Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Continuem el nostre camí de reflexió sobre la figura de sant Josep. Avui voldria aprofundir en el seu ser «just» i «casat amb Maria», i donar així un missatge a tots els nuvis, també als noucasats. Moltes històries relacionades amb Josep omplen els passatges dels evangelis apòcrifs, és a dir, no canònics, que han influït també en l’art i a diferents llocs de culte. Aquests escrits no són a la Bíblia —són històries que la pietat cristiana feia en aquella època— i responen al desig d’omplir els buits narratius dels Evangelis canònics, els que són a la Bíblia, els quals ens donen tot el que és essencial per a la fe i la vida cristiana.

L’evangelista Mateu. Això és important: què diu l’Evangeli sobre Josep? No què diuen aquells evangelis apòcrifs, que no són una cosa lletja o dolenta; són bonics, però no són la Paraula de Déu. En canvi, els Evangelis que hi ha a la Bíblia són la Paraula de Déu. Entre aquests trobem l’evangelista Mateu, que defineix Josep com un home «just». Escoltem el seu passatge: «Jesús, el Messies, va ser engendrat d’aquesta manera: Maria, la seva mare, estava compromesa en matrimoni amb Josep i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l’acord matrimonial» (1,18-19). Perquè els promesos, quan la promesa no era fidel o es quedava embarassada, havien de denunciar-la! I les dones en aquella època eren lapidades. Però Josep era just. Diu: «No, això no ho faré. Em quedaré callat.»

Per a comprendre el comportament de Josep en relació amb Maria, és útil recordar els costums matrimonials de l’antic Israel. El matrimoni comprenia dues fases molt definides. La primera era com un nuviatge oficial, que comportava ja una situació nova: en particular la dona, que vivia encara a la casa paterna durant un any, era considerada de fet «dona» del promès espòs. Encara no vivien junts, però era com si en fos l’esposa. El segon fet era el trasllat de l’esposa de la casa paterna a la casa de l’espòs. Això s’esdevenia amb una processó festiva que completava el matrimoni. I les amigues de l’esposa l’acompanyaven. Partint d’aquests costums, el fet que «abans de viure junts es trobés en estat» exposava Maria a l’acusació d’adulteri. I aquesta culpa, segons la Llei antiga, havia de ser castigada amb la lapidació (cf. Dt 22,20-21). Malgrat això, en la praxi jueva posterior es va consolidar una interpretació més moderada que imposava només l’acte de repudi, amb conseqüències civils i penals per a la dona, però no la lapidació.

L’Evangeli diu que Josep era «just» precisament pel fet d’estar subjecte a la llei com tot home piadós israelita. Però dins seu l’amor per Maria i la confiança que té en ella li suggereixen una manera per a salvar l’observança de la llei i l’honor de l’esposa: decideix repudiar-la en secret, sense fer soroll, sense sotmetre-la a la humiliació pública. Escull el camí de la discreció, sense judici ni venjança. Quanta santedat hi ha en Josep! Nosaltres, que només cal que tinguem una notícia una mica escandalosa sobre algú i ens falta temps per a fer safareig! Josep, però, resta callat.

Però afegeix de seguida l’evangelista Mateu: «Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: “Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha engendrat ve de l’Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús,  perquè ell salvarà dels pecats el seu poble» (1,20-21). Intervé en el discerniment de Josep la veu de Déu que, a través d’un somni, li desvetlla un significat més gran de la seva mateixa justícia. I com n’és, d’important, per a cada un de nosaltres, conrear una vida justa i al mateix temps sentir-nos sempre necessitats de l’ajuda de Déu! Per a poder ampliar els nostres horitzons i considerar les circumstàncies de la vida des d’un punt de vista diferent, més ampli. Sovint ens sentim presoners del que ens ha passat: «Mira què m’ha passat!», i restem presoners d’aquella cosa dolenta que ens ha passat, però precisament davant algunes circumstàncies de la vida que ens semblen inicialment dramàtiques s’hi amaga una Providència que amb el temps agafa forma i il·lumina de significat també el dolor que ens ha colpit. La temptació és tancar-nos en aquell dolor, en aquell pensament de les males coses que ens passen. I això no ens fa bé. Això porta a la tristesa i a l’amargor. El cor amarg és molt lleig.

Voldria que ens aturéssim a reflexionar sobre un detall d’aquesta història narrada per l’Evangeli i que molt sovint descuidem. Maria i Josep són dos nuvis que probablement han estat planejant en somnis i expectatives la seva vida i el seu futur.  Déu sembla entrar com un imprevist en la seva història i, encara que amb un esforç inicial, ambdós obren de bat a bat el cor a la realitat que es posa davant d’ells.

Benvolguts germans i germanes, molt sovint la nostra vida no és com l’havíem imaginat. Sobretot, en les relacions d’amor, d’afecte, ens costa passar de la lògica de l’enamorament a la de l’amor madur. I s’ha de passar de l’enamorament a l’amor madur. Vosaltres, noucasats, penseu-hi bé, en això. La primera fase sempre està marcada per un cert encant, que ens fa viure immersos en un imaginari que sovint no es correspon amb la realitat dels fets. Però precisament quan l’enamorament amb les seves expectatives sembla acabar-se, allí pot començar l’amor veritable. Estimar de fet no és pretendre que l’altre o la vida es correspongui amb la nostra imaginació; significa més aviat elegir amb plena llibertat agafar la responsabilitat de la vida així com se’ns ofereix. És per això que Josep ens dona una lliçó important, elegeix Maria «amb els ulls oberts». I podem dir que amb tots els riscos. Penseu que a l’Evangeli de Joan els doctors de la llei fan aquest retret a Jesús: «Nosaltres no som pas bastards», en referència a la prostitució, perquè aquests sabien que Maria s’havia quedat embarassada i volien embrutar la mare de Jesús. Per a mi és el passatge més brut, més demoníac de l’Evangeli. I el risc de Josep ens dona aquesta lliçó: agafa la vida com ve. Déu ha intervingut allí? Doncs l’agafo. I Josep fa el que li havia ordenat l’Àngel del Senyor: de fet, diu l’Evangeli: «Quan Josep es despertà, va fer el que l’àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa. No hi havia tingut relacions conjugals quan ella tingué el fill. I Josep li va posar el nom de Jesús» (Mt 1,24-25). Els nuvis cristians són cridats a testimoniar un amor així, que tingui la valentia de passar de les lògiques de l’enamorament a les de l’amor madur. I aquesta és una elecció exigent que, en comptes d’empresonar la vida, pot fortificar l’amor per tal que sigui durador davant les proves del temps. L’amor d’una parella va endavant en la vida i madura cada dia. L’amor del nuviatge és una mica —permeteu-me la paraula—, una mica romàntic. Vosaltres ho heu viscut tot, però després comença l’amor madur, de cada dia, el treball, els nens que arriben. I a vegades el romanticisme desapareix una mica. Però no hi ha amor? Sí, però amor madur. «Però, sabeu, pare, nosaltres a vegades ens barallem.» «Això passa des del temps d’Adam i Eva fins avui: que els esposos es barallin és el nostre pa de cada dia.» «Però no ens podem barallar?» «Si que podeu.» «I, pare, a vegades ens aixequem la veu.» «Això passa.» «I també a vegades ens tirem els plats pel cap.» «Passa.» Però què s’ha de fer perquè no es malmeti la vida del matrimoni? Escolteu-ho bé: «No heu d’acabar mai el dia sense haver fet les paus. Ens hem barallat, jo t’he dit paraulotes, Déu meu, t’he dit coses lletges. Però ara acaba la jornada: he de fer les paus. Sabeu per què? Perquè la guerra freda l’endemà és molt perillosa. No deixeu que l’endemà comenci amb una guerra. Per això s’han de fer les paus abans d’anar al llit. Recordeu-ho sempre: mai heu d’acabar el dia sense fer les paus. I això us ajudarà en la vida matrimonial. Aquest recorregut de l’enamorament a l’amor madur és una elecció exigent, però hem d’anar per aquest camí.

I també aquesta vegada concloem amb una pregària a sant Josep.

Sant Josep,
tu que has estimat Maria amb llibertat,
i has elegit renunciar al teu imaginari per a fer espai a la realitat,
ajuda’ns a cada un de nosaltres a deixar-nos sorprendre per Déu
i a acollir la vida no com un imprevist del qual ens hàgim de defensar,
sinó com un misteri que amaga el secret de l’alegria veritable.
Obtingues per a tots els nuvis cristians l’alegria i la radicalitat,
però conservant sempre la consciència
que només la misericòrdia i el perdó fan possible l’amor. Amén.

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Dimecres passat vam començar el cicle de catequesis sobre la figura de sant Josep —està acabant l’any dedicat a ell. Avui prosseguim aquest recorregut aturant-nos en el seu rol en la història de la salvació.

Jesús als Evangelis és definit com «fill de Josep» (Lc 3,23; 4,22; Jn 1,45; 6,42) i «fill del fuster» (Mt 13,55; Mc 6,3). Els evangelistes Mateu i Lluc, en narrar la infantesa de Jesús, donen espai al rol de Josep. Tot dos componen una «genealogia», amb la intenció d’evidenciar la historicitat de Jesús. Mateu, que s’adreça sobretot als judeocristians, parteix d’Abraham per arribar a Josep, definit com «l’espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l’anomenat Messies» (1,16). Lluc, però, es remunta fins Adam, començant directament per Jesús, que era «fill de Josep», però precisa: «segons creien» (3,23). Per tant, tots dos evangelistes presenten Josep no com a pare biològic, però com a pare de Jesús en tota regla. A través d’ell, Jesús realitza el compliment de la història de l’aliança i de la salvació esdevinguda entre Déu i l’home. Per a Mateu aquesta història comença amb Abraham, per a Lluc amb l’origen mateix de la humanitat, és a dir amb Adam.

L’evangelista Mateu ens ajuda a comprendre que la figura de Josep, encara que aparentment marginal, discreta, en segona línia, representa, però, una peça fonamental en la història de la salvació. Josep viu el seu protagonisme sense voler mai fer-se amo de l’escena. Si ho pensem, «les nostres vides estan teixides i sostingudes per persones comunes —correntment oblidades— que no apareixen en portades de diaris i de revistes». «Quants pares, mares, avis i àvies, docents mostren als nostres infants, amb gestos petits i quotidians, com afrontar i transitar una crisi readaptant rutines, aixecant mirades i impulsant la pregària. Quantes persones preguen, ofereixen i intercedeixen pel bé de tots» (Cart. Ap. Patris corde, introducció). Així, tothom pot trobar en sant Josep l’home que passa desapercebut, l’home de la presència quotidiana, de la presència discreta i amagada, un intercessor, un suport i una guia en els moments de dificultat. Ell ens recorda que tots aquells que estan aparentment amagats o en «segona línia» tenen un protagonisme important en la història de la salvació. El món necessita aquests homes i aquestes dones: homes i dones en segona línia, però que sostenen el desenvolupament de la nostra vida, de cada un de nosaltres, i que, amb la pregària, amb l’exemple, amb l’ensenyament ens sostenen en el camí de la vida.

A l’Evangeli de Lluc, Josep apareix com el custodi de Jesús i de Maria. I per això és també «el Custodi de l’Església»: però, si ha estat el custodi de Jesús i de Maria, treballa ara que és al cel i continua sent custodi, en aquest cas de l’Església, «perquè l’Església és l’extensió del cos de Crist en la història, i al mateix temps en la maternitat de l’Església es manifesta la maternitat de Maria». «Josep, alhora que continua protegint l’Església» —si us plau, no oblideu això: avui Josep protegeix l’Església—, «continua emparant el Nen i la seva mare» (ibid., 5). Aquest aspecte de la custòdia de Josep és la gran resposta al passatge del Gènesi. Quan Déu demana a Caín que rendeixi comptes sobre la vida d’Abel, ell respon: «Que potser soc el guardià del meu germà?» (4,9). Josep, amb la seva vida, sembla voler dir-nos que sempre som cridats a sentir-nos custodis dels nostres germans, custodis de qui tenim al costat, de qui el Senyor ens encomana a través de moltes circumstàncies de la vida.

Una societat com la nostra, que ha estat definida com «líquida», perquè sembla no tenir consistència. Jo corregiré aquell filòsof que va encunyar aquesta definició i diré: més que líquida, gasosa, una societat pròpiament gasosa. Aquesta societat líquida, gasosa, troba en la història de Josep una indicació ben precisa sobre la importància dels vincles humans. De fet, l’Evangeli ens explica la genealogia de Jesús, a més de fer-ho per una raó teològica, per a recordar a cada un de nosaltres que la nostra vida està feta de vincles que ens precedeixen i ens acompanyen. El Fill de Déu, per a venir al món, ha elegit la via dels vincles, la via de la història: no va baixar al món de manera màgica, no. Va fer el camí històric que fem tots nosaltres.

Estimats germans i germanes, penso en moltes persones a les quals el costa trobar vincles significatius en la seva vida, i precisament per això van coixes, se senten soles, no tenen la força i la valentia d’anar endavant. Voldria concloure amb una oració que els ajudi i que ens ajudi a tots nosaltres a trobar en sant Josep un aliat, un amic i un suport.

Sant Josep,
tu que has custodiat el vincle amb Maria i amb Jesús,
ajuda’ns a cuidar les relacions en la nostra vida.
Que ningú no experimenti aquell sentit d’abandonament
que ve de la soledat.
Que cadascú es reconciliï amb la pròpia història,
amb qui l’ha precedit,
i reconegui també en els errors comesos
una forma a través de la qual la Providència s’ha fet camí,
i el mal no ha tingut la darrera paraula.
Mostra’t amic amb qui tingui més dificultat,
i de la mateixa manera que van donar suport
a Maria i a Jesús en els moments difícils,
dona’ns suport també a nosaltres en el nostre camí. Amén.

Descarregar document

Queridos hermanos y hermanas, ¡buenos días!

El 8 de diciembre de 1870, el beato Pío IX proclamó a san José patrón de la Iglesia universal. Ahora, 150 años después de aquel acontecimiento, estamos viviendo un año especial dedicado a san José, y en la Carta Apostólica Patris corde he recogido algunas reflexiones sobre su figura. Nunca antes como hoy, en este tiempo marcado por una crisis global con diferentes componentes, puede servirnos de apoyo, consuelo y guía. Por eso he decidido dedicarle una serie de catequesis, que espero nos ayuden a dejarnos iluminar por su ejemplo y su testimonio. Durante algunas semanas hablaremos de san José.

En la Biblia hay más de diez personajes que llevan el nombre de José. El más importante de ellos es el hijo de Jacob y Raquel, que, a través de diversas peripecias, pasó de ser un esclavo a convertirse en la segunda persona más importante de Egipto después del faraón (cf. Gn 37-50). El nombre José en hebreo significa ‘que Dios acreciente’, ‘que Dios haga crecer”’. Es un deseo, una bendición fundada en la confianza en la providencia y referida especialmente a la fecundidad y al crecimiento de los hijos. De hecho, precisamente este nombre nos revela un aspecto esencial de la personalidad de José de Nazaret. Él es un hombre lleno de fe en su providencia: cree en la providencia de Dios, tiene fe en la providencia de Dios. Cada una de sus acciones, tal como se relata en el Evangelio, está dictada por la certeza de que Dios «hace crecer», que Dios «aumenta», que Dios «añade», es decir, que Dios dispone la continuación de su plan de salvación. Y en esto, José de Nazaret se parece mucho a José de Egipto.

También las principales referencias geográficas que se refieren a José: Belén y Nazaret, asumen un papel importante en la comprensión de su figura.

En el Antiguo Testamento la ciudad de Belén se llama con el nombre de Beth Lehem, es decir, ‘Casa del pan’, o también Efratá, por la tribu que se asentó allí. En árabe, en cambio, el nombre significa ‘Casa de la carne’, probablemente por el gran número de rebaños de ovejas y cabras presentes en la zona. De hecho, no es casualidad que, cuando nació Jesús, los pastores fueran los primeros testigos del acontecimiento (cf. Lc 2,8-20). A la luz del relato de Jesús, estas alusiones al pan y a la carne remiten al misterio de la Eucaristía: Jesús es el pan vivo bajado del cielo (cf. Jn 6,51). Él mismo dirá de sí: «El que come mi carne y bebe mi sangre, tiene vida eterna» (Jn 6,54).

Belén se menciona varias veces en la Biblia, ya en el libro del Génesis. Belén también está vinculada a la historia de Rut y Noemí, contada en el pequeño pero maravilloso Libro de Rut. Rut dio a luz a un hijo llamado Obed, que a su vez dio a luz a Jesé, el padre del rey David. Y fue de la línea de David de dónde provino José, el padre legal de Jesús. El profeta Miqueas predijo grandes cosas sobre Belén: «Mas tú, Belén-Efratá, aunque eres la menor entre las familias de Judá, de ti me ha de salir aquel que ha de dominar en Israel» (Mi 5,2). El evangelista Mateo retomará esta profecía y la vinculará a la historia de Jesús como su evidente cumplimiento.

De hecho, el Hijo de Dios no eligió Jerusalén como lugar de su encarnación, sino Belén y Nazaret, dos pueblos periféricos, alejados del clamor de las noticias y del poder del tiempo. Sin embargo, Jerusalén era la ciudad amada por el Señor (cf. Is 62,1-12), la «ciudad santa» (Dn 3,28), elegida por Dios para habitarla (cf. Zac 8,3; Sal 132,13). Aquí, en efecto, habitaban los maestros de la Ley, los escribas y fariseos, los sumos sacerdotes y los ancianos del pueblo (cf. Lc 2,46; Mt 15,1; Mc 3,22; Jn 1,19; Mt 26,3).

Por eso la elección de Belén y Nazaret nos dice que la periferia y la marginalidad son predilectas de Dios. Jesús no nace en Jerusalén con toda la corte… no: nace en una periferia y pasó su vida, hasta los 30 años, en esa periferia, trabajando como carpintero, como José. Para Jesús, las periferias y las marginalidades son predilectas. No tomar en serio esta realidad equivale a no tomar en serio el Evangelio y la obra de Dios, que sigue manifestándose en las periferias geográficas y existenciales. El Señor actúa siempre a escondidas en las periferias, también en nuestra alma, en las periferias del alma, de los sentimientos, tal vez sentimientos de los que nos avergonzamos; pero el Señor está ahí para ayudarnos a ir adelante. El Señor continúa manifestándose en las periferias, tanto en las geográficas, como en las existenciales. En particular, Jesús va en busca de los pecadores, entra en sus casas, les habla, los llama a la conversión. Y también se le reprende por ello: «Pero mira a este Maestro» —dicen los doctores de la Ley— «mira a este Maestro: come con los pecadores, se ensucia, va a buscar a aquellos que no han hecho el mal, pero lo han sufrido: los enfermos, los hambrientos, los pobres, los últimos.» Siempre Jesús va hacia las periferias. Y esto nos debe dar mucha confianza, porque el Señor conoce las periferias de nuestro corazón, las periferias de nuestra alma, las periferias de nuestra sociedad, de nuestra ciudad, de nuestra familia, es decir, esa parte un poco oscura que no dejamos ver, tal vez por vergüenza.

Bajo este aspecto, la sociedad de aquella época no es muy diferente de la nuestra. También hoy hay un centro y una periferia. Y la Iglesia sabe que está llamada a anunciar la buena nueva a partir de las periferias. José, que es un carpintero de Nazaret y que confía en el plan de Dios para su joven prometida y para él mismo, recuerda a la Iglesia que debe fijar su mirada en lo que el mundo ignora deliberadamente. Hoy José nos enseña esto: a no mirar tanto a las cosas que el mundo alaba, a mirar los ángulos, a mirar las sombras, a mirar las periferias, lo que el mundo no quiere. Nos recuerda a cada uno de nosotros que debemos dar importancia a lo que otros descartan. En este sentido, es un verdadero maestro de lo esencial: nos recuerda que lo realmente valioso no llama nuestra atención, sino que requiere un paciente discernimiento para ser descubierto y valorado. Descubrir lo que vale.  Pidámosle que interceda para que toda la Iglesia recupere esta mirada, esta capacidad de discernir y esta capacidad de evaluar lo esencial. Volvamos a empezar desde Belén, volvamos a empezar desde Nazaret.

Quisiera hoy enviar un mensaje a todos los hombres y mujeres que viven en las periferias geográficas más olvidadas del mundo o que viven situaciones de marginalidad existencial. Que puedan encontrar en san José el testigo y el protector al que mirar. A él podemos dirigirnos con esta oración, oración «hecha en casa», pero que ha salido del corazón:

San José,
tú que siempre te has fiado de Dios,
y has tomado tus decisiones
guiado por su providencia,
enséñanos a no contar tanto en nuestros proyectos,
sino en su plan de amor.
Tú que vienes de las periferias,
ayúdanos a convertir nuestra mirada
y a preferir lo que el mundo descarta y pone en los márgenes.
Conforta a quien se siente solo
y sostiene a quien se empeña en silencio
por defender la vida y la dignidad humana. Amén.

Descargar documento

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Hem arribat al final de les catequesis sobre la Carta als Gàlates. Sobre quants altres continguts d’aquest escrit de sant Pau hauríem pogut reflexionar! La Paraula de Déu és una font inesgotable. I l’Apòstol en aquesta Carta ens ha parlat com a evangelitzador, com a teòleg i com a pastor.

El sant bisbe Ignasi d’Antioquia té una bonica expressió, quan escriu: «Només hi ha un mestre, el qual va parlar i tot el que va dir es va fer, i les coses que va fer en silenci són dignes del Pare. Qui posseeix la paraula de Jesús també pot escoltar el seu silenci (Ad Ephesios, 15,1-2). Podem dir que l’apòstol Pau ha estat capaç de donar veu a aquest silenci de Déu. Les seves intuïcions més originals ens ajuden a descobrir la impactant novetat que hi ha en la revelació de Jesucrist. Ha estat un veritable teòleg, que ha contemplat el misteri de Crist i l’ha transmès amb la seva intel·ligència creativa. I també ha estat capaç d’exercir la seva missió pastoral envers una comunitat perduda i confosa. Ho va fer amb mètodes diferents: unes vegades amb ironia, altres amb rigor, o amb mansuetud… Va reclamar la seva autoritat d’apòstol, però al mateix temps no va amagar la debilitat del seu caràcter. La força de l’Esperit va calar realment en el seu cor: l’encontre amb Crist ressuscitat va conquistar i va transformar tota la seva vida, i la va dedicar íntegrament al servei de l’Evangeli.

Pau mai no va pensar en un cristianisme de trets irènics, mancat d’empenta i d’energia, al contrari. Va defensar la llibertat portada per Crist amb una passió que encara avui commou, sobretot si pensem en els sofriments i la soledat que va haver de patir. Estava convençut d’haver rebut una crida a la qual només ell podia respondre; i va voler explicar als gàlates que també ells estaven cridats a aquella llibertat, que els alliberava de qualsevol forma d’esclavitud, perquè els feia hereus de la promesa antiga i, en Crist, fills de Déu. I conscient dels trets que aquesta concepció de la llibertat portava, mai no va minimitzar-ne les conseqüències. Ell era conscient dels riscos que comporta la llibertat cristiana, però no va minimitzar-ne les conseqüències. Va reiterar als creients amb parresia, és a dir amb valentia, que la llibertat no equival en absolut a llibertinatge, ni condueix a formes de presumptuosa autosuficiència. Al contrari, Pau va posar la llibertat a l’ombra de l’amor i va establir el seu coherent exercici al servei de la caritat. Tota aquesta visió va ser posada a l’horitzó de la vida d’acord amb l’Esperit Sant, que porta al compliment la Llei donada per Déu a Israel i que impedeix caure sota l’esclavatge del pecat. La temptació és sempre tornar enrere. Una definició dels cristians que surt a l’Escriptura diu que nosaltres, cristians, no som persones que van enrere, que tornen enrere. Una bonica definició. I la temptació és aquesta d’anar enrere per estar més segurs; tornar només a la Llei, descuidant la nova vida de l’Esperit. Això és el que Pau ens ensenya: la veritable Llei té la seva plenitud en aquesta vida de l’Esperit que Jesús ens ha donat. I aquesta vida de l’Esperit pot ser viscuda només en la llibertat, la llibertat cristiana. I aquesta és una de les coses més boniques.

En finalitzar aquest itinerari de catequesi, em sembla que pot néixer en nosaltres una doble actitud. Per un costat, l’ensenyament de l’Apòstol genera en nosaltres entusiasme; ens sentim impulsats a seguir d’immediat el camí de la llibertat, a «caminar d’acord amb l’Esperit». Caminar sempre d’acord amb l’Esperit: ens fa lliures. Per altra banda, som conscients de les nostres limitacions, perquè cada dia toquem amb les mans com n’és, de difícil, ser dòcils a l’Esperit, per confirmar la seva acció beneficiosa. Llavors pot sorgir el cansament que frena l’entusiasme. Ens sentim desanimats, dèbils, a vegades marginats pel que fa a l’estil de vida segons la mentalitat mundana. Sant Agustí ens suggereix com hem de reaccionar en aquesta situació, referint-se a l’episodi evangèlic de la tempesta al llac. Diu així: «La fe en Crist en el teu cor és com Crist present a la barca. Escoltes insults, et canses, t’amoïnes: Crist està adormit. Desperta Crist, sacseja la teva fe! Alguna cosa pots fer, almenys quan estiguis amoïnat. Sacseja la teva fe! Crist es desperta i et diu… Per tant, desperta Crist… Creu això que t’ha dit i es produirà una gran bonança en el teu cor» (Sermons 163/B 6). En els moments de dificultat estem —diu sant Agustí aquí— com a la barca en el moment de la tempesta. I què van fer els Apòstols? Van despertar Crist que dormia mentre queia la tempesta, però hi era present. L’únic que podem fer en els mals moments és «despertar» Crist que és dins nostre, però que «dorm» com a la barca. És precisament així. Hem de despertar Crist en el nostre cor i només llavors podrem contemplar les coses amb la seva mirada, perquè ell hi veu més enllà de la tempesta. A través d’aquella mirada serena podem veure un panorama que, sols, no hauríem pogut albirar.

En aquest camí exigent però fascinant, l’Apòstol ens recorda que no podem permetre’ns cap cansament a l’hora de fer el bé. No us canseu de fer el bé. Hem de confiar que l’Esperit sempre ve a ajudar en la nostra debilitat i ens concedeix el suport que necessitem. Per tant, aprenguem a invocar més sovint l’Esperit Sant! Algú pot dir: «I com s’invoca l’Esperit Sant? Perquè jo sé resar al Pare, amb el parenostre; sé resar a la Mare de Déu amb l’avemaria; sé resar a Jesús, amb l’oració de les llagues, però a l’Esperit? Quina és l’oració a l’Esperit Sant?» L’oració a l’Esperit Sant és espontània: ha de néixer del teu cor. Tu has de dir en els moments de dificultat: «Veniu Esperit Sant.» La paraula clau és aquesta: «veniu». Però has de dir-la tu amb el teu llenguatge, amb les teves paraules. Veniu perquè estic en dificultat, veniu perquè estic en la foscor, en la penombra, veniu, perquè no sé què fer; veniu perquè estic a punt de caure. Veniu. Veniu. És la paraula de l’Esperit per a cridar l’Esperit Sant. Aprenguem a invocar més sovint l’Esperit Sant. Podem fer-ho amb paraules senzilles, en els diferents moments del dia. I podem portar amb nosaltres, potser dins el nostre Evangeli de butxaca, la bonica oració que l’Església recita per Pentecosta: «Veniu, oh Sant Esperit, des del cel al nostre pit amb un raig de llum divina. Pare dels pobres, veniu, deu-nos els dons que teniu, oh Sol que el cor il·lumina. Vós sou el consolador, de l’ànima Habitador…» Veniu. I així continua, és una oració preciosa. El nucli de l’oració és «veniu», així pregaven la Mare de Déu i els Apòstols després que Jesús va pujar al cel; estaven sols al cenacle i invocaven l’Esperit. Ens farà bé resar sovint: «Veniu, Esperit Sant.» I amb la presència de l’Esperit nosaltres salvaguardem la llibertat. Serem lliures, cristians lliures; no aferrats al passat en el sentit negatiu de la paraula, no encadenats a pràctiques, sinó lliures de llibertat cristiana, la que ens fa madurar. Aquesta pregària ens ajudarà a caminar en l’Esperit, en la llibertat i en l’alegria, perquè quan ve l’Esperit Sant ve l’alegria, l’alegria veritable. Que el Senyor us beneeixi.

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

En el passatge de la Carta als Gàlates que acabem d’escoltar, sant Pau exhorta els cristians a caminar d’acord amb l’Esperit Sant (cf. 5,16.25). Hi ha un estil: caminar d’acord amb l’Esperit Sant. De fet, creure en Jesús significa seguir-lo, anar darrere d’ell en el seu camí, com ho van fer els primers deixebles. I significa també evitar el camí oposat, el de l’egoisme, el de cercar el propi interès, que l’Apòstol anomena «els desigs terrenals» (v. 16). L’Esperit és la guia d’aquest camí sobre la via de Crist, un camí meravellós, però també fatigós, que comença en el baptisme i dura tota la vida. Pensem en una llarga excursió a alta muntanya: és fascinant; la meta ens atrau, però requereix molt d’esforç i tenacitat.

Aquesta imatge pot ser útil per a analitzar les paraules de l’Apòstol: «caminar d’acord amb l’Esperit», «deixar-se guiar» per ell. Són expressions que indiquen una acció, un moviment, un dinamisme que impedeix aturar-se a les primeres dificultats, però que estimula a confiar en la «força que ve de dalt» (Pastor d’Hermas, 43,21). Recorrent aquest camí el cristià adquireix una visió positiva de la vida. Això no significa que el mal present en el món hagi desaparegut, o que hagin desaparegut els impulsos negatius de l’egoisme i l’orgull; més aviat vol dir que creure en Déu és sempre més fort que les nostres resistències i més gran que els nostres pecats. I això és important!

Mentre exhorta els gàlates a recórrer aquest camí, l’Apòstol es posa al seu nivell. Abandona el verb imperatiu —«camineu» (v. 16)— i utilitza el «nosaltres» de l’indicatiu: «comportem-nos d’acord amb l’Esperit» (v. 25). Com dient: posem-nos a la mateixa línia i deixem-nos guiar per l’Esperit Sant. És una exhortació, una forma exhortativa. Aquesta exhortació sant Pau la sent necessària també per a ell mateix. Fins i tot sabent que Crist viu en ell (cf. 2,20), també està convençut de no haver aconseguit encara la meta, el cim de la muntanya (cf. Fl 3,14). L’Apòstol no es posa per damunt de la seva comunitat, no diu: «Jo sóc el cap, vosaltres sou els altres; he arribat al capdamunt de la muntanya i vosaltres esteu en camí» —no diu això—, sinó que es col·loca enmig del camí de tots, per a donar exemple concret de com n’és, de necessari, obeir Déu, corresponent cada vegada més i millor a la guia de l’Esperit. I que n’és, de bonic, quan nosaltres trobem pastors que caminen amb el seu poble i que no se’n separen. És molt bonic, això, fa bé a l’ànima.

Aquest «caminar d’acord amb l’Esperit» no és sols una acció individual: també afecta a la comunitat en el seu conjunt. De fet, construir la comunitat seguint el camí indicat per l’Apòstol és emocionant però ardu. Els «desigs terrenals», «les temptacions» —diguem-ho així—, que tots nosaltres tenim, les enveges, els prejudicis, les hipocresies, les rancúnies, es continuen sentint, i recórrer a preceptes estrictes pot ser una temptació fàcil, però en fer-ho sortiríem del camí de la llibertat i, en comptes de pujar al cim, tornaríem a baix. Recórrer el camí de l’Esperit requereix en primer lloc donar espai a la gràcia i a la caritat. Fer espai a la gràcia de Déu, no tenir por. Pau, després d’haver fet sentir de manera severa la seva veu, invita els gàlates a fer-se càrrec cadascun d’ells de les dificultats de l’altre, i si algú s’equivoca, usar la mansuetud (cf. 5,22). Escoltem les seves paraules: «Germans, si descobriu que algú ha comès una falta, vosaltres, els qui heu rebut l’Esperit, ajudeu-lo a refer-se, amb esperit de dolcesa, i penseu en vosaltres mateixos, que també podríeu caure en temptació. Ajudeu-vos a portar les càrregues els uns als altres» (6,1-2). Una actitud molt diferent a la de la xafarderia; no, això no va d’acord amb l’Esperit. Anar d’acord amb l’Esperit és tenir aquesta delicadesa amb el germà a l’hora de corregir-lo i vetllar per nosaltres mateixos amb humilitat per a no caure en aquells pecats.

De fet, quan tenim la temptació de jutjar malament els altres, com passa sovint, hem de reflexionar, sobretot, sobre la nostra fragilitat. Que fàcil és criticar els altres! Però hi ha gent que sembla tenir una llicenciatura en xafardeig. Cada dia critiquen els altres. Però mira’t tu mateix! Està bé preguntar-nos què ens impulsa a corregir un germà o una germana, i si no som potser d’alguna manera corresponsables del seu error. L’Esperit Sant, a més de donar-nos la mansuetud, ens convida a la solidaritat, a portar els pesos dels altres. Quants pesos estan presents en la vida d’una persona: la malaltia, la manca de treball, la soledat, el dolor…! I quantes altres proves que requereixen la proximitat i l’amor dels germans! Ens poden ajudar també les paraules de sant Agustí quan comenta aquest mateix passatge: «Per tant, germans, si un home està implicat en alguna falta, […] corregeix-lo amb esperit de mansuetud. I si aixeques la veu, que hi hagi amor interiorment. Tant si encoratges, com si et mostres paternal, com si corregeixes, estima» (Sermons 163/B3). Estima sempre. La regla suprema de la correcció fraternal és l’amor: voler el bé dels nostres germans i de les nostres germanes. Es tracta de tolerar els problemes dels altres, els defectes dels altres en silenci en la pregària, per a després trobar el camí adequat per ajudar-lo a corregir-se. I això no és fàcil. El camí més fàcil és el de la crítica. Esquarterar l’altre com si jo fos perfecte. I això no s’ha de fer. Mansuetud. Paciència. Pregària. Proximitat.

Caminem amb alegria i amb paciència per aquest camí, deixant-nos guiar per l’Esperit Sant.

Descareegar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

La predicació de sant Pau gira entorn Jesús i el seu misteri pasqual. L’Apòstol, de fet, es presenta com herald de Crist, i de Crist crucificat (cf. 1Co 2,2). Als gàlates, temptats de fonamentar la seva religiositat en l’observança de preceptes i tradicions, els recorda el centre de la salvació i de la fe: la mort i la resurrecció del Senyor. Ho fa posant davant seu el realisme de la creu de Jesús. Escriu així: «Qui us ha pogut fascinar, després que jo us havia posat davant els ulls Jesucrist clavat en creu?» (Ga 3,1). Qui us ha pogut fascinar per allunyar-vos de Crist crucificat? És un moment lleig dels gàlates…

Fins i tot avui, moltes persones cerquen la certesa religiosa abans que el Déu viu i veritable, centrant-se en rituals i preceptes en comptes d’abraçar el Déu de l’amor amb tot el seu ésser. I aquesta és la temptació dels nous fonamentalistes, d’aquells als quals els sembla que el camí que s’ha de recórrer faci por i no van cap endavant, sinó cap enrere, perquè se senten més segurs: cerquen la seguretat de Déu i no el Déu de la seguretat. Per això Pau demana als gàlates que tornin a l’essencial, a Déu que ens dona la vida en Crist crucificat. Dona testimoni d’això en primera persona: «Ja no soc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). I cap al final de la Carta afirma: «Quant a mi, Déu me’n guard de gloriar-me en res si no és en la creu de nostre Senyor Jesucrist» (6,14).

Si nosaltres perdem el fil de la vida espiritual, si mil problemes i pensaments ens assetgen, fem nostres els consells de Pau: posem-nos davant Crist crucificat, partim de nou d’ell. Agafem el crucifix entre les mans, estrenyem-lo sobre el cor. O detenim-nos en adoració davant l’Eucaristia, on Jesús és el Pa partit per nosaltres, el Crucificat ressuscitat, el poder de Déu que vessa el seu amor en els nostres cors.

I ara, novament guiats per sant Pau, fem un pas més. Preguntem-nos: Què passa quan ens trobem amb Jesús crucificat en la pregària? El que passa és el que va passar a la Creu: Jesús lliura el seu Esperit (cf. Jn 19,30), és a dir, dona la seva vida. I l’Esperit, que brolla de la pasqua de Jesús, és el principi de la vida espiritual. És ell qui canvia el cor: no les nostres obres. És ell qui canvia el cors, no les coses que nosaltres fem, sinó que l’acció de l’Esperit Sant en nosaltres canvia el cor. És ell qui guia l’Església, i nosaltres som cridats a obeir la seva acció, que l’estén on vol i com vol. A més, va ser precisament la constatació que l’Esperit Sant descendia sobre tots i que la seva gràcia actuava sense exclusió el que va convèncer, fins i tot els més reticents, que l’Evangeli de Jesús estava destinat a tots i no a uns pocs privilegiats. I aquells que cerquen la seguretat, el petit grup, les coses clares com en aquells moments, s’allunyen de l’Esperit, no deixen que la llibertat de l’Esperit entri en ells. Així, la vida de la comunitat es regenera en l’Esperit Sant; i és sempre gràcies a ell que alimentem la nostra vida cristiana i portem endavant la nostra lluita espiritual.

Precisament el combat espiritual és un altre gran ensenyament de la Carta als gàlates. L’Apòstol presenta dos fronts oposats: per una part, les «obres de la carn», per una altra el «fruit de l’Esperit». Què són les obres de la carn? Són comportaments contraris a l’Esperit de Déu. L’Apòstol les anomena obres de la carn no perquè hi hagi res dolent o incorrecte en la nostra carn humana; al contrari, hem vist com insisteix en el realisme de la carn humana portada per Crist a la creu. Carn és una paraula que indica l’home en la seva dimensió terrenal, tancat en ell mateix, en una vida horitzontal, on se segueixen els instints mundans i es tanca la porta a l’Esperit, que ens eleva i ens obre a Déu i als altres. Però la carn també ens recorda que tot això envelleix, que tot això passa, es podreix, mentre que l’Esperit dona vida. Pau enumera, per tant, les obres de la carn, que es refereixen a l’ús egoista de la sexualitat, a les pràctiques màgiques que són idolatria i al que soscava les relacions interpersonals, com «discòrdia, gelosies, ires, renyines, dissensions, enveges…» (cf. Ga 5,19-21). Tot això és el fruit —diguem-ho així— de la carn, d’un comportament només humà, «malaltissament» humà. Perquè el que és humà té els seus valors, però tot això és «malaltissament» humà.

El fruit de l’Esperit, en canvi, és «amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix» (Ga 5,22-23): així ho diu Pau. Els cristians, que en el baptisme s’han «revestit de Crist» (Ga 3,27), són cridats a viure així. Pot ser un bon exercici espiritual, per exemple, llegir la llista de sant Pau i mirar la nostra conducta, per veure si s’hi correspon, si la nostra vida és realment d’acord amb l’Esperit Sant, si porta aquests fruits. La meva vida produeix aquests fruits d’amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini de mi mateix? Per exemple, els tres primers enumerats són l’amor, la pau i el goig: aquí es reconeix una persona habitada per l’Esperit Sant. Una persona que està en pau, que està alegre i que estima: amb aquestes tres pistes es veu l’acció de l’Esperit.

Aquest ensenyament de l’Apòstol suposa també un gran repte per a les nostres comunitats. A vegades, els qui s’acosten a l’Església tenen la impressió de trobar-se davant una densa massa de manaments i preceptes: però no, això no és l’Església. Això pot ser qualsevol associació. Però, en realitat, no es pot captar la bellesa de la fe en Jesucrist partint de massa manaments i d’una visió moral que, desenvolupant-se en molts corrents, pot fer-nos oblidar la fecunditat original de l’amor, nodrit de pregària que dona la pau i de testimoniatge alegre. De la mateixa manera, la vida de l’Esperit expressada en els sagraments no pot ser sufocada per una burocràcia que impedeixi l’accés a la gràcia de l’Esperit, autor de la conversió del cor. I quantes vegades nosaltres mateixos, preveres o bisbes, posem tanta burocràcia per a donar un sagrament, per acollir les persones, que en conseqüència diu: «No, això no m’agrada» i se’n va, i no veu en nosaltres, moltes vegades, la força de l’Esperit que regenera, que ens fa nous. Per tant, tenim la gran responsabilitat d’anunciar Crist crucificat i ressuscitat, animats pel buf de l’Esperit d’amor. Perquè només aquest Amor té el poder d’atraure i canviar el cor de l’home.

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Aquests dies estem parlant de la llibertat de la fe, escoltant la Carta als Gàlates. Però m’ha vingut al cap allò que Jesús deia sobre l’espontaneïtat i la llibertat dels infants quan aquest nen ha tingut la llibertat d’acostar-se i moure’s com si fos a casa seva… I Jesús ens diu: «En veritat us ho dic: si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 18,3). La valentia d’acostar-se al Senyor, d’estar oberts al Senyor, de no tenir por del Senyor: jo dono les gràcies a aquest nen per la lliçó que ens ha donat a tots nosaltres. I que el Senyor l’ajudi en la seva limitació, en el seu creixement, perquè ha donat aquest testimoni que li ha sortit del cor. Els infants no tenen un traductor automàtic del cor a la vida: el cor passa al davant.

L’apòstol Pau, amb la seva Carta als Gàlates, de mica en mica ens introdueix en la gran novetat de la fe, lentament. És realment una gran novetat, perquè no renova només algun aspecte de la vida, sinó que ens porta a dins d’aquella «vida nova» que hem rebut amb el baptisme. Allí s’ha vessat damunt nostre el do més gran, el de ser fills de Déu. Renascuts en Crist, hem passat d’una religiositat feta de preceptes a la fe viva, que té el centre en la comunió amb Déu i amb els germans, és a dir, en la caritat. Hem passat de l’esclavatge de la por i del pecat a la llibertat dels fills de Déu. Altra vegada la paraula llibertat.

Avui intentarem entendre millor quin és per a l’Apòstol el cor d’aquesta llibertat. Pau afirma que la llibertat és lluny de ser «un pretext per a satisfer els desigs terrenals» (Ga 5,13): la llibertat no és un viure llibertí, segons la carn o segons l’instint, els desitjos individuals i els impulsos egoistes mateix; al contrari, la llibertat de Jesús ens condueix —escriu l’Apòstol— a fer-nos «servents els uns dels altres» (ibid.). Però això és esclavatge? Doncs sí, la llibertat en Crist té alguna «esclavitud», alguna dimensió que ens porta al servei, a viure per als altres. La veritable llibertat, en altres paraules, s’expressa plenament en la caritat. Una vegada més ens trobem davant la paradoxa de l’Evangeli: som lliures a l’hora de servir, no a l’hora de fer el que volem. Som lliures a l’hora de servir, i aquí hi ha la llibertat; ens trobem plenament en la mesura en què ens donem. Ens trobem plenament a nosaltres en la mesura que ens donem, tenim la valentia de donar-nos; posseïm la vida si la perdem (cf. Mc 8,35). Això és Evangeli pur.

Però com s’explica aquesta paradoxa? La resposta de l’Apòstol és tan senzilla com comprometedora: «per l’amor» (Ga 5,13). No hi ha llibertat sense amor. La llibertat egoista de fer el que vull no és llibertat, perquè retorna sobre ella mateixa, no és fecunda. És l’amor de Crist que ens ha alliberat i també és l’amor que ens allibera del pitjor esclavatge, el del nostre jo; per això la llibertat creix amb l’amor. Però atenció: no amb l’amor íntim, amb l’amor de serial televisiu, no amb la passió que cerca simplement allò que ens ve de gust i que ens agrada, sinó l’amor que veiem en Crist, la caritat: aquest és l’amor veritablement lliure i alliberador. És l’amor que brilla en el servei gratuït, modelat sobre el de Jesús, que renta els peus als seus deixebles i diu: «Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres» (Jn 13,15). Servir els uns als altres.

Per a Pau la llibertat no és «fer el que em ve de gust i m’agrada». Aquest tipus de llibertat, sense una finalitat i sense referències, seria una llibertat buida, una llibertat de circ: no funciona. I de fet deixa el buit a dins: quantes vegades, després d’haver seguit només l’instint, ens adonem que queda un gran buit a dins i que hem utilitzat malament el tresor de la nostra llibertat, la bellesa de poder elegir el veritable bé per a nosaltres i per als altres. Només aquesta llibertat és plena, concreta, i ens insereix en la vida real de cada dia. La veritable llibertat ens allibera sempre, però quan cerquem aquella llibertat «del que m’agrada i no m’agrada», al final restem buits.

En una altra carta, la primera als Corintis, l’Apòstol respon a qui manté una idea equivocada de la llibertat: «Tot és permès», diuen aquests. «Però […] no tot convé», respon Pau I afegeix: «Que ningú no busqui el propi interès, sinó el dels altres» (1Co 10,23-24). Aquesta és la regla per a desemmascarar qualsevol llibertat egoista. També a qui està temptat de reduir la llibertat només als gustos propis, Pau el posa davant l’exigència de l’amor. La llibertat guiada per l’amor és l’única que fa lliures els altres i a nosaltres mateixos, que sap escoltar sense imposar, que sap estimar sense forçar, que edifica i no destrueix, que no explota els altres per a la seva conveniència i els fa el bé sense buscar el benefici propi. En resum, si la llibertat no està al servei —aquest és el test—, si la llibertat no està al servei del bé corre el risc de ser estèril i no donar fruit. Malgrat això, la llibertat animada per l’amor condueix vers els pobres, reconeixent en els seus rostres el de Crist. Per això el servei dels uns envers els altres permet a Pau, quan escriu als Gàlates, subratllar alguna cosa de cap manera secundària. Així, quan parla de la llibertat que li van donar els altres apòstols per a evangelitzar, subratlla que li van aconsellar només una cosa: recordar els pobres (cf. Ga 2,10). Això és interessant. Quan després d’aquella lluita ideològica entre Pau i els apòstols es van posar d’acord, els Apòstols li van dir: «Continua endavant, continua endavant i no t’oblidis dels pobres, és a dir que la teva llibertat de predicador sigui una llibertat al servei dels altres, no per a tu mateix, per a fer el que t’agrada.»

Sabem, però, que una de les concepcions modernes més difoses sobre la llibertat és aquesta: «La meva llibertat acaba quan comença la teva.» Però aquí hi falta la relació, el vincle! És una visió individualista. Malgrat això, qui ha rebut el do de l’alliberament obrat per Jesús no pot pensar que la llibertat consisteix a estar lluny dels altres, sentint-los com una molèstia, no pot veure l’ésser humà encimbellat en ell mateix, sinó sempre inclòs en la comunitat. La dimensió social és fonamental per als cristians, i els consent mirar el bé comú i no l’interès privat.

Sobretot en aquest moment històric ens cal redescobrir la dimensió comunitària, no individualista, de la llibertat: la pandèmia ens ha ensenyat que necessitem els uns dels altres, però no n’hi ha prou a saber-ho, cal escollir-ho cada dia concretament, decidir sobre aquest camí. Diem i creiem que els altres no són un obstacle a la meva llibertat, sinó que són la possibilitat per a realitzar-la plenament. Perquè la nostra llibertat neix de l’amor de Déu i creix en la caritat.

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Reprenem avui la nostra reflexió sobre la Carta als Gàlates. En ella, sant Pau ha escrit paraules immortals sobre la llibertat cristiana. Què és la llibertat cristiana? Avui ens detenim en aquest tema: la llibertat cristiana.

En el nostre itinerari de catequesi sobre la Carta als Gàlates, hem pogut enfocar-nos en quin és per a sant Pau el nucli central de la llibertat: el fet que, amb la mort i resurrecció de Jesucrist, hem estat alliberats de l’esclavatge del pecat i de la mort. En altres termes: som lliures perquè hem estat alliberats per gràcia —no per haver pagat—, alliberats per l’amor, que es converteix en la llei suprema i nova de la vida cristiana. L’amor: nosaltres som lliures perquè hem estat alliberats gratuïtament. Aquest és precisament el punt clau.

Avui voldria subratllar com aquesta novetat de vida ens obre a acollir cada poble i cultura i al mateix temps obre cada poble i cultura a una llibertat més gran. Sant Pau, de fet, diu que per a qui s’adhereix a Crist ja no compta ser jueu o pagà. Compta només «la fe que actua per amor» (Ga 5,6). Creure que hem estat alliberats i creure en Jesucrist que ens ha alliberat: aquesta és la fe activa per l’amor. Els detractors de Pau —aquells fonamentalistes que havien arribat allí— l’atacaven per aquesta novetat, sostenint que ell havia agafat aquesta posició per oportunisme pastoral, és a dir, per a «agradar a tothom», minimitzant les exigències rebudes de la seva més estricta tradició religiosa. És el mateix discurs dels fonamentalistes d’avui: la història es repeteix sempre. Com podem veure, la crítica en relació amb tota novetat evangèlica no és sols dels nostres dies, sinó que té una llarga història a l’esquena. Malgrat això, Pau no resta en silenci. Respon amb parresia —és una paraula grega que indica valentia, força— i diu: «Què us sembla: ¿em vull guanyar el favor dels homes, o el favor de Déu? ¿Direu que busco de plaure als homes? Si encara busqués de plaure als homes, ja no seria servent de Crist» (Ga 1,10). Ja a la seva primera Carta als tessalonicencs s’havia expressat en termes semblants, dient que en la seva predicació «mai no va adular ningú, ni s’inventava pretextos per a guanyar diners […], tampoc no buscava honors humans» (cf. 1Te 2,5-6), que són camins de fingiment; una fe que no és fe és mundanitat.

El pensament de Pau es mostra una vegada més d’una profunditat inspirada. Acollir la fe comporta per a ell renunciar no al cor de les cultures i de les tradicions, sinó només a allò que pugui obstaculitzar la novetat i la puresa de l’Evangeli. Perquè la llibertat obtinguda de la mort i resurrecció del Senyor no entra en conflicte amb les cultures, amb les tradicions que hem rebut, sinó que més aviat hi introdueix una llibertat nova, una novetat alliberadora, la de l’Evangeli. L’alliberament obtingut amb el baptisme, de fet, ens permet adquirir la plena dignitat de fills de Déu, de manera que, mentre restem ben arrelats a les nostres arrels culturals, al mateix temps ens obrim a l’universalisme de la fe que entra dins tota cultura, reconeix les llavors de veritat presents i les desenvolupa portant a plenitud el bé que contenen. Acceptar que nosaltres hem estat alliberats per Crist —la seva passió, la seva mort, la seva resurrecció— és acceptar i portar la plenitud també a les diferents tradicions de cada poble. La veritable plenitud.

En l’anomenada llibertat descobrim el veritable sentit de la inculturació de l’Evangeli. Quin és aquest sentit veritable? Ser capaços d’anunciar la Bona Notícia de Crist Salvador respectant allò que de bo i veritable hi ha a les cultures. No és una cosa fàcil! Són moltes les temptacions de voler imposar el nostre model de vida com si fos el més evolucionat i el més atractiu. Quants errors s’han realitzat en la història de l’evangelització volent imposar un únic model cultural! La uniformitat com a regla de vida no és cristiana! La unitat sí, la uniformitat no! A vegades no s’ha renunciat ni tan sols a la violència perquè prevalgui el nostre punt de vista. Pensem en les guerres. D’aquesta manera, s’ha privat l’Església de la riquesa de moltes expressions locals que porten intrínseca la tradició cultural de poblacions senceres. Això és exactament el contrari de la llibertat cristiana! Per exemple, em ve a la ment quan s’ha criticat la manera de fer apostolat a la Xina amb el pare Ricci, o a l’Índia amb el pare De Nobili… Hi havia qui deia: «No, això no és cristià!» Sí, és cristià, està en la cultura del poble.

En resum, la visió de la llibertat pròpia de Pau està completament il·luminada i fecundada pel misteri de Crist, que en la seva encarnació —recorda el Concili Vaticà II— s’ha unit, en certa manera, amb tots els homes (cf. Const. past. Gaudium et spes, 22). I això vol dir que no hi ha uniformitat, però hi ha varietat, però una varietat unida. D’aquí deriva el deure de respectar la provinença cultural de cada persona, incloent-la en un espai de llibertat que no sigui restringit per alguna imposició donada per una única cultura predominant. Aquest és el sentit d’anomenar-nos catòlics, de parlar d’Església catòlica: no és una denominació sociològica per a distingir-nos d’altres cristians. Catòlic és un adjectiu que significa universal: la catolicitat, la universalitat. Església universal, és a dir, catòlica, vol dir que l’Església té en ella, en la seva mateixa naturalesa, l’obertura a tots els pobles i les cultures de tots els temps, perquè Crist ha nascut, mort i ressuscitat per tots.

Per altra banda, la cultura està, per la seva mateixa naturalesa, en contínua transformació. Es pot pensar en com som cridats a anunciar l’Evangeli en aquest moment històric de gran canvi cultural, on una tecnologia cada vegada més avançada sembla tenir el predomini. Si pretenguéssim parlar de la fe com es feia en els segles passats correríem el risc de no ser compresos per les noves generacions. La llibertat de la fe cristiana —la llibertat cristiana— no indica una visió estàtica de la vida i de la cultura, sinó una visió dinàmica, una visió dinàmica també de la tradició. La tradició creix, però sempre amb la mateixa naturalesa. Per tant, no pretenguem tenir possessió de la llibertat. Hem rebut un do per a custodiar. I és més aviat la llibertat que ens demana a cadascú d’estar en camí constant, orientats cap a la seva plenitud. És la condició de peregrins; és l’estat de caminants, en un èxode continuat: alliberats de l’esclavatge per a caminar cap a la plenitud de la llibertat. I aquest és el gran do que ens ha donat Jesucrist. El Senyor ens ha alliberat de l’esclavatge gratuïtament i ens ha posat en el camí per a caminar en la llibertat plena.

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Reprenem avui la nostra reflexió sobre la Carta als gàlates. En ella, sant Pau ha escrit paraules immortals sobre la llibertat cristiana. Què és la llibertat cristiana? Avui ens detindrem en aquest tema: la llibertat cristiana.

La llibertat és un tresor que s’aprecia realment només quan es perd. Per a molts de nosaltres, acostumats a viure en la llibertat, sovint apareix més com un dret adquirit que com un do i una herència per a custodiar. Quants malentesos entorn del tema de la llibertat, i quantes visions diferents s’han enfrontat al llarg dels segles!

En el cas dels gàlates, l’Apòstol no podia suportar que aquells cristians, després d’haver conegut i acollit la veritat de Crist, es deixessin atraure per propostes enganyoses, passant de la llibertat a l’esclavatge: de la presència alliberadora de Jesús a l’esclavatge del pecat, del legalisme, etc. També avui el legalisme és un problema nostre, de molts cristians que es refugien en el legalisme, en la casuística. Pau invita els cristians a restar ferms en la llibertat que han rebut amb el baptisme, sense deixar-se posar de nou sota «el jou de l’esclavatge» (Ga 5,1). Ell és justament zelós amb la llibertat. És conscient que alguns «falsos germans» —els anomena així— s’han infiltrat dins la comunitat per a «espiar la llibertat que tenim en Jesucrist i reduir-nos a l’esclavatge» (Ga 2,4), tornar enrere, i Pau això no pot tolerar-ho. Una predicació que impedís la llibertat en Crist mai no seria evangèlica: potser seria pelagiana o jansenista o alguna cosa així, però no evangèlica. Mai no es pot forçar en el nom de Jesús, no es pot fer a ningú esclau en nom de Jesús que ens fa lliures. La llibertat és un do que se’ns ha donat en el baptisme.

Però l’ensenyament de sant Pau sobre la llibertat és sobretot positiva. L’Apòstol proposa l’ensenyament de Jesús, que trobem també a l’Evangeli de Joan: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sou deixebles meus; coneixereu la veritat,  i la veritat us farà lliures» (8,31-32). La crida, per tant, és sobretot a romandre en Jesús, font de la veritat que ens fa lliures. La llibertat cristiana es fonamenta damunt dos pilars fonamentals: primer, la gràcia del Senyor Jesús; segon, la veritat que Crist ens revela i que és ell mateix.

En primer lloc, és do del Senyor. La llibertat que els gàlates han rebut —i nosaltres com ells amb el baptisme— és fruit de la mort i resurrecció de Jesús. L’Apòstol concentra tota la seva predicació damunt Crist, que l’ha alliberat dels vincles amb la seva vida passada: només d’ell brollen els fruits de la vida nova d’acord amb l’Esperit. De fet, la llibertat més veritable, la de l’esclavatge del pecat, ha brollat de la creu de Crist. Som lliures de l’esclavatge del pecat per la creu de Crist. Precisament allí on Jesús s’ha deixat clavar, s’ha fet esclau, Déu ha posat la font de l’alliberament de l’home. Això no deixa de sorprendre’ns: que el lloc on som despullats de tota llibertat, és a dir, la mort, pugui convertir-se en font de la llibertat. Però aquest és el misteri de l’amor de Déu: no s’entén fàcilment, es viu. Jesús mateix ho havia anunciat quan va dir: «El Pare m’estima,  perquè dono la vida i després la recobro.  Ningú no me la pren, soc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la» (Jn 10,17-18). Jesús porta a terme la seva plena llibertat en lliurar-se a la mort. Ell sap que només d’aquesta manera pot obtenir la vida per a tots.

Pau, ho sabem, havia experimentat en primera persona aquest misteri d’amor. Per això diu als gàlates, amb una expressió extremadament audaç: «Estic crucificat amb Crist» (Ga 2,19). En aquell acte de suprema unió amb el Senyor ell sap que ha rebut el do més gran de la seva vida: la llibertat. Damunt la Creu, de fet, ha clavat «totes les passions i tots els desigs terrenals» (5,24). Comprenem quanta fe animava l’Apòstol, com n’era, de gran, la seva intimitat amb Jesús, i mentre, per un costat, sentim que a nosaltres ens manca això, per un altre, el testimoniatge de l’Apòstol ens anima a anar endavant en aquesta vida lliure. El cristià és lliure, ha de ser lliure i està cridat a no tornar a ser esclau de preceptes, de coses rares.

El segon pilar de la llibertat és la veritat. També en aquest cas cal recordar que la veritat de la fe no és una teoria abstracta, sinó la realitat de Crist viu, que toca directament el sentit quotidià i general de la vida personal. Quanta gent hi ha que no ha estudiat, ni tan sols sap llegir ni escriure, però ha entès bé el missatge de Crist, té aquesta saviesa que els fa lliures. És la saviesa de Crist que ha entrat a través de l’Esperit Sant amb el baptisme. Quanta gent veiem que viu la vida de Crist més que no pas els gran teòlegs, per exemple, oferint un testimoniatge gran de la llibertat de l’Evangeli. La llibertat fa lliures en la mesura en què transforma la vida d’una persona i l’orienta cap al bé. Per a ser realment lliures necessitem no sols conèixer-nos a nosaltres mateixos, a nivell psicològic, sinó sobretot fer veritat en nosaltres mateixos, a un nivell més profund. I allí, en el cor, obrir-nos a la gràcia de Crist. La veritat no ens ha d’inquietar. Tornem a aquesta paraula tan cristiana: la inquietud. Per què? Perquè la inquietud és el senyal que l’Esperit Sant està treballant dins nostre, i la llibertat és una llibertat activa, suscitada per la gràcia de l’Esperit Sant. Per això dic que la llibertat ens ha d’inquietar, ens ha de plantejar contínuament preguntes, per tal que puguem anar sempre més al fons del que realment som. Descobrim d’aquesta manera que el de la veritat i la llibertat és un camí fatigós que dura tota la vida. És fatigós romandre lliure, és fatigós; però no és impossible. Ànim, anem endavant amb això, ens farà bé. És un camí en el qual ens guia i ens sosté l’Amor que ve de la Creu: l’Amor que ens revela la veritat i ens dona la llibertat. I aquest és el camí de la felicitat. La llibertat ens fa lliures, ens fa alegres, ens fa feliços.

Descargar

Germans i germanes, bon dia!

En el nostre recorregut per a comprendre millor l’ensenyament de sant Pau, ens trobem avui amb un tema difícil però important, el de la justificació. Què és la justificació? Nosaltres, de pecadors, ens hem convertit en justos. Qui ens ha fet justos? Aquest procés de canvi és la justificació. Nosaltres, davant Déu, som justos. És cert, tenim els nostres pecats personals, però en la base som justos. Aquesta és la justificació. S’ha discutit molt sobre aquest argument per a trobar la interpretació més coherent amb el pensament de l’Apòstol i, com passa sovint, s’ha arribat també a contraposar les posicions. A la Carta als gàlates, com també en la Carta als romans, Pau insisteix en el fet que la justificació ve de la fe en Crist. «Però jo soc just perquè compleixo tots els manaments!» Sí, però d’aquí no et ve la justificació, et ve d’abans: algú t’ha justificat, algú t’ha fet just davant Déu. «Sí, però soc pecador!» Sí, ets just, però pecador, però en la base ets just. Qui t’ha fet just? Jesucrist. Aquesta és la justificació.

Què s’amaga rere la paraula «justificació» que és tan decisiva per a la fe? No és fàcil arribar a una definició exhaustiva, però en el conjunt del pensament de sant Pau es pot dir senzillament que la justificació és la conseqüència de la «iniciativa misericordiosa de Déu que atorga el perdó» (Catecisme de l’Església catòlica, n. 1990). I aquest és el nostre Déu, tan bo, misericordiós, pacient, ple de misericòrdia, que contínuament dona el perdó, contínuament. Ell perdona, i la justificació és Déu que perdona des de l’inici a cadascú, en Crist. La misericòrdia de Déu que ens dona el perdó. Déu, de fet, a través de la mort de Jesús —i això ho hem de subratllar: a través de la mort de Jesús— ha destruït el pecat i ens ha donat de manera definitiva el perdó i la salvació. Així, justificats, els pecadors són acollits per Déu i reconciliats amb ell. És com un retorn a la relació original entre el Creador i la criatura, abans que intervingués la desobediència del pecat. La justificació que Déu realitza, per tant, ens permet recuperar la innocència perduda amb el pecat. Com s’esdevé la justificació? Respondre aquesta pregunta equival a descobrir una altra novetat de l’ensenyament de sant Pau: que la justificació s’esdevé per gràcia. Només per gràcia: nosaltres hem estat justificats per pura gràcia. «Però jo no puc, com fan alguns, anar a un jutge i pagar perquè em doni justícia?» No, en això no es pot pagar, ha pagat un per tots nosaltres: Crist. I de Crist que ha mort per nosaltres ve aquella gràcia que el Pare dona a tots: la justificació s’esdevé per gràcia.

L’Apòstol sempre té present l’experiència que va canviar la seva vida: l’encontre amb Jesús ressuscitat en el camí a Damasc. Pau havia estat un home orgullós, religiós, zelós, convençut que en l’escrupolosa observança dels preceptes hi havia la justícia. Ara, però, ha estat conquerit per Crist, i la fe en ell l’ha transformat en el més profund, permetent-li descobrir una veritat fins ara amagada: no som nosaltres amb els nostres esforços que ens tornem justos,  no: no som nosaltres; sinó que és Crist amb la seva gràcia qui ens fa justos. Llavors Pau, per a tenir una plena consciència del misteri de Jesús, està disposat a renunciar a tot allò en què abans era ric (cf. Fl 3,7), perquè ha descobert que només la gràcia de Déu l’ha salvat. Nosaltres hem estat justificats, hem estat salvats per pura gràcia, no pels nostres mèrits. I això ens dona una confiança gran. Som pecadors, sí; però anem pel camí de la via amb aquesta gràcia de Déu que ens justifica cada vegada que nosaltres demanem perdó. Però no justifica en aquell moment: som ja justificats, però ve a perdonar-nos una altra vegada.

La fe té per a l’Apòstol un valor global. Toca cada moment i cada aspecte de la vida del creient: des del baptisme fins a la partença d’aquest món, tot està impregnat de la fe en la mort i resurrecció de Jesús, que dona la salvació. La justificació per fe subratlla la prioritat de la gràcia, que Déu ofereix als qui creuen en el seu Fill sense cap distinció.

Per això no hem de concloure, per tant, que per a Pau la Llei mosaica ja no tingui valor; aquesta, de fet, roman com un do irrevocable de Déu, és —escriu l’Apòstol— «santa» (Rm 7,12). També per a la nostra vida espiritual és essencial complir els manaments, però tampoc en això no podem comptar les nostres forces: és fonamental la gràcia de Déu que rebem en Crist, aquella gràcia que ens ve de la justificació que ens ha donat Crist, que ja ha pagat per nosaltres. D’ell rebem aquell amor gratuït que ens permet, ensems, estimar de manera concreta.

En aquest context, està bé recordar també l’ensenyament que prové de l’apòstol Jaume, que escriu: «Adoneu-vos, per tant, que l’home és just per les obres, i no tan sols per la fe» —semblaria el contrari, però no és el contrari— «[…]. Així com el cos, sense l’esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta» (Jm 2,24.26). La justificació, si no floreix amb les nostres obres, estarà allí, sota terra, com morta. Hi és, però nosaltres hem de realitzar-la amb les nostres obres. Així les paraules de Jaume integren l’ensenyament de Pau. Per a tots dos, per tant, la resposta de la fe exigeix ser actius en l’amor per Déu i en l’amor pel proïsme. Per què «actius en aquell amor»? Perquè aquell amor ens ha salvat a tots, ens ha justificat gratuïtament, de franc!

La justificació ens introdueix en la llarga història de la salvació, que mostra la justícia de Déu: malgrat les nostres continuades caigudes i les nostres insuficiències. Ell no s’ha resignat, sinó que ha volgut fer-nos justos i ho ha fet per gràcia, a través del do de Jesucrist, de la seva mort i resurrecció. Algunes vegades he dit quina és la manera d’actuar de Déu, quin és el seu estil, i ho he dit amb tres paraules: l’estil de Déu és la proximitat, compassió i tendresa. Sempre és a prop nostre, és compassiu i tendre. I la justificació és precisament la proximitat més gran de Déu amb nosaltres, homes i dones, la compassió més gran de Déu cap a nosaltres, homes i dones, la tendresa més gran del Pare. La justificació és aquest do de Crist, de la mort i resurrecció de Crist que ens fa lliures. «Però, pare, jo soc pecador, he robat.» Sí, però en la base ets just. Deixa que Crist faci aquella justificació. Nosaltres no som condemnats, en la base, no: som justos. Permeteu-me la paraula: som sants, en la base. Però després, amb la nostra obra ens convertim en pecadors. Però en la base som sants: deixem que la gràcia de Crist emergeixi i aquella justícia, aquella justificació ens doni la força d’anar endavant. Així, la llum de la fe ens permet reconèixer com n’és, d’infinita, la misericòrdia de Déu, la gràcia que obra pel nostre bé. Però la mateixa llum ens fa veure també la responsabilitat que se’ns ha encomanat per a col·laborar amb Déu en la seva obra de salvació. La força de la gràcia ha de combinar-se amb les nostres obres de misericòrdia, que som cridats a viure per a testimoniar com n’és, de gran, l’amor de Déu. Anem endavant amb aquesta confiança: tots hem estat justificats, som justos en Crist. Hem d’implementar aquesta justícia amb les nostres obres.

Descarregar document

Germans i germanes, bon dia!

Prosseguim el nostre itinerari d’aprofundiment de la fe —la nostra fe— a la llum de la Carta de sant Pau als Gàlates. L’Apòstol insisteix amb aquells cristians perquè no oblidin la novetat de la revelació de Déu que se’ls ha anunciat. Plenament d’acord amb l’evangelista Joan (cf. 1Jn 3,1-2), Pau subratlla que la fe en Jesucrist ens ha permès convertir-nos realment en fills de Déu i també en els seus hereus. Nosaltres, els cristians, sovint donem per descomptat aquesta realitat de ser fills de Déu. Però sempre és bo recordar de manera agraïda el moment en què ens hi vam convertir, el del nostre baptisme, per a viure amb més consciència el gran do rebut.

Si avui us preguntés: qui de vosaltres sap la data del seu baptisme?, em sembla que les mans aixecades no serien gaires. I tanmateix és la data en què hem estat salvats, és la data en què ens hem convertit en fills de Déu. Ara, aquells que no la saben que preguntin al padrí, a la padrina, al pare, a la mare, a l’oncle, a la tia: «Quin dia em van batejar?»; i que recordin cada any aquella data: és la data en què van ser fets fills de Déu. D’acord? Ho fareu? [responen: sí!] És un «sí» d’aquella manera…, eh? [riuen] Continuem endavant.

De fet, una vegada «arribada la fe» en Jesucrist (v. 25), es crea la condició radicalment nova que condueix a la filiació divina. La filiació de què parla Pau ja no és la general que afecta a tots els homes i dones com a fills i filles de l’únic Creador. En el passatge que hem escoltat ell afirma que la fe permet ser fills de Déu «en Crist» (v. 26): aquesta és la novetat. És aquest «en Crist» que fa la diferència. No sols fill de Déu, com tots: tots els homes i dones som fills de Déu, tots, sigui quina sigui la religió que tenim. No. Però «en Crist» és el que fa la diferència en els cristians, i això només s’esdevé en la participació en la redempció de Crist i en nosaltres en el sagrament del baptisme, així comença. Jesús s’ha convertit en el nostre germà, i amb la seva mort i resurrecció ens ha reconciliat amb el Pare. Qui acull Crist en la fe, pel baptisme és «revestit» per ell i per la dignitat filial (cf. v. 27).

Sant Pau a les seves Cartes fa referència en més d’una ocasió al baptisme. Per a ell, ser batejats equival a participar de manera efectiva i real en el misteri de Jesús. Per exemple, en la Carta als Romans, arribarà fins i tot a dir que, en el baptisme hem mort amb Crist, sepultats amb ell per a poder viure amb ell. I aquesta és la gràcia del baptisme: participar de la mort i resurrecció de Jesús. El baptisme, per tant, no és un mer ritu exterior. Els qui el reben són transformats en el més profund, en l’ésser més íntim, i tenen una vida nova, precisament aquella que permet adreçar-se a Déu i invocar-lo amb el nom «Abbà», és a dir ‘papa’. «Pare?» No, “papa” (cf. Ga 4,6).

L’Apòstol afirma amb gran audàcia que la identitat rebuda amb el baptisme és una identitat totalment nova, com per a prevaler sobre les diferències que hi ha a nivell etnicoreligiós. És a dir, ho explica així: «Ja no hi ha jueu ni grec»; i també a nivell social: «esclau ni lliure, home ni dona» (Ga 3,28). Es llegeixen sovint amb massa pressa aquestes expressions, sense acollir el valor revolucionari que tenen. Per a Pau, escriure als gàlates que en Crist «no hi ha jueu ni grec» equivalia a una autèntica subversió en l’àmbit etnicoreligiós. El jueu, pel fet de pertànyer al poble escollit, era privilegiat respecte al pagà (cf. Rm 2,17-20), i Pau mateix ho afirma (cf. Rm 9,4-5). No sorprèn, per tant, que aquest nou ensenyament de l’Apòstol pogués sonar com herètic. «Però com, tots iguals? Som diferents!» Sona una mica herètic, no?  També la segona identitat, entre «lliures» i «esclaus», obre perspectives sorprenents. Per a la societat antiga era vital la distinció entre esclaus i ciutadans lliures. Aquests gaudien per llei de tots els drets, mentre que als esclaus no se’ls reconeixia ni la dignitat humana. Això passa també avui: molta gent en el món, molta, milions, que no tenen dret a menjar, no tenen dret a l’educació, no tenen dret al treball: són els nous esclaus, són aquells que hi ha a les perifèries, que són explotats per tots. També avui existeix l’esclavitud. Pensem una mica en això. Nosaltres neguem a aquesta gent la dignitat humana, són esclaus. Així, finalment, la igualtat en Crist supera la diferència social entre els dos sexes, establint una igualtat entre home i dona en aquells moments revolucionària i que hi ha necessitat de refermar també avui. Cal refermar-la també avui. Quantes vegades escoltem expressions que menyspreen les dones! Quantes vegades hem escoltat: «No, no facis res, [són] coses de dones.» Mira que l’home i la dona tenen la mateixa dignitat, i hi ha en la història, també avui, una esclavitud de les dones: les dones no tenen les mateixes oportunitats que els homes. Hem de llegir el que diu Pau: som iguals en Crist Jesús.

Com podeu veure, Pau afirma la profunda unitat que hi ha entre tots els batejats, pertanyin a la condició que pertanyin, siguin homes o dones, iguals, perquè cada un d’ells, en Crist, és una criatura nova. Qualsevol distinció es converteix en secundària respecte a la dignitat de ser fills de Déu, el qual amb el seu amor realitza una igualtat veritable i substancial. Tots, a través de la redempció de Crist i el baptisme que hem rebut, som iguals: fills i filles de Déu. Iguals.

Germans i germanes, som per tant cridats de manera més positiva a viure una nova vida que troba en la filiació amb Déu la seva expressió fonamental. Iguals pel fet de ser fills de Déu, i fills de Déu perquè ens ha redimit Jesucrist i hem entrat en aquesta dignitat a través del baptisme. És decisiu també per a tots nosaltres avui redescobrir la bellesa de ser fills de Déu, ser germans i germanes entre nosaltres perquè estem inserits en Crist que ens ha redimit. Les diferències i els contrastos que creen separació no s’haurien de donar en els creients en Crist. I un dels apòstols, a la Carta de Jaume, diu així: «Suposem que, mentre la vostra comunitat està reunida, entra un home amb un vestit magnífic i amb anells d’or, i entra també un pobre amb un vestit miserable. Si us fixeu en el qui porta el vestit magnífic i li dieu: “Seu aquí, en el lloc d’honor”, i al pobre li dieu: “Tu queda’t dret, o seu aquí, als meus peus”, ¿no esteu fent diferències entre vosaltres? ¿No sou uns jutges que es guien per criteris injustos?» (Jm 2,2-4). Aquestes diferències les fem nosaltres, moltes vegades de manera inconscient. No, som iguals. La nostra vocació és més aviat la de fer concreta i evident la crida a la unitat de tot el gènere humà (cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. Lumen gentium, 1). Qualsevol cosa que agreugi les diferències entre les persones, provocant sovint discriminacions, tot això, davant Déu, ja no té consistència, gràcies a la salvació realitzada en Crist. El que compta és la fe que obra seguint el camí de la unitat indicat per l’Esperit Sant. I la nostra responsabilitat és caminar decididament per aquest camí d’igualtat, però igualtat que és sostinguda, que ha estat feta per la redempció de Jesús.

Gràcies. I no us n’oblideu, quan torneu a casa: «Quin dia em van batejar?» Pregunteu-ho, per a recordar aquesta data. I també celebreu-ho quan arribi la data. Gràcies.

Descarregar document

Germans i germanes, bon dia!

Continuem l’explicació de la Carta de sant Pau als gàlates. Això no és res nou, aquesta explicació és cosa meva: això que estem estudiant és el que diu sant Pau en un conflicte molt seriós amb els gàlates. I és també Paraula de Déu, perquè ha entrat a la Bíblia. No són coses que algú s’inventa, no. És alguna cosa que es va esdevenir en aquella època i que pot repetir-se. I de fet hem vist que en la història s’ha repetit, això. Aquesta simplement és una catequesi sobre la Paraula de Déu expressada en la carta de Pau als gàlates, no és altra cosa. Cal tenir sempre present això. En les catequesis precedents hem vist com l’apòstol Pau mostra als primers cristians de la Galàcia el perill de deixar el camí que han començat a recórrer amb l’acolliment de l’Evangeli. De fet, el risc és caure en el formalisme, que és una de les temptacions que ens porta a la hipocresia, de la qual vam parlar la setmana passada. Caure en el formalisme i renegar de la nova dignitat que han rebut: la dignitat de redimits per Crist. El passatge que acabem d’escoltar dona inici a la segona part de la Carta. Fins aquí, Pau ha parlat de la seva vida i de la seva vocació: de com la gràcia de Déu ha transformat la seva existència, posant-la completament al servei de l’evangelització. En aquest punt, interpel·la directament els gàlates: els posa davant les decisions que han pres i la seva condició actual, que podria anul·lar l’experiència de gràcia viscuda.

I els termes amb què l’Apòstol es dirigeix als gàlates no són de cortesia: ho hem escoltat. A les altres Cartes és fàcil trobar l’expressió «germans» o «estimadíssims», aquí no. Perquè està enfadat. Diu de manera genèrica «gàlates» i en dues ocasions els anomena «insensats», però no és un terme de cortesia. Insensats, ingenus i moltes coses pot dir-los… No ho fa perquè no siguin intel·ligents, sinó perquè, gairebé sense adonar-se’n, corren el risc de perdre la fe en Crist que han acollit amb tant d’entusiasme. Són insensats perquè no s’adonen que el perill és perdre el tresor valuós, la bellesa de la novetat de Crist. La meravella i la tristesa de l’Apòstol són evidents. No sense amargor, ell provoca aquells cristians per a recordar-los el primer anunci que els va fer, amb el qual els va oferir la possibilitat d’adquirir una llibertat fins aquell moment inesperada.

L’Apòstol adreça als gàlates preguntes, en l’intent de sacsar les seves consciències: per això és tan fort. Es tracta d’interrogants retòrics, perquè els gàlates saben molt bé que la seva vinguda a la fe en Crist és fruit de la gràcia rebuda amb la predicació de l’Evangeli. Els porta a l’inici de la vocació cristiana. La paraula que havien escoltat de Pau es concentrava en l’amor de Déu, manifestant-se plenament en la mort i resurrecció de Jesús. Pau no podia trobar expressions més convincents que la que probablement els havia repetit diferents vegades en la seva predicació: «Ja no soc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La vida que ara visc en el cos, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi» (Ga 2,20). Pau no volia saber altra cosa que Crist crucificat (cf. 1Co 2,2). Els gàlates han de mirar aquest moment sense deixar-se distreure per altres anuncis. En resum, l’intent de Pau és posar en un compromís els cristians perquè s’adonin del que hi ha en joc i no es deixin encantar per la veu de les sirenes que volen portar-los a una religiositat fonamentada únicament en l’observança escrupolosa de preceptes. Perquè ells, aquests nous predicadors que van arribar allí, a Galàcia, els van convèncer que havien d’anar cap enrere i agafar també els preceptes que s’observaven i que portaven a la perfecció abans de la vinguda de Crist, que és la gratuïtat de la salvació.

Els gàlates, per altra banda, comprenien molt bé a què feia referència l’Apòstol. Certament, havien fet experiència de l’acció de l’Esperit Sant en la comunitat com en les altres Esglésies, així també entre ells s’havia manifestat la caritat i altres diversos carismes. Posats en un compromís, necessàriament han de respondre que allò que han viscut era fruit de la novetat de l’Esperit. Per tant, al començament de la seva arribada a la fe, hi havia la iniciativa de Déu, no dels homes. L’Esperit Sant havia estat el protagonista de la seva experiència; posar-lo ara en segon pla per a donar la primacia a les pròpies obres —és a dir, el compliment dels preceptes de la Llei— seria d’insensats. La santedat ve de l’Esperit Sant i és la gratuïtat de la redempció de Jesús: això ens justifica.

D’aquesta manera, sant Pau ens convida també a nosaltres a reflexionar: Com vivim la fe? ¿Tenim l’amor de Crist crucificat i ressuscitat en el centre de la nostra vida quotidiana com a font de salvació, o ens conformem amb alguna formalitat religiosa per a tenir la consciència tranquil·la? Com vivim la fe, nosaltres? ¿Estem aferrats al tresor valuós, a la bellesa de la novetat de Crist, o ens estimem més alguna cosa que ens atrau un moment, però després ens deixa un buit a dins? ¿El que és efímer truca sovint a la porta de les nostres jornades, però és una trista il·lusió que ens fa caure en la superficialitat i impedeix discernir sobre què val la pena viure realment? Germans i germanes, per tant, mantinguem ferma la certesa que, també quan tinguem la temptació d’allunyar-nos, Déu continua atorgant els seus dons. Sempre en la història, també avui, passen coses que s’assemblen al que els va passar als gàlates. També avui alguns venen a insistir-nos una vegada i una altra: «No, la santedat està en aquests preceptes, en aquestes coses, heu de fer això i això», i ens proposen una religiositat rígida, la rigidesa que ens treu aquella llibertat en l’Esperit que ens dona la redempció de Crist. Estigueu atents davant la rigidesa que us proposen: estigueu atents. Perquè darrere de tota rigidesa hi ha alguna cosa lletja, no hi ha l’Esperit Sant. I per això, aquesta Carta ens ajudarà a no escoltar aquestes propostes una mica fonamentalistes que ens porten cap enrere en la nostra vida espiritual, i ens ajudarà a anar endavant en la vocació pasqual de Jesús. És allò que l’Apòstol reitera als gàlates recordant que el Pare és «el qui us concedeix l’Esperit i obra prodigis entre vosaltres» (3,5). Parla al present, no diu «el Pare us ha concedit l’Esperit amb abundància», capítol 3, verset 5, no: diu «us concedeix»; no diu «ha obrat», no: «obra» Perquè, malgrat totes les dificultats que nosaltres podem posar a les seves accions, també malgrat els nostres pecats, Déu no ens abandona, sinó que roman amb nosaltres amb el seu amor misericordiós. Déu sempre és a prop nostre amb la seva bondat. És com el pare que cada dia pujava al terrat per veure si tornava el fill: l’amor del Pare no es cansa de nosaltres. Demanem la saviesa d’adonar-nos sempre d’aquesta realitat i de fer fora els fonamentalistes que ens proposen una vida d’ascesi artificial, lluny de la resurrecció de Crist. L’ascesi és necessària, però l’ascesi sàvia, no artificial.

Descarregar document

Germans i germanes, bon dia!

La Carta als Gàlates informa d’un fet força sorprenent. Com hem escoltat, Pau diu que va corregir Cefes, és a dir, Pere, davant la comunitat d’Antioquia, perquè el seu comportament no havia estat bo. Quin fet tan greu s’havia esdevingut perquè Pau s’adrecés en termes durs a Pere? Potser Pau va exagerar, havia deixat massa espai al seu caràcter sense saber contenir-se? Veurem que no és així, sinó que una vegada més està en joc la relació entre la Llei i la llibertat. I hem de tornar sobre això moltes vegades.

En una carta als gàlates Pau fa esment de manera expressa a aquest episodi que s’havia esdevingut a Antioquia anys abans. Vol recordar als cristians d’aquelles comunitats que no han d’escoltar de manera absoluta els qui prediquen la necessitat de circumcidar-se i per tant caure «sota la Llei» amb totes les seves prescripcions. Recordem que aquests predicadors fonamentalistes van arribar allí i van crear confusió, i també van treure la pau a aquella comunitat. L’objecte de la crítica a Pere era el seu comportament en la participació a la taula. A un jueu la Llei li prohibia menjar amb els no jueus. Però Pere mateix, en una altra circumstància, havia anat a Cesarea, a la casa del centurió Corneli, fins i tot sabent que transgredia la Llei. Llavors havia afirmat: «Déu m’ha fet comprendre que no he de tenir cap persona per impura» (Ac 10,28). Quan va tornar a Jerusalem, els cristians circumcisos fidels a la Llei mosaica van retreure a Pere aquest comportament seu, però ell es va justificar dient: «Aleshores em vaig recordar d’aquella paraula del Senyor: “Joan va batejar amb aigua, però vosaltres sereu batejats amb l’Esperit Sant.” Per tant, si Déu els concedia el mateix do que a nosaltres, que hem cregut en el Senyor Jesucrist, ¿qui era jo per a oposar-me a Déu?» (Ac 11,16-17). Recordem que l’Esperit Sant va venir en aquell moment a la casa de Corneli quan Pere va anar-hi.

Un fet similar s’havia esdevingut també a Antioquia en presència de Pau. Primer Pere era a la taula sense cap dificultat amb els cristians vinguts del paganisme; però quan van arribar a la ciutat alguns cristians circumcisos de Jerusalem —els que venien del judaisme— llavors ja no ho va fer, per a no incórrer en les seves crítiques. Aquest és l’error: estava més atent a les crítiques, a quedar bé. I això és greu als ulls de Pau, també perquè Pere era imitat per altres deixebles, el primer de tots Bernabé, que juntament amb Pau havia evangelitzat precisament els gàlates (cf. Ga 2,13). Sense voler-ho, Pere, amb aquella manera d’actuar —una mica allí, una mica aquí… gens clar, gens transparent— creava de fet una divisió injusta en la comunitat: «Jo soc pur… jo segueixo aquesta línia, jo he d’anar així, això no es pot fer…»

Pau, en el seu retret —i aquí hi ha el nucli del problema— empra un terme que permet entrar en el fons de la seva reacció: hipocresia (cf. Ga 2,13). Aquesta és una paraula que tornarà moltes vegades: hipocresia. Em sembla que tots nosaltres sabem què vol dir. L’observança de la Llei per part dels cristians portava a aquest comportament hipòcrita, que l’Apòstol vol combatre amb força i convicció. Pau era recte, tenia els seus defectes —molts, el seu caràcter era terrible— però era recte. Què és la hipocresia? Quan nosaltres diem: alerta amb aquell que és un hipòcrita: què volem dir? Què és la hipocresia? Es pot dir que és por a la veritat. La hipocresia té por de la veritat. S’estima més fingir en comptes de ser un mateix. És com maquillar-se l’ànima, com maquillar-se en les actituds, com maquillar-se en la forma d’actuar: no és la veritat. «Tinc por de procedir com soc jo i em maquillo amb aquestes actituds.» I fingir impedeix la valentia de dir obertament la veritat i així s’escapa fàcilment de l’obligació de dir-la sempre, sigui on sigui i malgrat tot. Fingir et porta a això: a les mitges veritats. I les mitges veritats són una farsa: perquè la veritat és veritat o no ho és. Però les mitges veritats són aquesta manera d’actuar no vertadera. Es prefereix, com he dit, fingir en comptes de ser un mateix, i fingir impedeix aquella valentia de dir obertament la veritat. I així s’escapa de l’obligació —i això és un manament— de dir sempre la veritat, dir-la on sigui i dir-la malgrat tot. I en un ambient on les relacions interpersonals són viscudes sota la bandera del formalisme, es difon fàcilment el virus de la hipocresia. Aquell somriure que no ve del cor, aquell cercar estar bé amb tots, però amb ningú…

A la Bíblia es troben diferents exemples en els quals es combat la hipocresia. Un bon testimoni per a combatre la hipocresia és el del vell Eleazar, a qui se li demanava que fingís que menjava carn sacrificada a les divinitats paganes per a salvar la vida: fingir que la menjava, però no la menjava. O fingir que menjava carn de porc, però els seus amics n’hi havien preparat una altra. Però aquell home, que tenia temor de Déu, va respondre: «Un fingiment com aquest no és digne d’un home de la meva edat. Molts joves es pensarien que Eleazar, als seus noranta anys, ha adoptat els costums estrangers. Ells podrien esgarriar-se si jo m’avenia a aquesta simulació, tot plegat per assegurar-me una mica més de vida. Quina infàmia no deshonraria la meva ancianitat!» (2Ma 6,24-25). Honest: no entra en el camí de la hipocresia. Quina pàgina més bonica sobre la qual reflexionar per allunyar-se de la hipocresia! També els Evangelis narren diferents situacions en les quals Jesús reprèn fortament aquells que sembles justos per fora, però per dins estan plens de falsedat i d’iniquitat (cf. Mt 23,13-29). Si teniu una mica de temps avui agafeu el capítol 23 de l’Evangeli de sant Mateu i mireu quantes vegades Jesús diu: «hipòcrites, hipòcrites, hipòcrites» i desvetlla què és la hipocresia.

L’hipòcrita és una persona que fingeix, adula i enganya perquè viu amb una màscara en el rostre i no té el valor d’enfrontar-se a la veritat. Per això, no és capaç d’estimar veritablement —un hipòcrita no sap estimar—, es limita a viure d’egoisme i no té la força de demostrar amb transparència el seu cor. Hi ha moltes situacions en les quals es pot verificar la hipocresia. Sovint s’amaga en el lloc de treball, on s’intenta ser amics amb els col·legues mentre la competició porta a fer-se la guitza. En la política no és estrany trobar hipòcrites que viuen un desdoblament entre el que és públic i el que és privat. Particularment detestable és la hipocresia en l’Església, i lamentablement hi ha hipocresia en l’Església, i hi ha molts cristians i molts ministres hipòcrites. No hauríem d’oblidar mai les paraules del Senyor: «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne» (Mt 5,37). Germans i germanes, pensem avui en allò que Pau condemna i en allò que Jesús condemna: la hipocresia. I no tinguem por de ser sincers, de dir la veritat, d’escoltar la veritat, de conformar-nos amb la veritat. Així podrem estimar. Un hipòcrita no sap estimar. Actuar d’una altra manera que no sigui la veritat significa posar en perill la unitat en l’Església, per la qual el Senyor mateix ha pregat.

Descargar documento

Germans i germanes, bon dia!

Sant Pau, enamorat de Jesucrist i que havia entès bé què era la salvació, ens va ensenyar que els «fills de la promesa» (Ga 4,28) —és a dir, tots nosaltres, justificats per Jesucrist—, no estàvem sota el jou de la Llei, sinó que havíem estat cridats a l’estil de vida ardu en la llibertat de l’Evangeli. Malgrat això la Llei existeix, però d’una altra manera: la mateixa Llei, els Deu Manaments, però d’una altra manera, perquè un cop arribat el Senyor Jesús, no pot justificar-se per ella mateixa. I per això, en la catequesi d’avui voldria explicar això. I ens preguntem: Quin és, segons la Carta als Gàlates, el paper de la Llei? En el passatge que hem escoltat, Pau sosté que la Llei ha estat com un pedagog. És una bonica imatge, la del pedagog de la qual vam parlar en l’audiència passada, una imatge que mereix ser compresa en el seu significat autèntic.

L’Apòstol sembla suggerir als cristians que divideixin la història de la salvació en dos, i també la seva història personal. Són dos els moments: abans d’haver-se fet creients en Jesucrist i després d’haver rebut la fe. En el centre es posa l’esdeveniment de la mort i resurrecció de Jesús, que Pau va predicar per a suscitar la fe en el Fill de Déu, font de salvació, i en Jesucrist nosaltres som justificats. Som justificats per la gratuïtat de la fe en Crist Jesús. Per tant, a partir de la fe en Crist hi ha un «abans» i un «després» respecte a la mateixa Llei, perquè la Llei hi és, els Manaments hi són, però hi ha una actitud abans de la vinguda de Jesús i després. La història precedent està determinada per estar «sota la Llei». I qui anava pel camí de la Llei se salvava, era justificat; la successiva —després de la vinguda de Jesús—, ha de ser viscuda seguint l’Esperit Sant (cf. Ga 5,25). És la primera vegada que Pau utilitza aquesta expressió: estar «sota la Llei». El significat subjacent comporta la idea d’un sotmetiment negatiu, típic dels esclaus: «estar sota». L’Apòstol ho explicita dient que quan s’està «sota la Llei» s’està com «vigilat» o «tancat», una espècie de detenció preventiva. Aquest temps, diu sant Pau, ha durat molt —des de Moisès fins a la vinguda de Jesús— i es perpetua mentre es viu en el pecat.

La relació entre la Llei i el pecat serà exposada de manera més sistemàtica per l’Apòstol a la seva Carta als Romans, escrita pocs anys després de la que va escriure als Gàlates. En síntesi, la Llei porta a definir la transgressió i fer les persones conscients del seu pecat: «Has fet això, per tant, la Llei» —els Deu Manaments— «diu això: tu estàs en pecat.» Encara més, com ho ensenya l’experiència comuna, el precepte acaba per estimular la transgressió. Escriu així a la Carta als Romans: «Quan estàvem a mercè dels desigs terrenals, les passions pecaminoses, desvetllades per la Llei, actuaven en els membres del nostre cos i ens feien donar fruits que porten a la mort. Però ara hem estat deslligats de la Llei» (7,5-6). Per què? Perquè ha vingut la justificació de Jesucrist. Pau fixa la seva visió de la Llei: «El fibló de la mort és el pecat, i la força del pecat ve de la Llei (1Co 15,56). Un diàleg: tu estàs sota la Llei, i hi estàs amb la porta oberta al pecat.

En aquest context adquireix sentit ple la referència al rol pedagògic desenvolupat per la Llei. Però la Llei és el pedagog que et porta, cap a on? Cap a Jesús. En el sistema escolar de l’antiguitat el pedagog no tenia la funció que avui nosaltres li atribuïm, és a dir, donar educació a un noi o a una noia. En aquella època es tractava d’un esclau que tenia l’encàrrec d’acompanyar el fill de l’amo quan anava a l’escola i després acompanyar-lo novament de retorn a casa. Així l’havia de protegir dels perills, vigilar-lo perquè no adquirís comportaments inadequats. La seva funció era més aviat disciplinària. Quan el jove es feia adult, el pedagog deixava de tenir aquestes funcions. El pedagog al qual es refereix Pau, no era el professor, sinó el que acompanyava a l’escola, vigilava el noi i el portava a casa.

Referir-se a la Llei en aquests termes permet a sant Pau aclarir el paper que aquesta va tenir en la història d’Israel. La Torah, és a dir, la Llei, havia estat un acte de magnanimitat per part de Déu amb el seu poble. Després de l’elecció d’Abraham, l’altre gran acte va ser la Llei: fixar el camí per anar endavant. Certament havia tingut funcions restrictives, però al mateix temps havia protegit el seu poble, l’havia educat, disciplinat i sostingut en la seva debilitat, sobretot la protecció davant el paganisme; hi havia moltes actituds paganes en aquella època. La Torah diu: «Hi ha un únic Déu i ens ha posat en camí.» Un acte de bondat del Senyor. I certament, com he dit més amunt, havia tingut funcions restrictives, però al mateix temps havia protegit el poble, l’havia educat, l’havia disciplinat, l’havia sostingut en la seva debilitat. És per això que l’Apòstol s’atura més endavant a descriure la fase de la minoria d’edat. I diu així: «Mentre l’hereu és menor d’edat, no es diferencia gens d’un esclau, per bé que és amo de tot. Està sotmès a tutors i administradors fins al temps fixat pel seu pare. Així també nosaltres: mentre érem menors d’edat, érem esclaus dels poders que dominen aquest món» (Ga 4,1-3). En resum, la convicció de l’Apòstol és que la Llei té certament una funció positiva —per tant com a pedagog en l’acompanyament endavant—, però és una funció limitada en el temps. No es pot estendre la seva durada més enllà de qualsevol mesura, perquè està unida a la maduració de les persones i a la seva elecció de llibertat. Un cop s’aconsegueix la fe, la Llei exhaureix el seu valor propedèutic i ha de cedir pas a una altra autoritat. Això què vol dir? Que acabada la Llei nosaltres podem dir: «Creiem en Jesucrist i fem el que volem? No! Els Manaments hi són, però no ens justifiquen. El que ens justifica és Jesucrist. Els manaments s’han d’observar, però no ens donen la justícia; hi ha la gratuïtat de Jesucrist, l’encontre amb Jesucrist que ens justifica gratuïtament. El mèrit de la fe és rebre Jesús. L’únic mèrit: obrir el cor. I què fem amb els Manaments? Els hem de complir, però com ajuda per a l’encontre amb Jesucrist.

Aquest ensenyament sobre el valor de la Llei és molt important i mereix ser considerat amb atenció per a no caure en equívocs i fer passos en fals. No ens farà bé preguntar-nos si encara vivim en l’època en què necessitem la Llei, o si en canvi som conscients d’haver rebut la gràcia d’haver-nos convertit en fills de Déu per a viure en l’amor. Com visc jo? En la por que si no faig això aniré a l’infern? O visc també amb aquella esperança, amb aquella alegria de la gratuïtat de la salvació en Jesucrist? És una bona pregunta. I també la segona: menystinc els Manaments? No. Els compleixo, però no com a absoluts, perquè sé que el que em justifica és Jesucrist.

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

«Per què va arribar […] la Llei?» (Ga 3,19). Aquesta és la pregunta en la qual, seguint sant Pau, volem aprofundir avui, per a reconèixer la novetat de la vida cristiana animada per l’Esperit Sant. Però si hi ha l’Esperit Sant, si hi ha Jesús que ens ha redimit, per què va arribar la Llei? Avui reflexionarem sobre això. L’Apòstol escriu: «Si us deixeu guiar per l’Esperit no esteu sota la Llei» (Ga 5,18). Malgrat això els detractors de Pau sostenien que els gàlates haurien de seguir la Llei per a salvar-se. Tornaven enrere. Estaven com nostàlgics d’altres temps, dels temps abans de Jesucrist. L’Apòstol no hi està gens d’acord. No és en aquests termes que s’havia acordat amb els Apòstols a Jerusalem. Ell recorda bé les paraules de Pere quan sostenia: «Per què poseu a prova Déu, volent imposar als deixebles un jou que ni els nostres pares ni nosaltres no hem tingut la força de suportar?» (Ac 15,10). Les disposicions que van sorgir en aquell «primer concili» —el primer Concili ecumènic va ser el de Jerusalem— i les disposicions sorgides en aquell Concili eren molt clares, i deien: «L’Esperit Sant i nosaltres hem decidit de no imposar-vos cap més càrrega que aquestes indispensables: absteniu-vos de la carn sacrificada als ídols, de menjar sang, de menjar animals ofegats i de les relacions sexuals il·legítimes» (Ac 15,28-29), coses relatives al culte a Déu, a la idolatria, i també a la manera d’entendre la vida d’aquell temps.

Quan Pau parla de la Llei, fa referència normalment a la Llei mosaica, a la Llei de Moisès, als Deu Manaments. Aquesta estava relacionada amb l’Aliança que Déu havia establert amb el seu poble, un camí per a preparar aquesta Aliança. Segons alguns textos de l’Antic Testament, la Torah —que és el terme hebreu amb què s’indica la Llei— és la compilació de totes aquelles prescripcions i normes que els israelites han d’observar, en virtut de l’Aliança amb Déu. Una síntesi eficaç del que és la Torah es pot trobar en aquest text del Deuteronomi que diu així: «El Senyor tindrà, altra vegada, el goig de fer-te feliç, com el tenia de fer feliços els teus pares, perquè tu aleshores obeiràs el Senyor, el teu Déu, i guardaràs els seus manaments i els seus decrets, escrits en aquest llibre de la Llei,  i perquè t’hauràs convertit al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima» (30,9-10). L’observança de la Llei garantia al poble els beneficis de l’Aliança i garantia el vincle particular amb Déu. Aquest poble, aquesta gent, aquestes persones, estan vinculades a Déu i fan veure aquesta unió amb Déu en el compliment, en l’observança de la Llei. Estrenyent l’Aliança amb Israel, Déu li havia ofert la Torah, la Llei, per tal que pogués comprendre la seva voluntat i viure en la justícia. Tinguem present que en aquella època hi havia necessitat d’una Llei així, va ser un gran regal que Déu va fer al seu poble, per què? Perquè en aquella època hi havia paganisme pertot arreu, idolatria pertot arreu i conductes humanes derivades de la idolatria, i per això el gran regal de Déu al seu poble és la Llei, per a tirar endavant. En més d’una ocasió, sobretot en els llibres dels profetes, es constata que la no observança dels preceptes de la Llei constituïa una veritable traïció a l’Aliança i provocava la reacció de la ira de Déu. El vincle entre Aliança i Llei era tan estret que les dues realitats eren inseparables. La Llei és l’expressió que una persona, un poble, està en aliança amb Déu.

A la llum de tot això és fàcil entendre el bon joc que devien tenir aquells missioners que s’havien infiltrat entre els Gàlates per a sostenir que l’adhesió a l’Aliança comportava també l’observança de la Llei mosaica, així com era en aquella època. Malgrat això, però, precisament sobre aquest punt podem descobrir la intel·ligència espiritual de sant Pau i les grans intuïcions que ell va expressar, sostingut per la gràcia rebuda per a la seva missió evangelitzadora.

L’Apòstol explica als gàlates que, en realitat, l’Aliança amb Déu i la Llei mosaica no estan vinculades de manera indissoluble. El primer element sobre el qual se sosté és que l’Aliança establerta per Déu amb Abraham es va fonamentar en la fe en el compliment de la promesa i no en l’observança de la Llei, que encara no existia. Abraham va començar a caminar segles abans que la Llei. Escriu l’Apòstol: «Per això jo dic: Déu havia fet un pacte vàlid, i la Llei, que va arribar quatre-cents trenta anys després no podia invalidar-lo ni podia anul·lar la promesa. Perquè si l’herència ve de la Llei, ja no ve de la promesa; i és en virtut d’una promesa que Déu va fer a Abraham el do de l’herència» (Ga 3,17-18). La promesa a Abraham era abans que la Llei, que va venir quatre-cents trenta anys més tard. La paraula «promesa» és molt important: el poble de Déu, nosaltres els cristians, caminem per la vida mirant una promesa; la promesa és precisament el que ens atrau, ens atrau per a anar endavant a l’encontre del Senyor.

Amb aquest raonament, Pau aconsegueix un primer objectiu: la Llei no és el fonament de l’Aliança perquè va arribar després; era necessària i justa, però primer hi havia la promesa, l’Aliança.

Un argument com aquest posa en evidència els qui sostenen que la Llei mosaica sigui part constitutiva de l’Aliança. No, l’aliança va ser primer, és la crida a Abraham. La Torah, la Llei, de fet, no està inclosa en la promesa feta a Abraham. Dit això, no s’ha de pensar que sant Pau fos contrari a la Llei mosaica. No, l’observa. Més d’una vegada, a les seves Cartes, defensa el seu origen diví i sosté que aquesta té un rol ben precís en la història de la salvació. Però la Llei no dona la vida, no ofereix el compliment de la promesa, perquè no està en condició de poder-la realitzar. La Llei és un camí que et porta endavant cap a l’encontre. Pau utilitza una paraula molt important, la Llei és el «pedagog» cap a Crist, el pedagog cap a la fe en Crist, és a dir, el mestre que et porta de la mà a l’encontre. Qui cerca la vida necessita mirar la promesa i la seva realització en Crist.

Benvolguts, aquesta primera exposició de l’Apòstol als Gàlates presenta la novetat radical de la vida cristiana: tots els qui tenen fe en Jesucrist són cridats a viure en l’Esperit Sant, que allibera de la Llei i al mateix temps la porta a compliment d’acord amb el manament de l’amor. Això és molt important, la Llei ens porta a Jesús. Però algun de vosaltres em pot dir: «Però, pare, una cosa: això vol dir que si jo reso el Credo no he de complir els Manaments?» No, els Manaments tenen actualitat en el sentit que són els «pedagogs» que et porten a l’encontre amb Jesús. Però si tu abandones l’encontre amb Jesús i vols tornar a donar més importància als Manaments, això no va bé. I precisament aquest era el problema d’aquests missioners fonamentalistes que es van barrejar entre els gàlates per a desorientar-los. Que el Senyor ens ajudi a caminar pel camí dels Manaments, però amb la vista fixa en l’amor a Crist per anar cap a l’encontre amb Crist, sabent que aquest encontre és més important que tots els manaments.

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Quan es tracta de l’Evangeli i de la missió d’evangelitzar, Pau s’entusiasma, queda captivat. Sembla que no veu res més que aquesta missió que el Senyor li ha encomanat. Tot en ell està dedicat a aquest anunci, i no té altre interès que no sigui l’evangeli. És l’amor de Pau, l’interès de Pau, el treball de Pau: anunciar. Arriba fins i tot a dir: «Crist no em va enviar a batejar, sinó a anunciar l’evangeli» (1Co 1,17). Pau interpreta tota la seva existència com una crida a evangelitzar, a fer conèixer el missatge de Crist, a fer conèixer l’Evangeli: «Ai de mi» —diu— «si no anunciés l’evangeli.» I quan escriu als cristians de Roma, es presenta senzillament així: «Pau, servent de Jesucrist, cridat a ser apòstol, escollit  per a anunciar l’evangeli de Déu» (Rm 1,1). Aquesta és la seva vocació. En resum, és conscient d’haver estat «escollit» per a portar l’evangeli a tothom, i no pot fer altra cosa que dedicar-se amb totes les forces a aquesta missió.

Es comprèn per tant la tristesa, la desil·lusió i fins i tot l’amarga ironia de l’Apòstol amb els Gàlates, que als seus ulls estan agafant un camí equivocat que els portarà a un punt sense retorn: s’han errat de camí. L’eix entorn el qual tot gira és l’evangeli. Pau no pensa en els «quatre evangelis» com ho fem nosaltres de manera espontània. De fet, mentre està enviant aquesta carta, cap dels quatre evangelis encara no ha estat escrit. Per a ell l’evangeli és el que ell predica, això que s’anomena el kerygma, és a dir l’‘anunci’. I quin anunci? De la mort i resurrecció de Jesús com a font de salvació. Un evangeli que s’expressa amb quatre verbs: «Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat; ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i s’aparegué a Cefes» (1Co 15,3-5). Aquest és l’anunci de Pau, l’anunci que ens dona vida a tots. Aquest evangeli és el compliment de les promeses i és la salvació oferta a tots els homes. Qui l’acull és reconciliat amb Déu, és acollit com un veritable fill i obté en herència la vida eterna.

Davant un do tan gran que s’ha lliurat als gàlates, l’Apòstol no aconsegueix explicar-se per què s’estan plantejant acollir un altre «evangeli», potser més sofisticat, més intel·lectual… un altre «evangeli». Cal tenir present, però, que aquests cristians encara no han abandonat l’evangeli anunciat per Pau. L’Apòstol sap que encara són a temps per a no fer un pas en fals, però els adverteix amb força, amb molta força. El seu primer argument apunta directament en el fet que la predicació realitzada pels nous missioners —aquells que prediquen la novetat— no pot ser l’evangeli. Encara més, és un anunci que distorsiona el veritable evangeli perquè impedeix aconseguir la llibertat —una paraula clau— que s’adquireix per la fe. Els gàlates són encara «principiants» i la seva desorientació és comprensible. No coneixen encara la complexitat de la Llei mosaica i l’entusiasme per abraçar la fe en Crist els empeny a escoltar aquests nous predicadors, amb la il·lusió que el seu missatge complementi el de Pau. I no és així.

L’Apòstol, però, no es pot arriscar al fet que es creïn compromisos en un terreny tan decisiu. L’evangeli és només un i és el que ell ha anunciat; no pot haver-n’hi un altre. Atenció! Pau no diu que l’evangeli veritable sigui el seu perquè l’ha anunciat ell, no! Això no ho diu. Això seria presumptuós, seria vanaglòria. Afirma més aviat que el «seu» evangeli, el mateix que els altres apòstols anaven anunciant en altres llocs, és l’únic i autèntic, perquè és el de Jesucrist. Ho escriu així: «Vull que ho sapigueu: l’evangeli que us vaig anunciar no ve dels homes; jo no el vaig rebre ni aprendre de cap home, sinó per una revelació de Jesucrist» (Ga 1,11). Es comprèn, doncs, per què Pau empra termes tan durs. Usa dues vegades l’expressió anatema, que indica l’exigència de tenir lluny de la comunitat allò que amenaça els seus fonaments. I aquest nou «evangeli» amenaça els fonaments de la comunitat. En resum, sobre aquest punt l’Apòstol no deixa espai a la negociació: no es pot negociar. Amb la veritat de l’Evangeli no es pot negociar. O reps l’evangeli tal com és, tal com ha estat anunciat, o reps una altra cosa. Però l’evangeli no es pot negociar. No es pot arribar a acords: la fe en Jesús no és una mercaderia per negociar: és salvació, és encontre, és redempció. No es ven a baix cost.

Aquesta situació descrita al principi de la Carta sembla paradoxal, perquè tots els subjectes en qüestió semblen animats per bons sentiments. Els gàlates que escolten els nous missioners pensen que amb la circumcisió podran estar encara més entregats a la voluntat de Déu i per tant agradar encara més Pau. Els enemics de Pau semblen estar animats per la fidelitat a la tradició rebuda pels pares i consideren que la fe genuïna consisteix en l’observança de la Llei. Davant aquesta gran fidelitat justifiquen fins i tot les insinuacions i les sospites sobre Pau, considerat poc ortodox pel que fa a la tradició. El mateix Apòstol és ben conscient que la seva missió és de naturalesa divina —li ha estat revelada per Crist, a ell!— i per tant està mogut per l’entusiasme total per la novetat de l’evangeli, que és una novetat radical, no és una novetat passatgera: no hi ha evangelis «de moda», l’evangeli és sempre nou, és la novetat. La seva inquietud pastoral el porta a ser sever, perquè veu el gran risc que plana damunt els joves cristians. En resum, en aquest laberint de bones intencions cal sortir d’un mateix per acollir la veritat suprema que es presenta com la més coherent amb la Persona i la predicació de Jesús i la seva revelació de l’amor al Pare. Això és important: saber discernir. Moltes vegades hem vist en la història, i també ho veiem avui, algun moviment que predica l’evangeli amb una modalitat pròpia, a vegades amb carismes veritables, propis, però després exagera i redueix tot l’evangeli al «moviment». I això no és l’evangeli de Crist: això és l’evangeli del fundador, de la fundadora, i això sí, podrà ajudar al principi, però al final no dona fruits perquè no té arrels profundes. Per això la paraula clara i decidida va ser profitosa per als Gàlates i és profitosa també per a nosaltres. L’evangeli és el do de Crist per a nosaltres, és ell mateix qui el revela. Això és el que ens dona vida.

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Ens endinsem de mica en mica en la Carta als gàlates. Hem vist que aquests cristians es troben en conflicte sobre com viure la fe. L’apòstol Pau comença a escriure la seva Carta recordant-los les relacions passades, el malestar per la distància i l’amor immutable que té per cada un d’ells. Malgrat això, però, no deixa d’assenyalar la seva preocupació per tal que els gàlates segueixin el camí correcte: és la preocupació d’un pare, que va generar les comunitats en la fe. La seva intenció és molt clara: cal reafirmar la novetat de l’Evangeli, que els gàlates han rebut de la seva predicació, per a construir la vertadera identitat sobre la qual fonamentar la pròpia existència. I aquest és el principi: reafirmar la novetat de l’Evangeli, allò que els gàlates han rebut de l’Apòstol.

Descobrim de seguida que Pau és un coneixedor profund del misteri de Crist. Des del principi de la seva Carta no segueix els baixos arguments dels seus detractors. L’Apòstol «vola alt» i ens indica també a nosaltres com hem de comportar-nos quan es creen conflictes dins la comunitat. De fet, només cap al final de la Carta s’aclareix que el nucli de la controvèrsia suscitada és el de la circumcisió, la principal tradició jueva. Pau escull el camí d’aprofundir més, perquè el que està en joc és la veritat de l’Evangeli i la llibertat dels cristians, que n’és part integrant. No s’atura a la superfície dels problemes, dels conflictes, com sovint fem, que tenim la temptació de trobar de seguida una solució que agrada per a posar a tothom d’acord amb un compromís. Pau estima Jesús i sap que Jesús no és un home-Déu d’acords. No funciona així amb l’Evangeli i l’Apòstol ha escollit seguir el camí més ardu. Escriu: «Què us sembla: ¿em vull guanyar el favor dels homes, o el favor de Déu?» Ell no intenta fer la pau amb tots. I continua: «Direu que busco de plaure als homes? Si encara busqués de plaure als homes, ja no seria servent de Crist» (Ga 1,10).

En primer lloc, Pau se sent amb l’obligació de recordar als gàlates que és un veritable apòstol no per mèrit propi, sinó per la crida de Déu. Ell mateix explica la història de la seva vocació i conversió, que coincideix amb l’aparició de Crist ressuscitat durant el viatge cap a Damasc (cf. Ac 9,1-9). És interessant observar el que afirma de la seva vida precedent a aquest esdeveniment: «Vosaltres ja heu sentit parlar de com em comportava quan era en el judaisme: perseguia amb fúria l’Església de Déu i la volia destruir; i en l’observança del judaisme sobrepassava molts companys de la meva edat, ja que era molt zelós de les tradicions dels meus pares» (Ga 1,13-14). Pau gosa afirmar que ell, en el judaisme els superava a tots, era un veritable fariseu zelós «en el compliment de la justícia que prescriu la Llei, era irreprensible» (Fl 3,6). En dues ocasions destaca que havia estat un defensor de les «tradicions dels pares» i un «defensor convençut de la llei». Aquesta és la història de Pau.

Per un costat, ell insisteix a subratllar que havia perseguit a mort l’Església i que havia estat un «blasfem, un perseguidor i un insolent» (cf. 1Tm 1,13), i no escatima en adjectius: ell mateix es qualifica així, i per altra banda, evidencia la misericòrdia de Déu sobre ell, que el porta a viure una transformació radical ben coneguda per tots. Escriu: «Però les esglésies de Crist que són a Judea no em coneixien personalment; només sentien a dir: “El qui abans ens perseguia, ara anuncia la fe que havia volgut destruir”» (Ga 1,22-23). S’ha convertit, ha canviat, ha canviat el cor. Pau evidencia així la veritat de la seva vocació a través de l’impressionant contrast que s’havia creat en la seva vida: de perseguidor dels cristians perquè no observaven les tradicions i la llei, havia estat cridat a convertir-se en apòstol per anunciar l’Evangeli de Jesucrist. Veiem que Pau és lliure: és lliure per anunciar l’Evangeli i també és lliure per a confessar els seus pecats. «Jo era així»: és la veritat que dona la llibertat del cor, és la llibertat de Déu.

Pensant en la seva història, Pau està ple de meravella i de reconeixement. És com si volgués dir als gàlates que ell podria ser de tot menys un apòstol. Havia estat educat des d’infant per a ser irreprensible observador de la llei mosaica, i les circumstàncies l’havien portat a combatre els deixebles de Crist. Però va esdevenir quelcom inesperat: Déu, amb la seva gràcia, li havia revelat el seu Fill mort i ressuscitat, per tal que ell es convertís en anunciador enmig dels pagans (cf. Ga 1,15-16).

Els camins del Senyor són inescrutables! Ho toquem amb la mà cada dia, però sobretot si pensem en els moments en els quals el Senyor ens ha cridat. No hem d’oblidar mai el temps i la forma en què Déu ha entrat en la nostra vida: tenir fixat en el cor i a la ment aquest encontre amb la gràcia, quan Déu ha canviat la nostra existència. Quantes vegades, davant les grans obres del Senyor, sorgeix de manera espontània la pregunta: com és possible que Déu se serveixi d’un pecador, d’una persona fràgil i dèbil, per a realitzar la seva voluntat? Malgrat això, no hi ha res casual, perquè tot ha estat preparat en el disseny de Déu. Ell teixeix la nostra història, la història de cada un de nosaltres: Ell teixeix la nostra història, i si nosaltres corresponem amb confiança al seu pla de salvació, ens n’adonem. La crida comporta sempre una missió a la qual estem destinats; per això se’ns demana que ens preparem amb seriositat, sabent que és Déu mateix qui ens envia,  Déu mateix qui ens sosté amb la seva gràcia. Germans i germanes, deixem-nos conduir per aquesta consciència: la primacia de la gràcia transforma l’existència i la fa digna de ser posada al servei de l’Evangeli. La primacia de la gràcia cobreix tots els pecats, canvia els cors, canvia la vida, ens fa veure camins nous. No ho oblidem!

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Després d’un llarg itinerari dedicat a la pregària, avui comencem un nou cicle de catequesis. Espero que amb aquest itinerari de la pregària hàgim aconseguit pregar una mica millor, una mica més. Avui vull reflexionar sobre alguns temes que l’apòstol Pau proposa a la seva Carta als Gàlates. És una Carta molt important, diria que és fins i tot decisiva, no sols per a conèixer millor l’Apòstol, sinó sobretot per a considerar alguns arguments que ell afronta en profunditat, mostrant la bellesa de l’Evangeli. En aquesta Carta, Pau cita diferents referències biogràfiques, que ens permeten conèixer la seva conversió i la decisió de posar la seva vida al servei de Jesucrist. Ell afronta, a més, algunes temàtiques molt importants per a la fe, com les de la llibertat, de la gràcia i de la manera cristiana de viure, que són extremadament actuals perquè toquen molts aspectes de la vida de l’Església dels nostres dies. Aquesta és una Carta molt actual. Sembla escrita per a la nostra època.

El primer tret que es desprèn d’aquesta Carta és la gran obra d’evangelització realitzada per l’Apòstol, que almenys dues vegades havia visitat les comunitats de Galàcia durant els seus viatges missioners. Pau s’adreça als cristians d’aquell territori. No sabem exactament a quina zona geogràfica es refereix, ni podem afirmar amb certesa la data en què va escriure aquesta Carta. Sabem que els Gàlates eren una antiga població celta que, a través de moltes peripècies, s’havien assentat en aquesta extensa regió d’Anatòlia que tenia la capital a la ciutat d’Ancyra, avui Ankara, capital de Turquia. Pau diu només que, per raó d’una malaltia, es va veure obligat a aturar-se en aquella regió (cf. Gal 4,13). Sant Lluc, als Fets dels Apòstols, troba, però, una motivació més espiritual. Diu que, «van recórrer Frígia i la regió de Galàcia, perquè l’Esperit Sant els havia impedit que anunciessin la Paraula a l’Àsia» (16,6). Els dos fets no són contradictoris: indiquen més aviat que el camí de l’evangelització no depèn sempre de la nostra voluntat i dels nostres projectes, sinó que requereix la disponibilitat per a deixar-se modelar i seguir altres recorreguts que no estaven previstos. Entre vosaltres hi ha una família que m’ha saludat: diuen que han d’aprendre el letó i no sé quina altra llengua, perquè aniran com a missioners a aquelles terres. L’Esperit porta també avui molts missioners a deixar la pàtria i anar a una altra terra a fer missió. El que verifiquem, però, és que en la seva incansable obra evangelitzadora l’Apòstol havia aconseguit fundar diverses petites comunitats disperses per la regió de Galàcia. Pau, quan arribava a una ciutat, a una regió, no feia de seguida una catedral, no. Feia petites comunitats, que són el llevat de la nostra cultura cristiana d’avui. Començava fent petites comunitats. I aquestes petites comunitats creixien, creixien i anaven endavant. També avui aquest mètode pastoral es fa a cada regió missionera. La setmana passada vaig rebre una carta d’un missioner de Papua Nova Guinea, que em deia que està predicant l’Evangeli a la selva, a la gent que no sap qui era Jesucrist. És bonic! Es comencen a fer petites comunitats. També avui aquest mètode és el mètode evangelitzador de la primera evangelització.

El que nosaltres hem de notar és la preocupació pastoral de Pau que és tot foc. Ell, després d’haver fundat aquestes Esglésies, s’adona d’un gran perill —el pastor és com el pare o la mare que de seguida s’adonen dels perills per als seus fills— que corren per al seu creixement en la fe. Creixen i venen els perills. Com deia un: «Venen els voltors a massacrar la comunitat.» De fet, s’havien infiltrat alguns cristians vinguts del judaisme, els quals amb astúcia van començar a sembrar teories contràries a l’ensenyament de l’Apòstol, arribant fins i tot a denigrar la seva persona. Comencen amb la doctrina «això no, això sí», després denigren l’Apòstol. És el camí de sempre: treure l’autoritat a l’Apòstol. Com veieu, aquesta és una pràctica antiga, presentar-se en algunes ocasions com els únics posseïdors de la veritat —els purs— i pretendre rebaixar també amb la calúmnia el treball realitzat pels altres. Aquells adversaris de Pau sostenien que també els pagans havien de ser sotmesos a la circumcisió i viure d’acord amb les regles de la llei mosaica. Tornen enrere a les observances d’abans, les coses que han quedat traspassades per l’Evangeli. Per tant, els Gàlates haurien hagut de renunciar a la seva identitat cultural per a sotmetre’s a normes, a prescripcions i costums típiques dels jueus. I no sols això. Aquells adversaris sostenien que Pau no era un veritable apòstol i per tant no tenia cap autoritat per a predicar l’Evangeli. I moltes vegades nosaltres veiem això. Pensem en alguna comunitat cristiana o en alguna diòcesi: comencen les històries i després s’acaba per desacreditar el rector, el bisbe. És precisament el camí del maligne, d’aquesta gent que divideix, que no sap construir. I en aquesta Carta als Gàlates veiem aquest procediment.

Els Gàlates es trobaven en una situació de crisi. Què havien de fer? Escoltar i seguir el que Pau els havia predicat, o escoltar els nous predicadors que l’acusaven? És fàcil imaginar l’estat d’incertesa que animava els seus cors. Per a ells, haver conegut Jesús i cregut en l’obra de salvació realitzada amb la seva mort i resurrecció, era realment l’inici d’una vida nova, d’una vida de llibertat. Havien emprès un recorregut que els permetia ser finalment lliures, malgrat que la seva història fos teixida per moltes formes de violent esclavatge, entre elles la que els sotmetia a l’emperador de Roma. Per tant, davant les crítiques dels nous predicadors, se sentien perduts i se sentien incerts sobre com comportar-se: «Qui té raó? Aquest Pau, o aquesta gent que ve ara amb altres ensenyaments? A qui he de fer cas? En resum, hi havia molt en joc!

Aquesta condició  no és lluny de l’experiència que alguns cristians viuen en els nostres dies. No falten tampoc avui, de fet, predicadors que, sobretot a través dels nous mitjans de comunicació, poden enterbolir les comunitats. No es presenten en primer lloc per anunciar l’Evangeli de Déu que estima l’home en Jesús crucificat i ressuscitat, sinó per a reiterar amb insistència, com autèntics «custodis de la veritat» —així s’anomenen ells— quina és la millor manera de ser cristians. I amb força afirmen que el cristià veritable és el qui està vinculat a ells, sovint identificat amb certes formes del passat, i que la solució a les crisis actuals és tornar enrere per a no perdre la genuïnitat de la fe. També avui, com llavors, hi ha la temptació de tancar-se en algunes certeses adquirides en tradicions passades. Però com podem reconèixer aquesta gent? Per exemple, un dels trets de la forma de procedir és la rigidesa. Davant la predicació de l’Evangeli que ens fa lliures, ens fa alegres, aquests són els rígids. Sempre amb la rigidesa: s’ha de fer això, s’ha de fer això altre… La rigidesa és pròpia d’aquesta gent. Seguir l’ensenyament de l’apòstol Pau a la Carta als Gàlates ens farà bé per a comprendre quin camí hem de seguir. L’indicat per l’Apòstol és el camí alliberador i sempre nou de Jesús crucificat i ressuscitat; és el camí de l’anunci, que es realitza a través de la humilitat i la fraternitat; els nous predicadors no coneixen què és la humilitat, què es la fraternitat; és el camí de la confiança mansa i obedient, els nous predicadors no coneixen la mansuetud ni l’obediència. I aquest camí mans i obedient va davant en la certesa que l’Esperit Sant obra en tots els temps de l’Església. En definitiva, la fe en l’Esperit Sant present en l’Església ens porta endavant i ens salvarà.

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

En aquesta sèrie de catequesis hem recordat en diverses ocasions que la pregària és una de les característiques més evidents de la vida de Jesús: Jesús pregava, i pregava molt. Durant la seva missió, Jesús se submergeix en la pregària, perquè el diàleg amb el Pare és el nucli incandescent de tota la seva existència.

Els Evangelis testimonien que la pregària de Jesús es va fer encara més intensa i freqüent a l’hora de la seva passió i mort. Aquests fets culminants de la seva vida constitueixen el nucli central de la predicació cristiana: aquelles darreres hores viscudes per Jesús a Jerusalem són el cor de l’Evangeli no sols perquè a aquesta narració els evangelistes li reserven, en proporció, un espai més gran, sinó també perquè l’esdeveniment de la mort i resurrecció —com un llampec— dona llum sobre tota la resta de la història de Jesús. Ell no va ser un filantrop que es va  carregar els sofriments i les malalties humanes: va ser i és molt més. En ell no hi ha només bondat: hi ha alguna cosa més, hi ha la salvació, i no una salvació episòdica —la que em salva d’una malaltia o d’un moment de desànim— sinó la salvació total, la messiànica, la que fa esperar en la victòria definitiva de la vida sobre la mort.

En els dies de la seva darrera Pasqua, trobem per tant Jesús plenament immers en la pregària.

Ell prega de manera dramàtica a l’hort de Getsemaní —ho hem escoltat— envaït d’una angoixa mortal. Malgrat això, però, Jesús, precisament en aquell moment, s’adreça a Déu anomenant-lo «Abbà», ‘Papa’ (cf. Mc 14,36). Aquesta paraula aramea —que era la llengua de Jesús— expressa intimitat, expressa confiança. Precisament quan sent la foscor que l’envolta, Jesús la travessa amb aquella petita paraula: Abbà, Papa.

Jesús prega també a la creu, envoltat de tenebres pel silenci de Déu. I, això no obstant, en els seus llavis sorgeix una vegada més la paraula «Pare». És la pregària més audaç, perquè a la creu Jesús és l’intercessor absolut: prega pels altres, prega per tots, també per aquells que el condemnen, sense que ningú, tret d’un pobre malfactor, es posi de la seva part. Tots estaven contra ell o indiferents, només aquell malfactor reconeix el poder. «Pare, perdona’ls que no saben el que fan» (Lc 23,34). Enmig del drama, en el dolor atroç de l’ànima i del cos, Jesús prega amb les paraules dels salms; amb els pobres del món, especialment amb els oblidats per tothom, pronuncia les paraules tràgiques del salm 22: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?» (v. 2): Ell sentia l’abandó i pregava. A la creu es compleix el do del Pare, que ofereix l’amor, és a dir, es compleix la nostra salvació. I també, una vegada, l’anomena «Déu meu», «Pare, a les vostres mans poso el meu esperit»: és a dir, tot, tot és pregària, en les tres hores de la Creu.

Per tant, Jesús prega en les hores decisives de la passió i de la mort. I amb la resurrecció el Pare respondrà a la pregària. La pregària de Jesús és intensa, la pregària de Jesús és única i es converteix també en el model de la nostra pregària. Jesús ha pregat per tots, ha pregat també per mi, per cada un de vosaltres. Cada un de nosaltres pot dir: «Jesús, a la creu, ha pregat per mi.» Ha pregat. Jesús pot dir a cada un de nosaltres: «He pregat per tu, a l’últim Sopar i a l’arbre de la creu.» Fins i tot en el més dolorós dels nostres sofriments, mai no estem sols. La pregària de Jesús és amb nosaltres. «I ara, Pare, aquí, nosaltres que estem escoltant això, Jesús prega per nosaltres?» Sí, continua pregant perquè la seva paraula ens ajudi a tirar endavant. Hem de pregar i recordar que ell prega per nosaltres.

I això em sembla el més bonic de recordar. Aquesta és la darrera catequesi d’aquest cicle sobre la pregària: recordar la gràcia que nosaltres no sols preguem, sinó que, per dir-ho d’alguna manera, hem estat «pregats», ja som acollits en el diàleg de Jesús amb el Pare, en la comunió de l’Esperit Sant. Jesús prega per mi: cada un de nosaltres pot posar això en el cor, no ho hem d’oblidar. També en els pitjors moments. Som ja acollits en el diàleg de Jesús amb el Pare en la comunió de l’Esperit Sant. Hem estat estimats en Crist Jesús, i també a l’hora de la passió, mort i resurrecció tot ha estat ofert per nosaltres. I llavors, amb la pregària i amb la vida, només ens queda tenir valentia, esperança, i amb aquesta valentia i esperança sentir forta la pregària de Jesús i anar endavant: que la nostra vida sigui un donar glòria a Déu conscients que ell prega per mi al Pare, que Jesús prega per mi.

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

En aquesta penúltima catequesi sobre la pregària parlem de la perseverança a l’hora de pregar. És una invitació, encara més, un manament que ens ve de la Sagrada Escriptura. L’itinerari espiritual del Pelegrí rus comença quan es troba amb una frase de sant Pau a la primera carta als cristians de Tessalònica: «Pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió» (5,17-18). La paraula de l’Apòstol toca aquell home i es pregunta com és possible pregar sense interrupció, ja que la nostra vida està fragmentada en molts moments diferents, que no sempre fan possible la concentració. A partir d’aquest interrogant comença la seva recerca, que el conduirà a descobrir l’anomenada pregària del cor, que consisteix a repetir amb fe: «Senyor Jesucrist, Fill de Déu, tingueu pietat de mi que sóc pecador!» És una pregària senzilla, però molt bonica; una pregària que, de mica en mica, s’adapta al ritme de la respiració i s’estén a tota la jornada. De fet, la respiració no s’atura mai, ni quan dormim; i la pregària és la respiració de la vida.

Com és possible custodiar sempre un estat de pregària? El Catecisme ens ofereix cites bellíssimes, agafades de la història de l’espiritualitat, que insisteixen en la necessitat d’una pregària continuada que sigui el fulcre de l’existència cristiana. En cito algunes.

Afirma el monjo Evagri el Pòntic: «No ens ha estat prescrit que treballem, vetllem i dejunem constantment» —no, això no se’ns ha demanat—, «mentre que per a nosaltres és una llei pregar sense parar» (n. 2742). El cor en pregària. Hi ha per tant un ardor en la vida cristiana que mai no ha de faltar. És una mica com aquell foc sagrat que es custodiava en els temples antics, que cremava sense interrupció i que els sacerdots tenien la tasca de mantenir alimentat. Així és: ha d’haver-hi un foc sagrat també en nosaltres, que cremi contínuament i que res no pugui apagar. I no és fàcil, però ha de ser així.

Sant Joan Crisòstom, un altre pastor atent a la vida concreta, predicava així: «És possible, fins i tot al mercat o en un passeig solitari, fer una freqüent i fervent pregària. Asseguts a la vostra botiga, tant si compreu com si veneu, o fins i tot si cuineu» (n. 2743). Petites pregàries: «Senyor, tingueu pietat de nosaltres», «Senyor, ajudeu-me.» Per tant, la pregària és una espècie de pentagrama musical en el qual nosaltres col·loquem la melodia de la nostra vida. No és contrària a la laboriositat quotidiana, no entra en contradicció amb les moltes petites obligacions i cites, en tot cas és el lloc on qualsevol acció troba el seu sentit, el seu perquè i la seva pau.

Certament, posar en pràctica aquests principis no és fàcil. Un pare i una mare, ocupats amb mil comeses, poden sentir nostàlgia per un període de la seva vida en què era fàcil trobar temps cadenciosos i espais de pregària. Després, els fills, el treball, les ocupacions de la vida familiar, els pares que es fan grans… Fa la impressió que no aconseguim mai arribar a tot. Llavors fa bé pensar que Déu, el nostre Pare, que s’ha d’ocupar de tot l’univers, es recorda sempre de cada un de nosaltres. Per tant, també nosaltres ens hem de recordar d’ell!

També podem recordar que en el monaquisme cristià sempre s’ha tingut en gran estima el treball, no sols pel deure moral de proveir-se a si mateix i als altres, sinó també per una espècie d’equilibri, un equilibri interior: és arriscat per a l’home conrear un interès tan abstracte que li faci perdre el contacte amb la realitat. El treball ens ajuda a estar en contacte amb la realitat. Les mans en actitud de pregària del monjo porten les durícies de qui empunya la pala i l’aixada. Quan, a l’Evangeli de Lluc (cf. 10,38-42), Jesús diu a santa Marta que l’únic veritablement necessari és escoltar Déu, no vol menysprear els molts serveis que ella estava fent amb tanta pertinàcia.

En l’ésser humà tot és «binari»: el nostre cos és simètric, tenim dos braços, dos ulls, dues mans… Així també el treball i la pregària són complementaris. La pregària —que és la «respiració» de tot— resta com el fons vital del treball, també en els moments en què no està explicitada. És inhumà estar tan absorts pel treball que no trobem més temps per a la pregària.

Al mateix temps, no és sana una pregària que sigui aliena a la vida. Una pregària que ens aliena del que és concret de la vida es converteix en espiritualisme, o, pitjor encara, en ritualisme. Recordem que Jesús, després d’haver mostrat als deixebles la seva glòria a la muntanya del Tabor, no vol allargar aquell moment d’èxtasi, sinó que baixa amb ells de la muntanya i reprèn el camí quotidià. Perquè aquella experiència havia de romandre en els cors com a llum i força de la seva fe; també una llum i força per als dies venidors: els de la Passió. Així, els temps dedicats a estar amb Déu revifen la fe, la qual ens ajuda en la concreció de la vida, i la fe, al seu torn, alimenta la pregària, sense interrupció. En aquesta circularitat entre fe, vida i pregària, es manté encès aquell foc de l’amor cristià que Déu espera de nosaltres.

I repetim la pregària senzilla que és tan bonic de repetir durant el dia, tots junts: «Senyor Jesús, Fill de Déu, tingueu pietat de mi, que sóc pecador.»

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Els Evangelis ens mostren com n’era, de fonamental, la pregària en la relació de Jesús amb els seus deixebles. Ja es veu en l’elecció dels qui després es convertirien en els apòstols. Lluc situa l’elecció en un context precís de pregària i diu així: «Per aquells dies, Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n’escollí dotze i els donà el nom d’apòstols» (6,12-13). Jesús els escull després d’una nit de pregària. Sembla que no hi hagi un altre criteri en aquesta elecció si no és la pregària, el diàleg de Jesús amb el Pare. Si haguéssim de jutjar per com es comportaran després aquells homes, semblaria que l’elecció no va ser de les millors, perquè tots van fugir, el van deixar sol abans de la Passió; però és precisament això, especialment la presència de Judes, el futur traïdor, el que demostra que aquells noms estaven escrits en el pla de Déu.

La pregària en favor dels seus amics reapareix contínuament en la vida de Jesús. A vegades els Apòstols es converteixen en motiu de preocupació per a ell, però Jesús, així com els va rebre del Pare després de la pregària, els porta en el seu cor, fins i tot amb els seus errors i les seves caigudes. En tot això descobrim que Jesús va ser mestre i amic, sempre disposat a esperar pacientment la conversió del deixeble. El punt culminant d’aquesta espera pacient és la «tela» d’amor que Jesús teixeix entorn Pere. Al Darrer Sopar li diu: «Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com qui garbella blat, però jo he pregat per tu,  perquè no defalleixi la teva fe.  I tu, quan t’hauràs penedit, enforteix els teus germans» (Lc 22,31-32). És impressionant saber que, en els temps de defalliment, l’amor de Jesús no s’atura. «Però, Pare, si estic en pecat mortal, l’amor de Jesús continua sent-hi?» «Sí.» «I Jesús continua resant per mi?» «Sí.» «Però si he fet coses molt dolentes i molts pecats, continua estimant-me Jesús?» «Sí.» L’amor i la pregària de Jesús per cadascun de nosaltres no s’atura, encara més, es fa més intens i som el centre de la seva pregària. Hem de recordar sempre això: Jesús està pregant per mi, està pregant ara davant el Pare i li està mostrant les seves ferides perquè el Pare pugui veure el preu de la nostra salvació, és l’amor que ens té. I en el moment en què un de nosaltres pensi: Jesús està pregant ara per mi? Sí. És una gran seguretat que hem de tenir.

La pregària de Jesús torna puntualment en un moment crucial del seu camí, el de la verificació de la fe dels deixebles. Escoltem de nou l’evangelista Lluc: «Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell. Llavors els preguntà: “Qui diu la gent que sóc jo?” Ells respongueren: “Uns diuen que ets Joan Baptista; d’altres, que ets Elies; d’altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes.” Ell els preguntà: “I vosaltres, qui dieu que sóc?” Pere li respongué: “El Messies de Déu.” Però ell els manà severament que no ho diguessin a ningú» (9,18-21). Les grans decisions en la missió de Jesús van sempre precedides de la pregària, però no d’una pregària, així, en passant, sinó d’una pregària intensa i prolongada. Sempre en aquests moments hi ha una pregària. Aquesta prova de fe sembla una meta, però en canvi és un punt de partença renovat per als deixebles, perquè, a partir de llavors és com si Jesús pugés un to en la seva missió, parlant-los obertament de la seva passió, mort i resurrecció.

En aquesta perspectiva, que desperta instintivament la repulsió, tant en els deixebles com en nosaltres que llegim l’Evangeli, la pregària és l’única font de llum i força. Cal pregar més intensament, cada vegada que el camí es fa costa amunt.

I en efecte, després d’anunciar als deixebles allò que li espera a Jerusalem, s’esdevé l’episodi de la Transfiguració. «Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, l’aspecte del seu rostre va canviar i el seu vestit es tornà d’una blancor esclatant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s’havia d’acomplir a Jerusalem» (Lc 9,28-31), és a dir, de la seva Passió. Per tant, aquesta manifestació anticipada de la glòria de Jesús es va esdevenir en la pregària, mentre el Fill estava immers en la comunió amb el Pare i consentia plenament en la seva voluntat d’amor, en el seu pla de salvació. I d’aquesta pregària en va sortir una paraula clara per als tres deixebles implicats: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo» (Lc 9,35). De la pregària en ve la invitació a escoltar Jesús, sempre de la pregària.

D’aquest ràpid recorregut per l’Evangeli, en deduïm que Jesús no sols vol que preguem com ell prega, sinó que ens assegura que, encara que les nostres temptatives de pregària siguin completament vanes i ineficaces, sempre podem comptar amb la seva pregària. Hem de ser-ne conscients: Jesús prega per mi. Una vegada, un bon bisbe em va explicar que en un moment molt dolent de la seva vida, d’una gran prova, un moment de foscor, va mirar cap amunt a la basílica i va veure escrita aquesta frase: «Jo, Pere, pregaré per tu.» I això li va donar força i consol. Això passa cada vegada que cada un de nosaltres sap que Jesús prega per ell. Jesús prega per nosaltres. Ara mateix, en aquest moment. Feu aquest exercici de memòria repetint-ho. Quan hi ha alguna dificultat, quan esteu en l’òrbita de les distraccions, Jesús està pregant per mi. Però Pare, això és veritat? És veritat, ho va dir ell mateix. No oblidem que allò que ens sosté a cada un de nosaltres en la vida és la pregària de Jesús per cadascun de nosaltres, amb nom i cognoms, davant el pare, ensenyant-li les ferides, que són el preu de la nostra salvació.

Encara que les nostres pregàries fossin només balbucejos, encara que no es veiessin compromeses per una fe vacil·lant, mai no hem de deixar de confiar en ell. Jo no sé resar, però ell resa per mi. Sostingudes per la pregària de Jesús, les nostres tímides pregàries se sostenen en ales d’àguila i pugen al cel. No us n’oblideu: Jesús està resant per mi. «Ara?» «Ara.» En el moment de la prova, en el moment del pecat, fins i tot en aquell moment, Jesús està pregant per mi amb molt d’amor.

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Hi ha una resposta radical a la pregària que deriva d’una observació que tots fem: nosaltres resem, demanem, però a vegades sembla que les nostres pregàries no són escoltades: allò que hem demanat —per a nosaltres o per a d’altres— no passa. Nosaltres tenim aquesta experiència, moltes vegades. Si a més el motiu pel qual hem pregat era noble (com pot ser la intercessió per a la salut d’un malalt, o per a l’acabament d’una guerra), l’incompliment ens sembla escandalós. Per exemple, per les guerres: preguem perquè acabin les guerres, aquestes guerres que hi ha a tants llocs del món, pensem en el Iemen, pensem en Síria, països que estan en guerra des de fa anys, anys! Països turmentats per les guerres, nosaltres preguem però no s’acaben. Com pot ser això? «Alguns fins i tot deixen de pregar perquè pensen que la seva petició no és escoltada» (Catecisme de l’Església catòlica, n. 2734). Si Déu és Pare, per què no ens escolta? Ell que ha assegurat que dona coses bones als fills que les hi demanen (cf. Mt 7,10), per què no respon a les nostres peticions? Tots nosaltres en tenim experiència: hem resat, resat, per la malaltia d’aquest amic, d’aquest pare, d’aquesta mare… i després se n’han anat, Déu no ens ha escoltat. És una experiència de tots nosaltres.

El Catecisme ens ofereix una bona síntesi sobre la qüestió. Ens adverteix del risc de no viure una autèntica experiència de fe, sinó de transformar la relació amb Déu en quelcom màgic. La pregària no és una vareta màgica: és un diàleg amb el Senyor. De fet, quan preguem podem caure en el risc de no ser nosaltres els qui servim Déu, sinó pretendre que sigui ell qui ens serveixi a nosaltres (cf. n. 2735). Heus aquí, doncs, una pregària que sempre reclama, que vol dirigir els esdeveniments segons el nostre disseny, que no admet altres projectes sinó els nostres desitjos. Jesús, però, va tenir una gran saviesa posant en els nostres llavis el parenostre. És una pregària només de peticions, com bé sabem, però les primeres que pronunciem estan totes del costat de Déu. Demanen que es compleixi no el nostre projecte, sinó la seva voluntat en relació amb el món. Més val deixar-lo fer: «Santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat» (Mt 6,9-10).

I l’apòstol Pau ens recorda que nosaltres no sabem què cal demanar (cf. Rm 8,26). Nosaltres demanem per les nostres necessitats, per les coses que nosaltres volem, «però això cal o no?». Pau ens diu: «Nosaltres no sabem pregar com cal.» Quan preguem hem de ser humils: aquesta és la primera actitud per començar a pregar. Així com hi ha el costum a molts llocs, que, per a anar a pregar a l’església, les dones es posen mantellina o se senyen amb aigua beneïda per anar a pregar, així hem de dir-nos, abans de la pregària, allò que sigui més convenient, que Déu em doni allò que sigui més convenient. Ell ho sap. Quan preguem hem de ser humils, per tal que les nostres paraules siguin efectivament pregàries i no una xerrameca que Déu rebutja. Es pot també pregar per motius equivocats: per exemple, derrotar l’enemic en guerra, sense preguntar-nos què en pensa Déu, d’aquella guerra. És fàcil escriure en un estendard «Déu és amb nosaltres»; molts estan ansiosos per assegurar que Déu estigui amb ells, però pocs es preocupen de verificar si ells estan efectivament amb Déu. En la pregària, és Déu qui ens ha de convertir, no som nosaltres els qui hem de convertir Déu. És la humilitat. Jo resaré, però tu, Senyor, converteix el meu cor perquè demani allò que calgui, perquè demani allò que sigui millor per a la meva salut espiritual.

Això no obstant, un escàndol persisteix: quan els homes preguen amb cor sincer, quan demanen béns que corresponen al regne de Déu, quan una mare prega pel fill malalt, per què a vegades sembla que Déu no escolta? Per a respondre a aquesta pregunta cal meditar amb calma els evangelis. Els passatges de la vida de Jesús són plens de pregàries: moltes persones ferides en el cos i en l’esperit li demanen ser guarides; hi ha qui li demana per un amic que ja no camina; hi ha pares i mares que li porten fills i filles malalts… Totes són pregàries impregnades de sofriment. És un cor immens que invoca: «Tingueu pietat de nosaltres!»

Veiem que a vegades la resposta de Jesús és immediata, però en altres casos es difereix en el temps: sembla que Déu no respon. Pensem en la dona cananea que suplica a Jesús per la filla: aquesta dona ha d’insistir molt per a ser escoltada (cf. Mt 15, 21-28). Té també la humilitat d’escoltar una paraula de Jesús que sembla una mica ofensiva: no hem de tirar el pa als gossos, als gossets. Però a aquesta dona no li importa la humiliació: li importa la salut de la filla. I insisteix: «També els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula», i això agrada a Jesús. La valentia en la pregària. O pensem també en el paralític portat pels seus quatre amics: inicialment Jesús perdona els seus pecats i només en un segon moment el guareix en el cos (cf. Mc 2,1-12). Per tant, en alguna ocasió la solució del drama no és immediata. També en la nostra vida, cadascun de nosaltres té aquesta experiència. Tenim una mica de memòria: quantes vegades hem demanat una gràcia, un miracle, diguem-ho així, i no ha passat res. Després, amb el temps, les coses s’han arreglat, però segons el mode de Déu, el mode diví, no segons el que nosaltres volíem en aquell moment. El temps de Déu no és el nostre temps.

Des d’aquest punt de vista, mereix atenció sobretot la guarició de la filla de Jaire (cf. Mc 5,21-33). Hi ha un pare que corre sense alè: la seva filla està malament i per aquest motiu demana l’ajuda de Jesús. El Mestre accedeix de seguida, però mentre van cap a la casa s’esdevé una altra guarició, i després arriba la notícia que la nena és morta. Sembla el final, però Jesús diu al pare: «No tinguis por; tingues només fe» (Mc 5,36). «Continua tenint fe»: perquè la fe sosté la pregària. I, de fet, Jesús despertarà aquella nena del somni de la mort. Però per un cert temps Jaire ha hagut de caminar a les fosques, amb l’única flama de la fe. Senyor, dona’m la fe! Que la meva fe creixi! Hem de demanar aquesta gràcia de tenir fe. Jesús, a l’Evangeli, diu que la fe mou muntanyes. Però, tenir la fe de debò. Jesús, davant la fe dels seus pobres, dels seus homes, cau vençut, sent una tendresa especial, davant aquella fe. I escolta.

També la pregària que Jesús adreça al Pare a Getsemaní sembla restar sense ser escoltada: «Pare, si és possible, allunya de mi això que m’espera.» Sembla que el Pare no l’ha escoltat. El Fill haurà de beure fins al fons el calze de la Passió. Però el Dissabte Sant no és el capítol final, perquè al tercer dia, és a dir, el diumenge, s’esdevé la resurrecció. El mal és senyor del penúltim dia: recordeu bé això. El mal mai no és un senyor del darrer dia, no: del penúltim, el moment on és més fosca la nit, precisament abans de l’aurora. Allí, en el penúltim dia hi ha la temptació on el mal ens fa entendre que ha vençut: «Ho has vist? Jo he vençut!» El mal és senyor del penúltim dia: l’últim dia hi ha la resurrecció. Però el mal mai no és senyor de l’últim dia: És Déu, el Senyor de l’últim dia. Perquè aquest dia pertany només a Déu, i és el dia en què es compliran tots els anhels humans de salvació. Aprenguem a tenir aquesta paciència humil d’esperar la gràcia del Senyor, d’esperar l’últim dia. Moltes vegades, el penúltim dia és molt lleig, perquè els sofriments humans són lletjos. Però el Senyor hi és i en el darrer dia ho resol tot.

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Seguint les línies del Catecisme, en aquesta catequesi ens referim a l’experiència viscuda de la pregària, intentant mostrar algunes dificultats molt comunes, que han de ser identificades i superades. Resar no és fàcil: hi ha moltes dificultats que venen en la pregària. Cal conèixer-les, identificar-les i superar-les.

El primer problema que es presenta a qui prega és la distracció (cf. CEC, 2729). Tu comences a pregar i després la ment va donant voltes i voltes per tot el món; el teu cor és allí, la ment és allí… la distracció de la pregària. La pregària conviu sovint amb la distracció. De fet, a la ment humana li costa aturar-se durant molt de temps en un únic pensament. Tots experimentem aquest continuat remolí d’imatges i d’il·lusions en perenne moviment, que ens acompanyen fins i tot durant el son. I tots sabem que no és bo donar seguiment a aquesta inclinació desordenada.

La lluita per conquerir i mantenir la concentració no es refereix només a la pregària. Si no s’aconsegueix un grau de concentració suficient no es pot estudiar amb profit i tampoc es pot treballar bé. Els atletes saben que les competicions no es guanyen només amb l’entrenament físic sinó també amb la disciplina mental: sobretot amb la capacitat d’estar concentrats i de mantenir desperta l’atenció.

Les distraccions no són culpables, però han de ser combatudes. En el patrimoni de la nostra fe hi ha una virtut que sovint s’oblida, però que està molt present a l’Evangeli. S’anomena «vigilància». I Jesús ho diu molt: «Vetlleu. Pregueu.» El Catecisme la cita explícitament en la seva instrucció sobre la pregària (cf. n. 2730). Sovint Jesús recorda als deixebles el deure d’una vida sòbria, guiada pel pensament que abans o després ell tornarà, com un nuvi de casament o un amo d’un viatge. Però no sabent el dia ni l’hora del seu retorn, tots els minuts de la nostra vida són preciosos i no s’han de perdre amb distraccions. En un instant que no coneixem ressonarà la veu de nostre Senyor: en aquell dia, benaurats els servents que ell trobi treballant, encara concentrats en allò que realment importa. No s’han dispersat seguint totes les atraccions que els venien al cap, sinó que han intentat caminar pel camí correcte, fent el bé i fent el seu treball. Aquesta és la distracció: que la imaginació dona voltes, voltes, voltes… Santa Teresa anomenava aquesta imaginació que dona voltes i voltes en la pregària, «la boja de la casa»: és com una boja que et fa donar voltes, voltes… Hem d’aturar-la i engabiar-la, amb l’atenció.

Un discurs diferent es mereix el temps de la sequedat. El Catecisme el descriu d’aquesta manera: «El cor és eixut, sense gust pels pensaments, records i sentiments, ni tan sols espirituals. És el moment de la fe pura que es manté fidelment amb Jesús en l’agonia i al sepulcre» (n. 2731). La sequedat ens fa pensar en el Divendres Sant, en la nit i el Dissabte Sant, tot el dia: Jesús no hi és, és a la tomba; Jesús està mort: estem sols. I aquest és el pensament mare de la sequedat. Sovint no sabem quines són les raons de la sequedat: pot dependre de nosaltres mateixos, però també de Déu, que permet certes situacions de la vida exterior o interior. O, a vegades pot ser un mal de cap o un mal de fetge que t’impedeix entrar en la pregària. Sovint no en sabem bé la raó. Els mestres espirituals descriuen l’experiència de la fe com un continu alternar-se dels temps de consolació i de desolació; moments en els quals tot és fàcil, mentre que altres estan marcats per una gran pesadesa. Moltes vegades, quan trobem un amic, diem: «Com estàs?» «Estic molt abatut.» Moltes vegades estem «abatuts», és a dir, no tenim sentiments, no tenim consol, no podem més. Són aquells dies grisos… i n’hi ha, molts, en la vida! Però el perill està a tenir el cor gris: quan aquest «estar abatut» arriba al cor i l’emmalalteix… i ha gent que viu amb el cor gris. Això és terrible: no es pot resar, no es pot sentir consol amb el cor gris! O no es pot portar endavant una sequedat espiritual amb el cor gris. El cor ha d’estar obert i lluminós, perquè hi entri la llum del Senyor. I si no hi entra, cal esperar-la amb esperança. Però no tancar-la en el gris.

Després, una mica diferent és la peresa, un altre defecte, un altre vici, que és una autèntica temptació contra la pregària i, més en general, contra la vida cristiana. La peresa és «una forma de depressió deguda a la deixadesa en l’ascesi, a la baixada de la vigilància, a la negligència del cor» (CIC, 2733). És un dels set «pecats capitals» perquè, alimentat per la presumpció, pot conduir a la mort de l’ànima.

Què s’ha de fer, doncs, en aquesta successió d’entusiasmes i abatiments? S’ha d’aprendre a caminar sempre. El veritable progrés de la vida espiritual no consisteix a multiplicar els èxtasis, sinó a ser capaços de perseverar en temps difícils: camina, camina, camina… I si estàs cansat, atura’t una mica i torna a caminar. Però amb perseverança. Recordem la paràbola de sant Francesc sobre la perfecte alegria: no és en les infinites fortunes plogudes del Cel on es mesura l’habilitat d’un frare, sinó en el caminar amb constància, fins i tot quan no s’és reconegut, fins i tot quan s’és maltractat, fins i tot quan tot ha perdut el gust dels inicis. Tots els sants han passat per aquesta «nit fosca» i no ens hem d’escandalitzar si, llegint els seus diaris, escoltem el relat de les nits de pregària apàtica, viscuda sense gust. Hem d’aprendre a dir: «També si tu, Déu meu, sembla que facis de tot perquè jo deixi de creure en tu, jo, malgrat això, continuo pregant-te.» Els creients no apaguen mai la pregària! Aquesta a vegades pot assemblar-se a la de Job, que no accepta que Déu el tracti injustament, protesta i el crida a judici. Però, moltes vegades, també protestar davant Déu és una forma de resar o, com deia aquella velleta, «enfadar-se amb Déu és una forma de resar, també», perquè moltes vegades el fill s’enfada amb el pare: és una forma de relació amb el pare; perquè el reconeix «pare», s’hi enfada…

I també nosaltres, que som molt menys sants i pacients que Job, sabem que finalment, en concloure aquest temps de desolació, en el qual hem elevat al Cel crits muts i molts «per què?», Déu ens respondrà. No hem d’oblidar la pregària del «per què?»: és la pregària que fan els nens quan comencen a entendre les coses i els psicòlegs l’anomenen «l’edat del per què», perquè el nen pregunta al pare: «Papa, per què…?» Papa, per què…? Però alerta: el nen no escolta la resposta del pare. El pare comença a respondre i el nen arriba amb un altre per què. Només vol atraure sobre ell la mirada del pare; i quan nosaltres ens enfadem una mica amb Déu i comencem a dir per què, estem atraient el cor del nostre Pare cap a la nostra misèria, cap a la nostra dificultat, cap a la nostra vida. Però sí, tingueu la valentia de dir a Déu: «Però per què…?» Perquè a vegades, enfadar-se una mica fa bé, perquè ens fa despertar aquesta relació de fill a Pare, de filla a Pare, que nosaltres hem de tenir amb Déu. I també les nostres expressions més dures i més amargues, ell les recollirà amb l’amor d’un pare, i les considerarà com un acte de fe, com una pregària.

19

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Estic content de reprendre aquesta trobada cara a cara, perquè us he de dir que no és bonic parlar davant el no-res d’una càmera. No és bonic. I ara, després de tants mesos, gràcies a la valentia de monsenyor Sapienza —que ha dit: «No, ho farem allí!»— estem aquí reunits. És bo, monsenyor Sapienza! I trobar la gent, i trobar-vos a vosaltres, cadascú amb la seva pròpia història, gent que ve de tot arreu, d’Itàlia, dels Estats Units, de Colòmbia, després aquell petit equip de futbol format per quatre germans suïssos —em sembla— que són allí… quatre. Falta la germana, esperem que arribi… I veure-us a cada un de vosaltres a mi m’alegra, perquè tots som germans en el Senyor i mirar-nos ens ajuda a pregar l’un per l’altre. També la gent que és lluny però sempre es fa propera. La germana sor Geneviève, que no pot faltar, que ve del Lunapark, gent que treballa: són molts i tots són aquí. Gràcies per la vostra presència i per la vostra visita. Porteu el missatge del Papa a tothom. El missatge del Papa és que jo prego per tots, i demano que pregueu per mi units en la pregària.

I parlant de la pregària, la pregària cristiana, com tota la vida cristiana, no és «com anar a passeig». Cap dels grans orants que trobem a la Bíblia i en la història de l’Església ha tingut una pregària «còmoda». Sí, es pot resar com els lloros —bla, bla, bla, bla, bla—, però això no és pregària. La pregària certament dona una gran pau, però a través d’un combat interior, a vegades dur, que pot acompanyar també períodes llargs de la vida. Pregar no és una cosa fàcil, i per això nosaltres escapem de la pregària. Cada vegada que volem fer-ho, de seguida ens venen a la ment moltes altres activitats, que en aquell moment semblen més importants i urgents. Això em passa també a mi: aniré a resar una mica… I no, he de fer això, i això altre… Fugim de la pregària, no sé per què, però és així. Gairebé sempre, després d’haver posposat la pregària, ens adonem que aquelles coses no eren gens essencials, i que potser hem perdut el temps. L’Enemic ens enganya així.

Tots els homes i les dones de Déu mencionen no sols l’alegria de la pregària, sinó també la molèstia i la fatiga que pot causar: en alguns moments és una dura lluita mantenir la fe en els temps i en les formes de la pregària. Algun sant l’ha portat endavant durant anys sense sentir-ne cap gust, sense percebre’n la utilitat. El silenci, la pregària, la concentració són exercicis difícils, i alguna vegada la naturalesa humana es rebel·la. Ens estimaríem més estar en qualsevol altra part del món, però no allí, en aquell banc de l’església pregant. Qui vol resar ha de tenir present que la fe no és fàcil, i alguna vegada s’esdevé en una foscor gairebé total, sense punts de referència. Hi ha moments de la vida de fe que són foscos i per això algun sant els anomena «la nit fosca», perquè no se sent res. Però jo continuo resant.

El Catecisme enumera una llarga sèrie d’enemics de la pregària, els que fan difícil pregar, que posen dificultats (cf. n. 2726-2728). Alguns dubten que aquesta pugui aconseguir veritablement l’Omnipotent, ¿però per què Déu està en silenci? Si Déu és Omnipotent, podria dir dues paraules i acabar la història. Davant l’inaprendible del que és diví, altres sospiten que la pregària sigui una mera operació psicològica; alguna cosa que potser és útil, però no vertadera ni necessària: i es podria fins i tot ser practicants sense ser creients. I així de manera successiva, moltes explicacions.

Els pitjors enemics de la pregària són dins nostre. El Catecisme els anomena així: «desànim davant les nostres sequedats, tristesa de no donar-ho tot al Senyor, ja que tenim “grans béns”, decepció de no ser escoltats d’acord amb la nostra pròpia voluntat, ferida en el nostre orgull que s’endureix sobre la nostra indignitat de pecadors, al·lèrgia a la gratuïtat de la pregària, etc.» (n. 2728). Es tracta clarament d’una llista resumida que podria ser ampliada.

¿Què hem de fer en el temps de la temptació, quan tot sembla vacil·lar? Si explorem la història de l’espiritualitat, notem de seguida com els mestres de l’ànima tenien ben clara la situació que hem descrit. Per a superar-la, cada un d’ells va oferir alguna contribució: una paraula de saviesa, o un suggeriment per a afrontar els temps plens de dificultat. No es tracta de teories elaborades a la taula, no, sinó de consells nascuts de l’experiència, que mostren la importància de resistir i de perseverar en la pregària.

Seria interessant repassar almenys alguns d’aquests consells, perquè cada un mereix ser aprofundit. Per exemple, els exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola són un llibre de gran saviesa que ensenya a posar en ordre la pròpia vida. Fa entendre que la vocació cristiana és militància, és decisió d’estar sota la bandera de Jesucrist i no sota la del diable, intentant fer el bé també quan és difícil.

En els temps de prova està bé recordar que no estem sols, que algú vetlla al costat nostre i ens protegeix. També sant Antoni Abat, el fundador del monacat cristià, a Egipte, va afrontar moments terribles, en els quals la pregària es transformava en dura lluita. El seu biògraf sant Atanasi, bisbe d’Alexandria, narra que un dels pitjors episodis el va viure el Sant ermità entorn als trenta-cinc anys, mitjana edat que per a molts comporta una crisi. Antoni va ser torbat per aquella prova, però va resistir. Quan finalment va tornar a la serenitat, es va adreçar al seu Senyor amb un to gairebé de retret: «On eres? Per què no vas venir de seguida a posar fi als meus sofriments?» I Jesús va respondre: «Antoni, jo era allí. Però esperava veure’t combatre» (Vida d’Antoni, 10).

Combatre en la pregària. Moltes vegades la pregària és un combat. Em ve a la memòria un fet que vaig viure de prop, quan era a l’altra diòcesi. Hi havia una parella que tenia una filla de nou anys amb una malaltia que els metges no sabien què era. Al final, a l’hospital, el metge va dir a la mare: «Senyora, truqui al seu marit.» El marit era a la feina; eren obrers, treballaven cada dia. I va dir al pare: «La nena no passarà d’aquesta nit. És una infecció, no hi podem fer res.» Aquell home, potser no anava a missa cada diumenge, però tenia una fe gran. Va sortir plorant, va deixar la dona allí amb la nena a l’hospital, va agafar el tren i va fer els setanta quilòmetres de distància fins a la basílica de la Mare de Déu de Luján, la patrona d’Argentina. I allí —la basílica ja estava tancada, perquè eren gairebé les deu de la nit— ell es va aferrar a les reixes de la basílica i tota la nit va estar pregant a la Mare de Déu, combatent per la salut de la filla. Aquesta no és una fantasia. Jo ho he vist! Ho he viscut. Aquell home combatent allí. Al final, a les sis del matí, es va obrir l’església i ell va entrar a saludar la Mare de Déu: tota la nit «combatent», i després va tornar a casa. Quan va arribar va buscar la seva dona, però no la va trobar i va pensar: «Se n’ha anat. No, la Mare de Déu no em pot fer això.» Després la va trobar somrient, que deia: «No sé què ha passat; els metges diuen que ha canviat així i que ara està guarida.» Aquell home lluitant amb la pregària ha obtingut la gràcia de la Mare de Déu. La Mare de Déu l’ha escoltat. I això ho he vist jo: la pregària fa miracles, perquè la pregària va precisament al centre de la tendresa de Déu que ens estima com un pare. I quan no es compleix la gràcia, en farà una altra que després veurem amb el temps. Però sempre és necessari el combat en la pregària per demanar la gràcia. Sí, a vegades nosaltres demanem una gràcia que necessitem, però la demanem així, sense ganes, sense combatre, però no es demanen així les coses serioses. La pregària és un combat i el Senyor sempre és amb nosaltres.

Si en un moment de ceguesa no aconseguim veure la seva presència, ho aconseguirem en un futur. També nosaltres repetirem la mateixa frase que va dir un dia el patriarca Jacob: «Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia» (Gn 28,16). Al final de la nostra vida, mirant cap enrere, també nosaltres podrem dir: «Em pensava que estava sol, però no, no ho estava: Jesús era amb mi.» Tots podem dir això.

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Continuem amb les catequesis sobre la pregària i en aquesta catequesi voldria aturar-me en la pregària de contemplació.

La dimensió contemplativa de l’ésser humà —que encara no és la pregària contemplativa— és una mica com la «sal» de la vida: dona sabor, dona gust als nostres dies. Es pot contemplar mirant el sol naixent al matí, o els arbres que es vesteixen de verd a la primavera; es pot contemplar escoltant música o el cant dels ocells, llegint un llibre, davant d’una obra d’art o aquella obra mestra que és el rostre humà… Carlo Maria Montini, enviat com a bisbe a Milà, va titular la seva primera carta pastoral «La dimensió contemplativa de la vida»: de fet, qui viu en una gran ciutat, on tot —podem dir— és artificial, on tot és funcional, corre el risc de perdre la capacitat de contemplar. Contemplar no és en primer lloc una manera de fer, sinó que és una manera de ser: ser contemplatiu.

Ser contemplatius no depèn dels ulls, sinó del cor. I aquí entra en joc la pregària com a acte de fe i d’amor, com a «respiració» de la nostra relació amb Déu. La pregària purifica el cor, i amb això aclareix també la mirada, permetent acollir la realitat des d’un altres punt de vista. El Catecisme descriu aquesta transformació del cor per part de la pregària citant un famós testimoni del sant rector d’Ars: «La contemplació és mirada de fe fixada en Jesús. “El miro i ell em mira”, deia, en temps del seu sant Rector, un pagès d’Ars que pregava davant el sagrari. […] La llum de la mirada de Jesús ens il·lumina els ulls del nostre cor; ens ensenya a veure-ho tot a la llum de la seva veritat i de la seva compassió per tots els homes» (Catecisme de l’Església catòlica, 2715). Tot neix d’allí: d’un cor que se sent mirat amb amor. Llavors la realitat és contemplada amb ulls diferents.

«El miro i ell em mira!» És així: en la contemplació amorosa, típica de la pregària més íntima, no són necessàries gaires paraules: n’hi ha prou amb una mirada; n’hi ha prou amb estar convençuts que la nostra vida està envoltada d’un amor gran i fidel del qual res no ens podrà separar.

Jesús ha estat mestre d’aquesta mirada. En la seva vida no han faltat mai els temps, els espais, els silencis, la comunió amorosa que permet l’existència de no ser devastada per les proves inevitables, sinó de custodiar intacta la bellesa. El seu secret era la relació amb el Pare celeste.

Pensem en el moment de la Transfiguració. Els Evangelis col·loquen aquest episodi en el moment crític de la missió de Jesús, quan creixen entorn a ell la protesta i el rebuig. Fins i tot entre els seus deixebles molts no ho entenen i se’n van; un dels Dotze alimenta pensaments de traïció. Jesús comença a parlar obertament dels sofriments i de la mort que l’esperen a Jerusalem. En aquest context Jesús puja dalt la muntanya amb Pere, Jaume i Joan. Diu l’Evangeli de Marc: «Es transfigurà davant d’ells: els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així» (9,2-3). Precisament en el moment en què Jesús és incomprès —se n’anaven, el deixaven sol perquè no l’entenien—, en aquest moment que ell és incomprès, precisament quan tot sembla entenebrir-se en un remolí de malentesos, és allí on resplendeix una llum divina. És la llum de l’amor del Pare, que omple el cor del Fill i transfigura tota la seva Persona.

Alguns mestres d’espiritualitat del passat han entès la contemplació com oposada a l’acció, i han exaltat aquelles vocacions que fugen del món i dels seus problemes per a dedicar-se completament a la pregària. En realitat, en Jesucrist, en la seva persona i en l’Evangeli no hi ha contraposició entre contemplació i acció, no. A l’Evangeli en Jesús no hi ha contradicció. Aquesta pot provenir de la influència d’algun filòsof neoplatònic, però segurament es tracta d’un dualisme que no pertany al missatge cristià.

Hi ha una única gran crida a l’Evangeli, i és la de seguir Jesús pel camí de l’amor. Aquest és el zenit, és el centre de tot. En aquest sentit caritat i contemplació són sinònims, diuen el mateix. Sant Joan de la Creu sostenia que un petit acte d’amor pur és més útil a l’Església que totes les altres obres juntes. Allò que neix de la pregària i no de la presumpció del nostre jo, allò que és purificat per la humilitat, fins i tot si és un acte d’amor apartat i silenciós, és el miracle més gran que un cristià pugui realitzar. I aquest és el camí de la pregària de contemplació: jo el miro i ell em mira! Aquest acte d’amor en el diàleg silenciós amb Jesús ha fet molt de bé a l’Església.

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui parlem d’aquella forma de pregària que és la meditació. Per a un cristià «meditar» és buscar una síntesi: significa posar-se davant la gran pàgina de la Revelació per a intentar fer-la nostra, assumint-la completament. I el cristià, després d’haver acollit la Paraula de Déu, no la té tancada dins seu, perquè aquella Paraula ha de trobar-se amb l’«altre llibre», que el Catecisme anomena «el de la vida» (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 2706). És el que  intentem fer cada vegada que meditem la Paraula.

La pràctica de la meditació ha rebut en aquests anys una gran atenció. No sols en parlen els cristians: hi ha una pràctica meditativa en gairebé totes les religions del món. Però es tracta d’una activitat difosa també entre persones que no tenen una visió religiosa de la vida. Tots necessitem meditar, reflexionar, retrobar-nos a nosaltres mateixos, és una dinàmica humana. Sobretot, en el voraç món occidental es busca la meditació perquè aquesta representa un alt terraplè contra l’estrès quotidià i el buit que s’escampa per tot arreu. Allí trobem, per tant, la imatge dels joves i adults asseguts en recolliment, en silenci, amb els ulls mig tancats… Però podem preguntar-nos: què fan aquestes persones? Mediten. És un fenomen que s’ha de mirar amb bons ulls: de fet, nosaltres no estem fets per a córrer en continuació, tenim una vida interior que no pot ser sempre trepitjada. Meditar és, per tant, una necessitat de tots. Meditar, per dir-ho d’alguna manera, s’assemblaria a aturar-se i respirar profundament en la vida.

Però ens adonem que aquesta paraula, una vegada acollida en un context cristià, assumeix una especificitat que no ha de ser cancel·lada. Meditar és una dimensió humana necessària, però meditar en el context cristià va més enllà: és una dimensió que no ha de ser cancel·lada. La gran porta a través de la qual passa la pregària d’un batejat —ho recordem una vegada més— és Jesucrist. Per al cristià la meditació entra per la porta de Jesucrist. També la pràctica de la meditació segueix aquest camí. I el cristià, quan prega, no aspira a la plena transparència d’ell mateix, no es posa a buscar el nucli més profund del seu jo. Això és lícit, però el cristià busca una altra cosa. La pregària del cristià és sobretot encontre amb l’Altre, amb l’Altre però amb A majúscula: l’encontre transcendent amb Déu. Si una experiència de pregària ens dona la pau interior, o el domini de nosaltres mateixos, o la lucidesa sobre el camí que hem d’emprendre, aquests resultats són, per dir-ho d’alguna manera, efectes col·laterals de la gràcia de la pregària cristiana que és l’encontre amb Jesús, és a dir, meditar és anar a l’encontre amb Jesús, guiats per una frase o una paraula de la Sagrada Escriptura.

El terme «meditació» al llarg de la història ha tingut significats diferents. També dins el cristianisme es refereix a experiències espirituals diferents. Malgrat això, es poden traçar algunes línies comunes, i en això ens hi ajuda també el Catecisme, que diu així: «Els mètodes de meditació són tan diversos com els mestres espirituals. […] Però un mètode només és una guia; l’important és avançar, amb l’Esperit Sant, per l’únic camí de la pregària: el Crist Jesús.» (n. 2707). I aquí ens indica un company de camí, un que ens guia: l’Esperit Sant. No és possible la meditació cristiana sense l’Esperit Sant. És ell qui ens guia a l’encontre amb Jesús: Jesús ens havia dit: «Us enviaré l’Esperit Sant. Ell us ensenyarà i us explicarà. Us ensenyarà i us explicarà.» I també en la meditació, l’Esperit Sant és la guia per anar endavant en l’encontre amb Jesucrist.

Per tant, són molts els mètodes de meditació cristiana: alguns molt sobris, altres més articulats; alguns accentuen la dimensió intel·lectual de la persona, altres més aviat l’afectiva i emotiva. Són mètodes. Tots són importants i tot són dignes de ser practicats, pel fet que poden ajudar l’experiència de la fe a convertir-se en un acte total de la persona: no prega només la ment, prega tot l’home, la totalitat de la persona, i tampoc prega només el sentiment. En l’antiguitat s’acostumava a dir que l’òrgan de la pregària és el cor, i així explicaven que és tot l’home, a partir del seu centre, del cor, que entra en relació amb Déu, i no sols algunes facultats seves. Per això s’ha de recordar sempre que el mètode és un camí, no una meta; qualsevol mètode de pregària, si vol ser cristià, forma part d’aquella sequela Christi que és l’essència de la nostra fe. Els mètodes de meditació són camins per recórrer per a arribar a l’encontre amb Jesús, però si tu t’atures en el camí i mires només el camí, no trobaràs mai Jesús. Faràs del camí un déu, però el camí és un mitjà per a portar-te a Jesús. El Catecisme diu: «La meditació posa en acció el pensament, la imaginació, l’emoció i el desig. Aquesta mobilització és necessària per aprofundir les conviccions de fe, suscitar la conversió del cor i enfortir la voluntat de seguir el Crist. La pregària cristiana s’aplica preferentment a meditar “els misteris del Crist”» (n. 2708).

Aquesta és, per tant, la gràcia de la pregària cristiana. Crist no és lluny, sinó que està sempre en relació amb nosaltres. No hi ha aspecte de la seva persona divino-humana que no pugui convertir-se per a nosaltres en lloc de salvació i de felicitat. Cada moment de la vida terrenal de Jesús, a través de la gràcia de la pregària, es pot convertir per a nosaltres en contemporani, gràcies a l’Esperit Sant, la guia. Però vosaltres sabeu que no es pot pregar sense la guia de l’Esperit Sant. És ell qui ens guia! I gràcies a l’Esperit Sant, també nosaltres estem presents en el riu Jordà, quan Jesús s’hi submergeix per a rebre el baptisme. També nosaltres som comensals de les noces de Canà, quan Jesús dona el vi més bo per a la felicitat dels esposos, és a dir, és l’Esperit Sant qui ens uneix amb aquests misteris de la vida de Crist, perquè en la contemplació de Jesús fem experiència de la pregària per a unir-nos més a ell. També nosaltres assistim sorpresos a les moltes guaricions realitzades pel Mestre. Agafem l’Evangeli, fem la meditació d’aquells misteris de l’Evangeli i l’Esperit ens guia per a estar-hi presents. I en la pregària —quan resem— tots nosaltres som com el leprós purificat, el cec Bartimeu que recupera la vista, Llàtzer que surt del sepulcre… També nosaltres som guarits en la pregària com va ser guarit el cec Bartimeu, aquell altre, el leprós… També nosaltres hem ressuscitat, com va ressuscitar Llàtzer, perquè la pregària de meditació guiada per l’Esperit Sant, ens porta a reviure aquests misteris de la vida de Crist i a trobar-nos amb Crist i dir, amb el cec: «Senyor, tingues pietat de mi, tingues pietat de mi.» «I què vols?» «Veure-hi, entra en aquest diàleg.» I la meditació cristiana, guiada per l’Esperit ens porta aquest diàleg amb Jesús. No hi ha pàgina de l’Evangeli on no hi hagi lloc per a nosaltres. Meditar, per a nosaltres, cristians, és una forma de trobar Jesús. I així, només així, retrobar-nos amb nosaltres mateixos. I això no és un tancar-nos en nosaltres mateixos, no: anar a Jesús i en Jesús trobar-nos a nosaltres mateixos, guarits, ressuscitats, forts per la gràcia de Jesús. I trobar Jesús salvador de tots, també meu. I això gràcies a la guia de l’Esperit Sant.

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

La pregària és diàleg amb Déu; i tota criatura, en un cert sentit, «dialoga amb Déu». En l’ésser humà, la pregària es converteix en paraula, invocació, cant, poesia… La Paraula divina s’ha fet carn, i en la carn de cada home la paraula torna a Déu en la pregària.

Les paraules són les nostres criatures, però són també les nostres mares, i d’alguna manera ens modelen. Les paraules d’una pregària ens fan travessar sense perill una vall fosca, ens dirigeixen cap a prats verds i rics en aigües, fent-nos festejar sota els ulls d’un enemic, com ens ensenya a recitar el salm (cf. Sl 23). Les paraules amaguen sentiments, però existeix també el camí invers: aquell en el qual les paraules modelen els sentiments. La Bíblia educa l’home per tal que tot surti a la llum de la paraula, que res humà no sigui exclòs, censurat. El dolor, sobretot, és perillós si resta cobert, tancat dins nostre… Un dolor tancat dins nostre, que no pot expressar-se o desfogar-se, pot enverinar l’ànima; és mortal.

Per aquesta raó la Sagrada Escriptura ens ensenya a pregar també amb paraules a vegades audaces. Els escriptors sagrats no volen enganyar-nos sobre l’home: saben que en el seu cor allotgen també sentiments poc edificants, fins i tot odi. Cap de nosaltres no neix sant, i quan aquests mals sentiments truquen a la porta del nostre cor cal ser capaços de desactivar-los amb la pregària i amb les paraules de Déu. En els salms trobem també expressions molt dures contra els enemics —expressions que els mestres espirituals ens ensenyen per a referir-nos al diable i als nostres pecats—; i també són paraules que pertanyen a la realitat humana i que han acabat a la llera de les Sagrades Escriptures. Són allí per a testimoniar-nos que, si davant la violència no existissin les paraules, per a fer inofensius els mals sentiments, per a canalitzar-los per tal que no fereixin, el món estaria completament enfonsat.

La primera pregària humana és sempre una recitació vocal. En primer lloc, es mouen sempre els llavis. Encara que, com tots sabem, resar no significa repetir paraules, malgrat això la pregària vocal és la més segura i sempre és possible fer-la. Els sentiments, en canvi, encara que siguin nobles, són sempre incerts: van i venen, ens abandonen i retornen. I no sols això, també les gràcies de la pregària són imprevisibles: en algun moment les consolacions abunden, però en els dies més foscos semblen evaporar-se del tot. La pregària del cor és misteriosa i en alguns moments es fa fonedissa. La pregària dels llavis, la que xiuxiueja o es recita en el cor, però, està sempre disponible, i és necessària per al treball manual. El Catecisme afirma: «La pregària vocal és un element indispensable de la vida cristiana. Als deixebles, atrets per la pregària silenciosa del Mestre, aquest els ensenya una pregària vocal: el parenostre» (n. 2701). «Ensenya’ns a resar», demanen els deixebles a Jesús, i Jesús ensenya una oració vocal: el parenostre. I en aquesta oració hi és tot.

Tots hauríem de tenir la humilitat d’algunes persones grans que, a l’església, potser perquè la seva oïda ja no està bé, reciten a mitja veu les pregàries que van aprendre d’infants, omplint el passadís de xiuxiuejos. Aquesta pregària no molesta el silenci, sinó que testimonia la fidelitat al deure de la pregària, practicada durant tota la vida, sense fallar mai. Aquests orants de la pregària humil són sovint els grans intercessors de les parròquies: són els roures que cada any estenen les seves branques, per a donar ombra al major nombre de persones. Només Déu sap quant i quan el seu cor està unit a aquestes pregàries recitades: segurament també aquestes persones han hagut d’afrontar nits i moment de buit. Però a la pregària vocal s’hi pot ser sempre fidel. És com una àncora: aferrar-se a la corda per a quedar-se allí, fidel, passi el que passi.

Tots hem d’aprendre de la constància d’aquell pelegrí rus, del qual parla una cèlebre obra d’espiritualitat, el qual va aprendre l’art de la pregària repetint infinites vegades la mateixa invocació: «Jesús, Crist, Fill de Déu, Senyor, tingueu pietat de nosaltres pecadors!» (cf. CEC, 2616; 2667). Repetia només això. Si arriben favors a la seva vida, si la pregària es fa un dia suficientment càlida com per a percebre la presència del Regne aquí enmig nostre, si la seva mirada es transforma fins ser com la d’un infant, és perquè ha insistit en la recitació d’una senzilla jaculatòria cristiana. Al final, aquesta es converteix en part de la seva respiració. És bonica la història del pelegrí rus: és un llibre per a tots. Us aconsello de llegir-lo: us ajudarà a entendre què és la pregària vocal.

Per tant, no hem de menysprear la pregària vocal. Algú diu: «És cosa d’infants, per a la gent ignorant; jo estic buscant la pregària mental, la meditació, el buit interior perquè vingui Déu.» Si us plau, no cal caure en la supèrbia de menysprear la pregària vocal. És la pregària dels senzills, la que ens ha ensenyat Jesús: Pare nostre, que esteu en el cel… Les paraules que pronunciem ens agafen de la mà; en alguns moments retornen el gust, desperten fins i tot el cor més adormit; desperten els sentiments dels qui havíem perdut la memòria, i ens porten de la mà cap a l’experiència de Déu. I sobretot són les úniques, de manera segura, que dirigeixen a Déu les preguntes que ell vol escoltar. Jesús no ens ha deixat enmig de la boira. Ens ha dit: «Vosaltres, quan reseu, digueu això!» I ens ha ensenyat la pregària del parenostre (cf. Mt 6,9).

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

L’Església és una gran escola de pregària. Molts de nosaltres hem après a dir les primeres oracions estant a la falda dels pares o dels avis. Potser custodiem el record de la mare i del pare que ens ensenyaven a recitar les oracions abans d’anar a dormir. Aquests moments de recolliment són sovint aquells en què els pares escolten dels fills alguna confidència íntima i poden donar el seu consell inspirat en l’Evangeli. Després, en el camí del creixement, es fan altres encontres, amb altres testimonis i mestres de pregària (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 1686-2687). Es bo recordar-los.

La vida d’una parròquia i de qualsevol comunitat cristiana està marcada pels temps de la litúrgia i de la pregària comunitària. Aquell do que en la infància hem rebut amb senzillesa, ens adonem que és un patrimoni gran, un patrimoni molt ric, i que l’experiència de la pregària mereix ser aprofundida cada vegada més (cf. ibid, 2688). L’hàbit de la fe no és emmidonat, es desenvolupa en nosaltres; no és rígid, creix, també a través de moments de crisi i resurreccions; encara més, no es pot créixer sense moments de crisi, perquè la crisi et fa créixer: entrar en crisi és una manera necessària per a créixer. I la respiració de la fe és la pregària: creixem en la fe tant com aprenem a resar. Després d’alguns passatges de la vida, ens adonem que sense la fe no hauríem pogut aconseguir-ho i que la pregària ha estat la nostra força. No sols la pregària personal, sinó també la dels germans i germanes, i de la comunitat que ens ha acompanyat i sostingut, de la gent que ens coneix, de la gent a qui demanem que preguin per nosaltres.

La vida d’una parròquia i de qualsevol comunitat cristiana està marcada pels temps de la litúrgia i de la pregària comunitària. Aquell do que en la infància hem rebut amb senzillesa, ens adonem que és un gran patrimoni, un patrimoni molt ric, i que l’experiència de la pregària mereix ser aprofundida cada vegada més (cf. ibid. 2688). L’hàbit de la fe no està emmidonat, es desenvolupa amb nosaltres; no és rígid, creix, també a través de moments de crisi i resurreccions; encara més, no es pot créixer sense moments de crisi, perquè la crisi et fa créixer: entrar en crisi és una manera necessària per a créixer. I la respiració de la fe és la pregària: creixem en la fe tant com aprenem a pregar. Després d’algunes situacions de la vida, ens adonem que sense la fe no hauríem pogut aconseguir-ho i que la pregària ha estat la nostra força. No sols la pregària personal, sinó també la dels germans i germanes, i de la comunitat que ens ha acompanyat i sostingut, de la gent que ens coneix, de la gent a la qual demanem pregar per nosaltres.

També per això a l’Església floreixen contínuament comunitats i grups dedicats a la pregària. Algun cristià sent fins i tot la crida a fer de la pregària l’acció principal de les seves jornades. A l’Església hi ha monestirs, hi ha convents, ermites, on viuen persones consagrades a Déu que sovint es converteixen en centres d’irradiació espiritual. Són comunitats de pregària que irradien espiritualitat. Són petits oasis en els quals es comparteix una pregària intensa i es construeix dia a dia la comunió fraternal. Són cèl·lules vitals, no sols per al teixit eclesial sinó per a la societat mateix. Pensem, per exemple, en el rol que va tenir el monacat per al naixement i el creixement de la civilització europea, i també en altres cultures. Pregar i treballar en comunitat porta endavant el món. És un motor.

Tot en l’Església neix en la pregària, i tot creix gràcies a la pregària. Quan l’Enemic, el Maligne, vol combatre l’Església, ho fa primer intentant assecar les seves fonts, impedint-li de pregar. Per exemple, ho veiem en alguns grups que es posen d’acord per tirar endavant reformes eclesials, canvis en la vida de l’Església… Hi ha moltes organitzacions, hi ha els mitjans de comunicació que informem a tothom… Però la pregària no es veu, no es prega. «Hem de canviar això, hem de prendre aquesta decisió que és una mica forta.» És interessant la proposta, és interessant, només amb la discussió, només amb els mitjans de comunicació, però on és la pregària? La pregària és la que obre la porta a l’Esperit Sant, que és qui inspira per anar endavant. Els canvis en l’Església, sense pregària no són canvis d’Església, són canvis de grup. I quan l’Enemic —com he dit— vol combatre l’Església, ho fa en primer lloc intentant assecar-li les fonts, impedint-li de pregar i induint-la a fer aquestes altres propostes. Si cessa la pregària, en un primer moment sembla que tot pugui anar endavant com sempre —per inèrcia—, però de mica en mica després l’Església s’adona que s’ha convertit en un embolcall buit, que ha perdut l’eix de suport, que ja no té la font del calor i de l’amor.

Les dones i els homes sants no tenen una vida més fàcil que els altres, encara més, ells també tenen els seus problemes per afrontar i, a més, sovint són objecte d’oposicions. Però la seva força és la pregària, que treuen sempre del «pou» inesgotable de la mare Església. Amb la pregària alimenten la flama de la seva fe, com es feia amb l’oli dels llums. I així van endavant caminant en la fe i en l’esperança. Els sants, que sovint als ulls del món compten poc, en realitat són els que el sostenen, no amb les armes del diner i del poder, dels mitjans de comunicació, etc., sinó amb les armes de la pregària.

A l’Evangeli de Lluc Jesús planteja una pregunta dramàtica que sempre ens fa reflexionar: «El Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?» (Lc 18,8), o trobarà només organitzacions, com un grup d’«empresaris de la fe», tots ben organitzats, que fan beneficència, moltes coses…, o trobarà fe? «El Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?» Aquesta pregunta és al final d’una paràbola que mostra la necessitat de pregar amb perseverança, sense cansar-se (cf. v. 1-8). Per tant, podem concloure que el llum de la fe estarà sempre encès a la terra mentre hi hagi l’oli de la pregària. El llum de la veritable fe de l’Església estarà sempre encès a la terra mentre hi hagi l’oli de la pregària. És allò que fa tirar endavant la fe i fa tirar endavant la nostra pobra vida, dèbil, pecadora, però la pregària la farà tirar endavant amb seguretat. És una pregunta que nosaltres, cristians, hem de fer-nos: Reso? Resem? Com reso? Com els lloros o amb el cor? Com reso? Reso segur que sóc a l’Església i reso amb l’Església, o reso una mica segons les meves idees i faig que les meves idees es converteixin en pregària? Aquesta és una pregària pagana, no cristiana. Ho repeteixo: podem concloure que el llum de la fe estarà sempre encès a la terra mentre hi hagi l’oli de la pregària.

I aquesta és una feina essencial de l’Església: pregar i educar per a pregar. Transmetre de generació en generació el llum de la fe amb l’oli de la pregària. El llum de la fe que il·lumina, que organitza les coses realment com són, però que pot tirar endavant només amb l’oli de la pregària, sinó s’apaga. Sense el resplendor d’aquest llum no podrem veure el camí per evangelitzar, encara més, no podrem veure el camí per a creure bé; no podrem veure els rostres dels germans als quals ens hem d’acostar i servir; no podrem il·luminar l’habitació on trobar-nos en comunitat… Sense la fe, tot s’enfonsa; i sense la pregària, la fe s’apaga. Fe i pregària, juntes. No hi ha altre camí. Per això l’Església, que és casa i escola de comunió, és casa i escola de fe i de pregària.

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui voldria reflexionar sobre la relació entre la pregària i la comunió dels sants. De fet, quan resem, mai no ho fem sols: encara que no ho pensem, estem immersos en un majestuós riu d’invocacions que ens precedeix i continua després nostre.

En les pregàries que trobem a la Bíblia, i que sovint ressonen en la litúrgia, veiem la petjada d’històries antigues, d’alliberaments prodigiosos, de deportacions i tristos exilis, de retorns commoguts, de lloances vessades davant les meravelles de la creació… I així aquestes veus es difonen de generació en generació, en una relació continuada entre l’experiència personal i la del poble i la humanitat a la qual pertanyem. Ningú no pot desprendre’s de la seva història, de la història del seu poble, sempre portem aquesta herència en els nostres costums i també en la pregària. En la pregària de lloança, especialment en la que brolla del cor dels petits i dels humils, hi ha un ressò del càntic del Magnificat que Maria va elevar a Déu davant la seva parenta Elisabet; o de l’exclamació de l’ancià Simeó, que, prenent en braços l’infant Jesús, va dir: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau» (Lc 2,29).

Les pregàries —les bones— són «difusives», es propaguen contínuament, amb missatges a les xarxes socials o sense: des de les sales de l’hospital, des de les reunions festives i fins i tot des dels moments en què es pateix en silenci… El dolor de cadascú és el dolor de tots, i la felicitat d’un es vessa sobre l’ànima dels altres. El dolor i la felicitat són part de l’única història: són històries que es converteixen en història en la vida pròpia. Es reviu la història amb paraules pròpies, però l’experiència és la mateixa.

Les oracions sempre reneixen: cada vegada que ajuntem les mans i obrim el nostre cor a Déu, ens trobem en companyia de sants anònims i sants reconeguts que resen amb nosaltres, i que intercedeixen per nosaltres, com germans i germanes grans que han passat per la nostra mateixa aventura humana. A l’Església no hi ha dol solitari, no hi ha llàgrima que caigui en l’oblit, perquè tot respira i participa d’una gràcia comuna. No és una casualitat que en esglésies antigues les sepultures estiguessin al jardí a l’entorn de l’edifici sagrat, com per dir que la multitud dels qui ens han precedit participa d’alguna manera en cada eucaristia. Hi ha els nostres pares i avis, els nostres padrins i padrines, els catequistes i altres educadors… Aquella fe transmesa que hem rebut: amb la fe s’ha transmès també la forma de pregar, l’oració.

Els sants encara són aquí, no gaire lluny de nosaltres; i les seves representacions a les esglésies evoquen aquell «núvol de testimonis» que sempre ens envolta (cf. He 12,1). Hem escoltat al principi la lectura del passatge de la Carta als Hebreus. Són testimonis que no adorem —és evident que no adorem aquests sants—, però que venerem i que de mil maneres diferents ens remeten a Jesucrist, únic Senyor i Mitjancer entre Déu i l’home. Un sant que no et remet a Jesucrist no és un sant, ni tan sols cristià. El Sant et recorda Jesucrist perquè va recórrer el camí de la vida com a cristià. Els sants ens recorden que també en la nostra vida, encara que dèbil i marcada pel pecat, la santedat pot florir. Llegim als Evangelis que el primer sant «canonitzat» va ser un lladre, i va ser «canonitzat» no per un Papa, sinó per Jesús mateix. La santedat és un camí de vida, d’encontre amb Jesús, ja sigui llarg, curt, o un instant, però sempre és un testimoniatge. Un sant és el testimoniatge d’un home o una dona que han conegut Jesús i l’han seguit. Mai no és tard per a convertir-se al Senyor, bo i gran en l’amor (cf. Sl 102,8).

El Catecisme explica que els sants «contemplen Déu, el lloen i no deixen de cuidar d’aquells que han quedat a la terra. […] La seva intercessió és el seu servei més alt al pla de Déu. Podem i hem de pregar-los que intercedeixin per nosaltres i per tot el món» (CEC, 2683). En Crist hi ha una solidaritat misteriosa entre els qui han passat a l’altra vida i nosaltres, els peregrins en aquesta: els nostres éssers estimats difunts continuen cuidant-nos des del cel. Preguen per nosaltres i nosaltres preguem per ells i preguem amb ells.

Aquest vincle de pregària entre nosaltres i els sants, és a dir, entre nosaltres i persones que han aconseguit la plenitud de la vida, aquest vincle de pregària l’experimentem ja aquí, en la vida terrenal: preguem els uns pels altres, demanem i oferim pregàries… La primera forma de resar per algú és parlar amb Déu d’ell o d’ella. Si ho fem sovint, cada dia, el nostre cor no es tanca, resta obert als germans. Pregar pels altres és la primera forma d’estimar-los i ens empeny a una proximitat concreta. Fins i tot en els moments de conflicte, una forma de resoldre el conflicte, de suavitzar-lo, és pregar per la persona amb qui estic en conflicte. I alguna cosa canvia amb la pregària. El primer que canvia és el meu cor, la meva actitud. El Senyor ho canvia per a fer possible un encontre, un nou encontre, i per evitar que el conflicte es converteixi en una guerra sense fi.

La primera forma d’afrontar un moment d’angoixa és demanar als germans, als sants sobretot, que preguin per nosaltres. El nom que ens van donar en el baptisme no és una etiqueta ni una decoració! Acostuma a ser el  nom de la Mare de Déu, d’un sant o d’una santa, que no tenen altra intenció que «donar-nos un cop de mà» en la vida, donar-nos un cop de mà per a obtenir de Déu les gràcies que més necessitem. Si en la nostra vida les proves no han superat el súmmum, si encara som capaços de perseverar, si malgrat tot continuem endavant amb confiança, potser tot això, més que als nostres mèrits, ho devem a la intercessió de molts sants, uns al cel, uns altres peregrins com nosaltres a la terra, que ens han protegit i acompanyat perquè tots sabem que aquí a la terra hi ha persones santes, homes i dones sants que viuen en santedat.  Ells no ho saben, nosaltres tampoc, però hi ha sants, sants de cada dia, sants amagats o, com m’agrada dir, els «sants de la porta del costat», els que viuen amb nosaltres en la vida, que treballen amb nosaltres i porten una vida de santedat.

Beneït sigui Jesucrist, únic Salvador del món, junt amb aquest immens floriment de sants i santes, que poblen la terra i que han fet de la seva vida lloança a Déu. Perquè —com afirmava sant Basili— «el sant és per a l’Esperit un lloc propi, ja que s’ofereix a habitar amb Déu i és anomenat temple seu» (Liber de Spiritu Sancto, 26, 62: PG 32, 184A; cf. CEC 2684).

Descarregar document

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Ja immersos en el clima espiritual de la Setmana Santa, som a la vigília del tridu pasqual. Des de demà i fins diumenge viurem els dies centrals de l’any litúrgic, celebrant el misteri de la passió, mort i resurrecció del Senyor. I aquest misteri el vivim cada vegada que celebrem l’eucaristia. Quan nosaltres anem a missa, no hi anem només a pregar, no: hi anem a renovar, a fer de nou aquest misteri, el misteri pasqual. És important no oblidar-ho. És com si nosaltres anéssim al Calvari —és el mateix— per a renovar, per a fer de nou el misteri pasqual.

La tarda del Dijous Sant, en què entrem en el tridu pasqual, reviurem la missa que s’anomena in Cœna Domini, és a dir, la missa on es commemora el darrer sopar, el que hi va passar en aquell moment. És la tarda en què Crist va deixar als seus deixebles el testament del seu amor en l’eucaristia, però no com a record, sinó com a memorial, com la seva presència perenne. Cada vegada que se celebra l’eucaristia, com he dit al començament, es renova aquest misteri de la redempció. En aquest sagrament, Jesús va substituir la víctima del sacrifici —l’anyell pasqual— amb ell mateix: el seu Cos i la seva Sang ens donen la salvació de l’esclavitud del pecat i de la mort. La salvació de qualsevol esclavitud és allí. És la tarda en què ell ens demana que ens estimem fent-nos servents els uns dels altres, com ho va fer ell rentant els peus als seus deixebles, un gest que anticipa la cruenta oblació a la creu. I de fet el Mestre i Senyor morirà l’endemà per a rentar no els peus, sinó els cors i tota la vida dels seus deixebles. Ha estat una oblació de servei a tots nosaltres, perquè amb aquest servei del seu sacrifici ens ha redimit a tots.

El Divendres Sant és dia de penitència, dejuni i pregària. A través dels textos de la Sagrada Escriptura i de les pregàries litúrgiques, estarem com reunits al Calvari per a commemorar la passió i la mort redemptora de Jesucrist. En la intensitat del ritus de l’acció litúrgica se’ns presentarà el Crucificat per adorar. Adorant la creu reviurem el camí de l’Anyell innocent immolat per la nostra salvació. Portarem a la ment i al cor els sofriments dels malalts, dels pobres, dels descartats d’aquest món; recordarem els «anyells immolats» víctimes innocents de les guerres, de les dictadures, de les violències quotidianes, dels avortaments… Davant la imatge de Déu crucificat portarem, en la pregària, els molts, massa, crucificats d’avui, que només des d’ell poden rebre el consol i el sentit del seu sofriment. I avui n’hi ha molts: no podem oblidar els crucificats d’avui, que són la imatge del Jesús crucificat, i en ells es troba Jesús.

Des que Jesús va prendre damunt seu les ferides de la humanitat i la mort mateixa, l’amor de Déu ha regat els nostres deserts, ha il·luminat les nostres tenebres. Perquè el món està en tenebra. Fem una llista de totes les guerres que estan combatent en aquest moment; de tots els infants que moren de fam; dels infants que no tenen educació; de pobles sencers destruïts per les guerres, del terrorisme. De tanta, tanta gent que per a sentir-se una mica millor necessita la droga, la indústria de la droga que mata… És una calamitat, és un desert! Hi ha petites «illes» del poble de Déu, tant cristià com de qualsevol altra fe, que conserven al cor les ganes de ser millors. Però diguem-nos la realitat: en aquest Calvari de mort és Jesús qui sofreix en els seus deixebles. Durant el seu ministeri, el Fill de Déu havia vessat generosament la vida, guarint, perdonant, ressuscitant… Ara, en l’hora del Sacrifici suprem a la creu, porta a compliment l’obra encomanada pel Pare: entra a l’abisme del sofriment, entra en aquestes calamitats d’aquest món, per a redimir i transformar. I també per a alliberar-nos a cadascun de nosaltres del poder de les tenebres, de la supèrbia, de la resistència a ser estimats per Déu. I això, només l’amor de Déu pot fer-ho. Per les seves ferides hem estat guarits (cf. 1Pe 2,24), diu l’apòstol Pere, de la seva mort hem estat regenerats tots nosaltres. I gràcies a ell, abandonat a la creu, mai ningú no està sol en l’obscuritat de la mort. Mai, ell sempre és al costat: només hem d’obrir el cor i deixar-nos mirar per ell.

El Dissabte Sant és el dia del silenci: hi ha un gran silenci sobre tota la terra; un silenci viscut en el plor i en el desconcert dels primers deixebles, commocionats per la mort ignominiosa de Jesús. Mentre el Verb calla, mentre la Vida és al sepulcre, aquells que havien esperat en ell són sotmesos a dura prova, se senten orfes, potser també orfes de Déu. Aquest dissabte és també el dia de Maria: també ella el viu en el plor, però el seu cor és ple de fe, ple d’esperança, ple d’amor. La Mare de Jesús havia seguit el Fill al llarg de la via dolorosa i s’havia quedat als peus de la creu, amb l’ànima traspassada. Però quan tot sembla haver acabat, ella vetlla, vetlla a l’espera mantenint l’esperança en la promesa de Déu que ressuscita els morts. Així, en l’hora més fosca del món, s’ha convertit en mare dels creients, mare de l’Església i signe de l’esperança. El seu testimoniatge i la seva intercessió ens sostenen quan el pes de la creu es torna massa pesat per a cadascun de nosaltres.

A les tenebres del Dissabte Sant irrompran l’alegria i la llum amb els ritus de la vetlla pasqual, tard, a la nit, i el cant festiu de l’al·leluia. Serà l’encontre en la fe amb Crist ressuscitat i l’alegria pasqual es perllongarà durant els cinquanta dies que seguiran fins a la vinguda de l’Esperit Sant. Aquell que havia estat crucificat ha ressuscitat! Totes les preguntes i les incerteses, les vacil·lacions i les pors són dissipats per aquesta revelació. El Ressuscitat ens dona la certesa que el bé triomfa sempre per damunt del mal, que la vida venç sempre la mort i el nostre final no és baixar cada vegada més avall, de tristesa en tristesa, sinó pujar cap dalt. El Ressuscitat és la confirmació que Jesús té raó en tot: en prometre’ns la vida més enllà de la mort i el perdó més enllà dels pecats. Els deixebles dubtaven, no creien. La primera a creure va ser Maria Magdalena, va ser l’apòstol de la resurrecció que va anar a explicar que havia vist Jesús, que l’havia cridat pel seu nom. I després, tots els deixebles l’han vist. Però jo voldria aturar-me en això: els guardes, els soldats, que eren al sepulcre per a no deixar que vinguessin els deixebles i s’emportessin el cos, l’han vist: l’han vist viu i ressuscitat. Els enemics l’han vist, i després han fet veure que no l’havien vist. Per què? Perquè els van pagar. Aquí hi ha el veritable misteri d’allò que Jesús va dir una vegada: «Hi ha dos senyors en el món, dos, no més: dos. Déu i el diner. Qui serveix el diner està contra Déu.» I aquí trobem el diner que va fer canviar la realitat. Havien vist la meravella de la resurrecció, però els van pagar per callar. Pensem en les moltes vegades que homes i dones cristians han estat pagats per a no reconèixer a la pràctica la resurrecció de Crist, i no han fet allò que Crist ens ha demanat que fem com a cristians.

Estimats germans i germanes, també aquest any viurem les celebracions pasquals en el context de la pandèmia. En moltes situacions de sofriment, especialment quan els qui les sofreixen són persones, famílies i poblacions ja provades per la pobresa, calamitats o conflictes, la creu de Crist és com un far que indica el port a les naus encara en el mar tempestuós. La creu de Crist és el signe de l’esperança que no decep; i ens diu que ni una llàgrima, ni tan sols un lament es perden en el disseny de salvació de Déu. Demanem al Senyor que ens faci la gràcia de servir-lo i de reconèixer-lo i de no deixar-nos pagar per oblidar-lo.

Descarregar document