és a la presó—: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?» (Mt 11,3). Ell sent aquesta angoixa de no saber si s’ha equivocat en l’anunci. En la vida sempre hi ha moments foscos, moments de nit espiritual, i Joan està passant aquest moment. Hi ha hostilitat en els pobles del llac, on Jesús havia realitzat tants signes prodigiosos (cf. Mt 11,20-24). Ara, precisament en aquest moment de decepció, Mateu relata un fet realment sorprenent: Jesús no eleva al Pare un plany, sinó un himne de joia: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Mt 11,25). És a dir, en plena crisi, en plena foscor a l’ànima de tanta gent, com Joan el Baptista, Jesús beneeix el Pare, Jesús lloa el Pare. Però per què?

Sobretot el lloa pel que és: «Pare, Senyor del cel i de la terra.» Jesús s’alegra en l’esperit perquè sap i sent que el seu Pare és el Déu de l’univers, i viceversa, el Senyor de tot allò que existeix és el Pare, «Pare meu». D’aquesta experiència de sentir-se «el fill de l’Altíssim» brolla la lloança. Jesús se sent fill de l’Altíssim.

I després Jesús lloa el Pare perquè afavoreix els senzills. És el que ell mateix experimenta predicant als pobles: els «savis» i els «entesos» romanen desconfiats i tancats, fan càlculs; mentre que els «senzills» s’obren i acullen el missatge. Això només pot ser voluntat del Pare, i Jesús se n’alegra. També nosaltres hem d’alegrar-nos i lloar Déu perquè les persones humils i senzilles acullen l’Evangeli. Jo m’alegro quan veig aquesta gent senzilla, aquesta gent humil que va en pelegrinatge, que va a resar, que canta, que lloa, gent a la qual potser li manquen moltes coses, però la humilitat els porta a lloar Déu. En el futur del món i en les esperances de l’Església hi ha sempre els «senzills»: aquells que no es consideren millors que els altres, que són conscients dels límits propis i dels pecats propis, que no volen dominar sobre els altres, que, en Déu Pare, es reconeixen tots germans.

Per tant, en aquell moment de fracàs aparent, on tot és fosc, Jesús prega lloant el Pare. I la seva pregària ens condueix també a nosaltres, lectors de l’Evangeli, a jutjar de forma diferent les nostres derrotes personals, les situacions en les quals no veiem clara la presència i l’acció de Déu, quan sembla que el mal preval i no hi ha manera de deturar-lo. Jesús, que també va recomanar molt la pregària de súplica, precisament en el moment en què hauria tingut motiu per demanar explicacions al Pare, això no obstant, el lloa. Sembla una contradicció, però és així, la veritat.

A qui serveix la lloança? A nosaltres o a Déu? Un text de la litúrgia eucarística ens convida a pregar Déu d’aquesta manera, diu així: «Malgrat que no us cal la nostra lloança, vós inspireu en nosaltres que us donem gràcies, per tal que les benediccions que us oferim ens ajudin en el camí de la salvació, per Crist, Senyor nostre» (Missal Romà, Prefaci comú IV). Lloant som salvats.

La pregària de lloança ens serveix a nosaltres. El Catecisme la defineix així: «Participa en la benaurança dels cors purs que l’estimen en la fe abans de veure’l en la glòria» (n. 2639). De manera paradoxal ha de ser practicada no sols quan la vida ens omple de felicitat, sinó sobretot en els moments difícils, en els moments foscos quan el camí puja costa amunt. També és aquell el temps de la lloança, com Jesús que en el moment fosc lloa el Pare. Per tal que aprenguem que, a través d’aquella pujada, d’aquell camí difícil, aquell camí fatigós, d’aquells passatges ardus, s’arriba a veure un panorama nou, un horitzó més obert. Lloar és com respirar oxigen pur: et purifica l’ànima, et fa mirar a l’horitzó, no et deixa tancat en el moment difícil i fosc de les dificultats.

Hi ha un gran ensenyament en aquella pregària que des de fa vuit segles no ha deixat mai de bategar, que sant Francesc va compondre al final de la seva vida: el «Càntic del germà sol» o «de les criatures». El Pobret no el va compondre en un moment d’alegria, de benestar, sinó al contrari, enmig de les dificultats. Francesc ja estava gairebé cec, i sentia en la seva ànima el pes d’una soledat que mai abans no havia sentit: el món no ha canviat des de l’inici de la seva predicació, encara hi ha qui es deixa destrossar per les renyines, i a més sent que s’acosten els passos de la mort. Podria ser el moment de la decepció, d’aquella decepció extrema i de la percepció del fracàs propi. Però Francesc, en aquell instant de tristesa, en aquell instant fosc prega. Com ho fa? «Laudato si’, Senyor meu…» Prega lloant. Francesc lloa Déu per tot, per tots els dons de la creació, i també per la mort, que amb valentia anomena «germana», «germana mort». Aquests exemples dels sants, dels cristians, també de Jesús, de lloar Déu en els moments difícils, ens obren les portes d’un camí molt gran cap al Senyor i ens purifiquen sempre. La lloança purifica sempre.

Els sants i les santes ens demostren que es pot lloar sempre, en els bons moments i en els mals moments, perquè Déu és l’Amic fidel. Aquest és el fonament de la lloança: Déu és l’Amic fidel, i el seu amor mai no falla. Ell sempre és al nostre costat, ell ens espera sempre. Algú deia: «És el sentinella que és a prop teu i et fa anar endavant amb seguretat.» En els moments difícils i foscos, trobem la valentia de dir: «Lloat sigueu, oh Senyor.» Lloar el Senyor. Això ens farà molt de bé.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 20. La pregària d’acció de gràcies

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Voldria aturar-me avui en la pregària d’acció de gràcies. I faig referència a un episodi de l’evangeli de Lluc. Mentre Jesús feia camí, se li van acostar deu leprosos que imploren: «Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!» (17,13). Sabem que, per als malalts de lepra, al sofriment físic se’ls unia la marginació social i la marginació religiosa. Eren marginats. Jesús no defuig la trobada amb ells. A vegades va més enllà dels límits imposats per la Llei i toca el malalt —que no es podia fer—, l’abraça, el guareix. En aquest cas no hi ha contacte. A distància, Jesús els convida a presentar-se als sacerdots (v. 14), els quals estaven encarregats, segons la Llei, de certificar la guarició. Jesús no diu res més. Ha escoltat la seva pregària, ha escoltat el seu crit de pietat, i els ha enviat de seguida a presentar-se als sacerdots.

Els deu se’n fien, no es queden allí fins al moment de ser guarits, no: se’n fien i hi van de seguida, i mentre hi estan anant es guareixen, tots deu. Els sacerdots haurien, doncs, pogut constatar la seva guarició i retornar-los la vida normal. Però aquí ve el punt més important: d’aquell grup, només un, abans d’anar a presentar-se als sacerdots, torna enrere a donar les gràcies a Jesús i lloar Déu per la gràcia rebuda. Només un, els altres nou segueixen el camí. I Jesús s’adona que aquell home era un samarità, una espècie d’«heretge» per als jueus de l’època. Jesús comenta: «No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger?» (17,18). És commovedora la història!

Aquest passatge, per dir-ho d’alguna manera, divideix el món en dos: qui no dona les gràcies i qui dona les gràcies; qui ho agafa tot com si se li degués, i qui ho acull tot com un do, com a gràcia. El Catecisme escriu: «Tot esdeveniment i tota necessitat poden esdevenir ofrena d’acció de gràcies» (n. 2638). La pregària d’acció de gràcies comença sempre des d’aquí: de reconèixer-nos precedits per la gràcia. Hem estat pensats abans que aprenguéssim a pensar; hem estat estimats abans que aprenguéssim a estimar; hem estat desitjats abans que del nostre cor sorgís un desig. Si mirem la vida així, llavors el «gràcies» es converteix en el motiu conductor de les nostres jornades. Moltes vegades oblidem també dir «gràcies».

Per a nosaltres, cristians, donar les gràcies ha donat nom al sagrament més essencial que hi ha: l’Eucaristia. La paraula grega, de fet, significa precisament això: acció de gràcies. Els cristians, com tots els creients, beneeixen Déu pel do de la vida. Viure és per damunt de tot haver rebut la vida. Tots naixem perquè algú ha desitjat per a nosaltres la vida. I això és només la primera d’una llarga sèrie de deutes que contraiem vivint. Deutes de reconeixement. En la nostra existència, més d’una persona ens ha mirat amb ulls purs, gratuïtament. Sovint es tracta d’educadors, catequistes, persones que han desenvolupat el seu rol més enllà de la mesura que el deure els demana. I han fet sorgir en nosaltres la gratitud. També l’amistat és un do pel qual hem d’estar sempre agraïts.

Aquest «gràcies» que hem de dir contínuament, aquest gràcies que el cristià comparteix amb tots, es dilata en l’encontre amb Jesús. Els Evangelis testimonien que el pas de Jesús suscita sovint alegria i lloança a Déu en aquells que el trobaven. Les narracions de Nadal estan plenes d’orants amb el cor eixamplat per l’arribada del Salvador. I també nosaltres hem estat cridats a participar en aquesta immensa exultació. Ho suggereix també l’episodi dels deu leprosos guarits. Naturalment tots estaven feliços per haver recuperat la salut, podent així sortir d’aquella interminable quarantena forçada que els excloïa de la comunitat. Però entre ells n’hi ha un que a l’alegria hi afegeix alegria: a més de la guarició, s’alegra per l’encontre esdevingut amb Jesús. No sols està lliure del mal, sinó que ara també té la certesa de ser estimat. Aquest és el nucli: quan tu dones les gràcies expresses la certesa de ser estimat. I aquest és un pas gran: tenir la certesa de ser estimat. És el descobriment de l’amor com a força que governa el món. Dante diria: l’Amor «que mou el sol i els altres estels» (Paradís, XXXIII, 145). Ja no som viatgers errants que vagaregen per aquí i per allà, no: tenim una casa, vivim en Crist, i des d’aquesta «casa» contemplem la resta del món, i aquest ens apareix infinitament més bonic. Som fills de l’amor, som germans de l’amor. Som homes i dones de gràcia.

Per tant, germans i germanes, intentem estar sempre en l’alegria de l’encontre amb Jesús. Cultivem l’alegria. Tot i amb això, el dimoni, després d’haver-nos enganyat —amb qualsevol temptació—, ens deixa sempre tristos i sols. Si estem en Crist, cap pecat i cap amenaça no ens podran impedir mai continuar amb alegria el camí, juntament amb tants companys de viatge.

Sobretot, no deixem de donar les gràcies: si som portadors de gratitud, també el món es torna millor, potser només una mica, però és el suficient per a transmetre-li una mica d’esperança. El món necessita esperança, i amb la gratitud, amb aquesta actitud de dir gràcies, nosaltres transmetem una mica d’esperança. Tot està unit, tot està connectat i cadascú pot fer la seva part allí on es troba. El camí de la felicitat és allò que sant Pau ha descrit al final d’una de les seves cartes: «Pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist. No sufoqueu l’Esperit» (1Te 5,17-19). No sufoqueu l’Esperit, un bon programa de vida! No sufocar l’Esperit que tenim dins ens porta a la gratitud.

Descarregar document

Catequesi sobre Nadal

Estimats germans i germanes, bon dia!

En aquesta catequesi, en els dies previs a Nadal, voldria oferir-vos alguns punts de reflexió en preparació a la celebració de Nadal. En la litúrgia de la nit ressonarà l’anunci de l’àngel als pastors: «No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora» (Lc 2,10-12).

Imitant els pastors, també nosaltres ens movem espiritualment cap a Betlem, on Maria ha tingut el Nen en una establia, «perquè» —diu sant Lluc— «no havien trobat lloc a l’hostal» (2,7). El Nadal s’ha convertit en una festa universal, i també qui no creu percep la fascinació d’aquesta festivitat. El cristià, però, sap que Nadal és un esdeveniment decisiu, un foc perenne que Déu ha encès en el món, i no pot ser confós amb les coses efímeres. És important que no es redueixi a festa només sentimental o consumista. Diumenge passat vaig cridar l’atenció sobre aquest problema, subratllant que el consumisme ens ha segrestat el Nadal. No: Nadal no s’ha de reduir a festa només sentimental o consumista, rica de regals i felicitacions, però pobra de fe cristiana, i també pobra d’humanitat. Per tant, cal frenar una certa mentalitat mundana, incapaç de captar el nucli incandescent de la nostra fe, que és aquest: «El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat» (Jn 1,14). I això és el nucli de Nadal, encara més: és la veritat de Nadal; no n’hi ha cap altra.

Nadal ens convida a reflexionar, per una part, sobre el dramatisme de la història, en la qual els homes, ferits pel pecat, van de manera constant a la recerca de la veritat, a la recerca de la misericòrdia, a la recepta de la redempció; i, per altra part, sobre la bondat de Déu, que ha vingut al nostre encontre per a comunicar-nos la Veritat que salva i fer-nos partícips de la seva amistat i de la seva vida. Això és un do de gràcia: és pura gràcia, sense mèrit nostre. Hi ha un Sant Pare que diu: «Mireu cap aquest costat, cap a l’altre: busqueu el mèrit i no trobareu altra cosa que gràcia.» Tot és gràcia, un do de gràcia. I aquest do de gràcia el rebem a través de la senzillesa i de la humanitat del Nadal, i pot treure dels nostres cors i de les nostres ments el pessimisme, que avui s’ha difós encara més per la pandèmia. Podem superar aquell sentiment de pèrdua inquietant, no deixar-nos aclaparar per les derrotes i els fracassos, en la consciència redescoberta que aquell Nen humil i pobre, amagat i indefens, és Déu mateix, fet home per nosaltres. El concili Vaticà II, en un cèlebre passatge de la Constitució sobre l’Església en el món contemporani, ens diu que aquest esdeveniment ens concerneix a cada un de nosaltres: «El Fill de Déu, per la seva encarnació s’ha unit d’alguna manera amb cada home. Va treballar amb mans d’home, pensà amb enteniment humà, actuà amb voluntat humana, estimà amb cor d’home. Nascut de Maria Verge, es féu de debò un dels nostres, semblant en tot a nosaltres, tret del pecat» (Cons. past. Gaudium et spes, 22). «Però Jesús va néixer fa dos mil anys, i això em concerneix a mi?» «Sí, et concerneix a tu i a mi, a cada un de nosaltres. Jesús és un de nosaltres: Déu, en Jesús, és un de nosaltres.»

Aquesta realitat ens dona molta alegria i molta valentia. Déu no ens ha mirat des de dalt, des de lluny, no ha passat de llarg, no ha sentit fàstic per la nostra misèria, no s’ha revestit amb un cos aparent, sinó que ha assumit plenament la nostra naturalesa i la nostra condició humana. No ha deixat res a fora, excepte el pecat: l’únic que ell no té. Tota la humanitat es troba en ell. Ell ha agafat tot el que som, així com som. Això és essencial per a comprendre la fe cristiana. Sant Agustí, reflexionant sobre el seu camí de conversió, escriu en les seves Confessions: «Encara no tenia gaire humilitat per a posseir el meu Déu, l’humil Jesús, ni coneixia els ensenyaments de la seva debilitat» (Confessions, VII, 8). I quina és la debilitat de Jesús? La «debilitat» de Jesús és un «ensenyament»! Perquè ens revela l’amor de Déu. Nadal és la festa de l’Amor encarnat, de l’amor nascut per nosaltres en Jesucrist. Jesucrist és la llum dels homes que resplendeix en les tenebres, que dona sentit a l’existència humana i a tota la història.

Benvolguts germans i germanes, que aquestes breus reflexions ens ajudin a celebrar Nadal amb més consciència. Hi ha encara una altra manera de preparar-se, que vull recordar-vos a vosaltres i a mi i que és a l’abast de tots: meditar una mica en silenci davant el pessebre. El pessebre és una catequesi d’aquesta realitat, del que va fer aquell any, aquell dia, que hem escoltat a l’Evangeli. Per això l’any passat vaig escriure una Carta que ens farà bé de reprendre. Es titula Admirabile signum, ‘signe admirable’. Seguint les petjades de sant Francesc d’Assís, ens podem convertir una mica en nens i romandre contemplant l’escena de Nadal, i deixar que reneixi en nosaltres l’estupor per la manera «meravellosa» com Déu ha volgut venir al món. Demanem la gràcia de l’estupor: davant d’aquest misteri, d’aquesta realitat tan tendra, tan bonica, tan a prop dels nostres cors, que el Senyor ens doni la gràcia de l’estupor, per a trobar-lo, per a acostar-nos a ell, per acostar-nos a tots nosaltres. Això farà renéixer en nosaltres la tendresa. L’altre dia, parlant amb alguns científics, es parlava d’intel·ligència artificial i dels robots… Hi ha robots programats per a tots i per a tot, i això tira endavant. I jo els vaig dir: «Però què és allò que els robots no podran fer mai? Ells van pensar, van fer propostes, però al final van estar d’acord amb una cosa: la tendresa. Això els robots no podran fer-ho. I això és el que ens porta Déu avui: la manera meravellosa com Déu ha volgut venir al món, i això fa renéixer en nosaltres la tendresa. Tenim molta necessitat de carícies humanes davant tantes misèries! Si la pandèmia ens ha obligat a estar més distants, Jesús, al pessebre, ens mostra el camí de la tendresa per estar a prop, per a ser humans. Seguim aquest camí. Bon Nadal!

Descarregar document

Catequesis sobre la pregària: 19. La pregària d’intercessió

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Qui prega no deixa mai el món al seu darrere. Si la pregària no recull les alegries i els dolors, les esperances i les angoixes de la humanitat, es converteix en una activitat «decorativa», una actitud superficial, de teatre, una actitud intimista. Tots necessitem interioritat: retirar-nos en un espai i en un temps dedicats a la nostra relació amb Déu. Però això no vol dir evadir-se de la realitat. En la pregària, Déu «ens agafa, ens beneeix, i després ens parteix i ens dona», per a la fam de tothom. Tot cristià és cridat a convertir-se, a les mans de Déu, en pa partit i compartit. Això vol dir una pregària concreta, que no sigui una evasió.

Així els homes i dones de pregària cerquen la solidat i el silenci, no per a no ser molestats, sinó per a escoltar millor la veu de Déu. A vegades es retiren del món, en el secret de la seva habitació, com ho recomanava Jesús (cf. Mt 6,6), però, allí on estiguin, tenen sempre oberta la porta del seu cor: una porta oberta per als qui preguen sense saber què preguen; per als que no preguen gens però porten a dins un crit sufocat, una invocació amagada; per als qui s’han equivocat o han perdut el camí… Qualsevol pot trucar a la porta d’un orant i trobar en ell o en ella un cor compassiu, que prega sense excloure ningú. La pregària és el nostre cor i la nostra veu, i es fa cor i veu de molta gent que no sap resar o que no resa, o no vol resar o no pot resar: nosaltres som el cor i la veu d’aquesta gent que puja a Jesús, puja al Pare, com intercessors. En la soledat, el qui prega —ja sigui en la soledat de molt de temps o en la soledat de mitja hora per a pregar— se separa de tot i de tothom per a trobar-ho tot i tothom en Déu. Així l’orant prega per tot el món, portant damunt seu dolors i pecats. Prega per tots i per cada un: és com si fos una «antena» de Déu en aquest món. En cada pobre que truca a la porta, en cada persona que ha perdut el sentit de les coses, el qui prega veu el rostre de Crist.

El Catecisme escriu: «Intercedir, demanar a favor d’un altre és […] allò que és propi d’un cor lliurat a la misericòrdia de Déu» (n. 2635). Això és molt bonic. Quan preguem estem en sintonia amb la misericòrdia de Déu: misericòrdia en relació amb els nostres pecats —que és misericordiós amb nosaltres»—, però també misericòrdia envers tots aquells que han demanat pregar per ells, pels quals volem pregar en sintonia amb el cor de Déu. Aquesta és la veritable pregària. En sintonia amb la misericòrdia de Déu, aquell cor misericordiós. «En el temps de l’Església, la intercessió cristiana participa de la del Crist: és l’expressió de la comunió dels sants» (ibid.). Què vol dir que es participa en la intercessió de Crist, quan jo intercedeixo per algú o prego per algú? Perquè Crist, davant del Pare, és intercessor, prega per nosaltres, i prega fent veure al Pare les llagues de les seves mans; perquè Jesús físicament, amb el seu cos, és davant del Pare. Jesús és el nostre intercessor, i pregar és una mica fer com Jesús; intercedir en Jesús al Pare, pels altres. Això és molt bonic.

A la pregària li importa l’home. Simplement l’home. Qui no estima el germà no prega seriosament. Es pot dir: en esperit d’odi no es pot pregar; en esperit d’indiferència no es pot pregar. La pregària només s’esdevé en esperit d’amor. Qui no estima simula pregar, o ell es pensa que prega, però no ho fa, perquè li manca precisament l’esperit que és l’amor. En l’Església, qui coneix la tristesa o l’alegria de l’altre va més en profunditat que no pas qui investiga els «sistemes màxims». Per aquest motiu hi ha una experiència de l’humà en cada pregària, perquè les persones, encara que puguin cometre errors, no han de ser mai rebutjades o descartades.

Quan un creient, mogut per l’Esperit Sant, prega pels pecadors, no fa seleccions, no emet judicis de condemna: prega per tots. I prega també per ell mateix. En aquell moment sap que no és massa diferent de les persones per les quals prega: se sent pecador entre els pecadors i prega per tots. La lliçó de la paràbola del fariseu i del publicà és sempre viva i actual (cf. Lc 18,9-14): nosaltres no som millors que ningú, tots som germans en una comunitat de fragilitat, de sofriments pel fet de ser pecadors. Per això una pregària que podem adreçar a Déu és aquesta: «Senyor, no és just davant vostre cap vivent» (cf. Sl 143,2) —això ho diu un salm: «[Senyor] Ningú dels qui viuen no és just davant teu», cap de nosaltres: tots som pecadors—, tots som deutors que tenen un compte pendent; no hi ha ningú que sigui impecable als teus ulls. Senyor tingueu pietat de nosaltres!» I amb aquest esperit la pregària és fecunda, perquè ens presentem davant Déu amb humilitat per pregar per tothom. Malgrat això, el fariseu pregava de manera superba: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes […], dejuno […] i dono la desena part de tot el que guanyo.» Aquesta no ha de ser la pregària: és mirar-se al mirall, a la realitat pròpia, mirar-se al mirall maquillat de supèrbia.

El món avança gràcies a aquesta cadena d’orants que intercedeixen, i que són majoritàriament desconeguts… però no per a Déu! Hi ha molts cristians desconeguts que, en temps de persecució, han sabut repetir les paraules de nostre Senyor: «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34).

El bon pastor roman fidel també davant la constatació del pecat de la gent: el bon pastor continua essent pare també quan els seus fills s’allunyen i l’abandonen. Persevera en el servei de pastor també en relació amb qui el porta a embrutar-se les mans; no tanca el cor davant qui potser l’ha fet patir.

L’Església, en tots els seus membres, té la missió de practicar la pregària d’intercessió, intercedeix pels altres. En particular en té l’obligació qui té un rol de responsabilitat: pares, educadors, ministres ordenats, superiors de comunitat… Com Abraham i Moisès, a vegades han de «defensar» davant Déu les persones que tenen encomanades. En realitat, es tracta de mirar amb els ulls i el cor de Déu, amb la seva mateixa compassió i tendresa invencible. Pregar amb tendresa pels altres.

Germans i germanes, tots som fulles del mateix arbre: cada caiguda ens recorda la gran pietat que hem de nodrir, en la pregària, els uns pels altres. Preguem els uns pels altres: no ens farà bé a nosaltres i farà bé a tothom. Gràcies!

Descarregar document

Catequesis sobre la pregària: 18. La pregària de petició

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Continuem amb les nostres reflexions sobre la pregària. La pregària cristiana és plenament humana —nosaltres preguem com persones humanes, com el que som—, inclou la lloança i la súplica. De fet, quan Jesús va ensenyar els seus deixebles a resar, ho va fer amb el parenostre, perquè ens dirigim a Déu en una relació de confiança filial i li adrecem totes les nostres peticions. Implorem Déu pels dons més sublims: la santificació del seu nom entre els homes, l’adveniment de la seva senyoria, la realització de la seva voluntat de bé en relació amb el món. El Catecisme recorda: «Hi ha una jerarquia en les peticions: primer el Regne, a continuació el que cal per acollir-lo i per a cooperar per a la seva vinguda» (n. 2632). Però en el parenostre preguem també pels dons més senzills, pels dons més quotidians, com el «pa de cada dia» —que vol dir també la salut, la casa, el treball, les coses de cada dia; i també vol dir l’Eucaristia, necessària per a la vida en Crist—; així com preguem pel perdó dels pecats —que és una cosa quotidiana; sempre necessitem perdó—, i per tant per la pau en les nostres relacions; i finalment perquè ens ajudi en les temptacions i ens lliuri del mal.

Demanar, suplicar. Això és molt humà. Escoltem una vegada més el Catecisme: «Mitjançant la pregària de petició mostrem la consciència de la nostra relació amb Déu: pel fet de ser criatures, no som ni d’origen propi ni amos de les nostres adversitats, ni la nostra fi última; però també, pel fet de ser pecadors, sabem, com a cristians, que ens apartem del nostre Pare. La petició ja és un retorn cap a ell» (n. 2629).

Si algú se sent malament perquè ha fet coses dolentes —un pecador—, quan resa el parenostre ja s’està acostant al Senyor. A vegades podem creure que no necessitem res, que ens bastem nosaltres mateixos i vivim en l’autosuficiència més completa. A vegades passa això! Però abans o després aquesta il·lusió s’esvaeix. L’ésser humà és una invocació, que a vegades es converteix en crit, sovint contingut. L’ànima s’assembla a una terra eixuta, assedegada, com diu el Salm (cf. Sl 63,2). Tots experimentem, en un moment o altre de la nostra existència, el temps de la malenconia o de la soledat. La  Bíblia no s’avergonyeix de mostrar la condició humana marcada per la malaltia, per les injustícies, la traïció dels amics o l’amenaça dels enemics. A vegades sembla que tot s’enfonsa, que la vida viscuda fins ara ha estat en va. I en aquestes situacions aparentment sense escapatòria hi ha una única sortida: el crit, la pregària: «Senyor, ajudeu-me!» La pregària obre escletxes de llum en la foscor més espessa. «Senyor, ajudeu-me!» Això obre el camí, obre la senda.

Nosaltres, els éssers humans, compartim aquesta invocació d’ajuda amb tota la creació. No som els únics que «preguem» en aquest univers exterminat: cada fragment de la creació porta inscrit el desig de Déu. I sant Pau ho va expressar d’aquesta manera: «Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l’Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit (Rm 8,22-23). En nosaltres ressona el gemec multiforme de les criatures: dels arbres, de les roques, dels animals… Tot anhela la realització. Tertulià va escriure: «Prega tota la creació, preguen els animals domèstics i els salvatges, i s’agenollen, i quan surten dels seus estables o caus aixequen la vista al cel i amb la boca, a la seva manera, fan vibrar l’aire. També les aus, quan es desperten, aixequen el vol cap al cel i estenen les ales, en comptes de les mans, en forma de creu, i criden alguna cosa que sembla una pregària» (De Oratione, XXIX). Aquesta és una expressió poètica per a fer un comentari al que diu sant Pau sobre «que tot l’univers creat gemega, prega». Però nosaltres som els únics que ho fem de manera conscient, que sabem que ens adrecem al Pare i que entrem en diàleg amb el Pare.

Per tant, no ens hem d’escandalitzar si sentim la necessitat de pregar, no hem de tenir vergonya. I sobretot, quan ho necessitem, hem de demanar. Jesús, parlant d’un home deshonest, que ha de donar comptes al seu amo, diu això: «Demanar, em fa vergonya.» I molts de nosaltres tenim aquest sentiment: ens fa vergonya demanar, demanar ajuda, demanar a algú que ens ajudi a fer alguna cosa, a arribar a aquella meta, i també ens fa vergonya demanar a Déu. No ens ha de fer vergonya pregar i dir: «Senyor, necessito això», «Senyor, tinc aquesta dificultat», «Ajudeu-me!». És el crit del cor envers Déu, que és Pare. I hem d’aprendre a fer-ho també en els temps feliços; donar gràcies a Déu per cada cosa que se’ns dona, i no donar res per descomptat o com un dret que tenim: tot és gràcia, tot. La gràcia de Déu. Malgrat això, no reprimim la súplica que sorgeix de manera espontània en nosaltres. La pregària de petició va a l’una amb l’acceptació del nostre límit i del nostre haver estat creats. Fins i tot es pot arribar a no creure en Déu, però és difícil no creure en la pregària, la qual senzillament existeix; es presenta a nosaltres com un crit; i tots hem de fer front a aquesta veu interior que potser pot estar callada durant molt de temps, però que un dia es desperta i crida.

Germans i germanes, sabem que Déu respondrà. No hi ha persona orant en el Llibre dels Salms que aixequi el seu lament i no sigui escoltat. Déu sempre respon: avui, demà, però sempre respon, d’una manera o altra, sempre. La Bíblia ho repeteix infinitat de vegades. Déu escolta el crit de qui l’invoca. També les nostres peticions vacil·lants, les que queden en el fons del cor, que també tenim vergonya d’expressar, el Pare les escolta i vol donar-nos l’Esperit Sant, que anima qualsevol pregària i tot ho transforma. És qüestió de paciència, sempre, de suportar l’espera. Ara estem en temps d’Advent, un temps típicament d’espera per al Nadal. Nosaltres estem en espera. Això es veu bé. Però també tota la nostra vida està en espera. I la pregària està sempre en espera, perquè sabem que el Senyor respondrà. Fins i tot la mort tremola quan un cristià prega, perquè sap que tots els orants tenen un aliat més fort que ella: el Senyor ressuscitat. La mort ja ha estat derrotada en Crist i vindrà el dia en què tot serà definitiu i ella ja no es mofarà més de la nostra vida i de la nostra felicitat.

Aprenguem a estar en l’espera del Senyor. El Senyor ve a visitar-nos, no sols en aquestes festes grans —Nadal, Pasqua—, sinó que el Senyor ens visita cada dia en la intimitat del nostre cor si nosaltres estem a l’espera. I sovint no ens adonem que el Senyor és a prop, que truca a la nostra porta i el deixem passar. «Tinc por de Déu quan passa; tinc por que passi i jo no me n’adoni», deia sant Agustí. I el Senyor passa, el Senyor ve, el Senyor truca. Però si tu tens les oïdes plenes d’altres sorolls, no escoltaràs la crida del Senyor.

Germans i germanes, estar en espera: aquesta és la pregària!

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 17. La benedicció

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui ens aturem en una dimensió essencial de la pregària: la benedicció. Continuem les reflexions sobre la pregària. En les narracions de la creació (cf. Gn 1-2) Déu contínuament beneeix la vida, sempre. Beneeix els animals (1,22), beneeix l’home i la dona (1,28), finalment beneeix el dissabte, dia de repòs i del gaudi de tota la creació (2,3). És Déu qui beneeix. Les primeres pàgines de la Bíblia són una repetició continuada de benediccions. Déu beneeix, però també els homes beneeixen, i aviat es descobreix que la benedicció té una força especial que acompanya per a tota la vida qui la rep i disposa el cor de l’home a deixar-se canviar per Déu (Conc. Ecum. Vat. II, Const. Sacrosanctum concilium, 61).

Al principi del món hi ha Déu que «diu-bé», bé-diu, diu-bé. Ell veu que cada obra de les seves mans és bona i bonica, i quan arriba a l’home i la creació es realitza reconeix que «tot el que havia fet era molt bo» (Gn 1,31). Poc després, aquella bellesa que Déu ha imprès en la seva obra s’alterarà, i l’ésser humà es convertirà en una criatura degenerada, capaç de difondre el mal i la mort pel món; però res no podrà cancel·lar mai la primera petjada de Déu, una petjada de bondat que Déu ha posat en el món, en la naturalesa humana, en tots nosaltres: la capacitat de beneir i el fet de ser beneïts. Déu no s’ha equivocat amb la creació i tampoc amb la creació de l’home. L’esperança del món resideix completament en la benedicció de Déu: ell continua estimant-nos, ell el primer, com diu el poeta Péguy,[1] continua esperant el nostre bé.

La gran benedicció de Déu és Jesucrist, el seu Fill és el gran do de Déu. És una benedicció per a tota la humanitat, és una benedicció que ens ha salvat a tots. Ell és la Paraula eterna amb què el Pare ens ha beneït «quan encara érem pecadors» (Rm 5,8), diu sant Pau: Paraula feta carn i oferta per nosaltres a la creu.

Sant Pau proclama amb emoció el pla d’amor de Déu i diu així: «Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt al cel. Ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, a lloança i glòria de la gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat» (Ef 1,3-6). No hi ha pecat que pugui cancel·lar completament la imatge del Crist present en cada un de nosaltres. Cap pecat no pot cancel·lar aquella imatge que Déu ens ha donat a nosaltres. La imatge de Crist. Pot desfigurar-la, però no pot treure-la de la misericòrdia de Déu. Un pecador pot romandre en els seus errors durant molt de temps, però Déu és pacient fins l’últim instant, esperant que al final aquell cor s’obri i canviï. Déu és com un bon pare i com una bona mare, també ell és una bona mare: mai no deixen d’estimar el seu fill, per molt que s’equivoqui, sempre. Em ve a la ment les moltes vegades que he vist persones fent fila per entrar a la presó. Moltes mares en fila per entrar i veure el seu fill pres: no deixen d’estimar el fill i elles saben que les persones que passen amb l’autobús diuen: «Ah, aquella és la mare del pres.» I malgrat això les mares no tenen vergonya per això, o millor, tenen vergonya però tiren endavant, perquè és més important el fill que la vergonya. Així nosaltres, per a Déu som més importants que tots els pecats que nosaltres puguem fer, perquè ell és pare, és mare, és amor pur, ell ens ha beneït sempre. I mai no deixarà de beneir-nos.

Una experiència intensa és llegir aquests textos bíblics de benedicció en una presó, o en un centre de desintoxicació. Fer sentir a aquelles persones que estan beneïdes malgrat els seus greus errors, que el Pare celeste continua volent el seu bé i esperant que s’obrin finalment al bé. Si fins i tot els seus parents més propers els han abandonat, perquè ja els jutgen com a irrecuperables, però per a Déu són sempre fills. Déu no pot cancel·lar en nosaltres la imatge de fill, cada un de nosaltres és fill, és filla. A vegades s’esdevenen miracles: homes i dones que reneixen perquè troben aquesta benedicció que els ha ungit com a fills, perquè la gràcia de Déu canvia la vida: ens agafa com som, però no ens deixa mai com som.

Pensem en el que va fer Jesús amb Zaqueu (cf. Lc 19,1-10), per exemple. Tots veien en ell el mal; Jesús, però, veu una espurna de bé, i d’allí, de la seva curiositat per veure Jesús, fa passar la misericòrdia que salva. Així va canviar primer el cor i després la vida de Zaqueu. En les persones marginades i rebutjades, Jesús veia l’indeleble benedicció del Pare. Zaqueu és un pecador públic, ha fet moltes coses dolentes, però Jesús veié aquell signe indeleble de la benedicció del Pare i d’allí la seva compassió. Aquella frase es repeteix tant a l’Evangeli, «es va compadir», i aquella compassió el porta a ajudar-lo i a canviar-li el cor. Encara més, es va arribar a identificar amb cada persona necessitada (cf. Mt 25,31-46). En el passatge del «protocol» final sobre el qual tots nosaltres serem jutjats —Mateu 25—, Jesús diu: «Tenia fam […]; tenia set […]; estava malalt […]; era a la presó,  i jo era allí.»

Davant la benedicció de Déu, també nosaltres responem beneint —Déu ens ha ensenyat a beneir i nosaltres hem de beneir—: és la pregària de lloança, d’adoració, d’acció de gràcies. El Catecisme escriu: «La pregària de benedicció és la resposta de l’home als dons de Déu: perquè Déu beneeix, el cor de l’home pot beneir per la seva part aquell que és la font de tota benedicció» (n. 2626). La pregària és alegria i reconeixement. Déu no ha esperat que ens convertíssim per a començar a estimar-nos, sinó que ens ha estimat primer, quan encara estàvem en el pecat.

No podem només beneir aquest Déu que ens beneeix, hem de beneir-ho tot en ell, totes les persones, beneir Déu i beneir els germans, beneir el món: aquesta és l’arrel de la mansuetud cristiana, la capacitat de sentir-nos beneïts i la capacitat de beneir. Si tots nosaltres ho féssim així, segurament no existirien les guerres. Aquest món necessita benedicció i nosaltres podem donar la benedicció i rebre la benedicció. El Pare ens estima. I a nosaltres ens queda només l’alegria de beneir-lo i l’alegria de donar-li gràcies i d’aprendre d’ell a no maleir, sinó beneir. I aquí només una paraula per a les persones que estan acostumades a maleir, les persones que tenen sempre a la boca, també en el cor, una paraula lletja, una maledicció. Cada un de nosaltres pot pensar: jo tinc aquest costum de maleir així? I demanar al Senyor la gràcia de canviar aquest costum per tal de tenir un cor beneït, i d’un cor beneït no pot sortir-ne una maledicció. Que el Senyor ens ensenyi a no maleir mai sinó a beneir.

[1]  Le porche du mystère de la deuxième vertu, primera ed. 1911.

Descarregar document