Catequesis del Papa

Catequesi sobre els Manaments 1. Introducció: El desig d’una vida plena

Estimats germans i germanes!

Avui és la festa de Sant Antoni de Pàdua. Qui de vosaltres es diu Antoni? Un aplaudiment a tots els qui es diuen Antoni. Comencem avui un nou itinerari catequètic sobre els manaments. Els manaments de la llei de Déu. Per introduir-lo agafem el tema del cant que acabem d’escoltar: l’encontre entre Jesús i un home —és un jove— que, de genolls, li pregunta com podem aconseguir la vida eterna (cf. Mc 10,17-21). I en aquella pregunta hi ha el repte de tota existència, també de la nostra: el desig d’una vida plena, infinita. Però com ho hem de fer per arribar-hi? Quin camí s’ha de recórrer? Viure de veritat, viure una existència noble… Quants joves volen «viure» i després es destrueixen cercant coses efímeres.

Alguns pensen que és millor frenar aquest impuls —l’impuls de viure— perquè és perillós. Diria, especialment als joves: el nostre pitjor enemic no són els problemes reals, malgrat que són greus i tràgics: el perill més gran de la vida és un mal esperit d’adaptació que no és ni mansuetud ni humilitat, sinó mediocritat, pusil·lanimitat.[1] Un jove mediocre és un jove amb futur o no? No! Es queda allí, no creix, no tindrà èxit. La mediocritat o la pusil·lanimitat. Aquells joves que tenen por de tot: «No, sóc així…» Aquests joves no tiraran endavant. Suavitat, força i gens de pusil·lanimitat, gens de mediocritat. El beat Pier Giorgio Frassati —que era un jove— deia que cal viure, no sobreviure.[2] Els mediocres sobreviuen. Viure amb la força de la vida. Hem de demanar al Pare del cel pels joves d’avui dia el do de la sana inquietud. Però, a casa, a les vostres cases, en cada família, quan veieu un jove que es passa tot el dia assegut, a vegades la mare i el pare pensen: «Aquest està malalt, té alguna cosa», i el porten al metge. La vida del jove és tirar endavant, ser inquiet, la sana inquietud, la capacitat de no acontentar-se amb una vida sense bellesa, sense color. Si els joves no tenen gana d’una autèntica vida, em pregunto, on va la humanitat? On va la humanitat amb joves quiets sense inquietuds?

La pregunta d’aquell home de l’Evangeli que hem sentit és dins de cadascun de nosaltres: com trobar la vida, la vida en abundància, la felicitat? Jesús respon: «Ja saps els manaments» (v. 19), i cita una part del Decàleg. És un procés pedagògic amb el qual Jesús vol guiar-nos a un lloc concret; de fet ja es veu clarament, amb la seva pregunta, que aquell home no té una vida plena, vol més, està inquiet. Per tant què he d’entendre? Diu: «Mestre, tot això ja ho he complert des de jove» (v. 20).

Com es passa de la joventut a la maduresa? Quan es comença a acceptar els propis límits. Hom es converteix en adult quan es relativitza i es pren consciència del «que ens manca» (cf. v. 21). Aquest home es veu obligat a reconèixer que tot el que pot «fer» no supera un «sostre», no va més enllà d’un marge.

Que n’és, de bonic, ser homes i dones! Que n’és, de bonica, la nostra existència! Tanmateix hi ha una veritat que en la història dels últims segles l’home s’ha negat sovint a acceptar amb tràgiques conseqüències: la veritat de les seves pròpies limitacions.

Jesús, en l’Evangeli, diu una cosa que ens pot ajudar: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). El Senyor Jesús dona la plenitud, ha vingut per això. Aquell home devia arribar al límit d’un salt, on s’obre la possibilitat de deixar de viure per si mateix, de les pròpies obres, dels propis béns i —només perquè manca la vida plena— de deixar-ho tot per seguir el Senyor.[3] Mirant-ho bé, en la invitació final de Jesús —immensa, meravellosa— no hi ha una proposta de pobresa, sinó de riquesa, l’autèntica: «Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me» (v. 21).

Qui, podent triar entre un original i una còpia, triaria la còpia? Aquest és el repte: trobar l’original de la vida, no la còpia. Jesús no ofereix cap succedani, sinó la vida autèntica, amor autèntic, riquesa autèntica! Com podran els joves seguir-nos en la fe si no ens veuen triar l’original, si ens veuen acostumats a les mitges mesures? És dolent trobar cristians que viuen a mitges, cristians —em permeto la paraula— «nans»; creixen fins una certa alçada i després no; cristians amb el cor encongit, tancat. És dolent trobar això. Pren l’exemple d’algú que et convida a anar «més enllà», a un «encara més», a créixer una mica. Sant Ignasi ho anomenava el «més», «el foc, el fervor de l’acció, que sacseja els endormiscats».[4]

El camí del que falta passa per allò que hi ha. Jesús no ha vingut a abolir la Llei o els Profetes sinó a complir. Hem de partir de la realitat per fer el salt a «allò que manca». Hem de mirar el que és ordinari per obrir-nos al que és extraordinari.

En aquestes catequesis agafarem les dues taules de Moisès com a cristians, agafats de la mà de Jesús, per passar de les il·lusions de la joventut al tresor que hi ha al cel, seguint-lo. Descobrirem, en cadascuna d’aquestes lleis, antigues i sàvies, la porta oberta del Pare que és al cel perquè el Senyor Jesús, que l’ha creuada, ens porti a la vida autèntica. La seva vida. La vida dels fills de Déu.

Traducció inicial de www.catalunyareligio.cat, revisada

[1]  Els Pares parlen de pusil·lanimitat (oligopsychìa). Sant Joan Damascè la defineix com «el temor de complir una acció» (Exposició exacta de la fe ortodoxa, II, 15) i Sant Joan Climac afegeix que «la pusil·lanimitat és una disposició infantil, i una ànima que ja no és jove» (La Scala, XX, 1,2).

[2]  Cf. Carta a Isidoro Bonini, 27 de febrer de 1925.

[3]  «L’ull ha estat creat per a la llum, l’orella per als sons, cada cosa per a la seva finalitat, i el desig de l’ànima per a precipitar-se cap a Crist»  (Nicola Cabasilas, La vita in Cristo, II, 90).

[4]  Discurs a la XXXVI Congregació General de la Companyia de Jesús, 24 d’octubre de 2016: « Discorso alla XXXVI Congregazione Generale della Compagnia di Gesù, 24 ottobre 2016: «És una qüestió d’ensenyament, d’aquell plus que porta Ignasi a iniciar el procés, a acompanyar-los i a avaluar la incidència real en la vida de les persones, en matèria de fe, o de justícia, o de misericòrdia i caritat.»

 

Descarregar document

Catequesis del Papa

Catequesi sobre la confirmació: 3. Per al creixement de l’Església

Estimats germans i germanes!

Continuant amb la nostra reflexió sobre el sagrament de la confirmació, prenem en consideració els efectes que el do de l’Esperit Sant fa madurar en els confirmats, portant-los a convertir-se al seu torn en un do per als altres. L’Esperit Sant és un do. Recordem, que quan el bisbe ens ungeix amb l’oli, diu: «Rep el signe del do de l’Esperit Sant.» Aquest do de l’Esperit Sant entra en nosaltres i fructifica, per tal que nosaltres després puguem donar-lo als altres. Sempre rebem per a donar: mai rebre i guardar les coses dins nostre, com si l’ànima fos un magatzem. No: sempre rebre per a donar. Les gràcies de Déu es reben per a donar-les als altres. Aquesta és la vida del cristià. Per tant és propi de l’Esperit Sant sortir a fora del nostre jo per a obrir-nos al «nosaltres» de la comunitat: rebre per a donar. Nosaltres no som al centre: nosaltres som un instrument d’aquest do per als altres.

Completant en els batejats la semblança amb Crist, la confirmació els uneix més fortament com a membres vivents al cos místic de l’Església (cf. Ritu de la Confirmació, n. 30). La missió de l’Església en el món ve de l’aportació de tots els qui en formen part. Algú pensa que en l’Església hi ha «senyors»: el Papa, els bisbes, els sacerdots, i després hi ha tots els altres. No: l’Església ho som tots! I tots tenim la responsabilitat de santificar-nos els uns i els altres, de cuidar els altres. L’Església som tots nosaltres. Cadascú té el seu rol en l’Església, però tots ho som. Hem de pensar en l’Església com en un organisme viu, format per les persones que coneixem i amb les quals caminem, no com una realitat abstracta i llunyana. L’Església som nosaltres que fem camí, l’Església som nosaltres que avui som en aquesta plaça. Nosaltres: aquesta és l’Església. La confirmació uneix l’Església universal estesa per tota la terra, involucrant, però, activament els confirmats en la vida de l’Església particular a la qual pertanyen, encapçalada pel Bisbe que és el successor dels Apòstols.

I per això el Bisbe és el ministre natural de la confirmació (cf. Lumen gentium, 26), perquè ell insereix el confirmat en l’Església. El fet que, en l’Església llatina, aquest sagrament sigui ordinàriament administrat pel Bisbe destaca el seu  efecte d’unir els qui el reben més estretament a l’Església, als seus orígens apostòlics i a la seva missió de donar testimoniatge del Crist» (Catecisme de l’Església catòlica, 1313).

I aquesta incorporació eclesial queda ben significada amb el signe de pau que conclou el ritu de la crismació. Per això el Bisbe diu a cada confirmat: «La pau sigui amb tu.» Recordant la salutació de Crist als seus deixebles el vespre de Pasqua, ple d’Esperit Sant (cf. Jn 20,19-23) —hem sentit—, aquestes paraules il·luminen un gest que «expressa la comunió eclesial amb el Bisbe i amb tots els fidels» (cf. CCC, 1301). Nosaltres, en la confirmació, rebem l’Esperit Sant i la pau: aquella pau que hem de donar als altres. Però pensem: que tothom pensi en la seva comunitat parroquial, per exemple. És la cerimònia de la confirmació, i després ens donem la pau: el Bisbe la dona al confirmat, i després en la missa, la intercanviem amb els altres. Això significa harmonia, significa caritat entre nosaltres, significa pau. Però què passa després? Sortim i comencem a malparlar dels altres, a «repassar» els altres. Comença la murmuració. I la «bugada» porta a la guerra. Això no està bé! Si hem rebut el signe de la pau amb la força de l’Esperit Sant, hem de ser homes i dones de pau, i no destruir, amb la llengua, la pau que ha fet l’Esperit. Pobre Esperit Sant, quanta feina que té amb nosaltres, amb aquest costum de malparlar! Penseu-ho bé: la murmuració no és una obra de l’Esperit Sant, no és una obra de la unitat de l’Església. La murmuració destrueix el que fa Déu. Si us plau: deixem de murmurar!

La confirmació només es rep una vegada, però el dinamisme espiritual desvetllat per la santa unció dura al llarg del temps. No acabarem mai de complir el mandat d’escampar arreu el bon perfum d’una vida santa, inspirada en l’encantadora simplicitat de l’Evangeli.

Ningú no rep la confirmació només per a ell mateix, sinó per a ajudar al creixement espiritual dels altres. Només així, obrint-nos i sortint de nosaltres mateixos per trobar els germans, podem realment créixer i no sols imaginar-nos que ho fem. El que rebem com un do de Déu, de fet, ha de ser donat —el do és per a donar— per tal que sigui fructífer, i no enterrat per pors egoistes, tal com ens ho ensenya la paràbola dels talents (cf. Mt 25,14-30). Fins i tot la llavor, quan la tenim a la mà, no és per a posar-la allà tancada a l’armari: és per a sembrar-la. El do de l’Esperit Sant hem de donar-lo a la comunitat. Exhorto els confirmats a no «engabiar» l’Esperit Sant, a no oferir resistència al Vent que bufa per empènyer-los a caminar en llibertat, a no sufocar el Foc ardent de la caritat que porta a donar la vida per Déu i pels germans. Que l’Esperit Sant ens doni a tots nosaltres el coratge apostòlic de comunicar l’Evangeli, amb les obres i les paraules, a tots aquells que trobem en el nostre camí. Amb les obres i les paraules, però amb bones paraules: les que construeixen. No les paraules de murmuració, que destrueixen. Si us plau, quan sortiu de l’església penseu que la pau rebuda és per a donar-la als altres: no per a destruir-la amb murmuracions. No oblideu això.

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a www.catalunyareligio.cat, revisada

 

Descarregar document

 

Catequesis del Papa

Catequesi sobre la confirmació: 2. El segell de l’Esperit

Estimats germans i germanes!

Continuant amb el tema de la confirmació o crisma, avui m’agradaria destacar l’«íntima connexió d’aquest sagrament amb tota la iniciació cristiana» (Sacrosanctum Concilium, 71).

Abans de rebre la unció espiritual que confirma i reforça la gràcia del baptisme, es demana als confirmands que renovin les promeses fetes un dia pel pares i padrins. Ara són ells mateixos que han de professar la fe de l’Església, disposats a respondre «credo» a les preguntes formulades pel Bisbe; disposats, de manera particular, a creure «en l’Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida, i que avui se us dona d’una manera particular pel sagrament de la confirmació, com als Apòstols el dia de la Pentecosta» (Ritual de la confirmació, n. 28).

Com que la vinguda de l’Esperit Sant requereix que els cors estiguin recollits fent oració (cf. Ac 1,14), després de la pregària silenciosa de la comunitat, el Bisbe, amb les mans esteses sobre els qui han de ser confirmats, demana a Déu que els infongui el seu Esperit sant Paràclit. Només hi ha un sol Esperit (cf. 1Co 12,4), però que, quan ve a nosaltres, porta amb ell abundor de dons: saviesa, intel·ligència, consell, fortalesa, ciència, pietat i sant temor de Déu (cf. Ritual de la confirmació, n. 31-32). Hem escoltat el passatge de la Bíblia amb aquests dons que porta l’Esperit Sant. Segons el profeta Isaïes (11,2), aquestes són les set virtuts de l’Esperit vessades sobre el Messies per al compliment de la seva missió. També sant Pau descriu el fruit abundant de l’Esperit que és «amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix» (Ga 5,22). L’Esperit únic distribueix els múltiples dons que enriqueixen l’Església única: és l’Autor de la diversitat, però al mateix temps el Creador de la unitat. Així l’Esperit dona totes aquestes riqueses que són diverses però al mateix temps fa l’harmonia, és a dir la unitat de totes aquestes riqueses espirituals que tenim nosaltres els cristians.

Per tradició testificada pels Apòstols, l’Esperit que completa la gràcia del baptisme es comunica mitjançant la imposició de les mans (cf. Ac 8,15-17; 19,5-6; He 6,2). A aquest gest bíblic, per expressar millor l’efusió de l’Esperit que impregna tots els qui el reben, ben aviat s’hi va afegir una unció d’oli perfumat, anomenat crisma,[1] que s’ha mantingut en ús fins avui, tant a l’Orient com a l’Occident (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 1289).

L’oli —el crisma— és una substància terapèutica i cosmètica, que entrant en els teixits del cos guareix les ferides i perfuma els membres; per aquestes qualitats ha estat pres en la simbologia bíblica i litúrgica per expressar l’acció de l’Esperit Sant que consagra i impregna el batejat, embellint-lo amb dons. El Sagrament és conferit amb la unció del crisma sobre el front, feta pel Bisbe amb la imposició de la mà i amb les paraules: «Rep el signe del do de l’Esperit Sant.»[2] L’Esperit Sant és el do invisible i el crisma és el signe visible.

En rebre al front el senyal de la creu amb l’oli perfumat, el confirmat rep així una marca espiritual indeleble, el «caràcter», que el configura més perfectament a Crist i li dona la gràcia de difondre entre els homes la «bona olor» (cf. 2Co 2,15).

Escoltem de nou la invitació que sant Ambròs fa als acabats de confirmar. Diu així: «Recorda que has rebut el segell espiritual […] i conserva el que has rebut. Déu Pare t’ha marcat, t’ha confirmat Crist el Senyor i ha posat en el teu cor la penyora de l’Esperit» (De mysteriis 7,42: CSEL 73,106; cf. CCC, 1303). L’Esperit és un do immerescut que hem d’acollir amb agraïment, deixant espai per a la seva creativitat inesgotable. És un do que cal guardar amb cura, que cal seguir amb docilitat, deixant-se modelar com la cera, amb la seva caritat ardent, «per reflectir Jesucrist en el món d’avui» (Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 23).

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a www.catalunyareligio.cat, revisada

[1]  Un fragment de la pregària de benedicció del crisma diu: «Oh Déu, […] amb el misteri del Crisma sagrat, de tal manera concediu als homes les riqueses de la vostra gràcia que els vostres fills […], fets semblants a Crist, el vostre Ungit, participen del seu ofici profètic, sacerdotal i reial. Us supliquem, doncs, Senyor, que aquesta mescla d’oli i perfum esdevingui per a nosaltres […] sagrament de benedicció; concediu abundosament els dons de l’Esperit Sant als nostres germans ungits amb aquest sant Crisma; doneu l’esplendor de la santedat als llocs i coses que reben el signe de l’oli sagrat; però sobretot, pel misteri d’aquest crisma, feu créixer la vostra Església» (Benedicció dels sants olis, n. 25).

[2]  La fórmula «rebre l’Esperit Sant» – «el do de l’Esperit Sant» es repeteix a Jn 20,22, Ac 2,38 i 10,45.47.

 

Descarregar document

Catequesis del Papa

Catequesi sobre la confirmació: 1. El testimoniatge cristià

Estimats germans i germanes, bon dia!

Després de la catequesi sobre el baptisme, aquests dies que segueixen a la solemnitat de Pentecosta ens conviden a reflexionar sobre el testimoniatge que l’Esperit planteja als batejats, posant les seves vides en moviment, obrint-les a fer el bé als altres. Jesús ha confiat als seus deixebles una gran missió: «Vosaltres sou la sal de la terra, vosaltres sou la llum del món» (cf. Mt 5,13-16). Aquestes imatges ens fan pensar en el nostre comportament, perquè ja sigui la mancança o bé l’excés de sal fan que el menjar no sigui prou bo, així com la mancança o bé l’excés de llum ens impedeixen de veure-hi. El qui pot realment fer-nos sal que dona bon gust i que preserva de la corrupció, i llum que il·lumina el món, només és l’Esperit de Crist! I aquest és el do que rebem en el sagrament de la confirmació o crisma, sobre el qual vull centrar-me per a reflexionar junt amb vosaltres. Es diu confirmació perquè confirma el baptisme i reforça la seva gràcia (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 1289); així com crisma, pel fet que rebem l’Esperit mitjançant la unció amb el crisma —oli barrejat amb perfum, consagrat pel Bisbe—, paraula que es refereix a Crist, l’Ungit per l’Esperit Sant.

Renéixer a la vida divina en el baptisme és el primer pas. Cal després comportar-se com fills de Déu, és a dir conformar-se a Crist que actua en la santa Església, deixant-nos implicar en la seva missió en el món. Això és el que fa la unció de l’Esperit Sant: «sense la seva força, l’home no pot fer res» (cf. Seqüència de Pentecosta). Sense la força de l’Esperit Sant no podem fer res: és l’Esperit qui ens dona la força per continuar endavant. De la mateixa manera que la vida de Jesús va ser animada per l’Esperit, així la vida de l’Església i de tots els seus membres està guiada pel mateix Esperit.

Concebut per Maria Verge per obra de l’Esperit Sant, Jesús comença la seva missió després que, sortint de l’aigua del Jordà, és consagrat per l’Esperit que baixa i es posa damunt d’ell (cf. Mc 1,10; Jn 1,32). Ell ho declara explícitament a la sinagoga de Natzaret: és bonic com Jesús es presenta, com si fos la seva targeta d’identitat, a la sinagoga de Natzaret! Escoltem com ho fa: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres» (Lc 4,18). Jesús es presenta a la sinagoga del seu poble com l’Ungit, el qui ha estat ungit per l’Esperit.

Jesús està ple de l’Esperit Sant i és la font de l’Esperit promès pel Pare (cf. Jn 15,26; Lc 24,49; At 1,8; 2,33). En realitat, la nit de Pasqua el Ressuscitat va alenar damunt dels seus deixebles dient-los: «Rebeu l’Esperit Sant» (Jn 20,22); i el dia de Pentecosta la força de l’Esperit va descendir sobre els Apòstols de manera extraordinària (cf. Ac 2,1-4), com bé sabem.

La «respiració» de Crist ressuscitat omple de vida els pulmons de l’Església; i de fet les boques dels deixebles, «plenes d’Esperit Sant», s’obren per proclamar a tots les grans obres de Déu (cf. At 2,1-11).

La Pentecosta —que hem celebrat aquest diumenge passat— és per a l’Església el que per a Crist va ser la unció de l’Esperit rebuda al Jordà; és a dir, la Pentecosta és l’impuls missioner a donar la vida per a la santificació dels homes, a glòria de Déu. Si en cada sagrament obra l’Esperit, és especialment en la confirmació que «els fidels reben com un do l’Esperit Sant» (Pau VI, Const. ap., Divinæ consortium naturæ). I en el moment de fer la unció, el Bisbe diu aquesta paraula: «Rep l’Esperit Sant que t’és donat com un do»: és el gran do de Déu, l’Esperit Sant. Tots nosaltres tenim l’Esperit a l’interior. L’Esperit és en el nostre cor, en la nostra ànima. I l’Esperit ens guia en la vida perquè ens convertim en la sal adequada i la llum adequada per als homes.

Si en el baptisme és l’Esperit Sant qui ens immergeix en Crist, en la confirmació és el Crist qui ens omple del seu Esperit, consagrant-nos com a testimonis seus, participant del mateix principi de vida i de missió, segons el designi del Pare del cel. El testimoniatge donat pels confirmats manifesta la recepció de l’Esperit Sant i la docilitat a la seva inspiració creativa. Jo em pregunto: ¿Com es veu que hem rebut el do de l’Esperit? Si realitzem les obres de l’Esperit, si diem les paraules ensenyades per l’Esperit (cf. 1Co 2,13). El testimoniatge cristià consisteix a fer només tot el que l’Esperit de Crist ens demana, donant-nos la força per a fer-ho.

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a  www.catalunyareligio.cat, revisada

 

Descarregar document

Catequesis del Papa

Catequesi sobre el baptisme: 6. Revestits de Crist

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui acabem el cicle de les catequesis sobre el baptisme. Els efectes espirituals d’aquest sagrament, invisibles als ulls però que actuen en el cor de qui s’ha convertit en una nova criatura, queden ben explicats amb el lliurament de la túnica blanca i del ciri encès.

Després del baptisme de regeneració, capaç de recrear l’home segons Déu en la veritable santedat (cf. Ef 4,24), semblava natural, des dels primers segles, revestir els acabats de batejar amb un vestit nou, blanc, a semblança de l’esplendor de la vida aconseguida en Crist i en l’Esperit Sant. El vestit blanc, tot i expressar simbòlicament el que ha succeït amb el sagrament, anuncia la condició dels transfigurats en la glòria divina.

El que significa revestir-se de Crist, ho recorda sant Pau explicant quines són les virtuts que els batejats han de conrear: «Com a escollits de Déu, sants i estimats, revestiu-vos de sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho. […] Però, per damunt de tot, revestiu-vos de l’amor, que tot ho lliga i perfecciona» (Col 3,12-14).

Fins i tot el lliurament de la flama ritual del ciri pasqual, recorda l’efecte del baptisme: «Rebeu la llum de Crist», diu el sacerdot. Aquestes paraules recorden que nosaltres no som la llum, sinó que la llum és Jesucrist (Jn 1,9; 12,46), el qual, ressuscitat d’entre els morts, ha vençut les tenebres del mal. Nosaltres estem cridats a rebre la seva resplendor! Així com la flama del ciri pasqual dona llum a cada una de les candeles, així la caritat del Senyor ressuscitat inflama els cors dels batejats, omplint-los de llum i de calor. I per això, des dels primers segles el baptisme s’anomenava també il·luminació i el batejat s’anomenava l’il·luminat.

Perquè aquesta és la vocació cristiana: «caminar sempre com a fills de la llum, perseverant en la fe» (cf. Ritu de la iniciació cristiana dels adults, n. 146; Jn 12,36). Si es tracta dels infants, és feina dels pares, junt amb els padrins i padrines, preocupar-se per alimentar la flama de la gràcia baptismal en els seus fills, ajudant-los a perseverar en la fe (cf. Ritu del Baptisme dels Infants, n. 146). «La instrucció cristiana, a la qual els infants tenen dret, tendirà a anar-los portant a poc a poc al coneixement del pla de Déu en Crist, per tal que un dia ells puguin ratificar la fe en la qual foren batejats » (ibid., Introducció, 9).

La presència viva de Crist, que hem de guardar, defensar i fer créixer en nosaltres, és la llum que guia els nostres passos, llum que guia les nostres decisions, flama que escalfa els cors en anar a l’encontre del Senyor, fent-nos capaços d’ajudar els qui fan el camí amb nosaltres fins a la comunió inseparable amb ell. Aquell dia, diu l’Apocalipsi, «la nit ja no existirà, no caldrà la llum dels gresols ni la llum del sol, perquè el Senyor Déu ens il·luminarà i regnarem pels segles dels segles» (cf. 22,5).

La celebració del baptisme acaba amb la pregària del parenostre, pròpia de la comunitat dels fills de Déu. De fet, els infants que han nascut de nou amb el baptisme rebran la plenitud del do de l’Esperit en la confirmació i participaran en l’eucaristia, aprenent el que significa adreçar-se a Déu anomenant-lo Pare.

En acabar aquestes catequesis sobre el baptisme, us repeteixo a cadascun de vosaltres la invitació que he expressat en l’exhortació apostòlica Gaudete et exsultate: «Deixa que la gràcia del teu baptisme fructifiqui en un camí de santedat. Deixa que tot estigui obert a Déu i, per aquest motiu, escull-lo, escull Déu sempre de nou. No et desanimis, perquè tens la força de l’Esperit Sant que ho fa possible, i la santedat, després de tot, és el fruit de l’Esperit Sant en la teva vida (cf. Gal 5,22-23)» (n. 15).

Traducció inicial de www.catalunyareligio.cat, revisada

Descarregar document

 

Catequesis del Papa

Catequesi sobre el baptisme: 5. La regeneració

Estimats germans i germanes, bon dia!

La catequesi sobre el sagrament del baptisme ens porta a parlar avui del moment del baptisme pròpiament dit acompanyat de la invocació a la Santíssima Trinitat, que és el ritu central que pròpiament «bateja» —és a dir submergeix— en el misteri Pasqual de Crist (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 1239). El sentit d’aquest gest fa que sant Pau s’adreci als cristians de Roma, en primer lloc preguntant: «¿O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva mort?», i després responent: «Pel baptisme hem estat sepultats amb ell i hem participat de la seva mort, perquè, així com Crist […] va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una vida nova» (Rm 6,3-4). El baptisme ens obre la porta a una vida de resurrecció, no a una vida mundana. Una vida segons Jesús.

La pila baptismal és el lloc on es fa Pasqua amb Crist! L’home vell queda enterrat, amb les seves passions enganyoses (cf. Ef 4,22), perquè reneixi una nova criatura; de fet les coses velles han passat i n’han nascut d’altres de noves (cf. 2Co 5,17). En les «Catequesis» atribuïdes a Sant Ciril de Jerusalem s’explica als recentment batejats allò que els ha passat amb l’aigua del baptisme. És bonica aquesta explicació de sant Ciril: «Al mateix moment vau morir i vau néixer, i la mateixa ona de salvació esdevé per a vosaltres sepulcre i mare» (n. 20, Mistagògica 2, 4-6: PG 33, 1079-1082). El renaixement de l’home nou exigeix que sigui fet pols l’home corromput pel pecat. Les imatges de la tomba i de la matriu materna referides a la pila, són de fet prou incisives per expressar la grandiositat del que passa mitjançant els gestos senzills del baptisme. M’agrada citar la inscripció que hi ha a l’antic baptisteri romà del Laterà, on es llegeix, en llatí, aquesta expressió atribuïda al papa Sixte III: «La Mare Església dona a llum virginalment mitjançant l’aigua els fills que concep per l’alè de Déu. Tots els qui heu renascut d’aquesta pila, espereu el regne dels cels.»[1] És bonic: l’Església que fa néixer, l’Església que és úter, és mare nostra a través del baptisme.

Si els nostres pares ens han engendrat a la vida terrena, l’Església ens ha regenerat a la vida eterna en el baptisme. Ens hem convertit en fills en el seu Fill Jesús (cf. Rm 8,15; Gal 4,5-7). També sobre cadascun de nosaltres, renascuts per l’aigua i per l’Esperit Sant, el Pare del cel fa ressonar amb amor infinit la seva veu que diu: «Tu ets el meu fill estimat» (cf. Mt 3,17). Aquesta veu paterna, imperceptible a l’orella però ben audible en el cor de qui creu, ens acompanya durant tota la vida, sense abandonar-nos mai. Durant tota la vida el Pare ens diu: «Tu ets el meu fill estimat, tu ets la meva filla estimada.» Déu ens estima molt, com un Pare, i no ens deixa sols. Això a partir del moment del baptisme. Renascuts fills de Déu, ho som per sempre! El baptisme de fet no es repeteix, perquè imprimeix un segell espiritual indeleble: «Aquesta marca no és esborrada per cap pecat, per bé que el pecat impedeix que el baptisme produeixi fruits de salvació» (CCC, 1272). El segell del baptisme no es perd mai! «Pare, però si una persona es converteix en un bandoler dels més famosos, que mata la gent, que fa injustícies, el segell se’n va?» No. Per vergonya seva, el fill de Déu que és aquell home fa aquestes coses, però el segell no se’n va. I continua sent fill de Déu, que va en contra de Déu, però Déu no renega mai dels seus fills. Heu entès bé això últim? Déu no renega mai dels seus fills. Ho repetim tots junts? «Déu no renega mai dels seus fills.» Una mica més fort, que o sóc sord o no ho he entès: [repeteixen més fort] «Déu no renega mai dels seus fills.» Bé, així està bé.

Incorporats a Crist pel baptisme, els batejats es conformen a ell, «el primer d’una multitud de germans» (Rm 8,29). A través de l’acció de l’Esperit Sant, el baptisme purifica, santifica, justifica, per formar en Crist, de molts, un sol cos (cf. 1Co 6,11; 12,13). Ho expressa la unció crismal, «per tal que, incorporats al seu poble, sigueu sempre membres de Crist sacerdot, profeta i rei» (Ritu del Baptisme dels Infants, Introducció, n. 144). Per tant el sacerdot ungeix amb el crisma sagrat el cap de cada batejat, després d’haver pronunciat aquestes paraules que n’expliquen el significat: «Déu totpoderós […] et consagra amb el crisma de la salvació, per tal que, incorporat/ada al seu poble, siguis sempre membre de Crist sacerdot, profeta i rei, per a la vida eterna» (ibid., n. 178).

Germans i germanes, la vocació cristiana és tot això: viure units a Crist en la santa Església, participant de la mateixa consagració per dur a terme la mateixa missió, en aquest món, amb fruits que duren per sempre. Animat per l’únic Esperit, de fet, tot el poble de Déu participa de les funcions de Jesucrist, «Sacerdot, rei i profeta», i exerceix les responsabilitats de missió i servei que se’n deriven (cf. CCC, 783-786). Què significa participar del sacerdoci reial i profètic de Crist? Significa fer d’un mateix una ofrena agradable a Déu (cf. Rm 12,1), donant testimoniatge a través d’una vida de fe i de caritat (cf. Lumen gentium, 12), posant-la al servei dels altres, seguint l’exemple del Senyor Jesús (cf. Mt 20,25-28; Jn 13,13-17). Gràcies.

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a www.catalunyareligio.cat, revisada

[1]  «Virgineo fetu genitrix Ecclesia natos / quos spirante Deo concipit amne parit. / Caelorum regnum sperate hoc fonte renati.»

 

Descarregar document

Catequesis del Papa

Catequesi sobre el baptisme: 4. Font de vida

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuant amb la reflexió sobre el baptisme, avui voldria centrar-me en els ritus centrals, que tenen lloc a la pica baptismal.

En primer lloc prenguem en consideració l’aigua, sobre la qual s’invoca el poder de l’Esperit perquè tingui la força de regenerar i de renovar (cf. Jn 3,5 i Tt 3,5). L’aigua és la matriu de la vida i del benestar, mentre que la seva manca provoca la desaparició de fecunditat, tal com passa en el desert; l’aigua, però, pot ser també causa de mort, quan submergeix en les seves onades o en gran quantitat ho arrossega tot; finalment l’aigua té la capacitat de rentar, netejar i purificar.

A partir d’aquest simbolisme natural, reconegut universalment, la Bíblia descriu les intervencions i promeses de Déu mitjançant el signe de l’aigua. Això no obstant, el poder de perdonar els pecats no es troba en l’aigua mateixa, tal com ho explicava sant Ambròs als acabats de batejar: «Has vist l’aigua, però no guareix qualsevol aigua: la que guareix és l’aigua que té la gràcia de Crist. […] L’acció és de l’aigua, l’eficàcia és de l’Esperit Sant» (De sacramentis 1,15).

Per això l’Església invoca l’acció de l’Esperit Sant sobre l’aigua «perquè els que rebin el Baptisme submergits en ella, siguin sepultats amb Crist en la mort i amb ell ressuscitin a la vida immortal» (Ritu del Baptisme dels infants, n. 60). La pregària de benedicció diu que Déu ha preparat l’aigua «per ser signe del Baptisme» i recorda les principals prefiguracions bíbliques: sobre les aigües dels orígens es lliurava l’Esperit per convertir-les en llavor de vida (cf. Gn 1,1-2); l’aigua del diluvi va marcar la fi del pecat i l’inici de la vida nova (cf. Gn 7,6-8,22); a través de l’aigua del mar Roig van ser alliberats de l’esclavatge d’Egipte els fills d’Abraham (cf. Es 14,15-31). En relació amb Jesús, es recorda el baptisme en el Jordà (cf. Mt 3,13-17), la sang i l’aigua que brollen del seu costat (cf. Jn 19,31-37), i el manament donat als deixebles de batejar tots els pobles en el nom de la Trinitat (cf. Mt 28,19). Enfortits amb aquests records, es demana a Déu que infongui a l’aigua de la pica la gràcia de Crist mort i ressuscitat (cf. Ritu del Baptisme dels infants, n. 60). I així, aquesta aigua es transforma en aigua que porta en ella mateixa la força de l’Esperit Sant. I amb aquesta aigua que té la força de l’Esperit Sant, bategem la gent, bategem els adults i els infants, tots.

Santificada l’aigua de la pica, cal preparar el cor per accedir al baptisme. Això s’esdevé amb la renúncia a Satanàs i la professió de fe, dos actes estretament relacionats entre ells. En la mesura que dic «no» als suggeriments del diable —aquell que divideix— puc dir «sí» a Déu que em crida a assemblar-me a ell en els pensaments i en els fets. El diable divideix; Déu uneix sempre la comunitat, la gent, en un sol poble. No és possible adherir-se a Crist posant-li condicions. Cal separar-se de certs lligams per a poder abraçar-ne realment d’altres; o estàs bé amb Déu o estàs bé amb el diable. Per això la renúncia i l’acte de fe van junts. Cal trencar els ponts, deixant-los enrere, per seguir el nou camí que és Crist.

La resposta a la pregunta – «Renuncies a Satanàs, a totes les seves obres, i a totes les seves seduccions?» – es fa en primera persona del singular: «Hi renuncio». I de la mateixa manera es professa la fe de l’Església, dient: «Hi crec». Jo renuncio i jo crec: aquest és el fonament del baptisme. És una elecció responsable, que exigeix ser traduïda amb gestos concrets de confiança en Déu. L’acte de fe suposa un compromís que el mateix baptisme ajudarà a complir de manera perseverant en les diferents situacions i proves de la vida. Recordem l’antiga saviesa d’Israel: «Fill meu, si et proposes de servir el Senyor, prepara’t per a la prova» (Sir 2,1), és a dir prepara’t per a la lluita. I la presència de l’Esperit Sant ens dona la força per a lluitar bé.

Estimats germans i germanes, quan submergim la mà en l’aigua beneïda —quan entrem en una església toquem l’aigua beneïda— i fem el senyal de la creu, pensem amb joia i agraïment en el baptisme que hem rebut —aquesta aigua beneïda ens recorda el baptisme— i renovem el nostre «Amén» —‘Estic content’—, perquè visc immers en l’amor de la Santíssima Trinitat.

Traducció inicial de www.catalunyareligio.cat, revisada

 

Descarregar document

Catequesis del Papa

Catequesi sobre el baptisme: 2. El signe de la fe cristiana

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem, en aquest temps de Pasqua, les catequesis sobre el baptisme. El significat del baptisme es destaca clarament en la seva celebració, per això pararem atenció en els seus elements. Prenent en consideració els gestos i les paraules de la litúrgia podem comprendre la gràcia i el compromís d’aquest sagrament, que sempre s’han de redescobrir. Ho recordem en l’aspersió amb l’aigua beneïda que es pot fer el diumenge en començar la missa, com ho fem en la renovació de les promeses baptismals durant la vetlla pasqual. De fet, el que s’esdevé en la celebració del baptisme desvetlla una dinàmica espiritual que passa per tota la vida dels batejats. És l’inici d’un procés que permet viure units a Crist en l’Església. Per tant, tornar a la font de la vida cristiana ens porta a comprendre millor el do rebut el dia del nostre baptisme i a renovar el compromís de respondre-hi en la condició en què avui ens trobem. Renovar el compromís, comprendre millor aquest do, que és el baptisme, i recordar el dia del nostre baptisme. Dimecres passat us vaig demanar a cada un de vosaltres de fer els deures a casa, recordar el dia del baptisme, el dia que vau ser batejats. Sé que alguns de vosaltres ho sabeu, d’altres no; els que no ho saben que ho preguntin als familiars, a aquelles persones, als padrins i a les padrines… pregunteu: «Quin dia em van batejar?» Perquè el baptisme és com un renaixement, és com si fos un segon aniversari. Ho heu entès? Feu aquests deures a casa, pregunteu: «Quina és la data del meu baptisme?»

En primer lloc, en el ritu d’acolliment, es pregunta el nom del candidat, perquè el nom indica la identitat d’una persona. Quan ens presentem diem de seguida el nostre nom: «Em dic així», per sortir de l’anonimat; l’anònim és qui no té nom. Per sortir de l’anonimat diem de seguida el nostre nom. Sense nom som desconeguts, sense drets ni deures. Déu ens crida a cadascú pel nom, ens estima individualment, en la concreció de la nostra història. El baptisme encén la vocació personal a viure com a cristians, que es desenvoluparà durant tota la vida. I implica una resposta personal i no manllevada amb un «copia i enganxa». La vida cristiana de fet s’entrellaça amb una sèrie de crides i de respostes: Déu continua pronunciant el nostre nom al llarg dels anys, fent ressonar de mil maneres la seva crida a convertir-nos segons el seu Fill Jesús. Així, doncs, el nom és important! És molt important! Els pares pensen el nom que volen donar al fill abans del seu naixement: això forma part també de l’espera d’un fill que, amb el seu nom, tindrà la seva identitat original, fins i tot per a la vida cristiana unida a Déu.

Per descomptat, ser cristians és un do que ve de dalt (cf. Jn 3,3-8). La fe no es pot comprar, sinó demanar-la i rebre-la certament com un do. «Senyor, dona’m el do de la fe», és una pregària bonica! «Fes que tingui fe», és una pregària bonica. Demaneu-la com un do, però no es pot comprar, s’ha de demanar. De fet, «el baptisme és el sagrament d’aquella fe, amb la qual els homes, il·luminats per la gràcia de l’Esperit Sant, responen a l’Evangeli de Crist» (Ritu del Baptisme dels Infants, Introd. gen., n. 3). La formació dels catecúmens i la preparació dels pares tendeix a desvetllar i a desenvolupar una fe sincera en resposta a l’Evangeli, com escoltar la Paraula de Déu en la mateixa celebració del baptisme.

Així com els catecúmens adults manifesten en primera persona el que volen rebre com a do de l’Església, els infants són presentats pels pares, amb els padrins. El diàleg amb ells, els permet expressar la voluntat de rebre el baptisme i a l’Església la intenció de celebrar-lo. «Els pares i el celebrant ho manifesten fent el senyal de la creu al front dels infants» (Ritu del Baptisme dels Infants, Introd., n. 67). «El senyal de la creu […] marca l’empremta del Crist en la persona que aviat li pertanyerà, i significa la gràcia de la redempció que el Crist ens ha adquirit per la seva creu» (Catecisme de l’Església catòlica, 1235). En la cerimònia fem als infants el senyal de la creu. Però m’agradaria tornar a un tema del qual ja us vaig parlar. Els nostres infants, saben fer bé el senyal de la creu? Moltes vegades he vist nens que no saben fer-lo. I vosaltres, pares, mares, avis, àvies, padrins, padrines, heu d’ensenyar a fer bé el senyal de la creu perquè és repetir el que es va fer en el baptisme. Ho heu entès bé? Ensenyeu els infants a fer bé el senyal de la creu. Si ho aprenen de petits, ho faran bé després de grans.

La creu és el distintiu que manifesta qui som: el nostre parlar, pensar, mirar, treballar està sota el signe de la creu, o sigui sota el signe de l’amor de Jesús fins al final. El infants són marcats al front. Els catecúmens adults són marcats també en els sentits, amb aquestes paraules: «Rebeu el senyal de la creu a les orelles, perquè escolteu la veu del Senyor»; «als ulls, perquè vegeu la llum de Déu»; «a la boca, perquè respongueu a la paraula de Déu»; «al pit, perquè el Crist habiti per la fe en els vostres cors»; «a les espatlles, perquè accepteu el jou suavíssim de Crist» (Ritu de la iniciació cristiana dels adults, n. 85). Ens fem cristians en la mesura en què la creu s’imprimeix en nosaltres com una marca «pasqual» (cf. Ap 14,1; 22,4), fent visible, fins i tot exteriorment, la manera cristiana de fer front a la vida. Fer el senyal de la creu quan ens aixequem, abans dels àpats, davant d’un perill, per defensar-nos del mal, el vespre abans de dormir, significa dir-nos a nosaltres mateixos i als altres a qui pertanyem, qui volem ser. Per això és tan important ensenyar als infants a fer bé el senyal de la creu. I, com ho fem quan entrem a l’església, podem fer-ho també a casa, conservant en un petit vas adient una mica d’aigua beneïda —algunes famílies ho fan. Així, cada vegada que entrem o sortim, fent el senyal de la creu amb aquella aigua recordem que hem estat batejats. No ho oblideu, repeteixo: ensenyeu als infants a fer el senyal de la creu.

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a www.catalunyareligio.cat, revisada

Document adjunt

 

Catequesis del Papa

Catequesi sobre el baptisme: 1. El fonament de la vida cristiana

Estimats germans i germanes, bon dia!

Els cinquanta dies del temps litúrgic pasqual es presten a reflexionar sobre la vida cristiana que, per la seva naturalesa, és la vida que prové de Crist mateix. Som, de fet, cristians en la mesura en què deixem viure Jesucrist en nosaltres. Llavors, per on podem començar a fer viva aquesta consciència, sinó des de l’inici, des del sagrament que ha obert en nosaltres la vida cristiana, el baptisme? La Pasqua de Crist, amb la seva força renovadora, ens arriba mitjançant el baptisme per transformar-nos a imatge d’ell: els batejats són de Jesucrist, ell és el Senyor de la seva existència. El baptisme és el «fonament de tota la vida cristiana» (Catecisme de l’Església catòlica, 1213). És el primer dels sagraments, ja que és la porta que permet a Crist el Senyor residir en nosaltres i a nosaltres immergir-nos en el seu Misteri.

La paraula grega batejar significa ‘submergir-se’ (cf. CCC, 1214). El bany amb l’aigua és un ritu comú a diverses creences per expressar el pas d’una condició a una altra, signe de purificació per a un nou començament. Però per a nosaltres, cristians, no ens pot passar desapercebut que si el cos és immergit en l’aigua, és l’ànima qui s’immergeix en Crist per a rebre el perdó del pecat i resplendir de llum divina (cf. Tertulià, Sobre la resurrecció dels morts, VIII, 3: CCL 2, 931; PL 2, 806). En virtut de l’Esperit Sant, el baptisme ens immergeix en la mort i resurrecció del Senyor, ofegant en la font baptismal l’home vell, dominat pel pecat que ens separa de Déu, i fent néixer l’home nou, recreat en Jesús. En ell, tots els fills d’Adam són cridats a una vida nova. És a dir, el baptisme és un renaixement. Estic segur, seguríssim que tots nosaltres recordem la data del nostre naixement: segur. Però jo em pregunto, una mica dubtós, i us ho pregunto a vosaltres: tots recordeu quina va ser la data del vostre baptisme? Alguns diuen que sí, està bé. Però és un sí bastant feble, perquè potser molts no ho recorden. Si nosaltres fem festa el dia del nostre naixement, com podem no celebrar —com a mínim recordar— el dia del renaixement? Jo us donaré «deures» per fer a casa, un deure per fer avui a casa. Aquells de vosaltres que no recordeu la data del baptisme, pregunteu-lo a la mare, als oncles, als nebots, pregunteu-ho: «Tu saps quin dia em van batejar?», i no ho oblideu mai. I aquell dia doneu gràcies al Senyor, perquè és precisament el dia que Jesús va entrar dintre meu, l’Esperit Sant va entrar dintre meu. Heu entès bé els «deures» que heu de fer a casa? Tots hem de saber la data del nostre baptisme. És un altre aniversari: l’aniversari del renaixement. No us oblideu de fer-ho, si us plau.

Recordem les últimes paraules del Senyor ressuscitat als Apòstols; són un mandat precís: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant» (Mt 28,19). Gràcies al rentatge baptismal, qui creu en Crist està immers en la mateixa vida de la Trinitat.

De fet no és una aigua qualsevol, la del baptisme, sinó que és l’aigua sobre la qual s’ha invocat l’Esperit que «infon la vida» (Credo). Pensem en el que Jesús va dir a Nicodem per explicar-li el naixement a la vida divina: «Ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit» (Jn 3,5-6). Per això el baptisme s’anomena també «regeneració»: creiem que Déu ens ha salvat «en virtut del seu amor, mitjançant el bany regenerador i el poder renovador de l’Esperit Sant» (Tt 3,5).

Per això el baptisme és un signe eficaç de renaixement, per a caminar en una vida nova. Ho recorda sant Pau als cristians de Roma: «Ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva mort? En efecte, pel baptisme hem estat sepultats amb ell i hem participat de la seva mort, perquè, així com Crist, per l’acció de la glòria del Pare, va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una vida nova» (Rm 6,3-4).

En submergir-nos en Crist, el baptisme ens fa també membres del seu cos, que és l’Església, i partícips de la seva missió en el món (cf. CCC, 1213). Nosaltres, batejats, no estem aïllats: som membres del cos de Crist. La vitalitat que brolla de la font baptismal s’il·lustra amb aquestes paraules de Jesús: «Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res» (cf. Jn 15,5). La mateixa vida, la de l’Esperit Sant, flueix de Crist als batejats, unint-los en un sol cos (cf. 1Co 12,13), crismats per la santa unció i alimentats en la taula eucarística.

El baptisme permet a Crist viure en nosaltres i a nosaltres viure units a ell, per a col·laborar en l’Església, cadascú segons la condició pròpia, en la transformació del món. Rebut una sola vegada, el rentatge baptismal il·lumina tota la nostra vida, guiant els nostres passos fins a la Jerusalem del Cel. Hi ha un abans i un després del baptisme. El sagrament suposa un camí de fe, que anomenem catecumenat, evident quan és un adult qui demana el baptisme. Però fins i tot els infants, des de l’antiguitat, són batejats en la fe dels seus pares (cf. Ritu del baptisme dels infants, Introducció, 2). I sobre això voldria dir-vos una cosa. Alguns pensen: per què batejar un nen que no entén res? Esperem que creixi, que comprengui i que sigui ell mateix qui demani el baptisme. Però això significa no tenir confiança en l’Esperit Sant, perquè quan nosaltres bategem un nen, en aquell nen hi entra l’Esperit Sant, i l’Esperit Sant fa créixer en aquell nen, des de petit, virtuts cristianes que després floriran. S’ha de donar sempre aquesta oportunitat a tots, a tots els nens, de tenir dintre l’Esperit Sant que els guiï durant la vida. No us oblideu de batejar els infants! Ningú no mereix el baptisme, que és sempre un do gratuït per a tots, adults i nadons. Però com passa en una llavor plena de vida, aquest do arrela i dona fruit en un terreny alimentat per la fe. Les promeses baptismals que cada any renovem en la vetlla pasqual s’han de renovar cada dia per tal que el baptisme «cristifiqui»: no hem de tenir por d’aquesta paraula; el baptisme ens «cristifica», qui ha rebut el baptisme i és «cristificat», s’assembla a Crist, es transforma en Crist i es converteix realment en un altre Crist.

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a www.catalunyareligio.cat, revisada

 

Document adjunt

Catequesis del Papa

La santa missa: 15. Ritu de conclusió

Estimats germans i germanes, bon dia i bona Pasqua!

Com veieu, avui hi ha flors: les flors expressen joia, alegria. En alguns llocs la Pasqua s’anomena també «Pasqua florida», perquè floreix el Crist ressuscitat: és la nova flor; floreix la nostra justificació; floreix la santedat de l’Església. Per això hi ha tantes flors: és la nostra joia. Durant tota la setmana nosaltres celebrem la Pasqua, tota la setmana. I per això ens donem, una vegada més, tots nosaltres, el desig de «Bona Pasqua». Diguem junts: «Bona Pasqua», tots! [responen: «Bona Pasqua!»]. M’agradaria que també donéssim la Bona Pasqua —perquè ha estat Bisbe de Roma— a l’estimat papa Benet, que ens segueix per televisió. Al papa Benet, tots li desitgem la Bona Pasqua: [diuen: «Bona Pasqua!»] I un fort aplaudiment.

Amb aquesta catequesi acabem el cicle dedicat a la missa, que és realment una commemoració, però no sols és un record, sinó que vivim una altra vegada la passió i la resurrecció de Jesús. L’última vegada vam arribar fins a la comunió i l’oració després de la comunió; després d’aquesta oració, la missa s’acaba amb la benedicció impartida pel prevere i l’acomiadament del poble (cf. Ordenament General del Missal Romà, 90). Així com havia començat amb el senyal de la creu, en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, també és en el nom de la Trinitat que s’acaba la missa, és a dir l’acció litúrgica.

Tanmateix sabem que amb l’acabament de la missa s’obre el compromís del testimoniatge cristià. Els cristians no van a missa per a fer un compliment setmanal i després se n’obliden, no. Els cristians van a missa per a participar en la passió i resurrecció del Senyor i després viure més com a cristians: s’obre el compromís del testimoniatge cristià. Sortim de l’església per «anar en pau» a portar la benedicció de Déu a les activitats de cada dia, a casa nostra, als ambients de treball, enmig de les ocupacions de la ciutat terrenal, «glorificant el Senyor amb la nostra vida». Però si sortim de l’església fent xerrameca i dient: «Mira això, mira allò…», amb molta xerrera, és que la missa no ha entrat en el meu cor. Per què? Perquè no sóc capaç de viure el testimoniatge cristià. Cada vegada que surto de missa, he de sortir millor que com hi he entrat, amb més vida, amb més força, amb més desig de donar testimoniatge cristià. Mitjançant l’eucaristia el Senyor Jesús entra en nosaltres, en el nostre cor i en la nostra carn, perquè puguem «viure d’acord amb l’exigència del baptisme, que és el sagrament de la fe» (Missal Romà, Col·lecta del dilluns de l’Octava de Pasqua).

De la celebració a la vida, doncs, conscients que la missa troba compliment en les eleccions concretes de qui es compromet en primera persona en els misteris de Crist. No hem d’oblidar que celebrem l’eucaristia per aprendre a convertir-nos en homes i dones eucarístics. Què significa això? Significa deixar que Crist actuï en les nostres obres: que els seus pensaments siguin els nostres pensaments, que els seus sentiments siguin els nostres, que les seves opcions siguin les nostres opcions. I això és santedat: fer les coses com el Crist, això és santedat cristiana. Ho expressa amb precisió sant Pau, quan parla de l’assimilació pròpia amb Jesús, i diu: «Estic crucificat amb Crist. Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La vida que ara visc en el cos, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi» (Ga 2,19-20). Aquest és el testimoniatge cristià. L’experiència de Pau també ens il·lumina a nosaltres: mortificant el nostre egoisme perquè puguem eliminar el que s’oposa a l’Evangeli i a l’amor de Jesús, es crea en nosaltres un espai més gran per al poder del seu Esperit. Els cristians són homes i dones que es deixen eixamplar l’ànima amb la força de l’Esperit Sant, després d’haver rebut el cos i la sang de Crist. Deixeu-vos eixamplar l’ànima! No tinguem aquestes ànimes tan estretes i tancades, petites, egoistes, no! Ànimes obertes, ànimes grans, amb grans horitzons… Deixeu-vos fer més gran l’ànima amb la força de l’Esperit, després d’haver rebut el cos i la sang de Crist.

La presència real de Crist en el pa consagrat no s’acaba amb la missa (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 1374), l’eucaristia es guarda en el sagrari per a la comunió dels malalts i per a l’adoració silenciosa del Senyor en el Santíssim Sagrament; el culte eucarístic fora de la missa, ja sigui de forma privada o comunitària, ens ajuda a romandre en Crist (cf. ibid., 1378-1380).

Els fruits de la missa, per tant, estan destinats a madurar en la vida de cada dia. Podem dir-ho així, forçant una mica la imatge: la missa és com el gra, el gra que després creix en la vida ordinària, creix i madura en les bones obres, en les actituds que ens fan assemblar-nos a Jesús. Els fruits de la missa, per tant, estan destinats a madurar en la vida de cada dia. De debò, augmentant la nostra unió amb Crist, l’eucaristia actualitza la gràcia que l’Esperit ens ha donat en el baptisme i en la confirmació, perquè el nostre testimoniatge cristià sigui creïble (cf. ibid., 1391-1392).

I a més d’encendre en els nostres cors la caritat divina, què fa l’eucaristia? Ens separa del pecat: « Com més participem en la vida del Crist i més progressem en la seva amistat, més difícil ens serà trencar amb ell pel pecat mortal » (ibid., 1395).

Participar amb regularitat en el banquet eucarístic renova, fortifica i aprofundeix la relació amb la comunitat cristiana a la qual pertanyem, segons el principi que l’eucaristia fa l’Església (cf. ibid., 1396), ens uneix a tots.

Finalment, participar en l’eucaristia em compromet a mi davant dels altres, especialment dels pobres, educant-nos a passar de la carn de Crist a la carn dels germans, en els quals ell espera ser reconegut per nosaltres, servit, honorat, estimat (cf. ibid., 1397).

Portant el tresor de la unió amb Crist en gerres de terrissa (cf. 2Co 4,7), necessitem contínuament retornar a l’altar sant, fins que, al paradís, assaborirem plenament la benaurança del banquet de noces de l’Anyell (cf. Ap 19,9).

Agraïm al Senyor el camí de descoberta de la santa missa que ens ha donat de fer junts, i deixem-nos atraure amb fe renovada en aquest encontre real amb Jesús, mort i ressuscitat per nosaltres, el nostre contemporani. I que la nostra vida sigui sempre «florida» així, com la Pasqua, amb les flors de l’esperança, de la fe, de les bones obres. Que trobem sempre la força per a això en l’eucaristia, en la unió amb Jesús. Bona Pasqua a tots!

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a www.catalunyareligio.cat, revisada

Document adjunt

Catequesis del Papa

El Tridu Pasqual

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui m’agradaria fer una pausa per meditar sobre el Tridu Pasqual que comença demà, per aprofundir una mica en el que els dies més importants de l’any litúrgic representen per a nosaltres, creients. Voldria fer-vos una pregunta: quina és la festa més important de la nostra fe: Nadal o Pasqua? Pasqua, perquè és la festa de la nostra salvació, la festa de l’amor de Déu per nosaltres, la festa, la celebració de la seva mort i resurrecció. I per això voldria reflexionar amb vosaltres sobre aquesta festa, sobre aquests dies, que són dies de Pasqua, fins a la resurrecció del Senyor. Aquests dies són la memòria que celebra un gran i únic misteri: la mort i la resurrecció del Senyor Jesús. El Tridu comença demà amb la missa del Sant Sopar del Senyor i acabarà amb les vespres del Diumenge de Resurrecció. Després ve la «Pasqüeta», per a celebrar aquesta gran festa: un dia de més. Però aquest dia és postlitúrgic: és la festa familiar, la festa de la societat. Això marca les etapes fonamentals de la nostra fe i de la nostra vocació en el món, i tots els cristians estan cridats a viure els tres dies sants —dijous, divendres, dissabte; i diumenge, ja s’entén, però el dissabte és la resurrecció—, els tres Dies sants són, per dir-ho així, la «matriu» de la seva vida personal, de la seva vida comunitària, com ho van viure el nostres germans hebreus en l’èxode d’Egipte.

Aquests tres dies proposen de nou al poble cristià els grans esdeveniments de la salvació operats per Crist, i així el projecten a l’horitzó del seu destí futur i el reforcen en el seu compromís de testimoniatge en la història.

El matí de Pasqua, seguint les etapes viscudes en el Tridu, el cant de la Seqüència, és a dir un himne o una mena de salm, farà sentir solemnement l’anunci de la resurrecció; diu així: «El Crist en qui jo espero, el Crist ressuscità; camí de Galilea, ell us precedirà.» Aquesta és la gran afirmació: Crist ha ressuscitat. I en molts pobles del món, sobretot a Europa de l’Est, la gent se saluda aquests dies de Pasqua no amb un «bon dia» o «bona nit», sinó amb «Crist ha ressuscitat», per afirmar la gran salutació pasqual. «Crist ha ressuscitat.» Amb aquestes paraules —«Crist ha ressuscitat»— el Tridu culmina en l’exultació emocional. Elles contenen no sols un anunci de joia i d’esperança, sinó de crida a la responsabilitat i a la missió. I no s’acaba amb el colom, els ous, les festes —tot això és bonic perquè és la festa familiar—, no s’acaba així. Comença el camí a la missió, a l’anunci: Crist ha ressuscitat. I aquest anunci, que porta el Tridu per a preparar-nos per acollir-lo, és el centre de la nostra fe i de la nostra esperança, és el nucli, és l’anunci, el kerygma —paraula difícil però que ho diu tot—, que evangelitza de manera continuada l’Església, la qual, per part seva, és enviada a evangelitzar.

Sant Pau resumeix l’esdeveniment pasqual amb aquesta expressió: «Crist, el nostre Anyell pasqual, ha estat immolat» (1Co 5,7). Ha estat immolat. Per tant —continua— «el que era antic ha passat; ha començat un món nou» (2 Cor 5,17). Renéixer. I per això, el dia de Pasqua des dels inicis es batejava la gent. També la nit d’aquest dissabte jo batejaré aquí, a Sant Pere, vuit persones adultes que comencen la vida cristiana. I comença tot perquè tornaran a néixer. I amb una altra fórmula sintètica sant Pau explica que Crist «fou entregat per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos» (Rm 4,25). L’únic, l’únic que ens fa justos, ens justifica; l’únic que ens fa renéixer és Jesucrist. Ningú més. I per això no s’ha de pagar res, perquè la justificació —fent-ho bé— és gratuïta. I aquesta és la grandesa de l’amor de Jesús: dona la vida gratuïtament per fer-nos sants, per renovar-nos, per perdonar-nos. I aquest és el nucli propi d’aquest Tridu Pasqual. En el Tridu Pasqual la memòria d’aquest esdeveniment fonamental s’omple de gratitud i de celebració i, al mateix temps, renova en els batejats el sentit de la seva nova condició, que sempre l’apòstol Pau expressa així: «Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, […] no […] allò que és de la terra» (Col 3,1-2). Mireu cap amunt, mireu l’horitzó, eixamplem els horitzons: aquesta és la nostra fe, aquesta és la nostra justificació, aquest és l’estat de gràcia! Pel baptisme, de fet, hem ressuscitat amb Jesús i ens hem mort a les coses i a la lògica del món; hem renascut com a criatures noves: una realitat que es converteix en una vida concreta dia rere dia.

Un cristià, si realment es deixa rentar per Crist, si realment es deixa despullar per ell de l’home vell per caminar en una vida nova, tot i ser pecador —perquè tots ho som— no pot continuar sent corrupte, la justificació de Jesús ens salva de la corrupció, som pecadors però no corruptes; no pot viure amb la mort a l’ànima, ni tampoc ser causa de mort. I en arribar a aquest punt he de dir una cosa trista i dolorosa… Hi ha cristians falsos: els que diuen «Jesús ha ressuscitat», «he estat justificat per Jesús», visc la vida nova, però porto una vida corrupta. I aquests cristians falsos acabaran malament. El cristià, repeteixo, és pecador —tots ho som, jo en sóc—, però estic segur que quan demanem perdó el Senyor ens perdona. El corrupte fa veure que és una persona honorable, però en el seu cor hi ha podridura. Jesús ens dona una vida nova. El cristià no pot viure amb la mort a l’ànima, ni tan sols pot ser causa de mort. Pensem —sense anar gaire lluny— pensem en casa nostra, pensem en els anomenats «cristians mafiosos». Aquests de cristià no en tenen res: es diuen cristians, però porten la mort en l’ànima i als altres. Preguem per ells, perquè el Senyor toqui la seva ànima. El proïsme, especialment el més petit, el que sofreix més, es converteix en el rostre concret a qui podem donar l’amor que Jesús ens ha donat. I el món es converteix en l’espai de la nostra nova vida de ressuscitats. Nosaltres hem ressuscitat amb Jesús: dempeus, amb el front ben alt, i podem compartir la humiliació d’aquells que encara avui, com Jesús, estan patint la nuesa, la necessitat, en la soledat, en la mort, per convertir-se, gràcies a ell i amb ell, en instruments de redempció i d’esperança, signes de vida i de resurrecció. A molts països —aquí a Itàlia i també a la meva pàtria— tenim el costum que quan el dia de Pasqua se senten, s’escolten les campanes, les mares, les àvies, porten els infants a rentar-se els ulls amb aigua, amb l’aigua de la vida, com a signe per a poder veure les coses de Jesús, les coses noves. En aquesta Pasqua deixem-nos rentar l’ànima, rentar els ulls de l’ànima, per veure les coses boniques, i fer coses boniques. I això és meravellós! Ha estat la resurrecció de Jesús després de la seva mort, que ha estat el preu per salvar-nos a tots nosaltres.

Estimats germans i germanes, preparem-nos per viure bé aquest Tridu Sant ja imminent —comença demà—, per ser sempre més profundament inserits en el misteri de Crist, mort i ressuscitat per nosaltres. Que ens acompanyi en aquest itinerari espiritual la Verge Santíssima, que va seguir Jesús en la seva passió —ella era allí, mirava, sofria…—, va ser present i va estar unida a ell al peu de la seva creu, i no s’avergonyia del fill. Una mare mai no s’avergonyeix del fill! Va ser allí i va rebre en el seu cor de Mare la joia immensa de la resurrecció. Que ens obtingui la gràcia d’estar interiorment compromesos en les celebracions dels propers dies, perquè el nostre cor i la nostra vida siguin realment transformats.

I en lliurar-vos aquests pensaments, manifesto a tots vosaltres els desigs més cordials d’una alegre i santa Pasqua, amb les vostres comunitats i els vostres estimats.

I us aconsello: el matí de Pasqua porteu els infants a l’aixeta i feu que es rentin els ulls. Serà un signe de la manera com hem de veure Jesús ressuscitat.

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a www.catalunyareligio.cat, revisada

Document adjunt

 

Catequesis del Papa

La santa missa: 14. Litúrgia eucarística: IV. La comunió

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui és el primer dia de primavera: bona primavera! Però què passa a la primavera? Les plantes treuen flor, els arbres floreixen. Us faré algunes preguntes. Un arbre o una planta malalts, floreixen bé si estan malalts? No! Un arbre, una planta que no estan regats per la pluja o de manera artificial, poden florir bé? No. I un arbre i una planta als quals els han malmès les arrels o no en tenen, poden florir? No. Però, sense arrels, es pot florir? No! I això és un missatge: la vida cristiana ha de ser una vida que ha de florir en les obres de caritat, a fer el bé. Però si tu no tens arrels, no podràs florir. I l’arrel qui és? Jesús! Si tu no ets amb Jesús com a arrel, no floriràs. Si tu no amares la teva vida amb la pregària i els sagraments, vols tenir flors cristianes? No! Perquè la pregària i els sagraments reguen les arrels i la nostra vida floreix. Us desitjo que aquesta primavera sigui per a vosaltres una primavera florida, com ho serà la Pasqua florida. Florida de bones obres, de virtut, de fer el bé als altres. Recordeu això, aquesta és una dita molt bonica de la meva Pàtria: «El que l’arbre ha florit ve del que l’arbre ha enterrat.» No talleu mai les arrels que teniu amb Jesús.

I continuem ara amb la catequesi sobre la santa missa. La celebració de la missa, de la qual anem seguint les diverses parts, va orientada a la comunió, és a dir a unir-nos amb Jesús. La comunió sacramental: no la comunió espiritual, que tu pots fer a casa teva dient: «Jesús, jo et voldria rebre espiritualment.» No, la comunió sacramental, amb el cos i la sang de Crist. Celebrem l’eucaristia per nodrir-nos de Crist, que se’ns dona ell mateix ja sigui en la Paraula ja sigui en el sagrament de l’altar, per conformar-nos a ell. Ho diu el Senyor mateix: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell» (Jn 6,56). De fet, el gest de Jesús de donar als deixebles el seu cos i la seva sang en l’últim sopar, continua encara avui a través del ministeri del sacerdot i del diaca, ministres ordinaris de la distribució als germans del pa de la vida i del calze de la salvació.

A la missa, després d’haver partit el pa consagrat, és a dir el cos de Jesús, el sacerdot el mostra als fidels, invitant-los a participar del convit eucarístic. Recordem les paraules que ressonen des del sant altar: «Feliços els convidats a la seva taula [del Senyor]: Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món.» Inspirat en un passatge de l’Apocalipsi: «Feliços els convidats al banquet de les noces de l’Anyell» (Ap 19,9). Diu «noces» perquè Jesús és l’espòs de l’Església —aquesta invitació ens crida a experimentar la unió íntima amb Crist, font de joia i de santedat. És una invitació que ens omple d’alegria i al mateix temps ens empeny a fer un examen de consciència il·luminat per la fe. Si per una part, de fet, veiem la distància que ens separa de la santedat de Crist, per l’altra creiem que la seva sang és «vessada per la remissió dels pecats». Tots nosaltres hem estat perdonats en el baptisme, i tots nosaltres som perdonats o serem perdonats cada vegada que ens acostem al sagrament de la penitència. No ho oblideu: Jesús perdona sempre. Jesús no es cansa de perdonar. Som nosaltres els qui ens cansem de demanar perdó. Només de pensar en el valor salvador d’aquesta sang, sant Ambròs exclama: «Jo que peco sempre, he de tenir sempre el remei» (De sacramentis, 4, 28: PL 16, 446A). En aquesta fe, la nostra mirada s’adreça a l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món i l’invoquem: «Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva, digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima.» Això ho diem en cada missa.

Ens movem en processó per anar a combregar, anem en processó vers l’altar per fer la comunió, però en realitat és Crist qui ens ve a trobar per fer-nos semblants a ell. És un encontre amb Jesús! Alimentar-se amb l’eucaristia significa deixar-se transformar en el que rebem. Sant Agustí ens ajuda a comprendre-ho, quan explica que ha rebut la llum en sentir-se dir pel Crist: «Jo sóc el menjar dels grans. Creix i em menjaràs. I no seràs tu qui em transformaràs en tu, com a part de la teva carn; sinó que seràs tu qui et transformaràs en mi» (Confessions VII, 10, 16: PL 32, 742). Cada vegada que nosaltres combreguem, ens assemblem més a Jesús, ens transformem més en Jesús. De la mateixa manera que el pa i el vi es converteixen en el cos i la sang del Senyor, així tots els qui el reben amb fe es transformen en eucaristia vivent. Al sacerdot que, distribuint l’eucaristia, et diu: «El cos de Crist», tu respons: «Amén», és a dir reconeixes la gràcia i el compromís que representa convertir-se en cos de Crist. Perquè quan tu reps l’eucaristia et converteixes en cos de Crist. És bonic això; és molt bonic. Mentre ens uneix a Crist, ens arrenca dels nostres egoismes, la comunió ens obre i uneix a tots aquells que són una sola cosa en ell. Aquest és el prodigi de la comunió: ens convertim en el que rebem!

L’Església desitja vivament que els fidels rebin el cos del Senyor amb hòsties consagrades en la mateixa missa; i el signe del banquet eucarístic s’expressa amb més plenitud si la santa comunió es fa amb les dues espècies, tot i sabent que la doctrina catòlica ensenya que sota una sola espècie es rep el Crist sencer (cf. Ordenament General del Missal Romà, 85; 281-282). Segons la pràctica eclesial, el fidel s’acosta normalment a l’eucaristia de manera processional, tal com ho hem dit, i es combrega dempeus amb devoció, o de genolls, tal com ho estableixi la Conferència Episcopal, rebent el sagrament a la boca o, on està permès, a la mà, com es prefereixi (cf. OGMR, 160-161). Després de la comunió, ens ajuda a guardar el do rebut en el cor el silenci, la pregària silenciosa. Allargar una mica aquest moment de silenci, parlant amb Jesús en el cor ens ajuda molt, així com cantar un salm o bé un himne de lloança (cf. OGMR, 88) que ens ajudi a estar amb el Senyor.

La Litúrgia eucarística acaba amb l’oració de després de la comunió. Amb ella, en nom de tots, el sacerdot s’adreça a Déu per agrair-li que ens hagi permès participar de la seva taula i demanar que tot el que hem rebut transformi la nostra vida. L’eucaristia ens fa forts per donar fruits de bones obres per viure com a cristians. És significativa l’oració d’avui, en què demanem al Senyor que «els sagraments que hem rebut ens aportin un remei celestial, a fi que ens expurguin dels defectes i ens assegurin sempre la vostra protecció» (Missal Romà, Dimecres de la V setmana de Quaresma). Apropem-nos a l’eucaristia: rebre Jesús que ens transforma en ell ens fa més forts. Que n’és de bo i de gran el Senyor!

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a www.catalunyareligio.cat, revisada

Document adjunt

Catequesis del Papa

La santa missa: 13. Litúrgia eucarística: III. Parenostre i fracció del pa

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem amb la catequesi sobre la santa missa. En l’últim Sopar, després que Jesús hagués pres el pa i el calze del vi, i que hagués donat gràcies a Déu, sabem que «va partir el pa». A aquesta acció correspon, en la Litúrgia eucarística de la missa, la fracció del Pa, precedida per la pregària que el Senyor ens ha ensenyat, és a dir el parenostre.

I així comencen els ritus de comunió, perllongant la lloança i la súplica de la Pregària eucarística amb la recitació comunitària del parenostre. Aquesta no és una de tantes pregàries cristianes, sinó que és la pregària dels fills de Déu: és la gran pregària que ens ha ensenyat Jesús. De fet, lliurat a nosaltres el dia del nostre baptisme, el parenostre fa ressonar en nosaltres els mateixos sentiments que va tenir Jesucrist. Quan nosaltres resem amb el parenostre, preguem com ho feia Jesús. És l’oració que va fer Jesús i que ens va ensenyar a nosaltre, quan els deixebles li van dir: «Mestre, ensenya’ns a pregar com tu pregues.» I Jesús pregava així. És tan bonic pregar com Jesús! Seguint el seu diví mestratge, gosem adreçar-nos a Déu anomenant-lo «Pare», perquè hem renascut com a fills seus mitjançant l’aigua i l’Esperit Sant (cf. Ef 1,5). De fet, ningú no podria anomenar-lo familiarment Abbà ‘Pare’ sense haver estat engendrat per Déu, sense la inspiració de l’Esperit, tal com ho ensenya sant Pau (cf. Rm 8,15). Hem de pensar: ningú no pot anomenar-lo «Pare» sense la inspiració de l’Esperit. Quantes vegades hi ha gent que diu «Pare nostre», però no sap què diu! Perquè sí, és el Pare; però ¿tu sents que quan dius «Pare» ell és el Pare, el teu Pare, el Pare de la humanitat, el Pare de Jesucrist? Tu tens una relació amb aquest Pare? Quan nosaltres diem el parenostre, ens relacionem amb el Pare que ens estima, però és l’Esperit qui ens dona aquesta relació, aquest sentiment de ser fills de Déu.

¿Quina oració millor que la que Jesús ens ha ensenyat ens pot preparar per a la comunió sacramental amb ell? A més de dir-lo durant la missa, el parenostre el resem al matí i al vespre, a les laudes i a les vespres; d’aquesta manera, l’actitud filial vers Déu i fraternal envers el proïsme contribueixen a donar forma cristiana a la nostra vida de tot el dia.

En la Pregària del Senyor —en el parenostre— demanem el «nostre pa de cada dia», on veiem una referència particular al pa eucarístic, que tant necessitem per a viure com fills de Déu. Demanem també «el perdó de les nostres culpes», i per ser dignes de rebre el perdó de Déu ens comprometem a perdonar els qui han ofès. I això no és fàcil. Perdonar les persones que ens han ofès no és fàcil; és una gràcia que hem de demanar: «Senyor, ensenya’m a perdonar com tu m’has perdonat.» És una gràcia. Només amb les nostres forces, nosaltres no podem: perdonar és una gràcia de l’Esperit Sant. Així, mentre el cor s’obre a Déu, el parenostre ens disposa també a l’amor fraternal. Finalment, demanem també a Déu que «ens deslliuri de qualsevol mal» que ens separa d’ell i ens separa dels nostres germans. Comprenguem bé que aquestes són unes peticions molt adequades per a preparar-nos per a la comunió (cf. Ordenament General del Missal Romà, 81).

De fet, tot el que demanem en el parenostre continua amb la pregària del sacerdot que, en nom de tots, suplica: «Deslliureu-nos, Senyor, de qualsevol mal, doneu pau als nostres dies.» I després rep una mena de segell de confirmació amb el ritu de la pau: en primer lloc es demana a Crist que el do de la seva pau (cf. Jn 14,27) —tan diferent de la pau del món— faci créixer l’Església en la unitat i en la pau, segons la seva voluntat; llavors, amb el gest concret intercanviat entre nosaltres, expressem «la comunió eclesial i l’amor mutu, abans de comunicar-nos amb el Sagrament» (OGMR, 82). En el ritu romà l’intercanvi del signe da pau, posat des de temps antics abans de la comunió, ve ordenat de cara a la comunió eucarística. Segons l’advertència de sant Pau, no es pot combregar l’únic Pa que ens fa un sol Cos en Crist, sense reconèixer-nos en pau per l’amor fraternal (cf. 1 Cor 10,16-17; 11,29). La pau de Crist no pot arrelar en un cor incapaç de viure la fraternitat i de refer-la després d’haver-la ferit. La pau la dona el Senyor: ens dona la gràcia de perdonar aquells que ens han ofès.

Després del gest de la pau segueix la fracció del Pa, que des del temps apostòlic ha donat el nom a tota la celebració de l’eucaristia (cf. OGMR, 83; Catecisme de l’Església Catòlica, 1329). Fet per Jesús durant l’últim sopar, partir el pa és el gest revelador que ha permès als deixebles reconèixer-lo després de la seva resurrecció. Recordem els deixebles d’Emmaús, els quals, parlant de l’encontre amb el Ressuscitat, expliquen que «l’havien reconegut en partir el pa» (cf. Lc 24,30-31.35).

La fracció del pa eucarístic ve acompanyada per la invocació de l’«Anyell de Déu», figura amb què Joan Baptista va assenyalar Jesús com «el qui lleva el pecat del món» (Jn 1,29). La imatge bíblica de l’anyell parla de la redempció (cf. Es 12,1-14; Is 53,7; 1Pe 1,19; Ap 7,14). En el Pa eucarístic, partit per la vida del món, l’assemblea que prega reconeix el veritable Anyell de Déu, és a dir el Crist redemptor, i li demana: «Tingueu pietat de nosaltres […], doneu-nos la pau.»

«Tingueu pietat de nosaltres», «doneu-nos la pau» són invocacions que, des de la pregària del parenostre fins a la fracció del Pa, ens ajuden a disposar l’esperit a participar en el convit eucarístic, font de comunió amb Déu i amb els germans.

No oblidem la gran pregària: la que ens ha ensenyat Jesús i que és la pregària amb què ell pregava al Pare. I aquesta pregària ens prepara per a la comunió.

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a www.catalunyareligio.cat, revisada

 

Document adjunt

Catequesis del Papa

La santa missa: 12. Litúrgia eucarística: II. Pregària eucarística

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem les catequesis sobre la santa missa i amb aquesta catequesi ens centrem en la Pregària eucarística. Acabat el ritu de la presentació del pa i el vi, comença la Pregària eucarística, que qualifica la celebració de la missa i constitueix el moment central, que ens porta a la santa comunió. Es correspon amb tot el que Jesús mateix va fer a la taula amb els Apòstols en l’Últim Sopar, quan va «donar gràcies» amb el pa i després amb el calze del vi (cf. Mt 26,27; Mc 14,23; Lc, 22,17.19; 1 Cor 11,24): la seva acció de gràcies torna a viure en cada una de les nostres celebracions de l’eucaristia, associant-nos amb el seu sacrifici de salvació.

I en aquesta solemne Pregària —la Pregària eucarística és solemne— l’Església expressa el que es fa realitat quan celebra l’eucaristia i la raó per la qual se celebra, és a dir fer comunió amb Crist realment present en el pa i en el vi consagrats. Després d’haver convidat la gent a alçar els cors envers el Senyor i a donar-li gràcies, el sacerdot pronuncia la Pregària en veu alta, en nom de tots els presents, adreçant-se al Pare mitjançant Jesucrist en l’Esperit Sant. «El sentit d’aquesta Pregària és que tota l’assemblea dels fidels s’uneixi amb Crist en la proclamació de les meravelles de Déu i en l’oferiment del sacrifici» (Ordenament General del Missal Romà, 78). I per unir-se cal entendre. Per això, l’Església ha volgut celebrar la missa en la llengua que la gent entén, perquè cadascú es pugui unir a aquesta lloança i a aquesta gran pregària amb el sacerdot. Realment, «el sacrifici de Crist i el sacrifici de l’eucaristia són un únic sacrifici» (Catecisme de l’Església catòlica, 1367).

En el Missal hi ha diverses fórmules de Pregària eucarística, totes formades per elements característics que ara us vull recordar (cf. OGMR, 79; CCC, 1352-1354). Totes són molt boniques. En primer lloc hi ha el Prefaci, que és una acció de gràcies pels dons de Déu, en particular per haver-nos enviat el seu Fill com a Salvador. El Prefaci acaba amb l’aclamació del «Sant», normalment cantat. És bonic cantar el «Sant»: «Sant, Sant, Sant és el Senyor.» És bonic cantar-lo. Tota l’assemblea uneix la seva veu a la dels àngels i els sants per lloar i glorificar Déu.

Després hi ha la invocació de l’Esperit Sant perquè amb el seu gran poder consagri el pa i el vi. Invoquem l’Esperit perquè en el pa i el vi hi sigui Jesús. L’acció de l’Esperit Sant i l’eficàcia de les mateixes paraules de Crist dites pel sacerdot fan realment present, sota l’espècie del pa i el vi, el seu cos i la seva sang, el seu sacrifici ofert sobre la creu una vegada per totes (cf. CCC, 1375). Jesús en això va ser claríssim. Hem sentit com sant Pau a l’inici repeteix les paraules de Jesús: «Aquest és el meu cos, aquesta és la meva sang. «Aquesta és la meva sang, aquest és el meu cos.» És Jesús mateix qui va dir això. Nosaltres no hem de tenir pensaments estranys: «Però, com és que…» És el cos de Jesús; és present allí! La fe: ens ajuda la fe; amb un acte de fe creiem que és el cos i la sang de Jesús. És el «misteri de la fe», tal com diem després de la consagració. El sacerdot diu: «Misteri de la fe» i nosaltres responem amb una aclamació. Celebrant el memorial de la mort i resurrecció del Senyor, esperant el seu retorn gloriós, l’Església ofereix al Pare el sacrifici que reconcilia cel i terra: ofereix el sacrifici pasqual de Crist oferint-se amb ell i demanant, en virtut de l’Esperit Sant, esdevenir «en Crist un sol cos i un sol esperit» (Preg. euc. III; cf. Sacrosanctum concilium, 48; OGMR, 79f). L’Església vol unir-nos a Crist i esdevenir amb el Senyor un sol cos i un sol esperit. És aquesta la gràcia i el fruit de la comunió sacramental: ens nodrim del cos de Crist per esdevenir, nosaltres que en mengem, el seu cos vivent avui en el món.

Això és un misteri de comunió, l’Església s’uneix a l’oferiment de Crist i a la seva intercessió i en aquest sentit, «a les catacumbes l’Església és sovint representada per una dona que prega amb els braços estesos, amb una actitud de pregària; és l’Església que resa, que prega». «És bonic pensar que l’Església resa, prega. Hi ha un passatge en el Llibre dels Fets dels Apòstols, quan Pere era a la presó, que diu que la comunitat cristiana «pregava contínuament per ell». L’Església que resa, l’Església pregant. Quan nosaltres anem a missa és per fer això: ser Església que prega. De la mateixa manera que Crist mateix té els braços estesos sobre la creu, així mitjançant ell, amb ell i en ell, l’Església s’ofereix i intercedeix per tots els homes» (CCC, 1368).

La Pregària eucarística demana a Déu que reuneixi tots els seus fills en la perfecció de l’amor, en unió amb el Papa i el Bisbe, anomenats pel seu nom, signe que celebrem en comunió amb l’Església universal i amb l’Església particular. Tant la súplica com l’ofrena és presentada a Déu per tots els membres de l’Església, vius i difunts, esperant l’esperança beneïda de compartir l’herència del cel, amb la Verge Maria (cf. CCC, 1369-1371). Ni res ni ningú no és oblidat en la Pregària eucarística, tot condueix a Déu, tal com ho recorda la doxologia final. Ningú no és oblidat. I si tinc alguna persona, parents, amics, que pateixen necessitat o que ja han passat d’aquest món a l’altre, els puc anomenar en aquell moment, interiorment i en silenci o fer que diguin el seu nom. «Pare, quant he de pagar perquè el meu nom sigui dit en aquest moment?» «Res.» Ho heu entès? Res! La missa no es paga. La missa és el sacrifici de Crist, que és gratuït. La redempció és gratuïta. Si tu vols fer una ofrena, fes-la, però no es paga. És important que entengueu això.

Aquesta fórmula codificada de pregària potser la podem sentir una mica llunyana —és veritat, és una fórmula antiga—, però si n’entenem bé el significat aleshores segurament participarem millor. De fet expressa tot el que fem en la celebració eucarística i també ens ensenya a conrear tres actituds que no haurien de faltar mai en els deixebles de Jesús. Les tres actituds són: primer, aprendre a «donar gràcies, sempre i en tot lloc», i no sols en algunes ocasions, quan tot va bé; segon, fer de la nostra vida un do d’amor, lliure i gratuït, i tercer construir una comunió concreta, en l’Església i amb tothom. Per tant, aquesta Pregària central de la missa ens educa, de mica en mica, a fer de tota la nostra vida una «eucaristia», és a dir una acció de gràcies.

Traducció inicial de www.catalunyareligio.cat, revisada

Document adjunt

Catequesis del Papa

La santa missa: 11. Litúrgia eucarística: I. Presentació dels dons

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem amb la catequesi sobre la santa missa. Després de la Litúrgia de la Paraula —sobre la qual hem reflexionat en les catequesis anteriors— continua l’altra part constitutiva de la missa, que és la Litúrgia eucarística. En ella, a través dels signes sants, l’Església fa present contínuament el Sacrifici de la nova aliança segellada per Jesús sobre l’altar de la Creu (cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. Sacrosanctum concilium, 47). Va ser el primer altar cristià, el de la Creu, i quan nosaltres ens apropem a l’altar per celebrar la missa, el nostre record va a l’altar de la Creu, on es va fer el primer sacrifici. El sacerdot, que en la missa representa el Crist, fa el que el Senyor mateix va fer i va confiar als seus deixebles en l’Últim Sopar: va prendre el pa i el calze, va donar gràcies, el va donar als deixebles, dient: «Preneu, mengeu […], beveu: aquest és el meu cos […], aquest és el calze de la meva sang. Feu això en record meu.»

Obedient al manament de Jesús, l’Església ha organitzat la Litúrgia eucarística en moments que corresponen a les paraules i als gestos que ell va fer la vigília de la seva Passió. Així, en la preparació dels dons, el pa i el vi es porten a l’altar, és a dir els elements que Crist va prendre a les seves mans. En la Pregària eucarística donem gràcies a Déu per l’obra de la redempció, i les ofrenes esdevenen el cos i la sang de Jesucrist. Continuen la fracció del Pa i la comunió, mitjançant la qual revivim l’experiència dels Apòstols que van rebre els dons eucarístics de les mans de Crist mateix (cf. Ordenament General del Missal Romà, 72).

Al primer gest de Jesús —«Va prendre el pa i el calze amb el vi»— correspon, doncs, la preparació dels dons. És la primera part de la Litúrgia eucarística. Està bé que els fidels presentin al sacerdot el pa i el vi, perquè signifiquen l’ofrena espiritual de l’Església reunida allí per a l’eucaristia. És bonic que siguin els mateixos fidels els qui portin a l’altar el pa i el vi. Encara que avui «els fidels ja no portin, com es feia abans, el seu pa i vi destinats a la Litúrgia, el ritu de la presentació d’aquests dons conserva el seu valor i significat espiritual» (ibid., 73). I en aquest sentit és significatiu que, en l’ordenació d’un nou sacerdot, el Bisbe, quan li lliura el pa i el vi, diu: «Rep les ofrenes del poble sant per al sacrifici eucarístic» (Pontifical Romà – Ordenació dels bisbes, dels sacerdots i dels diaques). El poble de Déu porta l’ofrena, el pa i el vi, la gran ofrena per a la missa! Per tant, amb els signes del pa i el vi el poble fidel posa l’ofrena pròpia a les mans del sacerdot, que les deixa damunt l’altar o la taula del Senyor, «que és el centre de tota la Litúrgia eucarística» (OGMR, 73). És a dir, el centre de la missa és l’altar, i l’altar és Crist; sempre hem de mirar l’altar, que és el centre de la missa. En el «fruit de la terra i del treball de l’home» s’ofereix el compromís dels fidels a fer d’ells mateixos, obedients a la divina Paraula, un «sacrifici agradable a Déu Pare omnipotent», «pel bé de tota la seva santa Església». Així «la vida dels fidels, els seus sofriments, les seves pregàries, el seu treball, s’uneixen als de Crist i a la seva ofrena total, i d’aquesta manera adquireixen un nou valor» (Catecisme de l’Església catòlica, 1368).

Realment, la nostra ofrena és poca cosa, però Crist necessita aquesta poca cosa. El Senyor ens demana poc i ens dóna molt. Ens demana poc. Ens demana, en la vida ordinària, bona voluntat; ens demana un cor obert; ens demana el desig de ser millors per acollir-lo a ell que se’ns ofereix a si mateix en l’eucaristia; ens demana aquestes ofrenes simbòliques que després es convertiran en el seu cos i la seva sang. Una imatge d’aquest moviment de pregària d’ofrena es representa amb l’encens, que, cremant-se en el foc, desprèn un fum perfumat que s’enfila cap enlaire: encensar les ofrenes, com es fa els dies de festa, encensar la creu, l’altar, el sacerdot i el poble sacerdotal manifesta clarament el vincle que uneix totes aquestes realitats al sacrifici de Crist (cf. OGMR, 75). I no ho oblidem: hi ha l’altar que és Crist, però sempre en referència al primer altar que és la Creu, i sobre l’altar que és Crist hi posem els nostres petits dons, el pa i el vi que després es faran grans: Jesús mateix que es dóna a nosaltres.

I tot això és el que expressa també l’oració sobre les ofrenes. Amb ella el sacerdot demana a Déu que accepti els dons que l’Església li ofereix, invocant el fruit del meravellós intercanvi entre la nostra pobresa i la seva riquesa. En el pa i en el vi presentem l’ofrena de la nostra vida perquè pugui ser transformada per l’Esperit Sant en el sacrifici de Crist i es converteixi amb ell en una única ofrena espiritual agradable al Pare. Mentre s’acaba així la preparació dels dons ens disposem per a la Pregària eucarística (cf. ibid., 77).

Que l’espiritualitat del do de si mateix que aquest moment de la Missa ens ensenya, pugui il·luminar els nostres dies, les nostres relacions amb els altres, les coses que fem, els sofriments que trobem, ajudant-nos a construir la ciutat terrenal a la llum de l’Evangeli.

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a www.catalunyareligio.cat, revisada

Document adjunt

 

Catequesis del Papa

La santa missa: 10. Litúrgia de la Paraula: III. Credo i pregària universal

Estimats germans i germanes, bon dia!

Bon dia, encara que el dia sigui una mica lleig. Però si l’ànima és plena de joia, sempre és un bon dia. Doncs, bon dia! Avui l’audiència serà en dos llocs: un grupet de malalts és a l’aula i nosaltres som aquí. Però nosaltres els veiem i ells ens veuen a nosaltres a la pantalla. Els saludem ara amb un aplaudiment.

Continuem amb la catequesi sobre la missa. L’escolta de les lectures bíbliques, seguides de l’homilia, per què es fa? Respon a un dret: el dret espiritual del poble de Déu a rebre amb abundància el tresor de la Paraula de Déu (cf. Introducció al Leccionari, 45). Cadascun de nosaltres quan va a missa té el dret de rebre abundantment la paraula de Déu ben llegida, ben dita i després, ben explicada en l’homilia. És un dret! I quan la Paraula de Déu no es llegeix bé, quan el diaca, el sacerdot o el bisbe no predica bé, amb fervor, es falta a un dret dels fidels. Nosaltres tenim el dret d’escoltar la paraula de Déu. El Senyor parla per a tots, pastors i fidels. Ell parla al cor de tots els qui participen en la missa, cadascú en la seva condició de vida, edat, situació. El Senyor consola, crida, suscita brots de vida nova i reconciliada. I això mitjançant la seva Paraula. La seva Paraula colpeja el cor i canvia els cors!

Per això, després de l’homilia, un temps de silenci permet sedimentar en l’ànima la llavor rebuda, per tal que brollin intencions d’adhesió al que l’Esperit ha suggerit a cadascú. Silenci després de l’homilia. Cal fer un bonic silenci i cadascú ha de pensar en el que ha escoltat.

Després d’aquest silenci, com continua la missa? La resposta personal de la fe forma part de la professió de fe de l’Església, expressada en el Credo. Tots recitem el Credo a la missa. Recitat per tota l’assemblea, el Símbol manifesta la resposta comuna a tot el que hem escoltat de la paraula de Déu (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 185-197). Hi ha un vincle vital entre el que hem escoltat i la fe. Estan units. La fe, de fet, no neix de la fantasia de la ment humana sinó, com ho recorda sant Pau, «ve de l’escolta i l’escolta es refereix a la paraula de Crist» (Rm 10,17). La fe s’alimenta, doncs, escoltant, i condueix al sagrament. Per tant, la recitació del Credo fa que l’assemblea litúrgica «recordi i confessi els grans misteris de la fe abans de començar a celebrar-los en l’Eucaristia» (Ordenament General del Missal Romà, 67).

El Símbol de fe vincula l’eucaristia amb el baptisme, rebut «en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant», i ens recorda que els sagraments són comprensibles a la llum de la fe de l’Església.

La resposta a la paraula de Déu acollida amb fe s’expressa després en la pregària comuna, anomenada Pregària universal, perquè abasta les necessitats de l’Església i del món (cf. OGMR, 69-71; Introducció al Leccionari, 30-31). També s’anomena Pregària dels fidels.

Els Pares del Vaticà II van voler restaurar aquesta pregària després de l’Evangeli i l’homilia, especialment el diumenge i en les festes, per tal que «amb la participació del poble, es facin pregàries per la santa Església, pels qui ens governen, per als qui es troben en alguna necessitat, per tots els homes i per la salvació de tot el món» (Const. Sacrosanctum concilium, 53; cf. 1Tm 2,1-2). Per tant, sota la guia del sacerdot que introdueix i conclou, «el poble […], exercint el seu ofici del sacerdoci baptismal, ofereix pregàries a Déu per la salvació de tothom» (OGMR, 69). I després de cada una de les intencions, proposades pel diaca o per un lector, l’assemblea uneix la seva veu invocant: «Escolteu-nos, Senyor.»

De fet, recordem tot el que ens ha dit el Senyor Jesús: «Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu» (Jn 15,7). «Però nosaltres no ho creiem perquè tenim poca fe.» Si nosaltres tinguéssim fe —diu Jesús— com el gra de mostassa, ho tindríem tot. «Demaneu tot el que vulgueu i ho tindreu.» I en aquest moment de la pregària universal després del Credo, és el moment de demanar al Senyor les coses més importants en la missa, les coses que necessitem, les coses que volem. «Ho tindreu»; d’una manera o d’una altra «Ho tindrem.» «Tot és possible per al qui creu», ha dit el Senyor. Què va respondre aquell home al qual el Senyor es va adreçar per dir aquesta paraula —tot és possible per a qui creu? Va dir: «Crec Senyor. Ajuda la meva poca fe.» També nosaltres podem dir: «Senyor, jo crec. Però ajuda la meva poca fe.» I hem de fer la pregària amb aquest esperit de fe: «Crec Senyor, ajuda la meva poca fe.» Les pretensions de la lògica mundana, en canvi, no porten cap al cel, de la mateixa manera que no obtenen resposta les peticions autoreferencials (cf. Jm 4,2-3). Les intencions per les quals el poble fidel és convidat a pregar han de donar veu a les necessitats concretes de la comunitat eclesial i del món, evitant recórrer a fórmules convencionals i de visió curta. La pregària «universal», que tanca la litúrgia de la Paraula, ens exhorta a fer nostra la mirada de Déu, que s’ocupa de tots els seus fills.

Traducció inicial de www.catalunyareligio.cat, revisada

Documento adjunt

Catequesis del Papa

La santa missa: 8. Litúrgia de la Paraula: I. Diàleg entre Déu i el seu poble

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem avui les catequesis sobre la santa missa. Després d’haver-nos detingut en els ritus d’introducció, considerem ara la Litúrgia de la Paraula, que és una part important perquè ens reunim realment per escoltar allò que Déu ha fet i que encara vol fer per nosaltres. És una experiència que es fa «en directe» i no d’oïdes, perquè «quan a l’Església es llegeix la sagrada Escriptura, Déu mateix parla al seu poble i Crist, present en la Paraula, anuncia l’Evangeli» (Instrucció General del Missal Romà, 29; cf. Const. Sacrosanctum Concilium, 7; 33). I quantes vegades, mentre es llegeix la Paraula de Déu, es comenta: «Mira allò…, mira aquella…, mira el barret que porta aquella: és ridícul…» I es comencen a fer comentaris. «Oi que sí?» S’han de fer comentaris mentre es llegeix la Paraula de Déu? [responen: «No!»] No, perquè si tu fas xerrameca amb la gent no escoltes la Paraula de Déu. Quan es llegeix la Paraula de Déu en la Bíblia —la primera Lectura, la segona, el Salm responsorial i l’Evangeli— hem d’escoltar, obrir el cor, perquè és Déu mateix qui ens parla, i no pensar en altres coses o parlar d’altres coses. Ho heu entès? Us explicaré el que passa en aquesta Litúrgia de la Paraula.

Les pàgines de la Bíblia deixen de ser un escrit per a convertir-se en paraula viva, pronunciada per Déu. És Déu qui, a través de la persona que llegeix, ens parla i interpel·la a nosaltres que escoltem amb fe. L’Esperit «que parlà per boca dels profetes» (Credo) i va inspirar els autors sagrats, fa que «la Paraula de Déu faci realment en els cors el que escoltem amb les orelles» (Leccionari, Introd., 9). Però per escoltar la Paraula de Déu cal tenir també el cor obert per a rebre les paraules en el cor. Déu parla i nosaltres l’escoltem per dur després a la pràctica el que hem escoltat. És molt important escoltar. Algunes vegades potser no ho entenem bé perquè hi ha algunes lectures una mica difícils. Però Déu ens diu el mateix d’una altra manera. Cal estar en silenci i escoltar la Paraula de Déu. No oblideu això. A missa, quan comencen les lectures, escoltem la Paraula de Déu.

Necessitem escoltar-lo! De fet és una qüestió vital, com ens ho recorda bé l’expressió incisiva que «l’home no viu només de pa, viu de tota paraula que surt de la boca de Déu» (Mt 4,4), la vida que ens dóna la Paraula de Déu. En aquest sentit, parlem de la Litúrgia de la Paraula com de la «taula» que el Senyor prepara per alimentar la nostra vida espiritual. És una taula abundant, la de la litúrgia, que presenta àmpliament els tresors de la Bíblia (cf. SC, 51), ja sigui de l’Antic o del Nou Testament, perquè en ells es presenta en l’Església el misteri únic i idèntic de Crist (cf. Leccionari, Introd., 5). Pensem en la riquesa de les lectures bíbliques ofertes pels tres cicles dominicals que, a la llum dels Evangelis sinòptics, ens acompanyen durant l’any litúrgic: una gran riquesa. Aquí vull recordar també la importància del Salm responsorial, que té per funció afavorir la meditació del que s’ha escoltat en la lectura que el precedeix. És bo que el Salm es valori amb el cant, com a mínim en l’antífona (cf. OGMR, 61; Leccionari, Introd., 19-22).

La proclamació litúrgica de les lectures mateixes, amb els cants agafats de la Sagrada Escriptura, expressa i fomenta la comunió eclesial, acompanyant el dia a dia de tots i cadascú. Per això es comprèn que algunes opcions subjectives, com l’omissió de lectures o la substitució amb textos no bíblics, estiguin prohibides. He sentit que algú, si hi ha una notícia, llegeix el diari, perquè és la notícia del dia. No! La Paraula de Déu és la Paraula de Déu! El diari el podem llegir després. Però aquí llegim la Paraula de Déu. És el Senyor qui ens parla. Substituir aquesta Paraula per altres textos empobreix i compromet el diàleg entre Déu i el seu poble en la pregària. Al contrari, és necessària la dignitat de l’ambó i l’ús del Leccionari, la disponibilitat de bons lectors i salmistes. Però hem de buscar bons lectors!, que sàpiguen llegir, no els que llegeixen [fent malbé les paraules] i no s’entén res. És així. Bons lectors. S’han de preparar i assajar abans de la missa per a llegir bé. I això crea un clima de silenci receptiu.[1]

Sabem que la paraula del Senyor és una ajuda indispensable per a no perdre’s, com ho reconeix bé el Salmista, el qual, adreçant-se al Senyor, confessa: «La teva paraula és llum dels meus passos, la claror que m’il·lumina el camí» (Sl 119,105). Com podríem enfrontar-nos amb el nostre pelegrinatge terrenal, amb els seus treballs i els seus problemes, sense estar regularment nodrits i il·luminats per la Paraula de Déu que ressona en la nostra litúrgia?

Certament no n’hi ha prou a escoltar amb les orelles, sense acollir en el cor la llavor de la Paraula divina, que li permeti donar fruits. Recordem la paràbola del sembrador i dels diversos resultats segons els diferents tipus de terreny (cf. Mc 4,14-20). L’acció de l’Esperit, que fa que la resposta sigui efectiva, necessita cors que permetin treballar i conrear, de manera que tot el que s’ha escoltat en la missa passi a la vida quotidiana, tal com ho adverteix l’apòstol Jaume: «Poseu en pràctica la Paraula i no us limiteu a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos» (Jm 1,22). La Paraula de Déu fa un camí dins nostre. L’escoltem amb les orelles i passa al cor; no es queda a les orelles, ha d’arribar al cor, i del cor passa a les mans, a les bones obres. Aquest és el recorregut que fa la Paraula de Déu: de les orelles al cor i a les mans. Aprenguem aquestes coses. Gràcies!

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a www.catalunyareligio.cat, revisada

 

[1]  «La Litúrgia de la Paraula s’ha de celebrar de manera que afavoreixi la meditació; llavors s’ha d’evitar absolutament qualsevol pressa que impedeixi el recolliment. En aquest sentit són oportuns uns breus moments de silenci, apropiats a l’assemblea reunida, per mitjà dels quals, amb l’ajut de l’Esperit Sant, la Paraula de Déu sigui acollida en el cor i es prepari la resposta amb la pregària» (OGMR, 56).

 

Descarregar document

Catequesis del Papa

Viatge apostòlic a Xile i el Perú

Estimats germans i germanes, bon dia!

Aquesta audiència es fa en dos llocs connectats: vosaltres, aquí a la plaça, i un grup d’infants que estan una mica malalts a l’aula. Ells us veuran a vosaltres i vosaltres els veureu a ells: i així tots estem units. Saludem els infants que són a l’aula: és millor que no agafin fred i per això són allà.

Vaig arribar fa un parell de dies del viatge apostòlic a Xile i el Perú. Aplaudim Xile i el Perú! Són dos pobles amb bona gent, bona gent… Dono gràcies al Senyor perquè tot ha anat bé: he pogut trobar el poble de Déu que fa via en aquelles contrades —també els que no fan via són ferms… i són bona gent— i encoratjar el desenvolupament social d’aquests països. Renovo el meu agraïment a les autoritats civils i als germans bisbes, que m’han acollit amb molta cura i generositat, així com també a tots els col·laboradors i als voluntaris. Penseu que a cadascun dels dos països hi havia més de 20 mil voluntaris: 20 mil o més a Xile, 20 mil al Perú. Bona gent: la majoria eren joves.

La meva arribada a Xile va estar precedida per diferents manifestacions de protesta, per raons diferents, com ho haureu llegit als diaris. I això ha fet encara més actual i viu el lema de la meva visita: «Mi paz os doy» ‘Us dono la meva pau’. Són les paraules de Jesús adreçades als deixebles, que repetim en cada missa: el do de la pau, que només Jesús mort i ressuscitat pot donar a qui confia en ell. No sols cada un de nosaltres necessita la pau, també el món, avui, en aquesta tercera guerra mundial a trossos… Si us plau, preguem per la pau!

En l’encontre amb les autoritats polítiques i civils del país he animat el camí de la democràcia xilena, com un espai d’encontre solidari i capaç d’incloure la diversitat; amb aquesta finalitat he indicat com a mètode el camí de l’escolta: en particular l’escolta dels pobres, dels joves i dels ancians, dels immigrants, i també l’escolta de la terra.

En la primera eucaristia, celebrada per la pau i la justícia, es va fer ressò de les Benaurances, especialment «Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu» (Mt 5,9). És una benaurança que es testimonia amb l’estil de relació propera, de la proximitat, de la compartició, reforçant així, amb la gràcia del Crist, el teixit de la comunitat eclesial i de tota la societat.

En aquest estil de proximitat compten més els gestos que les paraules, i un gest important que he pogut realitzar ha estat visitar la presó femenina de Santiago: les cares d’aquelles dones, moltes d’elles mares joves, amb els seus nadons en braços, expressaven malgrat tot molta esperança. Les he animades a exigir, d’elles mateixes i de les institucions, un camí seriós de preparació per a la reinserció, com a horitzó que dóna sentit a la pena diària. Nosaltres no podem pensar en una presó, qualsevol presó, sense aquesta dimensió de la reinserció, perquè si no hi ha aquesta esperança de reinserció social, la presó és una tortura infinita. En canvi, quan es treballa per reinserir-se —també els defensors de la vida es poden reinserir— mitjançant el treball entre la presó i la societat, s’obre un diàleg. Però una presó ha de tenir sempre aquesta dimensió de la reinserció, sempre.

Amb els sacerdots i consagrats i amb els bisbes de Xile he viscut dos encontres molt intensos, fets encara més fecunds pels sofriments compartits per algunes ferides que afecten l’Església d’aquell país. En particular, he confirmat els meus germans en el rebuig de qualsevol compromís amb els abusos sexuals dels menors, i al mateix temps amb la confiança en Déu, que a través d’aquesta dura prova purifica i renova els seus ministres.

Les altres dues misses a Xile han estat celebrades una al sud i l’altra al nord. La del sud, a l’Araucania, terra on viuen els indis maputxe, ha transformat en joia els drames i les fatigues d’aquest poble, fent una crida a la pau que sigui harmonia de les diversitats i pel rebuig de qualsevol violència. La del nord, a Iquique, entre l’oceà i el desert, ha estat un himne a l’encontre entre els pobles, que s’expressa de manera singular mitjançant la religiositat popular.

Els encontres amb els joves i amb la Universitat Catòlica de Xile han respost al repte crucial d’oferir un gran sentit a la vida de les noves generacions. Als joves els he deixat la paraula programàtica de sant Albert Hurtado: «Què faria Crist en el meu lloc?» I a la Universitat he proposat un model de formació integral, que tradueix la identitat catòlica en capacitat de participar en la construcció de societats unides i plurals, on els conflictes no s’amaguen sinó que es resolen amb el diàleg. Sempre hi ha conflictes: també a casa, sempre n’hi ha. Però tractar malament els conflictes és encara pitjor. No podem amagar els conflictes sota el llit: els conflictes que surten a la llum es tracten i es resolen amb el diàleg. Penseu en els petits conflictes que segur que teniu a casa: no heu d’amagar-los sinó fer-hi front. Busqueu el moment i parleu: el conflicte es resol així, amb el diàleg.

Al Perú el lema de la Visita ha estat: «Unidos por la esperanza» ‘Units per l’esperança’. Units no amb una uniformitat estèril, tots iguals: això no és unió; sinó amb tota la riquesa de les diferències que heretem de la història i de la cultura. Això ho ha testimoniat de manera emblemàtica l’encontre amb els pobles de l’Amazònia peruana, que ha donat inici a l’itinerari del Sínode panamazònic convocat per a l’octubre de 2019, així com ho han testimoniat els moments viscuts amb la població de Puerto Maldonado i amb els infants de la Casa d’acollida El Pequeño Príncipe. Junts hem dit «no» a la colonització econòmica i a la colonització ideològica.

Parlant a les autoritats polítiques i civils del Perú, he apreciat el patrimoni ambiental, cultural i espiritual d’aquell país, i em vaig centrar en les dues realitats que l’amenacen més greument: la degradació ecologicosocial i la corrupció. No sé si vosaltres heu sentit aquí parlar de corrupció… no ho sé… No sols n’hi ha en aquests llocs: aquí també i és més perillosa que la grip! Es barreja i fa malbé els cors. La corrupció arruïna els cors. Per favor, no a la corrupció. I he assenyalat que ningú no està lliure de responsabilitat davant aquestes dues plagues i que el compromís de lluitar per contrarestar-les ens afecta a tots.

La primera missa pública al Perú l’he celebrada a la vora de l’oceà, a prop de la ciutat de Trujillo, on la tempesta anomenada Niño Costiero l’any passat va colpejar la població amb duresa. Per això l’he animada a reaccionar davant aquesta tempesta i també d’altres, com la vida miserable, la manca d’educació, de treball i d’habitatge segur. A Trujillo he trobat també els sacerdots i consagrats del nord del Perú, compartint amb ells la joia de la crida i de la missió, i la responsabilitat de la comunió en l’Església. Els he exhortat a ser rics de memòria i fidel a les seves arrels. I entre aquestes arrels hi ha la devoció popular a la Verge Maria. També a Trujillo va tenir lloc la celebració mariana en la qual vaig coronar la Mare de Déu de la Porta i la vaig proclamar «Mare de la Misericòrdia i de l’Esperança».

L’últim dia del viatge, diumenge passat, va ser a Lima, amb un fort accent espiritual i eclesial. En el Santuari més cèlebre del Perú, en el qual es venera el quadre de la Crucifixió anomenat Señor de los Milagros, em vaig trobar amb prop de 500 religioses de vida contemplativa: un veritable «pulmó» de fe i de pregària per a l’Església i per a tota la societat. A la Catedral vaig fer un especial acte de pregària per intercessió dels sants peruans, i a continuació l’encontre amb els bisbes del país, als quals vaig proposar la figura exemplar de sant Toribio di Mogrovejo. També als joves peruans els vaig proposar els sants com a homes i dones que no han perdut el temps a «crear» la pròpia imatge, sinó que han seguit el Crist, que els ha mirat amb esperança. Com sempre, la paraula de Jesús dóna un sentit ple a tot, i així també l’Evangeli de l’última celebració eucarística ha resumit el missatge de Déu al seu poble a Xile i al Perú: «Convertiu-vos i creieu en la bona nova» (Mc 1,15). Així —semblava dir el Senyor— rebreu la pau que jo us dono i estareu units en la meva esperança. Aquest és més o menys el resum d’aquest viatge. Preguem per aquestes dues nacions germanes, Xile i el Perú, perquè el Senyor les beneeixi.

Traducció inicial de www.catalunyareligio.cat, revisada

Descarregar document

Catequesis del Papa

La santa missa: 7. El cant del Glòria i l’oració col·lecta

Estimats germans i germanes, bon dia!

En el desenvolupament de les catequesis sobre la celebració eucarística hem vist que l’acte penitencial ens ajuda a despullar-nos de les nostres presumpcions i a presentar-nos a Déu tal com som realment, conscients de ser pecadors, amb l’esperança de ser perdonats.

De l’encontre entre la misèria humana i la misericòrdia divina neix l’agraïment que es manifesta en el «Glòria», «un himne antiquíssim i venerable: amb ell l’Església, congregada en l’Esperit Sant, glorifica Déu Pare i l’Anyell» (Ordenament General del Missal Romà, 53).

L’inici d’aquest himne —«Glòria a Déu a dalt del cel»— reprèn el cant dels àngels en el naixement de Jesús a Betlem, anunci joiós de l’abraçada entre el cel i la terra. Aquest cant també ens involucra a nosaltres reunits en la pregària: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor.»

Després del «Glòria», o quan aquest no es recita, just després de l’acte penitencial, la pregària pren una forma particular en l’oració anomenada «col·lecta», mitjançant la qual s’expressa el caràcter propi de la celebració, variable segons els dies i els temps de l’any (cf. ibid., 54). Amb la invitació «preguem», el sacerdot exhorta el poble a recollir-se amb ell en un moment de silenci, per tal de prendre consciència d’estar a la presència de Déu i fer brollar, cadascú en el seu cor, les intencions personals amb què es participa en la missa (cf. ibid., 54). El sacerdot diu «preguem»; i després segueix un moment de silenci, i cadascú pensa en les coses que necessita, que vol demanar amb l’oració.

El silenci no es redueix a una absència de paraules, sinó a una disposició a escoltar altres veus: la del nostre cor i, sobretot, la veu de l’Esperit Sant. En la litúrgia, la naturalesa del silenci sagrat depèn del moment en què es porta a terme: «Així, a l’acte penitencial i després de la invitació a pregar, és de recolliment de cadascú en si mateix; al final de la lectura i de l’homilia, és de reflexió o meditació, breu, sobre el que hom ha escoltat; després de la comunió, és de lloança a Déu i de pregària de cadascú en el seu cor» (ibid., 45). Per tant abans de l’oració inicial, el silenci ens ajuda a recollir-nos en nosaltres mateixos i a pensar per què som allí. Aquesta és la importància d’escoltar el nostre interior per obrir-lo després al Senyor. Potser venim de dies de treball dur, de joia, de dolor, i volem dir-ho al Senyor, demanar el seu ajut, demanar-li que ens sigui sempre propici; tenim familiars i amics malalts o que passen moments difícils; volem confiar a Déu la vida de l’Església i del món. Per a això serveix el breu silenci abans que el sacerdot, recollint les intencions de cadascú, expressi en veu alta a Déu, en nom de tots, la pregària comuna que conclou els ritus d’introducció, fent precisament la «recollida» de cada una de les intencions. Recomano vivament als sacerdots que guardin aquest moment de silenci i que no es precipitin a dir «Preguem», i que hi hagi silenci. Recomano això als sacerdots. Sense aquest silenci, ens arrisquem a descuidar el recolliment de l’ànima.

El sacerdot recita aquesta súplica, aquesta oració de col·lecta, amb els braços estesos. És l’actitud del qui prega, assumida pels cristians des dels primers segles —com ho manifesten els frescos de les catacumbes romanes— per imitar el Crist amb els braços oberts sobre la creu. I allí, Crist és el qui prega i prega juntament amb nosaltres! En el Crucificat reconeixem el Sacerdot que ofereix a Déu el culte que li agrada, és a dir, l’obediència filial.

En el Ritu Romà les oracions són concises però plenes de significat: es poden fer meditacions molt boniques sobre aquestes oracions. Molt boniques! Tornar a meditar els textos, també fora de la missa, ens pot ajudar a aprendre a adreçar-nos a Déu, què demanar-li, quines paraules es poden fer servir. Que la litúrgia sigui per a tots nosaltres una autèntica escola de pregària.

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a www.catalunyareligio.cat, revisada

 

Descarregar document

Catequesis del Papa

La santa missa: 6. L’acte penitencial

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuant les catequesis sobre la celebració eucarística, considerem avui, en el context dels ritus d’introducció, l’acte penitencial. Amb la seva sobrietat, afavoreix l’actitud per a disposar-se a celebrar dignament els sants misteris, o sigui reconeixent davant Déu i els germans els nostres pecats, reconeixent que som pecadors. De fet, la invitació del sacerdot va dirigida a tota la comunitat que prega, perquè tots som pecadors. Què pot donar el Senyor a qui ja té el cor ple d’ell mateix, dels èxits propis? Res, perquè el presumptuós és incapaç de rebre perdó, satisfet com està de la seva suposada justícia. Pensem en la paràbola del fariseu i del publicà, on només el segon —el publicà— torna a casa justificat, és a dir perdonat (cf. Lc 18,9-14). El qui és conscient de les misèries pròpies i abaixa els ulls amb humilitat, sent com es posa damunt seu la mirada misericordiosa de Déu. Sabem per experiència que només qui sap reconèixer els errors propis i demana disculpes rep la comprensió i el perdó dels altres.

Escoltar en silenci la veu de la consciència permet reconèixer que els nostres pensaments estan ben lluny dels pensaments divins, que les nostres paraules i les nostres accions sovint són mundanes, guiades per decisions contràries a l’Evangeli. Per això, a l’inici de la missa, fem de manera comunitària l’acte penitencial mitjançant una fórmula de confessió general, pronunciada en la primera persona del singular. Cadascú confessa a Déu i als germans haver «pecat de pensament, paraula, obra i omissió». Sí, també les omissions, és a dir haver deixat de fer el bé que podria haver fet. Sovint ens sentim bons perquè —diem— «no he fet mal a ningú». En realitat no n’hi ha prou a no fer mal al proïsme, cal decidir fer el bé aprofitant les ocasions per donar testimoniatge que som deixebles de Jesús. Cal remarcar bé que confessem tant a Déu com als germans que som pecadors: això ens ajuda a comprendre la dimensió del pecat que, mentre ens separa de Déu, ens separa també dels nostres germans, i a la inversa. El pecat trenca: trenca la relació amb Déu i trenca la relació amb els germans, la relació en la família, en la societat, en la comunitat: el pecat sempre trenca, separa, divideix.

Les paraules que diem amb la boca van acompanyades del gest de colpejar-se el pit, reconeixent que he pecat per culpa meva i no dels altres. Sovint passa que, per por o per vergonya, assenyalem amb el dit per acusar els altres. Costa admetre que som culpables, però ens fa bé de confessar-ho amb sinceritat. Confessar els pecats propis. Recordo una anècdota, que explicava un vell missioner, d’una dona que va anar a confessar-se i va començar a dir els errors del seu marit; després es va posar a explicar els errors de la seva sogra i després els pecats dels veïns. En un moment donat, el confessor li va dir: «A veure, senyora, digui’m: ja ha acabat? Molt bé: ha acabat de dir els pecats dels altres. Ara comenci a dir els seus.» Dir els pecats propis!

Després de la confessió dels pecats demanem a Maria Verge, als àngels i als sants que preguin al Senyor per nosaltres. També en això hi ha la preciosa comunió dels sants: és a dir, la intercessió d’aquests «amics i models de vida» (Prefaci del 1r de novembre) que ens sosté en el camí vers la plena comunió amb Déu, quan el pecat serà destruït definitivament.

A més del «Jo confesso» es pot fer l’acte penitencial amb altres fórmules, per exemple: «Compadeix-te de nosaltres, Senyor, / contra vós hem pecat. / Mostra’ns, Senyor, la teva misericòrdia / i dóna’ns la teva salvació» (cf. Sl 123,3; 85,8; Jr 14,20). Especialment el diumenge es pot fer la benedicció i l’aspersió de l’aigua en memòria del baptisme (cf. OGMR, 51), que esborra tots els pecats. També es pot fer, com a part de l’acte penitencial, cantar el Kyrie eleison: amb una antiga expressió grega aclamem el Senyor —Kyrios— i demanem la seva misericòrdia (ibid., 52).

La Sagrada Escriptura ens ofereix exemples brillants de figures «penitents» que, veient-se elles mateixes després d’haver comès el pecat, troben el coratge de treure’s la màscara i d’obrir-se a la gràcia que renova el cor. Pensem en el rei David i en les paraules que se li atribueixen en el Salm: «Compadeix-te de mi, Déu meu, pel teu amor; per la teva gran misericòrdia, esborra’m les faltes » (51,3). Pensem en el fill pròdig que retorna al pare; o en la invocació del publicà: «Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador» (Lc 18,13). Pensem també en sant Pere, en Zaqueu, en la dona samaritana. Mesurar-se amb la fragilitat de l’argila de què estem fets és una experiència que ens enforteix: mentre ens fa passar comptes amb la nostra feblesa, ens obre el cor per invocar la misericòrdia divina que transforma i converteix. I això és el que fem en l’acte penitencial a l’inici de la missa.

Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a www.catalunyareligio.cat, revisada

 

Descarregar document