Catequesi sobre la pregària: 16. La pregària de l’Església naixent

Estimats germans i germanes, bon dia,

Els primers passos de l’Església en el món van estar marcats per la pregària. Els escrits apostòlics i la gran narració dels Fets dels Apòstols ens porten la imatge d’una Església en camí, una Església treballadora, però que troba en les reunions de pregària el fonament i l’impuls per a l’acció missionera. La imatge de la comunitat primitiva de Jerusalem és punt de referència per a qualsevol experiència cristiana. Escriu Lluc en el Llibre dels Fets: «Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries» (2,42). La comunitat persevera en la pregària.

Trobem aquí quatre característiques essencials de la vida eclesial: l’escolta de l’ensenyament dels Apòstols, primer; segon, la custòdia de la comunió recíproca; tercer, la fracció del pa, i quart, la pregària. Aquestes ens recorden que l’existència de l’Església té sentit si roman fermament unida a Crist, és a dir, en la comunitat, en la seva paraula, en l’Eucaristia i en la pregària. És la manera d’unir-nos, nosaltres, a Crist. La predicació i la catequesi testimonien les paraules i els gestos del Mestre; la cerca constant de la comunió fraterna preserva d’egoismes i particularismes; la fracció del pa realitza el sagrament de la presència de Jesús enmig nostre. I finalment la pregària, que és l’espai del diàleg amb el Pare, mitjançant Crist en l’Esperit Sant.

Tot allò que en l’Església creix fora d’aquestes «coordenades», no té fonament. Per a discernir una situació hem de preguntar-nos com, en aquesta situació, es troben aquestes quatre coordenades: la predicació, la cerca constant de la comunió fraterna ⸻la caritat⸻, la fracció del pa ⸻és a dir, la vida eucarística⸻ i la pregària. Qualsevol situació ha de ser valorada a la llum d’aquestes quatre coordenades. El que no entra en aquestes coordenades està privat d’eclesialitat, no és eclesial. És Déu qui fa l’Església, no el clamor de les obres. L’Església no és un mercat, l’Església no és un grup d’empresaris que avancen amb aquesta nova empresa. L’Església és obra de l’Esperit Sant, que Jesús ens ha enviat per a reunir-nos. L’Església és precisament el treball de l’Esperit en la comunitat cristiana, en la vida comunitària, en l’Eucaristia, en la pregària sempre. I tot allò que creix fora d’aquestes coordenades no té fonament, és com una casa construïda damunt de sorra (cf. Mt 7,24-27). És Déu qui fa l’Església, no el clamor de les obres. És la paraula de Jesús la que omple de sentit els nostres esforços. És en la humilitat, que es construeix el futur del món.

A vegades sento una gran tristesa quan veig alguna comunitat que, amb bona voluntat, s’equivoca de camí perquè pensa que fa Església en mítings, com si fos un partit polític: la majoria, la minoria, què pensa aquest, què pensa l’altre… «Això és com un sínode, un camí sinodal que nosaltres hem de fer.» Jo em pregunto: on és l’Esperit Sant allí? On és la pregària? On l’amor comunitari? On l’Eucaristia? Sense aquestes quatre coordenades, l’Església es converteix en una societat humana, un partit polític ⸻majoria, minoria⸻, els canvis es fan com si fos una empresa, per majoria o minoria… Però no hi ha l’Esperit Sant. I la presència de l’Esperit Sant està precisament garantida per aquestes quatre coordenades. Per a valorar una situació, si és eclesial o no és eclesial, preguntem-nos si hi ha aquestes quatre coordenades: la vida comunitària, la pregària, l’Eucaristia… [la predicació], com es desenvolupa la vida en aquestes quatre coordenades. Si falta això, falta l’Esperit, i si falta l’Esperit nosaltres serem una bonica associació humanitària, de beneficència, bé, bé, també un partit, diguem-ho així, eclesial, però no hi ha l’Església. I per això l’Església no pot créixer per aquestes coses: creix no per proselitisme, com qualsevol empresa, creix per atracció. I qui mou l’atracció? L’Esperit Sant. No oblidem mai aquesta paraula de Benet XVI. «L’Església no creix per proselitisme, creix per atracció.» Si falta l’Esperit Sant, que és el que atrau Jesús, allí no hi ha l’Església. Hi ha un club bonic d’amics, bé, amb bones intencions, però no hi ha l’Església, no hi ha sinodalitat.

Llegint els Fets dels Apòstols descobrim com el poderós motor de l’evangelització són les reunions de pregària, on qui hi participa experimenta en viu la presència de Jesús i és tocat per l’Esperit. Els membres de la primera comunitat ⸻això val sempre, també per a nosaltres avui⸻ perceben que la història de l’encontre amb Jesús no es va aturar en el moment de l’Ascensió, sinó que continua en la seva vida. Explicant allò que han vist, tot es torna viu. La pregària infon llum i calor: el do de l’Esperit fa néixer en ells el fervor.

Pel que fa a això, el Catecisme té una expressió molt profunda. Diu així: «L’Esperit Sant, que recorda així Crist davant la seva Església orant, la condueix també cap a la Veritat plena i suscita noves formulacions que expressaran l’insondable Misteri de Crist que actua en la vida, en els sagraments i en la missió de la seva Església» (n. 2625). Aquesta és l’obra de l’Esperit en l’Església: recordar Jesús. Jesús mateix ho ha dit: Ell us ensenyarà i us recordarà. La missió és recordar Jesús, però no com un exercici mnemònic. Els cristians, caminant per camins de missió, recorden Jesús fent-lo present novament; i d’ell, del seu Esperit, reben l’«impuls» per a anar, per a anunciar, per a servir. En la pregària, el cristià se submergeix en el misteri de Déu que estima cada home, aquell Déu que vol que l’Evangeli sigui predicat a tothom. Déu és Déu per a tothom, i en Jesús qualsevol mur de separació és definitivament derruït: com diu sant Pau, ell és la nostra pau, és a dir «de dos pobles n’ha fet un de sol» (Ef 2,14). Jesús ha fet la unitat.

Així, la vida de l’Església primitiva està marcada per una successió continuada de celebracions, convocatòries, temps de pregària tant comunitària com personal. I és l’Esperit qui concedeix força als predicadors que es posen en viatge i que per amor de Jesús solquen els mars, afronten perills, se sotmeten a humiliacions.

Déu dona amor, Déu demana amor. Aquesta és l’arrel mística de tota la vida creient. Els primers cristians en pregària, però també nosaltres que venim uns quants segles després, vivim tots la mateixa experiència. L’Esperit ho anima tot. I tot cristià que no té por de dedicar temps a la pregària pot fer seves les paraules de l’apòstol Pau: «La vida que ara visc en el cos, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi» (Gal 2,20). La pregària et fa conscient d’això. Només en el silenci de l’adoració s’experimenta tota la veritat d’aquestes paraules. Hem de reprendre el sentit de l’adoració. Adorar, adorar Déu, adorar Jesús, adorar l’Esperit. El Pare, el Fill i l’Esperit: adorar. En silenci. La pregària de l’adoració és la pregària que ens fa reconèixer Déu com a principi i fi de tota la història. I aquesta pregària és el foc viu de l’Esperit que dona força al testimoni i a la missió. Gràcies.

25

Catequesi 15. La Mare de Déu, dona de pregària

Estimats germans i germanes, bon dia!

En el nostre camí de catequesi sobre la pregària, avui trobem a la Mare de Déu, com a dona orant. La Verge resava. Quan el món encara la ignora, quan és una senzilla jove promesa amb un home de la casa de David, María resa. Podem imaginar a la jove de Natzaret recollida en silenci, en continu diàleg amb Déu, que aviat li encomanaria la seva missió. Ella està ja plena de gràcia i immaculada des de la concepció, però encara no sap res del seu sorprenent i extraordinària vocació i de la mar tempestuós que haurà de navegar. Una cosa és segur: Maria pertany a el gran grup dels humils de cor a qui els historiadors oficials no inclouen en els seus llibres, però amb els que Déu ha preparat la vinguda del seu Fill.

Maria no dirigeix ​​autònomament la seva vida: s’espera que Déu prengui les regnes del seu camí i la guiï on Ell vol. És dòcil, i amb la seva disponibilitat predisposa els grans esdeveniments que involucren a Déu en el món. El Catecisme ens recorda la seva presència constant i atenta en el designi amorós del Pare i al llarg de la vida de Jesús (cfr. CCE, 2617-2618).

Maria està en oració, quan l’arcàngel Gabriel ve a portar-li l’anunci a Natzaret. El seu “he aquí”, petit i immens, que en aquest moment fa saltar d’alegria a tota la creació, ha estat precedit en la història de la salvació de molts altres “he aquí”, de moltes obediències confiades, de moltes disponibilitats a la voluntat de Déu. No hi ha millor manera de resar que posar-se com Maria en una actitud d’obertura, de cor obert a Déu: “Senyor, el que Tu vulguis, quan Tu vulguis i com Tu vulguis”. És a dir, el cor obert a la voluntat de Déu. I Déu sempre respon. Quants creients viuen així la seva oració! Els que són més humils de cor, resen així: amb la humilitat essencial, diguem així; amb humilitat senzilla: “Senyor, el que Tu vulguis, quan Tu vulguis i com Tu vulguis”. I aquests resen així, no enfadant perquè els dies estan plens de problemes, sinó anant a la trobada de la realitat i sabent que en l’amor humil, en l’amor ofert a cada situació, ens convertim en instruments de la gràcia de Déu. Senyor, el que Tu vulguis, quan Tu vulguis i com Tu vulguis. Una oració senzilla, però és posar la nostra vida en mans del Senyor: que sigui Ell qui ens guiï. Tots podem resar així, gairebé sense paraules.

L’oració sap calmar la inquietud: però, nosaltres som inquiets, sempre volem les coses abans de demanar-les i les volem de seguida. Aquesta inquietud ens fa mal, i l’oració sap calmar la inquietud, sap transformar-la en disponibilitat. Quan estic inquiet, rés i la pregària m’obre el cor i em torna disponible a la voluntat de Déu. La Mare de Déu, en aquests pocs instants de l’Anunciació, ha sabut rebutjar la por, fins i tot presagiant que el seu “sí” li donaria proves molt dures. Si en l’oració comprenem que cada dia donat per Déu és una crida, llavors engrandim el cor i acollim tot. S’aprèn a dir: “El que Tu vulguis, Senyor. Promet-me sol que estaràs present en cada pas del meu camí “. Això és l’important: demanar a el Senyor la seva presència en cada pas del nostre camí: que no ens deixi sols, que no ens abandoni en la temptació, que no ens abandoni en els moments difícils. Aquest final del Pare Nostre és així: la gràcia que Jesús mateix ens ha ensenyat a demanar a el Senyor.

Maria acompanya en oració tota la vida de Jesús, fins a la mort i la resurrecció; i a la fi continua, i acompanya les primeres passes de l’Església naixent (cfr. Ac 1,14). Maria resa amb els deixebles que han travessat l’escàndol de la creu. Resa amb Pedro, que ha cedit a la por i ha plorat pel penediment. Maria hi és, amb els deixebles, enmig dels homes i les dones que el seu Fill, cridats a la seva Comunitat. ¡Maria no fa el sacerdot entre ells, no! És la Mare de Jesús que prega amb ells, en comunitat, com una de la comunitat. Resa amb ells i resa per ells. I, novament, la seva pregària precedeix el futur que està per complir-se: per obra de l’Esperit Sant s’ha convertit en Mare de Déu, i per obra de l’Esperit Sant, es converteix en Mare de l’Església. Resant amb l’Església naixent es converteix en Mare de l’Església, acompanya els deixebles en els primers passos de l’Església en l’oració, esperant l’Esperit Sant. En silenci, sempre en silenci. L’oració de Maria és silenciosa. L’Evangeli ens explica només una oració de Maria: a Canà, quan demana al seu Fill, per aquesta pobra gent, que va quedar malament a la festa. Però, imaginem: fer una festa de noces i acabar-la amb llet perquè no hi havia vi! Això és quedar malament! I Ella, resa i demana al Fill que resolgui aquest problema. La presència de Maria és per si mateixa oració, i la seva presència entre els deixebles al Cenacle esperant l’Esperit Sant, està en oració. Així Maria dóna a llum a l’Església, és Mare de l’Església. El Catecisme explica: «A la fe de la seva humil esclava, el do de Déu troba l’acollida que esperava des del començament dels temps» (CCE, 2617).

A la Mare de Déu, la natural intuïció femenina és exaltada per la seva singular unió amb Déu en l’oració. Per això, llegint l’Evangeli, notem que algunes vegades sembla que ella desapareix, per després tornar a aflorar en els moments crucials: Maria està oberta a la veu de Déu que guia el seu cor, que guia els seus passos allà on hi ha necessitat de la seva presència . Presència silenciosa de mare i de deixebla. Maria és present perquè és Mare, però també està present perquè és la primera deixebla, la qual ha après millor les coses de Jesús. Maria mai diu: “Veniu, jo resoldré les coses”. Sinó que diu: “Feu el que Ell us digui”, sempre assenyalant amb el dit a Jesús. Aquesta actitud és típica del deixeble, i ella és la primera deixebla: resa com a Mare i resa com a deixebla.

«Maria, per la seva banda, guardava totes aquestes coses, i les meditava en el seu cor» (Lc 2,19). Així l’evangelista Lluc retrata la Mare de el Senyor en l’Evangeli de la infància. Tot el que passa al seu voltant acaba tenint un reflex en el més profund del seu cor: els dies plens d’alegria, com els moments més foscos, quan també a ella li costa comprendre per quin camí ha de passar la Redempció. Tot acaba en el seu cor, perquè passi el sedàs de l’oració i sigui transfigurat per ella. Ja siguin els regals dels Mags, o la fugida a Egipte, fins a aquest tremend divendres de passió: la Mare guarda tot i el porta al seu diàleg amb Déu. Alguns han comparat el cor de Maria amb una perla d’esplendor incomparable, formada i suavitzada per la pacient acollida de la voluntat de Déu a través dels misteris de Jesús meditats en l’oració. Que bonic si nosaltres també podem semblar una mica a la nostra Mare! Amb el cor obert a la Paraula de Déu, amb el cor silenciós, amb el cor obedient, amb el cor que sap rebre la Paraula de Déu i la deixa créixer amb una llavor de bé de l’Església.

Decarregar document

Catequesi sobre la pregària: 14. La pregària perseverant

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem les catequesis sobre la pregària. Algú m’ha dit: «Parla massa de la pregària. No cal.» Sí que cal, perquè si nosaltres no preguem, no tindrem forces per tirar endavant en la vida. La pregària és com l’oxigen de la vida. La pregària és atreure sobre nosaltres la presència de l’Esperit Sant que sempre ens empeny. Per això parlo tant de la pregària.

Jesús ha donat exemple d’una pregària continuada, feta amb perseverança. El diàleg constant amb el Pare, en el silenci i en el recolliment, és el punt central de tota la seva missió. Els Evangelis ens expliquen també les seves exhortacions als deixebles, perquè preguin amb insistència, sense cansar-se. El Catecisme recorda les tres paràboles de l’Evangeli de Lluc que subratllen aquesta característica de la pregària (cf. CEC, 2613) de Jesús.

La pregària ha de ser en primer lloc tenaç: com el personatge de la paràbola que, en trobar-se que ha d’acollir un hoste que ha arribat sense avisar, truca a la porta de la casa d’un amic a mitjanit per demanar-li pa. L’amic respon «no!», perquè ja és al llit, però ell insisteix fins que l’obliga a aixecar-se i donar-li el pa (cf. Lc 11,5-8). Una petició tenaç. Però Déu té més paciència que nosaltres, i els qui truquen amb fe i perseverança a la porta del seu cor no queden decebuts. Déu respon sempre. Sempre. El nostre Pare sap prou el que necessitem; la insistència no serveix per a informar-lo o per a convèncer-lo, sinó que serveix per alimentar en nosaltres el desig i l’expectativa.

La segona paràbola és la de la vídua que s’adreça al jutge perquè l’ajudi a obtenir justícia. Aquest jutge és corrupte, és un home sense escrúpols, però al final, exasperat per la insistència de la vídua, es decideix a acontentar-la (cf. Lc 18,1-8). I pensa: «Més val que li resolgui el problema i me la tregui de sobre, i no que no pari de venir a queixar-se davant meu.» Aquesta paràbola ens fa entendre que la fe no és l’impuls d’un moment, sinó una actitud valenta per invocar Déu, fins i tot per «discutir» amb ell, sense resignar-se davant el mal i la injustícia.

La tercera paràbola presenta un fariseu i un recaptador d’impostos que van al temple a pregar. El primer s’adreça a Déu presumint dels seus mèrits; l’altre se sent indigne fins i tot per entrar al santuari. Déu, però, no escolta la pregària del primer, és a dir dels superbs, sinó la dels humils (cf. Lc 18,9-14). No hi ha una veritable pregària sense esperit d’humilitat. És precisament la humilitat la que ens porta a demanar en la pregària.

L’ensenyament de l’Evangeli és clar: s’ha de pregar sempre, fins i tot quan tot sembla inútil, quan Déu ens apareix sord i mut i ens sembla que estem perdent el temps. Encara que el cel s’enfosqueixi, el cristià no deixa de pregar. La seva pregària va de la mà de la fe. I la fe, molts dies de la nostra vida pot semblar una il·lusió, un esforç estèril. Hi ha moments foscos, en la nostra vida, i en aquells moments la fe sembla una il·lusió. Però practicar la pregària significa també acceptar aquest esforç. «Pare, jo prego i no sento res… Em sento així, amb el cor eixut, amb el cor sec.» Però hem de tirar endavant, amb aquesta fatiga dels mals moments, dels moments en què no sentim res. Molts sants i santes han experimentat la nit de la fe i el silenci de Déu —quan nosaltres truquem i Déu no respon—, i aquests sants han estat perseverants.

En aquestes nits de fe, qui prega no està mai sol. Jesús de fet no és només testimoni i mestre de pregària, és més. Ell ens acull en la seva pregària perquè nosaltres puguem pregar en ell i mitjançant ell. I això és obra de l’Esperit Sant. És per aquest motiu que l’Evangeli ens convida a pregar al Pare en nom de Jesús. Sant Joan ens diu aquestes paraules del Senyor: «Tot allò que demanareu en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill» (14,13). I el Catecisme explica que «la certesa de ser escoltats en les nostres súpliques es fonamenta en la pregària de Jesús» (n. 2614). Ella dona les ales que la pregària de l’home sempre ha volgut posseir.

Com no recordar aquí les paraules del salm 91, plenes de confiança, que brollen d’un cor que ho espera tot de Déu: «T’abrigarà amb les seves plomes, trobaràs refugi sota les seves ales: la seva fidelitat et serà escut i cuirassa. No et farà por la basarda de la nit, ni la fletxa que vola de dia, ni la pesta que ronda en la fosca o l’epidèmia que a migdia fa estralls» (v. 4-6). És en Crist, que es fa realitat aquesta estupenda pregària, és en ell que troba la seva veritat plena. Sense Jesús les nostres pregàries correrien el risc de reduir-se a esforços humans la major part de les vegades destinats al fracàs. Però ell ha pres damunt seu cada crit, cada gemec, cada alegria, cada súplica… cada pregària humana. I no ens oblidem de l’Esperit Sant que prega en nosaltres; és ell qui ens porta a pregar, qui ens condueix a Jesús. És el do que el Pare i el Fill ens han donat per anar a l’encontre de Déu. I l’Esperit Sant, quan nosaltres preguem, és l’Esperit Sant que prega en els nostres cors.

Crist ho és tot per a nosaltres, també en la nostra vida de pregària. Ho deia sant Agustí amb una expressió il·luminadora que trobem també en el Catecisme: Jesús «prega per nosaltres com a sacerdot nostre, prega en nosaltres com a cap nostre, és pregat per nosaltres com a déu nostre. Reconeguem, doncs, en ell les nostres veus i la seva veu en nosaltres» (n. 2616). És per això que el cristià que resa no té por de res, es confia a l’Esperit Sant, que ens ha estat donat com a do i que prega en nosaltres, desvetllant la pregària. Que sigui el mateix Esperit Sant, Mestre de pregària, qui ens ensenyi el camí de la pregària.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 13. Jesús, mestre de pregària

Estimats germans i germanes, bon dia!

Malauradament hem hagut de tornar a fer aquesta audiència a la Biblioteca per defensar-nos d’encomanar-nos de Covid. Això ens ensenya també que hem d’estar molt atents a les prescripcions de les Autoritats, tant de les polítiques com de les sanitàries, per a defensar-nos d’aquesta pandèmia. Oferim al Senyor aquesta distància entre nosaltres per al bé de tots, i pensem en molts malalts, en els que entren en els hospitals ja com a malalts greus, pensem en els metges, en els infermers, en les infermeres, en els voluntaris, en tanta gent que treballa amb els malalts en aquest moment: ells posen en risc la seva vida però ho fan per amor al proïsme, com una vocació. Preguem per ells.

Durant la seva vida pública, Jesús recorre constantment a la força de la pregària. Els Evangelis ens ho demostren quan es retira en llocs apartats per pregar. Són observacions sòbries i discretes, que només ens deixen imaginar aquells diàlegs de pregària. Això no obstant, testimonien clarament que, fins i tot en moments de més dedicació als pobres i als malalts, Jesús no va descuidar mai el seu diàleg íntim amb el Pare. Com més estava immers en les necessitats de la gent, més sentia la necessitat de reposar en la comunió trinitària, de tornar amb el Pare i amb l’Esperit.

En la vida de Jesús hi ha un secret, ocult als ulls humans, que representa el punt de suport de tot. La pregària de Jesús és una realitat misteriosa de la qual només intuïm alguna cosa, però que ens permet llegir tota la seva missió en la perspectiva correcta. En aquelles hores solitàries —abans de l’alba o durant la nit— Jesús se submergeix en la seva intimitat amb el Pare, és a dir en l’Amor del qual tota ànima té set. Això és el que es desprèn dels primers dies del seu ministeri públic.

Un dissabte, per exemple, el poble de Cafarnaüm es transforma en un «hospital de campanya»: després de la posta del sol porten a Jesús tots els malalts i ell els cura. Però abans de l’alba Jesús desapareix: es retira a un lloc solitari i prega. Simó i els altres el busquen i quan el troben li diuen: «Tothom et busca!» Què respon Jesús?: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, que també allí vull predicar-hi; és per això que he vingut» (Mc 1,35-38). Jesús sempre està una mica més enllà, més enllà en la pregària amb el Pare i més enllà, en altres pobles, altres horitzons per anar a predicar.

La pregària és el timó que guia el rumb de Jesús. No són els èxits, ni el consentiment, ni la frase seductora «tothom et busca», el que marca les etapes de la seva missió. Traçar el camí de Jesús és la manera menys còmoda, que obeeix, però, a la inspiració del Pare, que Jesús escolta i acull en la seva pregària solitària.

El Catecisme afirma: «Quan Jesús prega, ja ens ensenya a pregar» (n. 2607). Per això, de l’exemple de Jesús en podem treure algunes característiques de la pregària cristiana.

En primer lloc és prioritària: és el primer desig del dia, el que es practica a l’alba, abans que el món es desperti. Restaura una ànima de tal manera que si no es fes quedaria sense alè. Un dia viscut sense pregària corre el risc de convertir-se en una experiència molesta, o avorrida: tot el que ens passa podria convertir-se per a nosaltres en un destí mal tolerat i cec per a nosaltres. Jesús en canvi educa a l’obediència a la realitat i, per tant, a l’escolta. La pregària és en primer lloc escolta i encontre amb Déu. Els problemes de cada dia, doncs, no es converteixen en obstacles, sinó en una crida de Déu mateix a escoltar i trobar el qui tenim al davant. Les proves de la vida es converteixen així en ocasions per créixer en la fe i en la caritat. El camí de cada dia, inclosos els esforços, adquireix la perspectiva d’una «vocació». La pregària té el poder de transformar en bé el que podria ser una condemna en la vida; la pregària té el poder d’obrir un horitzó gran en l’esperit i d’engrandir el cor.

En segon lloc, la pregària és un art que s’ha de practicar amb insistència. Jesús mateix ens diu: truqueu, truqueu, truqueu. Tots som capaços de fer alguna pregària ocasional, fruit de l’emoció d’un moment; però Jesús ens educa en un altre tipus de pregària: la que coneix una disciplina, un exercici, i que és assumida com una regla de vida. Una pregària perseverant produeix una transformació progressiva, ens fa forts en temps de tribulació, dona la gràcia de ser recolzats per Aquell que ens estima i ens protegeix sempre.

Una altra característica de la pregària de Jesús és la soledat. El qui prega no s’evadeix del món, però prefereix els llocs deserts. Allí, en el silenci, poden sorgir moltes veus que amaguem interiorment: els desigs més reprimits, les veritats que ens resistim a sufocar. I, sobretot, Déu parla en el silenci. Cadascú necessita un espai per a si mateix on poder cultivar la pròpia vida interior, on les accions trobin un sentit. Sense vida interior ens tornem superficials, agitats, ansiosos —quin mal que ens fa l’ansietat! Per això hem de pregar; sense vida interior escapem de la realitat, i també ens escapem de nosaltres mateixos, som homes i dones que fugim sempre.

Finalment, la pregària de Jesús és el lloc on percebem que tot ve de Déu i retorna a ell. A vegades nosaltres, éssers humans, pensem que som els amos de tot, o al contrari, perdem tota l’estima de nosaltres mateixos, anem d’una banda a l’altra. La pregària ens ajuda a retrobar la dimensió justa, en la relació amb Déu, el nostre Pare, i amb tota la creació. I finalment la pregària de Jesús és abandonar-se a les mans del Pare, com Jesús a la muntanya de les oliveres, en aquella angoixa: «Pare, si és possible […], però que es faci la teva voluntat.» L’abandonament a les mans del Pare. És bonic quan estem agitats, una mica preocupats, i l’Esperit Sant ens transforma des de dins i ens porta a aquest abandonament a les mans del Pare: «Pare, que es faci la teva voluntat.»

Estimats germans i germanes, redescobrim, en l’Evangeli, Jesucrist com a mestre de pregària, i anem a la seva escola. Us asseguro que trobarem la joia i la pau.

Descarregar document

Catequesi 12. Jesús, home d’oració

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui, en aquesta audiència, com hem fet en les audiències precedents, restaré aquí. A mi m’agradaria molt baixar, saludar cada un, però hem de mantenir les distàncies, perquè si jo sota es fa una aglomeració per saludar, i això està contra les cures, les precaucions que hem de tenir davant d’aquesta “senyora” que es crida Covid i que ens fa tant de mal. Per això, perdoneu-me si jo no baix a saludar-vos: us saludo des d’aquí però us porto a tots al cor. I vosaltres, porteu-me a mi en el cor i pregueu per mi. A distància, es pot resar un per l’altre; gràcies per la comprensió.

En el nostre itinerari de catequesi sobre la pregària, després d’haver recorregut l’Antic Testament, arribem ara a Jesús. I Jesús resava. L’inici de la seva missió pública té lloc amb el baptisme al riu Jordà. Els evangelistes coincideixen a l’atribuir importància fonamental a aquest episodi. Narren que tot el poble s’havia recollit en oració, i especifiquen que aquest reunir va tenir un clar caràcter penitencial (cfr. Mc 1, 5; Mt 3, 8). El poble anava on Juan per batejar-se per al perdó dels pecats: hi ha un caràcter penitencial, de conversió.

El primer acte públic de Jesús és per tant la participació en una oració coral de poble, una oració de el poble que va a batejar-se, una oració penitencial, on tots es reconeixien pecadors. Per això el Baptista va voler oposar-se, i diu: «Sóc jo el que necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi?» (Mt 3, 14). El Baptista entén qui era Jesús. Però Jesús insisteix: el seu és un acte que obeeix a la voluntat del Pare (v. 15), un acte de solidaritat amb la nostra condició humana. Ell resa amb els pecadors de el poble de Déu. Fiquem això al cap: Jesús és el Just, no és pecador. Però Ell ha volgut baixar fins a nosaltres, pecadors, i Ell resa amb nosaltres, i quan nosaltres resem Ell està amb nosaltres resant; Ell està amb nosaltres perquè està al cel pregant per nosaltres. Jesús sempre resa amb el seu poble, sempre resa amb nosaltres: sempre. Mai preguem sols, sempre preguem amb Jesús. No es queda a la riba oposada del riu – “Jo sóc just, vosaltres pecadors” – per marcar la seva diversitat i distància de la vila desobedient, sinó que submergeix els seus peus en les mateixes aigües de purificació. Es fa com un pecador. I aquesta és la grandesa de Déu que va enviar al seu Fill que es va aniquilar a si mateix i va aparèixer com un pecador.

Jesús no és un Déu llunyà, i no pot ser-ho. L’encarnació ho va revelar d’una manera completa i humanament impensable. Així, inaugurant la seva missió, Jesús es posa al capdavant d’un poble de penitents, com encarregant d’obrir una bretxa a través de la qual tots nosaltres, després d’Ell, hem de tenir la valentia de passar. Però la via, el camí, és difícil; però Ell va, obrint el camí. El Catecisme de l’Església Catòlica explica que aquesta és la novetat de la plenitud dels temps. Diu: «L’oració filial, que el Pare esperava dels seus fills va ser viscuda per fi pel propi Fill únic en la seva Humanitat, amb els homes i en favor d’ells» (n. 2599). Jesús prega amb nosaltres. Fiquem això al cap i al cor: Jesús prega amb nosaltres.

Aquest dia, a la vora del riu Jordà, està per tant tota la humanitat, amb els seus anhels inexpressats d’oració. Està sobretot el poble dels pecadors: aquests que pensaven que no podien ser estimats per Déu, els que no gosaven anar més enllà del llindar de el temple, els que no resaven perquè no se sentien dignes. Jesús ha vingut per a tots, també per ells, i comença precisament unint-se a ells, al capdavant.

Sobretot l’Evangeli de Lluc destaca el clima de pregària en què va tenir lloc el baptisme de Jesús: «Va succeir que quan tot el poble estava batejant, batejat també Jesús i posat en oració, es va obrir el cel» (3, 21). Resant, Jesús obre la porta del cel, i d’aquesta bretxa descendeix l’Esperit Sant. I des de dalt una veu proclama la veritat meravellosa: «Tu ets el meu Fill; jo avui t’he engendrat »(v. 22). Aquesta senzilla frase amaga un immens tresor: ens fa intuir una mica de el misteri de Jesús i del seu cor sempre dirigit al Pare. En el remolí de la vida i el món que arribarà a condemnar-lo, fins i tot en les experiències més dures i tristes que haurà de suportar, fins i tot quan experimenta que no té on reposar el cap (cfr. Mt 8, 20), també quan l’odi i la persecució es deslliguen al seu voltant, Jesús no es queda mai sense el refugi d’una llar: habita eternament al Pare.

Aquesta és la grandesa única de la pregària de Jesús: l’Esperit Sant pren possessió de la seva persona i la veu del Pare testifica que Ell és l’estimat, el Fill en el qual Ell es reflecteix plenament.

Aquesta pregària de Jesús, que a la vora del riu Jordà és totalment personal – i així serà durant tota la seva vida terrenal -, en Pentecosta es convertirà per gràcia a l’oració de tots els batejats en Crist. Ell mateix va obtenir aquest do per a nosaltres, i ens convida a pregar com Ell resava.

Per això, si en una nit d’oració ens sentim febles i buits, si ens sembla que la vida hagi estat completament inútil, en aquest instant hem de suplicar que l’oració de Jesús es faci la nostra. “Jo no puc resar avui, no sé què fer: no em sento capaç, sóc indigne, indigna”. En aquest moment, cal encomanar-se a Ell perquè resi per nosaltres. Ell en aquest moment està davant del Pare resant per nosaltres, és el intercessor; fa veure al Pare les nafres, per nosaltres. Tenim confiança en això! Si nosaltres tenim confiança, escoltarem llavors una veu de el cel, més forta que la que puja dels baixos fons de nosaltres mateixos, i escoltarem aquesta veu xiuxiuejant paraules de tendresa: “Tu ets l’estimat de Déu, tu ets fill, tu ets la alegria de l Pare del cel “. Precisament per nosaltres, per a cada un de nosaltres fa ressò la paraula del Pare: encara que fóssim rebutjats per tots, pecadors de la pitjor espècie. Jesús no va baixar a les aigües del Jordà per si mateix, sinó per tots nosaltres. Era tot el poble de Déu que s’apropava al Jordà per resar, per demanar perdó, per fer aquest baptisme de penitència. I com diu aquell teòleg, s’acostaven al Jordà “despulla l’ànima i nus els peus”. Així és la humilitat. Per pregar cal humilitat. Ha obert el cel, com Moisès havia obert les aigües de la mar Roja, perquè tots poguéssim passar darrere d’Ell. Jesús ens ha regalat la seva pròpia oració, que és el seu diàleg d’amor amb el Pare. Ens ho va donar com una llavor de la Trinitat, que vol arrelar en el nostre cor. ¡Acollim-lo! Acollim aquest do, el do de l’oració. Sempre amb Ell. I no ens equivocarem.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 11. La pregària dels salms – 2

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui haurem de canviar una mica la manera de dur a terme aquesta audiència a causa del coronavirus. Vosaltres esteu separats, també amb la protecció de la mascareta i jo sóc aquí una mica distant i no puc fer el que faig sempre, apropar-me a vosaltres, perquè cada vegada que m’acosto, vosaltres veniu tots junts i no manteniu la distància i hi ha perill de contagi. Em sap greu fer això però ho faig per la vostra seguretat. En lloc d’apropar-me a vosaltres i donar-vos les mans i saludar-vos, ens saludem de lluny, però sapigueu que jo estic a prop vostre amb el cor. Espero que entengueu per què faig això. Mentre els lectors llegien un fragment bíblic, m’ha cridat l’atenció aquell nen o nena que plorava. I jo veia la mare que acariciava i alletava el nen i he pensat: «Així ho fa Déu amb nosaltres, com aquella mare.» Amb quina tendresa mirava de moure l’infant, d’alletar-lo. Són imatges boniques. I quan passa això a l’Església, quan plora un infant, se sap que allà hi ha la tendresa d’una mare, com avui, és la tendresa d’una mare que és el símbol de la tendresa de Déu amb nosaltres. No feu callar mai un infant que plora a l’Església, mai, perquè és la veu que atrau la tendresa de Déu. Gràcies pel teu testimoni.

Avui completem la catequesi sobre la pregària dels Salms. En primer lloc observem que en els Salms apareix sovint una figura negativa, la del «dolent», és a dir aquell o aquella que viu com si Déu no existís. És la persona sense cap referència al transcendent, sense cap fre a la seva prepotència, que no té por dels judicis sobre el que pensa o el que fa.

Per aquest motiu el Salteri presenta la pregària com la realitat fonamental de la vida. La referència a l’absolut i al transcendent —que els mestres d’ascètica anomenen el «sagrat temor de Déu»— és el que ens fa plenament humans, és el límit que ens salva de nosaltres mateixos, impedint que seguim endavant en aquesta vida d’una manera depredadora i voraç. La pregària és la salvació de l’ésser humà.

És veritat, hi ha també una pregària falsa, una pregària feta només per ésser admirats pels altres. Aquell o aquells que van a Missa només per fer veure que són catòlics o per mostrar l’últim model que han comprat, o per donar una bona imatge social. Van a fer una pregària falsa. Jesús va avisar fortament respecte a aquest tema (cf. Mt 6,5-6; Lc 9,14). Però quan el veritable esperit de la pregària és acollit amb sinceritat i surt del cor, ens fa contemplar la realitat amb els ulls de Déu.

Quan es prega, tot adquireix «consistència». Això és curiós en l’oració, potser comencem per una cosa senzilla però amb la pregària aquella cosa adquireix consistència, adquireix pes, com si Déu l’agafés amb la mà i la transformés. El pitjor servei que es pot fer, a Déu i també a l’home, és resar amb cansament, de manera rutinària. Pregar com els lloros. No, es prega amb el cor. La pregària és el centre de la vida. Si hi ha la pregària, tant el germà, com la germana, fins i tot l’enemic esdevenen importants. Una antiga dita dels primers monjos diu així: «Benaurat el monjo que, després de Déu, considera tots els homes com a Déu» (Evagrio Póntico, Tractat sobre la pregària, n. 123). Qui adora Déu, estima els seus fills. Qui respecta Déu, respecta els éssers humans.

Per això, la pregària no és un calmant per atenuar l’ansietat de la vida; o, si és així, una pregària semblant certament no és cristiana. Més aviat la pregària fa que cada un de nosaltres siguem responsables. Ho veiem clarament en el parenostre, que Jesús va ensenyar als seus deixebles.

Per aprendre aquesta manera de pregar, el Salteri és una gran escola. Hem vist com els salms no fan servir sempre paraules refinades i amables, i sovint porten impreses les cicatrius de l’existència. Tot i això, totes aquestes pregàries han estat utilitzades primer en el Temple de Jerusalem i després en les sinagogues; fins i tot les més íntimes i personals. Així ho diu el Catecisme de l’Església Catòlica: «Les expressions multiformes de la pregària dels salms neixen alhora en la litúrgia del Temple i en el cor de l’home» (n. 2588). Així doncs la pregària personal s’obté i es nodreix de la del poble d’Israel, primer, i després de la del poble de l’Església.

Fins i tot els salms en primera persona del singular, que confien els pensaments i els problemes més íntims d’un individu, són patrimoni col·lectiu, fins al punt de ser resats per tothom i per a tothom. La pregària dels cristians té aquest «alè», aquesta «tensió» espiritual que manté units el temple i el món. La pregària pot començar en la penombra d’una nau, però després acaba el seu camí pels carrers de la ciutat. I viceversa, pot germinar durant les ocupacions diàries i trobar el compliment en la litúrgia. Les portes de les esglésies no són barreres, sinó «membranes» permeables, preparades per acollir el crit de tothom.

En la pregària del Salteri el món està sempre present. Els salms, per exemple, donen veu a la promesa divina de salvació dels més dèbils: «Per l’opressió dels pobres i el plany dels pobres, heus aquí que m’aixecaré» —diu el Senyor—; «salvaré els menyspreats» (12,6). O adverteixen sobre el perill de les riqueses mundanes, perquè «l’home en prosperitat no ho entén, és com els animals que moren» (48,21). O, també, obren l’horitzó a la mirada de Déu sobre la història: «El Senyor anul·la els designis de les nacions, fa inútils els projectes dels pobles. Però el pla del Senyor dura per sempre, els projectes del seu cor per a totes les generacions» (33,10-11).

En resum, allà on és Déu, hi ha de ser també l’home. La Sagrada Escriptura és categòrica: «Nosaltres estimem perquè ell ens ha estimat primer. Ell sempre va al davant nostre. Ell ens espera sempre perquè ens estima primer, ens mira primer, ens entén primer. Ell ens espera sempre. Si algú diu: “Jo estimo Déu” i odia el seu germà, és un mentider. De fet qui no estima el seu germà que veu, no pot estimar Déu que no veu. Si tu reses tants rosaris al dia però després malparles dels altres, i després tens rancor, tens odi contra els altres, això és pur artifici, no és veritat. I aquest és el manament que ell ens ha donat: qui estima Déu, estima també el seu germà» (1Jn 4,19-21). L’Escriptura admet el cas d’una persona que, cercant Déu sincerament, mai no aconsegueix trobar-lo; però afirma també que mai no es poden negar les llàgrimes dels pobres, sempre que no es trobin amb Déu. Déu no tolera l’«ateisme» de qui nega la imatge divina que es troba impresa en cada ésser humà. Aquell ateisme de cada dia: crec en Déu però amb els altres mantinc les distàncies i em permeto odiar-los. Això és ateisme pràctic. No reconèixer la persona humana com a imatge de Déu és un sacrilegi, és una abominació, és la pitjor ofensa que es pot portar al temple i a l’altar.

Estimats germans i germanes, que la pregària dels salms ens ajudi a no caure en la temptació de la «impietat», és a dir de viure, i potser també de pregar, com si Déu no existís, i com si els pobres no existissin.

Descarregar document

 

Catequesi sobre la pregària: 10. La pregària dels salms – 1

Estimats germans i germanes, bon dia!

Llegint la Bíblia trobem contínuament pregàries de diversos tipus. Però també trobem un llibre format només de pregàries, un llibre que s’ha convertit en pàtria, lloc d’entrenament i casa d’innombrables persones que preguen. Es tracta del Llibre dels Salms. Hi ha 150 Salms per pregar.

Forma part dels llibres sapiencials perquè comunica el «saber pregar» a través de l’experiència del diàleg amb Déu. En els salms hi trobem tots els sentiments humans: les alegries, els dolors, els dubtes, les esperances, les amargors que donen color a la nostra vida. El Catecisme afirma que cada salm «té una sobrietat tan gran que l’home de qualsevol condició i de qualsevol temps el pot fer servir» (CEC, 2588). Llegint i rellegint els salms, nosaltres aprenem el llenguatge de la pregària. Déu Pare, de fet, amb el seu Esperit, els va inspirar en el cor del rei David i d’altres que pregaven, per ensenyar a cada home i a cada dona com lloar-lo, com donar-li gràcies i suplicar-lo, com invocar-lo en la joia i en el dolor, com explicar les meravelles de les seves obres i de la seva Llei. En resum, els salms són la paraula de Déu que nosaltres, humans, fem servir per parlar amb ell.

En aquest llibre no trobem persones etèries, persones abstractes, persones que confonen la pregària amb una experiència estètica o alienant. Els salms no són textos nascuts redactats sobre una taula; són invocacions, sovint dramàtiques, que neixen de la vivència de l’existència. Per pregar-los és suficient ser el que som. No hem d’oblidar que per resar bé hem de pregar tal com som, sense maquillar-nos. No hem de canviar l’ànima per pregar. «Senyor, jo sóc així», i anar davant del Senyor tal com som, amb les coses boniques i també amb les coses lletges que ningú no coneix, però que nosaltres, en el nostre interior, sí que les coneixem. En els salms sentim les veus de persones de carn i ossos que preguen, la vida dels quals, com la de tots, és plena de problemes, de fatiga, d’incerteses. El salmista no dubta de manera radical d’aquest sofriment: sap que forma part de la vida. En els salms, però, el sofriment es transforma en petició. Del sofriment a la petició.

I entre les moltes peticions, n’hi ha una que queda suspesa, com un crit incessant que travessa tot el llibre d’un extrem a l’altre. Una petició que nosaltres repetim moltes vegades: «Fins quan, Senyor? Fins quan?» Cada dolor requereix un alliberament, cada llàgrima invoca un consol, cada ferida espera una guarició, cada calúmnia una sentència d’absolució. «Fins quan, Senyor, hauré de patir això? Escolta’m, Senyor!» Quantes vegades nosaltres hem pregat així, amb «Fins quan?», prou Senyor!

Fent aquestes peticions constantment, els salms ens ensenyen a no acostumar-nos al dolor, i ens recorden que la vida no se salva si no es cura. L’existència de l’home és un alè, la seva vida és breu, però la persona que prega sap que és preciosa als ulls de Déu, de manera que té sentit cridar. I això és important. Quan nosaltres preguem ho fem perquè sabem que som preciosos als ulls de Déu. És la gràcia de l’Esperit Sant que, des de dins, desperta aquesta consciència: som preciosos als ulls de Déu. I per això som empesos a pregar.

La pregària dels salms és el testimoni d’aquest crit: un crit múltiple, perquè en la vida el dolor agafa mil formes i pren el nom de malaltia, odi, guerra, persecució, desconfiança… fins a l’«escàndol» suprem, el de la mort. La mort apareix al Saltiri com l’enemiga més irracional de l’home: quin delicte mereix un càstig tan cruel que comporti l’aniquilació i el final? El qui prega amb els salms demana a Déu que intervingui on tots els esforços humans són inútils. Per això la pregària, per ella mateixa, és el camí de salvació i també el seu inici.

Tothom pateix en aquest món: tant si creu en Déu, com si el rebutja. Però en el Saltiri el dolor es converteix en relació, relació: un crit d’ajut que espera que arribi a algú que escolti. No pot quedar sense sentit, sense objectiu. Fins i tot els dolors que sentim no poden ser només casos concrets d’una llei universal: són sempre les «meves» llàgrimes. Penseu en això: les llàgrimes no són universals, són les «meves» llàgrimes. Cadascú té les seves. Les «meves» llàgrimes i el «meu» dolor m’empenyen a continuar pregant. Són les «meves» llàgrimes que ningú no ha vessat mai abans que jo. Sí, molts han plorat, molts. Però les «meves» llàgrimes són meves, el «meu» dolor és meu, el «meu» patiment és meu.

Abans d’entrar a l’Aula, he trobat els pares d’aquell sacerdot de la diòcesi de Como que va ser assassinat; va ser assassinat mentre feia un servei per ajudar. Les llàgrimes d’aquells pares són les «seves» llàgrimes i cada un d’ells sap com van sofrir veient aquest fill que va donar la vida al servei dels pobres. Quan nosaltres volem consolar algú, no trobem les paraules. Per què? Perquè no podem arribar al seu dolor, perquè el «seu» dolor és seu, les «seves» llàgrimes són seves. El mateix ens passa a nosaltres: les llàgrimes, el «meu» dolor és meu, les llàgrimes són «meves» i amb aquestes llàgrimes, amb aquest dolor m’adreço al Senyor.

Tots els dolors dels homes són sagrats per a Déu. Així ho diu la pregària del salm 56: «Tu portes el compte de la meva vida errant, en el teu odre reculls les meves llàgrimes. ¿No ho vas escrivint tot en el teu llibre?» (v. 9). Davant de Déu no som uns desconeguts o uns números. Som rostres i cors, coneguts un per un, pel nom.

En els salms, el creient troba una resposta. Sap que encara que totes les portes humanes estiguessin tancades amb clau, la porta de Déu és oberta. Fins i tot encara que el món sencer hagués dictat un veredicte de condemna, en Déu hi ha salvació.

«El Senyor escolta»: a vegades en la pregària n’hi ha prou de saber això. Els problemes no es resolen sempre. Qui prega no és un enganyat: sap que moltes qüestions de la vida d’aquí queden sense resoldre’s, sense sortida; el sofriment ens acompanyarà i, superada una batalla, n’hi haurà d’altres que ens esperen. Però si se’ns escolta tot es torna més suportable.

El pitjor que pot passar és patir per abandonament, sense ser recordats. La pregària ens salva d’això. Perquè pot passar, fins i tot sovint, que no entenguem els designis de Déu. Però els nostres crits no es queden aquí: pugen fins a ell que té un cor de Pare i plora ell mateix per tots els fills i filles que pateixen i que moren. Us diré una cosa: a mi em fa bé, en els mals moments, pensar en les llàgrimes de Jesús, quan plorava mirant Jerusalem, quan plorava davant la tomba de Llàtzer. Déu ha plorat per mi, Déu plora, plora pels nostres dolors. Perquè Déu ha volgut fer-se home —deia un escriptor espiritual— per poder plorar. Pensar que Jesús plora amb mi en el dolor és un consol: ens ajuda a avançar. Si mantenim una relació amb ell, la vida no ens estalvia els sofriments, però s’obre a un gran horitzó de bé i va vers el seu compliment. Ànims, endavant amb la pregària. Jesús sempre és a prop nostre.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 9. La pregària d’Elies

Estimats germans i germanes, bon dia!

Reprenem avui les catequesis sobre la pregària, que hem interromput per fer la catequesi sobre la cura de la creació, ara les reprenem; i trobem un dels personatges més captivadors de tota la Sagrada Escriptura: el profeta Elies. Va més enllà dels límits del seu temps i podem veure també la seva presència en alguns episodis de l’Evangeli. Apareix al costat de Jesús, junt amb Moisès, en el moment de la Transfiguració (cf. Mt 17,3). Jesús mateix fa referència a la seva figura per acreditar el testimoni de Joan Baptista (cf. Mt 17,10-13).

A la Bíblia, Elies apareix sobtadament, de manera misteriosa, procedent d’un poblet molt marginal (cf. 1Re 17,1); i al final deixarà l’escena, sota els ulls del deixeble Eliseu, sobre un carro de foc que el porta al cel (cf. 2Re 2,11-12). Per tant és un home sense un origen precís, i sobretot sense fi, segrestat al cel: per això s’esperava el seu retorn abans de la vinguda del Messies, com un precursor. S’esperava el retorn d’Elies.

Les Escriptures ens presenten Elies com un home de fe cristal·lina: en el seu mateix nom, que podria significar «Jahvè és Déu», es troba el secret de la seva missió. Serà així tota la vida: home recte, incapaç de compromisos mesquins. El seu símbol és el foc, imatge del poder purificador de Déu. Serà el primer sotmès a proves, i es mantindrà fidel. És l’exemple de totes les persones de fe que coneixen les temptacions i els sofriments, però no deixen de lluitar per l’ideal pel qual van néixer.

La pregària és la limfa que alimenta constantment la seva existència. Per això és un dels personatges més estimats per la tradició monàstica, tant és així que alguns l’han elegit com a pare espiritual de la vida consagrada a Déu. Elies és l’home de Déu, que defensa el primat de l’Altíssim. Tot i això, ell també es veu obligat a afrontar les seves pròpies debilitats. És difícil de dir quines experiències li van ser més útils: si la derrota dels falsos profetes a la muntanya del Carmel (cf. 1Re 18,20-40), o el desconcert amb què constata que «no és millor que els seus pares» (cf. 1Re 19,4). En l’esperit de qui prega, el sentit de la pròpia feblesa és més preciós que els moments d’exaltació, quan sembla que la vida és una cavalcada de victòries i d’èxits. En la pregària passa sempre això: moments de pregària que nosaltres sentim que ens atrauen, també d’entusiasme, i moments de pregària de dolor, de sequedat, de proves. La pregària és així: deixar-se portar per Déu i deixar-se colpejar per situacions dolentes i també per les temptacions. Aquesta és una realitat que trobem en moltes altres vocacions bíbliques, també en el Nou Testament, pensem per exemple en Sant Pere i en Sant Pau. La seva vida també era així: moments d’exultació i moments d’abatiment, de patiment.

Elies és l’home de vida contemplativa i, al mateix temps, de vida activa, preocupat pels esdeveniments del seu temps, capaç d’enfrontar-se al rei i a la reina, després que ells haguessin fet matar Nabot per apoderar-se de la seva vinya (cf. 1Re 21,1-24). Com necessitem que hi hagi creients, cristians plens d’entusiasme, que actuïn davant de les persones que tenen responsabilitat de direcció amb el coratge d’Elies, per dir: «Això no s’ha de fer! Això és un assassinat!» Necessitem l’esperit d’Elies. Ens mostra que no hi ha d’haver cap dicotomia en la vida de qui prega: si estàs davant del Senyor i si vas a trobar els germans als quals Ell t’envia. La pregària no és un tancar-se amb el Senyor per maquillar l’ànima: no, això no és pregària, això és un simulacre de pregària. La pregària és un encarar-se amb Déu i un deixar-se enviar a servir els germans. El banc de prova de la pregària és l’amor concret al proïsme. I viceversa: els creients actuen en el món després d’haver callat i pregat primer; en cas contrari la seva acció és impulsiva, no té discerniment, és una carrera frenètica sense fi. Els creients es comporten així, fan tantes injustícies, perquè no han anat primer al Senyor a pregar, a discernir què han de fer.

Les pàgines de la Bíblia ens permeten suposar que la fe d’Elies també va progressar: ell també va créixer en la pregària, la va anar perfeccionant a poc a poc. El rostre de Déu es va anar fent més clar al llarg del camí, fins que arriba al punt més àlgid en aquella experiència extraordinària, quan Déu es manifesta a Elies a la muntanya (cf. 1Re 19,9-13). No es manifesta en la tempesta impetuosa, ni en el terratrèmol ni en el foc devorador, sinó en el «murmuri d’un vent suau» (v. 12). O més ben dit, una traducció que reflecteix bé aquella experiència: en un fil de silenci sonor. Així es manifesta Déu a Elies. És amb aquest signe humil que Déu es comunica amb Elies, que en aquell moment és un profeta fugitiu que ha perdut la pau. Déu ve a l’encontre d’un home cansat, un home que pensava que havia fracassat en tots els fronts, i amb aquella brisa suau, amb aquell fil de silenci sonor fa que retorni al seu cor la calma i la pau.

Aquesta és la història d’Elies, però sembla escrita per a tots nosaltres. Algun vespre ens podem sentir inútils i sols. És llavors que vindrà la pregària i trucarà a la porta del nostre cor. Tots nosaltres podem recollir un tros de la capa d’Elies, com el seu deixeble va recollir la meitat de la seva capa. I fins i tot encara que hàgim fet alguna cosa malament, o ens sentim amenaçats i esporuguits, si tornem davant de Déu amb la pregària, retornaran la serenitat i la pau com per un miracle. Això és el que ens ensenya l’exemple d’Elies.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document

 

Catequesi – «Guarir el món»: 8. Subsidiarietat i virtut de l’esperança

Benvolguts germans i germanes, sembla que el temps no és gaire bo, però us desitjo un bon dia igualment!

Per a sortir millors d’una crisi com l’actual, que és una crisi sanitària i al mateix temps una crisi social, política i econòmica, cadascun de nosaltres està cridat a assumir la seva part de responsabilitat, és a dir, a compartir la responsabilitat. Hi hem de respondre no sols com a individus, sinó també a partir del nostre grup de pertinença, del rol que tenim a la societat, dels nostres principis i, si som creients, de la fe en Déu. Però sovint moltes persones no poden participar en la reconstrucció del bé comú perquè són marginades, són excloses o ignorades; alguns grups socials no aconsegueixen contribuir-hi perquè estan ofegats econòmicament i políticament. En algunes societats, moltes persones no són lliures d’expressar la seva fe i els seus valors, les seves idees: si ho fan van a la presó. En altres llocs, especialment en el món occidental, molts autoreprimeixen les seves conviccions ètiques o religioses. Però així no es pot sortir de la crisi, i en qualsevol cas no se’n pot sortir millors. En sortirem pitjors.

Per tal que tots puguem participar en la cura i regeneració dels nostres pobles, és just que cadascú tingui els recursos adequats per a fer-ho (cf. Compendi de la doctrina social de l’Església [CDSE], 186). Després de la gran depressió econòmica de 1929, el papa Pius XI va explicar com n’era, d’important, per a una vertadera reconstrucció el principi de subsidiarietat (cf. Enc. Quadragesimo anno, 79-80). Aquest principi té un doble dinamisme: de dalt a baix i de baix a dalt. Potser no entenem què vol dir això, però és un principi social que ens fa més units.

Per un costat, i sobretot en temps de canvi, quan els individus, les famílies, les petites associacions o les comunitats locals no són capaces d’aconseguir els objectius primers, llavors és just que intervinguin els nivells més alts del cos social, com l’Estat, per a proveir dels recursos necessaris i anar endavant. Per exemple, per raó del confinament pel coronavirus, moltes persones, famílies i activitats econòmiques s’han trobat i encara es troben en greu dificultat, per això les institucions públiques intenten ajudar amb intervencions socials, econòmiques i sanitàries apropiades: aquesta és la seva funció, el que han de fer

Però per un altre costat, els vèrtexs de la societat han de respectar i promoure els nivells intermedis o menors. De fet, la contribució dels individus, de les famílies, de les associacions, de les empreses, de tots els cossos intermedis i també de les Esglésies és decisiva. Aquests, amb els seus recursos culturals, religiosos, econòmics o de participació cívica, revitalitzen i reforcen el cos social (cf. CDSE, 185). És a dir, hi ha una col·laboració de dalt a baix: de l’Estat central al poble, i de baix a dalt: de les associacions populars cap a dalt. I això és precisament l’exercici del principi de subsidiarietat.

Cadascú ha de tenir la possibilitat d’assumir la seva responsabilitat en els processos de sanació de la societat de la qual forma part. Quan s’activa algun projecte que es refereix directament o indirectament a determinats grups socials, aquests no poden ser deixats fora de la participació. Per exemple: «Què fas tu?» «Jo vaig a treballar pels pobres.» «Que bonic, i què fas?» «Ensenyo als pobres, jo els dic als pobres el que han de fer.» No, això no funciona, el primer pas és deixar que els pobres et diguin com viuen, què necessiten. S’ha de deixar parlar a tothom! És així com funciona el principi de subsidiarietat. No poden deixar fora de la participació aquesta gent; la seva saviesa, la saviesa dels grups més humils no pot deixar-se de banda (cf. Exhort. ap. postsin. Estimada Amazònia [EA], 32; Enc. Laudato si’, 63). Lamentablement, aquesta injustícia es verifica sovint allí on es concentren grans interessos econòmics o geopolítics, com per exemple algunes activitats extractives en algunes zones del planeta (cf. EA, 9,14). Les veus dels pobles indígenes, les seves cultures i visions del món no es prenen en consideració. Avui, aquesta falta de respecte del principi de subsidiarietat s’ha difós com un virus. Pensem en les grans mesures d’ajuda financera realitzades pels Estats. S’escolta més les grans companyies financeres que la gent o aquells que mouen l’economia real. S’escolta més les companyies multinacionals que els moviments socials. En llenguatge de la gent comuna: s’escolta més els poderosos que els dèbils i aquest no és el camí, no és el camí humà, no és el camí que ens ha ensenyat Jesús, no és realitzar el principi de subsidiarietat. Així no permetem a les persones ser «protagonistes del seu rescat.[1] En el subconscient col·lectiu d’alguns polítics o d’alguns sindicalistes hi ha el lema: tot pel poble, res amb el poble. De dalt a baix però sense escoltar la saviesa del poble, sense implementar aquesta saviesa a l’hora de resoldre els problemes, en aquest cas per a sortir de la crisi. Pensem també en la manera de curar el virus: s’escolta més les grans companyies farmacèutiques que els treballadors sanitaris compromesos a primera línia als hospitals i en els camps de refugiats. Aquest no és un bon camí. Tots han de ser escoltats, els que són a dalt i els que són a baix, tots.

Per a sortir millors d’una crisi, el principi de subsidiarietat ha de ser implementat, respectant l’autonomia i la capacitat d’iniciativa de tots, especialment dels últims. Totes les parts d’un cos són necessàries i, com diu sant Pau, aquelles parts que podrien semblar més dèbils i menys importants, en realitat són les més necessàries (cf. 1Co 12,22). A la llum d’aquesta imatge, podem dir que el principi de subsidiarietat permet a cadascú assumir el seu rol per a la cura i la destinació de la societat. Aplicar-lo, aplicar el principi de subsidiarietat dona esperança, dona esperança en un futur més sa i just; i aquest futur el construïm junts, aspirant a les coses més grans, ampliant els nostres horitzons.[2] O junts o no funciona. O treballem junts per a sortir de la crisi, a tots els nivells de la societat, o no en sortirem mai. Sortir de la crisi no significa donar una pinzellada de vernís a les situacions actuals perquè semblin una mica més justes. Sortir de la crisi significa canviar, i el veritable canvi el fan tots, totes les persones que formen el poble. Tots els professionals, tots. I tots junts, tots en comunitat. Si no ho fan tots el resultat serà negatiu.

En una catequesi precedent hem vist com la solidaritat és el camí per a sortir de la crisi: ens uneix i ens permet trobar propostes sòlides per a un món més sa. Però aquest camí de solidaritat necessita la subsidiarietat. Algú podria dir-me: «Però pare, avui esteu parlant amb paraules difícils! Precisament per això intento explicar què signifiquen. Solidaris, perquè estem en el camí de la subsidiarietat. De fet, no hi ha veritable solidaritat sense participació social, sense la contribució dels cossos intermedis: de les famílies, de les associacions, de les cooperatives, de les petites empreses, de les expressions de la societat civil. Tothom hi ha de contribuir, tothom. Aquesta participació ajuda a prevenir i corregir alguns aspectes negatius de la globalització i de l’acció dels Estats, com passa també en la cura de la gent afectada per la pandèmia. Aquestes contribucions «des de baix» han de ser incentivades. Que bonic que és veure el treball dels voluntaris durant la crisi. Els voluntaris que venen de totes les parts socials, voluntaris que venen de les famílies benestants i també de les famílies més pobres. Però tots, tots junts per a sortir. Això és la solidaritat i això és el principi de subsidiarietat.

Durant el confinament va néixer de manera espontània el gest de l’aplaudiment per als metges i infermers i infermeres com a signe d’encoratjament i d’esperança. Molts han arriscat la vida i molts l’han donada. Fem extensiu aquest aplaudiment a cada membre del cos social, a tots, a cadascun, per la seva valuosa contribució, per petita que sigui. «Però què podrà fer aquell d’allí?» «Escolta’l, dona-li espai per a treballar, consulta’l.» Aplaudim als «exclosos», als que aquesta cultura qualifica d’«exclosos», aquesta cultura de l’exclusió, és a dir, aplaudim als ancians, als infants, a les persones amb discapacitat, aplaudim als treballadors, tots aquells que es posen al servei. Tots col·laboren per a sortir de la crisi. Però no ens quedem només amb l’aplaudiment! L’esperança és audaç, així que animem-nos a somiar en gran. Germans i germanes, aprenguem a somiar en gran! No tinguem por de somiar en gran, cercant els ideals de justícia i d’amor social que neixen de l’esperança. No intentem reconstruir el passat, el passat és passat, ens esperen coses noves. El Senyor ha promès: «Jo faré noves totes les coses.» Animem-nos a somiar en gran cercant aquests ideals, no vulguem reconstruir el passat, especialment el que era injust i ja estava malalt. Construïm un futur on la dimensió local i la global s’enriqueixin mútuament —cadascú pot donar la seva part, cadascú ha de donar la seva part, la seva cultura, la seva filosofia, la seva manera de pensar—, on la bellesa i la riquesa dels grups menors, també dels grups exclosos, pugui florir perquè allí hi ha bellesa, i on qui té més es comprometi a servir i donar més a qui té menys.

 

[1]  Missatge per a la 106 Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat 2020 (13 de maig de 2020).

[2]  Cf. Discurs als joves del Centre Cultural Padre Félix Varela, l’Havana (Cuba), 20 de setembre de 2015.

Descarregar document

Catequesi – «Guarir el món»: 7. Cura de la casa comuna i actitud contemplativa

Estimats germans i germanes, bon dia!

Per sortir d’una pandèmia, hem de tenir cura de nosaltres i cuidar-nos els uns als altres. Hem de donar suport als que tenen cura dels més febles, dels malalts i de la gent gran. Hi ha el costum de deixar de banda les persones grans, d’abandonar-les: és dolent això. Aquestes persones —ben definides amb la paraula espanyola cuidadores, que són les que atenen els malalts— tenen un paper essencial en la societat actual, encara que sovint no reben el reconeixement i la retribució que mereixen. Tenir cura és una regla d’or del nostre ésser humà, i comporta salut i esperança (cf. Enc. Laudato si’ [LS], 70). Tenir cura dels malalts, dels necessitats, dels que estan abandonats: aquesta és una riquesa humana i també cristiana.

També hem de tenir aquesta cura de la nostra casa comuna: la terra i totes les criatures. Totes les formes de vida estan interconnectades (cf. ibid., 137-138), i la nostra salut depèn de la dels ecosistemes que Déu ha creat i dels quals ens ha encarregat que ens en cuidem (cf. Gn 2,15). Abusar-ne, en canvi, és un pecat greu que perjudica, que fa mal i que fa emmalaltir (cf. LS, 8; 66). El millor antídot contra aquest ús impropi de la nostra casa comuna és la contemplació (cf. ibid., 85; 214). Però per què? No hi ha una vacuna contra això, per la cura de la casa comuna, per no deixar-la de banda? Quin és l’antídot contra la malaltia de no tenir cura de la casa comuna? És la contemplació. «Quan no s’aprèn a aturar-se per admirar i apreciar la bellesa, no és estrany que tot es transformi en un objecte d’ús i abús sense escrúpols» (ibid., 215). També en un objecte de «fes servir i llença». Tanmateix, la nostra casa comuna, la creació, no és un mer «recurs». Les criatures tenen un valor en elles mateixes i «reflecteixen, cada una a la seva manera, un raig de la infinita saviesa i bondat de Déu» (Catecisme de l’Església catòlica, 339). Aquest valor i aquest raig de llum divina s’han de descobrir i, per descobrir-lo, cal callar, cal escoltar, cal contemplar. La contemplació també cura l’ànima.

Sense contemplació, és fàcil caure en un antropocentrisme desequilibrat i ple de supèrbia, el «jo» al centre de tot, que sobredimensiona el nostre rol d’éssers humans, posicionant-nos com a dominadors absoluts de totes les altres criatures. Una interpretació distorsionada dels textos bíblics sobre la creació ha contribuït a aquesta visió equivocada, que condueix a l’explotació de la terra fins a sufocar-la. Explotar la creació: això és el pecat. Creiem que som al centre, pretenent ocupar el lloc de Déu i així arruïnem l’harmonia de la creació, l’harmonia del pla de Déu. Ens tornem depredadors, oblidant la nostra vocació de guardians de la vida. Certament, podem i devem treballar la terra per viure i desenvolupar-nos. Però el treball no és sinònim d’explotació, i va sempre acompanyat de cura: llaurar i protegir, treballar i cuidar… Aquesta és la nostra missió (cf. Gn 2,15). No podem esperar continuar creixent a nivell material, sense tenir cura de la casa comuna que ens acull. Els nostres germans més pobres i la nostra mare terra gemeguen pels danys i les injustícies que hem provocat i exigeixen una altra ruta. Ens reclamen una conversió, un canvi de camí: tenir cura també de la terra, de la creació.

Per tant, és important recuperar la dimensió contemplativa, és a dir mirar la terra, la creació com un do, no com una cosa que s’ha d’explotar per obtenir-ne beneficis. Quan contemplem, descobrim en els altres i en la natura alguna cosa molt més gran que la seva utilitat. Aquí hi ha el nucli del problema: contemplar és anar més enllà de la utilitat d’una cosa. Contemplar la bellesa no vol dir explotar-la: contemplar és gratuïtat. Descobrim el valor intrínsec de les coses que Déu els ha donat. Com han ensenyat tants mestres espirituals, el cel, la terra, el mar, totes les criatures tenen aquesta capacitat icònica, aquesta capacitat mística de posar-nos en contacte amb el Creador i a la comunió amb la creació. Per exemple, Sant Ignasi de Loiola, al final dels seus Exercicis espirituals, ens convida a realitzar la «Contemplació per arribar a l’amor», és a dir a considerar com Déu mira les seves criatures i alegrar-se amb elles; a descobrir la presència de Déu en les seves criatures i, amb llibertat i gràcia, estimar-les i cuidar-les.

La contemplació, que ens condueix a una actitud de cura, no és mirar la naturalesa per fora, com si nosaltres no estiguéssim immersos en ella. Però nosaltres som dins de la natura, formem part de la natura. Més aviat es fa des de dins, reconeixent-nos com a part de la creació, fent-nos protagonistes i no simples espectadors d’una realitat amorfa que només es tractaria d’explotar-la. Qui contempla d’aquesta manera queda sorprès no només pel que veu, sinó també perquè se sent part integrant d’aquesta bellesa; i també se sent cridat a guardar-la, a protegir-la. I hi ha una cosa que no devem oblidar: qui no sap contemplar la natura i la creació, no sap contemplar les persones en la seva riquesa. I qui viu per explotar la natura, acaba explotant les persones i tractant-les com a esclaus. Aquesta és una llei universal: si tu no saps contemplar la natura, serà molt difícil que sàpigues contemplar la gent, la bellesa de les persones, el germà, la germana.

Els que saben contemplar, es posaran a treballar més fàcilment per canviar el que produeix degradacions i danys a la salut. Es comprometran a educar i promoure nous hàbits de producció i consum, per contribuir a un nou model de creixement econòmic que garanteixi el respecte a la casa comuna i el respecte a les persones. El contemplatiu en acció tendeix a convertir-se en guardià de l’entorn: és bonic això! Cadascun de nosaltres ha de ser el guardià de l’entorn, de la puresa de l’entorn, intentant combinar el coneixement ancestral de les cultures mil·lenàries amb els nous coneixements tècnics, de manera que el nostre estil de vida sigui sempre sostenible.

Finalment, contemplar i preocupar-se: hi ha dues actituds que mostren la manera de corregir i reequilibrar la nostra relació d’éssers humans amb la creació. Moltes vegades, la nostra relació amb la creació sembla ser una relació entre enemics: destruir la creació en benefici meu; explotar la creació per al meu avantatge. No oblidem que això es paga car; no oblidem aquella dita castellana: «Déu perdona sempre; nosaltres perdonem a vegades; la naturalesa no perdona mai.» Avui he llegit en el diari que aquelles dues grans glaceres de l’Antàrtic, prop del Mar d’Amundsen estan a punt de caure. Serà terrible, perquè el nivell del mar creixerà i això portarà moltes, moltes dificultats i tants mals. I per què? Pel sobreescalfament, per no haver tingut cura de l’ambient, per no haver cuidat la casa comuna. En canvi, quan tenim aquesta relació —em permeto de fer servir la paraula— fraternal en sentit figurat amb la creació, ens convertirem en guardians de la casa comuna, guardians de la vida i guardians de l’esperança, guardarem el patrimoni que Déu ens ha confiat per tal que també en puguin gaudir les generacions futures. I algú pot dir: «Però jo ho faig així.» El problema no és com tu ho fas avui —això ho deia un teòleg alemany, protestant, valent: Bonhoeffer— el problema no és com tu ho fas avui; el problema és: quina serà l’herència, la vida de les generacions futures? Pensem en els fills, en els nets: què els deixarem a ells, si nosaltres explotem la creació? Vetllem aquest camí, així serem «guardians» de la casa comuna, guardians de la vida i de l’esperança. Guardem el patrimoni que Déu ens ha confiat, per tal que en puguin gaudir les generacions futures. Penso de manera especial en els pobles indígenes, pel quals tots tenim un deute d’agraïment —també de penitència, per reparar el mal que els hem fet. Però penso també en aquells moviments, associacions, grups populars, que es comprometen a protegir el propi territori amb els seus valors naturals i culturals. Aquestes realitats socials no són sempre apreciades, a vegades fins i tot es veuen obstaculitzades, perquè no produeixen diners; però en realitat contribueixen a una revolució pacífica, que podríem anomenar la «revolució de la cura». Contemplar per curar, contemplar per guardar, guardar-nos a nosaltres, la creació, els nostres fills, els nostres nets i guardar el futur. Contemplar per curar i per guardar i per deixar una herència a la generació futura.

No podem però delegar-ho en alguns: això és la responsabilitat de tot ésser humà. Cadascun de nosaltres pot i ha de ser un «guardià de la casa comuna», capaç de lloar Déu per les seves criatures, de contemplar-les i de protegir-les.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document

 

Catequesi – «Guarir el món»: 6. Amor i bé comú

Estimats germans i germanes, bon dia!

La crisi que estem vivint, que vivim a causa de la pandèmia, ens afecta a tots; podem sortir-nos-en millor si tots junts cerquem el bé comú; si no ho fem així, ens en sortirem pitjor. Malauradament, assistim a l’aparició d’interessos partidistes. Per exemple, hi ha qui voldria apropiar-se de possibles solucions, com en el cas de les vacunes i després vendre-les als altres. Alguns aprofiten la situació per fomentar les divisions: per treure’n avantatges econòmics o polítics, creant o augmentant conflictes. A d’altres senzillament no els interessa el sofriment aliè, tiren pel dret i segueixen el seu propi camí (cf. Lc 10,30-32). Són els devots de Ponç Pilat, se’n renten les mans.

La resposta cristiana a la pandèmia i a les conseqüents crisis sòcio-econòmiques es basa en l’amor, sobretot l’amor de Déu que sempre ens precedeix (cf. 1 Jn 4,19). Ell ens estima primer, Ell sempre ens precedeix en l’amor i en les solucions. Ell ens estima incondicionalment, i quan acollim aquest amor diví, podem respondre de manera semblant. No estimo només els qui m’estimen: la meva família, els meus amics, el meu grup, sinó també els que no m’estimen, estimo també els que no em coneixen, estimo també els que són estrangers, i també els que em fan patir o els que considero enemics (cf. Mt 5,44). Aquesta és la saviesa cristiana, aquesta és l’actitud de Jesús. I el punt més alt de la santedat, diguem-ho així, és estimar els enemics, i no és fàcil. Per descomptat, estimar tothom, inclosos els enemics, és difícil —diria que és un art! Però un art que es pot aprendre i millorar. L’amor autèntic, que ens fa fecunds i lliures, és sempre expansiu i inclusiu. Aquest amor cura, guareix i fa el bé. Moltes vegades fa més bé una carícia que un seguit d’arguments, una carícia de perdó i no tants arguments per defensar-se. És l’amor inclusiu que cura.

Per tant, l’amor no es limita a les relacions entre dues o tres persones, o els amics, o la família, va més enllà. Comprèn les relacions cíviques i polítiques (cf. Catecisme de l’Església catòlica [CCC], 1907-1912), inclosa la relació amb la naturalesa (Enc. Laudato si’ [LS], 231). Com que som éssers socials i polítics, una de les màximes expressions d’amor és precisament la social i política, decisiva per al desenvolupament humà i per afrontar tota mena de crisis (ibid., 231). Sabem que l’amor fecunda les famílies i les amistats; però és bo recordar que fecunda també les relacions socials, culturals, econòmiques i polítiques, permetent-nos construir una «civilització de l’amor», com deia Sant Pau VI i, també, Sant Joan Pau II. Sense aquesta inspiració, preval la cultura de l’egoisme, de la indiferència, del malbaratament, és a dir descartar els que jo no estimo, allò que no puc estimar o aquells que em semblen inútils en la societat. Avui, quan he entrat, una parella m’ha dit: «Pregui per nosaltres perquè tenim un fill discapacitat.» Jo els he preguntat: «Quants anys té?» «Tants.» «I què feu?» «Nosaltres l’acompanyem, l’ajudem.» Tota una vida dels pares per aquell fill discapacitat. Això és amor. I els enemics, els adversaris polítics, segons la nostra opinió, semblen discapacitats polítics i socials, ho semblen. Només Déu sap si ho són o no. Però nosaltres els hem d’estimar, hem de dialogar, hem de construir aquesta civilització de l’amor, aquesta civilització política, social, de la unitat de tota la humanitat. Tot això és el contrari de les guerres, divisions, enveges, fins i tot de les guerres dintre de la família. L’amor inclusiu i social és familiar, és polític: l’amor ho impregna tot!

El coronavirus ens demostra que el veritable bé per a cadascú és un bé comú no només individual i, viceversa, el bé comú és un veritable bé per a la persona (cf. CCC, 1905-1906). Si una persona es preocupa només del propi bé és un egoista. En canvi la persona és més persona, quan obre el propi bé a tots els altres, el comparteix. La salut, a més de ser individual, és també un bé públic. Una societat sana és la que es preocupa per la salut de tots.

Un virus que no coneix barreres, fronteres o diferències culturals i polítiques s’ha de combatre amb un amor sense barreres, fronteres o diferències. Aquest amor pot generar estructures socials que ens animen a compartir més que a competir, que ens permeten incloure els més vulnerables i no marginar-los, i que ens ajuden a expressar el millor de la nostra naturalesa humana i no el pitjor. L’autèntic amor no coneix la cultura de la marginació, no sap què és. De fet, quan estimem i generem creativitat, quan generem confiança i solidaritat, és allà on sorgeixen iniciatives concretes pel bé comú. I això val tant a nivell de les petites i les grans comunitats, també a nivell internacional. El que es fa a casa, el que es fa al barri, el que es fa en el poble, el que es fa en les grans ciutats i internacionalment és el mateix: és la mateixa llavor que creix i que dona fruit. Si tu a casa, al barri, comences amb l’enveja, amb la lluita, al final hi haurà la “guerra”. En canvi, si tu comences amb l’amor, si comparteixes l’amor, el perdó, aleshores hi haurà amor i perdó per a tothom.

Al contrari, si les solucions a la pandèmia porten l’empremta de l’egoisme, ja sigui de persones, empreses o nacions, potser podrem sortir del coronavirus, però certament no de la crisi humana i social que el virus ha posat de manifest i ha accentuat. Per tant, tingueu cura de no construir sobre la sorra (cf. Mt 7,21-27)! Per construir una societat sana, inclusiva, justa i pacífica, ho hem de fer sobre la roca del bé comú. El bé comú és una roca. I aquesta és la tasca de tots nosaltres, no només d’algun especialista. Sant Tomàs d’Aquino deia que la promoció del bé comú és un deure de justícia que recau sobre tots els ciutadans. Cada ciutadà és responsable del bé comú. I per als cristians és també una missió. Com ensenya Sant Ignasi de Loiola, dirigir els nostres esforços quotidians vers el bé comú és una manera de rebre i difondre la glòria de Déu.

Malauradament, sovint la política no té bona fama, i sabem perquè. Això no vol dir que els polítics siguin tots dolents, no, no vull dir això. Només dic que malauradament la política sovint no té bona fama. Però no ens hem de resignar a aquesta visió negativa, sinó reaccionar demostrant amb els fets que és possible, de fet, el deure de tenir una bona política, la que posa al centre la persona humana i el bé comú. Si llegiu la història de la humanitat trobareu molts polítics sants que han seguit aquest camí. És possible en la mesura que cada ciutadà i, en particular, els que assumeixen compromisos i posicions socials i polítiques, arreli les seves accions en principis ètics i les animi amb amor social i polític. Els cristians, de manera particular els fidels laics, estan cridats a donar-ne bon testimoni d’això i ho poden fer gràcies a la virtut de la caritat, cultivant-ne la seva dimensió social intrínseca.

Per tant és hora d’incrementar el nostre amor social —vull remarcar-ho: el nostre amor social— contribuint-hi tots, a partir de la nostra petitesa. El bé comú requereix la participació de tothom. Si tothom hi posa la seva part i si ningú no en queda fora, podrem regenerar bones relacions a nivell comunitari, nacional, internacional i també en harmonia amb el medi ambient (cfr. LS, 236). Així en els nostres gestos, fins i tot els més humils, es farà visible alguna cosa de la imatge de Déu que portem en nosaltres, perquè Déu és Trinitat, Déu és amor. Aquesta és la més bonica definició de Déu en la Bíblia. Ens la dona l’apòstol Joan, que va estimar tant Jesús: Déu és amor. Amb el seu ajut, podem curar el món treballant tots junts pel bé comú, no només pel propi bé, sinó pel bé comú, de tots.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document

 

Catequesi – «Guarir el món»: 5. La solidaritat i la virtut de la fe

Estimats germans i germanes, bon dia!

Després de tants mesos reprenem la nostra trobada cara a cara i no pantalla a pantalla. Cara a cara. Això és bonic! La pandèmia actual ha posat en relleu la nostra interdependència: tots estem vinculats, els uns amb els altres, tant en el bé com en el mal. Per això, per a sortir millors d’aquesta crisi, hem de fer-ho junts. Junts, no sols, junts. Sols no, perquè no es pot! O es fa junts o no es fa. Hem de fer-ho junts, tots, en la solidaritat. Avui voldria subratllar aquesta paraula: solidaritat.

Com a família humana tenim l’origen comú en Déu; vivim en una casa comuna, el planeta-jardí, la terra en la qual Déu ens ha posat; i tenim un destí comú en Crist. Però quan oblidem tot això, la nostra interdependència es converteix en dependència dels uns pels altres —perdem aquesta harmonia d’interdependència en la solidaritat», augmentant la desigualtat i la marginació; es debilita el teixit social i es deteriora l’ambient. Sempre és el mateix que actuar.

Per tant, el principi de solidaritat és avui més necessari que mai, com ho ha ensenyat Joan Pau II (cf. Enc. Sollicitudo rei socialis, 38-40). D’una manera interconnectada, experimentem què significa viure a la mateixa «aldea global». És bonica, aquesta expressió: el gran món no és altra cosa que una aldea global, perquè tot està interconnectat. Però no sempre transformem aquesta interdependència en solidaritat. Hi ha un llarg camí entre la interdependència i la solidaritat. Els egoismes —individuals, nacionals i dels grups de poder— i les rigideses ideològiques alimenten, contràriament, «estructures de pecat» (ibid., 36).

«La paraula solidaritat està una mica desgastada i a vegades es mal interpreta, però és molt més que alguns actes esporàdics de generositat. És més! Suposa crear una nova mentalitat que pensi en termes de comunitat, de prioritat de la vida de tots sobre l’apropiació dels béns per part d’alguns» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 188). Això significa solidaritat. No és només qüestió d’ajudar els altres —això està bé fer-ho, però és més—: es tracta de justícia (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 1938-1940). La interdependència, per a ser solidari i fructífer, necessita arrels fortes en la humanitat i en la naturalesa creada per Déu, necessita respecte pels rostres i la terra.

La Bíblia, des del principi, ens adverteix. Pensem en el passatge de la Torre de Babel (cf. Gn 11,1-9), que descriu el que passa quan intentem arribar al cel —la nostra meta— ignorant el vincle amb la humanitat, amb la creació i amb el Creador. És una manera de parlar: això passa cada vegada que un vol pujar, pujar, sense tenir en compte els altres. Jo sol! Pensem en la torre. Construïm torres i gratacels, però destruïm la comunitat. Unifiquem edificis i llengües, però mortifiquem la riquesa cultural. Volem ser amos de la Terra, però arruïnem la biodiversitat i l’equilibri ecològic. Us vaig parlar en una altra audiència d’aquells pescadors de San Benedetto del Tronto que han vingut enguany i m’han dit: «Hem tret del mar  vint-i-quatre tones de brossa, de les quals la meitat era plàstic.» Penseu-hi! Aquests tenen l’esperit de recollir els peixos, sí, però també la brossa i treure-la per netejar el mar. Però aquesta contaminació significa arruïnar la terra, no tenir solidaritat amb la terra, que és un do i un equilibri ecològic.

Recordo una història medieval que descriu aquesta «síndrome de Babel», que és quan no hi ha solidaritat. Aquesta història medieval diu que, durant la construcció de la torre, quan un home queia —eren esclaus— i moria ningú no deia res, com a molt deien: «Pobret, s’ha equivocat i ha caigut.» Però, si queia un totxo, tots es planyien. I si algú era culpable, era castigat! Per què? Perquè un totxo era car de fer, de preparar, de coure. Calia temps i treball per a fer un totxo. Un totxo valia més que la vida humana. Cadascun de nosaltres hem de pensar en el que passa avui. Lamentablement també avui pot passar alguna cosa semblant. Cau la quota del mercat financer —ho hem llegit als diaris d’aquests dies— i la notícia és a totes les agències. Cauen milers de persones per la fam, la misèria, i ningú no en parla.

Diametralment oposada a Babel hi ha la Pentecosta (cf. Ac 2,1-3), ho hem escoltat al principi de l’audiència. L’Esperit Sant, descendint des de dalt com vent i foc, investeix la comunitat tancada al cenacle, li infon la força de Déu, la impulsa a sortir, a anunciar a tothom Jesús Senyor. L’Esperit crea la unitat en la diversitat, crea l’harmonia. En la història de la Torre de Babel no hi ha harmonia; hi havia aquell anar endavant per a guanyar. Allí, l’home era un mer instrument, mera «força-treball», però aquí, a la Pentecosta, cadascun de nosaltres és un instrument, però un instrument comunitari que participa amb tot el seu ésser en l’edificació de la comunitat. Sant Francesc d’Assís ho sabia bé, i animat per l’Esperit donava a totes les persones, encara més, a les criatures, el nom de germà o germana (cf. LS, 11; cf. Sant Bonaventura, Legenda maior, VIII, 6: FF 1145). També el germà llop, recordem-ho.

Amb la Pentecosta Déu es fa present i inspira la fe de la comunitat unida en la diversitat i en la solidaritat. Diversitat i solidaritat unides en harmonia, aquest és el camí. Una diversitat solidària posseeix els «anticossos» per tal que la singularitat de cadascú —que és un do, únic i irrepetible— no s’emmalalteixi d’individualisme, d’egoisme. La diversitat solidària té també els anticossos per a guarir estructures i processos socials que han degenerat en sistemes d’injustícia, en sistemes d’opressió (cf. Compendi de la doctrina social de l’Església, 192). Per tant, la solidaritat avui és el camí que cal recórrer envers un món postpandèmia, per la sanació de les nostres malalties interpersonals i socials. No hi ha altre remei. O anem endavant amb el camí de la solidaritat o les coses seran pitjors. Vull repetir-ho. d’una crisi no se’n surt igual que abans. La pandèmia és una crisi. D’una crisi se’n surt o millor o pitjor. Hem d’elegir nosaltres. I la solidaritat és precisament un camí per a sortir de la crisi millors, no amb canvis superficials, amb una capa de pintura així i tot està bé. No. Millors!

Enmig de la crisi, una solidaritat guiada per la fe ens permet traduir l’amor de Déu en la nostra cultura globalitzada, no construint torres i murs —i se n’estan construint molts, de murs avui— que divideixen però després cauen, sinó teixint comunitat i donant suport a processos de creixement veritablement humà i solidari. I per a això ajuda la solidaritat. Faig una pregunta: jo penso en les necessitats dels altres? Cadascú que respongui en el seu cor.

Enmig de crisis i tempestes el Senyor ens interpel·la i ens convida a despertar i activar aquesta solidaritat capaç de donar solidesa, suport i un sentit a aquestes hores en les quals tot sembla naufragar. Que la creativitat de l’Esperit Sant pugui animar-nos a generar noves formes d’hospitalitat familiar, de fraternitat fecunda i de solidaritat universal. Gràcies.

Descarregar document

Catequesi – «Guarir el món»: 4. La destinació universal dels béns i la virtut de l’esperança

Estimats germans i germanes, bon dia!

Davant la pandèmia i les seves conseqüències socials, molts corren el risc de perdre l’esperança. En aquest temps d’incertesa i d’angoixa, convido tothom a acollir el do de l’esperança que ve de Crist. Ell ens ajuda a navegar en les aigües turbulentes de la malaltia, de la mort i de la injustícia, que no tenen la darrera paraula sobre la nostra destinació final.

La pandèmia ha posat en relleu i agreujat problemes socials, sobretot la desigualtat. Alguns poden treballar des de casa, mentre que per a molts altres això és impossible. Alguns infants, malgrat les dificultats, poden continuar rebent una educació escolar, mentre que per a moltíssims altres aquesta educació s’ha interromput bruscament. Algunes nacions poderoses poden emetre moneda per a afrontar l’emergència, mentre que per a d’altres això significaria hipotecar el futur.

Aquests símptomes de desigualtat revelen una malaltia social; és un virus que ve d’una economia malalta. Hem de dir-ho senzillament: l’economia està malalta. Ha emmalaltit. És el fruit d’un creixement econòmic injust —aquesta és la malaltia: el fruit d’un creixement econòmic injust— que prescindeix dels valors humans fonamentals. En el món d’avui, uns pocs molt rics tenen més que tota la resta de la humanitat. Repeteixo això perquè ens farà pensar: pocs molt rics, un grupet, tenen més que tota la resta de la humanitat. Això és estadística pura. És una injustícia que clama el cel! Al mateix temps, aquest model econòmic és indiferent als danys infligits a la casa comuna. No té cura de la casa comuna. Estem a prop de superar molts dels límits del nostre meravellós planeta, amb conseqüències greus i irreversibles: de la pèrdua de biodiversitat i del canvi climàtic fins a l’augment del nivell dels mars i a la destrucció dels boscos tropicals. La desigualtat social i la degradació ambiental van de la mà i tenen la mateixa arrel (cf. Laudato si’, 101): la del pecat de voler posseir, de voler dominar els germans i les germanes, de voler posseir i dominar la naturalesa i Déu mateix. Però aquest no és el disseny de la creació.

«Al principi Déu va confiar la terra i els seus recursos a l’administració comuna de la humanitat per tal que en tingués cura» (Catecisme de l’Església catòlica, 2402). Déu ens ha demanat dominar la terra en nom seu (cf. Gn 1,28), cultivant-la i cuidant-la com un jardí, el jardí de tots (cf. Gn 2,15). «Mentre “llaurar” significa ‘cultivar, llaurar o treballar’ […], “cuidar” significa ‘protegir, custodiar, preservar’» (LS, 67). Però compte a no interpretar això com a carta blanca per a fer de la terra allò que hom vol. No. Hi ha una «relació de reciprocitat responsable» (ibid.) entre nosaltres i la naturalesa. Rebem de la creació i donem per part nostra. «Cada comunitat pot prendre de la bondat de la terra allò que li cal per a la supervivència, però també té el deure de protegir-la» (ibid.). Ambdues parts.

De fet, la terra «ens precedeix i ens ha estat donada» (ibid.), ha estat donada per Déu «a tota la humanitat» (CEC, 2402). I per tant és obligació nostra fer que els seus fruits arribin a tothom, no sols a alguns. I aquest és l’element clau de la nostra relació amb els béns terrenals. Com ho recordaven els pares del concili Vaticà II, «l’home, en utilitzar-los, no ha de considerar les coses exteriors que legítimament posseeix com a exclusivament seves, sinó també com a comunes, en el sentit que no li facin profit només a ell, sinó també als altres» (Const. past. Gaudium et spes, 69). De fet, «la propietat d’un bé fa del seu amo un administrador de la providència per a fer-lo fructificar i comunicar els seus beneficis a d’altres» (CEC, 2404). Nosaltres som administradors dels béns, no amos. Administradors. «Sí, però el bé és meu.» És cert, és teu però per a administrar-lo, no per a tenir-lo egoistament per a tu.

Per assegurar que allò que posseïm porti valor a la comunitat, «l’autoritat política té el dret i l’obligació de regular en funció del bé comú l’exercici legítim del dret de propietat» (ibid., 2406).[1] La «subordinació de la propietat privada a la destinació universal dels béns […] és una “regla d’or” del comportament social i el primer principi de tot l’ordenament èticosocial» (LS, 93).[2]

Les propietats, el diner són instruments que poden servir a la missió. Però els transformem fàcilment en finalitats, individuals o col·lectives. I quan això passa, es minen els valors humans essencials. L’homo sapiens es deforma i es converteix en una espècie d’homo œconomicus —en un sentit pitjor— individualista, calculador i dominador. Ens oblidem que, sent creats a imatge i semblança de Déu, som éssers socials, creatius i solidaris, amb una immensa capacitat d’estimar. Sovint oblidem això. De fet, som els éssers més cooperatius entre totes les espècies, i florim en comunitat, com es veu bé en l’experiència dels sants.[3] Hi ha una dita espanyola que m’ha inspirat aquesta frase, i diu així: «Florecemos en racimo, como los Santos.» Florim en comunitat, com es veu en l’experiència dels sants.

Quan l’obsessió per posseir i dominar exclou milions de persones dels béns primers; quan la desigualtat econòmica i tecnològica és tan gran que malmet el teixit social, i quan la dependència d’un progrés material il·limitat amenaça la casa comuna, llavors no podem quedar-nos mirant. Amb la mirada fixada en Jesús (cf. He 12,2) i amb la certesa que el seu amor obra mitjançant la comunitat dels seus deixebles, hem d’actuar tots junts, en l’esperança de generar alguna cosa diferent i millor. L’esperança cristiana, arrelada en Déu, és la nostra àncora. Ella sosté la voluntat de compartir, reforçant la nostra missió com a deixebles de Crist, que ho ha compartit tot amb nosaltres.

I això ho van entendre les primeres comunitats cristianes, que com nosaltres van viure temps difícils. Conscients de formar un sol cor i una sola ànima, posaven tots els seus béns en comú, testimoniant la gràcia abundant de Crist sobre ells (cf. Ac 4,32-35). Nosaltres estem vivint una crisi. La pandèmia ens ha posat a tots en crisi. Però recordeu-ho: d’una crisi no se’n pot sortir de la mateixa manera, o en sortim millors, o en sortim pitjors. Aquesta és la nostra opció. Després de la crisi, ¿continuarem amb aquest sistema econòmic d’injustícia social i de menyspreu per la cura de l’ambient, de la creació, de la casa comuna? Rumiem-ho. Que les comunitats cristianes del segle XXI puguin recuperar aquesta realitat —la cura de la creació i la justícia social: van juntes—, donant així testimoniatge de la resurrecció del Senyor. Si cuidem els béns que el Creador ens dona, si posem en comú allò que posseïm de manera que no li manqui res a ningú, llavors realment podrem inspirar esperança per a regenerar un món més sa i més just.

I per finalitzar, pensem en els infants. Llegiu les estadístiques: quants nens, avui moren de fam per una no bona distribució de les riqueses, per un sistema econòmic com he dit abans; i quants nens, avui, no tenen dret a l’escola, pel mateix motiu. Que aquesta imatge, dels nens necessitats per fam i per falta d’educació, ens ajudi a entendre que després d’aquesta crisi hem de sortir-ne millors. Gràcies.

 

[1]  Cf. GS, 71; St. Joan Pau II, Cart. enc. Sollicitudo rei socialis, 42; Cart. enc. Centesimus annus, 40.48).
[2]  Cf. St. Joan Pau II, Cart. enc. Laborem exercens, 19.
[3]  «Florecemos en racimo, como los santos»: expressió comuna en llengua espanyola.

Descarregar document

Catequesi – «Guarir el món»: 3. L’opció preferencial pels pobres i la virtut de la caritat

Estimats germans i germanes, bon dia!

La pandèmia ha posat en evidència la difícil situació dels pobres i la gran desigualtat que regna en el món. I el virus, tot i que no fa diferències entre les persones, ha trobat, en el seu camí devastador, grans desigualtats i discriminacions. I les ha fet créixer!

La resposta a la pandèmia és doncs doble. Per una banda, és indispensable trobar la cura d’un virus petit però terrible, que fa que tot el món s’hagi d’agenollar davant seu. Per altra banda, hem de curar un gran virus, el de la injustícia social, de la desigualtat d’oportunitats, de la marginació i de la falta de protecció dels més febles. En aquesta doble resposta de guarició hi ha una opció que, segons l’Evangeli, no pot mancar: l’opció preferencial pels pobres (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium [EG], 195). I aquesta no és una opció política; ni tan sols una opció ideològica, una opció dels partits. L’opció preferencial pels pobres es troba al centre de l’Evangeli. I el primer que l’ha feta ha estat Jesús; ho hem sentit en el passatge de la Carta als Corintis que se’ns ha llegit al començament. Ell, que era ric, s’ha fet pobre per enriquir-nos a nosaltres. S’ha fet un de nosaltres i per això, al centre de l’Evangeli, al centre de l’anunci de Jesús hi ha aquesta opció.

Crist mateix, que és Déu, es va despullar a si mateix, fent-se semblant als homes; i no ha triat una vida de privilegi, sinó que ha triat la condició de servent (cf. Fl 2,6-7). Es va anorrear a si mateix fent-se servent. Va néixer en una família humil i va treballar com a artesà. Al començament de la seva predicació, va anunciar que en el Regne de Déu els pobres són benaurats (cf. Mt 5,3; Lc 6,20; EG, 197). Es situava enmig dels malalts, dels pobres, dels exclosos, mostrant-los l’amor misericordiós de Déu (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 2444). I moltes vegades va ser jutjat com un home impur perquè anava amb els malalts, amb els leprosos, que segons la llei d’aquella època eren impurs. I Ell es va arriscar estant a prop dels pobres.

Per això, els seguidors de Jesús es distingeixen per la seva proximitat als pobres, als petits, als malalts i als empresonats, als exclosos,  als ignorats, als que no tenen menjar ni roba per vestir-se (cf. Mt 25,31-36; CCC, 2443). Podem llegir aquell famós referent sobre el qual tots serem jutjats; tots serem jutjats. Es tracta de Mateu, capítol 25. Aquest és un criteri-clau d’autenticitat cristiana (cf. Ga 2,10; EG, 195). Alguns pensen, erròniament, que aquest amor preferencial pels pobres és una tasca per a uns quants, però en realitat és la missió de tota l’Església, deia Sant Joan Pau II (cf. St. Joan Pau II, Enc. Sollicitudo rei socialis, 42). «Tots els cristians i totes les comunitats estan cridats a ser instruments de Déu per l’alliberament i la promoció dels pobres» (EG, 187).

La fe, l’esperança i l’amor ens empenyen necessàriament vers aquesta preferència pels més necessitats, que va més enllà fins i tot de l’assistència necessària (cf. EG, 198). De fet, implica caminar junts, deixar-se evangelitzar per ells, que coneixen bé el Crist que pateix, el deixar-se «infectar» per la seva experiència de la salvació, per la seva saviesa i la seva creativitat (cf. ibid.). Compartir amb els pobres significa enriquir-se mútuament. I, si hi ha estructures socials malaltes que els impedeixen somiar en el futur, hem de treballar junts per guarir-les, per canviar-les (cf. ibid., 195). I a això ens hi porta l’amor de Crist, que ens ha estimat fins a l’extrem (cf. Jn 13,1) i arriba fins als límits, als marges, a les fronteres existencials. Portar les perifèries al centre significa centrar la nostra vida en Crist, que «s’ha fet pobre» per nosaltres, per enriquir-nos «mitjançant la seva pobresa» (2Co 8,9).

Tots estem preocupats per les conseqüències socials de la pandèmia. Tots. Molts volen tornar a la normalitat i reprendre les activitats econòmiques. Per descomptat, però aquesta “normalitat” no hauria d’incloure les injustícies socials i la degradació de l’ambient. La pandèmia és una crisi i d’una crisi no en sortim iguals: o sortim millors o sortim pitjors. Nosaltres hauríem de sortir millors, per millorar les injustícies socials i la degradació ambiental. Avui tenim una ocasió per construir quelcom diferent. Per exemple, podem fer créixer una economia de desenvolupament integral dels pobres i no només d’ajut. Amb això jo no vull condemnar l’assistència, les obres d’assistència són importants. Pensem en el voluntariat, que és una de les estructures més boniques que té l’Església italiana. Però hem d’anar més enllà i resoldre els problemes que ens impulsen a assistir. Una economia que no recorri a remeis que en realitat enverinin la societat, com els rendiments dissociats de la creació de llocs de treball dignes (cf. EG, 204). Aquesta mena de beneficis es dissocien de l’economia real, la que hauria de beneficiar la gent corrent (cf. Enc. Laudato si’ [LS], 109), i a més a vegades també és indiferent als danys causats a la casa comuna. L’opció preferencial pels pobres, aquesta exigència èticosocial que prové de l’amor de Déu (cf. LS, 158), ens dona l’impuls de pensar i dissenyar una economia on les persones, i especialment les més pobres, siguin al centre. I ens anima també a dissenyar la cura del virus, donant prioritat a aquells que més ho necessiten. Seria trist que en la vacuna contra la Covid-19 es donés prioritat als més rics! Seria trist si aquesta vacuna es convertís en propietat d’aquesta o d’aquella Nació i no fos universal i per a tots. I quin escàndol seria si tota l’ajuda econòmica que estem observant —la major part amb diner públic— es concentrés a afavorir indústries que no contribueixen a la inclusió dels exclosos, a la promoció dels últims, al bé comú o a la cura de la creació (ibid.). Es tracta de criteris per seleccionar quines són les indústries que caldria ajudar: quines ajuden a la inclusió dels exclosos, a la promoció dels últims, al bé comú i a la cura de la creació. Quatre criteris.

Si el virus ataca altra vegada en un món injust per als pobres i els més vulnerables, hem de canviar aquest món. Amb l’exemple de Jesús, el metge de l’amor diví integral, és a dir de la guarició física, social i espiritual (cf. Jn 5,6-9) —com era la guarició que feia Jesús—, hem d’actuar ara, per guarir les epidèmies provocades pels petits virus invisibles, i per guarir les provocades per les grans i visibles injustícies socials. Proposo que això es faci a partir de l’amor de Déu, situant les perifèries al centre i els últims al primer lloc. No oblidem aquell criteri amb què serem jutjats, Mateu, capítol 25. Posem-ho en pràctica en aquesta recuperació de l’epidèmia. I a partir d’aquest amor concret, centrat en l’esperança i basat en la fe, un món més saludable serà possible. Si no ho fem així, sortirem pitjor de la crisi. Que el Senyor ens ajudi, ens doni la força per sortir-ne millors, responent a les necessitats del món d’avui.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document

 

Catequesi – «Guarir el món»: 2. Fe i dignitat humana

Estimats germans i germanes, bon dia!

La pandèmia ha posat en relleu com n’estem, de vulnerables i interconnectats tots. Si no tenim cura els uns dels altres, començant pels últims, pels que estan més afectats, fins i tot de la creació, no podem guarir el món.

És lloable el compromís de tantes persones que en aquests mesos estan demostrant l’amor humà i cristià envers el proïsme, dedicant-se als malalts posant també en risc la pròpia salut. Són herois! Malgrat això, el coronavirus no és l’única malaltia que cal combatre, sinó que la pandèmia ha tret a la llum patologies socials més àmplies. Una d’aquestes és la visió distorsionada de la persona, una mirada que n’ignora la dignitat i el caràcter relacional. A vegades mirem els altres com a objectes, per a usar i descartar. En realitat, aquest tipus de mirada encega i fomenta una cultura del rebuig individualista i agressiva, que transforma l’ésser humà en un bé de consum (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 53; Enc. Laudato si’ [LS], 22).

A la llum de la fe sabem, però, que Déu mira l’home i la dona d’una altra manera. Ell ens ha creat a la seva imatge i semblança (cf. Gn 1,27). D’aquesta manera ens ha donat una dignitat única, convidant-nos a viure en comunió amb ell, en comunió amb les nostres germanes i els nostres germans, en el respecte de tota la creació. En comunió, en harmonia, podríem dir. La creació és una harmonia en la qual som cridats a viure. I en aquesta comunió, en aquesta harmonia que és comunió, Déu no dona la capacitat de procrear i de custodiar la vida (cf. Gn 1,28,29), de treballar i cuidar la terra (cf. Gn. 2,15; LS, 67). S’entén que no es pot procrear i custodiar la vida sense harmonia; serà destruïda.

D’aquesta mirada individualista, la que no és harmonia, tenim un exemple en els Evangelis, en la petició que la mare de Jaume i Joan fa a Jesús (cf. Mt 20,20-28). Ella vol que els seus fills es puguin asseure a la dreta i a l’esquerra del nou rei. Però Jesús proposa un altre tipus de visió: la del servei i de donar la vida pels altres, i la confirma retornant immediatament la vista a dos cecs i fent-los els seus deixebles (cf. Mt 20,29-34). Intentar escalar en la vida, ser superiors als altres, destrueix l’harmonia. És la lògica del domini, de dominar els altres. L’harmonia és una altra cosa: és el servei.

Demanem, per tant, al Senyor, que ens doni ulls atents als germans i a les germanes, especialment a aquells que sofreixen. Com a deixebles de Jesús no volem ser indiferents ni individualistes, aquestes són les dues males actituds contra l’harmonia. Indiferent: jo miro cap a un altre costat. Individualistes: mirar només el propi interès. L’harmonia creada per Déu ens demana mirar els altres, les necessitats dels altres, els problemes dels altres, estar en comunió. Volem reconèixer la dignitat humana en cada persona, de la raça, llengua o condició que sigui. L’harmonia et porta a reconèixer la dignitat humana, aquella harmonia creada per Déu, amb l’home al centre.

El concili Vaticà II subratlla que aquesta dignitat és inalienable, perquè «ha estat creada a imatge de Déu» (Const. past. Gaudium et spes, 12). És el fonament de tota la vida social i determina els principis operatius. En la cultura moderna, la referència més propera al principi de la dignitat inalienable de la persona és la Declaració universal dels drets humans, que sant Joan Pau II va definir com la «pedra mil·liar posada en el llarg i difícil camí del gènere humà»,[1] i com «una de les més altres expressions de la consciència humana».[2] Els drets no són només individuals, sinó també socials: són dels pobles, de les nacions.[3] L’ésser humà, de fet, en la seva dignitat personal, és un ésser social, creat a imatge de Déu U i Tri. Nosaltres som éssers socials, necessitem viure en aquesta harmonia social, però quan hi ha egoisme, la nostra mirada no va cap als altres, cap a la comunitat, sinó que torna sobre nosaltres mateixos i això ens fa lletjos, dolents, egoistes, destruint l’harmonia.

Aquesta renovada consciència de la dignitat de tot ésser humà té serioses implicacions socials, econòmiques i polítiques. Mirar el germà i tota la creació com un do rebut per l’amor del Pare suscita un comportament d’atenció, de cura i d’estupor. Així el creient, contemplant el proïsme com un germà i no com un estrany, el mira amb compassió i empatia, no amb menyspreu o enemistat. I contemplant el món a la llum de la fe, s’esforça per desenvolupar, amb l’ajuda de la gràcia, la seva creativitat i el seu entusiasme per a resoldre els drames de la història. Concep i desenvolupa les seves capacitats com a responsabilitats que brollen de la seva fe,[4] com a dons de Déu per posar al servei de la humanitat de la creació.

Mentre tots nosaltres treballem per la cura d’un virus que colpeja a tothom indistintament, la fe ens exhorta a comprometre’ns seriosament i activament per a contrarestar la indiferència davant les violacions de la dignitat humana, aquesta cultura de la indiferència que acompanya la cultura del rebuig: les coses que no em toquen no m’interessen. La fe sempre exigeix que ens deixem guarir i convertir del nostre individualisme, tant personal com col·lectiu; un individualisme de partit, per exemple.

Que el Senyor pugui «retornar-nos la vista» per a redescobrir què significa ser membres de la família humana. I aquesta mirada pot traduir-se en accions concretes de compassió i respecte per cada persona i de cura i custòdia per la nostra casa comuna.

 

[1]  Discurs a l’Assemblea General de les Nacions Unides (2 d’octubre de 1979), 7.

[2]  Discurs a l’Assemblea General de les Nacions Unides (5 d’octubre de 1995), 2.

[3]  Cf. Compendi de la doctrina social de l’Església, 157.

[4]  Ibid.

Descarregar document

Catequesi-«Guarir el món»: 1. Introducció

Estimats germans i germanes, bon dia!

La pandèmia continua causant ferides profundes, desemmascarant les nostres vulnerabilitats. Són molts els difunts, moltíssims els malalts, a tots els continents. Moltes persones i moltes famílies viuen un temps d’incertesa per raó dels problemes socioeconòmics, que afecten especialment els més pobres.

Per això hem de tenir ben fixada la nostra mirada en Jesús (cf. He 12,2) i amb aquesta fe abraçar l’esperança del regne de Déu que Jesús mateix ens dona (cf. Mc 1,5; Mt 4,17; CEC, 2816). Un regne de sanació i de salvació que ja està present enmig nostre (cf. Lc 10,11). Un regne de justícia i de pau que es manifesta amb obres de caritat que augmenten l’esperança i reforcen la fe (cf. 1Co 13,13). En la tradició cristiana, fe, esperança i caritat són molt més que sentiments o actituds: són virtuts infoses en nosaltres per la gràcia de l’Esperit Sant (cf. CEC, 1812-1813); dons que ens guareixen i que ens fan sanadors, dons que ens obren a nous horitzons, també mentre naveguem en les aigües difícils del nostre temps.

Un nou encontre amb l’Evangeli de la fe, de l’esperança i de l’amor ens convida a assumir un esperit creatiu i renovat. D’aquesta manera serem capaços de transformar les arrels de les nostres malalties físiques, espirituals i socials. Podrem guarir en profunditat les estructures injustes i les seves pràctiques destructives que ens separen els uns dels altres, amenaçant la família humana i el nostre planeta.

El ministeri de Jesús ofereix molts exemples de sanació. Quan guareix aquells que tenen febre (cf. Mc 1,29-34), lepra (cf. Mc 1,40-45), paràlisi (cf. Mc 2,1-12); quan torna la vista (cf. Mc 8,22-26; Jn 9,1-7), la parla o l’oïda (cf. Mc 7,31-37), en realitat guareix no sols un mal físic, sinó tota la persona. Així la porta també a la comunitat guarida; l’allibera del seu aïllament perquè l’ha guarit.

Pensem en el bellíssim passatge de la guarició del paralític de Cafarnaüm (cf. Mc 2,1-12) que hem escoltat al començament de l’audiència. Mentre Jesús està predicant a l’entrada de casa, quatre homes hi porten el seu amic paralític; i com que no poden entrar, perquè hi ha una gran multitud, fan un forat al sostre i despengen la llitera davant seu que està predicant. «Jesús, en veure la fe d’aquella gent, diu al paralític: “Fill, et són perdonats els pecats”» (v. 5). I després, com a signe visible, afegeix: «Aixeca’t, pren la llitera i vés-te’n a casa» (v. 11).

Quin exemple de guarició més meravellós! L’acció de Crist és una resposta directa a la fe d’aquestes persones, a l’esperança que dipositen en ell, a l’amor que demostren tenir els uns pels altres. I per tant Jesús guareix, però no guareix simplement la paràlisi, sinó tot, perdona els pecats, renova la vida del paralític i dels seus amics. Podem dir que fa néixer de nou; una sanació física i espiritual, tot junt, fruit d’un encontre personal i social. Imaginem com aquesta amistat, i la fe de tots els presents en aquella casa, deuen haver crescut gràcies al gest de Jesús. L’encontre guaridor amb Jesús.

I llavors ens preguntem: De quina manera podem ajudar a guarir el nostre món, avui? Com a deixebles del Senyor Jesús, que és metge de les ànimes i dels cossos, som cridats a continuar «la seva obra de guarició i de salvació» (CEC, 1421) en sentit físic, social i espiritual.

L’Església, encara que administri la gràcia sanadora de Crist mitjançant els sagraments, i encara que proporcioni serveis sanitaris als racons més remots del planeta, no és experta en la prevenció o en la cura de la pandèmia. I tampoc dona indicacions sociopolítiques específiques (cf. St. Pau VI, Cart. ap. Octogesima adveniens, 14 de maig de 1971, 4). Aquesta és una feina dels dirigents polítics i socials. Però, al llarg dels segles, i a la llum de l’evangeli, l’Església ha desenvolupat alguns principis socials que són fonamentals (cf. Compendi de la doctrina social de l’Església, 160-208), principis que ens poden ajudar a tirar endavant per a preparar el futur que necessitem. En cito els principals, estretament relacionals entre si: el principi de la dignitat de la persona, el principi del bé comú, el principi de l’opció preferencials pels pobres, el principi de la destinació universal dels béns, el principi de la solidaritat, de la subsidiarietat, el principi de la cura de la nostra casa comuna. Aquests principis ajuden els dirigents, els responsables de la societat a tirar endavant el creixement, i també, com en aquest cas de la pandèmia, ajuden a la sanació del teixit personal i social. Tots aquests principis expressen, de maneres diferents, les virtuts de la fe, de l’esperança i de l’amor.

En les properes setmanes, us convido a afrontar junts les qüestions urgents que la pandèmia ha posat en relleu, sobretot les malalties socials. I ho farem a la llum de l’Evangeli, de les virtuts teologals i dels principis de la doctrina social de l’Església. Explorarem junts com la nostra tradició social catòlica pot ajudar la família humana a guarir aquest món que pateix greus malalties. És el meu desig reflexionar i treballar tots junts, com a seguidors de Jesús que guareix, per a construir un món millor, ple d’esperança per a les generacions futures (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 24 de novembre de 2013, 183).

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 8. La pregària de David

Estimats germans i germanes, bon dia!

En el nostre itinerari de catequesi sobre la pregària, avui trobem el rei David. Estimat per Déu des de molt jove, és elegit per a una missió única, que tindrà un paper central en la història del poble de Déu i de la nostra mateixa fe. En els Evangelis, Jesús és anomenat diverses vegades «fill de David»; de fet, com ell, va néixer a Betlem. De la descendència de David, segons les promeses, ve el Messies: un Rei totalment segons el cor de Déu, en perfecta obediència al Pare, la seva acció realitza fidelment el seu pla de salvació (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 2579).

La història de David comença als turons del voltant de Betlem, on pastura el ramat del seu pare, Jessè. Encara és un noi, el més petit de molts germans. Tant és així que quan el profeta Samuel, per ordre de Déu, va a la recerca del nou rei, gairebé sembla que el seu pare s’hagi oblidat d’aquell fill petit (cf. 1Sa 16,1-13). Treballava a l’aire lliure: ens l’imaginem amic del vent, dels sons de la natura, dels raigs del sol. Només té una sola cosa que li faci companyia i reconforti la seva ànima: la cítara; i en les llargues jornades en soledat li agrada tocar i cantar al seu Déu. Jugava també amb la fona.

David, per tant, és en primer lloc un pastor: un home que té cura dels animals, que els defensa quan apareix el perill, que es preocupa del seu aliment. Quan David, per voluntat de Déu, haurà de preocupar-se del poble, no farà coses molt diferents d’aquestes. És per això que en la Bíblia la imatge del pastor la trobem molt sovint. Jesús també es defineix «el bon pastor», el seu comportament és diferent del mercenari; Ell ofereix la seva vida a favor de les ovelles, les guia, coneix el nom de cadascuna d’elles (cf. Jn 10,11-18).

Del seu primer ofici, David n’ha après molt. Així, quan el profeta Natan li retraurà el seu gravíssim pecat (cf. 2Sa 12,1-15), David entendrà de seguida que ha estat un mal pastor, que ha pres a un altre home l’única ovella que estimava, que no és ja un humil servidor, sinó un malalt de poder, un caçador furtiu que mata i saqueja.

Un segon tret característic present en la vocació de David és el seu esperit de poeta. D’aquesta petita observació en deduïm que David no era un home vulgar, com sovint pot passar en individus obligats a viure molt de temps aïllats de la societat. En canvi és una persona sensible, a qui agrada la música i el cant. La cítara l’acompanyarà sempre: a vegades per elevar a Déu un himne d’alegria (cf. 2Sa 6,16), altres vegades per expressar un lament, o per confessar el propi pecat (cf. Sl 51,3).

El món que es presenta als seus ulls no és una escena silenciosa: la seva mirada capta, al darrere del pas de les coses, un misteri més gran. La pregària neix d’això: de la convicció que la vida no és quelcom que ens cau a sobre, sinó un misteri sorprenent, que provoca en nosaltres la poesia, la música, l’agraïment, la lloança, o potser el lament, la súplica. Quan una persona no té aquesta dimensió poètica, diem, quan li manca la poesia, la seva ànima coixeja. La tradició vol per això que David sigui el gran artífex de la composició dels salms. Sovint porten, al principi, una referència explícita al rei d’Israel, i a alguns esdeveniments més o menys nobles de la seva vida.

David té, per tant, un somni: el de ser un bon pastor. De vegades reeixirà estar a l’alçada d’aquesta tasca, altres vegades menys; el que importa, en el context de la història de la salvació, és que ell és la profecia d’un altre Rei, del qual ell és només l’anunci i la prefiguració.

Mirem David, pensem en David. Sant i pecador, perseguit i perseguidor, víctima i botxí, que és una contradicció. David ha estat tot això, junt. I també nosaltres tenim sovint trets oposats; en la trama del viure, tots els homes pequen sovint d’incoherència. Només hi ha un únic fil vermell, en la vida de David, que dona unitat a tot el que li succeeix: la seva pregària. Aquesta és la veu que no s’apaga mai. David sant, prega; David pecador, prega; David perseguit, prega; David perseguidor, prega; David víctima, prega. David botxí també prega. Aquest és el fil vermell de la seva vida. Un home de pregària. Aquesta és la veu que no s’apaga mai: que agafa els tons de joia, o els de lament, sempre és la mateixa pregària, només canvia la melodia. I fent-ho així David ens ensenya a fer-ho entrar tot en el diàleg amb Déu: tant la joia com la culpa, tant l’amor com el sofriment, tant l’amistat com una malaltia. Tot es pot convertir en paraula adreçada al «Tu» que sempre ens escolta.

David, que coneixia la soledat, en realitat, no ha estat mai sol! I en el fons aquest és el poder de la pregària, per a tots aquells que li deixen espai en la seva vida. La pregària et dona noblesa, i David és noble perquè prega. Però és un botxí que prega, es penedeix i la noblesa torna gràcies a la pregària. La pregària ens dona noblesa: és capaç d’assegurar la relació amb Déu, que és l’autèntic Company de camí de l’home, enmig de les moltes dificultats de la vida, bones o dolentes: però sempre la pregària. Gràcies, Senyor. Tinc por, Senyor. Ajuda’m, Senyor. Perdona’m, Senyor. La confiança de David era tan gran que, quan era perseguit i va haver de fugir, no va deixar que ningú el defensés: «Si el meu Déu m’humilia així, ell ho sap», perquè la noblesa de la pregària ens deixa en les mans de Déu. Aquelles mans ferides d’amor: les úniques mans segures que tenim.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 7. La pregària de Moisès

Estimats germans i germanes, bon dia!

En el nostre itinerari sobre el tema de la pregària, ens estem adonant que a Déu no li ha agradat mai tenir tractes amb els qui fan oracions «fàcils». Moisès tampoc serà un interlocutor «dèbil», des del primer dia de la seva vocació.

Quan Déu el crida, Moisès és humanament «un fracàs». El llibre de l’Èxode el representa a la terra de Madian com un fugitiu. De jove havia tingut compassió de la seva gent, i també havia pres part en defensa dels oprimits. Però aviat descobreix que, malgrat les bones intencions, de les seves mans no en surt la justícia, sinó violència. Aquí es trenquen els somnis de glòria: Moisès no és un funcionari amb futur, destinat a fer una ràpida carrera, sinó un que ha aprofitat les oportunitats, i ara pastura un ramat que ni tan sols és propi. I és precisament en el silenci del desert de Madian que Déu crida Moisès a la revelació del matoll ardent: «“Jo sóc el Déu del teu pare, el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac, el Déu de Jacob”. Aleshores Moisès es va tapar la cara, perquè tenia por de mirar cap a Déu» (Ex 3,6).

A Déu que parla, que el convida a ocupar-se del poble d’Israel, Moisès li oposa les seves pors, les seves objeccions: no és digne d’aquella missió, no coneix el nom de Déu, no serà cregut pels israelites, té una parla que quequeja… i tantes objeccions. La paraula que flueix amb freqüència als llavis de Moisès, en cada pregària adreça a Déu, és la pregunta: «per què?”. Per què m’has enviat? Per què vols alliberar aquest poble? En el Pentateuc hi ha fins i tot un passatge dramàtic, on Déu retreu a Moisès la seva falta de confiança, falta que els impedirà l’entrada a la terra promesa (cf. Nm 20,12).

Amb aquestes pors, amb aquest cor que sovint vacil·la, com pot pregar Moisès? De fet, Moisès sembla un home com nosaltres. I això també ens passa a nosaltres: quan tenim dubtes, com podem resar? No tenim ganes de resar. I és per aquesta feblesa, més que per la seva força, que quedem astorats. Déu li encarrega que doni la Llei al seu poble, fundador del culte diví, mediador dels més alts misteris, no per això deixarà de mantenir estrets lligams de solidaritat amb el seu poble, especialment a l’hora de la temptació i del pecat. Sempre unit a la gent. Moisès no ha perdut mai la memòria del seu poble. I aquesta és una grandesa dels pastors: no oblidar-se del poble, no oblidar-se de les arrels. Això és el que diu Pau al seu estimat jove Bisbe Timoteu: «Recorda la teva mare i la teva àvia, les teves arrels, el teu poble.» Moisès és tan amic de Déu que pot parlar amb ell cara a cara (cf. Ex 33,11); i es mantindrà tan amic dels homes que tindrà pietat pels seus pecats, per les seves temptacions, per la sobtada nostàlgia que els exiliats senten pel passat, recordant quan eren a Egipte.

Moisès no es desentén de Déu, ni tampoc es desentén del seu poble. És coherent amb la seva sang, és coherent amb la veu de Déu. Moisès no és un líder autoritari i despòtic; de fet, el llibre dels Nombres el defineix «més humil i pacífic que cap altre home sobre la terra” (cf. 12,3). Malgrat la seva condició privilegiada, Moisès no deixa de pertànyer a aquell grup de pobres en esperit que viuen fent de la confiança en Déu l’aliment del seu camí. És un home del poble.

Així, la manera més pròpia de pregar de Moisès serà la intercessió (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 2574). La seva fe en Déu és una sola cosa amb el sentit de paternitat que té per al seu poble. L’Escriptura el representa habitualment amb les mans esteses cap amunt, vers Déu, gairebé com si fes de pont amb la seva mateixa persona entre el cel i la terra. Fins i tot en els moments més difícils, fins i tot el dia que el poble repudia Déu i ell mateix com a guia per fer-se un vedell d’or, Moisès no té ganes de deixar el seu poble de banda. És el meu poble. És el teu poble. És el meu poble. No es desentén de Déu ni del poble. I diu a Déu: «Aquest poble ha fet un gran pecat: s’ha fet un déu d’or. Però ara, si tu els perdones el seu pecat… Altrament, esborra’m del teu llibre que has escrit!» (Ex 32,31-32). Moisès no abandona el poble. És el pont, és l’intercessor. Hi són tots dos, el poble i Déu, i ell és al mig. No ven la seva gent per fer carrera. No és un escalador, és un intercessor: per la seva gent, per la seva carn, per la seva història, pel seu poble i per Déu que l’ha cridat. És el pont. Quin exemple més bonic per a tots els pastors que han de ser «pont”. Per això, ell s’anomena pontífex, pont. Els pastors són ponts entre el poble al què pertanyen i Déu, a qui pertanyen per vocació. Així és Moisès: «Perdona Senyor el seu pecat, si Tu no perdones, esborra’m del teu llibre que has escrit. No vull fer carrera amb la meva gent.»

I aquesta és la pregària que els veritables creients cultiven en la seva vida espiritual. Tot i que experimenten les mancances de les persones i el seu allunyament de Déu, aquests que preguen no el condemnen, no el rebutgen. L’actitud de la intercessió és pròpia dels sants, que, imitant Jesús, són «ponts» entre Déu i el seu poble. Moisès, en aquest sentit, ha estat el més gran profeta de Jesús, el nostre advocat i intercessor (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 2577). I encara avui, Jesús és el pontífex, és el pont entre nosaltres i el Pare. I Jesús intercedeix per nosaltres, fa veure al Pare les ferides que són el preu de la nostra salvació i intercedeix. I Moisès és figura de Jesús que avui prega per nosaltres, intercedeix per nosaltres.

Moisès ens anima a pregar amb el mateix ardor de Jesús, a intercedir pel món, a recordar que, malgrat totes les seves fragilitats, pertany sempre a Déu. Tots pertanyen a Déu. Els pecadors més dolents, la gent més malvada, els líders més corruptes, són fills de Déu i Jesús sent això i intercedeix per tots. I el món viu i prospera gràcies a la benedicció del just, a la pregària de pietat, a aquesta pregària de pietat que el sant, el just, l’intercessor, el sacerdot, el Bisbe, el Papa, el laic, qualsevol batejat, fa sempre pels homes, arreu i en tot moment de la història. Pensem en Moisès, l’intercessor. I quan ens ve el desig de condemnar algú i ens enfadem per dins – enfadar-se és bo, però condemnar no és bo — intercedim per ell: això ens ajudarà molt.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document

 

Catequesi sobre la pregària: 6. La pregària de Jacob

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem la nostra catequesi sobre el tema de la pregària. El llibre del Gènesi, a través de les històries d’homes i dones d’èpoques llunyanes, ens explica històries en què podem emmirallar la nostra vida. En el cicle dels patriarques, trobem també la d’un home que havia fet de l’astúcia la seva qualitat més gran: Jacob. La narració bíblica ens parla de la relació difícil que Jacob tenia amb el seu germà Esaú. Des de petits, entre ells hi havia una rivalitat que no van arribar a superar mai després. Jacob era el segon fill —eren bessons—, però amb engany aconsegueix obtenir la benedicció del pare Isaac i el do de la primogenitura (cf. Gn 25,19-34). Només és el primer d’una llarga sèrie d’enganys que aquest home sense escrúpols és capaç de fer. Fins i tot el nom «Jacob» significa algú que té habilitat per moure’s.

Obligat a fugir lluny del seu germà, en la seva vida sembla tenir èxit en tots els seus projectes. És hàbil en els negocis: es fa molt ric, es converteix en propietari d’un ramat molt gran. Amb constància i paciència aconsegueix casar-se amb la més maca de les filles de Laban, de qui estava realment enamorat. Jacob –—diríem amb llenguatge modern— és un home que «es va fer a si mateix», amb l’enginy, amb l’agudesa, arriba a conquistar tot el que desitja. Però li manca quelcom. Li falta la relació viva amb les seves arrels.

I un dia sent el record de casa, de la seva antiga pàtria, on encara vivia Esaú, el germà amb qui sempre havia tingut relacions molt dolentes. Jacob se’n va i fa un llarg recorregut amb una caravana nombrosa de persones i animals, fins arribar a l’última parada, al torrent Jaboc. Aquí el llibre del Gènesi ens ofereix una pàgina memorable (cf. 32,23-33). Explica que el patriarca, després d’haver aconseguit fer que tota la gent i tot el bestiar —que eren molts— travessessin el torrent, es queda sol a la riba estrangera. I pensa: què li espera per l’endemà? Quina actitud tindrà el seu germà Esaú, a qui havia robat la primogenitura? El cap de Jacob és un remolí de pensaments… I, quan es fa fosc, de sobte un desconegut l’agafa i comença a lluitar amb ell. El Catecisme explica: «La tradició espiritual de l’Església ha vist en aquesta història el símbol de la pregària com a lluita de la fe i victòria de la perseverança» (CCC, 2573).

Jacob va lluitar tota la nit, sense deixar que el rival se li escapés. Al final és vençut, colpejat pel seu rival al nervi ciàtic, i a partir de llavors quedarà coix per tota la vida. Aquell misteriós lluitador pregunta el seu nom al patriarca i li diu: «Ja no et diràs Jacob, sinó Israel. Perquè has lluitat amb Déu i amb els homes i has guanyat!» (v. 29). Com si digués: ja no seràs l’home que camina així, sinó dret. Li canvia el nom, li canvia la vida, li canvia l’actitud; et diràs Israel. Llavors fins i tot Jacob li pregunta a l’altre: «Digues-me el teu nom.» Ell no l’hi diu, en canvi el beneeix. I Jacob comprèn que ha trobat Déu «cara a cara» (cf. v. 30-31).

Lluitar amb Déu: una metàfora de la pregària. En altres moments Jacob s’havia mostrat capaç de dialogar amb Déu, de sentir-lo com una presència amable i propera. Però aquella nit, a través d’una lluita que dura tant que el veu gairebé sucumbir, el patriarca surt canviat. Canvi de nom, canvi de la manera de viure i canvi de la personalitat: surt canviat. Per una vegada ell ja no és l’amo de la situació —la seva habilitat no serveix—, ja no és l’home estratega i calculador; Déu el porta a la seva veritat de mortal que tremola i que té por, perquè Jacob en la lluita tenia por. Per una vegada Jacob no té res més a presentar a Déu que la seva fragilitat i la seva impotència, fins i tot els seus pecats. I és aquest Jacob que rep de Déu la benedicció, amb la qual entra coixejant en la terra promesa: vulnerable, i vulnerat, però amb un cor nou. Una vegada vaig sentir dir a un home vell —bon home, bon cristià, però pecador, que tenia molta confiança en Déu— deia: «Déu m’ajudarà; no em deixarà sol. Entraré al paradís, coixejant, però entraré”. Jacob, abans estava molt segur de si mateix, confiava en la pròpia habilitat. Era un home impermeable a la gràcia, refractari a la misericòrdia; no sabia què era la misericòrdia. «Aquí estic jo, mano jo!», no creia que tingués necessitat de misericòrdia. Però Déu va salvar allò que s’havia perdut. Li va fer entendre que era limitat, que era un pecador que necessitava misericòrdia i el va salvar.

Tots nosaltres tenim una cita amb Déu a la nit, a la nit de la nostra vida, a les moltes nits de la nostra vida: moments foscos, moments de pecats, moments de desorientació. Hi ha una cita amb Déu, sempre. Ell ens sorprendrà quan no l’esperem, quan ens trobarem realment sols. Aquella mateixa nit, lluitant contra el desconegut, prendrem consciència que només som homes pobres —em permeto dir «pobrissons»— però, justament quan ens sentirem pobrissons, no hem de tenir por: perquè en aquell moment Déu ens donarà un nom nou, que conté el sentit de tota la nostra vida; ens canviarà el cor i ens donarà la benedicció reservada a qui s’ha deixat canviar per Ell. Aquesta és una bonica invitació a deixar-se canviar per Déu. Ell ho sap fer, perquè ens coneix a cadascun de nosaltres. «Senyor, Tu em coneixes», pot dir cadascun de nosaltres. «Senyor, Tu em coneixes. Canvia’m”.»

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document

 

Catequesi sobre la pregària: 5. La pregària d’Abraham

Estimats germans i germanes, bon dia!

Hi ha una veu que de sobte ressona en la vida d’Abraham. Una veu que el convida a emprendre un camí absurd: una veu que l’anima a desarrelar-se de la seva terra natal, de les arrels de la seva família, per anar vers un futur nou, un futur diferent. I tot basant-se només en una promesa, d’aquell en qui pot confiar. I refiar-se d’una promesa no és fàcil, cal ser valent. I Abraham va confiar.

La Bíblia no diu res del passat del primer patriarca. La lògica de les coses permet suposar que adorava altres divinitats; potser era un home savi, acostumat a escrutar el cel i les estrelles. El Senyor, de fet, li promet que la seva descendència serà tan nombrosa com les estrelles que puntegen el cel.

I Abraham se’n va. Escolta la veu de Déu i confia en la seva paraula. Això és important: confia en la paraula de Déu. I amb aquesta partença seva neix una nova manera de concebre la relació amb Déu; és per aquesta raó que el patriarca Abraham es troba present en les grans tradicions espirituals jueva, cristiana i islàmica com l’home de Déu perfecte, capaç de sotmetre’s a Ell, fins i tot quan la seva voluntat es mostra difícil, fins i tot incomprensible.

Abraham és doncs l’home de la Paraula. Quan Déu parla, l’home esdevé receptor d’aquella Paraula i la seva vida el lloc on vol encarnar-se. Aquesta és una gran novetat en el camí religiós de l’home: la vida del creient comença a entendre’s com una vocació, és a dir com una crida, com el lloc on es compleix una promesa; i ell es mou pel món no només empès per un enigma, sinó amb la força d’aquella promesa, que un dia es farà realitat. I Abraham va creure en la promesa de Déu. Va creure i se’n va anar, sense saber cap a on anava —així ho diu la Carta als Hebreus (cf. 11,8). Però se’n va refiar.

Llegint el llibre del Gènesi, descobrim com Abraham vivia la pregària en la contínua fidelitat a aquella Paraula, que apareixia periòdicament al llarg del seu camí. En resum, podem dir que en la vida d’Abraham la fe es converteix en història. La fe es converteix en història. De fet, Abraham, amb la seva vida, amb el seu exemple, ens ensenya aquest camí, aquesta gran avinguda on la fe esdevé història. Déu ja no es veu només en els fenòmens còsmics, com un Déu llunyà, que pot fer por. El Déu d’Abraham es converteix en el «meu Déu», el Déu de la meva història personal, que guia els meus passos, que no m’abandona; el Déu dels meus dies, el company de les meves aventures; el Déu Providència. Jo em pregunto i us pregunto: nosaltres tenim aquesta experiència de Déu? El «meu Déu», el Déu que m’acompanya, el Déu de la meva història personal, el Déu que guia els meus passos, que no m’abandona, el Déu dels meus dies? Tenim aquesta experiència? Pensem-hi.

Aquesta experiència d’Abraham també està testimoniada per un dels textos més originals de la història de l’espiritualitat: el Memorial de Blaise Pascal. Comença així: «Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob, no dels filòsofs i dels savis. Certesa, certesa. Sentiment. Joia. Pau. Déu de Jesucrist.» Aquest memorial, escrit sobre un petit pergamí, i trobat després de la seva mort cosit a l’interior d’un vestit del filòsof, expressa no una reflexió intel·lectual que un home savi com ell pot tenir sobre Déu, sinó el sentit viu, experimentat, de la seva presència. Pascal fins i tot anota el moment precís en què va sentir aquesta realitat, havent-la trobat finalment: el vespre del 23 de novembre de 1654. No és el Déu abstracte o el Déu còsmic, no. És el Déu d’una persona, d’una crida, el Déu d’Abraham, d’Isaac, de Jacob, el Déu que és certesa, que és sentiment, que és joia.

«La pregària d’Abraham s’expressa en primer lloc amb accions: home del silenci, en cada etapa construeix un altar al Senyor» (Catecisme de l’Església Catòlica, 2570). Abraham no construeix un temple, sinó que escampa el camí de pedres que recorden el trànsit de Déu. Un Déu sorprenent, com quan el visita en la figura de tres convidats, que ell i Sara acullen de pressa i que els anuncien el naixement del fill Isaac (cf. Gen 18,1-15). Abraham tenia cent anys, i la seva dona noranta, més o menys. I van creure, es refiaren de Déu. I Sara, la seva dona, va concebre. A aquella edat! Aquest és el Déu d’Abraham, el nostre Déu, que ens acompanya.

Així Abraham es converteix en familiar de Déu, capaç també de discutir amb Ell, però sempre fidel. Parla amb Déu i discuteix. Fins a la prova definitiva, quan Déu li demana que sacrifiqui el seu propi fill Isaac, el fill de la vellesa, l’únic hereu. Aquí Abraham viu la fe com un drama, com un caminar a les palpentes durant la nit, sota un cel aquesta vegada sense estrelles. I a nosaltres també ens passa, caminem a les fosques, però amb la fe. Déu mateix agafarà la mà d’Abraham que ja estava disposat a colpejar, perquè ha vist la seva veritable disponibilitat total (cf. Gen 22,1-19).

Germans i germanes, aprenguem d’Abraham, aprenguem a pregar amb fe: escoltar el Senyor, caminar, dialogar, fins i tot discutir. No tinguem por de discutir amb Déu! Diré també una cosa que pot semblar una heretgia. Moltes vegades he sentit gent que em diu: «Saps, m’ha passat això i m’he enfadat amb Déu» —«Tu has tingut el coratge d’enfadar-te amb Déu?» —«Sí, m’he enfadat.» Però aquesta és una forma de pregària. Perquè només un fill és capaç d’enrabiar-se amb el pare i després retrobar-lo. Aprenguem d’Abraham a pregar amb fe, a dialogar, a discutir, però sempre disposats a escoltar la paraula de Déu i a posar-la en pràctica. Amb Déu, aprenguem a parlar com un fill amb el seu pare: escoltar-lo, respondre, discutir. Però transparent, com un fill amb el pare. Així ens ensenya Abraham a pregar. Gràcies.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 4. La pregària dels justos

Estimats germans i germanes, bon dia!

Dediquem la catequesi d’avui a la pregària dels justos.

El pla de Déu per a la humanitat és bo, però en la nostra vida diària experimentem la presència del mal: és una experiència quotidiana. Els primers capítols del llibre del Gènesi descriuen la progressiva extensió del pecat en els esdeveniments humans. Adam i Eva (cf. Gn 3,1-7) dubten de les bones intencions de Déu, pensant que tracten amb una divinitat envejosa, que impedeix la seva felicitat. D’aquí ve la rebel·lió: ja no creuen en un Creador generós, que vol la seva felicitat. El seu cor, cedint a la temptació del maligne, queda ple d’il·lusions d’omnipotència: «Si un dia mengeu el fruit de l’arbre, sereu com Déu» (cf. v. 5). Aquesta és la temptació: aquesta és l’ambició que entra en el cor. Però l’experiència va en el sentit contrari: els seus ull s’obren i s’adonen que estan nus (v. 7), sense res. No ho oblideu: el temptador és un mal pagador, paga malament.

El mal esdevé encara més pertorbador amb la segona generació humana, és més fort: és la història de Caín i Abel (cf. Gn 4,1-16). Caín té enveja del seu germà: té el cuc de l’enveja; tot i que ell és el primogènit, veu Abel com un rival, un que li vol prendre la seva primacia. El mal es posa en el seu cor i Caín no arriba a dominar-lo. El mal comença a entrar en el cor: els pensaments el porten a mirar malament l’altre, amb sospites. I això, també passa amb el pensament: «Aquest és un dolent, em farà mal.» I aquest pensament va entrant en el cor… I així la història de la primera fraternitat acaba amb un assassinat. Penso, avui, en la fraternitat humana… guerres a tot arreu.

En el llinatge de Caín es desenvolupen l’artesania i les arts, però es desenvolupa també la violència, expressada en el cant sinistre de Lèmec, que sona com un himne de venjança: «He mort un home que m’havia malferit he mort un noi que m’havia donat cops […] Caín serà venjat set vegades, però Lèmec ho serà setanta-set» (Gn 4,23-24). La venjança: «Ho has fet, ho pagaràs.» Però això no ho diu el jutge, ho dic jo. I jo jutjo la meva situació. I el mal s’estén com una taca d’oli, fins a ocupar tota la imatge: «El Senyor veié com creixia la maldat dels homes sobre la terra i que en el fons del seu cor només hi havia maldat, sempre» (Gn 6,5). Els grans frescos del diluvi universal (cap. 6-7) i de la torre de Babel (cap. 11) revelen que cal un nou començament, com una nova creació, que tindrà el seu compliment en Jesucrist.

Però tot i així, en aquestes primeres pàgines de la Bíblia, també hi ha escrita una altra història, menys visible, molt més humil i devota, que representa la redempció de l’esperança. Tot i que quasi tots es comporten d’una manera ferotge, convertint l’odi i la conquesta en el gran motor de la història humana, hi ha persones capaces de pregar a Déu amb sinceritat, capaces d’escriure de manera diferent el destí de l’home. Abel ofereix a Déu un sacrifici de primers fruits. Després de la seva mort, Adam i Eva tingueren un tercer fill, Set, de qui va néixer Enoix (que significa «mortal»), i es diu: « Llavors es va començar a invocar Déu amb el nom de “el Senyor”» (4,26). Després apareix Henoc, personatge que «camina amb Déu» i que Déu se’l va endur al cel (cf. 5,22.24). I finalment hi ha la història de Noè, home just que «caminava amb Déu» (6,9), davant el qual Déu reté la seva voluntat d’esborrar la humanitat (cf. 6,7-8).

Llegint aquestes històries, hom té la impressió que la pregària és tant la muralla, com el refugi de l’home davant l’onada del mal que creix en el món. Si ens ho mirem detalladament, preguem també per ser salvats de nosaltres mateixos. És important pregar: «Senyor, si us plau, salva’m de mi mateix, de les meves ambicions, de les meves passions.» Els qui preguen en les primeres pàgines de la Bíblia són homes que treballen per la pau: de fet, la pregària, quan és autèntica, allibera dels instints de violència i és una mirada adreçada a Déu, perquè Ell torni a ocupar-se del cor de l’home. Es llegeix en el Catecisme: «Aquesta qualitat de la pregària la viu una multitud de justos en totes les religions» (CCC, 2569). La pregària conrea flors de renaixement en llocs on l’odi de l’home només ha estat capaç d’engrandir el desert. I la pregària és poderosa, perquè atrau el poder de Déu i el poder de Déu sempre dona vida: sempre. És el Déu de la vida, i fa renéixer.

És per això que la senyoria de Déu passa per la cadena d’aquests homes i dones, sovint incompresos i marginats en el món. Però el món viu i creix gràcies a la força de Déu que aquests servidors atreuen amb la seva pregària. Són una cadena que no és rígida, que rarament surt als titulars dels diaris, però que és molt important per restaurar la confiança al món! Recordo la història d’un home: un cap de govern, important, no d’aquesta època, de temps passats. Un ateu que no tenia sentit religiós en el cor, però que quan era petit sentia l’àvia que pregava, això li va quedar en el cor. I en un moment difícil de la seva vida, aquell record va tornar al seu cor i deia: «Però l’àvia pregava…» Va començar així a pregar amb les fórmules de la seva àvia i allà va trobar Jesús. La pregària és una cadena de vida, sempre: tants homes i dones que preguen, sembren la vida. La pregària sembra vida, la petita pregària: per això és tan important ensenyar als infants a pregar. Em fa mal quan trobo infants que no saben fer el senyal de la creu. Cal ensenyar-los a fer bé el senyal de la creu, perquè és la primera pregària. És important que els infants aprenguin a pregar. Després, potser, podran oblidar-se’n, agafar un altre camí; però les primeres pregàries apreses de petit queden en el cor, perquè són una llavor de vida, la llavor del diàleg amb Déu.

El camí de Déu en la història de Déu passa a través d’ells: ha passat per una «resta» de la humanitat que no s’ha sotmès a la llei del més fort, però ha demanat a Déu que faci els seus miracles, i sobretot que transformi el nostre cor de pedra en un cor de carn (cf. Ez 36,26). I això ajuda la pregària: perquè la pregària obre la porta a Déu, transformant el nostre cor moltes vegades de pedra, en un cor humà. I cal molta humanitat, i amb la humanitat es prega bé.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document

 

Catequesi sobre la pregària: 3. El misteri de la Creació

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem la catequesi sobre la pregària, meditant sobre el misteri de la Creació. La vida, el simple fet d’existir, obre el cor de l’home a la pregària.

La primera pàgina de la Bíblia s’assembla a un gran himne d’acció de gràcies. La història de la Creació està ritmada amb tornades, on es confirma contínuament la bondat i la bellesa de tot el que existeix. Déu, amb la seva paraula, crida a la vida i tot comença a existir. Amb la paraula, separa la llum de les tenebres, alterna el dia i la nit, alterna les estacions, obre una paleta de colors amb la varietat de les plantes i dels animals. En aquest bosc desbordant que derrota ràpidament el caos, apareix finalment l’home. I aquesta aparició provoca un excés d’exaltació que amplifica la satisfacció i la joia: «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo» (Gn 1,31). Cosa bona, però també bonica: podeu veure la bellesa de tota la Creació!

La bellesa i el misteri de la Creació generen en el cor de l’home el primer moviment que desvetlla la pregària (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 2566). Així ho diu el Salm vuitè, que hem escoltat al començament: «Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo dic: què és l’home perquè te’n recordis, un mortal perquè el tinguis present?» (vv. 4-5). La persona que resa contempla el misteri de l’existència al seu voltant, veu el cel estrellat al damunt seu – i que l’astrofísica ens mostra avui en tota la seva immensitat – i es pregunta quin disseny d’amor hi ha d’haver al darrere d’una obra tan poderosa!… I, en aquesta il·limitada immensitat, què és l’home? «Gairebé res», diu un altre Salm (cf. 89,48): un ésser que neix, un ésser que mor, una criatura molt fràgil. No obstant això, en tot l’univers, l’ésser humà és l’única criatura conscient de tanta profusió de bellesa. Un ésser petit que neix, mor, avui hi és i demà no hi és, és l’únic conscient d’aquesta bellesa. Nosaltres som conscients d’aquesta bellesa!

La pregària de l’home està estretament relacionada amb la sensació de sorpresa. La mida de l’home és infinitesimal si la comparem amb la mida de l’univers. Les seves conquestes més grans semblen ben poca cosa… Però l’home no és res. En la pregària s’afirma amb força un sentiment de misericòrdia. No hi ha res que existeixi per casualitat: el secret de l’univers rau en una mirada benèvola que algú posa als nostres ulls. El Salm afirma que hem estat fets gairebé com un Déu, som coronats de glòria i d’honor (cf. 8,6). La relació amb Déu és la grandesa de l’home: la seva entronització. Per naturalesa no som gairebé res, petits, però per vocació, per crida som els fills del gran Rei!

És una experiència que molts de nosaltres hem tingut. Si la història de la vida, amb tota la seva amargor, de vegades corre el risc d’ofegar en nosaltres el do de la pregària, n’hi ha prou amb la contemplació d’un cel estrellat, d’una posta de sol, d’una flor…, per reactivar l’espurna de l’acció de gràcies. Aquesta experiència és potser la base de la primera pàgina de la Bíblia.

Quan es redacta la gran relació bíblica de la Creació, el poble d’Israel no passa per dies feliços. Un poder enemic havia ocupat la terra; molts havien estat deportats, i ara es trobaven esclaus a Mesopotàmia. Ja no hi havia pàtria, ni temple, ni vida social i religiosa, res.

Tot i així, només partint de la gran història de la Creació, algú comença a trobar motius d’acció de gràcies, a lloar Déu per l’existència. La pregària és la primera força de l’esperança. Pregues i l’esperança creix, segueix. Jo diria que la pregària obre la porta de l’esperança. L’esperança ja hi és, però amb la meva pregària obro la porta. Perquè els homes de pregària vetllen per les veritats bàsiques; són aquells que repeteixen, en primer lloc a si mateixos i després a tots els altres, que aquesta vida, malgrat el seus esforços i els seus intents, malgrat els seus dies difícils, està plena d’una gràcia per meravellar-se. I com a tal sempre s’ha de defensar i protegir.

Els homes i les dones que preguen saben que l’esperança és més forta que el desànim. Creuen que l’amor és més poderós que la mort, i que un dia certament triomfarà, encara que nosaltres no sapiguem ni quan ni com. Els homes i les dones de pregària porten reflexos de llum a la cara: perquè, fins i tot els dies més foscos, el sol no deixa d’il·luminar-los. La pregària t’il·lumina: t’il·lumina l’ànima, t’il·lumina el cor i t’il·lumina la cara. Fins i tot en els temps més foscos, fins i tot en els temps de major dolor.

Tots som portadors d’alegria. Ho heu pensat això? Que tu ets un portador de joia? O tu prefereixes portar males notícies, coses que entristeixen? Tots som capaços de portar joia. Aquesta vida és el do que Déu ens ha fet: i és massa curta per consumir-la en la tristesa, en l’amargor. Lloem Déu, contents senzillament perquè existim. Mirem l’univers, mirem les belleses i mirem també les nostres creus i diguem: «Però, tu existeixes, tu ens has fet així, per a tu.» Cal sentir aquella inquietud del cor que ens porta a agrair i a lloar Déu. Som els fills del gran Rei, del Creador, capaços de llegir la seva signatura en tota la creació; aquesta creació que avui nosaltres no conservem, però en aquesta creació hi ha la signatura de Déu que ho ha fet per amor. Que el Senyor ens faci entendre cada vegada més profundament això i ens porti a dir «gràcies»: i aquest «gràcies» és una bella pregària.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 3. El misteri de la Creació

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem la catequesi sobre la pregària, meditant sobre el misteri de la Creació. La vida, el simple fet d’existir, obre el cor de l’home a la pregària.

La primera pàgina de la Bíblia s’assembla a un gran himne d’acció de gràcies. La història de la Creació està ritmada amb tornades, on es confirma contínuament la bondat i la bellesa de tot el que existeix. Déu, amb la seva paraula, crida a la vida i tot comença a existir. Amb la paraula, separa la llum de les tenebres, alterna el dia i la nit, alterna les estacions, obre una paleta de colors amb la varietat de les plantes i dels animals. En aquest bosc desbordant que derrota ràpidament el caos, apareix finalment l’home. I aquesta aparició provoca un excés d’exaltació que amplifica la satisfacció i la joia: «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo» (Gn 1,31). Cosa bona, però també bonica: podeu veure la bellesa de tota la Creació!

La bellesa i el misteri de la Creació generen en el cor de l’home el primer moviment que desvetlla la pregària (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 2566). Així ho diu el Salm vuitè, que hem escoltat al començament: «Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo dic: què és l’home perquè te’n recordis, un mortal perquè el tinguis present?» (vv. 4-5). La persona que resa contempla el misteri de l’existència al seu voltant, veu el cel estrellat al damunt seu – i que l’astrofísica ens mostra avui en tota la seva immensitat – i es pregunta quin disseny d’amor hi ha d’haver al darrere d’una obra tan poderosa!… I, en aquesta il·limitada immensitat, què és l’home? «Gairebé res», diu un altre Salm (cf. 89,48): un ésser que neix, un ésser que mor, una criatura molt fràgil. No obstant això, en tot l’univers, l’ésser humà és l’única criatura conscient de tanta profusió de bellesa. Un ésser petit que neix, mor, avui hi és i demà no hi és, és l’únic conscient d’aquesta bellesa. Nosaltres som conscients d’aquesta bellesa!

La pregària de l’home està estretament relacionada amb la sensació de sorpresa. La mida de l’home és infinitesimal si la comparem amb la mida de l’univers. Les seves conquestes més grans semblen ben poca cosa… Però l’home no és res. En la pregària s’afirma amb força un sentiment de misericòrdia. No hi ha res que existeixi per casualitat: el secret de l’univers rau en una mirada benèvola que algú posa als nostres ulls. El Salm afirma que hem estat fets gairebé com un Déu, som coronats de glòria i d’honor (cf. 8,6). La relació amb Déu és la grandesa de l’home: la seva entronització. Per naturalesa no som gairebé res, petits, però per vocació, per crida som els fills del gran Rei!

És una experiència que molts de nosaltres hem tingut. Si la història de la vida, amb tota la seva amargor, de vegades corre el risc d’ofegar en nosaltres el do de la pregària, n’hi ha prou amb la contemplació d’un cel estrellat, d’una posta de sol, d’una flor…, per reactivar l’espurna de l’acció de gràcies. Aquesta experiència és potser la base de la primera pàgina de la Bíblia.

Quan es redacta la gran relació bíblica de la Creació, el poble d’Israel no passa per dies feliços. Un poder enemic havia ocupat la terra; molts havien estat deportats, i ara es trobaven esclaus a Mesopotàmia. Ja no hi havia pàtria, ni temple, ni vida social i religiosa, res.

Tot i així, només partint de la gran història de la Creació, algú comença a trobar motius d’acció de gràcies, a lloar Déu per l’existència. La pregària és la primera força de l’esperança. Pregues i l’esperança creix, segueix. Jo diria que la pregària obre la porta de l’esperança. L’esperança ja hi és, però amb la meva pregària obro la porta. Perquè els homes de pregària vetllen per les veritats bàsiques; són aquells que repeteixen, en primer lloc a si mateixos i després a tots els altres, que aquesta vida, malgrat el seus esforços i els seus intents, malgrat els seus dies difícils, està plena d’una gràcia per meravellar-se. I com a tal sempre s’ha de defensar i protegir.

Els homes i les dones que preguen saben que l’esperança és més forta que el desànim. Creuen que l’amor és més poderós que la mort, i que un dia certament triomfarà, encara que nosaltres no sapiguem ni quan ni com. Els homes i les dones de pregària porten reflexos de llum a la cara: perquè, fins i tot els dies més foscos, el sol no deixa d’il·luminar-los. La pregària t’il·lumina: t’il·lumina l’ànima, t’il·lumina el cor i t’il·lumina la cara. Fins i tot en els temps més foscos, fins i tot en els temps de major dolor.

Tots som portadors d’alegria. Ho heu pensat això? Que tu ets un portador de joia? O tu prefereixes portar males notícies, coses que entristeixen? Tots som capaços de portar joia. Aquesta vida és el do que Déu ens ha fet: i és massa curta per consumir-la en la tristesa, en l’amargor. Lloem Déu, contents senzillament perquè existim. Mirem l’univers, mirem les belleses i mirem també les nostres creus i diguem: «Però, tu existeixes, tu ens has fet així, per a tu.» Cal sentir aquella inquietud del cor que ens porta a agrair i a lloar Déu. Som els fills del gran Rei, del Creador, capaços de llegir la seva signatura en tota la creació; aquesta creació que avui nosaltres no conservem, però en aquesta creació hi ha la signatura de Déu que ho ha fet per amor. Que el Senyor ens faci entendre cada vegada més profundament això i ens porti a dir «gràcies»: i aquest «gràcies» és una bella pregària.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

 

Catequesi sobre la pregària: 2. La pregària del cristià

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui fem el segon pas en el camí de les catequesis sobre la pregària, que vam començar la setmana passada.

La pregària pertany a tothom: a les persones de totes les religions, i probablement també a les que no en professen cap. La pregària sorgeix en el profund de nosaltres mateixos, en aquell lloc interior que els autors espirituals sovint anomenen «cor» (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 2562-2563). Pregar, doncs, en nosaltres no és una cosa perifèrica, no és una facultat secundària i marginal nostra, sinó que és el misteri més íntim de nosaltres mateixos. És aquest misteri el que prega. Les emocions preguen, però no es pot dir que la pregària sigui només emoció. La intel·ligència prega, però pregar no és només un acte intel·lectual. El cos prega, però es pot parlar amb Déu també des de la invalidesa més greu. Per tant és tot l’home que prega, si és el seu «cor» que prega.

L’oració és un impuls, és una invocació que va més enllà de nosaltres mateixos: quelcom que neix en la intimitat de la nostra persona i es treu fora, perquè sent la nostàlgia d’una trobada. Aquella nostàlgia que és més que una mancança, més que una necessitat: és un camí. La pregària és la veu d’un «jo» que tempteja, que va a les palpentes, cercant un «Tu». La trobada entre el «jo» i el «Tu» no es pot fer amb calculadora: és una trobada humana que moltes vegades es fa a les palpentes per trobar el «Tu» que el meu «jo» està buscant.

En canvi, la pregària del cristià neix d’una revelació: el «Tu» no s’ha quedat envoltat de misteri, sinó que ha entrat en relació amb nosaltres. El cristianisme és la religió que celebra contínuament la «manifestació» de Déu, és a dir la seva epifania. Les primeres festes de l’any litúrgic són la celebració d’aquest Déu que no roman amagat, sinó que ofereix la seva amistat als homes. Déu revela la seva glòria en la pobresa de Betlem, en la contemplació dels Mags, en el baptisme al Jordà, en el prodigi de les noces de Canà. L’Evangeli de Joan s’acaba amb una afirmació sintètica, el gran himne del Pròleg: «A Déu ningú no l’ha vist mai: el seu Fill unigènit, que està en el si del Pare, ell l’ha revelat» (Jn 1,18). Ha estat Jesús qui ens ha revelat Déu.

La pregària del cristià entra en relació amb el Déu del rostre més tendre, que no vol fer cap por als homes. Aquesta és la primera característica de la pregària cristiana. Si els homes estaven des de sempre acostumats a apropar-se a Déu una mica esporuguits, una mica atemorits per aquest misteri fascinant i terrible, si estaven acostumats a venerar-lo amb una actitud servil, semblant a la que té un súbdit que no vol faltar al respecte al seu senyor, els cristians s’adrecen en canvi a Ell atrevint-se a cridar-lo amb confiança amb el nom de «Pare». De fet, Jesús fa servir l’altra paraula: «papa».

El cristianisme ha desterrat del vincle amb Déu qualsevol relació «feudal”. En el patrimoni de la nostra fe no hi ha expressions com «subjecció», «esclavitud» o «vassallatge»; però sí paraules com «aliança», «amistat» «promesa», «comunió», «proximitat». En el seu llarg discurs de comiat als deixebles, Jesús diu: «Ja no us dic servents, perquè el servent no sap el que fa el seu amo; sinó que us dic amics, perquè us he fet conèixer tot el que he sentit del meu Pare. No m’heu escollit vosaltres a mi, sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d’anar pertot arreu i donar fruit i que el vostre fruit duri per sempre; perquè tot el que demanareu al Pare en nom meu el Pare us ho concedirà» (Jn 15,15-16). Però això és un xec en blanc: «Tot el que demanareu al meu Pare en nom meu, us ho concedeixo!»

Déu és l’amic, l’aliat, l’espòs. En la pregària es pot establir una relació de confiança en Ell, tant és així que en el «Pare nostre» Jesús ens ha ensenyat a fer-li una sèrie de peticions. A Déu li ho podem demanar tot, tot; explicar-ho tot, dir-ho tot. No importa si en la nostra relació amb Déu ens sentim culpables: si no som bons amics, si no som fills agraïts, si no som esposos fidels. Ell continua estimant-nos. És això el que Jesús demostra definitivament en el Sant Sopar, quan diu: «Aquest calze és la nova aliança en la meva sang, vessada per vosaltres» (Lc 22,20). Amb aquest gest Jesús anticipa en el cenacle el misteri de la Creu. Déu és un aliat fidel: si els homes deixen d’estimar, Ell segueix estimant-nos, encara que l’amor el porti al Calvari. Déu és sempre a prop de la porta del nostre cor i espera que la hi obrim. I de vegades truca al cor però no és invasiu: espera. La paciència de Déu amb nosaltres és la paciència d’un «papa», d’un que ens estima tant. Diria que és la paciència conjunta d’un «papa» i d’una mama. Sempre proper al nostre cor, i quan truca ho fa amb tendresa i amb tant d’amor.

Mirem tots de resar així, entrant en el misteri de l’Aliança. Posem-nos a pregar en els braços misericordiosos de Déu, a sentir-nos embolcallats per aquell misteri de felicitat que és la vida trinitària, a sentir-nos com a convidats que no mereixien aquest honor. I a repetir a Déu, en l’estupor de la pregària: és possible que Tu només coneguis l’amor? Ell no coneix l’odi. Ell és odiat, però no coneix l’odi. Només coneix l’amor. Aquest és el Déu a qui preguem. Aquest és el nucli incandescent de tota pregària cristiana. El Déu d’amor, el nostre Pare que ens espera i ens acompanya.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document

 

Catequesi sobre la pregària: 1. El misteri de la pregària

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui comencem un nou cicle de catequesis sobre el tema de la pregària. La pregària és la respiració de la fe, és la seva expressió més autèntica. Com un crit que surt del cor de qui creu i confia en Déu.

Pensem en la història de Bartimeu, un personatge de l’Evangeli (cf. Mc 10,46-52 i par.) i, us ho confesso, per a mi el més simpàtic de tots. Era cec, estava assegut demanant al costat del camí als afores de la seva ciutat, Jericó. No és un personatge anònim, té una cara, un nom: Bartimeu, és a dir «fill de Timeu». Un dia sent a dir que Jesús passava per allà. De fet, Jericó era una cruïlla de persones, travessada contínuament per pelegrins i comerciants. Aleshores Bartimeu s’espera: hauria fet l’impossible per trobar Jesús. Molta gent feia el mateix: recordem Zaqueu, que s’enfilà a l’arbre. Molts volien veure Jesús, ell també.

Així aquest home entra en els Evangelis com una veu que crida molt fort. Ell no ens veu; no sap si Jesús és a prop o lluny, però el sent, l’entén enmig de la multitud, que en un moment determinat augmenta i s’apropa… Però ell està completament sol, i ningú se’n preocupa. I Bartimeu què fa? Crida. I crida, i continua cridant. Fa servir l’única arma que té: la veu. Comença a cridar: «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!» (v. 47). I així segueix, cridant.

Els seus crits repetits molesten, no semblen educats, i molts el renyen, li diuen que calli: «Sigues educat, no facis això!» Però Bartimeu no calla, al contrari, crida encara més fort: «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!» (v. 47). Aquella tossuderia tan bonica dels qui demanen una cosa i insisteixen, truquen a la porta del cor de Déu. Ell crida, insisteix. Aquesta expressió: «Fill de David”, és molt important; vol dir «el Messies» —confessa el Messies—, és una professió de fe que surt de la boca d’aquell home menyspreat per tots.

I Jesús escolta el seu crit. La pregària de Bartimeu toca el seu cor, el cor de Déu, i se li obren les portes de la salvació. Jesús el crida. Ell salta als seus peus i els que primer li deien que callés, ara l’acompanyen fins al Mestre. Jesús li parla, li demana que expressi el seu desig —això és important— i aleshores el crit es converteix en petició: «Que hi torni a veure, Senyor!» (cf. v. 51).

Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat» (v. 52). Reconeix en aquell home pobre, desemparat, menyspreat, tot el poder de la seva fe, que atrau la misericòrdia i el poder de Déu. La fe és tenir les dues mans alçades, una veu que clama per implorar el do de la salvació. El Catecisme afirma que «la humilitat és el fonament de la pregària» (Catecisme de l’Església catòlica, 2559). La pregària neix de la terra, de l’humus —de la qual deriva «humil», «humilitat»—; ve del nostre estat de precarietat, de la nostra contínua set de Déu (cf. ibid., 2560-2561).

La fe, ho hem vist en Bartimeu, és clam; la no-fe és sufocar aquest clam. Aquella actitud que tenia la gent, fent-lo callar: no era gent de fe, ell en canvi sí. Sufocar aquell crit és una mena de «llei del silenci”. La fe és protesta contra una condició dolorosa de la qual en desconeixem les causes; la no-fe és limitar-se a viure una situació a la que ens hem adaptat. La fe és l’esperança de ser salvats; la no-fe és acostumar-nos al mal que ens oprimeix i continuar així.

Estimats germans i germanes, comencem aquesta sèrie de catequesis amb el crit de Bartimeu, perquè potser en una figura com la seva ja està tot escrit. Bartimeu és un home perseverant. Al voltant seu hi havia gent que explicava que demanar era inútil, que era un crit sense resposta, que només era un crit que molestava i prou, que per favor parés de cridar: però ell no va callar. I a la fi va aconseguir el que volia.

Més fort que cap argument contrari, en el cor de l’home hi ha una veu que invoca. Tots tenim aquesta veu dins nostre. Una veu que surt espontàniament, sense que ningú ho mani, una veu que ens interroga sobre el sentit del nostre camí fins aquí, sobretot quan ens trobem a les fosques: «Jesús, tingues pietat de mi! Jesús, tingues pietat de mi!”. Quina pregària més bonica, aquesta!.

Però aquestes paraules potser no estan esculpides en tota la creació? Tot invoca i suplica perquè el misteri de la misericòrdia trobi el seu compliment definitiu. No preguen només els cristians: ells comparteixen el clam de la pregària amb tots els homes i les dones. Però l’horitzó encara es pot eixamplar: Pau afirma que tota la creació «gemega i sofreix els dolors del part» (Rm 8,22). Els artistes sovint es converteixen en intèrprets d’aquest crit silenciós de la creació, que pressiona en tota criatura i emergeix sobretot en el cor de l’home, perquè l’home és un «captaire de Déu” (cf. CCC, 2559). Bella definició de l’home: «captaire de Déu”. Gràcies.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document

 

Catequesi sobre les Benaurances: 9. «Benaurats els perseguits per la justícia perquè d’ells és el regne dels cels» (Mt 5,10)

Estimats germans i germanes, bon dia!

Amb l’audiència d’avui, acabem el recorregut sobre les Benaurances evangèliques. Tal com ho hem sentit, en l’última es proclama la joia escatològica dels perseguits per la justícia.

Aquesta benaurança anuncia la mateixa felicitat que la primera: el regne dels Cels és dels perseguits ja que és dels pobres d’esperit; entenem així que hem arribat a la fi d’un camí unitari desvelat en els anuncis anteriors.

La pobresa en l’esperit, el plany, la senzillesa, la set de santedat, la misericòrdia, la purificació del cor i les obres de pau poden conduir a la persecució per culpa de Crist, però aquesta persecució és en última instància causa de joia i de gran recompensa als cels. El camí de les Benaurances és un camí pasqual que porta d’una vida segons el món a la vida segons Déu, d’una existència guiada per la carn —és a dir per l’egoisme— a l’existència guiada per l’Esperit.

El món, amb els seus ídols, els seus compromisos i les seves prioritats, no pot acceptar aquesta mena d’existència. Les «estructures de pecat», produïdes sovint per la mentalitat humana, per molt estranyes que siguin a l’Esperit de veritat que el món no pot rebre (cf. Jn 14,17), només poden rebutjar la pobresa, la senzillesa o la puresa i declarar la vida segons l’Evangeli com un error i un problema, per tant com una cosa que cal marginar. Així pensa el món: «Aquests són idealistes o fanàtics…» Així pensen ells.

Si el món viu en funció dels diners, qualsevol persona que demostri que la vida es pot viure donant i renunciant es converteix en una molèstia per al sistema de la cobdícia. Aquesta paraula «molèstia» és clau, perquè el testimoni cristià, que fa tant de bé a molta gent perquè el segueix, molesta els que tenen una mentalitat mundana. La viuen com un retret. Quan apareix la santedat i sorgeix la vida dels fills de Déu, en aquesta bellesa hi ha alguna cosa incòmoda que crida a una presa de posició: o posar-se a discutir i obrir-se al bé o refusar aquella llum i endurir el cor, fins i tot al punt d’oposició i de fúria (cf. Sv 2,14-15). És curiós, crida l’atenció veure com, en les persecucions dels màrtirs, creix l’hostilitat fins al punt de la fúria. N’hi ha prou de veure les persecucions del segle passat, de les dictadures europees: com s’arriba fins a la fúria contra els cristians, contra el testimoni cristià i contra l’heroïcitat dels cristians.

Però això demostra que el drama de la persecució és també el lloc de l’alliberament del sotmetiment cap a l’èxit, de la vanaglòria i dels compromisos del món. Què és el que alegra els rebutjats pel món per causa de Crist? S’alegren d’haver trobat quelcom que val més que tot el món. De fet «quin avantatge té que un home guanyi tot el món si perd la pròpia vida?» (Mc 8,36). Què hi guanya?

És dolorós recordar que, en aquest moment, hi ha molts cristians que pateixen persecució en diverses parts del món, i hem d’esperar i pregar que la seva tribulació s’aturi el més aviat possible. N’hi ha tants: els màrtirs d’avui són més nombrosos que els màrtirs dels primers segles. Expressem a aquests germans i germanes la nostra proximitat: som un cos únic i aquests cristians són els membres sagnants del cos de Crist que és l’Església.

Però també hem d’anar en compte de no veure aquesta felicitat en clau victimista, auto-compassiva. De fet, el menyspreu dels homes no és sinònim de persecució: poc després Jesús diu que els cristians són la «sal de la terra», i alerta contra el perill de «perdre el sabor”, perquè, si és així, la sal «no serveix per a res més que per a ser llençada i trepitjada per la gent» (Mt 5,13). Per tant, hi ha també un menyspreu que és per culpa nostra, quan perdem el sabor de Crist i de l’Evangeli.

Hem de ser fidels al camí humil de les Benaurances, perquè és el que ens porta a ser de Crist i no del món. Val la pena recordar el camí de Sant Pau: quan pensava que era un home just era de fet un perseguidor, però quan va descobrir que era un perseguidor, es va convertir en un home d’amor, que afrontava feliçment els sofriments de la persecució que patia (cf. Col 1,24).

L’exclusió i la persecució, si Déu ens en concedeix la gràcia, ens fan semblants a Crist crucificat i, associant-nos a la seva passió, són la manifestació de la vida nova. Aquesta vida és la mateixa de Crist, que per nosaltres els homes i per la nostra salvació va ser «menyspreat i rebutjat pels homes» (cf. Is 53,3; At 8,30-35). Acollir el seu Esperit ens pot portar a tenir tant d’amor en el nostre cor per oferir la vida pel món sense comprometre’ns amb els seus enganys i acceptant-ne el seu rebuig. Els compromisos amb el món son el perill: el cristià té sempre la temptació de fer compromisos amb el món, amb l’esperit del món. Això —rebutjar els compromisos i seguir el camí de Jesucrist— és la vida del Regne dels cels, la joia més gran, la veritable alegria. I a més, en les persecucions hi ha sempre la presència de Jesús que ens acompanya, la presència de Jesús que ens consola i la força de l’Esperit que ens ajuda a tirar endavant. No ens desanimem quan una vida coherent amb l’Evangeli atrau les persecucions de la gent: hi ha l’Esperit que ens recolza en aquest camí.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document