Catequesi sobre la pregària: 27. Pregar en comunió amb Maria

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui la catequesi està dedicada a la pregària en comunió amb Maria, i la fem precisament la vigília de la solemnitat de l’Anunciació. Sabem que el camí principal de la pregària cristiana és la humanitat de Jesús. De fet, la confiança típica de la pregària cristiana no tindria significat si el Verb no s’hagués encarnat, donant-nos en l’Esperit la seva relació filial amb el Pare. Hem escoltat, a la lectura, en aquella reunió dels deixebles, les dones pies i Maria resant després de l’Ascensió de Jesús: és la primera comunitat cristiana que espera el do de Jesús, la promesa de Jesús.

Crist és el Mitjancer, el pont que travessem per a adreçar-nos al Pare (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 2674). És l’únic Redemptor: no hi ha coredemptors amb Crist. És el Mitjancer per excel·lència. Cada pregària que elevem a Déu és per Crist, amb Crist i en Crist i es realitza gràcies a la seva intercessió. L’Esperit Sant eixampla la mediació de Crist a tot temps i tot lloc: no hi ha cap altre nom que pugui salvar-nos (cf. Ac 4,12). Jesucrist: l’únic Mitjancer entre Déu i els homes.

De l’única mediació de Crist prenen sentit i valor les altres referències que el cristianisme troba per a la seva pregària i la seva devoció, en primer lloc, la Verge Maria, la Mare de Jesús.

Ella ocupa en la vida i, per tant, també en la pregària del cristià, un lloc privilegiat, perquè és la Mare de Déu. Les Esglésies d’Orient l’han representat sovint com a Odighitria, aquella que «indica el camí», és a dir, el Fill Jesucrist. Em ve a la ment aquell bonic quadre antic de l’Odighitria a la Catedral de Bari, senzill: la marededéu que mostra Jesús, nuet. Després li van posar una camisa per a cobrir aquella nuesa, però la veritat és que Jesús està retratat despullat, per indicar que ell, home nascut de Maria, és el Mitjancer. I ella assenyala el Mitjancer: ella és l’Odighitria. En la iconografia cristiana la seva presència és a tot arreu, i a vegades amb gran protagonisme, però sempre en relació amb el Fill i en funció d’ell. Les seves mans, els seus ulls, la seva actitud són un «catecisme» vivent i sempre apunten al fonament, el centre: Jesús. Maria està totalment dirigida a ell (cf. CEC, 1674). Fins al punt que podem dir que és més deixebla que Mare. Aquella indicació, a les noces de Canà: Maria diu «feu allò que ell us digui». Sempre assenyala Crist; és la primera deixebla.

Aquest és el rol que Maria ha ocupat durant tota la seva vida terrenal i que conserva per sempre: ser serventa humil del Senyor, res més. En un cert punt, als Evangelis, ella sembla que gairebé desapareix, però torna en els moments crucials, com a Canà, quan el Fill, gràcies a la seva intervenció atenta, va fer el primer «senyal» (cf. Jn 2,1-12), i després al Gòlgota, als peus de la creu.

Jesús va eixamplar la maternitat de Maria a tota l’Església quan li va encomanar el deixeble estimat, poc abans de morir a la creu. Des d’aquell moment tots nosaltres estem aixoplugats sota el seu mantell, com es veu en alguns frescos i quadres medievals. Fins i tot la primera antífona llatina —Sub tuum præsidium confugimus, santa Dei Genitrix: la Verge que, com Mare a la qual Jesús ens ha encomanat, ens embolcalla a tots nosaltres; però com a Mare, no com a deessa, no com a coredemptora: com a Mare. És cert que la pietat cristiana sempre li dona títols bonics, com un fill a la mare: quantes coses boniques diu un fill a la mare que estima! Però estiguem atents: les coses boniques que l’Església i els Sants diuen de Maria no treuen res a la unicitat redemptora de Crist. Ell és l’únic Redemptor. Són expressions d’amor com la d’un fill a la seva mare —algunes vegades exagerades. L’amor, nosaltres ho sabem, sempre ens fa fer coses exagerades, però amb amor.

I així comencem a pregar-li amb algunes expressions adreçades a ella, presents en els Evangelis: «plena de gràcia», «beneïda entre les dones» (cf. CEC, 2676s.). En la pregària de l’avemaria aviat li va arribar el títol Theotokos, ‘Mare de Déu’, ratificat pel concili d’Efes. I, anàlogament i com passa amb el parenostre, després de la lloança hi afegim la súplica: demanem a la Mare que pregui per nosaltres, pecadors, perquè intercedeixi amb la seva tendresa «ara i en l’hora de la nostra mort». Ara, en les situacions concretes de la vida, i en el moment final, perquè ens acompanyi —com a Mare, com a primera deixebla» en el pas a la vida eterna.

Maria està sempre present a la capçalera dels seus fills que deixen aquest món. Si algun es troba sol i abandonat, ella és Mare, és allí a prop, com era a prop del seu Fill quan tots l’havien abandonat.

Maria ha estat present en els dies de pandèmia, a prop de les persones que lamentablement han conclòs el seu camí terrenal en una condició d’aïllament, sense el consol de la proximitat dels seus éssers estimats. Maria sempre és allí, al nostre costat, amb la seva tendresa maternal.

Les pregàries adreçades a ella no són vanes. Dona del «sí», que ha acollit amb promptitud la invitació de l’Àngel, respon també a les nostres súpliques, escolta les nostres veus, també les que resten tancades dins el cor, que no tenen la força per sortir però que Déu coneix millor que nosaltres mateixos. Les escolta com a Mare. Igual i més que qualsevol bona mare, Maria ens defensa dels perills, es preocupa per nosaltres, també quan estem atrapats per les nostres coses i perdem el sentit del camí, i posem en perill no sols la nostra salut, sinó la nostra salvació. Maria és allí, pregant per nosaltres, pregant per qui no prega. Pregant amb nosaltres. Per què? Perquè ella és la nostra Mare.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 26. La pregària i la Trinitat (2)

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui completem la catequesi sobre la pregària com a relació amb la Santíssima Trinitat, en particular amb l’Esperit Sant.

El primer do de qualsevol existència cristiana és l’Esperit Sant. No és un do dels molts que hi ha, sinó el Do fonamental. L’Esperit és el do que Jesús havia promès enviar-nos. Sense l’Esperit no hi ha relació amb Crist i amb el Pare, perquè l’Esperit obre el nostre cor a la presència de Déu i l’atreu cap aquell «remolí d’amor» que és el cor mateix de Déu. Nosaltres no som només hostes i peregrins en el camí d’aquesta terra, som també hostes i peregrins en el misteri de la Trinitat. Som com Abraham, que un dia que havia acollit tres viatgers a la seva tenda va trobar Déu. Si podem en veritat invocar Déu anomenant-lo Abbà ‘papa’, és perquè en nosaltres hi habita l’Esperit Sant; és ell qui ens transforma en el més profund i ens fa experimentar l’alegria commovedora de ser estimats per Déu com a fills veritables. Tot el treball espiritual dins nostre cap a Déu el fa l’Esperit Sant. Aquest do treballa en nosaltres per a portar endavant la nostra vida cristiana cap al Pare, amb Jesús.

El Catecisme, pel que fa a aquest tema, diu: «Cada vegada que comencem a pregar Jesús, és l’Esperit Sant qui, per la seva gràcia prevenient, ens atreu al camí de la pregària. Ja que ens ensenya a pregar recordant-nos el Crist, ¿com no invocar-lo ell mateix? Per això, l’Església ens convida a implorar cada dia el Sant Esperit, en especial al començament i al final de tota acció important» (n. 2670). Aquesta és l’obra de l’Esperit en nosaltres. Ell ens «recorda» Jesús i el fa present en nosaltres —podem dir que és la nostra memòria trinitària, és la memòria de Déu en nosaltres —i el fa present en Jesús, per tal que no es redueixi a un personatge del passat: és a dir, l’Esperit porta al present Jesús a la nostra consciència. Si Crist estigués només llunyà en el temps, nosaltres estaríem sols i perduts en el món. Sí, recordarem Jesús allí, llunyà, però és l’Esperit qui el porta avui, en aquest moment, al nostre cor. En l’Esperit tot és vivificat: als cristians de qualsevol temps i lloc se’ls obre la possibilitat de trobar Crist. Està oberta la possibilitat de trobar Crist no sols com un personatge històric. No: Ell atreu Crist als nostres cors, és l’Esperit qui fa trobar-nos amb Crist. Ell no està distant, l’Esperit és amb nosaltres: Jesús encara educa els seus deixebles transformant el seu cor, com ho va fer amb Pere, amb Pau, amb Maria Magdalena, amb tots els apòstols. Però per què està present Jesús? Perquè és l’Esperit qui el porta a nosaltres.

És l’experiència que han viscut molts orants: homes i dones que l’Esperit Sant ha format segons la «mesura» de Crist, en la misericòrdia, en el servei, en la pregària, en la catequesi… És una gràcia poder trobar persones així: ens adonem que en ells batega una vida diferent, la seva mirada va «més enllà». No pensem només en els monjos, els eremites; es troben també entre la gent comuna, gent que ha teixit una llarga vida de diàleg amb Déu, a vegades de lluita interior, que purifica la fe. Aquests testimonis humils han buscat Déu en l’Evangeli, en l’Eucaristia rebuda i adorada, en el rostre del germà en dificultat, i custodien la seva presència com un foc secret.

La primera tasca dels cristians és precisament mantenir viu aquest foc que Jesús ha portat a la terra (cf. Lc 12,49). I qui és aquest foc? És l’amor, l’Amor de Déu, l’Esperit Sant. Sense el foc de l’Esperit les profecies s’apaguen, la tristesa suplanta l’alegria, el costum substitueix l’amor, el servei es transforma es esclavitud. Ve a la ment la imatge del llum encès, aquest llum resta encès, continua cremant: no el veu ningú, però crema davant del Senyor. Així és l’Esperit del nostre cor, sempre està present com aquell llum.

Trobem també escrit al Catecisme: «L’Esperit, la unció del qual impregna tot el nostre ésser, és el Mestre interior de la pregària cristiana. És l’artesà de la tradició viva de la pregària. Certament, hi ha tantes trajectòries en la pregària com orants, però el mateix Esperit és qui actua en tothom i amb tothom. En la comunió de l’Esperit Sant, la pregària cristiana és pregària en l’Església» (n. 2672). Moltes vegades passa que nosaltres no resem, no tenim ganes de resar o moltes vegades resem com lloros amb la boca però tenim lluny el cor. Aquest és el moment de dir a l’Esperit: «Veniu, veniu Esperit Sant, abruseu el meu cor. Veniu i ensenyeu-me a resar, ensenyeu-me a mirar el Pare, a mirar el Fill. Ensenyeu-me com és el camí de la fe. Ensenyeu-me com estimar i sobretot ensenyeu-me a tenir una actitud d’esperança.» Es tracta de cridar l’Esperit contínuament per tal que estigui present en les nostres vides.

És, per tant, l’Esperit qui escriu la història de l’Església i del món. Nosaltres som pàgines obertes, disponibles per a rebre la seva cal·ligrafia. I en cada un de nosaltres l’Esperit compon obres originals, perquè no hi haurà mai un cristià completament idèntic a un altre. En el camp infinit de la santedat, l’únic Déu, Trinitat d’Amor, fa florir la diversitat dels testimonis: tots iguals en dignitat, però també únics en la bellesa que l’Esperit ha volgut que s’irradiés en cada un d’aquells que la misericòrdia de Déu ha fet els seus fills. No ho oblidem, l’Esperit és present, és present en nosaltres. Escoltem l’Esperit, cridem l’Esperit —és el do, el regal que Déu ens ha fet— i diguem-li: «Esperit Sant, jo no sé com és el vostre rostre» —no el coneixem— «però sé que sou la força, que sou la llum, que sou capaç de fer-me anar endavant i d’ensenyar-me com resar. Veniu, Esperit Sant.» És una bonica pregària, aquesta: «Veniu, Esperit Sant.»

Descarregar document

 

Catequesi sobre el viatge apostòlic a l’Iraq

Estimats germans i germanes, bon dia!

En aquests dies passats el Senyor m’ha concedit visitar l’Iraq, realitzant un projecte de sant Joan Pau II. Mai un Papa no havia estat a la terra d’Abraham; la Providència ha volgut que això s’esdevingués ara, com a signe d’esperança, després d’anys de guerra i terrorisme i durant una dura pandèmia.

Després d’aquesta visita, la meva ànima és plena de gratitud. Gratitud a Déu i a tots aquells que l’han fet possible: al president de la República i al Govern de l’Iraq; als patriarques i als bisbes del país, juntament amb tots els ministres i els fidels de les respectives Esglésies; a les Autoritats religioses, començant pel gran Aiatol·là Al-Sistani, amb el qual vaig tenir un encontre inoblidable a la seva casa de Nayaf.

Vaig sentir amb força el sentit penitencial d’aquesta peregrinació: no podia acostar-me a aquell poble turmentat, a aquella Església màrtir, sense prendre damunt meu, en nom de l’Església catòlica, la creu que ells porten des de fa anys; una creu gran, com aquella col·locada a l’entrada de Qaraqosh. Jo la vaig sentir de manera particular veient les ferides encara obertes de les destruccions, i encara més trobant i escoltant els testimonis supervivents de la violència, la persecució, l’exili… I al mateix temps vaig veure entorn meu l’alegria d’acollir el missatger de Crist; vaig veure l’esperança d’obrir-se a un horitzó de pau i de fraternitat, resumit en les paraules de Jesús que eren el lema de la visita: «Tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8). Vaig trobar aquesta esperança en el discurs del president de la República, la vaig trobar en moltes salutacions dels joves i en els ulls vius dels ancians. La gent que esperava el Papa des de feia cinc hores, dempeus…; també dones amb nens en braços… Esperava, i en els seus ulls hi havia esperança.

El poble iraquià té dret a viure en pau, té dret a trobar la dignitat que li pertany. Les seves arrels religioses i culturals són mil·lenàries. Mesopotàmia és bressol de civilització; Bagdad ha estat en la història una ciutat d’importància primordial, que va allotjar durant segles la biblioteca més rica del món. I què la va destruir? La guerra. La guerra sempre és el monstre que, amb el canvi d’èpoques, es transforma i continua devorant la humanitat. Però la resposta a la guerra no és una altra guerra, la resposta a les armes no són altres armes. I jo m’he preguntat: qui venia les armes als terroristes? Qui ven avui les armes als terroristes, que estan fent massacres en altres llocs, pensem en l’Àfrica per exemple? És una pregunta que jo voldria que algú respongués. La resposta no és la guerra, la resposta és la fraternitat. Aquest és el desafiament per a l’Iraq, però no sols això: és el desafiament per a tantes regions en conflicte i, en definitiva, és el desafiament per a tot el món: la fraternitat. Serem capaços nosaltres de fer fraternitat entre nosaltres, de fer una cultura de germans? O seguirem amb la lògica iniciada per Caín, la guerra? Fraternitat, fraternitat.

Per això ens hem trobat i hem pregat, cristians i musulmans, amb representants d’altres religions, a Ur, on Abraham va rebre la crida de Déu fa uns quatre mil anys. Abraham és pare en la fe perquè va escoltar la veu de Déu que li prometia una descendència, ho va deixar tot i va posar-se en camí. Déu és fidel a les seves promeses i encara avui guia els nostres passos de pau, guia els passos de qui camina a la Terra amb la mirada dirigida al Cel. I a Ur, estant junts sota aquell cel lluminós, el mateix cel en el qual el nostre pare Abraham ens va veure a nosaltres, la seva descendència, ens va semblar que ressonava encara en els cors aquella frase: Vosaltres sou tots germans.

Un missatge de fraternitat va arribar des de l’encontre a la Catedral sirocatòlica de Bagdad, on l’any 2010 van ser assassinades quaranta-vuit persones, entre les quals dos sacerdots, durant la celebració de la missa. L’Església a l’Iraq és una Església màrtir i en aquell temple, que porta inscrit a la pedra el record d’aquells màrtirs, va ressonar l’alegria de l’encontre: la meva sorpresa de ser enmig d’ells es fusionava amb la seva alegria de tenir el Papa amb ells.

Llancem un missatge de fraternitat des de Mossul i des de Qaraqosh, sobre el riu Tigris, a les ruïnes de l’antiga Nínive. L’ocupació de l’Estat islàmic va ocasionar la fuga de milers i milers d’habitants, entre els quals molts cristians de diferents confessions i altres minories perseguides, especialment els yazidites. S’ha destruït l’antiga identitat d’aquestes ciutats. Ara s’està intentant reconstruir amb molt d’esforç; els musulmans inviten els cristians a tornar, i junts restauren esglésies i mesquites. La fraternitat és allí. I continuem, si us plau, pregant per aquests germans i germanes nostres tan provats, perquè tinguin força per tornar a començar. I pensant en tants iraquians emigrats voldria dir-los: ho heu deixat tot, com Abraham: com ell, custodieu la fe i l’esperança, i sigueu creadors d’amistat allí on estigueu. I, si podeu, torneu.

Un missatge de fraternitat va venir de les dues celebracions eucarístiques: la de Bagdad, en ritu caldeu, i la d’Erbil, ciutat on vaig ser rebut pel president de la regió i el seu primer ministre, per les autoritats —agraeixo molt que vinguessin a rebre’m—, i també vaig ser rebut pel poble. L’esperança d’Abraham i de la seva descendència s’ha realitzat en el misteri que hem celebrat, en Jesús, el Fill que Déu Pare no va escatimar, sinó que va donar per a la salvació de tots. Ell, amb la seva mort i resurrecció, ens ha obert el pas a la terra promesa, a la vida nova on les llàgrimes són eixugades, les ferides guarides, els germans reconciliats.

Benvolguts germans i germanes, lloem Déu per aquesta històrica visita i continuem pregant per aquella Terra i per l’Orient Mitjà. A l’Iraq, però, el fragor de la destrucció i de les armes, les palmes, símbol del país i de la seva esperança, ha continuat creixent i donant fruit. Així passa amb la fraternitat: com el fruit de les palmes, no fa soroll, però és fructífera i ens fa créixer. Que Déu, que és pau, concedeixi un futur de fraternitat a l’Iraq, a l’Orient Mitjà i a tot el món!

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 25. La pregària i la Trinitat (1)

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

En el nostre camí de catequesis sobre la pregària, avui i la propera setmana volem veure com, gràcies a Jesucrist, la pregària ens obre de bat a bat a la Trinitat —al Pare, al Fill i a l’Esperit—, al mar immens de Déu que és Amor. Jesús és qui ens ha obert el cel i ens ha projectat en la relació amb Déu. Ha estat ell qui ha fet això: ens ha obert aquesta relació amb el Déu tri: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. És el que afirma l’apòstol Joan en la conclusió del pròleg del seu Evangeli: «A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat» (1,18). Jesús ens ha revelat la identitat, aquesta identitat de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. Nosaltres realment no sabíem com es podia resar: quines paraules, quins sentiments i quins llenguatges eren apropiats per a Déu. En aquella petició adreçada pels deixebles al Mestre, que sovint hem recordat durant aquestes catequesis, hi ha tot el tempteig de l’home, els seus intents repetits, sovint fracassats, de dirigir-se al Creador: «Senyor, ensenya’ns a pregar» (Lc 11,1).

No totes les pregàries són iguals, i no totes són convenients: la Bíblia mateix ens testimonia el mal resultat de moltes oracions, que són rebutjades. Potser Déu a vegades no està content amb les nostres pregàries i nosaltres ni ens n’adonem. Déu mira les mans de qui resa: per a fer-les pures no cal rentar-les, en tot cas és necessari abstenir-se d’accions malvades. Sant Francesc pregava: «Nullu homo ène dignu te mentovare», és a dir ‘cap home no és digne d’anomenar-te’ (Càntic del germà sol).

Però potser el reconeixement més commovedor de la pobresa de la nostra pregària va florir de la boca d’aquell centurió romà que un dia va suplicar a Jesús que guarís el seu servent malalt (cf. Mt 8,5-13). Ell se sentia completament inadequat: no era jueu, era oficial de l’odiat exèrcit d’ocupació. Però la preocupació pel servent fa que gosi demanar: «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; però digues només una paraula i el meu criat es posarà bo» (v. 8). És la frase que també nosaltres repetim en cada litúrgia eucarística. Dialogar amb Déu és una gràcia: nosaltres no en som dignes, no tenim cap dret per reclamar, nosaltres «coixegem» amb cada paraula i cada pensament… Però Jesús és a la porta d’aquest diàleg amb Déu.

Per què l’home hauria de ser estimat per Déu? No hi ha raons evidents, no hi ha proporció… Tant és així que en gran part de les mitologies no està contemplat el cas d’un déu que es preocupi per les situacions humanes; encara més, aquestes peticions són molestes i avorrides, completament insignificants. Recordem la frase de Déu al seu poble, repetida en el Deuteronomi: «Quina nació […] té els seus déus tan a prop d’ella com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre?» Aquesta proximitat de Déu és la revelació! Alguns filòsofs diuen que Déu pot pensar només en ell mateix. En tot cas, som els humans els que intentem impressionar la divinitat i resultar agradables als seus ulls. D’aquí el deure de «religió», amb la processó de sacrificis i devocions per oferir de manera continuada per a congraciar-se amb un Déu mut, un Déu indiferent. No hi ha diàleg. Només ha estat Jesús, només ha estat la revelació de Déu abans de Jesús a Moisès, quan Déu es va presentar; només ha estat la Bíblia la que ens ha obert el camí del diàleg amb Déu. Recordem: «Quina nació […] té els seus déus tan a prop d’ella com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre?» Aquesta proximitat de Déu que ens obre al diàleg amb ell.

Un Déu que estima l’home, nosaltres mai no hauríem tingut la valentia de creure’l, si no haguéssim conegut Jesús. El coneixement de Jesús ens ha fet entendre això, ens ha revelat això. És l’escàndol que trobem gravat a la paràbola del pare misericordiós, o en la del pastor que va a la cerca de l’ovella perduda (cf. Lc 15). Històries d’aquest tipus no hauríem pogut concebre-les, ni tan sols comprendre-les, si no haguéssim trobar Jesús. Quin Déu està disposat a morir pels homes? Quin Déu estima sempre i pacientment, sense pretendre ser estimat a canvi? Quin Déu accepta la tremenda falta de reconeixement d’un fill que demana un avançament de l’herència, se’n va de casa i ho malgasta tot? (cf. Lc 15,12-13).

És Jesús qui ens revela el cor de Déu. Així Jesús ens explica amb la seva vida en quina mesura Déu és Pare. Tam Pater nemo: ‘Ningú no és Pare com ell.’ La paternitat que és proximitat, compassió i tendresa. No oblidem aquestes tres paraules que són l’estil de Déu: proximitat, compassió i tendresa. És la manera d’expressar la seva paternitat amb nosaltres. Nosaltres imaginem amb dificultat i molt de lluny l’amor del qual la Santíssima Trinitat està plena, i quin abisme de benevolència mútua hi ha entre Pare, Fill i Esperit Sant. Les icones orientals ens deixen intuir alguna cosa d’aquest misteri que és l’origen i l’alegria de tot l’univers.

Sobretot, era lluny nostre creure que aquest amor diví s’expandiria, aconseguint la nostra riba humana: som la finalitat d’un amor que no té igual a la terra. El Catecisme explica: «La sagrada humanitat de Jesús, és, doncs, el camí pel qual l’Esperit Sant ens ensenya a pregar a Déu, Pare nostre» (n. 2664). I aquesta és la gràcia de la nostra fe. Realment no podíem esperar vocació més alta: la humanitat de Jesús —Déu s’ha fet proper en Jesús— ha fet disponible per a nosaltres la vida mateixa de la Trinitat, ha obert de bat a bat aquesta porta del misteri de l’amor del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 24. La pregària en la vida quotidiana

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

En la catequesi precedent vam veure que la pregària cristiana està ancorada a la litúrgia. Avui destacarem com des de la litúrgia torna sempre a la vida quotidiana: als carrers, a les oficines, als mitjans de transport… I allí continua el diàleg amb Déu: qui prega és com l’enamorat, que porta sempre al cor la persona estimada, sigui on sigui.

De fet, tot és assumit en aquest diàleg amb Déu: qualsevol alegria es converteix en motiu de lloança, qualsevol prova és ocasió per a una petició d’ajuda. La pregària està sempre viva en la vida, com una brasa de foc, també quan la boca no parla, però el cor sí que ho fa. Qualsevol pensament, fins i tot si és aparentment «profà», pot ser impregnat de pregària. També en la intel·ligència humana hi ha un aspecte orant; aquesta, de fet, és una finestra que mira al misteri: il·lumina els pocs passos que hi ha davant nostre i després s’obre a la realitat tota sencera, aquesta realitat que la precedeix i la supera. Aquest misteri no té un rostre inquietant o angoixant, no: el coneixement de Crist ens fa confiats que allí on els nostres ulls i els ulls de la nostra ment no poden veure res, no hi ha el no-res, sinó que hi ha algú que ens espera, hi ha una gràcia infinita. I així la pregària cristiana infon en el cor humà una esperança invencible: qualsevol experiència que toqui el nostre camí, l’amor de Déu pot convertir-lo en bé.

Pel que fa aquest tema, el Catecisme diu: «Aprenem a pregar en certs moments escoltant la Paraula del Senyor i participant en el seu misteri pasqual; però, en tot temps, en els esdeveniments de cada dia, el seu Esperit se’ns ofereix per fer brollar la pregària. […] El temps és a les mans del Pare; el trobem en el present ni ahir ni demà, sinó avui (n. 2659). Avui trobo Déu, sempre hi ha l’avui de l’encontre.

No hi ha cap altre dia més meravellós que l’avui que estem vivint. La gent que viu sempre pensant en el futur —«El futur serà millor…»—, però no es pren l’avui tal com ve és gent que viu en la fantasia, no sap prendre el concret de la realitat. I l’avui és real, l’avui és concret. I la pregària s’esdevé en l’avui. Jesús ens ve a l’encontre avui, aquest avui que estem vivint. I és la pregària que transforma aquest avui en gràcia, o encara millor, que ens transforma: apaivaga la ira, sosté l’amor, multiplica l’alegria, infon la força per a perdonar. En algun moment ens semblarà que ja no som nosaltres els que vivim, sinó que la gràcia viu i obra en nosaltres mitjançant la pregària. I quan ens ve un pensament de ràbia, de disgust, que ens porta cap a l’amargura, aturem-nos i diguem al Senyor: «On ets? On estic anant jo?» I el Senyor és allí, el Senyor ens donarà la paraula justa, el consell per a tirar endavant sense aquest suc amarg de la negativitat. Perquè la pregària sempre, emprant una paraula profana, és positiva. Sempre. Et porta endavant. Cada dia que comença, si és acollit en la pregària, va acompanyat de valentia, de manera que els problemes que cal afrontar no siguin destorbs a la nostra felicitat, sinó crides de Déu, ocasions per al nostre encontre amb ell. I quan un és acompanyat pel Senyor, se sent més valent, més lliure, i també més feliç.

Per tant, preguem sempre per tot i per tothom, també pels enemics. Jesús ens ha aconsellat això: «Pregueu pels enemics.» Preguem pels nostres éssers estimats, però també per aquells que no coneixem; preguem fins i tot pels nostres enemics, com he dit, com sovint ens convida a fer l’Escriptura. La pregària disposa a un amor sobreabundant. Preguem sobretot per les persones infelices, per aquelles que ploren en la soledat i es desesperen, perquè encara hi ha un amor que batega per elles. La pregària fa miracles; i els pobres llavors intueixen, per gràcia de Déu, que, també en aquella situació seva de precarietat, la pregària d’un cristià ha fet present la compassió de Jesús: ell, de fet, mirava amb gran tendresa la multitud cansada i perduda com ovelles sense pastor (cf. Mc 6,34). El Senyor és —no ho oblidem— el Senyor de la compassió, de la proximitat, de la tendresa: tres paraules per a no oblidar mai. Perquè és l’estil del Senyor: compassió, proximitat, tendresa.

La pregària ens ajuda a estimar els altres, malgrat els seus errors i els seus pecats. La persona sempre és més important que les seves accions, i Jesús no ha jutjat el món, sinó que l’ha salvat. És una vida lletja, la de les persones que sempre estan jutjant els altres, sempre estan condemnant, jutjant: és una vida lletja, infeliç. Jesús ha vingut a salvar-nos: obre el teu cor, perdona, justifica els altres, entén, també tu sigues proper als altres, tingues compassió, tingues tendresa com Jesús. És necessari estimar a tots i cada un recordant, en la pregària, que tots som pecadors i al mateix temps estimats per Déu un a un. Estimant així aquest món, estimant-lo amb tendresa, descobrirem que cada dia i cada cosa porta amagat en si un fragment del misteri de Déu.

Escriu el Catecisme: «Pregar en els esdeveniments de cada dia i de cada instant és un dels secrets del Regne revelats als “més petits”, als servents del Crist, als pobres de les benaurances. És just i bo pregar perquè la vinguda del Regne de justícia i de pau influeixi en el camí de la història, però també és important impregnar de pregària les humils situacions quotidianes. Totes les formes de pregària poden ser el llevat amb el qual el Senyor compara el Regne» (n. 2660).

L’home —la persona humana, l’home i la dona— és semblant a un buf, com l’herba (cf. Sl 144,4; 103,15). El filòsof Pascal escrivia: «No cal que l’univers sencer s’armi per aixafar-lo: un vapor, una gota d’aigua són suficients per a matar-lo.»[1] Som éssers fràgils, però sabem pregar: aquesta és la nostra dignitat més gran, també és la nostra fortalesa. Valentia. Pregar en cada moment, en cada situació, perquè el Senyor és a prop nostre. I quan la pregària és segons el cor de Jesús, obté miracles.

[1]  Pensaments, 186.10

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 23. Pregar en la litúrgia

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

En la història de l’Església, s’ha enregistrat en més d’una ocasió, la temptació de practicar un cristianisme intimista, que no reconeix als ritus litúrgics públics la importància espiritual que tenen. Sovint aquesta tendència reivindicava la presumpta major puresa d’una religiositat que no depengués de les cerimònies exteriors, considerades una càrrega inútil i nociva. El centre de les crítiques no era una forma ritual particular, o una determinada forma de celebrar, sinó la litúrgia mateixa, la forma litúrgica de pregar.

De fet es poden trobar en l’Església algunes formes d’espiritualitat que no han sabut integrar de manera adequada el moment litúrgic. Molts fidels, fins i tot participant assíduament en els ritus, especialment en la missa dominical, han obtingut aliment per a la seva fe i la seva vida espiritual més aviat d’altres fonts, de tipus devocional.

En els darrers decennis s’ha caminat molt. La constitució Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II representa l’eix d’aquest llarg viatge. Aquesta constitució referma de manera completa i orgànica la importància de la divina litúrgia per a la vida dels cristians, els quals hi troben aquella mediació objectiva sol·licitada pel fet que Jesucrist no és una idea o un sentiment, sinó una Persona vivent, i el seu Misteri un esdeveniment històric. La pregària dels cristians passa a través de mediacions concretes: la Sagrada Escriptura, els sagraments, els ritus litúrgics, la comunitat. En la vida cristiana no es prescindeix de l’esfera corpòria i material, perquè en Jesucrist aquesta s’ha convertit en camí de salvació. Podem dir que hem de resar també amb el cos: el cos entra en la pregària.

Per tant, no existeix espiritualitat cristiana que no tingui les arrels en la celebració dels sants misteris. El Catecisme escriu: «La missió de Crist i de l’Esperit Sant que, en la litúrgia sacramental de l’Església anuncia, actualitza i comunica el Misteri de la salvació, es continua en el cor que prega» (n. 2655). La litúrgia, en ella mateixa, no és només pregària espontània, sinó alguna cosa més i més original: és acte que fonamenta l’experiència cristiana per complet i, per això, també la pregària és esdeveniment, és presència, és encontre. És un encontre amb Crist. Crist es fa present en l’Esperit Sant a través dels signes sacramentals: d’aquí deriva per a nosaltres, els cristians, la necessitat de participar en els misteris divins. Un cristianisme sense litúrgia, jo gosaria dir que potser és un cristianisme sense Crist. Sense el Crist total. Fins i tot en el ritus més despullat, com el que alguns cristians han celebrat i celebren en els llocs de presó, o a l’amagatall d’una casa durant els temps de persecució, Crist es fa realment present i es dona als seus fidels.

La litúrgia, precisament per la seva dimensió objectiva, demana ser celebrada amb fervor, per tal que la gràcia vessada en el ritus no es dispersi sinó que aconsegueixi la vivència de cadascú. El Catecisme ho explica molt bé i diu així: «La pregària interioritza i assimila la litúrgia durant i després d’ella» (ibid.). Moltes pregàries cristianes no procedeixen de la litúrgia, però totes, si són cristianes, pressuposen la litúrgia, és a dir, la mediació sacramental de Jesucrist. Cada vegada que celebrem un baptisme, o que consagrem el pa i el vi en l’eucaristia, o ungim amb oli sant el cos d’un malalt, Crist és aquí! És ell qui actua i està present com quan guaria els membres dèbils d’un malalt, o lliurava en l’Últim Sopar el seu testament per a la salvació del món.

La pregària del cristià fa pròpia la presència sacramental de Jesús. Allò que és extern a nosaltres es converteix en part nostra: la litúrgia ho expressa fins i tot amb el gest tan natural de menjar. La missa no pot ser només «escoltada»: no és una expressió justa dir «jo vaig a oir missa». La missa no pot ser només escoltada, com si nosaltres fóssim només espectadors d’alguna cosa que llisca sense involucrar-nos. La missa sempre és celebrada, i no sols pel prevere que la presideix, sinó per tots els cristians que la viuen. I el centre és Crist! Tots nosaltres, en la diversitat dels dons i dels ministeris, tots ens unim a la seva acció, perquè ell, Crist, és el Protagonista en la litúrgia.

Quan els primers cristians van començar a viure el seu culte, ho van fer actualitzant els gestos i les paraules de Jesús, amb la llum i la força de l’Esperit Sant, per tal que la seva vida, aconseguida per aquella gràcia, es convertís en sacrifici espiritual ofert a Déu. Aquest enfocament va ser una veritable «revolució». Escriu sant Pau a la Carta als romans: «Us exhorto a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu: aquest ha de ser el vostre culte veritable» (12,1). La vida està cridada a convertir-se en culte a Déu, però això no pot passar sense la pregària, especialment la pregària litúrgica. Que aquest pensament ens ajudi quan es vagi a missa: vaig a pregar en comunitat, vaig a pregar amb Crist que hi és present. Quan anem a la celebració d’un baptisme, per exemple, Crist és allí, present, que bateja. «Però Pare, això és una idea, una manera de parlar»: no, no és una manera de parlar. Crist hi és present i en la litúrgia tu pregues amb Crist que és al teu costat.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 22. La pregària amb les Sagrades Escriptures

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui voldria aturar-me en la pregària que podem fer a partir d’un passatge de la Bíblia. Les paraules de la Sagrada Escriptura no han estat escrites per a quedar-se atrapades en el papir, en el pergamí o en el paper, sinó per a ser acollides per una persona que resa, fent-les brollar en el seu cor. La paraula de Déu va al cor. El Catecisme afirma: «La pregària ha d’acompanyar la lectura de la Sagrada Escriptura» —la Bíblia no pot ser llegida com una novel·la— «perquè s’estableixi un diàleg entre Déu i l’home» (n. 2653). Així et mena la pregària, perquè és un diàleg amb Déu. Aquest verset de la Bíblia ha estat escrit per a cadascun de nosaltres. Tots els creients han tingut aquesta experiència: un passatge de l’Escriptura, escoltat ja moltes vegades, un dia, de repent em parla i il·lumina una situació que estic vivint. Però cal que jo, aquell dia, estigui allí, a la cita amb aquella Paraula; estigui allí, escoltant la Paraula. Cada dia Déu passa i llença una llavor en el terreny de la nostra vida. No sabem si avui trobarà terra àrida, esbarzers, o terra bona, que farà créixer aquella llavor (cf. Mc 4,3-9). Depèn de nosaltres, de la nostra pregària, del cor obert amb què ens acostem a les Escriptures perquè es converteixin per a nosaltres en Paraula vivent de Déu. Déu passa, contínuament, a través de l’Escriptura. I reprenc el que vaig dir la setmana passada que deia sant Agustí: «Tinc temor del Senyor quan passa.» Per què temor? Que jo no l’escolti, que no m’adoni que és el Senyor.

A través de la pregària s’esdevé com una nova encarnació del Verb. I som nosaltres els «tabernacles» on les paraules de Déu volen ser acollides i custodiades, per a poder visitar el món. Per això cal apropar-se a la Bíblia sense segones intencions, sense instrumentalitzar-la. El creient no cerca en les Sagrades Escriptures el suport per a la visió filosòfica o moral pròpia, sinó perquè espera en un encontre; sap que aquestes paraules han estat escrites en l’Esperit Sant i que per tant en aquell mateix Esperit han de ser acollides, compreses, per tal que l’encontre s’esdevingui.

A mi em molesta una mica quan escolto cristians que reciten versets de la Bíblia com si fossin lloros. «Oh, sí, el Senyor diu…, ho vol així…» Però tu t’has trobat amb el Senyor, en aquell verset? No és un problema només de memòria: és un problema de la memòria del cor, la que t’obre per a l’encontre amb el Senyor. I aquella paraula, aquell verset, et porta a l’encontre amb el Senyor.

Nosaltres, per tant, llegim les Escriptures per tal que aquestes «ens llegeixin a nosaltres». I és una gràcia poder reconèixer-se en aquell personatge o en aquell altre, amb aquesta o aquella situació. La Bíblia no està escrita per a una humanitat genèrica, sinó per a tots nosaltres, per a mi, per a tu, per a homes i dones de carn i ossos, homes i dones que tenen nom i cognoms, com jo, com tu. I la Paraula de Déu, impregnada de l’Esperit Sant, quan és acollida amb un cor obert, no deixa les coses com abans, mai, alguna cosa canvia. I aquesta és la gràcia i la força de la Paraula de Déu.

La tradició cristiana és rica d’experiències i de reflexions sobre la pregària amb la Sagrada Escriptura. En particular, s’ha consolidat el mètode de la lectio divina, nascut en un ambient monàstic, però ja practicat també pels cristians que freqüenten les parròquies. Es tracta sobretot de llegir el passatge bíblic amb atenció, encara més, diria amb «obediència» al text, per a comprendre el que significa en si mateix. Després s’entra en diàleg amb l’Escriptura, de manera que aquelles paraules es converteixin en motiu de meditació i de pregària: restant sempre fixat en el text, començo a preguntar-me sobre què «em diu a mi». És un pas delicat: no s’ha de relliscar en interpretacions subjectivistes, sinó entrar en el solc viu de la Tradició, que uneix cada un de nosaltres a la Sagrada Escriptura. I el darrer pas de la lectio divina és la contemplació. Aquí les paraules i els pensaments deixen lloc a l’amor, com entre enamorats, als quals a vegades els és suficient mirar-se en silenci. El text bíblic roman, però com un mirall, com una icona per a contemplar. I així es fa el diàleg.

A través de la pregària, la Paraula de Déu ve a viure en nosaltres i nosaltres vivim en ella. La Paraula inspira bons propòsits i sosté l’acció; ens dona força, ens dona serenitat, i també quan ens fa entrar en crisi ens dona pau. En els dies «torts» i confosos, assegura al cor un nucli de confiança i d’amor que el protegeix dels atacs del maligne.

Així la Paraula de Déu es fa carn —em permeto fer servir aquesta expressió: es fa carn— en aquells que l’acullen en la pregària. En alguns textos antics sorgeix la intuïció que els cristians s’identifiquen tant amb la Paraula que, fins i tot si cremessin totes les Bíblies del món, es podria salvar el «calc» a través de la petjada que ha deixat en la vida dels sants. Aquesta és una bonica expressió.

La vida cristiana és obra, al mateix temps, d’obediència i de creativitat. Un bon cristià ha de ser obedient, però ha de ser creatiu. Obedient, perquè escolta la Paraula de Déu; creatiu, perquè té l’Esperit Sant a dins que l’impulsa a practicar-la, a tirar-la endavant. Jesús ho diu al final d’un discurs seu pronunciat en paràboles, amb aquesta comparació: «Doncs bé, tot mestre de la Llei que s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor» —del cor— «coses noves i coses velles» (Mt 13,52). Les Sagrades Escriptures són un tresor inesgotable. Que el Senyor ens concedeixi, a tots nosaltres, treure d’aquell tresor, un cop més, mitjançant la pregària. Gràcies,

Descarregar document

La pregària per la unitat dels cristians

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

En aquesta catequesi em detinc en la pregària per la unitat dels cristians. De fet, la setmana que va del 18 al 25 de gener està dedicada en particular a això, a invocar de Déu el do de la unitat per a superar l’escàndol de les divisions entre els creients en Jesús. Ell, després de l’últim sopar, va pregar pels seus; perquè «tots siguin u» (Jn 17,21). És la seva pregària abans de la Passió, podríem dir-ne el seu testament espiritual. Malgrat tot, notem que el Senyor no ha ordenat als deixebles la unitat. Ni tan sols els va fer un discurs per a motivar-ne la necessitat. No, ha pregat al Pare per nosaltres, perquè siguem un. Això significa que no som suficients nosaltres sols, amb les nostres forces, per a realitzar la unitat. La unitat és sobretot un do, és una gràcia que cal demanar amb la pregària.

Cadascun de nosaltres ho necessita. De fet, ens adonem que no som capaços de custodiar la unitat ni amb nosaltres mateixos. També l’apòstol Pau sentia dintre seu un conflicte punyent: voler el bé i estar inclinat al mal (cf. Rm 7,19). Va comprendre així que l’arrel de tantes divisions que hi al nostre voltant —entre les persones, en la família, en la societat, entre els pobles i també entre els creients— és dins nostre. El concili Vaticà II afirma que «els desequilibris que fatiguen el món modern estan connectats amb aquell altre equilibri fonamental que enfonsa les seves arrels en el cor humà. Són molts els elements que es combaten a l’interior mateix de l’home […]. Per això sent en ell mateix la divisió, que tantes i tan greus discòrdies provoca en la societat» (Gaudium et spes, 10). Per tant, la solució a les divisions no és oposar-se a algú, perquè la discòrdia genera una altra discòrdia. El veritable remei comença per demanar a Déu la pau, la reconciliació, la unitat.

Això val sobretot per als cristians: la unitat pot arribar només com a fruit de la pregària. Els esforços diplomàtics i els diàlegs acadèmics no són suficients. Jesús ho sabia i ens ha obert el camí, pregant. La nostra pregària per la unitat és així una humil però confiada participació en la pregària del Senyor, que va prometre que qualsevol pregària feta en nom seu serà escoltada pel Pare (cf. Jn 15,7). En aquest punt podem preguntar-nos: «Jo prego per la unitat?» És la voluntat de Jesús, però si revisem les intencions per les quals resem, probablement no ens adonem que hem pregat poc, potser mai, per la unitat dels cristians. En canvi, d’aquesta pregària en depèn la fe en el món; el Senyor va demanar la unitat entre nosaltres «perquè el món cregui» (Jn 17,21). El món no creurà perquè el convencem amb bons arguments, sinó si testimoniem l’amor que ens uneix i ens fa propers a tots.

En aquest temps de greus dificultats és encara més necessària la pregària perquè la unitat prevalgui per damunt dels conflictes. És urgent deixar de banda els particularismes per a afavorir el bé comú, i per això el nostre bon exemple és fonamental: és essencial que els cristians prossegueixin el camí cap a la unitat plena, visible. En els darrers decennis, gràcies a Déu, s’han fet molts passos endavant, però cal perseverar en l’amor i en la pregària, sense desconfiança i sense cansar-se. És un recorregut que l’Esperit Sant ha suscitat en l’Església, en els cristians i en tots nosaltres, i sobre el qual ja no tornarem enrere. Sempre endavant!

Resar significa lluitar per la unitat. Sí, lluitar, perquè el nostre enemic, el diable, com diu la mateixa paraula, és el divisor. Jesús demana la unitat en l’Esperit Sant, fer unitat. El diable sempre divideix, perquè li convé dividir. Ell insinua la divisió, a tot arreu i de totes les maneres, mentre que l’Esperit Sant fa convergir en unitat sempre. El diable, en general, no ens tempta amb l’alta teologia, sinó amb les debilitats dels nostres germans. És astut: fa grans els errors i els defectes dels altres, sembra discòrdia, provoca la crítica i crea faccions. El camí de Déu és un altre: ens agafa tal com som, ens estima molt, però ens estima tal com som i ens agafa com som; ens agafa diferents, ens agafa pecadors, i sempre ens impulsa a la unitat. Podem fer una verificació sobre nosaltres mateixos i preguntar-nos si, en els llocs on vivim, alimentem la conflictivitat o lluitem per fer créixer la unitat amb els instruments que Déu ens ha donat: la pregària i l’amor. En canvi, alimentar la conflictivitat es fa amb el xafardeig, sempre, parlant malament dels altres. La xafarderia és l’arma que el diable té més a mà per a dividir la comunitat cristiana, per a dividir la família, per a dividir els amics, per a dividir sempre. L’Esperit Sant ens inspira sempre la unitat.

El tema d’aquesta Setmana de pregària fa referència precisament a l’amor: «Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu» (Jn 15,7). L’arrel de la comunió és l’amor de Crist, que ens fa superar els prejudicis per a veure en l’altre un germà i una germana als quals estimar sempre. Llavors descobrim que els cristians d’altres confessions, amb les seves tradicions, amb la seva història, són dons de Déu, són dons presents en els territoris de les nostres comunitats diocesanes i parroquials. Comencem a pregar per ells i, quan sigui possible, amb ells. Així aprendrem a estimar-los i a apreciar-los. La pregària, recorda el Concili, és l’ànima de tot el moviment ecumènic (cf. Unitatis redintegratio, 8). Que la pregària sigui, per tant, el punt de partença per ajudar Jesús a complir el seu somni: que tots siguin u.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 21. La pregària de lloança

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Fem referència a un passatge crític de la vida de Jesús. Després dels primers miracles i de la implicació dels deixebles en l’anunci del Regne de Déu, la missió del Messies travessa una crisi. Joan Baptista dubta i li fa arribar aquest missatge —Joan és a la presó—: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?» (Mt 11,3). Ell sent aquesta angoixa de no saber si s’ha equivocat en l’anunci. En la vida sempre hi ha moments foscos, moments de nit espiritual, i Joan està passant aquest moment. Hi ha hostilitat en els pobles del llac, on Jesús havia realitzat tants signes prodigiosos (cf. Mt 11,20-24). Ara, precisament en aquest moment de decepció, Mateu relata un fet realment sorprenent: Jesús no eleva al Pare un plany, sinó un himne de joia: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Mt 11,25). És a dir, en plena crisi, en plena foscor a l’ànima de tanta gent, com Joan el Baptista, Jesús beneeix el Pare, Jesús lloa el Pare. Però per què?

Sobretot el lloa pel que és: «Pare, Senyor del cel i de la terra.» Jesús s’alegra en l’esperit perquè sap i sent que el seu Pare és el Déu de l’univers, i viceversa, el Senyor de tot allò que existeix és el Pare, «Pare meu». D’aquesta experiència de sentir-se «el fill de l’Altíssim» brolla la lloança. Jesús se sent fill de l’Altíssim.

I després Jesús lloa el Pare perquè afavoreix els senzills. És el que ell mateix experimenta predicant als pobles: els «savis» i els «entesos» romanen desconfiats i tancats, fan càlculs; mentre que els «senzills» s’obren i acullen el missatge. Això només pot ser voluntat del Pare, i Jesús se n’alegra. També nosaltres hem d’alegrar-nos i lloar Déu perquè les persones humils i senzilles acullen l’Evangeli. Jo m’alegro quan veig aquesta gent senzilla, aquesta gent humil que va en pelegrinatge, que va a resar, que canta, que lloa, gent a la qual potser li manquen moltes coses, però la humilitat els porta a lloar Déu. En el futur del món i en les esperances de l’Església hi ha sempre els «senzills»: aquells que no es consideren millors que els altres, que són conscients dels límits propis i dels pecats propis, que no volen dominar sobre els altres, que, en Déu Pare, es reconeixen tots germans.

Per tant, en aquell moment de fracàs aparent, on tot és fosc, Jesús prega lloant el Pare. I la seva pregària ens condueix també a nosaltres, lectors de l’Evangeli, a jutjar de forma diferent les nostres derrotes personals, les situacions en les quals no veiem clara la presència i l’acció de Déu, quan sembla que el mal preval i no hi ha manera de deturar-lo. Jesús, que també va recomanar molt la pregària de súplica, precisament en el moment en què hauria tingut motiu per demanar explicacions al Pare, això no obstant, el lloa. Sembla una contradicció, però és així, la veritat.

A qui serveix la lloança? A nosaltres o a Déu? Un text de la litúrgia eucarística ens convida a pregar Déu d’aquesta manera, diu així: «Malgrat que no us cal la nostra lloança, vós inspireu en nosaltres que us donem gràcies, per tal que les benediccions que us oferim ens ajudin en el camí de la salvació, per Crist, Senyor nostre» (Missal Romà, Prefaci comú IV). Lloant som salvats.

La pregària de lloança ens serveix a nosaltres. El Catecisme la defineix així: «Participa en la benaurança dels cors purs que l’estimen en la fe abans de veure’l en la glòria» (n. 2639). De manera paradoxal ha de ser practicada no sols quan la vida ens omple de felicitat, sinó sobretot en els moments difícils, en els moments foscos quan el camí puja costa amunt. També és aquell el temps de la lloança, com Jesús que en el moment fosc lloa el Pare. Per tal que aprenguem que, a través d’aquella pujada, d’aquell camí difícil, aquell camí fatigós, d’aquells passatges ardus, s’arriba a veure un panorama nou, un horitzó més obert. Lloar és com respirar oxigen pur: et purifica l’ànima, et fa mirar a l’horitzó, no et deixa tancat en el moment difícil i fosc de les dificultats.

Hi ha un gran ensenyament en aquella pregària que des de fa vuit segles no ha deixat mai de bategar, que sant Francesc va compondre al final de la seva vida: el «Càntic del germà sol» o «de les criatures». El Pobret no el va compondre en un moment d’alegria, de benestar, sinó al contrari, enmig de les dificultats. Francesc ja estava gairebé cec, i sentia en la seva ànima el pes d’una soledat que mai abans no havia sentit: el món no ha canviat des de l’inici de la seva predicació, encara hi ha qui es deixa destrossar per les renyines, i a més sent que s’acosten els passos de la mort. Podria ser el moment de la decepció, d’aquella decepció extrema i de la percepció del fracàs propi. Però Francesc, en aquell instant de tristesa, en aquell instant fosc prega. Com ho fa? «Laudato si’, Senyor meu…» Prega lloant. Francesc lloa Déu per tot, per tots els dons de la creació, i també per la mort, que amb valentia anomena «germana», «germana mort». Aquests exemples dels sants, dels cristians, també de Jesús, de lloar Déu en els moments difícils, ens obren les portes d’un camí molt gran cap al Senyor i ens purifiquen sempre. La lloança purifica sempre.

Els sants i les santes ens demostren que es pot lloar sempre, en els bons moments i en els mals moments, perquè Déu és l’Amic fidel. Aquest és el fonament de la lloança: Déu és l’Amic fidel, i el seu amor mai no falla. Ell sempre és al nostre costat, ell ens espera sempre. Algú deia: «És el sentinella que és a prop teu i et fa anar endavant amb seguretat.» En els moments difícils i foscos, trobem la valentia de dir: «Lloat sigueu, oh Senyor.» Lloar el Senyor. Això ens farà molt de bé.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 20. La pregària d’acció de gràcies

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Voldria aturar-me avui en la pregària d’acció de gràcies. I faig referència a un episodi de l’evangeli de Lluc. Mentre Jesús feia camí, se li van acostar deu leprosos que imploren: «Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!» (17,13). Sabem que, per als malalts de lepra, al sofriment físic se’ls unia la marginació social i la marginació religiosa. Eren marginats. Jesús no defuig la trobada amb ells. A vegades va més enllà dels límits imposats per la Llei i toca el malalt —que no es podia fer—, l’abraça, el guareix. En aquest cas no hi ha contacte. A distància, Jesús els convida a presentar-se als sacerdots (v. 14), els quals estaven encarregats, segons la Llei, de certificar la guarició. Jesús no diu res més. Ha escoltat la seva pregària, ha escoltat el seu crit de pietat, i els ha enviat de seguida a presentar-se als sacerdots.

Els deu se’n fien, no es queden allí fins al moment de ser guarits, no: se’n fien i hi van de seguida, i mentre hi estan anant es guareixen, tots deu. Els sacerdots haurien, doncs, pogut constatar la seva guarició i retornar-los la vida normal. Però aquí ve el punt més important: d’aquell grup, només un, abans d’anar a presentar-se als sacerdots, torna enrere a donar les gràcies a Jesús i lloar Déu per la gràcia rebuda. Només un, els altres nou segueixen el camí. I Jesús s’adona que aquell home era un samarità, una espècie d’«heretge» per als jueus de l’època. Jesús comenta: «No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger?» (17,18). És commovedora la història!

Aquest passatge, per dir-ho d’alguna manera, divideix el món en dos: qui no dona les gràcies i qui dona les gràcies; qui ho agafa tot com si se li degués, i qui ho acull tot com un do, com a gràcia. El Catecisme escriu: «Tot esdeveniment i tota necessitat poden esdevenir ofrena d’acció de gràcies» (n. 2638). La pregària d’acció de gràcies comença sempre des d’aquí: de reconèixer-nos precedits per la gràcia. Hem estat pensats abans que aprenguéssim a pensar; hem estat estimats abans que aprenguéssim a estimar; hem estat desitjats abans que del nostre cor sorgís un desig. Si mirem la vida així, llavors el «gràcies» es converteix en el motiu conductor de les nostres jornades. Moltes vegades oblidem també dir «gràcies».

Per a nosaltres, cristians, donar les gràcies ha donat nom al sagrament més essencial que hi ha: l’Eucaristia. La paraula grega, de fet, significa precisament això: acció de gràcies. Els cristians, com tots els creients, beneeixen Déu pel do de la vida. Viure és per damunt de tot haver rebut la vida. Tots naixem perquè algú ha desitjat per a nosaltres la vida. I això és només la primera d’una llarga sèrie de deutes que contraiem vivint. Deutes de reconeixement. En la nostra existència, més d’una persona ens ha mirat amb ulls purs, gratuïtament. Sovint es tracta d’educadors, catequistes, persones que han desenvolupat el seu rol més enllà de la mesura que el deure els demana. I han fet sorgir en nosaltres la gratitud. També l’amistat és un do pel qual hem d’estar sempre agraïts.

Aquest «gràcies» que hem de dir contínuament, aquest gràcies que el cristià comparteix amb tots, es dilata en l’encontre amb Jesús. Els Evangelis testimonien que el pas de Jesús suscita sovint alegria i lloança a Déu en aquells que el trobaven. Les narracions de Nadal estan plenes d’orants amb el cor eixamplat per l’arribada del Salvador. I també nosaltres hem estat cridats a participar en aquesta immensa exultació. Ho suggereix també l’episodi dels deu leprosos guarits. Naturalment tots estaven feliços per haver recuperat la salut, podent així sortir d’aquella interminable quarantena forçada que els excloïa de la comunitat. Però entre ells n’hi ha un que a l’alegria hi afegeix alegria: a més de la guarició, s’alegra per l’encontre esdevingut amb Jesús. No sols està lliure del mal, sinó que ara també té la certesa de ser estimat. Aquest és el nucli: quan tu dones les gràcies expresses la certesa de ser estimat. I aquest és un pas gran: tenir la certesa de ser estimat. És el descobriment de l’amor com a força que governa el món. Dante diria: l’Amor «que mou el sol i els altres estels» (Paradís, XXXIII, 145). Ja no som viatgers errants que vagaregen per aquí i per allà, no: tenim una casa, vivim en Crist, i des d’aquesta «casa» contemplem la resta del món, i aquest ens apareix infinitament més bonic. Som fills de l’amor, som germans de l’amor. Som homes i dones de gràcia.

Per tant, germans i germanes, intentem estar sempre en l’alegria de l’encontre amb Jesús. Cultivem l’alegria. Tot i amb això, el dimoni, després d’haver-nos enganyat —amb qualsevol temptació—, ens deixa sempre tristos i sols. Si estem en Crist, cap pecat i cap amenaça no ens podran impedir mai continuar amb alegria el camí, juntament amb tants companys de viatge.

Sobretot, no deixem de donar les gràcies: si som portadors de gratitud, també el món es torna millor, potser només una mica, però és el suficient per a transmetre-li una mica d’esperança. El món necessita esperança, i amb la gratitud, amb aquesta actitud de dir gràcies, nosaltres transmetem una mica d’esperança. Tot està unit, tot està connectat i cadascú pot fer la seva part allí on es troba. El camí de la felicitat és allò que sant Pau ha descrit al final d’una de les seves cartes: «Pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist. No sufoqueu l’Esperit» (1Te 5,17-19). No sufoqueu l’Esperit, un bon programa de vida! No sufocar l’Esperit que tenim dins ens porta a la gratitud.

Descarregar document

Catequesi sobre Nadal

Estimats germans i germanes, bon dia!

En aquesta catequesi, en els dies previs a Nadal, voldria oferir-vos alguns punts de reflexió en preparació a la celebració de Nadal. En la litúrgia de la nit ressonarà l’anunci de l’àngel als pastors: «No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora» (Lc 2,10-12).

Imitant els pastors, també nosaltres ens movem espiritualment cap a Betlem, on Maria ha tingut el Nen en una establia, «perquè» —diu sant Lluc— «no havien trobat lloc a l’hostal» (2,7). El Nadal s’ha convertit en una festa universal, i també qui no creu percep la fascinació d’aquesta festivitat. El cristià, però, sap que Nadal és un esdeveniment decisiu, un foc perenne que Déu ha encès en el món, i no pot ser confós amb les coses efímeres. És important que no es redueixi a festa només sentimental o consumista. Diumenge passat vaig cridar l’atenció sobre aquest problema, subratllant que el consumisme ens ha segrestat el Nadal. No: Nadal no s’ha de reduir a festa només sentimental o consumista, rica de regals i felicitacions, però pobra de fe cristiana, i també pobra d’humanitat. Per tant, cal frenar una certa mentalitat mundana, incapaç de captar el nucli incandescent de la nostra fe, que és aquest: «El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat» (Jn 1,14). I això és el nucli de Nadal, encara més: és la veritat de Nadal; no n’hi ha cap altra.

Nadal ens convida a reflexionar, per una part, sobre el dramatisme de la història, en la qual els homes, ferits pel pecat, van de manera constant a la recerca de la veritat, a la recerca de la misericòrdia, a la recepta de la redempció; i, per altra part, sobre la bondat de Déu, que ha vingut al nostre encontre per a comunicar-nos la Veritat que salva i fer-nos partícips de la seva amistat i de la seva vida. Això és un do de gràcia: és pura gràcia, sense mèrit nostre. Hi ha un Sant Pare que diu: «Mireu cap aquest costat, cap a l’altre: busqueu el mèrit i no trobareu altra cosa que gràcia.» Tot és gràcia, un do de gràcia. I aquest do de gràcia el rebem a través de la senzillesa i de la humanitat del Nadal, i pot treure dels nostres cors i de les nostres ments el pessimisme, que avui s’ha difós encara més per la pandèmia. Podem superar aquell sentiment de pèrdua inquietant, no deixar-nos aclaparar per les derrotes i els fracassos, en la consciència redescoberta que aquell Nen humil i pobre, amagat i indefens, és Déu mateix, fet home per nosaltres. El concili Vaticà II, en un cèlebre passatge de la Constitució sobre l’Església en el món contemporani, ens diu que aquest esdeveniment ens concerneix a cada un de nosaltres: «El Fill de Déu, per la seva encarnació s’ha unit d’alguna manera amb cada home. Va treballar amb mans d’home, pensà amb enteniment humà, actuà amb voluntat humana, estimà amb cor d’home. Nascut de Maria Verge, es féu de debò un dels nostres, semblant en tot a nosaltres, tret del pecat» (Cons. past. Gaudium et spes, 22). «Però Jesús va néixer fa dos mil anys, i això em concerneix a mi?» «Sí, et concerneix a tu i a mi, a cada un de nosaltres. Jesús és un de nosaltres: Déu, en Jesús, és un de nosaltres.»

Aquesta realitat ens dona molta alegria i molta valentia. Déu no ens ha mirat des de dalt, des de lluny, no ha passat de llarg, no ha sentit fàstic per la nostra misèria, no s’ha revestit amb un cos aparent, sinó que ha assumit plenament la nostra naturalesa i la nostra condició humana. No ha deixat res a fora, excepte el pecat: l’únic que ell no té. Tota la humanitat es troba en ell. Ell ha agafat tot el que som, així com som. Això és essencial per a comprendre la fe cristiana. Sant Agustí, reflexionant sobre el seu camí de conversió, escriu en les seves Confessions: «Encara no tenia gaire humilitat per a posseir el meu Déu, l’humil Jesús, ni coneixia els ensenyaments de la seva debilitat» (Confessions, VII, 8). I quina és la debilitat de Jesús? La «debilitat» de Jesús és un «ensenyament»! Perquè ens revela l’amor de Déu. Nadal és la festa de l’Amor encarnat, de l’amor nascut per nosaltres en Jesucrist. Jesucrist és la llum dels homes que resplendeix en les tenebres, que dona sentit a l’existència humana i a tota la història.

Benvolguts germans i germanes, que aquestes breus reflexions ens ajudin a celebrar Nadal amb més consciència. Hi ha encara una altra manera de preparar-se, que vull recordar-vos a vosaltres i a mi i que és a l’abast de tots: meditar una mica en silenci davant el pessebre. El pessebre és una catequesi d’aquesta realitat, del que va fer aquell any, aquell dia, que hem escoltat a l’Evangeli. Per això l’any passat vaig escriure una Carta que ens farà bé de reprendre. Es titula Admirabile signum, ‘signe admirable’. Seguint les petjades de sant Francesc d’Assís, ens podem convertir una mica en nens i romandre contemplant l’escena de Nadal, i deixar que reneixi en nosaltres l’estupor per la manera «meravellosa» com Déu ha volgut venir al món. Demanem la gràcia de l’estupor: davant d’aquest misteri, d’aquesta realitat tan tendra, tan bonica, tan a prop dels nostres cors, que el Senyor ens doni la gràcia de l’estupor, per a trobar-lo, per a acostar-nos a ell, per acostar-nos a tots nosaltres. Això farà renéixer en nosaltres la tendresa. L’altre dia, parlant amb alguns científics, es parlava d’intel·ligència artificial i dels robots… Hi ha robots programats per a tots i per a tot, i això tira endavant. I jo els vaig dir: «Però què és allò que els robots no podran fer mai? Ells van pensar, van fer propostes, però al final van estar d’acord amb una cosa: la tendresa. Això els robots no podran fer-ho. I això és el que ens porta Déu avui: la manera meravellosa com Déu ha volgut venir al món, i això fa renéixer en nosaltres la tendresa. Tenim molta necessitat de carícies humanes davant tantes misèries! Si la pandèmia ens ha obligat a estar més distants, Jesús, al pessebre, ens mostra el camí de la tendresa per estar a prop, per a ser humans. Seguim aquest camí. Bon Nadal!

Descarregar document

Catequesis sobre la pregària: 19. La pregària d’intercessió

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Qui prega no deixa mai el món al seu darrere. Si la pregària no recull les alegries i els dolors, les esperances i les angoixes de la humanitat, es converteix en una activitat «decorativa», una actitud superficial, de teatre, una actitud intimista. Tots necessitem interioritat: retirar-nos en un espai i en un temps dedicats a la nostra relació amb Déu. Però això no vol dir evadir-se de la realitat. En la pregària, Déu «ens agafa, ens beneeix, i després ens parteix i ens dona», per a la fam de tothom. Tot cristià és cridat a convertir-se, a les mans de Déu, en pa partit i compartit. Això vol dir una pregària concreta, que no sigui una evasió.

Així els homes i dones de pregària cerquen la solidat i el silenci, no per a no ser molestats, sinó per a escoltar millor la veu de Déu. A vegades es retiren del món, en el secret de la seva habitació, com ho recomanava Jesús (cf. Mt 6,6), però, allí on estiguin, tenen sempre oberta la porta del seu cor: una porta oberta per als qui preguen sense saber què preguen; per als que no preguen gens però porten a dins un crit sufocat, una invocació amagada; per als qui s’han equivocat o han perdut el camí… Qualsevol pot trucar a la porta d’un orant i trobar en ell o en ella un cor compassiu, que prega sense excloure ningú. La pregària és el nostre cor i la nostra veu, i es fa cor i veu de molta gent que no sap resar o que no resa, o no vol resar o no pot resar: nosaltres som el cor i la veu d’aquesta gent que puja a Jesús, puja al Pare, com intercessors. En la soledat, el qui prega —ja sigui en la soledat de molt de temps o en la soledat de mitja hora per a pregar— se separa de tot i de tothom per a trobar-ho tot i tothom en Déu. Així l’orant prega per tot el món, portant damunt seu dolors i pecats. Prega per tots i per cada un: és com si fos una «antena» de Déu en aquest món. En cada pobre que truca a la porta, en cada persona que ha perdut el sentit de les coses, el qui prega veu el rostre de Crist.

El Catecisme escriu: «Intercedir, demanar a favor d’un altre és […] allò que és propi d’un cor lliurat a la misericòrdia de Déu» (n. 2635). Això és molt bonic. Quan preguem estem en sintonia amb la misericòrdia de Déu: misericòrdia en relació amb els nostres pecats —que és misericordiós amb nosaltres»—, però també misericòrdia envers tots aquells que han demanat pregar per ells, pels quals volem pregar en sintonia amb el cor de Déu. Aquesta és la veritable pregària. En sintonia amb la misericòrdia de Déu, aquell cor misericordiós. «En el temps de l’Església, la intercessió cristiana participa de la del Crist: és l’expressió de la comunió dels sants» (ibid.). Què vol dir que es participa en la intercessió de Crist, quan jo intercedeixo per algú o prego per algú? Perquè Crist, davant del Pare, és intercessor, prega per nosaltres, i prega fent veure al Pare les llagues de les seves mans; perquè Jesús físicament, amb el seu cos, és davant del Pare. Jesús és el nostre intercessor, i pregar és una mica fer com Jesús; intercedir en Jesús al Pare, pels altres. Això és molt bonic.

A la pregària li importa l’home. Simplement l’home. Qui no estima el germà no prega seriosament. Es pot dir: en esperit d’odi no es pot pregar; en esperit d’indiferència no es pot pregar. La pregària només s’esdevé en esperit d’amor. Qui no estima simula pregar, o ell es pensa que prega, però no ho fa, perquè li manca precisament l’esperit que és l’amor. En l’Església, qui coneix la tristesa o l’alegria de l’altre va més en profunditat que no pas qui investiga els «sistemes màxims». Per aquest motiu hi ha una experiència de l’humà en cada pregària, perquè les persones, encara que puguin cometre errors, no han de ser mai rebutjades o descartades.

Quan un creient, mogut per l’Esperit Sant, prega pels pecadors, no fa seleccions, no emet judicis de condemna: prega per tots. I prega també per ell mateix. En aquell moment sap que no és massa diferent de les persones per les quals prega: se sent pecador entre els pecadors i prega per tots. La lliçó de la paràbola del fariseu i del publicà és sempre viva i actual (cf. Lc 18,9-14): nosaltres no som millors que ningú, tots som germans en una comunitat de fragilitat, de sofriments pel fet de ser pecadors. Per això una pregària que podem adreçar a Déu és aquesta: «Senyor, no és just davant vostre cap vivent» (cf. Sl 143,2) —això ho diu un salm: «[Senyor] Ningú dels qui viuen no és just davant teu», cap de nosaltres: tots som pecadors—, tots som deutors que tenen un compte pendent; no hi ha ningú que sigui impecable als teus ulls. Senyor tingueu pietat de nosaltres!» I amb aquest esperit la pregària és fecunda, perquè ens presentem davant Déu amb humilitat per pregar per tothom. Malgrat això, el fariseu pregava de manera superba: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes […], dejuno […] i dono la desena part de tot el que guanyo.» Aquesta no ha de ser la pregària: és mirar-se al mirall, a la realitat pròpia, mirar-se al mirall maquillat de supèrbia.

El món avança gràcies a aquesta cadena d’orants que intercedeixen, i que són majoritàriament desconeguts… però no per a Déu! Hi ha molts cristians desconeguts que, en temps de persecució, han sabut repetir les paraules de nostre Senyor: «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34).

El bon pastor roman fidel també davant la constatació del pecat de la gent: el bon pastor continua essent pare també quan els seus fills s’allunyen i l’abandonen. Persevera en el servei de pastor també en relació amb qui el porta a embrutar-se les mans; no tanca el cor davant qui potser l’ha fet patir.

L’Església, en tots els seus membres, té la missió de practicar la pregària d’intercessió, intercedeix pels altres. En particular en té l’obligació qui té un rol de responsabilitat: pares, educadors, ministres ordenats, superiors de comunitat… Com Abraham i Moisès, a vegades han de «defensar» davant Déu les persones que tenen encomanades. En realitat, es tracta de mirar amb els ulls i el cor de Déu, amb la seva mateixa compassió i tendresa invencible. Pregar amb tendresa pels altres.

Germans i germanes, tots som fulles del mateix arbre: cada caiguda ens recorda la gran pietat que hem de nodrir, en la pregària, els uns pels altres. Preguem els uns pels altres: no ens farà bé a nosaltres i farà bé a tothom. Gràcies!

Descarregar document

Catequesis sobre la pregària: 18. La pregària de petició

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Continuem amb les nostres reflexions sobre la pregària. La pregària cristiana és plenament humana —nosaltres preguem com persones humanes, com el que som—, inclou la lloança i la súplica. De fet, quan Jesús va ensenyar els seus deixebles a resar, ho va fer amb el parenostre, perquè ens dirigim a Déu en una relació de confiança filial i li adrecem totes les nostres peticions. Implorem Déu pels dons més sublims: la santificació del seu nom entre els homes, l’adveniment de la seva senyoria, la realització de la seva voluntat de bé en relació amb el món. El Catecisme recorda: «Hi ha una jerarquia en les peticions: primer el Regne, a continuació el que cal per acollir-lo i per a cooperar per a la seva vinguda» (n. 2632). Però en el parenostre preguem també pels dons més senzills, pels dons més quotidians, com el «pa de cada dia» —que vol dir també la salut, la casa, el treball, les coses de cada dia; i també vol dir l’Eucaristia, necessària per a la vida en Crist—; així com preguem pel perdó dels pecats —que és una cosa quotidiana; sempre necessitem perdó—, i per tant per la pau en les nostres relacions; i finalment perquè ens ajudi en les temptacions i ens lliuri del mal.

Demanar, suplicar. Això és molt humà. Escoltem una vegada més el Catecisme: «Mitjançant la pregària de petició mostrem la consciència de la nostra relació amb Déu: pel fet de ser criatures, no som ni d’origen propi ni amos de les nostres adversitats, ni la nostra fi última; però també, pel fet de ser pecadors, sabem, com a cristians, que ens apartem del nostre Pare. La petició ja és un retorn cap a ell» (n. 2629).

Si algú se sent malament perquè ha fet coses dolentes —un pecador—, quan resa el parenostre ja s’està acostant al Senyor. A vegades podem creure que no necessitem res, que ens bastem nosaltres mateixos i vivim en l’autosuficiència més completa. A vegades passa això! Però abans o després aquesta il·lusió s’esvaeix. L’ésser humà és una invocació, que a vegades es converteix en crit, sovint contingut. L’ànima s’assembla a una terra eixuta, assedegada, com diu el Salm (cf. Sl 63,2). Tots experimentem, en un moment o altre de la nostra existència, el temps de la malenconia o de la soledat. La  Bíblia no s’avergonyeix de mostrar la condició humana marcada per la malaltia, per les injustícies, la traïció dels amics o l’amenaça dels enemics. A vegades sembla que tot s’enfonsa, que la vida viscuda fins ara ha estat en va. I en aquestes situacions aparentment sense escapatòria hi ha una única sortida: el crit, la pregària: «Senyor, ajudeu-me!» La pregària obre escletxes de llum en la foscor més espessa. «Senyor, ajudeu-me!» Això obre el camí, obre la senda.

Nosaltres, els éssers humans, compartim aquesta invocació d’ajuda amb tota la creació. No som els únics que «preguem» en aquest univers exterminat: cada fragment de la creació porta inscrit el desig de Déu. I sant Pau ho va expressar d’aquesta manera: «Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l’Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit (Rm 8,22-23). En nosaltres ressona el gemec multiforme de les criatures: dels arbres, de les roques, dels animals… Tot anhela la realització. Tertulià va escriure: «Prega tota la creació, preguen els animals domèstics i els salvatges, i s’agenollen, i quan surten dels seus estables o caus aixequen la vista al cel i amb la boca, a la seva manera, fan vibrar l’aire. També les aus, quan es desperten, aixequen el vol cap al cel i estenen les ales, en comptes de les mans, en forma de creu, i criden alguna cosa que sembla una pregària» (De Oratione, XXIX). Aquesta és una expressió poètica per a fer un comentari al que diu sant Pau sobre «que tot l’univers creat gemega, prega». Però nosaltres som els únics que ho fem de manera conscient, que sabem que ens adrecem al Pare i que entrem en diàleg amb el Pare.

Per tant, no ens hem d’escandalitzar si sentim la necessitat de pregar, no hem de tenir vergonya. I sobretot, quan ho necessitem, hem de demanar. Jesús, parlant d’un home deshonest, que ha de donar comptes al seu amo, diu això: «Demanar, em fa vergonya.» I molts de nosaltres tenim aquest sentiment: ens fa vergonya demanar, demanar ajuda, demanar a algú que ens ajudi a fer alguna cosa, a arribar a aquella meta, i també ens fa vergonya demanar a Déu. No ens ha de fer vergonya pregar i dir: «Senyor, necessito això», «Senyor, tinc aquesta dificultat», «Ajudeu-me!». És el crit del cor envers Déu, que és Pare. I hem d’aprendre a fer-ho també en els temps feliços; donar gràcies a Déu per cada cosa que se’ns dona, i no donar res per descomptat o com un dret que tenim: tot és gràcia, tot. La gràcia de Déu. Malgrat això, no reprimim la súplica que sorgeix de manera espontània en nosaltres. La pregària de petició va a l’una amb l’acceptació del nostre límit i del nostre haver estat creats. Fins i tot es pot arribar a no creure en Déu, però és difícil no creure en la pregària, la qual senzillament existeix; es presenta a nosaltres com un crit; i tots hem de fer front a aquesta veu interior que potser pot estar callada durant molt de temps, però que un dia es desperta i crida.

Germans i germanes, sabem que Déu respondrà. No hi ha persona orant en el Llibre dels Salms que aixequi el seu lament i no sigui escoltat. Déu sempre respon: avui, demà, però sempre respon, d’una manera o altra, sempre. La Bíblia ho repeteix infinitat de vegades. Déu escolta el crit de qui l’invoca. També les nostres peticions vacil·lants, les que queden en el fons del cor, que també tenim vergonya d’expressar, el Pare les escolta i vol donar-nos l’Esperit Sant, que anima qualsevol pregària i tot ho transforma. És qüestió de paciència, sempre, de suportar l’espera. Ara estem en temps d’Advent, un temps típicament d’espera per al Nadal. Nosaltres estem en espera. Això es veu bé. Però també tota la nostra vida està en espera. I la pregària està sempre en espera, perquè sabem que el Senyor respondrà. Fins i tot la mort tremola quan un cristià prega, perquè sap que tots els orants tenen un aliat més fort que ella: el Senyor ressuscitat. La mort ja ha estat derrotada en Crist i vindrà el dia en què tot serà definitiu i ella ja no es mofarà més de la nostra vida i de la nostra felicitat.

Aprenguem a estar en l’espera del Senyor. El Senyor ve a visitar-nos, no sols en aquestes festes grans —Nadal, Pasqua—, sinó que el Senyor ens visita cada dia en la intimitat del nostre cor si nosaltres estem a l’espera. I sovint no ens adonem que el Senyor és a prop, que truca a la nostra porta i el deixem passar. «Tinc por de Déu quan passa; tinc por que passi i jo no me n’adoni», deia sant Agustí. I el Senyor passa, el Senyor ve, el Senyor truca. Però si tu tens les oïdes plenes d’altres sorolls, no escoltaràs la crida del Senyor.

Germans i germanes, estar en espera: aquesta és la pregària!

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 17. La benedicció

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui ens aturem en una dimensió essencial de la pregària: la benedicció. Continuem les reflexions sobre la pregària. En les narracions de la creació (cf. Gn 1-2) Déu contínuament beneeix la vida, sempre. Beneeix els animals (1,22), beneeix l’home i la dona (1,28), finalment beneeix el dissabte, dia de repòs i del gaudi de tota la creació (2,3). És Déu qui beneeix. Les primeres pàgines de la Bíblia són una repetició continuada de benediccions. Déu beneeix, però també els homes beneeixen, i aviat es descobreix que la benedicció té una força especial que acompanya per a tota la vida qui la rep i disposa el cor de l’home a deixar-se canviar per Déu (Conc. Ecum. Vat. II, Const. Sacrosanctum concilium, 61).

Al principi del món hi ha Déu que «diu-bé», bé-diu, diu-bé. Ell veu que cada obra de les seves mans és bona i bonica, i quan arriba a l’home i la creació es realitza reconeix que «tot el que havia fet era molt bo» (Gn 1,31). Poc després, aquella bellesa que Déu ha imprès en la seva obra s’alterarà, i l’ésser humà es convertirà en una criatura degenerada, capaç de difondre el mal i la mort pel món; però res no podrà cancel·lar mai la primera petjada de Déu, una petjada de bondat que Déu ha posat en el món, en la naturalesa humana, en tots nosaltres: la capacitat de beneir i el fet de ser beneïts. Déu no s’ha equivocat amb la creació i tampoc amb la creació de l’home. L’esperança del món resideix completament en la benedicció de Déu: ell continua estimant-nos, ell el primer, com diu el poeta Péguy,[1] continua esperant el nostre bé.

La gran benedicció de Déu és Jesucrist, el seu Fill és el gran do de Déu. És una benedicció per a tota la humanitat, és una benedicció que ens ha salvat a tots. Ell és la Paraula eterna amb què el Pare ens ha beneït «quan encara érem pecadors» (Rm 5,8), diu sant Pau: Paraula feta carn i oferta per nosaltres a la creu.

Sant Pau proclama amb emoció el pla d’amor de Déu i diu així: «Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt al cel. Ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, a lloança i glòria de la gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat» (Ef 1,3-6). No hi ha pecat que pugui cancel·lar completament la imatge del Crist present en cada un de nosaltres. Cap pecat no pot cancel·lar aquella imatge que Déu ens ha donat a nosaltres. La imatge de Crist. Pot desfigurar-la, però no pot treure-la de la misericòrdia de Déu. Un pecador pot romandre en els seus errors durant molt de temps, però Déu és pacient fins l’últim instant, esperant que al final aquell cor s’obri i canviï. Déu és com un bon pare i com una bona mare, també ell és una bona mare: mai no deixen d’estimar el seu fill, per molt que s’equivoqui, sempre. Em ve a la ment les moltes vegades que he vist persones fent fila per entrar a la presó. Moltes mares en fila per entrar i veure el seu fill pres: no deixen d’estimar el fill i elles saben que les persones que passen amb l’autobús diuen: «Ah, aquella és la mare del pres.» I malgrat això les mares no tenen vergonya per això, o millor, tenen vergonya però tiren endavant, perquè és més important el fill que la vergonya. Així nosaltres, per a Déu som més importants que tots els pecats que nosaltres puguem fer, perquè ell és pare, és mare, és amor pur, ell ens ha beneït sempre. I mai no deixarà de beneir-nos.

Una experiència intensa és llegir aquests textos bíblics de benedicció en una presó, o en un centre de desintoxicació. Fer sentir a aquelles persones que estan beneïdes malgrat els seus greus errors, que el Pare celeste continua volent el seu bé i esperant que s’obrin finalment al bé. Si fins i tot els seus parents més propers els han abandonat, perquè ja els jutgen com a irrecuperables, però per a Déu són sempre fills. Déu no pot cancel·lar en nosaltres la imatge de fill, cada un de nosaltres és fill, és filla. A vegades s’esdevenen miracles: homes i dones que reneixen perquè troben aquesta benedicció que els ha ungit com a fills, perquè la gràcia de Déu canvia la vida: ens agafa com som, però no ens deixa mai com som.

Pensem en el que va fer Jesús amb Zaqueu (cf. Lc 19,1-10), per exemple. Tots veien en ell el mal; Jesús, però, veu una espurna de bé, i d’allí, de la seva curiositat per veure Jesús, fa passar la misericòrdia que salva. Així va canviar primer el cor i després la vida de Zaqueu. En les persones marginades i rebutjades, Jesús veia l’indeleble benedicció del Pare. Zaqueu és un pecador públic, ha fet moltes coses dolentes, però Jesús veié aquell signe indeleble de la benedicció del Pare i d’allí la seva compassió. Aquella frase es repeteix tant a l’Evangeli, «es va compadir», i aquella compassió el porta a ajudar-lo i a canviar-li el cor. Encara més, es va arribar a identificar amb cada persona necessitada (cf. Mt 25,31-46). En el passatge del «protocol» final sobre el qual tots nosaltres serem jutjats —Mateu 25—, Jesús diu: «Tenia fam […]; tenia set […]; estava malalt […]; era a la presó,  i jo era allí.»

Davant la benedicció de Déu, també nosaltres responem beneint —Déu ens ha ensenyat a beneir i nosaltres hem de beneir—: és la pregària de lloança, d’adoració, d’acció de gràcies. El Catecisme escriu: «La pregària de benedicció és la resposta de l’home als dons de Déu: perquè Déu beneeix, el cor de l’home pot beneir per la seva part aquell que és la font de tota benedicció» (n. 2626). La pregària és alegria i reconeixement. Déu no ha esperat que ens convertíssim per a començar a estimar-nos, sinó que ens ha estimat primer, quan encara estàvem en el pecat.

No podem només beneir aquest Déu que ens beneeix, hem de beneir-ho tot en ell, totes les persones, beneir Déu i beneir els germans, beneir el món: aquesta és l’arrel de la mansuetud cristiana, la capacitat de sentir-nos beneïts i la capacitat de beneir. Si tots nosaltres ho féssim així, segurament no existirien les guerres. Aquest món necessita benedicció i nosaltres podem donar la benedicció i rebre la benedicció. El Pare ens estima. I a nosaltres ens queda només l’alegria de beneir-lo i l’alegria de donar-li gràcies i d’aprendre d’ell a no maleir, sinó beneir. I aquí només una paraula per a les persones que estan acostumades a maleir, les persones que tenen sempre a la boca, també en el cor, una paraula lletja, una maledicció. Cada un de nosaltres pot pensar: jo tinc aquest costum de maleir així? I demanar al Senyor la gràcia de canviar aquest costum per tal de tenir un cor beneït, i d’un cor beneït no pot sortir-ne una maledicció. Que el Senyor ens ensenyi a no maleir mai sinó a beneir.

[1]  Le porche du mystère de la deuxième vertu, primera ed. 1911.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 16. La pregària de l’Església naixent

Estimats germans i germanes, bon dia,

Els primers passos de l’Església en el món van estar marcats per la pregària. Els escrits apostòlics i la gran narració dels Fets dels Apòstols ens porten la imatge d’una Església en camí, una Església treballadora, però que troba en les reunions de pregària el fonament i l’impuls per a l’acció missionera. La imatge de la comunitat primitiva de Jerusalem és punt de referència per a qualsevol experiència cristiana. Escriu Lluc en el Llibre dels Fets: «Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries» (2,42). La comunitat persevera en la pregària.

Trobem aquí quatre característiques essencials de la vida eclesial: l’escolta de l’ensenyament dels Apòstols, primer; segon, la custòdia de la comunió recíproca; tercer, la fracció del pa, i quart, la pregària. Aquestes ens recorden que l’existència de l’Església té sentit si roman fermament unida a Crist, és a dir, en la comunitat, en la seva paraula, en l’Eucaristia i en la pregària. És la manera d’unir-nos, nosaltres, a Crist. La predicació i la catequesi testimonien les paraules i els gestos del Mestre; la cerca constant de la comunió fraterna preserva d’egoismes i particularismes; la fracció del pa realitza el sagrament de la presència de Jesús enmig nostre. I finalment la pregària, que és l’espai del diàleg amb el Pare, mitjançant Crist en l’Esperit Sant.

Tot allò que en l’Església creix fora d’aquestes «coordenades», no té fonament. Per a discernir una situació hem de preguntar-nos com, en aquesta situació, es troben aquestes quatre coordenades: la predicació, la cerca constant de la comunió fraterna ⸻la caritat⸻, la fracció del pa ⸻és a dir, la vida eucarística⸻ i la pregària. Qualsevol situació ha de ser valorada a la llum d’aquestes quatre coordenades. El que no entra en aquestes coordenades està privat d’eclesialitat, no és eclesial. És Déu qui fa l’Església, no el clamor de les obres. L’Església no és un mercat, l’Església no és un grup d’empresaris que avancen amb aquesta nova empresa. L’Església és obra de l’Esperit Sant, que Jesús ens ha enviat per a reunir-nos. L’Església és precisament el treball de l’Esperit en la comunitat cristiana, en la vida comunitària, en l’Eucaristia, en la pregària sempre. I tot allò que creix fora d’aquestes coordenades no té fonament, és com una casa construïda damunt de sorra (cf. Mt 7,24-27). És Déu qui fa l’Església, no el clamor de les obres. És la paraula de Jesús la que omple de sentit els nostres esforços. És en la humilitat, que es construeix el futur del món.

A vegades sento una gran tristesa quan veig alguna comunitat que, amb bona voluntat, s’equivoca de camí perquè pensa que fa Església en mítings, com si fos un partit polític: la majoria, la minoria, què pensa aquest, què pensa l’altre… «Això és com un sínode, un camí sinodal que nosaltres hem de fer.» Jo em pregunto: on és l’Esperit Sant allí? On és la pregària? On l’amor comunitari? On l’Eucaristia? Sense aquestes quatre coordenades, l’Església es converteix en una societat humana, un partit polític ⸻majoria, minoria⸻, els canvis es fan com si fos una empresa, per majoria o minoria… Però no hi ha l’Esperit Sant. I la presència de l’Esperit Sant està precisament garantida per aquestes quatre coordenades. Per a valorar una situació, si és eclesial o no és eclesial, preguntem-nos si hi ha aquestes quatre coordenades: la vida comunitària, la pregària, l’Eucaristia… [la predicació], com es desenvolupa la vida en aquestes quatre coordenades. Si falta això, falta l’Esperit, i si falta l’Esperit nosaltres serem una bonica associació humanitària, de beneficència, bé, bé, també un partit, diguem-ho així, eclesial, però no hi ha l’Església. I per això l’Església no pot créixer per aquestes coses: creix no per proselitisme, com qualsevol empresa, creix per atracció. I qui mou l’atracció? L’Esperit Sant. No oblidem mai aquesta paraula de Benet XVI. «L’Església no creix per proselitisme, creix per atracció.» Si falta l’Esperit Sant, que és el que atrau Jesús, allí no hi ha l’Església. Hi ha un club bonic d’amics, bé, amb bones intencions, però no hi ha l’Església, no hi ha sinodalitat.

Llegint els Fets dels Apòstols descobrim com el poderós motor de l’evangelització són les reunions de pregària, on qui hi participa experimenta en viu la presència de Jesús i és tocat per l’Esperit. Els membres de la primera comunitat ⸻això val sempre, també per a nosaltres avui⸻ perceben que la història de l’encontre amb Jesús no es va aturar en el moment de l’Ascensió, sinó que continua en la seva vida. Explicant allò que han vist, tot es torna viu. La pregària infon llum i calor: el do de l’Esperit fa néixer en ells el fervor.

Pel que fa a això, el Catecisme té una expressió molt profunda. Diu així: «L’Esperit Sant, que recorda així Crist davant la seva Església orant, la condueix també cap a la Veritat plena i suscita noves formulacions que expressaran l’insondable Misteri de Crist que actua en la vida, en els sagraments i en la missió de la seva Església» (n. 2625). Aquesta és l’obra de l’Esperit en l’Església: recordar Jesús. Jesús mateix ho ha dit: Ell us ensenyarà i us recordarà. La missió és recordar Jesús, però no com un exercici mnemònic. Els cristians, caminant per camins de missió, recorden Jesús fent-lo present novament; i d’ell, del seu Esperit, reben l’«impuls» per a anar, per a anunciar, per a servir. En la pregària, el cristià se submergeix en el misteri de Déu que estima cada home, aquell Déu que vol que l’Evangeli sigui predicat a tothom. Déu és Déu per a tothom, i en Jesús qualsevol mur de separació és definitivament derruït: com diu sant Pau, ell és la nostra pau, és a dir «de dos pobles n’ha fet un de sol» (Ef 2,14). Jesús ha fet la unitat.

Així, la vida de l’Església primitiva està marcada per una successió continuada de celebracions, convocatòries, temps de pregària tant comunitària com personal. I és l’Esperit qui concedeix força als predicadors que es posen en viatge i que per amor de Jesús solquen els mars, afronten perills, se sotmeten a humiliacions.

Déu dona amor, Déu demana amor. Aquesta és l’arrel mística de tota la vida creient. Els primers cristians en pregària, però també nosaltres que venim uns quants segles després, vivim tots la mateixa experiència. L’Esperit ho anima tot. I tot cristià que no té por de dedicar temps a la pregària pot fer seves les paraules de l’apòstol Pau: «La vida que ara visc en el cos, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi» (Gal 2,20). La pregària et fa conscient d’això. Només en el silenci de l’adoració s’experimenta tota la veritat d’aquestes paraules. Hem de reprendre el sentit de l’adoració. Adorar, adorar Déu, adorar Jesús, adorar l’Esperit. El Pare, el Fill i l’Esperit: adorar. En silenci. La pregària de l’adoració és la pregària que ens fa reconèixer Déu com a principi i fi de tota la història. I aquesta pregària és el foc viu de l’Esperit que dona força al testimoni i a la missió. Gràcies.

25

Catequesi 15. La Mare de Déu, dona de pregària

Estimats germans i germanes, bon dia!

En el nostre camí de catequesi sobre la pregària, avui trobem a la Mare de Déu, com a dona orant. La Verge resava. Quan el món encara la ignora, quan és una senzilla jove promesa amb un home de la casa de David, María resa. Podem imaginar a la jove de Natzaret recollida en silenci, en continu diàleg amb Déu, que aviat li encomanaria la seva missió. Ella està ja plena de gràcia i immaculada des de la concepció, però encara no sap res del seu sorprenent i extraordinària vocació i de la mar tempestuós que haurà de navegar. Una cosa és segur: Maria pertany a el gran grup dels humils de cor a qui els historiadors oficials no inclouen en els seus llibres, però amb els que Déu ha preparat la vinguda del seu Fill.

Maria no dirigeix ​​autònomament la seva vida: s’espera que Déu prengui les regnes del seu camí i la guiï on Ell vol. És dòcil, i amb la seva disponibilitat predisposa els grans esdeveniments que involucren a Déu en el món. El Catecisme ens recorda la seva presència constant i atenta en el designi amorós del Pare i al llarg de la vida de Jesús (cfr. CCE, 2617-2618).

Maria està en oració, quan l’arcàngel Gabriel ve a portar-li l’anunci a Natzaret. El seu “he aquí”, petit i immens, que en aquest moment fa saltar d’alegria a tota la creació, ha estat precedit en la història de la salvació de molts altres “he aquí”, de moltes obediències confiades, de moltes disponibilitats a la voluntat de Déu. No hi ha millor manera de resar que posar-se com Maria en una actitud d’obertura, de cor obert a Déu: “Senyor, el que Tu vulguis, quan Tu vulguis i com Tu vulguis”. És a dir, el cor obert a la voluntat de Déu. I Déu sempre respon. Quants creients viuen així la seva oració! Els que són més humils de cor, resen així: amb la humilitat essencial, diguem així; amb humilitat senzilla: “Senyor, el que Tu vulguis, quan Tu vulguis i com Tu vulguis”. I aquests resen així, no enfadant perquè els dies estan plens de problemes, sinó anant a la trobada de la realitat i sabent que en l’amor humil, en l’amor ofert a cada situació, ens convertim en instruments de la gràcia de Déu. Senyor, el que Tu vulguis, quan Tu vulguis i com Tu vulguis. Una oració senzilla, però és posar la nostra vida en mans del Senyor: que sigui Ell qui ens guiï. Tots podem resar així, gairebé sense paraules.

L’oració sap calmar la inquietud: però, nosaltres som inquiets, sempre volem les coses abans de demanar-les i les volem de seguida. Aquesta inquietud ens fa mal, i l’oració sap calmar la inquietud, sap transformar-la en disponibilitat. Quan estic inquiet, rés i la pregària m’obre el cor i em torna disponible a la voluntat de Déu. La Mare de Déu, en aquests pocs instants de l’Anunciació, ha sabut rebutjar la por, fins i tot presagiant que el seu “sí” li donaria proves molt dures. Si en l’oració comprenem que cada dia donat per Déu és una crida, llavors engrandim el cor i acollim tot. S’aprèn a dir: “El que Tu vulguis, Senyor. Promet-me sol que estaràs present en cada pas del meu camí “. Això és l’important: demanar a el Senyor la seva presència en cada pas del nostre camí: que no ens deixi sols, que no ens abandoni en la temptació, que no ens abandoni en els moments difícils. Aquest final del Pare Nostre és així: la gràcia que Jesús mateix ens ha ensenyat a demanar a el Senyor.

Maria acompanya en oració tota la vida de Jesús, fins a la mort i la resurrecció; i a la fi continua, i acompanya les primeres passes de l’Església naixent (cfr. Ac 1,14). Maria resa amb els deixebles que han travessat l’escàndol de la creu. Resa amb Pedro, que ha cedit a la por i ha plorat pel penediment. Maria hi és, amb els deixebles, enmig dels homes i les dones que el seu Fill, cridats a la seva Comunitat. ¡Maria no fa el sacerdot entre ells, no! És la Mare de Jesús que prega amb ells, en comunitat, com una de la comunitat. Resa amb ells i resa per ells. I, novament, la seva pregària precedeix el futur que està per complir-se: per obra de l’Esperit Sant s’ha convertit en Mare de Déu, i per obra de l’Esperit Sant, es converteix en Mare de l’Església. Resant amb l’Església naixent es converteix en Mare de l’Església, acompanya els deixebles en els primers passos de l’Església en l’oració, esperant l’Esperit Sant. En silenci, sempre en silenci. L’oració de Maria és silenciosa. L’Evangeli ens explica només una oració de Maria: a Canà, quan demana al seu Fill, per aquesta pobra gent, que va quedar malament a la festa. Però, imaginem: fer una festa de noces i acabar-la amb llet perquè no hi havia vi! Això és quedar malament! I Ella, resa i demana al Fill que resolgui aquest problema. La presència de Maria és per si mateixa oració, i la seva presència entre els deixebles al Cenacle esperant l’Esperit Sant, està en oració. Així Maria dóna a llum a l’Església, és Mare de l’Església. El Catecisme explica: «A la fe de la seva humil esclava, el do de Déu troba l’acollida que esperava des del començament dels temps» (CCE, 2617).

A la Mare de Déu, la natural intuïció femenina és exaltada per la seva singular unió amb Déu en l’oració. Per això, llegint l’Evangeli, notem que algunes vegades sembla que ella desapareix, per després tornar a aflorar en els moments crucials: Maria està oberta a la veu de Déu que guia el seu cor, que guia els seus passos allà on hi ha necessitat de la seva presència . Presència silenciosa de mare i de deixebla. Maria és present perquè és Mare, però també està present perquè és la primera deixebla, la qual ha après millor les coses de Jesús. Maria mai diu: “Veniu, jo resoldré les coses”. Sinó que diu: “Feu el que Ell us digui”, sempre assenyalant amb el dit a Jesús. Aquesta actitud és típica del deixeble, i ella és la primera deixebla: resa com a Mare i resa com a deixebla.

«Maria, per la seva banda, guardava totes aquestes coses, i les meditava en el seu cor» (Lc 2,19). Així l’evangelista Lluc retrata la Mare de el Senyor en l’Evangeli de la infància. Tot el que passa al seu voltant acaba tenint un reflex en el més profund del seu cor: els dies plens d’alegria, com els moments més foscos, quan també a ella li costa comprendre per quin camí ha de passar la Redempció. Tot acaba en el seu cor, perquè passi el sedàs de l’oració i sigui transfigurat per ella. Ja siguin els regals dels Mags, o la fugida a Egipte, fins a aquest tremend divendres de passió: la Mare guarda tot i el porta al seu diàleg amb Déu. Alguns han comparat el cor de Maria amb una perla d’esplendor incomparable, formada i suavitzada per la pacient acollida de la voluntat de Déu a través dels misteris de Jesús meditats en l’oració. Que bonic si nosaltres també podem semblar una mica a la nostra Mare! Amb el cor obert a la Paraula de Déu, amb el cor silenciós, amb el cor obedient, amb el cor que sap rebre la Paraula de Déu i la deixa créixer amb una llavor de bé de l’Església.

Decarregar document

Catequesi sobre la pregària: 14. La pregària perseverant

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem les catequesis sobre la pregària. Algú m’ha dit: «Parla massa de la pregària. No cal.» Sí que cal, perquè si nosaltres no preguem, no tindrem forces per tirar endavant en la vida. La pregària és com l’oxigen de la vida. La pregària és atreure sobre nosaltres la presència de l’Esperit Sant que sempre ens empeny. Per això parlo tant de la pregària.

Jesús ha donat exemple d’una pregària continuada, feta amb perseverança. El diàleg constant amb el Pare, en el silenci i en el recolliment, és el punt central de tota la seva missió. Els Evangelis ens expliquen també les seves exhortacions als deixebles, perquè preguin amb insistència, sense cansar-se. El Catecisme recorda les tres paràboles de l’Evangeli de Lluc que subratllen aquesta característica de la pregària (cf. CEC, 2613) de Jesús.

La pregària ha de ser en primer lloc tenaç: com el personatge de la paràbola que, en trobar-se que ha d’acollir un hoste que ha arribat sense avisar, truca a la porta de la casa d’un amic a mitjanit per demanar-li pa. L’amic respon «no!», perquè ja és al llit, però ell insisteix fins que l’obliga a aixecar-se i donar-li el pa (cf. Lc 11,5-8). Una petició tenaç. Però Déu té més paciència que nosaltres, i els qui truquen amb fe i perseverança a la porta del seu cor no queden decebuts. Déu respon sempre. Sempre. El nostre Pare sap prou el que necessitem; la insistència no serveix per a informar-lo o per a convèncer-lo, sinó que serveix per alimentar en nosaltres el desig i l’expectativa.

La segona paràbola és la de la vídua que s’adreça al jutge perquè l’ajudi a obtenir justícia. Aquest jutge és corrupte, és un home sense escrúpols, però al final, exasperat per la insistència de la vídua, es decideix a acontentar-la (cf. Lc 18,1-8). I pensa: «Més val que li resolgui el problema i me la tregui de sobre, i no que no pari de venir a queixar-se davant meu.» Aquesta paràbola ens fa entendre que la fe no és l’impuls d’un moment, sinó una actitud valenta per invocar Déu, fins i tot per «discutir» amb ell, sense resignar-se davant el mal i la injustícia.

La tercera paràbola presenta un fariseu i un recaptador d’impostos que van al temple a pregar. El primer s’adreça a Déu presumint dels seus mèrits; l’altre se sent indigne fins i tot per entrar al santuari. Déu, però, no escolta la pregària del primer, és a dir dels superbs, sinó la dels humils (cf. Lc 18,9-14). No hi ha una veritable pregària sense esperit d’humilitat. És precisament la humilitat la que ens porta a demanar en la pregària.

L’ensenyament de l’Evangeli és clar: s’ha de pregar sempre, fins i tot quan tot sembla inútil, quan Déu ens apareix sord i mut i ens sembla que estem perdent el temps. Encara que el cel s’enfosqueixi, el cristià no deixa de pregar. La seva pregària va de la mà de la fe. I la fe, molts dies de la nostra vida pot semblar una il·lusió, un esforç estèril. Hi ha moments foscos, en la nostra vida, i en aquells moments la fe sembla una il·lusió. Però practicar la pregària significa també acceptar aquest esforç. «Pare, jo prego i no sento res… Em sento així, amb el cor eixut, amb el cor sec.» Però hem de tirar endavant, amb aquesta fatiga dels mals moments, dels moments en què no sentim res. Molts sants i santes han experimentat la nit de la fe i el silenci de Déu —quan nosaltres truquem i Déu no respon—, i aquests sants han estat perseverants.

En aquestes nits de fe, qui prega no està mai sol. Jesús de fet no és només testimoni i mestre de pregària, és més. Ell ens acull en la seva pregària perquè nosaltres puguem pregar en ell i mitjançant ell. I això és obra de l’Esperit Sant. És per aquest motiu que l’Evangeli ens convida a pregar al Pare en nom de Jesús. Sant Joan ens diu aquestes paraules del Senyor: «Tot allò que demanareu en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill» (14,13). I el Catecisme explica que «la certesa de ser escoltats en les nostres súpliques es fonamenta en la pregària de Jesús» (n. 2614). Ella dona les ales que la pregària de l’home sempre ha volgut posseir.

Com no recordar aquí les paraules del salm 91, plenes de confiança, que brollen d’un cor que ho espera tot de Déu: «T’abrigarà amb les seves plomes, trobaràs refugi sota les seves ales: la seva fidelitat et serà escut i cuirassa. No et farà por la basarda de la nit, ni la fletxa que vola de dia, ni la pesta que ronda en la fosca o l’epidèmia que a migdia fa estralls» (v. 4-6). És en Crist, que es fa realitat aquesta estupenda pregària, és en ell que troba la seva veritat plena. Sense Jesús les nostres pregàries correrien el risc de reduir-se a esforços humans la major part de les vegades destinats al fracàs. Però ell ha pres damunt seu cada crit, cada gemec, cada alegria, cada súplica… cada pregària humana. I no ens oblidem de l’Esperit Sant que prega en nosaltres; és ell qui ens porta a pregar, qui ens condueix a Jesús. És el do que el Pare i el Fill ens han donat per anar a l’encontre de Déu. I l’Esperit Sant, quan nosaltres preguem, és l’Esperit Sant que prega en els nostres cors.

Crist ho és tot per a nosaltres, també en la nostra vida de pregària. Ho deia sant Agustí amb una expressió il·luminadora que trobem també en el Catecisme: Jesús «prega per nosaltres com a sacerdot nostre, prega en nosaltres com a cap nostre, és pregat per nosaltres com a déu nostre. Reconeguem, doncs, en ell les nostres veus i la seva veu en nosaltres» (n. 2616). És per això que el cristià que resa no té por de res, es confia a l’Esperit Sant, que ens ha estat donat com a do i que prega en nosaltres, desvetllant la pregària. Que sigui el mateix Esperit Sant, Mestre de pregària, qui ens ensenyi el camí de la pregària.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 13. Jesús, mestre de pregària

Estimats germans i germanes, bon dia!

Malauradament hem hagut de tornar a fer aquesta audiència a la Biblioteca per defensar-nos d’encomanar-nos de Covid. Això ens ensenya també que hem d’estar molt atents a les prescripcions de les Autoritats, tant de les polítiques com de les sanitàries, per a defensar-nos d’aquesta pandèmia. Oferim al Senyor aquesta distància entre nosaltres per al bé de tots, i pensem en molts malalts, en els que entren en els hospitals ja com a malalts greus, pensem en els metges, en els infermers, en les infermeres, en els voluntaris, en tanta gent que treballa amb els malalts en aquest moment: ells posen en risc la seva vida però ho fan per amor al proïsme, com una vocació. Preguem per ells.

Durant la seva vida pública, Jesús recorre constantment a la força de la pregària. Els Evangelis ens ho demostren quan es retira en llocs apartats per pregar. Són observacions sòbries i discretes, que només ens deixen imaginar aquells diàlegs de pregària. Això no obstant, testimonien clarament que, fins i tot en moments de més dedicació als pobres i als malalts, Jesús no va descuidar mai el seu diàleg íntim amb el Pare. Com més estava immers en les necessitats de la gent, més sentia la necessitat de reposar en la comunió trinitària, de tornar amb el Pare i amb l’Esperit.

En la vida de Jesús hi ha un secret, ocult als ulls humans, que representa el punt de suport de tot. La pregària de Jesús és una realitat misteriosa de la qual només intuïm alguna cosa, però que ens permet llegir tota la seva missió en la perspectiva correcta. En aquelles hores solitàries —abans de l’alba o durant la nit— Jesús se submergeix en la seva intimitat amb el Pare, és a dir en l’Amor del qual tota ànima té set. Això és el que es desprèn dels primers dies del seu ministeri públic.

Un dissabte, per exemple, el poble de Cafarnaüm es transforma en un «hospital de campanya»: després de la posta del sol porten a Jesús tots els malalts i ell els cura. Però abans de l’alba Jesús desapareix: es retira a un lloc solitari i prega. Simó i els altres el busquen i quan el troben li diuen: «Tothom et busca!» Què respon Jesús?: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, que també allí vull predicar-hi; és per això que he vingut» (Mc 1,35-38). Jesús sempre està una mica més enllà, més enllà en la pregària amb el Pare i més enllà, en altres pobles, altres horitzons per anar a predicar.

La pregària és el timó que guia el rumb de Jesús. No són els èxits, ni el consentiment, ni la frase seductora «tothom et busca», el que marca les etapes de la seva missió. Traçar el camí de Jesús és la manera menys còmoda, que obeeix, però, a la inspiració del Pare, que Jesús escolta i acull en la seva pregària solitària.

El Catecisme afirma: «Quan Jesús prega, ja ens ensenya a pregar» (n. 2607). Per això, de l’exemple de Jesús en podem treure algunes característiques de la pregària cristiana.

En primer lloc és prioritària: és el primer desig del dia, el que es practica a l’alba, abans que el món es desperti. Restaura una ànima de tal manera que si no es fes quedaria sense alè. Un dia viscut sense pregària corre el risc de convertir-se en una experiència molesta, o avorrida: tot el que ens passa podria convertir-se per a nosaltres en un destí mal tolerat i cec per a nosaltres. Jesús en canvi educa a l’obediència a la realitat i, per tant, a l’escolta. La pregària és en primer lloc escolta i encontre amb Déu. Els problemes de cada dia, doncs, no es converteixen en obstacles, sinó en una crida de Déu mateix a escoltar i trobar el qui tenim al davant. Les proves de la vida es converteixen així en ocasions per créixer en la fe i en la caritat. El camí de cada dia, inclosos els esforços, adquireix la perspectiva d’una «vocació». La pregària té el poder de transformar en bé el que podria ser una condemna en la vida; la pregària té el poder d’obrir un horitzó gran en l’esperit i d’engrandir el cor.

En segon lloc, la pregària és un art que s’ha de practicar amb insistència. Jesús mateix ens diu: truqueu, truqueu, truqueu. Tots som capaços de fer alguna pregària ocasional, fruit de l’emoció d’un moment; però Jesús ens educa en un altre tipus de pregària: la que coneix una disciplina, un exercici, i que és assumida com una regla de vida. Una pregària perseverant produeix una transformació progressiva, ens fa forts en temps de tribulació, dona la gràcia de ser recolzats per Aquell que ens estima i ens protegeix sempre.

Una altra característica de la pregària de Jesús és la soledat. El qui prega no s’evadeix del món, però prefereix els llocs deserts. Allí, en el silenci, poden sorgir moltes veus que amaguem interiorment: els desigs més reprimits, les veritats que ens resistim a sufocar. I, sobretot, Déu parla en el silenci. Cadascú necessita un espai per a si mateix on poder cultivar la pròpia vida interior, on les accions trobin un sentit. Sense vida interior ens tornem superficials, agitats, ansiosos —quin mal que ens fa l’ansietat! Per això hem de pregar; sense vida interior escapem de la realitat, i també ens escapem de nosaltres mateixos, som homes i dones que fugim sempre.

Finalment, la pregària de Jesús és el lloc on percebem que tot ve de Déu i retorna a ell. A vegades nosaltres, éssers humans, pensem que som els amos de tot, o al contrari, perdem tota l’estima de nosaltres mateixos, anem d’una banda a l’altra. La pregària ens ajuda a retrobar la dimensió justa, en la relació amb Déu, el nostre Pare, i amb tota la creació. I finalment la pregària de Jesús és abandonar-se a les mans del Pare, com Jesús a la muntanya de les oliveres, en aquella angoixa: «Pare, si és possible […], però que es faci la teva voluntat.» L’abandonament a les mans del Pare. És bonic quan estem agitats, una mica preocupats, i l’Esperit Sant ens transforma des de dins i ens porta a aquest abandonament a les mans del Pare: «Pare, que es faci la teva voluntat.»

Estimats germans i germanes, redescobrim, en l’Evangeli, Jesucrist com a mestre de pregària, i anem a la seva escola. Us asseguro que trobarem la joia i la pau.

Descarregar document

Catequesi 12. Jesús, home d’oració

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui, en aquesta audiència, com hem fet en les audiències precedents, restaré aquí. A mi m’agradaria molt baixar, saludar cada un, però hem de mantenir les distàncies, perquè si jo sota es fa una aglomeració per saludar, i això està contra les cures, les precaucions que hem de tenir davant d’aquesta “senyora” que es crida Covid i que ens fa tant de mal. Per això, perdoneu-me si jo no baix a saludar-vos: us saludo des d’aquí però us porto a tots al cor. I vosaltres, porteu-me a mi en el cor i pregueu per mi. A distància, es pot resar un per l’altre; gràcies per la comprensió.

En el nostre itinerari de catequesi sobre la pregària, després d’haver recorregut l’Antic Testament, arribem ara a Jesús. I Jesús resava. L’inici de la seva missió pública té lloc amb el baptisme al riu Jordà. Els evangelistes coincideixen a l’atribuir importància fonamental a aquest episodi. Narren que tot el poble s’havia recollit en oració, i especifiquen que aquest reunir va tenir un clar caràcter penitencial (cfr. Mc 1, 5; Mt 3, 8). El poble anava on Juan per batejar-se per al perdó dels pecats: hi ha un caràcter penitencial, de conversió.

El primer acte públic de Jesús és per tant la participació en una oració coral de poble, una oració de el poble que va a batejar-se, una oració penitencial, on tots es reconeixien pecadors. Per això el Baptista va voler oposar-se, i diu: «Sóc jo el que necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi?» (Mt 3, 14). El Baptista entén qui era Jesús. Però Jesús insisteix: el seu és un acte que obeeix a la voluntat del Pare (v. 15), un acte de solidaritat amb la nostra condició humana. Ell resa amb els pecadors de el poble de Déu. Fiquem això al cap: Jesús és el Just, no és pecador. Però Ell ha volgut baixar fins a nosaltres, pecadors, i Ell resa amb nosaltres, i quan nosaltres resem Ell està amb nosaltres resant; Ell està amb nosaltres perquè està al cel pregant per nosaltres. Jesús sempre resa amb el seu poble, sempre resa amb nosaltres: sempre. Mai preguem sols, sempre preguem amb Jesús. No es queda a la riba oposada del riu – “Jo sóc just, vosaltres pecadors” – per marcar la seva diversitat i distància de la vila desobedient, sinó que submergeix els seus peus en les mateixes aigües de purificació. Es fa com un pecador. I aquesta és la grandesa de Déu que va enviar al seu Fill que es va aniquilar a si mateix i va aparèixer com un pecador.

Jesús no és un Déu llunyà, i no pot ser-ho. L’encarnació ho va revelar d’una manera completa i humanament impensable. Així, inaugurant la seva missió, Jesús es posa al capdavant d’un poble de penitents, com encarregant d’obrir una bretxa a través de la qual tots nosaltres, després d’Ell, hem de tenir la valentia de passar. Però la via, el camí, és difícil; però Ell va, obrint el camí. El Catecisme de l’Església Catòlica explica que aquesta és la novetat de la plenitud dels temps. Diu: «L’oració filial, que el Pare esperava dels seus fills va ser viscuda per fi pel propi Fill únic en la seva Humanitat, amb els homes i en favor d’ells» (n. 2599). Jesús prega amb nosaltres. Fiquem això al cap i al cor: Jesús prega amb nosaltres.

Aquest dia, a la vora del riu Jordà, està per tant tota la humanitat, amb els seus anhels inexpressats d’oració. Està sobretot el poble dels pecadors: aquests que pensaven que no podien ser estimats per Déu, els que no gosaven anar més enllà del llindar de el temple, els que no resaven perquè no se sentien dignes. Jesús ha vingut per a tots, també per ells, i comença precisament unint-se a ells, al capdavant.

Sobretot l’Evangeli de Lluc destaca el clima de pregària en què va tenir lloc el baptisme de Jesús: «Va succeir que quan tot el poble estava batejant, batejat també Jesús i posat en oració, es va obrir el cel» (3, 21). Resant, Jesús obre la porta del cel, i d’aquesta bretxa descendeix l’Esperit Sant. I des de dalt una veu proclama la veritat meravellosa: «Tu ets el meu Fill; jo avui t’he engendrat »(v. 22). Aquesta senzilla frase amaga un immens tresor: ens fa intuir una mica de el misteri de Jesús i del seu cor sempre dirigit al Pare. En el remolí de la vida i el món que arribarà a condemnar-lo, fins i tot en les experiències més dures i tristes que haurà de suportar, fins i tot quan experimenta que no té on reposar el cap (cfr. Mt 8, 20), també quan l’odi i la persecució es deslliguen al seu voltant, Jesús no es queda mai sense el refugi d’una llar: habita eternament al Pare.

Aquesta és la grandesa única de la pregària de Jesús: l’Esperit Sant pren possessió de la seva persona i la veu del Pare testifica que Ell és l’estimat, el Fill en el qual Ell es reflecteix plenament.

Aquesta pregària de Jesús, que a la vora del riu Jordà és totalment personal – i així serà durant tota la seva vida terrenal -, en Pentecosta es convertirà per gràcia a l’oració de tots els batejats en Crist. Ell mateix va obtenir aquest do per a nosaltres, i ens convida a pregar com Ell resava.

Per això, si en una nit d’oració ens sentim febles i buits, si ens sembla que la vida hagi estat completament inútil, en aquest instant hem de suplicar que l’oració de Jesús es faci la nostra. “Jo no puc resar avui, no sé què fer: no em sento capaç, sóc indigne, indigna”. En aquest moment, cal encomanar-se a Ell perquè resi per nosaltres. Ell en aquest moment està davant del Pare resant per nosaltres, és el intercessor; fa veure al Pare les nafres, per nosaltres. Tenim confiança en això! Si nosaltres tenim confiança, escoltarem llavors una veu de el cel, més forta que la que puja dels baixos fons de nosaltres mateixos, i escoltarem aquesta veu xiuxiuejant paraules de tendresa: “Tu ets l’estimat de Déu, tu ets fill, tu ets la alegria de l Pare del cel “. Precisament per nosaltres, per a cada un de nosaltres fa ressò la paraula del Pare: encara que fóssim rebutjats per tots, pecadors de la pitjor espècie. Jesús no va baixar a les aigües del Jordà per si mateix, sinó per tots nosaltres. Era tot el poble de Déu que s’apropava al Jordà per resar, per demanar perdó, per fer aquest baptisme de penitència. I com diu aquell teòleg, s’acostaven al Jordà “despulla l’ànima i nus els peus”. Així és la humilitat. Per pregar cal humilitat. Ha obert el cel, com Moisès havia obert les aigües de la mar Roja, perquè tots poguéssim passar darrere d’Ell. Jesús ens ha regalat la seva pròpia oració, que és el seu diàleg d’amor amb el Pare. Ens ho va donar com una llavor de la Trinitat, que vol arrelar en el nostre cor. ¡Acollim-lo! Acollim aquest do, el do de l’oració. Sempre amb Ell. I no ens equivocarem.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 11. La pregària dels salms – 2

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui haurem de canviar una mica la manera de dur a terme aquesta audiència a causa del coronavirus. Vosaltres esteu separats, també amb la protecció de la mascareta i jo sóc aquí una mica distant i no puc fer el que faig sempre, apropar-me a vosaltres, perquè cada vegada que m’acosto, vosaltres veniu tots junts i no manteniu la distància i hi ha perill de contagi. Em sap greu fer això però ho faig per la vostra seguretat. En lloc d’apropar-me a vosaltres i donar-vos les mans i saludar-vos, ens saludem de lluny, però sapigueu que jo estic a prop vostre amb el cor. Espero que entengueu per què faig això. Mentre els lectors llegien un fragment bíblic, m’ha cridat l’atenció aquell nen o nena que plorava. I jo veia la mare que acariciava i alletava el nen i he pensat: «Així ho fa Déu amb nosaltres, com aquella mare.» Amb quina tendresa mirava de moure l’infant, d’alletar-lo. Són imatges boniques. I quan passa això a l’Església, quan plora un infant, se sap que allà hi ha la tendresa d’una mare, com avui, és la tendresa d’una mare que és el símbol de la tendresa de Déu amb nosaltres. No feu callar mai un infant que plora a l’Església, mai, perquè és la veu que atrau la tendresa de Déu. Gràcies pel teu testimoni.

Avui completem la catequesi sobre la pregària dels Salms. En primer lloc observem que en els Salms apareix sovint una figura negativa, la del «dolent», és a dir aquell o aquella que viu com si Déu no existís. És la persona sense cap referència al transcendent, sense cap fre a la seva prepotència, que no té por dels judicis sobre el que pensa o el que fa.

Per aquest motiu el Salteri presenta la pregària com la realitat fonamental de la vida. La referència a l’absolut i al transcendent —que els mestres d’ascètica anomenen el «sagrat temor de Déu»— és el que ens fa plenament humans, és el límit que ens salva de nosaltres mateixos, impedint que seguim endavant en aquesta vida d’una manera depredadora i voraç. La pregària és la salvació de l’ésser humà.

És veritat, hi ha també una pregària falsa, una pregària feta només per ésser admirats pels altres. Aquell o aquells que van a Missa només per fer veure que són catòlics o per mostrar l’últim model que han comprat, o per donar una bona imatge social. Van a fer una pregària falsa. Jesús va avisar fortament respecte a aquest tema (cf. Mt 6,5-6; Lc 9,14). Però quan el veritable esperit de la pregària és acollit amb sinceritat i surt del cor, ens fa contemplar la realitat amb els ulls de Déu.

Quan es prega, tot adquireix «consistència». Això és curiós en l’oració, potser comencem per una cosa senzilla però amb la pregària aquella cosa adquireix consistència, adquireix pes, com si Déu l’agafés amb la mà i la transformés. El pitjor servei que es pot fer, a Déu i també a l’home, és resar amb cansament, de manera rutinària. Pregar com els lloros. No, es prega amb el cor. La pregària és el centre de la vida. Si hi ha la pregària, tant el germà, com la germana, fins i tot l’enemic esdevenen importants. Una antiga dita dels primers monjos diu així: «Benaurat el monjo que, després de Déu, considera tots els homes com a Déu» (Evagrio Póntico, Tractat sobre la pregària, n. 123). Qui adora Déu, estima els seus fills. Qui respecta Déu, respecta els éssers humans.

Per això, la pregària no és un calmant per atenuar l’ansietat de la vida; o, si és així, una pregària semblant certament no és cristiana. Més aviat la pregària fa que cada un de nosaltres siguem responsables. Ho veiem clarament en el parenostre, que Jesús va ensenyar als seus deixebles.

Per aprendre aquesta manera de pregar, el Salteri és una gran escola. Hem vist com els salms no fan servir sempre paraules refinades i amables, i sovint porten impreses les cicatrius de l’existència. Tot i això, totes aquestes pregàries han estat utilitzades primer en el Temple de Jerusalem i després en les sinagogues; fins i tot les més íntimes i personals. Així ho diu el Catecisme de l’Església Catòlica: «Les expressions multiformes de la pregària dels salms neixen alhora en la litúrgia del Temple i en el cor de l’home» (n. 2588). Així doncs la pregària personal s’obté i es nodreix de la del poble d’Israel, primer, i després de la del poble de l’Església.

Fins i tot els salms en primera persona del singular, que confien els pensaments i els problemes més íntims d’un individu, són patrimoni col·lectiu, fins al punt de ser resats per tothom i per a tothom. La pregària dels cristians té aquest «alè», aquesta «tensió» espiritual que manté units el temple i el món. La pregària pot començar en la penombra d’una nau, però després acaba el seu camí pels carrers de la ciutat. I viceversa, pot germinar durant les ocupacions diàries i trobar el compliment en la litúrgia. Les portes de les esglésies no són barreres, sinó «membranes» permeables, preparades per acollir el crit de tothom.

En la pregària del Salteri el món està sempre present. Els salms, per exemple, donen veu a la promesa divina de salvació dels més dèbils: «Per l’opressió dels pobres i el plany dels pobres, heus aquí que m’aixecaré» —diu el Senyor—; «salvaré els menyspreats» (12,6). O adverteixen sobre el perill de les riqueses mundanes, perquè «l’home en prosperitat no ho entén, és com els animals que moren» (48,21). O, també, obren l’horitzó a la mirada de Déu sobre la història: «El Senyor anul·la els designis de les nacions, fa inútils els projectes dels pobles. Però el pla del Senyor dura per sempre, els projectes del seu cor per a totes les generacions» (33,10-11).

En resum, allà on és Déu, hi ha de ser també l’home. La Sagrada Escriptura és categòrica: «Nosaltres estimem perquè ell ens ha estimat primer. Ell sempre va al davant nostre. Ell ens espera sempre perquè ens estima primer, ens mira primer, ens entén primer. Ell ens espera sempre. Si algú diu: “Jo estimo Déu” i odia el seu germà, és un mentider. De fet qui no estima el seu germà que veu, no pot estimar Déu que no veu. Si tu reses tants rosaris al dia però després malparles dels altres, i després tens rancor, tens odi contra els altres, això és pur artifici, no és veritat. I aquest és el manament que ell ens ha donat: qui estima Déu, estima també el seu germà» (1Jn 4,19-21). L’Escriptura admet el cas d’una persona que, cercant Déu sincerament, mai no aconsegueix trobar-lo; però afirma també que mai no es poden negar les llàgrimes dels pobres, sempre que no es trobin amb Déu. Déu no tolera l’«ateisme» de qui nega la imatge divina que es troba impresa en cada ésser humà. Aquell ateisme de cada dia: crec en Déu però amb els altres mantinc les distàncies i em permeto odiar-los. Això és ateisme pràctic. No reconèixer la persona humana com a imatge de Déu és un sacrilegi, és una abominació, és la pitjor ofensa que es pot portar al temple i a l’altar.

Estimats germans i germanes, que la pregària dels salms ens ajudi a no caure en la temptació de la «impietat», és a dir de viure, i potser també de pregar, com si Déu no existís, i com si els pobres no existissin.

Descarregar document

 

Catequesi sobre la pregària: 10. La pregària dels salms – 1

Estimats germans i germanes, bon dia!

Llegint la Bíblia trobem contínuament pregàries de diversos tipus. Però també trobem un llibre format només de pregàries, un llibre que s’ha convertit en pàtria, lloc d’entrenament i casa d’innombrables persones que preguen. Es tracta del Llibre dels Salms. Hi ha 150 Salms per pregar.

Forma part dels llibres sapiencials perquè comunica el «saber pregar» a través de l’experiència del diàleg amb Déu. En els salms hi trobem tots els sentiments humans: les alegries, els dolors, els dubtes, les esperances, les amargors que donen color a la nostra vida. El Catecisme afirma que cada salm «té una sobrietat tan gran que l’home de qualsevol condició i de qualsevol temps el pot fer servir» (CEC, 2588). Llegint i rellegint els salms, nosaltres aprenem el llenguatge de la pregària. Déu Pare, de fet, amb el seu Esperit, els va inspirar en el cor del rei David i d’altres que pregaven, per ensenyar a cada home i a cada dona com lloar-lo, com donar-li gràcies i suplicar-lo, com invocar-lo en la joia i en el dolor, com explicar les meravelles de les seves obres i de la seva Llei. En resum, els salms són la paraula de Déu que nosaltres, humans, fem servir per parlar amb ell.

En aquest llibre no trobem persones etèries, persones abstractes, persones que confonen la pregària amb una experiència estètica o alienant. Els salms no són textos nascuts redactats sobre una taula; són invocacions, sovint dramàtiques, que neixen de la vivència de l’existència. Per pregar-los és suficient ser el que som. No hem d’oblidar que per resar bé hem de pregar tal com som, sense maquillar-nos. No hem de canviar l’ànima per pregar. «Senyor, jo sóc així», i anar davant del Senyor tal com som, amb les coses boniques i també amb les coses lletges que ningú no coneix, però que nosaltres, en el nostre interior, sí que les coneixem. En els salms sentim les veus de persones de carn i ossos que preguen, la vida dels quals, com la de tots, és plena de problemes, de fatiga, d’incerteses. El salmista no dubta de manera radical d’aquest sofriment: sap que forma part de la vida. En els salms, però, el sofriment es transforma en petició. Del sofriment a la petició.

I entre les moltes peticions, n’hi ha una que queda suspesa, com un crit incessant que travessa tot el llibre d’un extrem a l’altre. Una petició que nosaltres repetim moltes vegades: «Fins quan, Senyor? Fins quan?» Cada dolor requereix un alliberament, cada llàgrima invoca un consol, cada ferida espera una guarició, cada calúmnia una sentència d’absolució. «Fins quan, Senyor, hauré de patir això? Escolta’m, Senyor!» Quantes vegades nosaltres hem pregat així, amb «Fins quan?», prou Senyor!

Fent aquestes peticions constantment, els salms ens ensenyen a no acostumar-nos al dolor, i ens recorden que la vida no se salva si no es cura. L’existència de l’home és un alè, la seva vida és breu, però la persona que prega sap que és preciosa als ulls de Déu, de manera que té sentit cridar. I això és important. Quan nosaltres preguem ho fem perquè sabem que som preciosos als ulls de Déu. És la gràcia de l’Esperit Sant que, des de dins, desperta aquesta consciència: som preciosos als ulls de Déu. I per això som empesos a pregar.

La pregària dels salms és el testimoni d’aquest crit: un crit múltiple, perquè en la vida el dolor agafa mil formes i pren el nom de malaltia, odi, guerra, persecució, desconfiança… fins a l’«escàndol» suprem, el de la mort. La mort apareix al Saltiri com l’enemiga més irracional de l’home: quin delicte mereix un càstig tan cruel que comporti l’aniquilació i el final? El qui prega amb els salms demana a Déu que intervingui on tots els esforços humans són inútils. Per això la pregària, per ella mateixa, és el camí de salvació i també el seu inici.

Tothom pateix en aquest món: tant si creu en Déu, com si el rebutja. Però en el Saltiri el dolor es converteix en relació, relació: un crit d’ajut que espera que arribi a algú que escolti. No pot quedar sense sentit, sense objectiu. Fins i tot els dolors que sentim no poden ser només casos concrets d’una llei universal: són sempre les «meves» llàgrimes. Penseu en això: les llàgrimes no són universals, són les «meves» llàgrimes. Cadascú té les seves. Les «meves» llàgrimes i el «meu» dolor m’empenyen a continuar pregant. Són les «meves» llàgrimes que ningú no ha vessat mai abans que jo. Sí, molts han plorat, molts. Però les «meves» llàgrimes són meves, el «meu» dolor és meu, el «meu» patiment és meu.

Abans d’entrar a l’Aula, he trobat els pares d’aquell sacerdot de la diòcesi de Como que va ser assassinat; va ser assassinat mentre feia un servei per ajudar. Les llàgrimes d’aquells pares són les «seves» llàgrimes i cada un d’ells sap com van sofrir veient aquest fill que va donar la vida al servei dels pobres. Quan nosaltres volem consolar algú, no trobem les paraules. Per què? Perquè no podem arribar al seu dolor, perquè el «seu» dolor és seu, les «seves» llàgrimes són seves. El mateix ens passa a nosaltres: les llàgrimes, el «meu» dolor és meu, les llàgrimes són «meves» i amb aquestes llàgrimes, amb aquest dolor m’adreço al Senyor.

Tots els dolors dels homes són sagrats per a Déu. Així ho diu la pregària del salm 56: «Tu portes el compte de la meva vida errant, en el teu odre reculls les meves llàgrimes. ¿No ho vas escrivint tot en el teu llibre?» (v. 9). Davant de Déu no som uns desconeguts o uns números. Som rostres i cors, coneguts un per un, pel nom.

En els salms, el creient troba una resposta. Sap que encara que totes les portes humanes estiguessin tancades amb clau, la porta de Déu és oberta. Fins i tot encara que el món sencer hagués dictat un veredicte de condemna, en Déu hi ha salvació.

«El Senyor escolta»: a vegades en la pregària n’hi ha prou de saber això. Els problemes no es resolen sempre. Qui prega no és un enganyat: sap que moltes qüestions de la vida d’aquí queden sense resoldre’s, sense sortida; el sofriment ens acompanyarà i, superada una batalla, n’hi haurà d’altres que ens esperen. Però si se’ns escolta tot es torna més suportable.

El pitjor que pot passar és patir per abandonament, sense ser recordats. La pregària ens salva d’això. Perquè pot passar, fins i tot sovint, que no entenguem els designis de Déu. Però els nostres crits no es queden aquí: pugen fins a ell que té un cor de Pare i plora ell mateix per tots els fills i filles que pateixen i que moren. Us diré una cosa: a mi em fa bé, en els mals moments, pensar en les llàgrimes de Jesús, quan plorava mirant Jerusalem, quan plorava davant la tomba de Llàtzer. Déu ha plorat per mi, Déu plora, plora pels nostres dolors. Perquè Déu ha volgut fer-se home —deia un escriptor espiritual— per poder plorar. Pensar que Jesús plora amb mi en el dolor és un consol: ens ajuda a avançar. Si mantenim una relació amb ell, la vida no ens estalvia els sofriments, però s’obre a un gran horitzó de bé i va vers el seu compliment. Ànims, endavant amb la pregària. Jesús sempre és a prop nostre.

Descarregar document

Catequesi sobre la pregària: 9. La pregària d’Elies

Estimats germans i germanes, bon dia!

Reprenem avui les catequesis sobre la pregària, que hem interromput per fer la catequesi sobre la cura de la creació, ara les reprenem; i trobem un dels personatges més captivadors de tota la Sagrada Escriptura: el profeta Elies. Va més enllà dels límits del seu temps i podem veure també la seva presència en alguns episodis de l’Evangeli. Apareix al costat de Jesús, junt amb Moisès, en el moment de la Transfiguració (cf. Mt 17,3). Jesús mateix fa referència a la seva figura per acreditar el testimoni de Joan Baptista (cf. Mt 17,10-13).

A la Bíblia, Elies apareix sobtadament, de manera misteriosa, procedent d’un poblet molt marginal (cf. 1Re 17,1); i al final deixarà l’escena, sota els ulls del deixeble Eliseu, sobre un carro de foc que el porta al cel (cf. 2Re 2,11-12). Per tant és un home sense un origen precís, i sobretot sense fi, segrestat al cel: per això s’esperava el seu retorn abans de la vinguda del Messies, com un precursor. S’esperava el retorn d’Elies.

Les Escriptures ens presenten Elies com un home de fe cristal·lina: en el seu mateix nom, que podria significar «Jahvè és Déu», es troba el secret de la seva missió. Serà així tota la vida: home recte, incapaç de compromisos mesquins. El seu símbol és el foc, imatge del poder purificador de Déu. Serà el primer sotmès a proves, i es mantindrà fidel. És l’exemple de totes les persones de fe que coneixen les temptacions i els sofriments, però no deixen de lluitar per l’ideal pel qual van néixer.

La pregària és la limfa que alimenta constantment la seva existència. Per això és un dels personatges més estimats per la tradició monàstica, tant és així que alguns l’han elegit com a pare espiritual de la vida consagrada a Déu. Elies és l’home de Déu, que defensa el primat de l’Altíssim. Tot i això, ell també es veu obligat a afrontar les seves pròpies debilitats. És difícil de dir quines experiències li van ser més útils: si la derrota dels falsos profetes a la muntanya del Carmel (cf. 1Re 18,20-40), o el desconcert amb què constata que «no és millor que els seus pares» (cf. 1Re 19,4). En l’esperit de qui prega, el sentit de la pròpia feblesa és més preciós que els moments d’exaltació, quan sembla que la vida és una cavalcada de victòries i d’èxits. En la pregària passa sempre això: moments de pregària que nosaltres sentim que ens atrauen, també d’entusiasme, i moments de pregària de dolor, de sequedat, de proves. La pregària és així: deixar-se portar per Déu i deixar-se colpejar per situacions dolentes i també per les temptacions. Aquesta és una realitat que trobem en moltes altres vocacions bíbliques, també en el Nou Testament, pensem per exemple en Sant Pere i en Sant Pau. La seva vida també era així: moments d’exultació i moments d’abatiment, de patiment.

Elies és l’home de vida contemplativa i, al mateix temps, de vida activa, preocupat pels esdeveniments del seu temps, capaç d’enfrontar-se al rei i a la reina, després que ells haguessin fet matar Nabot per apoderar-se de la seva vinya (cf. 1Re 21,1-24). Com necessitem que hi hagi creients, cristians plens d’entusiasme, que actuïn davant de les persones que tenen responsabilitat de direcció amb el coratge d’Elies, per dir: «Això no s’ha de fer! Això és un assassinat!» Necessitem l’esperit d’Elies. Ens mostra que no hi ha d’haver cap dicotomia en la vida de qui prega: si estàs davant del Senyor i si vas a trobar els germans als quals Ell t’envia. La pregària no és un tancar-se amb el Senyor per maquillar l’ànima: no, això no és pregària, això és un simulacre de pregària. La pregària és un encarar-se amb Déu i un deixar-se enviar a servir els germans. El banc de prova de la pregària és l’amor concret al proïsme. I viceversa: els creients actuen en el món després d’haver callat i pregat primer; en cas contrari la seva acció és impulsiva, no té discerniment, és una carrera frenètica sense fi. Els creients es comporten així, fan tantes injustícies, perquè no han anat primer al Senyor a pregar, a discernir què han de fer.

Les pàgines de la Bíblia ens permeten suposar que la fe d’Elies també va progressar: ell també va créixer en la pregària, la va anar perfeccionant a poc a poc. El rostre de Déu es va anar fent més clar al llarg del camí, fins que arriba al punt més àlgid en aquella experiència extraordinària, quan Déu es manifesta a Elies a la muntanya (cf. 1Re 19,9-13). No es manifesta en la tempesta impetuosa, ni en el terratrèmol ni en el foc devorador, sinó en el «murmuri d’un vent suau» (v. 12). O més ben dit, una traducció que reflecteix bé aquella experiència: en un fil de silenci sonor. Així es manifesta Déu a Elies. És amb aquest signe humil que Déu es comunica amb Elies, que en aquell moment és un profeta fugitiu que ha perdut la pau. Déu ve a l’encontre d’un home cansat, un home que pensava que havia fracassat en tots els fronts, i amb aquella brisa suau, amb aquell fil de silenci sonor fa que retorni al seu cor la calma i la pau.

Aquesta és la història d’Elies, però sembla escrita per a tots nosaltres. Algun vespre ens podem sentir inútils i sols. És llavors que vindrà la pregària i trucarà a la porta del nostre cor. Tots nosaltres podem recollir un tros de la capa d’Elies, com el seu deixeble va recollir la meitat de la seva capa. I fins i tot encara que hàgim fet alguna cosa malament, o ens sentim amenaçats i esporuguits, si tornem davant de Déu amb la pregària, retornaran la serenitat i la pau com per un miracle. Això és el que ens ensenya l’exemple d’Elies.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document

 

Catequesi – «Guarir el món»: 8. Subsidiarietat i virtut de l’esperança

Benvolguts germans i germanes, sembla que el temps no és gaire bo, però us desitjo un bon dia igualment!

Per a sortir millors d’una crisi com l’actual, que és una crisi sanitària i al mateix temps una crisi social, política i econòmica, cadascun de nosaltres està cridat a assumir la seva part de responsabilitat, és a dir, a compartir la responsabilitat. Hi hem de respondre no sols com a individus, sinó també a partir del nostre grup de pertinença, del rol que tenim a la societat, dels nostres principis i, si som creients, de la fe en Déu. Però sovint moltes persones no poden participar en la reconstrucció del bé comú perquè són marginades, són excloses o ignorades; alguns grups socials no aconsegueixen contribuir-hi perquè estan ofegats econòmicament i políticament. En algunes societats, moltes persones no són lliures d’expressar la seva fe i els seus valors, les seves idees: si ho fan van a la presó. En altres llocs, especialment en el món occidental, molts autoreprimeixen les seves conviccions ètiques o religioses. Però així no es pot sortir de la crisi, i en qualsevol cas no se’n pot sortir millors. En sortirem pitjors.

Per tal que tots puguem participar en la cura i regeneració dels nostres pobles, és just que cadascú tingui els recursos adequats per a fer-ho (cf. Compendi de la doctrina social de l’Església [CDSE], 186). Després de la gran depressió econòmica de 1929, el papa Pius XI va explicar com n’era, d’important, per a una vertadera reconstrucció el principi de subsidiarietat (cf. Enc. Quadragesimo anno, 79-80). Aquest principi té un doble dinamisme: de dalt a baix i de baix a dalt. Potser no entenem què vol dir això, però és un principi social que ens fa més units.

Per un costat, i sobretot en temps de canvi, quan els individus, les famílies, les petites associacions o les comunitats locals no són capaces d’aconseguir els objectius primers, llavors és just que intervinguin els nivells més alts del cos social, com l’Estat, per a proveir dels recursos necessaris i anar endavant. Per exemple, per raó del confinament pel coronavirus, moltes persones, famílies i activitats econòmiques s’han trobat i encara es troben en greu dificultat, per això les institucions públiques intenten ajudar amb intervencions socials, econòmiques i sanitàries apropiades: aquesta és la seva funció, el que han de fer

Però per un altre costat, els vèrtexs de la societat han de respectar i promoure els nivells intermedis o menors. De fet, la contribució dels individus, de les famílies, de les associacions, de les empreses, de tots els cossos intermedis i també de les Esglésies és decisiva. Aquests, amb els seus recursos culturals, religiosos, econòmics o de participació cívica, revitalitzen i reforcen el cos social (cf. CDSE, 185). És a dir, hi ha una col·laboració de dalt a baix: de l’Estat central al poble, i de baix a dalt: de les associacions populars cap a dalt. I això és precisament l’exercici del principi de subsidiarietat.

Cadascú ha de tenir la possibilitat d’assumir la seva responsabilitat en els processos de sanació de la societat de la qual forma part. Quan s’activa algun projecte que es refereix directament o indirectament a determinats grups socials, aquests no poden ser deixats fora de la participació. Per exemple: «Què fas tu?» «Jo vaig a treballar pels pobres.» «Que bonic, i què fas?» «Ensenyo als pobres, jo els dic als pobres el que han de fer.» No, això no funciona, el primer pas és deixar que els pobres et diguin com viuen, què necessiten. S’ha de deixar parlar a tothom! És així com funciona el principi de subsidiarietat. No poden deixar fora de la participació aquesta gent; la seva saviesa, la saviesa dels grups més humils no pot deixar-se de banda (cf. Exhort. ap. postsin. Estimada Amazònia [EA], 32; Enc. Laudato si’, 63). Lamentablement, aquesta injustícia es verifica sovint allí on es concentren grans interessos econòmics o geopolítics, com per exemple algunes activitats extractives en algunes zones del planeta (cf. EA, 9,14). Les veus dels pobles indígenes, les seves cultures i visions del món no es prenen en consideració. Avui, aquesta falta de respecte del principi de subsidiarietat s’ha difós com un virus. Pensem en les grans mesures d’ajuda financera realitzades pels Estats. S’escolta més les grans companyies financeres que la gent o aquells que mouen l’economia real. S’escolta més les companyies multinacionals que els moviments socials. En llenguatge de la gent comuna: s’escolta més els poderosos que els dèbils i aquest no és el camí, no és el camí humà, no és el camí que ens ha ensenyat Jesús, no és realitzar el principi de subsidiarietat. Així no permetem a les persones ser «protagonistes del seu rescat.[1] En el subconscient col·lectiu d’alguns polítics o d’alguns sindicalistes hi ha el lema: tot pel poble, res amb el poble. De dalt a baix però sense escoltar la saviesa del poble, sense implementar aquesta saviesa a l’hora de resoldre els problemes, en aquest cas per a sortir de la crisi. Pensem també en la manera de curar el virus: s’escolta més les grans companyies farmacèutiques que els treballadors sanitaris compromesos a primera línia als hospitals i en els camps de refugiats. Aquest no és un bon camí. Tots han de ser escoltats, els que són a dalt i els que són a baix, tots.

Per a sortir millors d’una crisi, el principi de subsidiarietat ha de ser implementat, respectant l’autonomia i la capacitat d’iniciativa de tots, especialment dels últims. Totes les parts d’un cos són necessàries i, com diu sant Pau, aquelles parts que podrien semblar més dèbils i menys importants, en realitat són les més necessàries (cf. 1Co 12,22). A la llum d’aquesta imatge, podem dir que el principi de subsidiarietat permet a cadascú assumir el seu rol per a la cura i la destinació de la societat. Aplicar-lo, aplicar el principi de subsidiarietat dona esperança, dona esperança en un futur més sa i just; i aquest futur el construïm junts, aspirant a les coses més grans, ampliant els nostres horitzons.[2] O junts o no funciona. O treballem junts per a sortir de la crisi, a tots els nivells de la societat, o no en sortirem mai. Sortir de la crisi no significa donar una pinzellada de vernís a les situacions actuals perquè semblin una mica més justes. Sortir de la crisi significa canviar, i el veritable canvi el fan tots, totes les persones que formen el poble. Tots els professionals, tots. I tots junts, tots en comunitat. Si no ho fan tots el resultat serà negatiu.

En una catequesi precedent hem vist com la solidaritat és el camí per a sortir de la crisi: ens uneix i ens permet trobar propostes sòlides per a un món més sa. Però aquest camí de solidaritat necessita la subsidiarietat. Algú podria dir-me: «Però pare, avui esteu parlant amb paraules difícils! Precisament per això intento explicar què signifiquen. Solidaris, perquè estem en el camí de la subsidiarietat. De fet, no hi ha veritable solidaritat sense participació social, sense la contribució dels cossos intermedis: de les famílies, de les associacions, de les cooperatives, de les petites empreses, de les expressions de la societat civil. Tothom hi ha de contribuir, tothom. Aquesta participació ajuda a prevenir i corregir alguns aspectes negatius de la globalització i de l’acció dels Estats, com passa també en la cura de la gent afectada per la pandèmia. Aquestes contribucions «des de baix» han de ser incentivades. Que bonic que és veure el treball dels voluntaris durant la crisi. Els voluntaris que venen de totes les parts socials, voluntaris que venen de les famílies benestants i també de les famílies més pobres. Però tots, tots junts per a sortir. Això és la solidaritat i això és el principi de subsidiarietat.

Durant el confinament va néixer de manera espontània el gest de l’aplaudiment per als metges i infermers i infermeres com a signe d’encoratjament i d’esperança. Molts han arriscat la vida i molts l’han donada. Fem extensiu aquest aplaudiment a cada membre del cos social, a tots, a cadascun, per la seva valuosa contribució, per petita que sigui. «Però què podrà fer aquell d’allí?» «Escolta’l, dona-li espai per a treballar, consulta’l.» Aplaudim als «exclosos», als que aquesta cultura qualifica d’«exclosos», aquesta cultura de l’exclusió, és a dir, aplaudim als ancians, als infants, a les persones amb discapacitat, aplaudim als treballadors, tots aquells que es posen al servei. Tots col·laboren per a sortir de la crisi. Però no ens quedem només amb l’aplaudiment! L’esperança és audaç, així que animem-nos a somiar en gran. Germans i germanes, aprenguem a somiar en gran! No tinguem por de somiar en gran, cercant els ideals de justícia i d’amor social que neixen de l’esperança. No intentem reconstruir el passat, el passat és passat, ens esperen coses noves. El Senyor ha promès: «Jo faré noves totes les coses.» Animem-nos a somiar en gran cercant aquests ideals, no vulguem reconstruir el passat, especialment el que era injust i ja estava malalt. Construïm un futur on la dimensió local i la global s’enriqueixin mútuament —cadascú pot donar la seva part, cadascú ha de donar la seva part, la seva cultura, la seva filosofia, la seva manera de pensar—, on la bellesa i la riquesa dels grups menors, també dels grups exclosos, pugui florir perquè allí hi ha bellesa, i on qui té més es comprometi a servir i donar més a qui té menys.

 

[1]  Missatge per a la 106 Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat 2020 (13 de maig de 2020).

[2]  Cf. Discurs als joves del Centre Cultural Padre Félix Varela, l’Havana (Cuba), 20 de setembre de 2015.

Descarregar document

Catequesi – «Guarir el món»: 7. Cura de la casa comuna i actitud contemplativa

Estimats germans i germanes, bon dia!

Per sortir d’una pandèmia, hem de tenir cura de nosaltres i cuidar-nos els uns als altres. Hem de donar suport als que tenen cura dels més febles, dels malalts i de la gent gran. Hi ha el costum de deixar de banda les persones grans, d’abandonar-les: és dolent això. Aquestes persones —ben definides amb la paraula espanyola cuidadores, que són les que atenen els malalts— tenen un paper essencial en la societat actual, encara que sovint no reben el reconeixement i la retribució que mereixen. Tenir cura és una regla d’or del nostre ésser humà, i comporta salut i esperança (cf. Enc. Laudato si’ [LS], 70). Tenir cura dels malalts, dels necessitats, dels que estan abandonats: aquesta és una riquesa humana i també cristiana.

També hem de tenir aquesta cura de la nostra casa comuna: la terra i totes les criatures. Totes les formes de vida estan interconnectades (cf. ibid., 137-138), i la nostra salut depèn de la dels ecosistemes que Déu ha creat i dels quals ens ha encarregat que ens en cuidem (cf. Gn 2,15). Abusar-ne, en canvi, és un pecat greu que perjudica, que fa mal i que fa emmalaltir (cf. LS, 8; 66). El millor antídot contra aquest ús impropi de la nostra casa comuna és la contemplació (cf. ibid., 85; 214). Però per què? No hi ha una vacuna contra això, per la cura de la casa comuna, per no deixar-la de banda? Quin és l’antídot contra la malaltia de no tenir cura de la casa comuna? És la contemplació. «Quan no s’aprèn a aturar-se per admirar i apreciar la bellesa, no és estrany que tot es transformi en un objecte d’ús i abús sense escrúpols» (ibid., 215). També en un objecte de «fes servir i llença». Tanmateix, la nostra casa comuna, la creació, no és un mer «recurs». Les criatures tenen un valor en elles mateixes i «reflecteixen, cada una a la seva manera, un raig de la infinita saviesa i bondat de Déu» (Catecisme de l’Església catòlica, 339). Aquest valor i aquest raig de llum divina s’han de descobrir i, per descobrir-lo, cal callar, cal escoltar, cal contemplar. La contemplació també cura l’ànima.

Sense contemplació, és fàcil caure en un antropocentrisme desequilibrat i ple de supèrbia, el «jo» al centre de tot, que sobredimensiona el nostre rol d’éssers humans, posicionant-nos com a dominadors absoluts de totes les altres criatures. Una interpretació distorsionada dels textos bíblics sobre la creació ha contribuït a aquesta visió equivocada, que condueix a l’explotació de la terra fins a sufocar-la. Explotar la creació: això és el pecat. Creiem que som al centre, pretenent ocupar el lloc de Déu i així arruïnem l’harmonia de la creació, l’harmonia del pla de Déu. Ens tornem depredadors, oblidant la nostra vocació de guardians de la vida. Certament, podem i devem treballar la terra per viure i desenvolupar-nos. Però el treball no és sinònim d’explotació, i va sempre acompanyat de cura: llaurar i protegir, treballar i cuidar… Aquesta és la nostra missió (cf. Gn 2,15). No podem esperar continuar creixent a nivell material, sense tenir cura de la casa comuna que ens acull. Els nostres germans més pobres i la nostra mare terra gemeguen pels danys i les injustícies que hem provocat i exigeixen una altra ruta. Ens reclamen una conversió, un canvi de camí: tenir cura també de la terra, de la creació.

Per tant, és important recuperar la dimensió contemplativa, és a dir mirar la terra, la creació com un do, no com una cosa que s’ha d’explotar per obtenir-ne beneficis. Quan contemplem, descobrim en els altres i en la natura alguna cosa molt més gran que la seva utilitat. Aquí hi ha el nucli del problema: contemplar és anar més enllà de la utilitat d’una cosa. Contemplar la bellesa no vol dir explotar-la: contemplar és gratuïtat. Descobrim el valor intrínsec de les coses que Déu els ha donat. Com han ensenyat tants mestres espirituals, el cel, la terra, el mar, totes les criatures tenen aquesta capacitat icònica, aquesta capacitat mística de posar-nos en contacte amb el Creador i a la comunió amb la creació. Per exemple, Sant Ignasi de Loiola, al final dels seus Exercicis espirituals, ens convida a realitzar la «Contemplació per arribar a l’amor», és a dir a considerar com Déu mira les seves criatures i alegrar-se amb elles; a descobrir la presència de Déu en les seves criatures i, amb llibertat i gràcia, estimar-les i cuidar-les.

La contemplació, que ens condueix a una actitud de cura, no és mirar la naturalesa per fora, com si nosaltres no estiguéssim immersos en ella. Però nosaltres som dins de la natura, formem part de la natura. Més aviat es fa des de dins, reconeixent-nos com a part de la creació, fent-nos protagonistes i no simples espectadors d’una realitat amorfa que només es tractaria d’explotar-la. Qui contempla d’aquesta manera queda sorprès no només pel que veu, sinó també perquè se sent part integrant d’aquesta bellesa; i també se sent cridat a guardar-la, a protegir-la. I hi ha una cosa que no devem oblidar: qui no sap contemplar la natura i la creació, no sap contemplar les persones en la seva riquesa. I qui viu per explotar la natura, acaba explotant les persones i tractant-les com a esclaus. Aquesta és una llei universal: si tu no saps contemplar la natura, serà molt difícil que sàpigues contemplar la gent, la bellesa de les persones, el germà, la germana.

Els que saben contemplar, es posaran a treballar més fàcilment per canviar el que produeix degradacions i danys a la salut. Es comprometran a educar i promoure nous hàbits de producció i consum, per contribuir a un nou model de creixement econòmic que garanteixi el respecte a la casa comuna i el respecte a les persones. El contemplatiu en acció tendeix a convertir-se en guardià de l’entorn: és bonic això! Cadascun de nosaltres ha de ser el guardià de l’entorn, de la puresa de l’entorn, intentant combinar el coneixement ancestral de les cultures mil·lenàries amb els nous coneixements tècnics, de manera que el nostre estil de vida sigui sempre sostenible.

Finalment, contemplar i preocupar-se: hi ha dues actituds que mostren la manera de corregir i reequilibrar la nostra relació d’éssers humans amb la creació. Moltes vegades, la nostra relació amb la creació sembla ser una relació entre enemics: destruir la creació en benefici meu; explotar la creació per al meu avantatge. No oblidem que això es paga car; no oblidem aquella dita castellana: «Déu perdona sempre; nosaltres perdonem a vegades; la naturalesa no perdona mai.» Avui he llegit en el diari que aquelles dues grans glaceres de l’Antàrtic, prop del Mar d’Amundsen estan a punt de caure. Serà terrible, perquè el nivell del mar creixerà i això portarà moltes, moltes dificultats i tants mals. I per què? Pel sobreescalfament, per no haver tingut cura de l’ambient, per no haver cuidat la casa comuna. En canvi, quan tenim aquesta relació —em permeto de fer servir la paraula— fraternal en sentit figurat amb la creació, ens convertirem en guardians de la casa comuna, guardians de la vida i guardians de l’esperança, guardarem el patrimoni que Déu ens ha confiat per tal que també en puguin gaudir les generacions futures. I algú pot dir: «Però jo ho faig així.» El problema no és com tu ho fas avui —això ho deia un teòleg alemany, protestant, valent: Bonhoeffer— el problema no és com tu ho fas avui; el problema és: quina serà l’herència, la vida de les generacions futures? Pensem en els fills, en els nets: què els deixarem a ells, si nosaltres explotem la creació? Vetllem aquest camí, així serem «guardians» de la casa comuna, guardians de la vida i de l’esperança. Guardem el patrimoni que Déu ens ha confiat, per tal que en puguin gaudir les generacions futures. Penso de manera especial en els pobles indígenes, pel quals tots tenim un deute d’agraïment —també de penitència, per reparar el mal que els hem fet. Però penso també en aquells moviments, associacions, grups populars, que es comprometen a protegir el propi territori amb els seus valors naturals i culturals. Aquestes realitats socials no són sempre apreciades, a vegades fins i tot es veuen obstaculitzades, perquè no produeixen diners; però en realitat contribueixen a una revolució pacífica, que podríem anomenar la «revolució de la cura». Contemplar per curar, contemplar per guardar, guardar-nos a nosaltres, la creació, els nostres fills, els nostres nets i guardar el futur. Contemplar per curar i per guardar i per deixar una herència a la generació futura.

No podem però delegar-ho en alguns: això és la responsabilitat de tot ésser humà. Cadascun de nosaltres pot i ha de ser un «guardià de la casa comuna», capaç de lloar Déu per les seves criatures, de contemplar-les i de protegir-les.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document

 

Catequesi – «Guarir el món»: 6. Amor i bé comú

Estimats germans i germanes, bon dia!

La crisi que estem vivint, que vivim a causa de la pandèmia, ens afecta a tots; podem sortir-nos-en millor si tots junts cerquem el bé comú; si no ho fem així, ens en sortirem pitjor. Malauradament, assistim a l’aparició d’interessos partidistes. Per exemple, hi ha qui voldria apropiar-se de possibles solucions, com en el cas de les vacunes i després vendre-les als altres. Alguns aprofiten la situació per fomentar les divisions: per treure’n avantatges econòmics o polítics, creant o augmentant conflictes. A d’altres senzillament no els interessa el sofriment aliè, tiren pel dret i segueixen el seu propi camí (cf. Lc 10,30-32). Són els devots de Ponç Pilat, se’n renten les mans.

La resposta cristiana a la pandèmia i a les conseqüents crisis sòcio-econòmiques es basa en l’amor, sobretot l’amor de Déu que sempre ens precedeix (cf. 1 Jn 4,19). Ell ens estima primer, Ell sempre ens precedeix en l’amor i en les solucions. Ell ens estima incondicionalment, i quan acollim aquest amor diví, podem respondre de manera semblant. No estimo només els qui m’estimen: la meva família, els meus amics, el meu grup, sinó també els que no m’estimen, estimo també els que no em coneixen, estimo també els que són estrangers, i també els que em fan patir o els que considero enemics (cf. Mt 5,44). Aquesta és la saviesa cristiana, aquesta és l’actitud de Jesús. I el punt més alt de la santedat, diguem-ho així, és estimar els enemics, i no és fàcil. Per descomptat, estimar tothom, inclosos els enemics, és difícil —diria que és un art! Però un art que es pot aprendre i millorar. L’amor autèntic, que ens fa fecunds i lliures, és sempre expansiu i inclusiu. Aquest amor cura, guareix i fa el bé. Moltes vegades fa més bé una carícia que un seguit d’arguments, una carícia de perdó i no tants arguments per defensar-se. És l’amor inclusiu que cura.

Per tant, l’amor no es limita a les relacions entre dues o tres persones, o els amics, o la família, va més enllà. Comprèn les relacions cíviques i polítiques (cf. Catecisme de l’Església catòlica [CCC], 1907-1912), inclosa la relació amb la naturalesa (Enc. Laudato si’ [LS], 231). Com que som éssers socials i polítics, una de les màximes expressions d’amor és precisament la social i política, decisiva per al desenvolupament humà i per afrontar tota mena de crisis (ibid., 231). Sabem que l’amor fecunda les famílies i les amistats; però és bo recordar que fecunda també les relacions socials, culturals, econòmiques i polítiques, permetent-nos construir una «civilització de l’amor», com deia Sant Pau VI i, també, Sant Joan Pau II. Sense aquesta inspiració, preval la cultura de l’egoisme, de la indiferència, del malbaratament, és a dir descartar els que jo no estimo, allò que no puc estimar o aquells que em semblen inútils en la societat. Avui, quan he entrat, una parella m’ha dit: «Pregui per nosaltres perquè tenim un fill discapacitat.» Jo els he preguntat: «Quants anys té?» «Tants.» «I què feu?» «Nosaltres l’acompanyem, l’ajudem.» Tota una vida dels pares per aquell fill discapacitat. Això és amor. I els enemics, els adversaris polítics, segons la nostra opinió, semblen discapacitats polítics i socials, ho semblen. Només Déu sap si ho són o no. Però nosaltres els hem d’estimar, hem de dialogar, hem de construir aquesta civilització de l’amor, aquesta civilització política, social, de la unitat de tota la humanitat. Tot això és el contrari de les guerres, divisions, enveges, fins i tot de les guerres dintre de la família. L’amor inclusiu i social és familiar, és polític: l’amor ho impregna tot!

El coronavirus ens demostra que el veritable bé per a cadascú és un bé comú no només individual i, viceversa, el bé comú és un veritable bé per a la persona (cf. CCC, 1905-1906). Si una persona es preocupa només del propi bé és un egoista. En canvi la persona és més persona, quan obre el propi bé a tots els altres, el comparteix. La salut, a més de ser individual, és també un bé públic. Una societat sana és la que es preocupa per la salut de tots.

Un virus que no coneix barreres, fronteres o diferències culturals i polítiques s’ha de combatre amb un amor sense barreres, fronteres o diferències. Aquest amor pot generar estructures socials que ens animen a compartir més que a competir, que ens permeten incloure els més vulnerables i no marginar-los, i que ens ajuden a expressar el millor de la nostra naturalesa humana i no el pitjor. L’autèntic amor no coneix la cultura de la marginació, no sap què és. De fet, quan estimem i generem creativitat, quan generem confiança i solidaritat, és allà on sorgeixen iniciatives concretes pel bé comú. I això val tant a nivell de les petites i les grans comunitats, també a nivell internacional. El que es fa a casa, el que es fa al barri, el que es fa en el poble, el que es fa en les grans ciutats i internacionalment és el mateix: és la mateixa llavor que creix i que dona fruit. Si tu a casa, al barri, comences amb l’enveja, amb la lluita, al final hi haurà la “guerra”. En canvi, si tu comences amb l’amor, si comparteixes l’amor, el perdó, aleshores hi haurà amor i perdó per a tothom.

Al contrari, si les solucions a la pandèmia porten l’empremta de l’egoisme, ja sigui de persones, empreses o nacions, potser podrem sortir del coronavirus, però certament no de la crisi humana i social que el virus ha posat de manifest i ha accentuat. Per tant, tingueu cura de no construir sobre la sorra (cf. Mt 7,21-27)! Per construir una societat sana, inclusiva, justa i pacífica, ho hem de fer sobre la roca del bé comú. El bé comú és una roca. I aquesta és la tasca de tots nosaltres, no només d’algun especialista. Sant Tomàs d’Aquino deia que la promoció del bé comú és un deure de justícia que recau sobre tots els ciutadans. Cada ciutadà és responsable del bé comú. I per als cristians és també una missió. Com ensenya Sant Ignasi de Loiola, dirigir els nostres esforços quotidians vers el bé comú és una manera de rebre i difondre la glòria de Déu.

Malauradament, sovint la política no té bona fama, i sabem perquè. Això no vol dir que els polítics siguin tots dolents, no, no vull dir això. Només dic que malauradament la política sovint no té bona fama. Però no ens hem de resignar a aquesta visió negativa, sinó reaccionar demostrant amb els fets que és possible, de fet, el deure de tenir una bona política, la que posa al centre la persona humana i el bé comú. Si llegiu la història de la humanitat trobareu molts polítics sants que han seguit aquest camí. És possible en la mesura que cada ciutadà i, en particular, els que assumeixen compromisos i posicions socials i polítiques, arreli les seves accions en principis ètics i les animi amb amor social i polític. Els cristians, de manera particular els fidels laics, estan cridats a donar-ne bon testimoni d’això i ho poden fer gràcies a la virtut de la caritat, cultivant-ne la seva dimensió social intrínseca.

Per tant és hora d’incrementar el nostre amor social —vull remarcar-ho: el nostre amor social— contribuint-hi tots, a partir de la nostra petitesa. El bé comú requereix la participació de tothom. Si tothom hi posa la seva part i si ningú no en queda fora, podrem regenerar bones relacions a nivell comunitari, nacional, internacional i també en harmonia amb el medi ambient (cfr. LS, 236). Així en els nostres gestos, fins i tot els més humils, es farà visible alguna cosa de la imatge de Déu que portem en nosaltres, perquè Déu és Trinitat, Déu és amor. Aquesta és la més bonica definició de Déu en la Bíblia. Ens la dona l’apòstol Joan, que va estimar tant Jesús: Déu és amor. Amb el seu ajut, podem curar el món treballant tots junts pel bé comú, no només pel propi bé, sinó pel bé comú, de tots.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document

 

Catequesi – «Guarir el món»: 5. La solidaritat i la virtut de la fe

Estimats germans i germanes, bon dia!

Després de tants mesos reprenem la nostra trobada cara a cara i no pantalla a pantalla. Cara a cara. Això és bonic! La pandèmia actual ha posat en relleu la nostra interdependència: tots estem vinculats, els uns amb els altres, tant en el bé com en el mal. Per això, per a sortir millors d’aquesta crisi, hem de fer-ho junts. Junts, no sols, junts. Sols no, perquè no es pot! O es fa junts o no es fa. Hem de fer-ho junts, tots, en la solidaritat. Avui voldria subratllar aquesta paraula: solidaritat.

Com a família humana tenim l’origen comú en Déu; vivim en una casa comuna, el planeta-jardí, la terra en la qual Déu ens ha posat; i tenim un destí comú en Crist. Però quan oblidem tot això, la nostra interdependència es converteix en dependència dels uns pels altres —perdem aquesta harmonia d’interdependència en la solidaritat», augmentant la desigualtat i la marginació; es debilita el teixit social i es deteriora l’ambient. Sempre és el mateix que actuar.

Per tant, el principi de solidaritat és avui més necessari que mai, com ho ha ensenyat Joan Pau II (cf. Enc. Sollicitudo rei socialis, 38-40). D’una manera interconnectada, experimentem què significa viure a la mateixa «aldea global». És bonica, aquesta expressió: el gran món no és altra cosa que una aldea global, perquè tot està interconnectat. Però no sempre transformem aquesta interdependència en solidaritat. Hi ha un llarg camí entre la interdependència i la solidaritat. Els egoismes —individuals, nacionals i dels grups de poder— i les rigideses ideològiques alimenten, contràriament, «estructures de pecat» (ibid., 36).

«La paraula solidaritat està una mica desgastada i a vegades es mal interpreta, però és molt més que alguns actes esporàdics de generositat. És més! Suposa crear una nova mentalitat que pensi en termes de comunitat, de prioritat de la vida de tots sobre l’apropiació dels béns per part d’alguns» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 188). Això significa solidaritat. No és només qüestió d’ajudar els altres —això està bé fer-ho, però és més—: es tracta de justícia (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 1938-1940). La interdependència, per a ser solidari i fructífer, necessita arrels fortes en la humanitat i en la naturalesa creada per Déu, necessita respecte pels rostres i la terra.

La Bíblia, des del principi, ens adverteix. Pensem en el passatge de la Torre de Babel (cf. Gn 11,1-9), que descriu el que passa quan intentem arribar al cel —la nostra meta— ignorant el vincle amb la humanitat, amb la creació i amb el Creador. És una manera de parlar: això passa cada vegada que un vol pujar, pujar, sense tenir en compte els altres. Jo sol! Pensem en la torre. Construïm torres i gratacels, però destruïm la comunitat. Unifiquem edificis i llengües, però mortifiquem la riquesa cultural. Volem ser amos de la Terra, però arruïnem la biodiversitat i l’equilibri ecològic. Us vaig parlar en una altra audiència d’aquells pescadors de San Benedetto del Tronto que han vingut enguany i m’han dit: «Hem tret del mar  vint-i-quatre tones de brossa, de les quals la meitat era plàstic.» Penseu-hi! Aquests tenen l’esperit de recollir els peixos, sí, però també la brossa i treure-la per netejar el mar. Però aquesta contaminació significa arruïnar la terra, no tenir solidaritat amb la terra, que és un do i un equilibri ecològic.

Recordo una història medieval que descriu aquesta «síndrome de Babel», que és quan no hi ha solidaritat. Aquesta història medieval diu que, durant la construcció de la torre, quan un home queia —eren esclaus— i moria ningú no deia res, com a molt deien: «Pobret, s’ha equivocat i ha caigut.» Però, si queia un totxo, tots es planyien. I si algú era culpable, era castigat! Per què? Perquè un totxo era car de fer, de preparar, de coure. Calia temps i treball per a fer un totxo. Un totxo valia més que la vida humana. Cadascun de nosaltres hem de pensar en el que passa avui. Lamentablement també avui pot passar alguna cosa semblant. Cau la quota del mercat financer —ho hem llegit als diaris d’aquests dies— i la notícia és a totes les agències. Cauen milers de persones per la fam, la misèria, i ningú no en parla.

Diametralment oposada a Babel hi ha la Pentecosta (cf. Ac 2,1-3), ho hem escoltat al principi de l’audiència. L’Esperit Sant, descendint des de dalt com vent i foc, investeix la comunitat tancada al cenacle, li infon la força de Déu, la impulsa a sortir, a anunciar a tothom Jesús Senyor. L’Esperit crea la unitat en la diversitat, crea l’harmonia. En la història de la Torre de Babel no hi ha harmonia; hi havia aquell anar endavant per a guanyar. Allí, l’home era un mer instrument, mera «força-treball», però aquí, a la Pentecosta, cadascun de nosaltres és un instrument, però un instrument comunitari que participa amb tot el seu ésser en l’edificació de la comunitat. Sant Francesc d’Assís ho sabia bé, i animat per l’Esperit donava a totes les persones, encara més, a les criatures, el nom de germà o germana (cf. LS, 11; cf. Sant Bonaventura, Legenda maior, VIII, 6: FF 1145). També el germà llop, recordem-ho.

Amb la Pentecosta Déu es fa present i inspira la fe de la comunitat unida en la diversitat i en la solidaritat. Diversitat i solidaritat unides en harmonia, aquest és el camí. Una diversitat solidària posseeix els «anticossos» per tal que la singularitat de cadascú —que és un do, únic i irrepetible— no s’emmalalteixi d’individualisme, d’egoisme. La diversitat solidària té també els anticossos per a guarir estructures i processos socials que han degenerat en sistemes d’injustícia, en sistemes d’opressió (cf. Compendi de la doctrina social de l’Església, 192). Per tant, la solidaritat avui és el camí que cal recórrer envers un món postpandèmia, per la sanació de les nostres malalties interpersonals i socials. No hi ha altre remei. O anem endavant amb el camí de la solidaritat o les coses seran pitjors. Vull repetir-ho. d’una crisi no se’n surt igual que abans. La pandèmia és una crisi. D’una crisi se’n surt o millor o pitjor. Hem d’elegir nosaltres. I la solidaritat és precisament un camí per a sortir de la crisi millors, no amb canvis superficials, amb una capa de pintura així i tot està bé. No. Millors!

Enmig de la crisi, una solidaritat guiada per la fe ens permet traduir l’amor de Déu en la nostra cultura globalitzada, no construint torres i murs —i se n’estan construint molts, de murs avui— que divideixen però després cauen, sinó teixint comunitat i donant suport a processos de creixement veritablement humà i solidari. I per a això ajuda la solidaritat. Faig una pregunta: jo penso en les necessitats dels altres? Cadascú que respongui en el seu cor.

Enmig de crisis i tempestes el Senyor ens interpel·la i ens convida a despertar i activar aquesta solidaritat capaç de donar solidesa, suport i un sentit a aquestes hores en les quals tot sembla naufragar. Que la creativitat de l’Esperit Sant pugui animar-nos a generar noves formes d’hospitalitat familiar, de fraternitat fecunda i de solidaritat universal. Gràcies.

Descarregar document

Catequesi – «Guarir el món»: 4. La destinació universal dels béns i la virtut de l’esperança

Estimats germans i germanes, bon dia!

Davant la pandèmia i les seves conseqüències socials, molts corren el risc de perdre l’esperança. En aquest temps d’incertesa i d’angoixa, convido tothom a acollir el do de l’esperança que ve de Crist. Ell ens ajuda a navegar en les aigües turbulentes de la malaltia, de la mort i de la injustícia, que no tenen la darrera paraula sobre la nostra destinació final.

La pandèmia ha posat en relleu i agreujat problemes socials, sobretot la desigualtat. Alguns poden treballar des de casa, mentre que per a molts altres això és impossible. Alguns infants, malgrat les dificultats, poden continuar rebent una educació escolar, mentre que per a moltíssims altres aquesta educació s’ha interromput bruscament. Algunes nacions poderoses poden emetre moneda per a afrontar l’emergència, mentre que per a d’altres això significaria hipotecar el futur.

Aquests símptomes de desigualtat revelen una malaltia social; és un virus que ve d’una economia malalta. Hem de dir-ho senzillament: l’economia està malalta. Ha emmalaltit. És el fruit d’un creixement econòmic injust —aquesta és la malaltia: el fruit d’un creixement econòmic injust— que prescindeix dels valors humans fonamentals. En el món d’avui, uns pocs molt rics tenen més que tota la resta de la humanitat. Repeteixo això perquè ens farà pensar: pocs molt rics, un grupet, tenen més que tota la resta de la humanitat. Això és estadística pura. És una injustícia que clama el cel! Al mateix temps, aquest model econòmic és indiferent als danys infligits a la casa comuna. No té cura de la casa comuna. Estem a prop de superar molts dels límits del nostre meravellós planeta, amb conseqüències greus i irreversibles: de la pèrdua de biodiversitat i del canvi climàtic fins a l’augment del nivell dels mars i a la destrucció dels boscos tropicals. La desigualtat social i la degradació ambiental van de la mà i tenen la mateixa arrel (cf. Laudato si’, 101): la del pecat de voler posseir, de voler dominar els germans i les germanes, de voler posseir i dominar la naturalesa i Déu mateix. Però aquest no és el disseny de la creació.

«Al principi Déu va confiar la terra i els seus recursos a l’administració comuna de la humanitat per tal que en tingués cura» (Catecisme de l’Església catòlica, 2402). Déu ens ha demanat dominar la terra en nom seu (cf. Gn 1,28), cultivant-la i cuidant-la com un jardí, el jardí de tots (cf. Gn 2,15). «Mentre “llaurar” significa ‘cultivar, llaurar o treballar’ […], “cuidar” significa ‘protegir, custodiar, preservar’» (LS, 67). Però compte a no interpretar això com a carta blanca per a fer de la terra allò que hom vol. No. Hi ha una «relació de reciprocitat responsable» (ibid.) entre nosaltres i la naturalesa. Rebem de la creació i donem per part nostra. «Cada comunitat pot prendre de la bondat de la terra allò que li cal per a la supervivència, però també té el deure de protegir-la» (ibid.). Ambdues parts.

De fet, la terra «ens precedeix i ens ha estat donada» (ibid.), ha estat donada per Déu «a tota la humanitat» (CEC, 2402). I per tant és obligació nostra fer que els seus fruits arribin a tothom, no sols a alguns. I aquest és l’element clau de la nostra relació amb els béns terrenals. Com ho recordaven els pares del concili Vaticà II, «l’home, en utilitzar-los, no ha de considerar les coses exteriors que legítimament posseeix com a exclusivament seves, sinó també com a comunes, en el sentit que no li facin profit només a ell, sinó també als altres» (Const. past. Gaudium et spes, 69). De fet, «la propietat d’un bé fa del seu amo un administrador de la providència per a fer-lo fructificar i comunicar els seus beneficis a d’altres» (CEC, 2404). Nosaltres som administradors dels béns, no amos. Administradors. «Sí, però el bé és meu.» És cert, és teu però per a administrar-lo, no per a tenir-lo egoistament per a tu.

Per assegurar que allò que posseïm porti valor a la comunitat, «l’autoritat política té el dret i l’obligació de regular en funció del bé comú l’exercici legítim del dret de propietat» (ibid., 2406).[1] La «subordinació de la propietat privada a la destinació universal dels béns […] és una “regla d’or” del comportament social i el primer principi de tot l’ordenament èticosocial» (LS, 93).[2]

Les propietats, el diner són instruments que poden servir a la missió. Però els transformem fàcilment en finalitats, individuals o col·lectives. I quan això passa, es minen els valors humans essencials. L’homo sapiens es deforma i es converteix en una espècie d’homo œconomicus —en un sentit pitjor— individualista, calculador i dominador. Ens oblidem que, sent creats a imatge i semblança de Déu, som éssers socials, creatius i solidaris, amb una immensa capacitat d’estimar. Sovint oblidem això. De fet, som els éssers més cooperatius entre totes les espècies, i florim en comunitat, com es veu bé en l’experiència dels sants.[3] Hi ha una dita espanyola que m’ha inspirat aquesta frase, i diu així: «Florecemos en racimo, como los Santos.» Florim en comunitat, com es veu en l’experiència dels sants.

Quan l’obsessió per posseir i dominar exclou milions de persones dels béns primers; quan la desigualtat econòmica i tecnològica és tan gran que malmet el teixit social, i quan la dependència d’un progrés material il·limitat amenaça la casa comuna, llavors no podem quedar-nos mirant. Amb la mirada fixada en Jesús (cf. He 12,2) i amb la certesa que el seu amor obra mitjançant la comunitat dels seus deixebles, hem d’actuar tots junts, en l’esperança de generar alguna cosa diferent i millor. L’esperança cristiana, arrelada en Déu, és la nostra àncora. Ella sosté la voluntat de compartir, reforçant la nostra missió com a deixebles de Crist, que ho ha compartit tot amb nosaltres.

I això ho van entendre les primeres comunitats cristianes, que com nosaltres van viure temps difícils. Conscients de formar un sol cor i una sola ànima, posaven tots els seus béns en comú, testimoniant la gràcia abundant de Crist sobre ells (cf. Ac 4,32-35). Nosaltres estem vivint una crisi. La pandèmia ens ha posat a tots en crisi. Però recordeu-ho: d’una crisi no se’n pot sortir de la mateixa manera, o en sortim millors, o en sortim pitjors. Aquesta és la nostra opció. Després de la crisi, ¿continuarem amb aquest sistema econòmic d’injustícia social i de menyspreu per la cura de l’ambient, de la creació, de la casa comuna? Rumiem-ho. Que les comunitats cristianes del segle XXI puguin recuperar aquesta realitat —la cura de la creació i la justícia social: van juntes—, donant així testimoniatge de la resurrecció del Senyor. Si cuidem els béns que el Creador ens dona, si posem en comú allò que posseïm de manera que no li manqui res a ningú, llavors realment podrem inspirar esperança per a regenerar un món més sa i més just.

I per finalitzar, pensem en els infants. Llegiu les estadístiques: quants nens, avui moren de fam per una no bona distribució de les riqueses, per un sistema econòmic com he dit abans; i quants nens, avui, no tenen dret a l’escola, pel mateix motiu. Que aquesta imatge, dels nens necessitats per fam i per falta d’educació, ens ajudi a entendre que després d’aquesta crisi hem de sortir-ne millors. Gràcies.

 

[1]  Cf. GS, 71; St. Joan Pau II, Cart. enc. Sollicitudo rei socialis, 42; Cart. enc. Centesimus annus, 40.48).
[2]  Cf. St. Joan Pau II, Cart. enc. Laborem exercens, 19.
[3]  «Florecemos en racimo, como los santos»: expressió comuna en llengua espanyola.

Descarregar document

Catequesi – «Guarir el món»: 3. L’opció preferencial pels pobres i la virtut de la caritat

Estimats germans i germanes, bon dia!

La pandèmia ha posat en evidència la difícil situació dels pobres i la gran desigualtat que regna en el món. I el virus, tot i que no fa diferències entre les persones, ha trobat, en el seu camí devastador, grans desigualtats i discriminacions. I les ha fet créixer!

La resposta a la pandèmia és doncs doble. Per una banda, és indispensable trobar la cura d’un virus petit però terrible, que fa que tot el món s’hagi d’agenollar davant seu. Per altra banda, hem de curar un gran virus, el de la injustícia social, de la desigualtat d’oportunitats, de la marginació i de la falta de protecció dels més febles. En aquesta doble resposta de guarició hi ha una opció que, segons l’Evangeli, no pot mancar: l’opció preferencial pels pobres (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium [EG], 195). I aquesta no és una opció política; ni tan sols una opció ideològica, una opció dels partits. L’opció preferencial pels pobres es troba al centre de l’Evangeli. I el primer que l’ha feta ha estat Jesús; ho hem sentit en el passatge de la Carta als Corintis que se’ns ha llegit al començament. Ell, que era ric, s’ha fet pobre per enriquir-nos a nosaltres. S’ha fet un de nosaltres i per això, al centre de l’Evangeli, al centre de l’anunci de Jesús hi ha aquesta opció.

Crist mateix, que és Déu, es va despullar a si mateix, fent-se semblant als homes; i no ha triat una vida de privilegi, sinó que ha triat la condició de servent (cf. Fl 2,6-7). Es va anorrear a si mateix fent-se servent. Va néixer en una família humil i va treballar com a artesà. Al començament de la seva predicació, va anunciar que en el Regne de Déu els pobres són benaurats (cf. Mt 5,3; Lc 6,20; EG, 197). Es situava enmig dels malalts, dels pobres, dels exclosos, mostrant-los l’amor misericordiós de Déu (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 2444). I moltes vegades va ser jutjat com un home impur perquè anava amb els malalts, amb els leprosos, que segons la llei d’aquella època eren impurs. I Ell es va arriscar estant a prop dels pobres.

Per això, els seguidors de Jesús es distingeixen per la seva proximitat als pobres, als petits, als malalts i als empresonats, als exclosos,  als ignorats, als que no tenen menjar ni roba per vestir-se (cf. Mt 25,31-36; CCC, 2443). Podem llegir aquell famós referent sobre el qual tots serem jutjats; tots serem jutjats. Es tracta de Mateu, capítol 25. Aquest és un criteri-clau d’autenticitat cristiana (cf. Ga 2,10; EG, 195). Alguns pensen, erròniament, que aquest amor preferencial pels pobres és una tasca per a uns quants, però en realitat és la missió de tota l’Església, deia Sant Joan Pau II (cf. St. Joan Pau II, Enc. Sollicitudo rei socialis, 42). «Tots els cristians i totes les comunitats estan cridats a ser instruments de Déu per l’alliberament i la promoció dels pobres» (EG, 187).

La fe, l’esperança i l’amor ens empenyen necessàriament vers aquesta preferència pels més necessitats, que va més enllà fins i tot de l’assistència necessària (cf. EG, 198). De fet, implica caminar junts, deixar-se evangelitzar per ells, que coneixen bé el Crist que pateix, el deixar-se «infectar» per la seva experiència de la salvació, per la seva saviesa i la seva creativitat (cf. ibid.). Compartir amb els pobres significa enriquir-se mútuament. I, si hi ha estructures socials malaltes que els impedeixen somiar en el futur, hem de treballar junts per guarir-les, per canviar-les (cf. ibid., 195). I a això ens hi porta l’amor de Crist, que ens ha estimat fins a l’extrem (cf. Jn 13,1) i arriba fins als límits, als marges, a les fronteres existencials. Portar les perifèries al centre significa centrar la nostra vida en Crist, que «s’ha fet pobre» per nosaltres, per enriquir-nos «mitjançant la seva pobresa» (2Co 8,9).

Tots estem preocupats per les conseqüències socials de la pandèmia. Tots. Molts volen tornar a la normalitat i reprendre les activitats econòmiques. Per descomptat, però aquesta “normalitat” no hauria d’incloure les injustícies socials i la degradació de l’ambient. La pandèmia és una crisi i d’una crisi no en sortim iguals: o sortim millors o sortim pitjors. Nosaltres hauríem de sortir millors, per millorar les injustícies socials i la degradació ambiental. Avui tenim una ocasió per construir quelcom diferent. Per exemple, podem fer créixer una economia de desenvolupament integral dels pobres i no només d’ajut. Amb això jo no vull condemnar l’assistència, les obres d’assistència són importants. Pensem en el voluntariat, que és una de les estructures més boniques que té l’Església italiana. Però hem d’anar més enllà i resoldre els problemes que ens impulsen a assistir. Una economia que no recorri a remeis que en realitat enverinin la societat, com els rendiments dissociats de la creació de llocs de treball dignes (cf. EG, 204). Aquesta mena de beneficis es dissocien de l’economia real, la que hauria de beneficiar la gent corrent (cf. Enc. Laudato si’ [LS], 109), i a més a vegades també és indiferent als danys causats a la casa comuna. L’opció preferencial pels pobres, aquesta exigència èticosocial que prové de l’amor de Déu (cf. LS, 158), ens dona l’impuls de pensar i dissenyar una economia on les persones, i especialment les més pobres, siguin al centre. I ens anima també a dissenyar la cura del virus, donant prioritat a aquells que més ho necessiten. Seria trist que en la vacuna contra la Covid-19 es donés prioritat als més rics! Seria trist si aquesta vacuna es convertís en propietat d’aquesta o d’aquella Nació i no fos universal i per a tots. I quin escàndol seria si tota l’ajuda econòmica que estem observant —la major part amb diner públic— es concentrés a afavorir indústries que no contribueixen a la inclusió dels exclosos, a la promoció dels últims, al bé comú o a la cura de la creació (ibid.). Es tracta de criteris per seleccionar quines són les indústries que caldria ajudar: quines ajuden a la inclusió dels exclosos, a la promoció dels últims, al bé comú i a la cura de la creació. Quatre criteris.

Si el virus ataca altra vegada en un món injust per als pobres i els més vulnerables, hem de canviar aquest món. Amb l’exemple de Jesús, el metge de l’amor diví integral, és a dir de la guarició física, social i espiritual (cf. Jn 5,6-9) —com era la guarició que feia Jesús—, hem d’actuar ara, per guarir les epidèmies provocades pels petits virus invisibles, i per guarir les provocades per les grans i visibles injustícies socials. Proposo que això es faci a partir de l’amor de Déu, situant les perifèries al centre i els últims al primer lloc. No oblidem aquell criteri amb què serem jutjats, Mateu, capítol 25. Posem-ho en pràctica en aquesta recuperació de l’epidèmia. I a partir d’aquest amor concret, centrat en l’esperança i basat en la fe, un món més saludable serà possible. Si no ho fem així, sortirem pitjor de la crisi. Que el Senyor ens ajudi, ens doni la força per sortir-ne millors, responent a les necessitats del món d’avui.

Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

Descarregar document

 

Catequesi – «Guarir el món»: 2. Fe i dignitat humana

Estimats germans i germanes, bon dia!

La pandèmia ha posat en relleu com n’estem, de vulnerables i interconnectats tots. Si no tenim cura els uns dels altres, començant pels últims, pels que estan més afectats, fins i tot de la creació, no podem guarir el món.

És lloable el compromís de tantes persones que en aquests mesos estan demostrant l’amor humà i cristià envers el proïsme, dedicant-se als malalts posant també en risc la pròpia salut. Són herois! Malgrat això, el coronavirus no és l’única malaltia que cal combatre, sinó que la pandèmia ha tret a la llum patologies socials més àmplies. Una d’aquestes és la visió distorsionada de la persona, una mirada que n’ignora la dignitat i el caràcter relacional. A vegades mirem els altres com a objectes, per a usar i descartar. En realitat, aquest tipus de mirada encega i fomenta una cultura del rebuig individualista i agressiva, que transforma l’ésser humà en un bé de consum (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 53; Enc. Laudato si’ [LS], 22).

A la llum de la fe sabem, però, que Déu mira l’home i la dona d’una altra manera. Ell ens ha creat a la seva imatge i semblança (cf. Gn 1,27). D’aquesta manera ens ha donat una dignitat única, convidant-nos a viure en comunió amb ell, en comunió amb les nostres germanes i els nostres germans, en el respecte de tota la creació. En comunió, en harmonia, podríem dir. La creació és una harmonia en la qual som cridats a viure. I en aquesta comunió, en aquesta harmonia que és comunió, Déu no dona la capacitat de procrear i de custodiar la vida (cf. Gn 1,28,29), de treballar i cuidar la terra (cf. Gn. 2,15; LS, 67). S’entén que no es pot procrear i custodiar la vida sense harmonia; serà destruïda.

D’aquesta mirada individualista, la que no és harmonia, tenim un exemple en els Evangelis, en la petició que la mare de Jaume i Joan fa a Jesús (cf. Mt 20,20-28). Ella vol que els seus fills es puguin asseure a la dreta i a l’esquerra del nou rei. Però Jesús proposa un altre tipus de visió: la del servei i de donar la vida pels altres, i la confirma retornant immediatament la vista a dos cecs i fent-los els seus deixebles (cf. Mt 20,29-34). Intentar escalar en la vida, ser superiors als altres, destrueix l’harmonia. És la lògica del domini, de dominar els altres. L’harmonia és una altra cosa: és el servei.

Demanem, per tant, al Senyor, que ens doni ulls atents als germans i a les germanes, especialment a aquells que sofreixen. Com a deixebles de Jesús no volem ser indiferents ni individualistes, aquestes són les dues males actituds contra l’harmonia. Indiferent: jo miro cap a un altre costat. Individualistes: mirar només el propi interès. L’harmonia creada per Déu ens demana mirar els altres, les necessitats dels altres, els problemes dels altres, estar en comunió. Volem reconèixer la dignitat humana en cada persona, de la raça, llengua o condició que sigui. L’harmonia et porta a reconèixer la dignitat humana, aquella harmonia creada per Déu, amb l’home al centre.

El concili Vaticà II subratlla que aquesta dignitat és inalienable, perquè «ha estat creada a imatge de Déu» (Const. past. Gaudium et spes, 12). És el fonament de tota la vida social i determina els principis operatius. En la cultura moderna, la referència més propera al principi de la dignitat inalienable de la persona és la Declaració universal dels drets humans, que sant Joan Pau II va definir com la «pedra mil·liar posada en el llarg i difícil camí del gènere humà»,[1] i com «una de les més altres expressions de la consciència humana».[2] Els drets no són només individuals, sinó també socials: són dels pobles, de les nacions.[3] L’ésser humà, de fet, en la seva dignitat personal, és un ésser social, creat a imatge de Déu U i Tri. Nosaltres som éssers socials, necessitem viure en aquesta harmonia social, però quan hi ha egoisme, la nostra mirada no va cap als altres, cap a la comunitat, sinó que torna sobre nosaltres mateixos i això ens fa lletjos, dolents, egoistes, destruint l’harmonia.

Aquesta renovada consciència de la dignitat de tot ésser humà té serioses implicacions socials, econòmiques i polítiques. Mirar el germà i tota la creació com un do rebut per l’amor del Pare suscita un comportament d’atenció, de cura i d’estupor. Així el creient, contemplant el proïsme com un germà i no com un estrany, el mira amb compassió i empatia, no amb menyspreu o enemistat. I contemplant el món a la llum de la fe, s’esforça per desenvolupar, amb l’ajuda de la gràcia, la seva creativitat i el seu entusiasme per a resoldre els drames de la història. Concep i desenvolupa les seves capacitats com a responsabilitats que brollen de la seva fe,[4] com a dons de Déu per posar al servei de la humanitat de la creació.

Mentre tots nosaltres treballem per la cura d’un virus que colpeja a tothom indistintament, la fe ens exhorta a comprometre’ns seriosament i activament per a contrarestar la indiferència davant les violacions de la dignitat humana, aquesta cultura de la indiferència que acompanya la cultura del rebuig: les coses que no em toquen no m’interessen. La fe sempre exigeix que ens deixem guarir i convertir del nostre individualisme, tant personal com col·lectiu; un individualisme de partit, per exemple.

Que el Senyor pugui «retornar-nos la vista» per a redescobrir què significa ser membres de la família humana. I aquesta mirada pot traduir-se en accions concretes de compassió i respecte per cada persona i de cura i custòdia per la nostra casa comuna.

 

[1]  Discurs a l’Assemblea General de les Nacions Unides (2 d’octubre de 1979), 7.

[2]  Discurs a l’Assemblea General de les Nacions Unides (5 d’octubre de 1995), 2.

[3]  Cf. Compendi de la doctrina social de l’Església, 157.

[4]  Ibid.

Descarregar document

Catequesi-«Guarir el món»: 1. Introducció

Estimats germans i germanes, bon dia!

La pandèmia continua causant ferides profundes, desemmascarant les nostres vulnerabilitats. Són molts els difunts, moltíssims els malalts, a tots els continents. Moltes persones i moltes famílies viuen un temps d’incertesa per raó dels problemes socioeconòmics, que afecten especialment els més pobres.

Per això hem de tenir ben fixada la nostra mirada en Jesús (cf. He 12,2) i amb aquesta fe abraçar l’esperança del regne de Déu que Jesús mateix ens dona (cf. Mc 1,5; Mt 4,17; CEC, 2816). Un regne de sanació i de salvació que ja està present enmig nostre (cf. Lc 10,11). Un regne de justícia i de pau que es manifesta amb obres de caritat que augmenten l’esperança i reforcen la fe (cf. 1Co 13,13). En la tradició cristiana, fe, esperança i caritat són molt més que sentiments o actituds: són virtuts infoses en nosaltres per la gràcia de l’Esperit Sant (cf. CEC, 1812-1813); dons que ens guareixen i que ens fan sanadors, dons que ens obren a nous horitzons, també mentre naveguem en les aigües difícils del nostre temps.

Un nou encontre amb l’Evangeli de la fe, de l’esperança i de l’amor ens convida a assumir un esperit creatiu i renovat. D’aquesta manera serem capaços de transformar les arrels de les nostres malalties físiques, espirituals i socials. Podrem guarir en profunditat les estructures injustes i les seves pràctiques destructives que ens separen els uns dels altres, amenaçant la família humana i el nostre planeta.

El ministeri de Jesús ofereix molts exemples de sanació. Quan guareix aquells que tenen febre (cf. Mc 1,29-34), lepra (cf. Mc 1,40-45), paràlisi (cf. Mc 2,1-12); quan torna la vista (cf. Mc 8,22-26; Jn 9,1-7), la parla o l’oïda (cf. Mc 7,31-37), en realitat guareix no sols un mal físic, sinó tota la persona. Així la porta també a la comunitat guarida; l’allibera del seu aïllament perquè l’ha guarit.

Pensem en el bellíssim passatge de la guarició del paralític de Cafarnaüm (cf. Mc 2,1-12) que hem escoltat al començament de l’audiència. Mentre Jesús està predicant a l’entrada de casa, quatre homes hi porten el seu amic paralític; i com que no poden entrar, perquè hi ha una gran multitud, fan un forat al sostre i despengen la llitera davant seu que està predicant. «Jesús, en veure la fe d’aquella gent, diu al paralític: “Fill, et són perdonats els pecats”» (v. 5). I després, com a signe visible, afegeix: «Aixeca’t, pren la llitera i vés-te’n a casa» (v. 11).

Quin exemple de guarició més meravellós! L’acció de Crist és una resposta directa a la fe d’aquestes persones, a l’esperança que dipositen en ell, a l’amor que demostren tenir els uns pels altres. I per tant Jesús guareix, però no guareix simplement la paràlisi, sinó tot, perdona els pecats, renova la vida del paralític i dels seus amics. Podem dir que fa néixer de nou; una sanació física i espiritual, tot junt, fruit d’un encontre personal i social. Imaginem com aquesta amistat, i la fe de tots els presents en aquella casa, deuen haver crescut gràcies al gest de Jesús. L’encontre guaridor amb Jesús.

I llavors ens preguntem: De quina manera podem ajudar a guarir el nostre món, avui? Com a deixebles del Senyor Jesús, que és metge de les ànimes i dels cossos, som cridats a continuar «la seva obra de guarició i de salvació» (CEC, 1421) en sentit físic, social i espiritual.

L’Església, encara que administri la gràcia sanadora de Crist mitjançant els sagraments, i encara que proporcioni serveis sanitaris als racons més remots del planeta, no és experta en la prevenció o en la cura de la pandèmia. I tampoc dona indicacions sociopolítiques específiques (cf. St. Pau VI, Cart. ap. Octogesima adveniens, 14 de maig de 1971, 4). Aquesta és una feina dels dirigents polítics i socials. Però, al llarg dels segles, i a la llum de l’evangeli, l’Església ha desenvolupat alguns principis socials que són fonamentals (cf. Compendi de la doctrina social de l’Església, 160-208), principis que ens poden ajudar a tirar endavant per a preparar el futur que necessitem. En cito els principals, estretament relacionals entre si: el principi de la dignitat de la persona, el principi del bé comú, el principi de l’opció preferencials pels pobres, el principi de la destinació universal dels béns, el principi de la solidaritat, de la subsidiarietat, el principi de la cura de la nostra casa comuna. Aquests principis ajuden els dirigents, els responsables de la societat a tirar endavant el creixement, i també, com en aquest cas de la pandèmia, ajuden a la sanació del teixit personal i social. Tots aquests principis expressen, de maneres diferents, les virtuts de la fe, de l’esperança i de l’amor.

En les properes setmanes, us convido a afrontar junts les qüestions urgents que la pandèmia ha posat en relleu, sobretot les malalties socials. I ho farem a la llum de l’Evangeli, de les virtuts teologals i dels principis de la doctrina social de l’Església. Explorarem junts com la nostra tradició social catòlica pot ajudar la família humana a guarir aquest món que pateix greus malalties. És el meu desig reflexionar i treballar tots junts, com a seguidors de Jesús que guareix, per a construir un món millor, ple d’esperança per a les generacions futures (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 24 de novembre de 2013, 183).

Descarregar document